M’agradaria en aquestes ratlles, relativitzar en alguna mesura el que se suposa que ha de ser una revolució dins de l’escola com a conseqüència de la presència del que habitualment anomenem “noves tecnologies”. Aquesta presència és cada vegada menys excepcional i anecdòtica: les eines informàtiques són d’ús normal i quotidià en moltes escoles, i tot fa pensar que el procés no farà més que augmentar en el futur. La crisi econòmica sens dubte farà trontollar el ritme del procés, però sembla fora de dubte que la presència de les tecnologies de la informació a l’escola és irreversible i anirà a més.
La presència de les tecnologies de la informació a l’escola comporta tres canvis diferents: en primer lloc l’aprenentatge del funcionament de les noves eines informàtiques, en segon lloc el seu ús en les tasques habituals d’aprenentatge dins i fora de l’aula, i en tercer lloc -i aquest és el canvi més important- una modificació del tipus de relació entre el professor i l’alumne. Aquest darrer canvi és encara en l’horitzó, però sovint es pronostica -normalment amb entusiasme- que provocarà una veritable revolució a les escoles com a resultat de la “digitalització” de l’ensenyament. Provaré d’explicar tot seguit les línies d’argumentació bàsiques d’aquests pronòstics:
a) L’escola era concebuda fins fa ben poc com un espai d’adquisició d’unes informacions que havien de donar a l’estudiant una formació sòlida definitiva per al seu desenvolupament en la vida laboral adulta. Enfront d’aquest model d’escola, la societat del coneixement ens aboca a un entorn on la informació ja no és un bé de difícil accés i reservat a uns quants. Al contrari, disposem de més informació que mai, accessible a tothom, amb comunicació de xarxa planetària de tota mena de continguts. Davant d’aquest panorama, el problema de l’estudiant no és ja la manca d’informació, sinó més aviat l’excés d’informació.
b) Per tant, estem davant d’un canvi transcendental, o d’una revolució, en la mesura en què es redefineix de forma radical el paper dels actors del procés d’ensenyament. I és així, no com a conseqüència de la presència d’ordinadors a l’escola, sinó com a conseqüència de la necessitat de l’escola d’adaptar-se a un nou tipus de societat, on la informació no està allà on estava fins ara.
c) En la nova situació, el coneixement deixa de ser estable i definitiu. Al contrari, canvia a gran velocitat, de manera que aquells coneixements que valien avui, caducaran més aviat que tard, com els iogurts. Aquests són fets molt importants, perquè obliguen al mestre a viure en una provisionalitat tan incòmoda com inevitable, en lloc de còmodament assentat en unes certeses que, un cop impartides, valdran per a tota la vida adulta dels seus alumnes.
Vet aquí doncs els arguments bàsics a l’hora de pronosticar una veritable revolució a l’escola, de la mà de la digitalització. Tot i ser cert que la generalització de l’ús dels mitjans informàtics a l’ensenyament provocarà canvis importants que no vull pas menystenir, no crec que puguem parlar d’un abans i un després radicalment diferents. Exposaré sintèticament els arguments:
a) La tasca d’un bon mestre mai no ha estat, al meu parer, la de comunicar informació. Sinó la de facilitar als seus alumnes eines que li permetin trobar-la, analitzar-la, descriure-la i interpretar-la adequadament. Qui no ha tingut algun d’aquells professors que es limiten a llegir el llibre? Sempre havíem considerat que es tractava d’una estúpida pèrdua de temps: allò ja ho sabíem fer nosaltres! Demanàvem de la figura del mestre alguna altra cosa ben diferent.
b) Pel que fa a les dificultats en l’accés al coneixement, el fantàstic increment d’informació provocat pel desenvolupament de les noves tecnologies no genera un problema “nou” sinó que incrementa una dificultat ja existent: tampoc no era senzill moure’s en una biblioteca sense perdre’s. Ni és nova la necessitat de discernir entre informacions de major o menor fiabilitat. Així doncs, el paper del mestre com a tutor i guia dels aprenentatges no és pas una novetat.
c) Tampoc el canvi constant dels coneixements és un fenomen abans inexistent. Antonio Machado fa dir al seu Juan de Mairena, explicant als seus alumnes la provisionalitat del que els ensenyarà: “yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y de arrepentimientos”. La incòmoda provisionalitat de Juan de Mairena, molt anterior a qualsevol informatització, li fa dir als seus alumnes “de mí sólo aprenderéis lo que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos”. No ignoro la transcendència de l’acceleració constant del canvi cultural, però, com Machado, entenc que un bon mestre era i serà aquell que fa d’aquesta provisionalitat el fonament de la seva comunicació amb els estudiants. I és que l’esperit crític, interrogador i un pèl escèptic que ha d’acompanyar un bon mestre. Diuen que ja el vell Sòcrates partia de l’assenyada premissa del “tan sols sé que no sé res”.
Així doncs, la presència de noves i potents eines com són les tecnologies de la informació, al meu parer no transformen en essència el tipus de relació que hauria d’haver-hi entre mestre i alumne. El que fa és evidenciar la dificultat de la tasca docent -és difícil per al mestre no naufragar en l’oceà de la informació- i aguditzar la necessitat urgent d’evitar alguns greus i vells vicis escolars.
