Mecanismes que es posen en marxa, sentiments que estan a punt d’explotar

Tants dies esperant el moment, somiant-lo nit sí, nit també. Imaginant com seria quan et tornés a veure; potser seria com el primer cop, com si mai ens haguéssim vist o com si només haguessin passat unes hores des de l’última vegada que estaves amb mi.
I de sobte, entre les cares de la gent, en reconec una que m’és molt familiar, me la sé tant de memòria com el camí cap a casa. Com qui no vol la cosa, se’ns creuen les mirades. Faig un esforç per no deixar escapar de dintre un crit que m’ofega, per no deixar regalimar cap llàgrima, per no fer-me miques, per no llençar-me als teus braços i dir-te: mira’m sóc aquí. De sobte veig com em mires i com et canvia la cara. Somrius, però no és a mi a qui dediques la rialla, sinó a alguns dels teus amics. Contemplo bocabadada i sense paraules com m’esquives, com si no sabessis qui sóc. Més que mai tinc ganes de cridar i de dir-te que sóc aquí. Em sento petita, tant, que a poc a poc deixo de ser algú per tu, em faig inexistent i començo a formar part de totes aquelles cares desconegudes entre les que et confonies a principis de la nit. Tinc ganes de preguntar-te per què, de demanar-te que obris els ulls i reconeguis que t’estàs equivocant.

“t’has posat una bena als ulls que et costarà treure’t, i has tancat amb pany i clau el teu cor”

Passes pel meu costat, ens toquem sense voler-ho i sembla que dintre meu alguna cosa explota, s’activen els mecanismes que fins ara havien retingut tots els sentiments que tenien ganes de fugir de dintre meu per donar-se a conèixer. Salten espurnes i, sense adonar-me’n, unes quantes llàgrimes regalimen per la meva galta morint als meus llavis. Ho ignores, a mi i tot el que m’envolta. Et deixes endur pels camins que ens han separat i segueixes el teu, sense portar-me de la mà.

Faig el possible per ser forta, per treure’t de la meva ment i gaudir del poc temps que queda, però se’m fa increïble veure’t tan a prop i alhora tan lluny i distant… Ara sí, sense oposar resistència, deixo que les idees m’enfonsin en un mar de dubtes i records. Em desfaig en mil bocins i el vent se’ls emporta fins els teus peus. Aixeco la cara, et torno a veure i encara em fas més mal que la vegada anterior. Crec que t’has posat una bena als ulls que et costarà treure’t, i has tancat amb pany i clau el teu cor. Llavors, quan sigui l’hora en que vulguis desfer-te d’ella i tornar a estimar, no seré jo qui t’ajudi a fer-ho.

Andrea Fernàndez

Aquest article ha estat publicat en Amor, Andrea Fernández, Oblit, Sentiments. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mecanismes que es posen en marxa, sentiments que estan a punt d’explotar

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Andrea,
    El teu escrit destil·la tristesa i una mica de rancúnia. Com diu el títol, sentiments. No és gens senzill expressar-los i te n’has sortit força bé. L’escrit és força ordenat i en alguns paràgrafs és especialment brillant. M’ha agradat, per exemple, l’expressió “Em desfaig en mil bocins i el vent se’ls emporta fins els teus peus”.
    D’altra banda, però, algunes objeccions:
    – ens haguéssim vist ho a lo millor com si només. L’he corregit perque no és “ho” sinó “o”, i perquè el “lo” no s’escau.
    – més molt familiar. Apòstrof
    – De repent. Lèxic: de sobte
    – com si no sàpigues-hi qui sóc. Lèxic: sabessis
    – sense donar-me compte. Lèxic: adonar-me
    Andrea, està molt bé. Segueix escrivint, que tens molt a dir!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *