Categoria: Història

L’escriptora supervendes britànica enceta una nova tetralogia llenguadociana amb La ciutat del foc. Amb les seves novel·les històriques es proposa fer conèixer la història medieval i moderna del Llenguadoc i alhora fer sortir a la llum el paper que van tenir les dones en aquests conflictes.

Kate Mosse ( West Sussex, 1961) ha enllestit la trilogia medieval del Llenguadoc    ( El laberint, Sepulcre i Citadel) i aquesta nova novel·la és la primera d’una tetralogia que passa als segles XVI i XVII en els mateixos escenaris i el rerefons de les guerres de religió. Les dones tenen especial rellevància a les seves obres perquè en aquells temps difícils elles ho feien tot ( els homes no hi eren, anaven a la guerra), però la història no els ho ha reconegut. A les seves obres les dones fan les mateixes coses que els homes ( van a cavall, duen espasa, rescaten qui calgui…) tots i totes són herois o dolents.

Mosse va fundar el 1996 el Women’s Prize for Fiction que premia obres de ficció en anglès escrites per dones. “We want women to be supported, celebrated and we want their voices to be heard.”

Avui he conegut la figura de MARINA GINESTÀ, miliciana  membre de la joventut comunista catalana que es va fer famosa per una fotografia del fotògraf alemany Hans Gutmann (que va  castellanitzar com  Juan Guzmán) a la terrassa de l’Hotel Colón, on  es va establir una oficina d’allistament.  Aquell 21 de juliol de 1936 Marina  tenia 17 anys i no tenia intenció d’anar a la guerra.  Com ella mateixa va afirmar:  És una bona foto, reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment […] Diuen que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper.

Marina Ginestà i Coloma (Tolosa, 29 de gener de 1919 – París, 6 de gener de 2014) fou una periodista i traductora catalana. Era filla de sindicalistes: Bruno Ginestà, secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya, i Empar Coloma, membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista. La seva àvia materna, Micaela Chalmeta, va ser una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya.

El 1930 la família es va traslladar a Barcelona i aviat Marina va entrar a formar part de les joventuts comunistes. Defensora activa de la causa republicana, durant la Guerra Civil va treballar com a periodista de diversos mitjans de comunicació republicans, així com de traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda. Va ser intèrpret de  Mikhaïl Koltsov, corresponsal del diari soviètic i agent de Stalin a Espanya.  La derrota del somni republicà la va sorprendre a Alacant des d’on, després de dos mesos d’empresonament, va aconseguir fugir de l’Espanya franquista. Amb l’ocupació nazi de França va abandonar Europa rumb a Mèxic, però el seu destí final va ser la República Dominicana on es va casar amb el seu primer marit, al qual va conèixer en el viatge. El 1946 es va veure obligada a abandonar el país per la persecució del dictador Rafael Trujillo i, després de recalar a Veneçuela amb els seus pares, el 1952 es va casar en segones núpcies amb un diplomàtic belga, Karl Werck, amb el qual va tornar a Barcelona a la dècada de 1960. Hi va romandre fins a començaments dels setanta (va publicar  dues novel·les en català) Posteriorment  es va traslladar a París, on va viure fins a la mort.

Ella, com moltes d’altres, és una dona paradoxalment oblidada. Amb voluntat de restituir la seva memòria, la plaça “Dones del 36” de Barcelona, al barri de Gràcia, dedicarà un gran mural a la miliciana antifeixista. També, un dels projectes autogestionats sorgits de l’Ateneu Popular del Fort Pienc: El Rec és la biblioteca popular Marina Ginestà.

LLIBRES DE  MARINA GINESTÀ

   El 1976, Marina Ginestà va publicar en català la novel·la Els antípodes (ed. Dopesa ), finalista del Premi  Joan Estelrich de 1976 i  Premi  Fastenrath de 1977 en els Jocs Florals de Barcelona. La novel·la, dedicada a Jesús de Galíndez —el rastre del qual, després de ser segrestat a   Nova York el1956 per sicaris de Trujillo, es va perdre—, explica la història de dos exiliats catalans en una illa del Carib  durant la Segona Guerra Mundial, les angoixes i els seus anhels per retornar.

A En vindran d’altres  (1976), l’autora s’ha basat en la història de la seva família a Barcelona. Els inicis del sindicalisme revolucionari català en els primers anys del segle XX… A partir dels records del seu alter ego “Anna”  crea  una trama que culmina en una descripció vívida dels drames de la vida quotidiana de moltes famílies activistes, treballadors de la Barcelona dels anys 1920, que encara recorden la Setmana Tràgica  de 1909. Hi veiem privacions, penúria, vagues, repressió i empresonament;  podem reconèixer també certes figures conegudes de l’anarquisme.

La de Marina fou una vida compromesa  amb una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que creu que encara que l’anhelada Revolució s’hagi frustrat cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres…”

“Tot i així toca aguantar, després de nosaltres, en vindran d’altres”

 

La presa 27.534 a Ravensbrück i 50.446 a Holleischen

Neus Català i Pallejà (Els Guiamets, 1915- 2019), va ser membre de les Joventuts  del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra Civil espanyola. Va ser la darrera supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück. És un símbol de la lluita de la defensa de la igualtat,  les llibertats, la memòria històrica i les dones.

El 1939  va haver d’emprendre el camí de l’exili; no ho va fer sola: la acompanyaven  180 nens orfes de la colònia “Las Acacias”  de Premià de Dalt que estaven al seu càrrec (  anomenats «nens de Negrín») . A la França ocupada, col·laborà juntament amb el seu marit, l’occità Albert Roger,  en activitats de la Resistència. Fou denunciada a les autoritats nazis, va ser detinguda, juntament amb el seu marit, el 1943. Reclosa i maltractada a Llemotges i deportada a Ravensbrück, on va ser obligada a treballar en la indústria de l’armament. Allà juntament amb altres dones boicotejava l’elaboració de les armes (inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d’armament) Un cop alliberada, tornà a França, on prosseguí  la lluita clandestina contra el franquisme ( des del PSUC i la Unió de Dones de Catalunya)  i  presidí l’Amical de Ravensbrück ( que Neu va anomenar sempre “el món dels morts”)

No va poder tornar a Catalunya fins després de mort el dictador ( el seu segon marit, també comunista i significat lluitador per la república,  era condemnat a mort per no haver-se presentat a judici) .  Tot i que al camp d’extermini va rebre tractaments per retirar-li la menstruació ( així ho feien per tal que fossin més productives) i creia que no podria tenir fills, l’any 1952 va tenir una filla i posteriorment un fill.

Fins al mateix moment de la mort ha dedicat la seva vida a lluitar contra l’oblit. Tot i que ja en vida va ser objecte de molts homenatges i reconeixements ( la seva vida i obra va ser començada a ser coneguda gràcies a l’escriptora  Montserrat Roig, qui va interessar-se per la història dels catalans deportats als camps nazi ) CAL QUE SEGUIM TRANSMETENT EL SEU EXEMPLE I MANTENINT VIU EL RECORD DE LA SEVA HISTÒRIA QUE ÉS LA D’INCOMPTABLES VÍCTIMES DE LA MANCA DE DIÀLEG I LA IMPOSICIÓ DE LA BARBÀRIE. 

Francesca Bonnemaison –Barcelona,  12 d’abril del 1872 –   12 d’octubre del 1949–  va convertir la biblioteca de la parròquia en la primera biblioteca per a noies obreres, la Biblioteca Popular de la Dona (1909).

Es va casar amb  Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto,  i  es va comprometre amb la Lliga Regionalista. Va fundar la secció femenina del partit i es va haver d’exiliar durant la guerra. Tot i que era partidària de la formació de les dones, la seva ideologia  conservadora reduïa aquestes als  rols rígids d’esposa i mare. L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona enfocava l’educació i la promoció de la dona des del catalanisme i el catolicisme social. Això no obstant, en un moment en què les dones no tenien accés a la universitat, Bonnemaison  va fer possible que dones de tota condició social,  de forma gratuïta, podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar de la mà dels millors experts, assistir a conferències o fins i tot aprendre idiomes o matèries tècniques i científiques.  També va incorporar l’esport: les dones aprenien a nedar; i  va proporcionar feina a milers de dones gràcies a una borsa de treball. Per fer difusió de la Institució, la Francesca es va encarregar de dues revistes, Claror i Vida Social Femenina, i un programa de radio quinzenal. Com era habitual a l’època signava els escrits amb un pseudònim: Franar ( de Francesca i Narcís)

Quan va  ser proclamada  la República s’implicà en la vida política participant en les campanyes a favor del vot femení. Quan retornà de l’exili es desvinculà del seu projecte,  que va caure en mans de la Sección Femenina de Falange.

Actualment hi ha un centre cultural amb el seu nom, LA BONNE,  i una biblioteca de la Diputació de Barcelona amb un fons extraordinari.

Francesca de Bonnemaison va servir Maria Aurèlia Capmany  per al personatge Paquita Reinal ( Francesca Bertolozzi) de la novel·la Feliçment, jo soc una dona  (1969) que vol adoctrinar la protagonista, Carola Milà ( Carmina Torres) i fer-la participar en aquest feminisme conservador.

El maig del 1935 Francesca de Bonnemaison    escrivia a la revista Claror: “Les dones cal que siguem cultivades, intel·ligents, fortes, gentils, elegants, abnegades i sofertes, alegres i resignades en el més alt concepte d’aquest mot”.

 

 

 

 

 

 

 

Fa 80 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona posant fi a més de dos anys d’una guerra civil que no hauria d’haver començat mai   el resultat de la qual va significar, per a molts i moltes defensors de la República,  una pèrdua de llibertats i l’entrada a  una llarga nit de silenci.  Paga la pena recordar que en aquells temps en què calia lluitar per fer front al feixisme les dones també van respondre a la crida del govern espanyol i la Generalitat republicans: van treballar a les fàbriques quan els homes van anar al front, van afiliar-se als partits polítics, van assistir els ferits als hospitals de campanya o rereguarda   i van anar al front com a milicianes. Havien de fer-ho pel seu futur i el dels seus fills. Aquests cartells ho demostren.

El resultat de la guerra, l’inici d’aquella llarga dictadura,  les va tornar a recloure a les llars sota la tutela de pares i marits.

 

 

 

 

Fins i tot això va provocar que les dones que ho defensaven fossin acusades d’indecència. Annette Kellerman, una nedadora australiana d’origen polonès nascuda el 1886, a qui s’atribueix també ser la inventora de la natació sincronitzada, va  trencar amb les normes del seu temps que obligaven les dones a nedar amb pantalons  (cosa incòmoda i que feia més pesat surar)  i va ser denunciada i arrestada. El primer banyador ajustat que es va posar en una platja de Massachussetts el 1907  tenia mànigues i els pantalons acabaven per sobre els genolls. Les dones no podien ensenyar  més de 15 cm de cama i fins i tot hi havia la figura del mesurador de banyadors – sempre un home.

El temps, però,  va donar la raó a Annette i altres dones que els usaven i aquesta peça es va anar fent petita a mesura que l’escot creixia.  Als anys 30 va aparèixer una indústria de banyadors que va portar al mercat teixits més elàstic que s’eixugaven més ràpid i, a més, el cinema va contribuir a l’èxit de la peça perquè moltes estrelles sortien a les pel·lícules en banyador.  La mateixa Kellerman va esdevenir actriu i ella, tan intrèpida,  fou també la primera actriu que va aparèixer nua en una pel·lícula ( tot i que no se’n conserven còpies). Sí que podem veure alguna imatge d’Annette Kellerman en biquini!, però no fou fins a l’any 1946 que l’escàndol (i la llibertat) del biquini va arribar a la moda de bany, una veritable revolució que va ser causa d’escàndols, processos legals i prohibicions a la platja.

  Les dues imatges següents es distancien uns 50 anys ( La Viquipèdia data la primera el 1883, la segona és dels anys 30):

Pel·lícula biogràfica d’Annette Kellerman ( estrenada el 1952 i protagonitzada per Esther Williams en el paper d’ASnnette: Million Dollar Mermaid.

 

Aquest dissabte ha estat atorgat  a la Dra. Josefina Roma el premi Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional 2018.  El guardó vol reconèixer la llarga trajectòria de Roma en l’àmbit de l’antropologia i especialment en l’estudi de la cultura popular i tradicional. En relació a la vinculació de Josefina Roma i l’Associació Cultural Joan Amades Roma va escriure  el pròleg del llibre Les esposalles. Costums i Creences de la Biblioteca de Tradicionals Popular de Joan Amades, col·laborà  en la reedició del llibre El Pessebre el 2009,  any Joan Amades i participà en el núm. 11 de la Revista Canemàs, un monogràfic de Joan Amades amb  motiu del 125è aniversari del seu naixement l’any 2015.

Josefina Roma és llicenciada en Història (1966) i Doctora en Antropologia (1972) per la Universitat de Barcelona. Ha estat Professora Titular des de 1974. Membre fundador de l’Institut Català d’Antropologia i de l’Institut Aragonès d’Antropologia,  va fundar i dirigir el Màster de Museologia de la UB fins a 1998. És Premi de l’Institut Aragonès d’Antropologia 1998. Les seves línies de Recerca més destacades estan dedicades a l’estudi de la Religió i la Mitologia, als Goigs de la Corona d’Aragó; a la Cultura Popular, l’Etnomusicologia, la Festa, el Patrimoni Material i Immaterial, les narracions sobre fades i bruixeria; i el Espoli del patrimoni.

  Aquesta filòsofa existencialista, professora i escriptora compromesa francesa de la qual  ahir commemoràvem els 111  anys de naixement va fer bandera del feminisme i de l’amor lliure.

Li devem llibres emblemàtics com ara El segon sexe (1949), una de les “bíblies” del feminisme i frases profètiques com aquesta:

“No oblideu mai  que només caldrà una crisi  política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests  drets mai es donen per adquirits, heu de romandre atentes tota la vostra vida ”.

La Vanguardia va publicar ahir aquest vídeo en memòria de la pensadora:

L’organització de Dones de la Confederació Intersindical ha publicat un calendari que anomena TEMPS DE DONES, DONES EN EL TEMPS  protagonitzat per dones exploradores i aventureres. Conté també activitats didàctiques.

Calendari

Tots els calendaris