Filosofia en minúscules dosis de dues hores setmanals… aquest era el repte. Dec ser molt inepte, perquè no me n’he sortit pas. Ha estat una experiència francament frustrant. Un voler i no poder setmana rere setmana. Res diferent del que ja em temia de bon començament, al cap i a la fi.
De quina ment planificadora ha sorgit aquest fantàstic esmicolament del currículum? Quin suport psicopedagògic hi ha darrere d’aquest constant circular de professors diferents a l’aula? Potser és allò de “com més serem, més riurem, aplicat a la docència? Quina lògica hi ha en l’assignació de quatre hores setmanals a la Psicologia enfront de les dues a la filosofia, al català o al castellà?
Allà on hi hauria d’haver aprenentatge globalitzador, interdisciplinari, etc.. ens hi han posat més compartiments separats i més petits: com ho hem de digerir?
Mentrestant, anem fent invents per evitar el desgavell absolut: com ara aquesta unió de l’ètica de quart d’eso amb una “alternativa a la religió” que no és tal, sinó un taller d’escriptura. Una hora setmanal sí que és per posar-se a plorar!
Conclusió: tinc un estiu pel davant, per reflexionar sobre l’impossible: reconduir-lo cap algun tipus de racionalitat. Per barallar-s’hi que no quedi!
