En començar l’aplicació de la reforma educativa LOGSE, van entrar a l’institut una colla de nois i noies que venien de vuitè d’EGB i aterraven al seu nou centre per fer tercer d’ESO (fa tant de temps ja d’aquella “reforma avançada”!). Molts d’ells pensaven que havien acabat el seu ensenyament obligatori i es trobaven amb un parell d’anys d’escolaritat afegits! No va ser gens fàcil fer que aquells fossin, malgrat tot, anys d’aprenentatge. Ni ells estaven engrescats pel càstig, ni nosaltres teníem recursos per afrontar la situació. Vam haver de fer invents (més o menys afortunats) per afrontar la situació d’extraordinària diversitat de l’alumnat. L’arribada dels primers d’ESO dos anys més tard ja no fou tan tensa, o almenys jo no ho vaig viure de forma tan alarmant. És cert que eren nens i nenes d’una edat no habitual a l’institut, però ja no era una situació de “càstig” per a ells. El cas és que aquells mecanismes d’atenció de la diversitat que havíem “inventat” per al segon cicle es van anar consolidant, i s’estengueren automàticament al primer cicle, per bé o per mal. Primer eren agrupacions “flexibles” (mai no ho han estat del tot) d’alumnes en les matèries instrumentals (les matemàtiques i les llengües), més tard “grups adaptats”, primer a quart curs, després a tercer…
Recordo vivament una reunió de professors (em sembla que era un claustre) on, davant la proposta d’agrupar els alumnes de tercer o quart d’ESO en funció del seu “nivell” -no hi havia encara primer cicle- vaig ser prou ingenu com per enfilar-me indignat per les parets i “amenaçar” amb la meva dimissió (em tocava fer de coordinador pedagògic aleshores) si la proposta tirava endavant. El cas és que la proposta d’agrupació no es va dur a terme aleshores (no hi devia haver candidats suplents) i jo vaig mantenir-me en el càrrec. Ara fa molts anys d’això i a l’institut fa temps que a tercer i a quart d’ESO hi ha “nivells” plenament consolidats i ningú no els discuteix: més aviat se’ls considera una bona estratègia pedagògica. Miro enrere i no puc evitar una sensació de fracàs i de falta d’alternatives per part del col·lectiu docent. Segueixo pensant que agrupar els alumnes en funció de la seva major o menor predisposició al treball intel·lectual no és una sol·lució, almenys per als alumnes (tal vegada nosaltres treballem més còmodes? tampoc d’això n’estic segur: tal vegada hem creat un nou problema).
No puc evitar la sospita -la por si voleu- de que en lloc d’afrontar el problema de la diversitat de l’alumnat l’estem evitant i perpetuant. No puc deixar de pensar que els alumnes aprenen més d’ells (per bé i per mal) que de nosaltres i que aplegar dificultats no és una bona idea si volem que siguin superades. L’experiència ens mostra -tossuda- que entre ells s’encomanen coses (models positius, per exemple) que a nosaltres ens costa de transmetre, i no perquè siguem mals professionals, sinó perquè entre ells comparteixen llenguatge, dubtes, maneres de funcionar, estratègies … edat! És per això que no puc evitar de pensar que, ben barrejats, tots aniríem molt millor. Això sí, inventant a cada pas estratègies per entomar la diversitat dins de l’aula, i això és complicat. Ja veieu: han passat els anys però jo segueixo així d’ingenu i de tossut, què voleu que us hi digui!
