Nut

Fa poc més d’una setmana, el Nut, el nostre gos ens va deixar. Tenia quinze anys i estava molt malalt. Durant el últims mesos havia perdut la visió i ja no ens sentia. Menjava molt poc i cada vegada estava més prim. Sabíem que no ho estava passant bé i que patia, ja no podia més. Per això, la veterinària ens va dir que l’havíem de sacrificar.

He passat tota la vida al seu costat. Va arribar al pis de Barcelona quan jo tenia un any i es va convertir en el meu company de jocs. La meva joguina preferida. Després ens va acompanyar a Cabrils i a totes les escapades per les muntanyes de Catalunya. Vam aprendre a esquiar al seu costat i cada any estava amb nosaltres quan bufàvem les espelmes.

“És dur entrar al jardí de casa i no veure’l, sortir a passejar les dues gosses i que ell no vingui. Però la vida és així. Sé que ha estat un gos feliç”

El Nut ha estat un gos molt bo. Carinyós i alegre, sempre volia sortir a passejar. Tothom que venia a casa l’estimava. Va fer-li de pare a la Cuca, la nostre gossa i d’avi a la Hit, la gosseta que ha arribat aquest estiu. I també ens ha fet de germà a la Berta i a mi.

És dur entrar al jardí de casa i no veure’l, és dur sortir a passejar les dues gosses i que ell no vingui i és dur no sentir-lo quan estem preparant el sopar. Però la vida és així. Sé que ha estat un gos feliç i l’hem tractat el millor que hem pogut. Nut, ara ja descanses.

Anna

Aquest article ha estat publicat en Anna Benítez, Estimar, Gos, Mort. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Nut

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Anna, sento això de’n Nut. Imagino que el deus trobar a faltar, encara que deus estar la mar d’atrafegada amb les altres dues, no?
    L’escrit m’ha agradat molt. Està molt ben estructurat i resulta clar i planer. M’ha agradat.
    No paris d’escriure, que dóna gust llegir-te.
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *