Una altra excursió

Fa temps vaig penjar un escrit que com veureu s’assembla molt a aquest que llegireu:

Aquest estiu, cap a finals d’agost, els meus pares, la meva germana, el Gerard i jo, vam anar de vacances a Puigcerdà. Ens vam allotjar en un apartament molt bonic amb unes vistes espectaculars del paisatge del Pirineu.

El meu pare, que és un amant de la muntanya, sempre que anem a un lloc d’aquests, dies abans d’anar-hi, prepara una excursió apte per a tots nosaltres, o almenys així ho intenta… Aquesta vegada va decidir anar a fer el pic  de Perafita, una muntanya situada a la Cerdanya. Per tant, com altres vegades havia fet, va buscar informació per Internet, va escollir una ruta que fos maca, va preparar el GPS per no perdre’ns, i ho va planejar tot. Ara només faltava fixar una data. Però és clar, com sempre passa
quan volem fer una sortida, la previsió de tota la setmana eren pluges i mal
temps, excepte dilluns. “D’acord, doncs anem dilluns” vam dir tots.

El dia abans, ens van dir que ens havíem d’aixecar d’hora, així que a les 8h tots ja estàvem desperts. Vam beure un suc de taronja i vam preparar els entrepans per menjar-nos-els més tard. A les 9h vam agafar el cotxe i vam començar el viatge. Cada vegada que anem a una muntanya on no hi hem estat mai ens acabem perdent en un moment o altre, i aquesta vegada també, és clar, encara que va ser abans del que havíem previst. Va ser quan encara anàvem amb cotxe. Però ho vam solucionar ràpid, un senyor gran que vivia en un poblet d’allà a la vora ens va indicar el camí.

Quan ja vam ser-hi vam començar l’excursió. Vam caminar una estona, després vam menjar una mica, i fins i tot vam veure alguns cavalls. El paisatge era preciós, només es veien muntanyes, i per on vam anar nosaltres no hi havia massa vegetació, més aviat pedres i roques.  Al cap de dues hores caminant vam arribar al pic de 2756 m i vam poder menjar. Però ja era l’hora de marxar. I no se’ls hi va ocórrer cap altre idea que anar per un altre camí. Això va ser el pitjor, que vam començar a baixar i baixar per roques però no ens movíem de la cresta d’aquella muntanya. Havíem de trobar el camí per poder arribar a baix. I sí, efectivament el vam trobar. Però no era ben bé un camí, havíem de baixar per un lloc ple d’herbes que punxaven i pedretes que relliscaven i, per si fos poc, havíem de fer-ho asseguts per no caure.  Ai pobres pantalons! La meva mare, de la por que tenia, va arribar la primera, després de moltes dificultats, això sí; el Gerard després d’ella ja que ell mai té por del perill; seguidament vaig arribar jo amb certs problemes; i per últim el meu pare i la meva germana, que els pobres no avançaven.

Va ser una experiència angoixant, però abans de sortir ja sabíem al que ens exposàvem, ja que sempre que fem una excursió ens acaba passant alguna cosa semblant. Però en definitiva ens ho vam passar molt bé, sobretot a la pujada, on encara no havia passar res d’estrany.

Jennifer