Gairebé havíem arribat a casa. Tan sols havíem de recollir l’equipatge. Però vet aquí que una maleta no arriba. Després d’una bona estona de veure passar la cinta sense més novetats que quatre maletes que van passant incansables una i una altra vegada sense que ningú se n’enamori, decidim demanar explicacions. Ens diuen atentament que a l’agost, ja se sap, amb tanta gent amunt i avall, és fàcil que passin aquestes coses. Que ha quedat a Madrid i que ja ens la faran arribar.
Dos dies més tard, tal com ens havien promès, arriba el transportista: que els porto la maleta. La maleta sí, però no la nostra maleta. Ves a saber de qui és aquesta i on ha anat a parar la nostra! I no consola gens saber que el propietari d’aquesta ho té tan negre com nosaltres.
Trucar al número que ens han donat resulta inútil: el contestador-robot ens repeteix, tossut, que la nostra maleta ja ha estat lliurada al transportista. Com li expliques a la màquina que ja ho saps això del transportista, però que la maleta no és la que toca?
Sembla que només queda una solució si volem parlar amb algú que pugui enraonar humanament: tornem a l’aeroport. Allí expliquem la situació i no entenen què pot haver passat. Tan senzill com sembla, oi? De tota manera, consola això de que t’escoltin. Finalment, al capdavall del laberint a algú se li acut que, tal vegada… i ens fa passar en una estança no massa gran on, efectivament, trobem la nostra maleta.
És l’estança de les maletes en situació terminal: aquelles que, definitivament, no tenen propietari conegut. Com pot ser? Hi havia un número equivocat en algun lloc. Nosaltres, contents, agafem la maleta i marxem cap a casa sense demanar més explicacions. Ara sí que podem donar el viatge per acabat, havent fet un darrer aprenentatge: encara que una maleta dugui penjada a la nansa una tarja identificadora de plàstic amb el nom, l’adreça, el telèfon… pot passar que a ningú no se li acudeixi de consultar-ne el contingut!
