No fa ni un mes que hem tornat a la rutina i sembla mentida com es troba a faltar l’estiu. Necessito altra vegada aquells dies de sol, la platja, la tranquil·litat… Us asseguro que no m’ho pensaria dues vegades si em diguessin de tornar a aquell poble governat per la tranquil·litat i la calor. No parlo d’un lloc qualsevol, sinó d’un petit poble situat entre Llançà i Portbou, Colera.
| “En aquesta platja de pedres, hi governa un mar calmat, d’aigües transparents i d’un intens blau fosc” |
Des del balcó de casa veig pràcticament totes les petites i blanques cases de la vila, que van des dels cims de les muntanyes fins el pacífic mar de la Costa Brava. També puc veure la riera que travessa el poble, canalitzada per unes alegres parets de colors que desemboquen en un petit port de pescadors. A l’hivern està desolat, però a l’estiu us puc assegurar que està ple d’embarcacions d’esbarjo i de pesca. Allà mateix al costat del port, hi ha el passeig marítim. Sempre hi trobes gent que puja i baixa de la platja, que van a comprar o que simplement passegen sense pressa. En aquesta platja de pedres, hi governa un mar calmat, d’aigües transparents i d’un intens blau fosc. Des de la platja mateix es pot veure com el litoral es va fent cada vegada més escarpat. S’observen alts penya-segats amb escassa vegetació però poblats per una multitud de gavines. A més, des de dalt del mirador també es pot gaudir d’una magnífica vista del Cap de Creus.
| “la serenitat d’aquest paisatge es trenca quan bufa el fort vent de Tramuntana i cauen les violentes tempestes tan característiques de la zona. El mar s’aixeca i sembla que s’hagi de menjar la platja sense deixar-ne res” |
Però no és fins el moment en què et submergeixes en les fredes aigües, que descobreixes la infinitat de tonalitats que amaga el fons marí. Es pot trobar des del vermell més penetrant de les estrelles de mar, fins a l’apagat verd de les abundants algues.
Tot i que aquest poble sembla el paradís, la serenitat d’aquest paisatge es trenca quan bufa el fort vent de Tramuntana i quan cauen les violentes tempestes tan característiques de la zona. El mar s’aixeca i sembla que s’hagi de menjar la platja sense deixar-ne res. A més, no podem oblidar-nos del pont de ferro que travessa la vila d’est a oest. Per sobre d’ell no paren de circular trens de passatgers i mercaderies, produint un fort soroll que se sent des de qualsevol punt del poble.
Tot i que aquest paisatge té els seus inconvenients, res no pot trencar la seva bellesa. I és que no només les cases, el mar i la natura el fan especial. L’important d’aquest lloc realment és la seva gent, que fa que es respiri sempre un ambient festiu i relaxat.
Laura
Laura, veig que estàs enamorada de Colera (no és per menys!). En fas una bonica descripció. M’ha agradat tant pel que vas explicant com per la forma com ho expliques.
Dues observacions:
1.- Tendeixes a reiterar molt una mateixa estructura adjectiu seguit de substantiu. No està malament, però el natural és substantiu seguit d’adjectiu. L’ordre invers està bé per evitar la reiteració de l’ordre natural. Però precisament perquè és antinatural resulta xocant si s’usa en excés. Fixa’t:
– petites i blanques cases
– pacífic mar
– alegres parets
– petit port
– alts penya-segats
– magnífica vista
– fredes aigües
– apagat verd
– abundants algues
– fort vent
– violentes tempestes
– fort soroll
En canvi, fixa’t que són molt més fluïds:
– En aquesta platja de pedres, hi governa un mar calmat, d’aigües transparents i d’un intens blau fosc
– Tot i que aquest paisatge té els seus inconvenients, res no pot trencar la seva bellesa. I és que no només les cases, el mar i la natura el fan especial. L’important d’aquest lloc realment és la seva gent, que fa que es respiri sempre un ambient festiu i relaxat.
2. El pont de ferro i el tren fan una entrada una mica violenta a continuació del mar, no? Potser es podria col·locar en un altre lloc de la descripció?
Laura, m’ha agradat molt. No paris d’escriure eh?
Josep Maria