La legislació educativa del nostre país estableix que una de les matèries del currículum, tant a primària com a secundària, ha de ser la religió catòlica. Estableix també que aquesta assignatura no és obligatòria. En realitat, però, l’estudi de la religió catòlica és obligatori -encara que de forma dissimulada-. Això és lluny de ser evident i reclama una explicació: un aclariment del significat de “lliure” i “obligatori”.
“Actuar lliurement” i “estar obligat” són incompatibles? Normalment diem que actuem lliurement quan podem triar. En la majoria de les nostres accions no hi ha lleis que ens obliguin (quan decidim anar a la platja i no a la muntanya, posar-nos una indumentària o una altra, per exemple), però en alguns casos les lleis indiquen com hem de comportar-nos (els motoristes han de portar casc) i com no (no es pot passar el semàfor vermell), tot establint les sancions que s’imposaran a qui vulneri la legalitat (quan decidim aturar-nos -o no- davant del semàfor vermell, o portar el casc -o no- si circulem en moto). En qualsevol cas actuar lliurement i estar obligat no són pas incompatibles: podem triar entre circular amb casc o sense (llibertat) malgrat l’existència d’una llei que obligui o prohibeixi. És més: precisament perquè som lliures, existeixen les obligacions i les prohibicions. Si no ho fóssim no caldrien! Conclusió, doncs: actuar lliurement no significa el contrari d’estar obligat.
De quin tipus de situació es tracta quan es diu que l’estudi de la religió catòlica a l’escola no és obligatori sinó lliure? Certament podem triar no fer-la (per això és lliure), però les lleis educatives estableixen un càstig als qui decideixen no fer aquesta assignatura. No és ni una multa ni una presó (per això no sembla un càstig!). Es tracta de l’obligació de fer una altra assignatura (“alternativa”), que no pot ser un aprenentatge –almenys en teoria- perquè aleshores els que han triat religió catòlica quedarien en desavantatge (!). En resum, queden castigats per llei a perdre el temps a l’escola per no haver triat religió catòlica. Vist així, doncs, poden triar no fer religió en el mateix sentit que poden triar circular sense casc. Tan sols una diferència notable: si circulen sense casc tan sols corren el risc que ens multin, mentre que si trien no fer religió catòlica el càstig és inevitable.
És una situació ben insòlita i poca-solta: els bisbes tenen tot el dret a organitzar la catequesi per als seus feligresos, i fins i tot a sol·licitar a l’estat que els cedeixi l’espai dels centres educatius per a aquest propòsit, però no tenen cap dret a imposar cap mena d’obligació als alumnes que estudien en aquests centres. És com si qualsevol altra entitat particular, com ara un club esportiu, demanés la utilització dels espais d’una escola per tal de dur a terme les seves activitats i –en lloc de donar les gràcies- exigís que els alumnes triessin entre fer-se del club o quedar-se unes hores extra a l’escola.
Segurament convindria que els estudiants passessin alguna hora més a l’institut reforçant o ampliant els seus aprenentatges (no anem pas sobrats!), però -pel que sembla- els encarregats d’elaborar la legislació educativa al nostre país en matèria educativa creuen que ja n’hi prou d’hores de llengua o de ciències: enlloc d’aprofitar l’estada a l’escola per aprofundir en aquestes matèries, hi col·loquen la catequesi (o la sanció alternativa!). Tant la catequesi com perdre el temps es poden fer sense necessitat de l’escola, no us sembla?
Josep M. Altés Riera
