Morir-se

Per a mi la vida és com un contracte i en el moment en què neixes apareix una clàusula inevitable: la mort. Tots ens morirem algun dia, tot té un final. Que les coses s’acabin és necessari, cal la renovació, el canvi, la destrucció del que és vell. No té sentit témer la mort ni veure-la com la pitjor fatalitat del destí. Morir-se és com respirar, és natural i acceptar-ho és la idea més sana. Una altra cosa una mica més difícil és pensar en la mort no com a un fet llunyà sinó com a un esdeveniment que tant pot ser avui com demà. No cal anar gaire lluny per ser testimoni de morts “prematures” i entendre que nosaltres no som una excepció. He escrit prematures entre cometes perquè, quan morir-se deixa de ser prematur? O al revés, quan és massa aviat?

Penso constantment en la imatge de la meva tieta a la saleta fosca del tanatori. Va ser tot just l’any passat però no recordo ni com l’havien vestida, ni com era el taüt ni com tenia de col·locades les mans. Només tinc gravat el gest de la seva cara. Semblava que dormís en pau, tota sèria i massa immòbil. Aquella quietud, aquella expressió estàtica aturava el temps. El meu record és simple, la seva cara inexpresiva és el centre i la resta, un remolí caòtic de flors, de persones i de cortines vermell fosc. Un punt i final enmig de l’espai i el temps, un cos deshabitat. Uns ulls que des de llavors ja no han vist res més.

Júlia