Per art de màgia

Publicat el 22 octubre 2012 per

Fins fa poc la seva vida era en un vaixell sense rumb, perdut al mig del mar.
Hi havia alguna cosa que impedia avançar el seu vaixell; era com una àncora que pogués arribar al fons del mar i que pesés tan, que no deixava que el vaixell es mogués. Va pensar que es quedaria atrapada en aquell punt del mar durant un temps. Però estava equivocada.

Inesperadament, un bon dia va sentir una veu llunyana, però que poc a poc s’apropava a ella, fins que va descobrir que es tractava d’un pescador que estava en el seu petit vaixell; de sobte el vaixell d’ella es mogué cap al seu amb la força del vent, cosa que significava que l’àncora s’havia desenganxat i que de moment el seu vaixell podia tornar a la normalitat. Ell estava cantant. No es va sorprendre gaire al veure-la, just al contrari que ella, ja que es va quedar bastant parada. (Bàsicament el fet de trobar-se una persona al mig del mar en un vaixell petit i cantant, feliç, com si fos la cosa més normal del món, la va sorprendre.)

El pescador i ella van començar a parlar, ell li va explicar part de la seva vida, el motiu pel qual estava allà, el seu amor per la dansa, la música i sobretot pel mar. Oh! Com li agradava el mar! Li va explicar totes les aventures que li havien passat dintre d’aquesta aigua de diferents tonalitats, ara verda, ara blava, ara grisa…Li parlava com si es coneguessin des de fa molt temps, i això li agradava perquè el veia natural.
Quan es va fer de nit, fins i tot li va ensenyar una de les seves cançons preferides i, ella se la va aprendre. Tenia una lletra molt profunda i li va explicar que aquesta melodia s’havia convertit en part d’ell, era perfecta per cada moment i la cantava sovint.
Però si voleu que us digui la veritat, aquesta historia encara no té un final determinat, ella segueix al mar, dins el seu vaixell arrossegat pel vent. I sí, va tornar a trobar-se amb el pescador un altre dia, tan inesperadament com la primera vegada; llavors confia en que pugui succeir una tercera vegada, no creieu?

Pau

Publicat dins de Comunicació, Pau Hernández, Sentiments, Solitud | 1 comentari

Present i futur

Publicat el 22 octubre 2012 per marcneonazza

Primer de Batxillerat, un nou curs, noves lliçons i noves maneres d’aprendre. A diferència de l’ESO, en el batxillerat els professors ens ensenyen a comprendre tot el que ens diuen, des de una fórmula matemàtica fins a la revolució industrial.
Per altra banda al poder escollir el batxillerat i algunes de les assignatures, se’ns fa més fàcil aprovar perquè són matèries que ens agraden; per exemple: a mi economia i economia i organització d’empresa.

Els professors ens faciliten la feina fent-nos esquemes i resums per estudiar i, com que saben que fem aquest curs “voluntàriament” ens animen i ens preparen de cara a la selectivitat.

De tots els cursos que he fet, aquest és al que li poso més ganes, però a la classe som 42 alumnes i això fa que hi hagi moltes distraccions. Per culpa de les retallades que estan fent en educació, penso que els polítics ens estan arruïnant el futur acadèmic i laboral. Actualment hi ha molts problemes econòmics, l’escola pública té menys recursos que les privades i això no hauria de ser així. Tothom hauria de tenir dret a un ensenyament de qualitat.

El passat dijous 11 d’octubre va haver una manifestació en contra de les retallades, els estudiants vàrem fer vaga per reivindicar els nostres drets com a estudiants i aconseguir un nivell d’educació òptim. Esperem que aviat el govern se’n adoni de l’error que està cometent abans que sigui massa tard.

Com que aquest any estic estudiant economia, poc a poc vaig entenent la situació en la que ens trobem econòmicament i me n’adono que si seguim així el país s’anirà enfonsant en la pobresa.

Marcos Giménez López

Publicat dins de Batxillerat, Estudis, Marcos Giménez, Retallades | Deixa un comentari

Com a casa, enlloc

Publicat el 22 octubre 2012 per

Des de sempre em costa molt dormir a la nit, molts cops m’estic hores al llit estirat sense poder adormir-me. Per això molts dies vaig molt cansat i m’adormo durant el dia.  Aquest, però, no és el pitjor dels meu problemes relacionats amb la son. Sóc somnàmbul. A les nits parlo o fins i tot crido, i a vegades camino adormit pels passadissos (això és el que m’han dit perquè jo no me’n recordo de res). Això és realment un problema perquè quan sóc somnàmbul no sóc conscient del que faig i algun cop possiblement he fet coses perilloses per mi o per els altres com per exemple intentar sortir de casa (per sort la meva àvia em va aturar i em va tornar a dur al llit) o agredir lleument a un company en unes colònies (per agredir em refereixo a anar a mitja nit al seu llit i prendre-li el seu coixí). Per sort això només em passa i no sempre quan dormo fora de casa, a casa la meva àvia o en unes colònies per exemple.

La veritat és que això no em passa gaire sovint i cada cop amb menys freqüència. Tot i així cada cop que em passa ens fem un tip de riure, ja que normalment els episodis de somnambulisme solen ser situacions bastant divertides.

Enric

 

Publicat dins de Enric Grau, Sonambulisme | Deixa un comentari

Siempre es mejor cuando estamos juntas

Publicat el 20 octubre 2012 per

La infancia, esa época en la que no tienes preocupaciones, esa etapa de tu vida en la que lo único que haces es vivir el momento. No piensas en ese examen tan importante que tienes pasado mañana y que tienes que aprobar porque te juegas la nota, tampoco estás pendiente de los problemas económicos en los que está sumergido el país ni en si va a empezar una tercera guerra mundial, tan solo te sumerges en tus pensamientos y te aíslas, estás en tu mundo, el mundo de la felicidad.

Como todo el mundo, el 15 de setiembre asistí a mi primer día de escuela. Tenía tan solo tres años, no recuerdo si reía, lloraba o quería irme a casa, solo recuerdo con quien estuve durante el recreo, estuve con ella, y con ella sigo trece años más tarde.

La considero mi hermana ya que hemos crecido prácticamente juntas, he pasado tantísimos momentos con ella que se me hacen innumerables. La podría describir con muchos adjetivos como amable, simpática, lista… pero se merece mucho más y por eso le voy a dedicar este pequeño escrito. Con ella me siento bien, hace que el tiempo pase más rápido, puede convertir cualquier momento insignificante en uno muy especial. Como, por ejemplo, ella puede convertir el simple hecho de ir a ver unos fuegos artificiales en una misión de rescate de la funda del móvil que se le ha caído entre las rocas de la playa.

“puede convertir unos fuegos artificiales en una misión de rescate de la funda del móvil entre las rocas de la playa”

Me encanta verla escribir, tiene mucha imaginación y creatividad y por eso, aunque le ha costado muchísimo decidirse, se va a dedicar al periodismo. Yo siempre le he dicho que tiene que aprovechar esa virtud que tiene y mostrar al mundo lo que sabe hacer, y ahora por fin, va ha hacerlo.

En definitiva, Ana es uno de las personas que no podría faltar en mi vida.

Si tú saltas yo salto, ¿Recuerdas?

Paula

Publicat dins de Amistat, Paula González | 2 comentaris

16 aniversari

Publicat el 20 octubre 2012 per

Dintre de poc s’acosta el meu 16é aniversari. Estic una mica nerviós, no només pel fet de cumplir 16 anys sinó també per l’inici de batxillerat.

Fa poc més d’un mes que va començar el batxillerat: Tenim diferents horaris, professors nous, etc… i encara no m’he acostumat.

L’ESO no em va anar del tot bè encara que al final vaig poder aprovar totes les assignatures i passar de curs net. Aquest any m’esforçaré per treure la màxima nota possible ja que compta per selectivitat.

Espero aprovar totes les assignatures amb nota i poder passar de curs sense haver de recuperar cap, i també espero tindre un feliç 16é aniversari.

Pol

 

Publicat dins de Aniversari, Batxillerat, Pol Flamarich, Repte | 1 comentari

La fuelband

Publicat el 19 octubre 2012 per paucuixart

La fuelband és un tipus de polsera de goma de la casa Nike. Serveix per contar les passes i calcula les calories consumides. Per fer-les més atractives han incorporat uns leds de colors. Es pot connectar amb una aplicació de l’Iphone per transferir les dades acumulades.

Tant la fuelband com els altres dispositius que van sortint al mercat (Fitbit, Jawbone Up…)  són una evolució del tradicional comptador mecànic de passes als quals s’han incorporat sensors de moviment que detecten i enregistren l’activitat física que fem durant tot el dia. Dóna missatges d’ànim i funciona també com a rellotge.

El material es pot mullar de manera que la podem utilitzar a la dutxa i quan nedem. La bateria té una autonomia de tres o quatre dies. Es carrega connectant-la a l’ordinador amb un connector USB que fa la  funció de tancament. Aquí, encara no està a la venda, però al canvi costa 140 euros.

Pau

Publicat dins de Pau Cuixart, Tecnologia | Deixa un comentari

La elegancia del erizo

Publicat el 19 octubre 2012 per paulafornells

“Me hace pensar en un erizo, por fuera está lleno de pinchos, pero por dentro es tan refinada como ese animal tremendamente solitario y…terriblemente elegante”

Muriel Barbery – L’Élégance du hérisson

Tiene ganas de morderse las uñas pero respira hondo. Hace mucho, por razones desconocidas, después de mucho esfuerzo, consiguió llevarlas largas. Además ahora están pintadas de granate y el sabor del esmalte no es precisamente agradable. Lleva unas botas altas con cordones, unas medias transparentes y una falda muy corta.  Y sus ojos están delimitados por una gruesa raya negra en el párpado que se los oscurece aún más de lo que ya los tiene.

Ahora está andando, anda como si todo lo de su alrededor no tuviera ningún sentido. Creo que intenta andar moviendo sutilmente las caderas, una de ellas tatuada, al compás de la música que suena en los auriculares que siempre lleva puestos. Coge su móvil del bolso que lleva colgado en el pliegue de su brazo izquierdo. Mira el móvil y suspira, como si fuera muy tarde o como si algo que está esperando no llegara nunca, o las dos cosas juntas. Pero vuelve a dejar el móvil sin hacer nada.

“solo es necesario un fuego lo suficientemente intenso para deshacer el más grande bloque de hielo”

Llega a casa pero antes de entrar vuelve a mirar el móvil y vuelve a suspirar de la misma manera que antes, pero esta vez tres veces seguidas. Abre la puerta y sonríe porque nada va lo suficientemente mal como para evitar que ella sonría. Todo es como siempre. Sube a su habitación, vuelve a mirar el móvil y, mientras vuelve a suspirar con la misma decepción que las dos últimas veces, busca en su iPod: “Ninguna mujer tiene dueño – Kase O”. Esta canción siempre la ha mantenido arriba. Pero cuando más alto estés, peor será la caída. Termina la canción y, automáticamente y por decisión del “modo aleatorio” suena “Never say Never” de  The Fray. Creo que está llorando y el maquillaje negro que  antes oscurecía sus ojos, ahora oscurece toda su cara.

[…]

” – Estaba esperando que me llamaras tú.

Ella contesta – Lo siento, no estaba pendiente del móvil.

– Pues habíamos quedado que te llamaría hace tres horas y no lo he hecho, podrías estar pendiente. No te he llamado porque esperaba una que reaccionaras tú por una vez, y no lo has hecho. Pero sé que no eres insensible, eres fría. Pero solo es necesario un fuego lo suficientemente intenso para deshacer el más grande bloque de hielo. ”

Paula

Publicat dins de Comunicació, Paula Fornells | 2 comentaris

Començar a canviar

Publicat el 18 octubre 2012 per

A vegades, em poso ha pensar què passaria si tinguéssim un comandament a distància que paralitzés l’activitat en el món i que cada persona reflexionés si la forma de vida que du, el porta realment a la felicitat i si no és així, intentar canviar-ho. Crec que amb un plantejament així el món començaria a canviar.

L’altra dia vaig llegir en una revista que l’estrès i la depressió són les malalties més generalitzades en el segle XX i que el nombre de malalts continua augmentant desmesuradament. Crec que hauríem de pensar si aquest camí és l’adequat. La vida tal com la construïm és una mena de lluita. I jo em pregunto: Quin és l’objectiu d’aquesta vida?

No tinc resposta per la meva pregunta, ja que cada dia tinc objectius per aconseguir, però el que tinc clar és que en qualsevol moment la meva vida em pot canviar, a millor o a pitjor, però continuaré tenint les mateixes ganes d’aconseguir tots els meus propòsits.
Cadascú té el dret de poder portar la seva vida el millor que pugi.

Laura Buireu

Publicat dins de Canvis, Estrés, Laura Buireu, Vida | 1 comentari

Temporada 2012-2013

Publicat el 18 octubre 2012 per

Aquesta setmana he pogut sentir oficialment l’inici d’una nova temporada, em refereixo als ‘extraescolars’. Començant per l’anglès, el vaig començar dimecres i com el curs passat vaig aprovar un examen bastant important, podríem dir que aquest any se’m complica una mica més la cosa. Hi ha hagut canvis, el primer és que la Laura, que era el meu suport en els dies de mal humor, ja no vindrà, m’ha traïcionat canviant-se la classe al dilluns a la tarda. El segon canvi respecte l’anglès és que comença a les 15’30h, és a dir que haig de dinar supersònicament ràpid en arribar de l’institut, de moment, cap dels canvis ha sigut gaire positiu.

“Ara gairebé tot torna a la normalitat, i oficialment em posaré les piles en tots els aspectes possibles”

Contràriament a la negativitat de l’anglès, dilluns vaig començar les classes de teatre musical, l’única paraula amb la que puc descriure aquell moment, és la felicitat. Només entrar per la porta s’ensuma un aire d’alegria, i aquesta augmenta quan als canvis de classe o entre vestidors retrobes a amigues que fa tot un estiu que no veus!

La millor sensació de tot el dia va ser, sentir que volava però tocant de peus a terra, veure que els meus companys i jo enyoràvem estar junts, sentint el mateix. Ara gairebé tot torna a la normalitat, i oficialment em posaré les piles en tots els aspectes possibles.

Paula

Publicat dins de Extraescolars, Paula Benzal | Deixa un comentari

M’encanta somiar!

Publicat el 18 octubre 2012 per

En un dels escrits, “M’encanta pensar!”, que vaig penjar al bloc l’any passat parlava sobre el pensament, i vaig dir que pensar és una activitat que realitza l’ésser humà contínuament, fins i tot quan dorm. Últimament he estat rumiant sobre quin és el millor moment del dia per pensar i crec que quan dormim és, sense cap dubte, la millor de les opcions.

Quan dormim, com ja deus haver notat, és quan els nostres pensaments semblen més reals, però també són més difícils de controlar. No en sóc un expert, però suposo que aquests pensaments són els que creen el somni que algunes vegades recordem al despertar-nos. Si més no, això és el que a mi em sembla. A mi m’agrada molt somiar perquè, com he dit, els pensaments se’t presenten d’una manera més real i és com si el que et passa per la ment estigui succeint. D’altra banda, no et negaré que algunes vegades, sobretot de més petit, els pensaments em juguen males passades creant-me somnis gents agradables.

“Quan dormim, com ja deus haver notat, és quan els nostres pensaments semblen més reals, però també són més difícils de controlar”

Últimament somio coses que sembla que ja hagi somiat alguna altra vegada. No sé si és veritat o només és una sensació. De qualsevol de les maneres estic segur que hi deu haver alguna explicació científica.

El fet és que m’ha picat la curiositat per saber si somio coses que ja he somiat i m’agradaria esbrinar-ho per mi mateix. Fins i tot he arribat a pensar d’elaborar un recopilatori de tots els somnis que recordo.

Xavier

Publicat dins de Somnis, Xavier Cañellas | Deixa un comentari

Més enllà del meu enteniment

Publicat el 17 octubre 2012 per

La nit de dilluns de la setmana passada, fent zàping, vaig enganxar aquell programa tan famós de l’Anne Germain, “Más allá de la vida”, en el qual es posa en contacte amb els esperits i ajuda a que les persones es comuniquin amb els seus difunts.
Em va semblar tot molt real: la seguretat amb la que la mèdium parlava amb els convidats famosos, les reaccions d’aquests envers el que escoltaven i les cares i reaccions del públic.

Com podia saber aquella dona totes aquelles coses respecte les vides dels convidats? La veritat, no en tinc n’idea…

En aquest programa també donen l’oportunitat que algú del públic pugui comunicar-se amb algun familiar difunt. Va sortir el cas de dues germanes que havien perdut a la tieta i a una altra germana que va morir només néixer. Van aconseguir connectar espiritualment amb la seva tieta que els deia que estava bé i que no perdessin mai la fe. Els va dir també que estava cuidant la germana que van perdre, que estava guapíssima. Les dues dones es van posar a plorar desesperadament, i a mi se’m van posar els pèls de punta. Una de dues, o aquelles germanes eren actrius professionals o realment Germain té un do. Per res del món hagués pensat que fingien. Crec que ningú seria capaç d’inventar-se que té uns familiars morts i que hi estan parlant; per molt que els paguin, i menys encara unes dones grans com ho eren elles, que es devien educar en escoles religioses.

No entenc molt bé tot aquest món dels mèdiums, però sens dubte em van deixar amb la boca oberta. Definitivament, tot això va més enllà del meu enteniment.

Àlex

Publicat dins de Àlex Giménez, Misteris, Televisió | Deixa un comentari

Gracias

Publicat el 17 octubre 2012 per

Quiero dar las gracias a todas las personas que me han ayudado y me han animado cuando yo he estado mal.

Primero quiero dar las gracias a mi familia, ya que me han aguantado durante toda mi vida: me han cuidado, dado un techo, alimentado, lavado mi ropa, han aguantado todas mis malas contestaciones, mis cabreos por nada, etc. Cuando he tenido un problema, ellos han sabido cómo reaccionar, han sabido qué decirme y me han apoyado por encima de cualquier cosa.

Después quiero dárselas a mis amigos y amigas. Especialmente a mi mejor amiga porque es con la que lo comparto todo, con la que sé que, aunque nos peleemos, estará ahí siempre. Con ella hemos hecho nuestras mayores locuras, hemos reído hasta llorar, hemos estado horas y horas hablando… y quiero que sepa que sin ella no soy nada.

También quiero agradecer a las personas que me han fallado porque gracias a ellas he aprendido a ser más desconfiada e ir con más cuidado.

Gracias.

Laura

Publicat dins de Agraïment, Laura de Mena | Deixa un comentari

La preparació sempre ajuda

Publicat el 16 octubre 2012 per

Des de ben petit, al col·legi  ens han estat preparant perquè tinguéssim un futur millor, un futur amb més facilitats, en el que tot ens resultés més fàcil, tan fàcil que fins a finals de l’ESO només posant una mica d’esforç podies anar aprovant totes les assignatures. Havia sentit a dir que una de les etapes més dures dels teus estudis és el batxillerat, en el que t’has d’esforçar molt per poder accedir a la universitat on vols anar. Però jo no li vaig fer molt de cas ja que per la carrera que vull fer tampoc es necessita una nota gaire alta.

Després de acabar 4rt d’ESO i passar tot l’estiu amb els amics i divertint-me, ja era el moment de començar el curs. L’estiu m’havia passat tant de pressa que no m’havia donat temps a mentalitzar-me que aquest curs seria un dels més difícils en comparació amb els que havia fet fins ara.

Ara tot just començada l’escola m’estic adonant de l’error comès anteriorment,  de que tot el que havíem fet abans era només la preparació per poder arribar al batxillerat i superar-lo. De moment el curs m’està anant bé, ja que m’estic esforçant per treballar i recuperar el que en els altres anys vaig desaprofitar.

Marc

 

 

 

Publicat dins de Batxillerat, Canvis, Esforç, Marc Méndez | Deixa un comentari

Retard

Publicat el 16 octubre 2012 per

Quan portes un parell de setmanes sense escriure no saps ven bé si parlar del perquè no has escrit abans o simplement no donar cap tipus d’excusa i seguir amb un altre tema. Així que com sóc una persona que no li agrada deixar les coses a mitges, intentaré explicar-vos el perquè del meu retard.

Com ja sabeu, estem en un curs que ja no resulta tan fàcil com els anteriors, lògicament, perquè per això estem a batxillerat. Però, venia a dir que la feina que tenim ja no és la mateixa que a l’ESO, no hi ha dia que no dediquis gran part del teu temps a l’estudi o simplement al repàs d’aquelles assignatures que més et costen, per a més endavant no trobar-te amb un muntanya de coses pendents.

Aquesta, la veritat seria una excusa bastant raonable, però no és el cas. Simplement com durant la primera setmana de curs no tenia agenda no em vaig apuntar la data d‘entrega i se’m va passar, fins que fa dos dies unes companyes em van preguntar el perquè de l’absència del meu escrit, i aquí estic; més val tard que mai.

Laura Alarcón Gazulla

Publicat dins de Batxillerat, Escrits, Oblit | 2 comentaris

Lesió

Publicat el 15 octubre 2012 per eduardferrer

Dues setmanes abans de començar el curs aproximadament, jo estava jugant a futbol a la platja amb els meus cosins i em vaig donar un cop al dit del peu. Durant uns dies, com que em feia mal m’hi posava gel, però com que no em passava vaig anar al CAP de Vilassar. Allà m’ho van mirar i em van dir que era capsulitis i que em posés esparadrap enganxat amb el dit gros, i que en una setmana em passaria. Al cap de due setmanes, com que no em passava li vaig a la meva mare d’anar a l’hospital perquè era estrany i així assegurar-me de que no tingués res més. A l’hospital em van cridar i em van dir que em farien un parell de radiografies. Em vaig esperar a la sala d’espera i em van cridar al cap d’uns 15 minuts. Em van dir que tenia una fractura i que havia d’estar un mes sense fer esport. Ara han passat tres setmanes i ja he jugat un partit perquè no puc aguantar tant sense fer esport i m’ha anat bé. El dit no em fa gens de mal al córrer i no em molesta però després de jugar o entrenar el tinc una mica inflat i no el puc doblegar del tot però així es queda, mentre no em molesti al jugar no descansaré.

Eduard

Publicat dins de Eduard Ferrer, Esport, Fractura, Futbol | 1 comentari

La pinça

Publicat el 15 octubre 2012 per

Què és una pinça? Bé, podem dir que es un petit utensili bastant econòmic que el podem trobar pràcticament a tot arreu i que segurament tothom en té a casa.

A molts ens pot semblar un objecte insignificant i sense valor però la realitat és que gairebé ens és indispensable en el nostre dia a dia. A aquest objecte li podem donar moltes utilitats, per exemple, gràcies a la pinça podem estendre la roba sense que caigui de l’estenedor; podem evitar que les tovalles no se’n vagin volant a l’estiu quan fem un dinar a fora; també podem conservar millor els brics a la nevera un cop oberts; i també s’han inventat pinces per recollir el cabell, tot i que les podem utilitzar moltes coses més.

“l’expressió de “se me’n va la pinça!” no vol dir altra cosa que allò que teníem normalment en ment se’ns ha acabat oblidat i hem acabat fent o dient alguna tonteria.”

Per tan podem dir que és una d’aquelles petites coses que ens poden ser de molta utilitat en un determinat moment. Per totes aquestes utilitats i més s’ha acabat creant l’expressió de “se me’n va la pinça!”. Podem deduir que per tots els usos que li donem no vol dir altra cosa que allò que teníem normalment en ment se’ns ha acabat oblidat i hem acabat fent o dient alguna tonteria.

Sandra

Publicat dins de Detalls, Sandra Estivill, Utilitat | 1 comentari

Campió!

Publicat el 15 octubre 2012 per

Ja fa cosa de dos mesos que vaig trobar-me un gat recent nascut. En un principi pensava que era un ratolí. Com hi havia un gat, pensava que havia enganxat un ratolí, però vaig apropar-me i vaig veure que estava equivocat.

“es diu “Campió”: el nom el varem decidir ja que va ser l’únic que va viure dels tres, va lluitar i es va salvar”

Ràpidament vaig anar a avisar als meus pares. Estava brut, feia mala olor… La meva mare em va dir que era normal, estava fins i tot amb la placenta i el cordó umbilical. Sincerament va ser el primer cop que vaig veure un gat tan petit. Seguidament ma mare el va agafar, el va netejar i li va donar llet amb una xeringa, ja que era molt petit. Al cap d’una estona la veïna va picar al timbre i va portar-nos dos gats més, un negre i dos grisos. Al principi varem quedar-nos amb el tres, però malauradament el negre i un gris no va sobreviure la primera nit. El gat que va sobreviure és el que tenim ara, és diu “Campió”: el nom el varem decidir ja que va ser l’únic que va viure dels tres, va lluitar i es va salvar. Ara ja és més gran, té dos mesos i està fet un desastre, ho mossega tot, s’amaga.. però es nota que és jove encara, no sap el que és la pluja, no ha sortit al carrer, quan veu un gat per la finestra s’espanta i se’n va.

En fi, tot i el desastre que està fet, tot els membres de la família estem molt encantats amb ell, no el donaríem per res. Tothom que ve a casa i el veu, s’enamora, és maquíssim. Sembla el tigre de la casa.

Carles.

Publicat dins de General | 1 comentari

Els avis

Publicat el 15 octubre 2012 per

Sempre he viscut amb els meus avis materns. Amb això no vull dir que visqui a la mateixa casa que ells, però sí que em refereixo a que vivim al seu costat, en unes cases aparellades.

Com ja vaig explicar en un altre escrit, el meu germà i jo sempre vam ser els únics néts fins fa poc. Per tant, els avis sempre estaven pendents de nosaltres dos, això va fer que a mida que creixíem hi hagués un vincle molt important entre nosaltres. Fins al punt de
compartir molts moments i activitats junts: ens havíem fet un fart de passejar
per la muntanya on ens ensenyaven camins que ells feien de petits, o a l’estiu
sempre anàvem a Sant Pol a la platja i després dinàvem uns entrepans en un parc
molt gran i ple d’arbres que hi havia just al costat i de tornada al cotxe cantàvem
cançons, o les vacances a la Cerdanya i a la Costa Brava, o algunes tardes que jugàvem
al parxís i al domino, o la llet amb colacao i l’entrepà que ens preparaven per
berenar… són molts records i moments que mai oblidaré. Ara, hi ha coses que fèiem
abans que ja no les podem fer perquè nosaltres som més grans i perquè no tenim
tant de temps lliure. Tot i això algun dia a la setmana anem a dinar a casa
seva, molts diumenges ens veiem tota la família i dinem plegats i habitualment
el faig una visita.

“els avis són uns grans professors, sempre tenen bons consells i saben coses que segurament ens serviran a la vida”

Tenir els avis a prop ha sigut un avantatge per a nosaltres, no només perquè t’ajuden i es preocupen sinó perquè encara que no ho sembli els avis són uns grans professors, són les persones més properes per a nosaltres que han viscut més experiències a la vida i sempre tenen bons consells i saben coses que segurament ens serviran a la vida i, que quan ells faltin les recordarem, i llavors pensarem: “quina raó que tenien”.

També haig de dir que per a ells, tenir-nos al costat ha sigut el millor regal que podien rebre, els ha fet uns avis molt feliços perquè ens han vist créixer dia a dia i han gaudit de
nosaltres sempre que han volgut.

Finalment dir que els meus avis han sigut, són i seran un pilar molt important en la meva vida. Per això crec que es mereixen que els i dediqui aquest escrit i vull que sàpiguen que els estimo molt.

Marina

 

Publicat dins de Amor, Avis, Marina Boguñá | 1 comentari

Aitor

Publicat el 14 octubre 2012 per

Era un dissabte 5 de Novembre de 2011, jo estava tranquil mirant el Facebook ja que aquell dia no havia quedat amb els amics. Quan de sobte, vaig obrir l’inici i vaig veure una publicació de la meva cosina Gisela adreçat a la meva altra cosina Miriam, i deia: ”Prima, felicidades por el primito que vais a traer”. En aquell moment no m’ho creia, tindria el setè cosí segon! Només veure que la meva cosina es va conectar, sense perdre ni un segon li vaig preguntar: ”Prima! Que dice la Gisela, que vais a tener un niño? Felicidades!! Me alegro muchísimo!”. A partir d’aquell moment vam parlar cada dia via Facebook, fins que va arribar Gener quan em va dir que seria un nen, jo em vaig posar molt molt content ja que a la meva família hi han moltes cosines i molts pocs cosins, 8 concretament, doncs em va dir que tindria un nen i jo li vaig preguntar quin nom li posarien, em va dir que es diria Aitor. Jo li vaig preguntar perquè Aitor, ella va respirar fons i em va explicar que es diria Aitor en honor a un cosí que va morir quan va néixer, se’m va caure una llàgrima, em va tocar el cor.

Als dies i mesos següents vam estar xerrant casi cada dia, fins que, el 22 de juny, quan vaig arribar a casa després de la tornada de Berlín, vaig mirar el facebook ja que aquell divendres no vaig poder obrir el meu compte d’aquesta popular xarxa social, i vaig veure que tenia 3 missatges de la meva cosina, com no sabia de què eren em vaig espantar, em pensava que havia passat alguna cosa amb l’embaràs, i en obrir-lo vaig veure el que havia posat: ”Primo! Que ya tienes un primito nuevo! Mira qué guapo!”, vaig obrir la fotografia i va aparèixer un nen de cabells castanys en forma de cresta, un nadó molt petit amb els ulls grisos, era maquísim, em vaig posar molt content, però a la vegada trist per no poder estar amb la meva cosina a l’hospital, ja que me l’estimo molt.

Va arribar el 6 d’agost, jo estava molt nerviós perquè aquell dia marxavem a Algarinejo, Granada, vam agafar l’avió i a les 10 del matí ja erem al poble, vaig entrar a casa dels meus avis i em vaig trobar a la meva cosina Miriam i al seu nadó de 2 mesos, la vaig abraçar i li vaig dir que si el podia agafar, i en agafar-lo vaig girar el cap cap a ell, quan em vaig girar em va somriure i em va agradar molt, aquell nen preciós va ser la millor cosa que em va passar en tot l’estiu.

Aquest nen ha cambiat la vida a la meva cosina i al seu marit, ja que han tingut el nen molt joves,la meva cosina te 24 anys i el seu marit té 25, però aquest nen també me l’ha canviat a mi, ara tinc una altra raó per en qualsevol pont baixar a Algarinejo 2 o 3 dies, per veure’l a ell.

Héctor

 

Publicat dins de Cosins, Hèctor Calvet, Naixement | 1 comentari

Lola

Publicat el 13 octubre 2012 per Josep M. Altés Riera

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

“l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, ha decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar”

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Publicat dins de Ensenyament, Indignació, Institut, Josep Maria Altés, Pèrdua | 1 comentari

Això no és cinquè d’ESO

Publicat el 13 octubre 2012 per

Els primers dies d’aquest nou curs, molts professors ens han dit la mateixa frase: “Això no és cinquè d’ESO”. El que volen dir és que tothom que fa batxillerat ho fa perquè vol,  ja que no és ensenyament obligatori. Jo personalment he canviat molt la meva manera d’enfocar el curs respecte la que tenia l’any passat. L’any passat no em vaig esforçar gens i gairebé no feia res de l’escola a casa, en canvi aquest any cada dia repasso una o dues hores a casa el que fem a classe i m’estic prenent molt més seriosament el curs.

“hauria de dedicar més tems a les matemàtiques a casa però amb tota la feina de totes les altres assignatures no tinc temps de posar-m’hi l’estona necessària”

Per ara tot va bé els primers exàmens que hem fet he tret bastant bones notes i estic satisfet del meu esforç. Ara bé tinc una certa por a algunes assignatures en concret que encara no em fet els primers exàmens. Per exemple matemàtiques, a classe fem coses bastant més difícils del que hem fet fins ara i penso que no tenim una base gaire bona. Sabent això hauria de dedicar més tems a les matemàtiques a casa però amb tota la feina de totes les altres assignatures no tinc temps de posar-m’hi l’estona necessària. Una altra matèria que no em va gaire bé és anglès, ja que ens han apujat molt el nivell respecte l’any passat i gairebé “no rasco bola” del que fem a classe i menys dels deures. Quan tinguem l’examen hauré d’estudiar molt.

En general crec que aquest serà un bon curs i puc treure bastant bones notes.

Enric

 

Publicat dins de Batxillerat, Enric Grau, Esforç, Estudis | 1 comentari

Una altra excursió

Publicat el 13 octubre 2012 per

Fa temps vaig penjar un escrit que com veureu s’assembla molt a aquest que llegireu:

Aquest estiu, cap a finals d’agost, els meus pares, la meva germana, el Gerard i jo, vam anar de vacances a Puigcerdà. Ens vam allotjar en un apartament molt bonic amb unes vistes espectaculars del paisatge del Pirineu.

El meu pare, que és un amant de la muntanya, sempre que anem a un lloc d’aquests, dies abans d’anar-hi, prepara una excursió apte per a tots nosaltres, o almenys així ho intenta… Aquesta vegada va decidir anar a fer el pic  de Perafita, una muntanya situada a la Cerdanya. Per tant, com altres vegades havia fet, va buscar informació per Internet, va escollir una ruta que fos maca, va preparar el GPS per no perdre’ns, i ho va planejar tot. Ara només faltava fixar una data. Però és clar, com sempre passa
quan volem fer una sortida, la previsió de tota la setmana eren pluges i mal
temps, excepte dilluns. “D’acord, doncs anem dilluns” vam dir tots.

“Cada vegada que anem a una muntanya on no hi hem estat mai ens acabem perdent en un moment o altre”

El dia abans, ens van dir que ens havíem d’aixecar d’hora, així que a les 8h tots ja estàvem desperts. Vam beure un suc de taronja i vam preparar els entrepans per menjar-nos-els més tard. A les 9h vam agafar el cotxe i vam començar el viatge. Cada vegada que anem a una muntanya on no hi hem estat mai ens acabem perdent en un moment o altre, i aquesta vegada també, és clar, encara que va ser abans del que havíem previst. Va ser quan encara anàvem amb cotxe. Però ho vam solucionar ràpid, un senyor gran que vivia en un poblet d’allà a la vora ens va indicar el camí.

Quan ja vam ser-hi vam començar l’excursió. Vam caminar una estona, després vam menjar una mica, i fins i tot vam veure alguns cavalls. El paisatge era preciós, només es veien muntanyes, i per on vam anar nosaltres no hi havia massa vegetació, més aviat pedres i roques.  Al cap de dues hores caminant vam arribar al pic de 2756 m i vam poder menjar. Però ja era l’hora de marxar. I no se’ls hi va ocórrer cap altre idea que anar per un altre camí. Això va ser el pitjor, que vam començar a baixar i baixar per roques però no ens movíem de la cresta d’aquella muntanya. Havíem de trobar el camí per poder arribar a baix. I sí, efectivament el vam trobar. Però no era ben bé un camí, havíem de baixar per un lloc ple d’herbes que punxaven i pedretes que relliscaven i, per si fos poc, havíem de fer-ho asseguts per no caure.  Ai pobres pantalons! La meva mare, de la por que tenia, va arribar la primera, després de moltes dificultats, això sí; el Gerard després d’ella ja que ell mai té por del perill; seguidament vaig arribar jo amb certs problemes; i per últim el meu pare i la meva germana, que els pobres no avançaven.

Va ser una experiència angoixant, però abans de sortir ja sabíem al que ens exposàvem, ja que sempre que fem una excursió ens acaba passant alguna cosa semblant. Però en definitiva ens ho vam passar molt bé, sobretot a la pujada, on encara no havia passar res d’estrany.

Jennifer

Publicat dins de Aventura, Excursionisme, Jennifer Coenen | 2 comentaris

Morir-se

Publicat el 12 octubre 2012 per

Per a mi la vida és com un contracte i en el moment en què neixes apareix una clàusula inevitable: la mort. Tots ens morirem algun dia, tot té un final. Que les coses s’acabin és necessari, cal la renovació, el canvi, la destrucció del que és vell. No té sentit témer la mort ni veure-la com la pitjor fatalitat del destí. Morir-se és com respirar, és natural i acceptar-ho és la idea més sana. Una altra cosa una mica més difícil és pensar en la mort no com a un fet llunyà sinó com a un esdeveniment que tant pot ser avui com demà. No cal anar gaire lluny per ser testimoni de morts “prematures” i entendre que nosaltres no som una excepció. He escrit prematures entre cometes perquè, quan morir-se deixa de ser prematur? O al revés, quan és massa aviat?

“Un punt i final enmig de l’espai i el temps, un cos deshabitat. Uns ulls que des de llavors ja no han vist res més”

Penso constantment en la imatge de la meva tieta a la saleta fosca del tanatori. Va ser tot just l’any passat però no recordo ni com l’havien vestida, ni com era el taüt ni com tenia de col·locades les mans. Només tinc gravat el gest de la seva cara. Semblava que dormís en pau, tota sèria i massa immòbil. Aquella quietud, aquella expressió estàtica aturava el temps. El meu record és simple, la seva cara inexpresiva és el centre i la resta, un remolí caòtic de flors, de persones i de cortines vermell fosc. Un punt i final enmig de l’espai i el temps, un cos deshabitat. Uns ulls que des de llavors ja no han vist res més.

Júlia

Publicat dins de Júlia Xaubet, Mort, Tieta | 1 comentari

Un racó de la Costa Brava

Publicat el 10 octubre 2012 per

No fa ni un mes que hem tornat a la rutina i sembla mentida com es troba a faltar l’estiu. Necessito altra vegada aquells dies de sol, la platja, la tranquil·litat… Us asseguro que no m’ho pensaria dues vegades si em diguessin de tornar a aquell poble governat per la tranquil·litat i la calor. No parlo d’un lloc qualsevol, sinó d’un petit poble situat entre Llançà i Portbou, Colera.

“En aquesta platja de pedres, hi governa un mar calmat, d’aigües transparents i d’un intens blau fosc”

Des del balcó de casa veig pràcticament totes les petites i blanques cases de la vila, que van des dels cims de les muntanyes fins el pacífic mar de la Costa Brava. També puc veure la riera que travessa el poble, canalitzada per unes alegres parets de colors que desemboquen en un petit port de pescadors. A l’hivern està desolat, però a l’estiu us puc assegurar que està ple d’embarcacions d’esbarjo i de pesca. Allà mateix al costat del port, hi ha el passeig marítim. Sempre hi trobes gent que puja i baixa de la platja, que van a comprar o que simplement passegen sense pressa. En aquesta platja de pedres, hi governa un mar calmat, d’aigües transparents i d’un intens blau fosc. Des de la platja mateix es pot veure com el litoral es va fent cada vegada més escarpat. S’observen alts penya-segats amb escassa vegetació però poblats per una multitud de gavines. A més, des de dalt del mirador també es pot gaudir d’una magnífica vista del Cap de Creus.

“la serenitat d’aquest paisatge es trenca quan bufa el fort vent de Tramuntana i  cauen les violentes tempestes tan característiques de la zona. El mar s’aixeca i sembla que s’hagi de menjar la platja sense deixar-ne res”

Però no és fins el moment en què et submergeixes en les fredes aigües, que descobreixes la infinitat de tonalitats que amaga el fons marí. Es pot trobar des del vermell més penetrant de les estrelles de mar, fins a l’apagat verd de les abundants algues.

Tot i que aquest poble sembla el paradís, la serenitat d’aquest paisatge es trenca quan bufa el fort vent de Tramuntana i quan cauen les violentes tempestes tan característiques de la zona. El mar s’aixeca i sembla que s’hagi de menjar la platja sense deixar-ne res. A més, no podem oblidar-nos del pont de ferro que travessa la vila d’est a oest. Per sobre d’ell no paren de circular trens de passatgers i mercaderies, produint un fort soroll que se sent des de qualsevol punt del poble.

Tot i que aquest paisatge té els seus inconvenients, res no pot trencar la seva bellesa. I és que no només les cases, el mar i la natura el fan especial. L’important d’aquest lloc realment és la seva gent, que fa que es respiri sempre un ambient festiu i relaxat.

Laura

Publicat dins de Colera, Estiu, Laura Fernández, Paisatge, Vacances | 1 comentari

Mecanismes que es posen en marxa, sentiments que estan a punt d’explotar

Publicat el 9 octubre 2012 per

Tants dies esperant el moment, somiant-lo nit sí, nit també. Imaginant com seria quan et tornés a veure; potser seria com el primer cop, com si mai ens haguéssim vist o com si només haguessin passat unes hores des de l’última vegada que estaves amb mi.
I de sobte, entre les cares de la gent, en reconec una que m’és molt familiar, me la sé tant de memòria com el camí cap a casa. Com qui no vol la cosa, se’ns creuen les mirades. Faig un esforç per no deixar escapar de dintre un crit que m’ofega, per no deixar regalimar cap llàgrima, per no fer-me miques, per no llençar-me als teus braços i dir-te: mira’m sóc aquí. De sobte veig com em mires i com et canvia la cara. Somrius, però no és a mi a qui dediques la rialla, sinó a alguns dels teus amics. Contemplo bocabadada i sense paraules com m’esquives, com si no sabessis qui sóc. Més que mai tinc ganes de cridar i de dir-te que sóc aquí. Em sento petita, tant, que a poc a poc deixo de ser algú per tu, em faig inexistent i començo a formar part de totes aquelles cares desconegudes entre les que et confonies a principis de la nit. Tinc ganes de preguntar-te per què, de demanar-te que obris els ulls i reconeguis que t’estàs equivocant.

“t’has posat una bena als ulls que et costarà treure’t, i has tancat amb pany i clau el teu cor”

Passes pel meu costat, ens toquem sense voler-ho i sembla que dintre meu alguna cosa explota, s’activen els mecanismes que fins ara havien retingut tots els sentiments que tenien ganes de fugir de dintre meu per donar-se a conèixer. Salten espurnes i, sense adonar-me’n, unes quantes llàgrimes regalimen per la meva galta morint als meus llavis. Ho ignores, a mi i tot el que m’envolta. Et deixes endur pels camins que ens han separat i segueixes el teu, sense portar-me de la mà.

Faig el possible per ser forta, per treure’t de la meva ment i gaudir del poc temps que queda, però se’m fa increïble veure’t tan a prop i alhora tan lluny i distant… Ara sí, sense oposar resistència, deixo que les idees m’enfonsin en un mar de dubtes i records. Em desfaig en mil bocins i el vent se’ls emporta fins els teus peus. Aixeco la cara, et torno a veure i encara em fas més mal que la vegada anterior. Crec que t’has posat una bena als ulls que et costarà treure’t, i has tancat amb pany i clau el teu cor. Llavors, quan sigui l’hora en que vulguis desfer-te d’ella i tornar a estimar, no seré jo qui t’ajudi a fer-ho.

Andrea Fernàndez

Publicat dins de Amor, Andrea Fernández, Oblit, Sentiments | 1 comentari

Nut

Publicat el 7 octubre 2012 per

Fa poc més d’una setmana, el Nut, el nostre gos ens va deixar. Tenia quinze anys i estava molt malalt. Durant el últims mesos havia perdut la visió i ja no ens sentia. Menjava molt poc i cada vegada estava més prim. Sabíem que no ho estava passant bé i que patia, ja no podia més. Per això, la veterinària ens va dir que l’havíem de sacrificar.

He passat tota la vida al seu costat. Va arribar al pis de Barcelona quan jo tenia un any i es va convertir en el meu company de jocs. La meva joguina preferida. Després ens va acompanyar a Cabrils i a totes les escapades per les muntanyes de Catalunya. Vam aprendre a esquiar al seu costat i cada any estava amb nosaltres quan bufàvem les espelmes.

“És dur entrar al jardí de casa i no veure’l, sortir a passejar les dues gosses i que ell no vingui. Però la vida és així. Sé que ha estat un gos feliç”

El Nut ha estat un gos molt bo. Carinyós i alegre, sempre volia sortir a passejar. Tothom que venia a casa l’estimava. Va fer-li de pare a la Cuca, la nostre gossa i d’avi a la Hit, la gosseta que ha arribat aquest estiu. I també ens ha fet de germà a la Berta i a mi.

És dur entrar al jardí de casa i no veure’l, és dur sortir a passejar les dues gosses i que ell no vingui i és dur no sentir-lo quan estem preparant el sopar. Però la vida és així. Sé que ha estat un gos feliç i l’hem tractat el millor que hem pogut. Nut, ara ja descanses.

Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Estimar, Gos, Mort | 1 comentari

Tornada a l’institut

Publicat el 5 octubre 2012 per

Després d’haver estat un any fora a un altre país i des del mes de Maig de vacances, tornar a l’institut m’agrada. Sí, pot semblar estrany ja que a poca gent li ve de gust fer colzes, però el fet de tornar al centre on he crescut i viscut molts moments , on he conegut persones que ara són imprescindibles per mi, fan que m’ho passi bé i m’agradi encara més.

Portava des de el Juny de l’any passat sense escriure en català, m’agrada agafar el llapis afilat i escriure el que tinc en ment en aquests moments, m’aporta pau i tranquil·litat.
Per altra banda, quan estic a classe, el professor/a va explicant all seu ritme i jo vaig seguint la lliçó perfectament, apuntant i esquematitzant m’aporta la seguretat de que estic comprenent allò que m’estan ensenyant.

“…tornar al centre on he conegut persones que ara són imprescindibles per mi, fan que m’ho passi bé i m’agradi encara més”

Si us sóc sincera, de la meitat de curs de l’any passat, (estudiava en anglès), no em vaig assabentar de res, sentia que no aprenia, que la majoria d’adolescents d’Irlanda i Espanya, en aquell moment, estaven adquirint conceptes nous i jo tenia la ment en blanc.

El primer trimestre a Irlanda, va ser dur per això. A l’hora d’agafar apunts jo anava molt perduda, tothom parlava massa ràpid per mi, inclús quan estudiava pels primers exàmens, m’aprenia les preguntes i les respostes del llibre sense entendre el que estava dient. Enguany, al entendre el 100% del que els professors diuen, absorbeixo el que m’ensenyen amb interès i esforç. Em satisfà percebre tots els conceptes i entendre el que m’expliquen cada dia i així gaudir de nous coneixements i enriquir-me com a persona.

Mireia

Publicat dins de Estudis, Irlanda, Mireia Tesua, Satisfacció | 1 comentari

Batxillerat

Publicat el 5 octubre 2012 per adriadeangulo

Fa un mes que ha començat el curs i les coses no són com a la ESO, on només havia d’aprovar les diferents matèries i amb un cinc ja em valia, ara necessito treure bones notes per poder accedir a la carrera que vull estudiar. Les coses canvien perquè ara estic al batxillerat i he de repassar el que hem fet a classe i prendrem-ho tot més en serio.

Els primers dies del curs em costava molt adaptar-me a la rutina i les primeres hores de classe estava mig adormit, però ara ja m’estic acostumant als horaris.

Espero fer un bon curs i aconseguir unes bones notes al final d’aquest.

Adrià D.

Publicat dins de Adrià de Angulo, Esforç, Estudis | 1 comentari

Vilassar de Mar

Publicat el 5 octubre 2012 per

Vilassar de Mar és un poble situat en el Maresme, una comarca de Catalunya que està tocant el mar. Aquest poble té aproximadament 10.000 habitants. Encara que el poble no sigui molt gran,  trobes tot el que necesitas, com per exemple restaurants, supermercats, escoles, botigues… Com que Vilassar de Mar és petit, és un poble perfecte per viure-hi, perquè és tranquil i callat encara que hi ha bastant ambient. Per la nit el poble és com si cobrés vida, ja que está molt il·luminat i hi ha molts restaurants oberts.

Per mi, el millor d’aquest poble, és que està molt ben situat, perquè a part de tenir la platja a quatre passos, pots agafar directament el tren per anar a diversos llocs sense fer transbords; al contrari d’altres pobles com Cabrils.

Publicat dins de Àlex Ballo, Vilassar de Mar | 1 comentari

Matèries nescessàries?

Publicat el 2 octubre 2012 per urielalvarez

Acaba de començar el curs, i jo una nova etapa, el batxillerat.
Tot i que he pogut escollir la majoria de les matèries que volia fer, segueixo veient-me obligat a seguir estudiant matèries que a la llarga, tenint en compte el camí acadèmic que vull seguir, el de les ciències econòmiques, em seran de poc ús, per no dir inútils.
Entenc que la majoria de les matèries comunes són necessàries, pero trobo que han exagerat una mica amb la importància d’aquestes.

Uriel

Publicat dins de Estudis, Uriel Álvarez, Utilitat | 1 comentari

Escapadas

Publicat el 2 octubre 2012 per

Como cada otoño, mis padres nos llevaban a mí y a mi hermano a hacer un picnic. Nada mas llegar, él y yo íbamos corriendo a explorar la zona. Aquél lugar al que nos llevaron desprendía una tranquilidad y un colorido inolvidables, era una montaña preciosa.
En un primer plano había una magnífica y enorme pradera verde cubierta de una fresca y brillante hierba humedecida por el rocío de la mañana. En el centro se extendían las serenas aguas del pequeño lago en cuya orilla más lejana se divisaba la cabaña donde pasamos aquél fin de semana. A lo lejos se dibujaba la impresionante figura de una sierra llena de grandes y verdes pinares. El cielo era de un azul luminoso que contrastaba con el verde intenso de los frondosos árboles del bosque. Justo a nuestro alrededor teníamos unos pequeños bosques muy espesos, que por supuesto mi hermano y yo decidimos explorar también.

“El cielo era de un azul luminoso que contrastaba con el verde intenso de los frondosos árboles del bosque”

El suelo de dichos bosques estaba repleto de hojas secas caídas de los arboles en tonos rojizos, cobres y marrones. Al entrar allí ya comenzabas a pisar hojas y hojas sin querer y mientras andabas se escuchaba como crujían al romperse bajo tus pies. Desde dentro de ese bosque se escuchaban a los pájaros e incluso los veías en la ramas de los arboles cantando. Se podía sentir el silbido de la brisa entre las hojas de los árboles. Todo en aquel lugar emanaba paz y tranquilidad.

En ese bosque también había rocas enormes. Nos sentábamos sobre ellas y mirábamos los pueblecitos de alrededor, repletos de casitas de madera echando humo por sus chimeneas, era muy acogedor. Las veces que hacia viento, nos subíamos allí encima, extendíamos los brazos en forma de cruz, cerrábamos los ojos y nos daba la sensación de que estábamos volando.

Era un lugar precioso, con un encanto propio y muy particular. La calma y el silencio de aquel lugar eran una de las tantas cosas que lo hacían tan especial, así como el gran colorido otoñal de su paisaje y la diversidad de naturaleza y animales que podías encontrar en el bosque de forma mucho más cercana a la que estamos acostumbrados viviendo en pueblos o ciudades más grandes. Ese fin de semana que pasamos fue inolvidable y la sensación que me produjo aquel lugar también. Parecía que el tiempo se hubiera detenido para siempre y yo con él.

Noelia

Publicat dins de Excursió, Natura, Noelia Acosta | 1 comentari

Tinc pànic!

Publicat el 2 octubre 2012 per

No sóc l’únic que li té por, molta gent al llarg de la història estic segur que li ha tingut por. Sempre que em donen hora, em comença a agafar mal de panxa i intento auto convence’m que no passa res, que no em farà mal i sortiré tranquil. En efecte, estic parlant del DENTISTA.

Entenc que li tingui por ja que la primera vegada que vaig anar va ser quan em vaig trencar les dues dents del davant, això va ser ara fa uns 8 anys. Estava jugant (al pilla-pilla) tranquil·lament quan de sobte patapam, directe cap a la vorera. Des d’aquella vegada no havia anat mai al dentista, li tenia molt pànic, fins que un dia qualsevol em miro al mirall i veig una caries… Al principi la vaig amagar una mica però vaig pensar “ després serà pitjor”. Així que tot decidit vaig anar i li ho vaig explicar a la meva mare. Vam demanar

“aquell matí va ser horrorós, no vaig poder ni menjar, tot per una simple càries”

hora i fins al mateix dia no tenia gaire por, però aquell matí va ser horrorós, no vaig poder ni menjar, tot per una simple caries. Ja al dentista me la va tapar ràpidament sense quasi sentir-ho . Tot anava sobre rodes però això no acaba aquí, m’estaven sortint les dents del seny. Vam quedar uns mesos després per fer-me unes radiografies i veure què podríem fer.

Un altre vegada al dentista quan li vaig ensenyar les radiografies es va queda al·lucinant, em va dir que tenia les dents quasi perfectes i que les dents del seny m’estaven surtin rectes! Una gran noticia per un poruc com jo.

Mai havia sortit tan content del dentista, però li segueixo tenint por…

Xavier

Publicat dins de Dentista, Por, Xavier Almendros | 1 comentari

Un accident en directe

Publicat el 2 octubre 2012 per

Era una nit d’estiu, calorosa i festiva. Estava en un banc asseguda esperant a uns amics per anar al poble. De sobte, vaig sentir un soroll molt fort i a gent cridar espantada, vaig aixecar-me i vaig anar-hi corrents. Un cotxe havia caigut per un precipici de tres metres d’alçada, estava boca avall i dos passatgers intentaven sortir-hi, però era impossible ja que el sostre estava enfonsat. Dues persones van baixar per les roques amb la intenció

“L’home no presentava fractures greus, en canvi, la conductora presentava algunes costelles i el braç trencat”

d’ajudar-los a sortir el més ràpid possible per por a que el cotxe explotés. Els van treure amb moltes dificultats, però no semblaven greument ferits. En aquest moment va arribar la policia local i va començar a tallar el trànsit, seguidament van arribar els mossos, l’ambulància, la UVI i els bombers. Els mossos intentaven identificar a la conductora i al seu acompanyant mentre que els metges els examinaven detingudament. L’home no presentava fractures greus, en canvi, la conductora presentava algunes costelles i el braç trencat. Mentre l’ambulància intentava treure a la dona de dins d’aquell precipici, els bombers ruixaven amb abundant aigua el vehicle per precaució a una possible explosió. Finalment van emportar-se als passatgers a l’hospital i els bombers van encarregar-se de extreure el cotxe del precipici.
Aquella nit em va impactar força i encara la recordo amb claredat.

Marta

Publicat dins de Accident, Marta Álvarez | 1 comentari

Canvi d’horari

Publicat el 29 setembre 2012 per

Aquest nou curs escolar que hem començat fa aproximadament 13 dies estava destinat a ser un curs ple de canvis. Un curs amb més dificultat i treball que l’anterior, amb l’anomenat treball de recerca, la temuda e importantíssima selectivitat… Però el que no esperava en absolut aquestes vacances era un canvi del sistema horari.

Quan em van explicar el nou horari no em semblava tan malament.

“a última hora del dia, sempre he de lluitar per mantenir els ulls oberts, em sento com si no fos allà”

Vaig pensar que no importaria gaire l’ordre, que al cap i a la fi segueixen sent 6 hores de treball. Ja m’havia adaptat bastant fàcilment al horari anterior: 2 dues de treball i un descans per esmorzar, 3 més i un quart d’hora per agafar forces, la última hora i cap a casa. Per tant vaig pensar que m’adaptaria igual de ràpid a aquest horari, res més lluny de la realitat.

Amb aquest nou horari, en acabar la segona hora sempre acabo fent una mossegada a l’entrepà. La tercera s’acostuma a fer massa llarga i quan acaba el pati tinc més ganes de marxar que de seguir 3 hores més treballant. El pitjor de tot no és aquesta sensació de que l’horari pot amb mi sinó que a última hora del dia, sempre he de lluitar per mantenir els ulls oberts. I, tot i que presto atenció, em sento com si no fos allà, com si estés llegint tot allò que em diuen.

En endavant, espero que això canvii i em pugui habituar a aquest nou horari. Intentar evitar la temptació de l’entrepà a segona hora i poder actuar amb normalitat l’hora final. Ja que l’horari no canviarà, al menys espero que afecti el més mínim a tot el curs que encara està per venir.

Jordi

Publicat dins de Cansament, Canvis, Horari, Jordi Abril | 1 comentari

Sant Joan a Montserrat

Publicat el 26 juny 2012 per

Des de fa molts anys la parròquia de Vilassar de Dalt fa una sortida a Montserrat durant els dies 22 al 25 de juny; es tracta d’una romeria on els feligresos fem una estada de quatre dies a les cel·les on convivim amb tranquil·litat al voltant de les grans muntanyes montserratines.

“esperem l’arribada de la flama del Canigó mentre es canta la cançó “Muntanyes de Canigó”. Després els monjos ens conviden a fer un tast de coca i de vi bo i es comencen a tirar petards”

Durant aquests dies es programen diferents activitats en les quals molts dels feligresos ens hi afegim: passejada nocturna fins a la creu de Sant Miquel, pujada amb el funicular fins a Sant Joan i caminada fins a Sant Jeroni (cadascú dintre de les seves limitacions) tot baixant per les escales dels francesos, anada a peu a la Santa Cova, visita guiada al museu, anar a veure la Mare de Déu de Montserrat… Entre aquestes activitats vull destacar la revetlla de Sant Joan que es celebra a la plaça major amb altres feligresos d’altres pobles i amb alguns monjos i escolans. Allà esperem l’arribada de la flama del Canigó mentre es canta la cançó “Muntanyes de Canigó”. Després els monjos ens conviden a fer un tast de coca i de vi bo i es comencen a tirar petards. És en aquests moments on gaudeixo plenament de l’estada. Passada mitjanit s’ha de respectar el descans dels feligresos; deixem de tirar petards i anem a la cel·la on celebrem el sant del meu avi Joan.

Aquest any però, no gaudiré de l’estada a Montserrat ja que he decidit celebrar la revetlla a casa del meu avi Lluís. No obstant això tindré la companyia d’alguns dels meus cosins i tinc el pressentiment que viurem una nit tant màgica com les de Montserrat.

Xavier

Publicat dins de Montserrat, Sant Joan, Xavier Cañellas | Deixa un comentari

Adiós

Publicat el 26 juny 2012 per

Todas las historias tienen un principio y un final. Ahora yo, después de tanto tiempo esperándote solo me queda decirte adiós.

Decidiste perderme y yo no quise aceptarlo en su momento, perdoname por mi comportamiento pero no podía aceptar que ya no quisieras estar conmigo. Me prometiste que sería para siempre y ahora ya no queda nada. Me ha costado meses asimilarlo y ahora sé que si no te olvido jamás podre volver a sonreír. He de aprender a vivir sin ti, a caminar hacia adelante.

En todo este eterno tiempo han sido demasiadas las noches que me he dormido llorando pensando en ti. He deseado tantas veces volver al pasado para cambiar el presente… Aun y así, cada vez que me acuerdo de ti los malos momentos no existen, me quedo con todo lo bueno que vivimos. Gracias y mil gracias por haberme enseñado el significado de la palabra amor.

Aunque nos separaran 60 km de distancia te puedo asegurar que fui la niña más feliz del mundo al poder estar entre tus brazos. Recuerdo aquellas noches mágicas en las que nuestros cuerpos se fundían en uno, cuando me mirabas y mis ojos brillaban de felicidad y cada vez que nuestros labios se besaban no existía nadie mas en el mundo, solamente tu y yo…

De ti me llevo multitud de recuerdos felices que siempre permanecerán dentro de mi memoria y supongo que no hará falta que te diga que una parte de mi corazón siempre será tuya.

Después de todo esto he aprendido a quererme un poquito más, a valorarme, a saber ver que mi felicidad nunca puede depender de nadie.

Hoy miro hacia adelante y me siento orgullosa de ti, de mi, de nuestra historia. Tengo que pasar página, le digo adiós al pasado y hola al futuro, pero antes de irme quiero que sepas que sé perfectamente que nada es para siempre pero tú, siempre serás el amor de mi vida.

Melany

Publicat dins de Amor, Melany Sors | Deixa un comentari

Omar

Publicat el 26 juny 2012 per

Hace unas semanas una amiga hizo un escrito para este blog sobre su abuelo, sobre lo que sentía hacia él pero que a lo mejor no podía expresar. Mientras lo iba leyendo, los ojos se me llenaban de lágrimas, porque yo sentía algo así con mi abuelo paterno. A medida que iba leyendo esas palabras recordaba a aquel que decían que era un buen

“me gustaría recordar tan solo un día con el que estuve con él.. pero no puedo, era demasiado pequeña”

hombre, diferente a sus hijos, que se preocupaba siempre por su familia… y que a pesar de ser ya mayor y de estar perdiendo el oído, recordaba a aquella nieta que vivia lejos de él, y que cuando todavía podía andar iba a visitar. A día de hoy, me gustaría recordar tan solo un día con el que estuve con él.. pero no puedo, era demasiado pequeña y no era consciente. Me duele muchisimo recordarle, no puedo evitar emocionarme, se me hace un nudo en la garganta. Me gustaria tenerlo cerca, verle, explicarle lo que estudio, lo que me gusta y lo que no, reir con él,… como hago con mi abuelo materno, pero no es así. Creo que tendré que aprender a vivir con esta espinita que no podré arrancar nunca.
Te quiero abuelo

Nabila

Publicat dins de Avi, Nabila Benkhlifa, Records | Deixa un comentari

Un casament diferent

Publicat el 26 juny 2012 per

Avui he anat a una boda per primer cop aquí a Catalunya, la boda era d’una amiga de la meva mare. Ha estat molt bé, m’ho he passat genial amb la familia, les amigues i coneixent gent nova. Ha sigut una boda civil. Al principi, abans d’entrar a la sala, ens hem fet fotos amb els nuvis, totes les amigues juntes, amb els altres convidats… Desprès de l’acte, hem anat a dinar i hem passat tota la tarda allà, els grans com sempre parlaven de l’actualitat, de la crisi,… Per mi, el millor ha sigut veure com dues persones de religions, costums i tradicions molt diferents han sapigut entendre’s.

“el millor ha sigut veure com dues persones de religions, costums i tradicions molt diferents han sapigut entendre’s”

La núvia era marroquina i el nuvi argentí. M’he sentit molt a gust, veient com dues persones de dos ‘mons’ diferents han pogut deixar de banda els prejudicis, discriminacions.. I no fer cas d’allò que la gent va dient, sinó allò que els deia el cor.

Durant la unió, tot semblava molt occidental (europeu), però desprès, a l’hora de dinar, hem gaudit d’una ‘explosió’ de sabors, colors i olors amb els diferents plats, tant argentins com marroquins, una barreja de totes dues cuines i cultures, ha sigut molt maco.

I ara que acabo d’arribar a casa i estic baldada, he fet un esforç per explicar-vos la meva nova experiència.

Bona nit.

Nabila

Publicat dins de Casament, Nabila Benkhlifa | Deixa un comentari

Hola!!!

Publicat el 17 juny 2012 per

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois)

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Que baixis i t’apuntis!!!

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

 

Publicat dins de Amor, Roser Ferrran | Deixa un comentari

La moda

Publicat el 17 juny 2012 per

Per començar, tenir una pròpia manera de vestir o una pròpia opinió diu molt d’una persona i del seu caràcter, però actualment la joventut vesteix i pensa de la mateixa manera a causa de les modes i això és un fet que podem veure constantment si sortim al carrer. És això una manera de controlar la joventut?

D’entrada cal dir que generalment els joves segueixen les modes per integrar-se en la societat i no sentir-se exclosos; per tant, si un no actua com la majoria aquella persona és diferent i per això no és acceptada. Aquest és el motiu pel qual la majoria de persones actuen igual i no tenen el valor de dir com són en realitat i expressar els seus pensaments i opinions, per por a ser rebutjats per la societat.

En segon lloc hem de criticar les modes perquè poden arribar a ser una malaltia. Una persona pot estar massa obsessionada per anar a la moda i això, al cap i a la fi, és perjudicial per a ella mateixa. D’altra banda, això és més culpa de la persona que de les modes ja que tothom és capaç de dir no quan veu que una cosa se’ls escapa de les mans.

Per últim, ja que abans hem responsabilitzat a les persones, també hem de responsabilitzar els mitjans de comunicació perquè són aquests els que difonen les tendències i amb els anuncis aconsegueixen incitar la joventut a actuar com les empreses volen i aquests acaben cedint a comprar els productes. No obstant això, no hem de deixar que la televisió, les revistes o qualsevol tipus d’anunci sigui més que simple informació que nosaltres processem i decidim si ens convé o no.

En conclusió, com hem dit abans, les modes controlen grans masses de població jove, però hem de lluitar per tenir una pròpia opinió que marqui el nostre estil.
Personalment, considero que si seguim així tothom seguirà un mateix patró on ningú es diferenciarà de la resta, per tant és un fet negatiu.

Pau

Publicat dins de Joventut, Moda, Pau Buisan | Deixa un comentari

L’estupidesa humana

Publicat el 14 juny 2012 per

Ahir a la nit vaig veure una pel·lícula que es deia “Black blood”. Tractava de una guerra entre Estats Units i Somàlia. Quan va acabar-se van posar el crèdits on estava escrit que aquesta pel·licula estava vasada en fets reals. Hi havia escrit que a la realitat en aquesta guerra havien mort 1000 somalis i 19 nord-americans, llavors va ser quan em vaig sorpendre i vaig preguntar-me tres coses. la primera era “per què hi han tantes guerres sense sentit en el món” i la segona va ser “com pensen els nord-americans respondre a totes aquestes morts per part seva” i l’última “com es poden infravalorar d’aquesta manera les vides humanes”. Una altra cosa que em va captar l’atenció també va ser que en la pel·licula feien herois al americans i no als somalis ja que havien causat més morts que els altres i vaig dir-me “això és injust, com els liders mundials poden permetre aquestes matances?”. Aquella nit li vaig preguntar al meu pare, “per què hi han aquestes guerres”, el que ell em va contestar va ser de que era per culpa d’interessos territorials. Em vaig quedar igual i pensant en com pot ser de infinita la estupidesa humana.

Pau

Publicat dins de Guerra, Pau Barba | Deixa un comentari

Columbicultura, un esport estrany

Publicat el 14 juny 2012 per

Fa una setmana, aproximadament, jo passejava per Cabrils, quan de sobte vaig veure un grup de gent mirant cap al cel. Jo com que sóc una persona molt curiosa, vaig anar corrent a veure què passava. La meva sorpresa va ser que tota aquella gent miraven uns coloms de colors que volaven per allà. Clar al veure tanta gent observant uns coloms amb tant d’entusiasme, vaig preguntar que què passava.? Quan em van respondre que totes aquelles persones estaven fent una mena d’esport estrany, vaig quedar estupefacte, no em podia creure el que em deien. Em vaig estar informant, i es veu que aquest esport es diu columbicultura, i que prové de la Comunitat Valenciana. Tracta de deixar anar un colom femella i molts coloms mascles, guanya el colom que més estona està amb la femella. Per a poder distingir cada mascle i veure quin aguanta més, els pinten de colors. És un esport ben curiós.

Míriam

Publicat dins de Columbicultura, Míriam Álvarez | Deixa un comentari

Escrito a la amistad

Publicat el 14 juny 2012 per

Si llego a caer no caigas conmigo, dame tu mano para poder levantarme. El día que llore no muestres lástima llorando conmigo, demuestra fortaleza en un abrazo. Cuando triunfe celebra conmigo, pero haz que toque tierra si me llego a elevar. En el momento que esté fallando házmelo saber, y si aún persisto en el error déjame caer. Dime siempre la verdad aunque me lastimes, en realidad sabré que es porque me quieres. Si tengo miedo sonríe, tu risa será un grito de esperanza. El día que me hunda, evoca un bello recuerdo que me ayude a seguir. Cuando posea mucho, oblígame a compartir porque las bondades de la riqueza no se disfrutan solas. El mundo me dará la espalda pero sé que tú me darás la cara, y aunque por un instante me detestes sabes que el cariño y el tiempo pueden más que eso. Cuando existan discordancias háblalas conmigo, si huyes del problema me demuestras lo volátil de nuestra relación. Si me quieres no me dañes, enséñame. Aunque descubras mis defectos, acéptalos y ayúdame a mejorar. Hazme crecer, sin embargo no me hagas cambiar. El día que te vayas aprendamos a lidiar con la distancia, y si lo logramos habrá evidencia de eternidad. Quiéreme por lo que soy y no por lo que te puedo llegar a dar. ¿Y sabes por qué te digo esto? Porque estoy dispuesta a afrontar todo si se trata de alguien especial, decir amigo es una palabra grande y si te lo he dicho es porque ocupas un lugar inmenso en mi corazón. Te propongo un trato, si tú cumples con todo lo anterior yo también lo haré pero si no lo hicieras todo sólo por ser tú y estar ahí te demostraré que vale la pena intentarlo. Gente especial merece un esfuerzo especial…

Noelia

Publicat dins de Amistat, Noelia Acosta | Deixa un comentari

Me’n vull anar a fora

Publicat el 14 juny 2012 per

S’acaben les classes i amb això arriba l’estiu, i amb ell unes ganes immenses de viatjar a qualsevol lloc per tal de passar-ho bé de la manera que sigui. Així doncs, és el que tinc pensat fer aquest estiu i no penso fer altre cosa que no sigui disfrutar.

A mitjans de juliol tinc planejat fer un viatge durant dues setmanes a Suïssa, ja que una dona que coneix la meva mare, lloga habitacions de casa seva a qui vulgui anar a passar uns dies a un preu molt econòmic. Fet que entre les ganes que tinc de viatjar, l’oportunitat d’aprendre algun altre idioma i de conèixer món, en fan d’aquesta, una oferta irressistible. A més, és possible que vagi amb un amic, ja que anar tot sol per un país que no conec gens ni mica no m’atrau res, però tot es provar-ho per veure què tal i en el cas de que m’agradi, fer-ho cada any si m’ho puc permetre.

Sigui el que sigui, ara toca acabar els examens i quan ho hagi fet, ja pensaré en tot el que podré fer a l’estiu, això si, tenint en compte que hauré de començar el treball de recerca.

Martí

Publicat dins de Estiu, Martí Cavaller, Suïssa, Vacances, Viatjar | Deixa un comentari

Un futur desconegut

Publicat el 14 juny 2012 per

Fa dies que em paro a pensar que serà de mi d’aquí uns dies, anys o fins i tot dècades. Per molt que busqui no trobo una resposta que em convenci per a seguir fent això que faig, ni per a lluitar per allò que suposadament vull. Sincerament, crec que li estic agafant por al futur.

La por és un sentiment desagradable que apareix quan percebem un perill, tot i que aquest perill no sigui real. La por no existeix, ens la imaginem les persones. Es pot tenir por del futur? I si es pot, se li diu por? Crec que no. Més que por jo li diria angoixa.

Acostumo a tenir-li desconfiança a tot allò que no conec: provar un menjar nou; pujar a una atracció de risc per primera vegada; anar per un camí diferent al normal sabent que em puc perdre… Però aquesta sensació que tinc quan penso en el futur, en el meu futur, mai m’havia passat. No vull créixer, no vull fer-me gran, no vull haver de prendre decisions que es facin imprescindibles per a la meva vida, no vull escollir, no vull madurar, no vull tenir més responsabilitats.

I tot això per que? Suposo que perquè no conec el que vindrà desprès, i això m’incomoda. El fet de no saber el que m’espera i imaginar-me que no m’agradarà em preocupa. A vegades m’agradaria poder predir el futur, i saber què em passarà i, d’aquesta manera, poder encaminar la meva vida cap un destí diferent en el cas de que el futur que hagi vist no m’agradi. Molta gent pensa que la vida és una sorpresa, de la qual si en coneixes el futur perd tota la gràcia. Però jo no defenso aquesta opinió. És cert que el futur pot ser una sorpresa, però si aquesta sorpresa es presenta desagradable per a mi, m’agradaria poder fer tot el possible per canviar-ho.

I quina és la millor solució a tot plegat? Deixar que el destí em porti on sigui que estigui el meu futur? O fer el possible per a aconseguir el millor futur possible?

Mercè

Publicat dins de Angoixa, Decidir, Futur, Mercè Garcia | Deixa un comentari

París

Publicat el 13 juny 2012 per

París és la capital de França amb 2.000.000 d’habitants. Jo quan era molt petit ja vaig anar una vegada amb la familia on ens ho vam passar mol bé, però no parlarem d’això.

El dubte que tinc d’aqesta ciutat és que perquè es diu que París és “la ciutat de l’amor”?

He buscat informació i pel que he trobat la gent creu que París ho és perquè les cases són de la mateixa alçada, les façanes del mateix estil arquitectònic,  el passeig pel riu Sena de nit és romantiquíssim i sobretot la torre Eiffel, que té una vista excelent de tota la ciutat.

Si quan fos gran hagués d’anar de lluna de mel, m’agradaria anar a aquesta ciutat per comprovar si tot el que es diu sobre la ciutat és veritat.

Alex

Publicat dins de Àlex Ballo, París | Deixa un comentari

Món materialista

Publicat el 13 juny 2012 per

Ens passem la major part del nostre temps pensant en les coses que no tenim i volem aconseguir, desvaloritzant totes aquelles que ens envolten i formen part del nostre entorn.

Posseir més coses i poder obtenir-ne més no significa que una persona visqui feliç i en un entorn sa. Al contrari, potser són infeliços per no poder aconseguir que els altres els valorin altres coses com aspectes tan bàsics com el respecte, la tolerància i l’amistat entre d’altres. Vivim en una societat que es basa en els diners i a vegades no som prou conscients que ens manipulen, creant-nos una falsa visió del que realment és la vida.

Potser mai ens hem parat a pensar en aquelles persones que no poden accedir per problemes econòmics a una situació millor i aquí estem nosaltres, queixant-nos del que no tenim. S’hauria d’establir un equilibri en el qual, es valoressin de la mateixa manera o més, valors com l’amistat, la lleialtat, l’amor i el respecte, i no tenir una mentalitat tan consumista.

Melany

Publicat dins de Amistat, Amor, Diners, Melany Sors, Respecte, Valors | Deixa un comentari

Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue’m vine…

Publicat el 13 juny 2012 per

<<¿No deseas poder ser feliz en todos los aspectos de tu vida…?
¿No tener que aceptar nada que no te agrade…?
¿Sentir que la vida es controlada por ti en lugar de ir a rebufo de ella en el vagón 23…?
<<No respondí…
<<Finalmente me miró y me soltó las tres preguntas que llevaba años deseando que alguien me hiciera:
¿Quieres o no quieres controlar tu vida?
¿Quieres o no quieres ser dueño de todos tus momentos?
¿Quieres?
<>

Això és un fragment de la novel·la ‘’Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine.’’
Té com a protagonista a Dani, un home que es dedica a buscar nens desapareguts. El mateix dia que la seva parella l’abandona, rep la trucada de telèfon d’un pare que, desesperat, li demana ajuda per buscar al seu fill. Dani no té clar si aceptar el cas, però davant la insistencia del pare, acaba fent-ho. La recerca del nen li conduirà a Capri, a aquell far, aquell lloc màgic en el qual afloraran records de la seva infantesa i dels dos personatges que van marcar la seva vida: el Sr. Martín i George. El retrobament portarà a Dani a reflexionar sobre la seva vida, sobre la història d’amor amb la seva parella i sobre les coses que realment importen.

Aquest llibre em va fascinar. Mai m’havia llegit una cosa amb tantes ganes, amb ganes de saber com segueix i evoluciona la història. Et poses al lloc del personatge, el qual no és perfecte, obviament com tothom. Te n’adones de que moltes coses que ens explica, a la teva vida passen constament un darrera l’altre i amb molta raó, les coses sempre passen per algo.

Felicitat, tristesa, amor, desamor, il·lusió, desil·lució, paciencia, intriga, i més paciencia… són uns quants dels adjectius amb els que podria descriure la trama d’aquest llibre.
Bàsicament ens explica una història per arribar a una conclusió de com viure la teva vida, o com voldries que fós. Res és perfecte ni tampoc per sempre. Mai diguis mai però tampoc sempre. Dels errors s’apren, i tot el que comença, acaba..

Albert Espinosa, l’autor del llibre ha tingut una vida molt difícil, ja que amb només catorze anys ja el van començar a operar de diferents malalties i ha viscut tota la vida d’hospital en hospital, però tot i així, ell mai ha parat de tirar cap endavant i de ser optimista, que al cap i a la fi, sempre tot esforç té la seva recompensa. I això ens ho transment a la novel·la. Ens transmet les ganes de seguir llegint, de pensar en tot el que ens va dient i relacionar-ho tot amb el nostre dia a dia.

Dedicada a todos
los que siguen queriendo ser diferentes
y luchan contra aquellos que desean que seamos iguales.

Aitana.

Publicat dins de Aitana Amérigo, Llibres | Deixa un comentari

L’estiu, al municipal Vallmorena!

Publicat el 13 juny 2012 per

Cada vegada queda menys perquè arribi el desitjat estiu que tothom està esperant des del mes de Septembre. Això em provoca una sensació de llibertat no del tot vertadera ja que encara ens queden uns dies plens d’exàmens. És una situació incòmode, ja que sents, notes i aprècies les vacances més llargues, desitjades i més caloroses de l’any, però saps que no t’has de relaxar perquè queden pocs dies de dura feina i esforç.

Tinc ganes que arribi l’estiu per fer una de les coses que porto esperant durant tot l’any, és una de les coses que m’agradaria dedicar-m’hi tot el temps que pugui d’ara fins endavant: Per tercer any consecutiu, tornaré a fer de monitor al Campus d’estiu del CE Vilassar. Com cada any, tota la quitxalla que sent el futbol, ve al Municipal de Vallmorena a gaudir de l’estiu de la manera que més els agrada, jugant a futbol.

Aquest campus no només agrada als petits perquè sigui de futbol, sinó perquè es fan un munt d’activitats diferents. A més a més, per a la gent que no vulgui gaudir l’estiu jugant a futbol, també ho pot fer amb l’opció esplai, que es va fer per primer cop l’any passat i va tenir molt d’èxit!

Després de la primera sessió d’entrenament, els petits van a esmorzar. Seguidament es fa una segona sessió de treball, i al finalitzar-la, hi ha un autocar que ens porta a tots a l’ Illa Fantasia. És un dels moments més complicats quan arriba l’hora de tornar cap al camp, ja que cada monitor ha de reunir tots els petits grans jugadors que componen seu grup per anar cap al transport que ens porti de tornada cap al Municipal. Una vegada s’arriba al camp, tots els nens van a dutxar-se i es va a un restaurant a prop del camp a dinar. Per la tarda, es duen a terme diverses activitats com jocs de taula, competicions de futbol, classes d’anglès i molts altres esdeveniments divertits que agraden molt a la quitxalla.

Cada día és la mateixa rutina, cada setmana nens diferents, i cada dia coses noves per aprendre tan pels petits, com pels grans. No hi ha millor manera de gaudir de l’estiu fent el que t’agrada i amb qui t’agrada, futbol i nens, no es pot demanar més!

Joan

Publicat dins de Estiu, Futbol, Joan Rodon, Monitor | Deixa un comentari

Què opinem dels mòduls?

Publicat el 13 juny 2012 per

El Batxillerat és l’etapa del sistema educatiu d’Espanya que s’inicia en acabar l’educació secundària (ESO). És una etapa no obligatòria destinada en principi a alumnes d’entre 16 i 18 anys. Consta de dos cursos acadèmics, 1r i 2n de Batxillerat. Actualment el batxillerat esta més ben vist que els mòduls, no se per què però és com si fos tradicional anar al batxillerat, quan algú no sap què fer sempre se’n va al batxillerat a provar sort, ja que els mòduls estan mal vistos perquè es pensen que es per a gent que és “tonta”. Però això no és veritat ja que un mòdul o formació professional és el conjunt d’ensenyaments que et preparen per a desenvolupar un ofici. Aquests combinen formació teòrica i pràctica, part de la qual té lloc en empreses acreditades i per tant resulta ser menys “pesada”, ja que no s’ha d’estudiar tant com al batxillerat.

L’altre dia vaig anar a diferents coles que dintre del seu ensenyament contenen mòduls de diferents especialitats, ja que si suspenc el batxillerat tindre que anar-me del institut i per això cal assegurar una plaça en algun lloc per poder estudiar. Per això vaig anar, i la persona que ens explicava tot el tema de com funcionaven els mòduls, las classes, l’escola …ho va fer molt be. Al final de l’explicació vaig anar a preguntar-li una sèrie de dubtes que jo tenia, el qual un d’ells era el perquè la majoria de gent tria el batxillerat abans que els mòduls. Ell em va explicar que la majoria de gent es pensant que anar a un mòdul es per a tontos, però que aquesta gent esta totalment equivocada, ja que actualment la gent que va als mòduls es aquella gent que no se li dona be estudiar i se li dona millor la practica, ja que en un mòdul es fa molta practica.

Al principi em va costar entendre la seva forma de veure las coses, ja que jo sempre pensava que un mòdul es per aquella gent que no es llesta, però mes endavant vaig començar a encaixar les coses i em vaig donar compte que tenia raó. Desprès aquest senyor em va posar exemples de per que ara actualment es millor anar a un mòdul que al batxillerat, un d’ells va ser l’experiència, ja que ara demanen mes gent que tingui experiència que un altre que te solament títols, i per això aquí a Espanya estem tan malament. Ja que una causa d’això es, per que las empreses que contracten gent miren tan sols els títols que te algú i no miren si ha treballat en molts llocs. Aquest senyor em va dir una frase que em va agradar molt:

“ Actualment estem en un país de titolitís, però ara s’estan donant compte que això no funciona així ”

Finalment, arribo a la conclusió, de que els mòduls podria ser una bona sortida amb tot el que esta passant ara i potser si el país no millora podria ser la millor sortida per a un estudiant que no el batxillerat, a no ser que es volgués anar a al estranger.

Marc

Publicat dins de Educació, Marc Llorens, Societat | Deixa un comentari