Hola, a totes i tots, no sé com començar per explicar la ràbia que creix en el meu interior i que cada cop és més forta. No sé com dir-vos que hi ha molta merda al nostre voltant i és tanta què fins i tot ens tapa els ulls, i no ens deixa veure més enllà d’aquesta. És tot això que ens envolta, tot això que veiem als carrers, tot aquest ordre tant maco i bonic que ens ensenyen des de ben petits que no podem trencar, una gran merda. Són també totes aquestes mentides que diuen per tot arreu, als diaris, a la televisió, a la radio… el que m’encén, és la impotència de veure com tothom segueix el que es diu com si d’una religió es tractés. És veure com hi ha gent crítica amb el govern que diu: “realment el que fan està malament, però és millor quedar-se a casa i no sortir al carrer per què et poden pegar, et poden detenir i et poden amargar de per vida”. És aquesta por la que em fa tanta ràbia.
És aquesta insolidaritat pels teus companys, la que em frustra constantment però no la que m’apaga les ganes que tinc de lluitar. El que fa és donar-me més força per intentar fer reflexionar a la gent, per veure si s’adona que encara que sembli que ells no podem canviar el món ni el sistema que els envolta, realment sí poden fer-ho. Quan vas de compres, quan només fas que mirar la televisió, quan et quedes a casa al sofà, quan no planteges una alternativa real al sistema, el que estàs fent és donar-li suport. És quan dones suport a aquest sistema, quan aquest agafa força, i s’encoratja, i és quan després t’ataca a tu quan tant suport li havies donat, és quan et fan fora del treball i per impagament de la hipoteca et treuen la teva casa, és en aquell moment quan t’adones. És només aleshores quan dius “Potser hauria d’haver fet alguna cosa”, seria només aleshores quan veuries que quedar-se al sofà era un pensament egoista, i idiota. Tot i que en aquell moment t’adonaràs que el sistema necessita un canvi radical, en aquell moment el que voldràs és no quedar-te al carrer, i per tant hauràs de lluitar per sobreviure, i l’opció de lluitar per canviar les coses no la tindràs a l’abast.
És però l’egoisme i la competitivitat el que més durament ataca les bases de la solidaritat. Un exemple clar, és el món del treball, on si fan fora un company teu tu no dius res per por que et facin fora, quan el que hauríeu de fer és estar tot junts reclamant el seu retorn i lluitant per això. Aquest tipus de coses són les que hem fan reflexionar i pensar en que tothom ha d’agafar consciència i adonar-se que pertanyem a un col·lectiu, alguns sou professors, altres som estudiants, altres son obrers, altres…, però entre tots conformem una mateixa classe, la treballadora. És aquesta classe, la que actualment es veu més perjudicada, perquè tot i pensar que pot escollir el que vol, està escollint sobre les opcions que se li imposen des del mateix poder. Un exemple clar, és la pujada del govern del PP, quin sentit té que la gent voti un partit que proposi unes reformes que beneficien als rics i empobreixen als treballadors, quan la gran majoria de la població són treballadors? Doncs el que passa és que aquest partit té el suport del sistema capitalista, per tant les empreses, les quals controlen els mitjans de comunicació dels quals la majoria del poble beu com si fos aigua sagrada. És per tot això que ha sortit i continuarà sortint escollit si entre totes i tots no lluitem plegats.
Com girem la truita per tal de que sigui el mateix poble el que escolleix el seu futur? Doncs aconseguint un sistema, a través del qual entre tots puguem decidir el nostre futur sense que sens sigui imposats per uns pocs, i en el qual no existeixin diferents classes socials. Però, la part important no és l’objectiu potser, sinó el camí a seguir per tal d’arribar al sistema proposat, i la millor manera de fer-ho és participant directament dels canvis socials. Per què com deia Joan Fuster: “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Raul
