Fa dies que em paro a pensar que serà de mi d’aquí uns dies, anys o fins i tot dècades. Per molt que busqui no trobo una resposta que em convenci per a seguir fent això que faig, ni per a lluitar per allò que suposadament vull. Sincerament, crec que li estic agafant por al futur.
La por és un sentiment desagradable que apareix quan percebem un perill, tot i que aquest perill no sigui real. La por no existeix, ens la imaginem les persones. Es pot tenir por del futur? I si es pot, se li diu por? Crec que no. Més que por jo li diria angoixa.
Acostumo a tenir-li desconfiança a tot allò que no conec: provar un menjar nou; pujar a una atracció de risc per primera vegada; anar per un camí diferent al normal sabent que em puc perdre… Però aquesta sensació que tinc quan penso en el futur, en el meu futur, mai m’havia passat. No vull créixer, no vull fer-me gran, no vull haver de prendre decisions que es facin imprescindibles per a la meva vida, no vull escollir, no vull madurar, no vull tenir més responsabilitats.
I tot això per que? Suposo que perquè no conec el que vindrà desprès, i això m’incomoda. El fet de no saber el que m’espera i imaginar-me que no m’agradarà em preocupa. A vegades m’agradaria poder predir el futur, i saber què em passarà i, d’aquesta manera, poder encaminar la meva vida cap un destí diferent en el cas de que el futur que hagi vist no m’agradi. Molta gent pensa que la vida és una sorpresa, de la qual si en coneixes el futur perd tota la gràcia. Però jo no defenso aquesta opinió. És cert que el futur pot ser una sorpresa, però si aquesta sorpresa es presenta desagradable per a mi, m’agradaria poder fer tot el possible per canviar-ho.
I quina és la millor solució a tot plegat? Deixar que el destí em porti on sigui que estigui el meu futur? O fer el possible per a aconseguir el millor futur possible?
Mercè
