Ja fa dies d’això. Era un capvespre de Juny del 2009 i alguns de vosaltres us anàveu reunint, tots mudats i elegants, davant de l’Atlàntida. M’havíeu convidat al sopar per celebrar el final de quart d’ESO. D’altres havíeu quedat a la platja, on, si no recordo malament, us havíeu de reunir tots plegats després de sopar. No sé com va acabar tot plegat, perquè havent sopat vaig decidir que era hora de retirar-me i deixar-vos la festa per a vosaltres, però enmig dels crits i rialles del sopar al soterrani de l’Atlàntida recordo que vaig pensar que us començava a conèixer una mica… llavors que el curs s’acabava.
Dos anys més tard, un altre capvespre de juny, ens retrobem perquè ja heu acabat el batxillerat. Ara marxeu definitivament i em quedo amb la sensació de no haver conegut prou bé una colla de persones fantàstiques que desapareixen, inevitablement, de la meva vida. No és una queixa: ja us he torturat prou i no cal allargar innecessàriament el suplici d’unes classes de filosofia que no són pas una mostra de diversió! En tot cas, vull que sapigueu que si en alguna ocasió no us he tractat com calia ha estat perquè no us coneixia tant com hauria volgut.
Encara que les classes de filosofia no hagin estat una mostra de diversió, és de justícia que us digui que m’ho he passat molt bé treballant amb vosaltres. El meu propòsit no era pas ni divertir-me ni divertir-vos -que no és pas aquest el propòsit de l’escola-. Us he fet patir i m’heu fet patir, però al treball de cada dia -que aquest sí que és l’objectiu de l’escola- hi he estat molt a gust. Així que… gràcies per haver-ho fet possible, i tant de bo jo hagi aconseguit en vosaltres alguna cosa semblant.
Però no hauria estat tan a gust si no m’haguéssiu ensenyat res, i m’heu anat ensenyant, cadascú a la seva manera, i molt. Ni vosaltres ni jo som iguals que aquells personatges llunyans que sopaven a l’Atlàntida, per exemple. Tenim els mateixos noms i poca cosa més. Tal com hem après en treballar David Hume, tan sols la memòria ens fa sentir els mateixos, però no som idèntics. Hem crescut i hem après, amb esforç i amb treball, i això, encara que tal vegada no és “divertit”, en canvi resulta profundament satisfactori.
I ara deixeu-me fer de tutor per darrera vegada. Voldria fer-vos algunes recomanacions de cara al futur. Hi ha cinc trets en la conducta que us cal mantenir i reforçar:
En primer lloc, la tenacitat i el coratge, sigui quin sigui el vostre objectiu, perquè molt sovint caldrà insistir i ser tossut davant dels reptes que haureu d’afrontar. Recordeu que la mandra i la por no porten enlloc més que a la paràlisi i a la frustració.
En segon lloc, l’optimisme. No un optimisme circumstancial de quan les coses van bé, que aquest no té gaire mèrit, sinó l’optimisme com una manera general d’afrontar la vida, perquè la felicitat no depèn de les coses que ens passen sinó de com ens prenem les coses que ens passen.
En tercer lloc l’amistat. ¿quines coses portaries a una illa deserta? un bon amic, una bona amiga. Perquè un camí sense companyia es torna massa àrid: què millor que una bona estona amb els amics i les amigues?
En quart lloc, l’inconformisme, l’ambició . Hereteu un món que té molt poca gràcia i un munt de problemes que cal resoldre urgentment. No us cregueu als qui us diguin que no s’hi pot fer res. La resignació és, precisament, part del problema.
I, en cinquè lloc, la humanitat. La humanitat és el vostre país i és la vostra família. El repte més important que teniu és aconseguir deixar un món més humà de com l’heu trobat: És a dir, més just, més tolerant, més pacífic i més curós amb el planeta.
Així, doncs, tenacitat, optimisme, amistat, ambició i humanitat.
Per acabar, vull recollir i dedicar-vos les paraules d’una noia que enguany acaba aquell quart d’Eso que vosaltres acabàveu fa dos anys. Ella s’adreça així als seus companys:
“ha estat un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin”
Que així sigui i a reveure. Fins aviat!
Moltíssimes gràcies per aquestes paraules, tot rellegint-les he recordat el discurs, la festa de comiat i aquells dies de juny, en què encara no formàvem part de l’arxiu històric d’alumnes de l’institut! Fins sempre!