És un bon moment per aturar-nos a avaluar el bon pessic de curs que, sense adonar-nos, ja ha passat. No és qüestió de deixar-se endur per la temptació de perdonar-nos la vida en tot, com tampoc de flagel·lar-nos innecessàriament. És un bon costum, penso, aquest de mirar enrere de tant en tant (tampoc a cada pas!) i contemplar el camí recorregut.
A la feina, a l’institut, hi han passat tantes coses! Hi hem passat tantes hores que sembla insensat no avaluar-ne el profit o la correcció abans de començar un nou període de treball. Els professors hem fet la nostra particular avaluació del treball dels estudiants (que no deixa de ser també -prou que ho sabem- una certa avaluació de la nostra tasca), i aquesta és ja una forma de mirar enrere. Es tracta d’una valoració feta des de fora (i és en aquest sentit que pretén ser objectiva), però sens dubte haurà de ser molt més rica la que cadascú es faci a si mateix. Un element important d’aquesta valoració personal serà el que en pensen els altres (no en podem pas prescindir), però les coses no acaben aquí: la qüestió de fins a quin punt la meva activitat al llarg del trimestre ha encaixat amb el meu projecte de vida particular (allò que a mi m’agradaria ser i fer) no ens la poden respondre des de fora.
Com el pintor o l’escultor que de tant en tant han d’aturar-se i mirar si els agrada el que estan creant, així cal que ens aturem per veure si ens satisfà la persona que inevitablement hem anat construint… no fos cas que convingués modificar alguna cosa.
Bona feina, doncs, i Bon Nadal
