Sembla que és probable (?) que al proper curs hi hagi canvis a les aules de primer i segon d’ESO de l’institut. Els estudiants seran a les classes amb un petit ordinador, a més de llibres, llibretes i bagatge d’escola en general. La discussió, com passa sempre que hi ha novetats, està servida. És inevitable, i també convenient, que a l’interior del claustre se’n parli tan com calgui.
Els arguments dels qui arrufen el nas davant d’aquesta perspectiva són de dues menes: de caire tecnològic i de caire didàctic. “No estem preparats tecnològicament”, significa essencialment que “estaria bé, però no pot funcionar”. És a dir, hi ha acord amb els fins, però escepticisme respecte de la suficiència dels mitjans (massa fràgils comparats amb l’aparent solidesa dels llibres de text, o del paper i el boli, comenten).
Els arguments dels que no els convenç la novetat des d’una perspectiva didàctica són molt més diversos i -tot cal dir-ho- més preocupants. No és el mateix sentir dir que “jo no en sabré pas de fer classe amb els alumnes teclejant un ordinador”, que sentir “es distrauran constantment”, “encara en sabran menys d’escriure” o “estem promovent l’aïllament i l’individualisme”. Sigui per la incapacitat del professor o per la inadequació de l’eina, en tot cas els estudiants aprendran menys i pitjor. Aquesta és la seva conclusió.
En canvi, hi ha qui pensa que aquest canvi pot permetre una millora en l’aprenentatge. No he pogut trobar ningú molt engrescat pel tema (saltant i ballant pels passadissos). Però he aconseguit trobar persones il·lusionades, ni que sigui tèbiament il·lusionat (sense passar-se, vaja).
Vaig escoltant les raons, les pors i les il·lusions d’uns i altres. Com en moltes altres coses, el problema està en els detalls. I els detalls, per bé o per mal, només els podrem apreciar quan hi siguem pel mig… si és que hi arribem.
