Rècord d’assistència de públic al Camp Nou per un partit de futbol femení

Avui es juga al Camp Nou el partit de quarts de la Champions entre el Barça i el Real Madrid. Les jugadores de la casa, guanyadores de la lliga, han estat rebudes amb un  espectacular mosaic on es pot llegir Més que empoderament, (en anglès). La jornada ha estat qualificada pel club com a històrica.

A part del desig de la victòria del Barça, també s’espera que aquest partit de futbol femení sigui rècord d’assistència de públic.

A nivell de seleccions les xifres de major assistència són: 90.185 en l’EEUU-Xina de l’any 1999 a Rose Bowl, i 80.203 espectadors en l’EEUU-Japó de l’any 2012 a Wembley.

A nivell de clubs: 60.739 espectadors en l’Atlètic-Barça de l’any 2019 al Wanda Metropolitano i 51.211 espectadors  al Tigres-Monterrey de 2018 al BBVA Bancomer.

http://www.elpunt.cat

Efectivament, 91.553 espectadors hi han assitit, esdevenint el rècord que es volia assolir.

El Barça ha guanyat 5 a 2 i es classifica per a les semifinals de la Champions.

Alèxia Putellas, pilota d’or 2021

Alexia Putellas, jugadora del Barça i capitana de l’equip que té 27 anys, ha estat guardonada amb una merescuda pilota d’or enguany 2021. Fou tanbé guardonada per la UEFA com a millor jugadora de la temporada 2020-21i ha esdevingut la primera dona espanyola que ha guanyat la  Pilota d’Or.

Pels qui no la coneixien, com el mateix Pascal Ferré, editor en cap de la revista France Football, encarregada d’entregar els guardons, qui ha reconegut que només s’hi va interessar quan van saber que podia guanyar, el seu palmarès és equiparable, o millor, al dels millors futbolistes homes contemporanis.

FELICITATS !!!

Nita Carmona Ruiz, una pionera del futbol

He rebut una petició de signatura de change.org per tal d’aconseguir que posin el nom d’aquesta pionera i transgressora a un carrer de Màlaga, la seva ciutat. I així he conegut la vida difícil d’una altra dona. Ana Carmona, a qui anomenaven Veleta,  fou la primera futbolista; transvestida com a home va jugar en un equip maculí.

Va néixer el 1908 i a mitjans dels anys 20 va jugar a l’Sporting Club de Màlaga com a migcampista, en ser descoberta fou represaliada en diferents  ocasions. Per poder jugar al futbol en una època en què les dones ho tenien prohibit, es recollia  els cabells i els ocultava amb  una gorra o boina aleshores permesa en aquest nou esport, s’embenava els pits i portava pantalons llargs fins al genoll i samarretes folgades; d’aquesta manera semblava un home. Tot i això va patir insults i agressions.  Molts cops va ser denunciada i detinguda sota l’acusació d’alteració de l’ordre. Per tal d’allunyar-la de la seva afició els pares  la van fer anar a la població de Vélez-Màlaga a casa d’uns familiars, però també allà va entrar a jugar a l’equip local, el Vélez CF.

Fou una personatge singular, una dona tossuda, indiferent a les normes de gènere que va desenvolupar la seva passió en un àmbit tan maculinitzat com és el del futbol en aquells temps. Una altra dona la història de la qual forma part de la història no explicada i descriu la lluita històrica de les dones per ocupar els espais públics.

Amb tan sols 32 anys va morir el 1940 víctima de l’anomenada febre del poll verd. Va ser enterrada amb la samarreta del seu club. A la fotografia, treta de la vikipèdia, apareix vestida de jugadora de futbol en un carnestoltes, únic cop que ho va poder fer sense ocultar-se.

I tant, que és just que la seva ciutat porti el seu nom en un dels seus carrers i preservi així la seva memòria.

Alice Milliat, la pionera que va fer possible la participació de les dones als JJOO

Alice Milliat (Nantes, 1884 – 1957) va ser pionera en l’esport femení a França i arreu del món. La seva pressió en la representació d’atletes femenines va obligar a incloure esportistes femenines en els Jocs Olímpics. Aquesta traductora de professió va participar en  rem. També va destacar en natació i hockei. Membre de Femina Sport, un club fundat el 1911, va ajudar a formar la Federació Francesa Esportiva Femenina el 1917, i en fou tresorera i posteriorment presidenta.

El 1921 va organitzar la Primera Olimpíada Femenina a Montecarlo. Va iniciar  la pressió al comitè dels Jocs Olímpics per tal que es permetés  més representacions femenines en un ampli ventall d’esports. El 1928, al Presidente de la IAAF (Federació Internacional d’Atletisme Amateur ) va haver d’acceptar l’entrada de dones a l’atletisme femení als JJOO d’Amsterdam, en concret cinc proves: 100 metres  llisos, 800 metres llisos, relleus 4×100, salt d’alçada i llançament  de disc. No era suficient, però la pressió de Milliat va ampliar considerablement la representació de les dones en els Jocs Olímpics.

En un altre ordre de coses, el 1934, Milliat en una entrevista a la revista femenina “Independent Woman” va defensar el sufragi femení a França. Milliat creia  que el vot femení podria conduir a un major suport als esports femenins:

“Els esports femenins de tot tipus es  veuen  perjudicats al meu  país per la falta d’espais per jugar. Com que  no tenim  vot, no podem fer que les nostres necessitats es facin sentir públicament ni exercir pressió en els sectors adients. Sempre  dic a les meves  noies que la votació és una de les  coses per les quals hauran e lluitar si França vol mantenir el seu lloc entre la resta de nacions  en l’àmbit de l’esport femení.”

 

Lolita Ortiz, una futbolista pionera

El 28 de març es van complir 50 anys  de la primera final de futbol femení  a Catalunya. Barça i Espanyol s’ enfrontaven pel títol de la Copa Pernod -patrocinada per  la marca de vermut- en un Camp Nou amb 30.000 espectadors. Aquell matí de 1971 van guanyar les periques  per 1-2.

L’anomenada Penya Femenina Barcelonista, que entrenava  el mític Antoni Ramallets, jugava amb Núria Llansà,  Antònia Mínguez, Giménez, Maria Pilar Gazulla, Lluïsa Vilaseca, Aurora Arnau, Anna Jaques, Maite Rodríguez, Inmaculada Cabecerán, Alícia Estivill, Blanca Fernández, Lolita Ortiz, Consuelo Pérez, Carme Nieto, Fina Ros i Glòria Comas, les 16 pioneresImma Cabecerán (nòvia de l ‘exjugador del Barça Pablo García Castany ) va  ser qui tres mesos abans  havia aconseguit  formar el primer equip femení quan, després de convèncer el president Agustí Montal, va posar un anunci a la Revista Barcelonista per a  crear-lo.  Va reunir un grup de noies d’entre 18 i 24 anys que van  debutar al Camp Nou el 25 de desembre de 1970.

Van haver de superar moltes traves i el masclisme imperant a la societat del moment. Per exemple, els deien que si jugaven a futbol no podrien tenir fills. Les cròniques esportives als mitjans van ser dures en alguns casos. A les pàgines de “Dicen…” van escriure que “aquelles voluntarioses noietes estan encara a l’abecé del joc” i van utilitzar expressions com “correteos torpes”, “enjambre de jugadoras” o “punterazos a lo que salga”. “La Vanguardia” va comentar que “por lo que pudimos apreciar, el fútbol femenino no está llamado a ser otra cosa que un espectáculo divertido, ocasional e intrascendente”. A “Barcelona Deportiva” van ser més benevolents: “nos imaginábamos a la mujer jugando al fútbol de manera atropellada. No. Ahora vimos algo diferente”.

Dolors Ortiz, més coneguda com a Lolita va néixer a Barcelona el 1944. Ja era casada i tenia una nena quan formà part d’aquell mític equip. Era davantera i en fou l’ànima. Es va haver de retirar per una lesió. El metge li va dir que, si s’hagués de guanyar la vida amb allò,  l’operaria, però aleshores que les dones cobressin per jugar a futbol era impensable.

La Federació Espanyola de Futbol no va reconèixer oficialment el futbol femení fins al 1980.

El Barça femení es fa amb la Women’s Champions League

Després d’una golejada ( 0-4 ) a les seves rivals, el Chelsea, les futbolistes de l’equip femení del Barça s’han fet amb la primera Women’s Champions League a l’Estadi Gamla Ullevi de Göteborg. Un diumenge dia 16 de maig del 2021 que passarà a la història i que reafirma un Barça que està destinat a marcar una època daurada en el món del futbol.

Paños, Torrejón, Patri, Mapi, Leila, Alexia, Aitana, Hamraoui, Martens, Graham Hansen, Hermoso, Mariona, Vicky Losada, Oshoala, Melanie Serrano i Crnogor?evi?, a més de totes les que eren  la banqueta i per descomptat l’equip tècnic,  ja formen part de la història del Barça i de la Women’s Champions League. I són un referent per a totes les nenes que juguen al futbol.

Stéphanie Frappart, primera dona que arbitra un partit de Champions masculí

Stéphanie Frappart, francesa i de 36 anys, va dirigir el partit entre la Juventus i el Dinamo de Kíev a Turin. Ja l’any passat va aconseguir una altra fita en xiular la Supercopa europea que va enfrontar Liverpool i Chelsea. Ha deixat clar que no hi ha diferències entre xiular un partit masculí o un de femení.

Paula Dapena, jugadora de futbol que es va negar a fer el minut de silenci per Maradona

Per convicció feminista la Paula, jugadora de l’equip Viajes Entre Rías FF, es va negar a sumar-se al minut de silenci per la mort de Maradona que es va decretar diumenge al partit que enfrontava el seu equip amb el Deportivo Abanca a La Corunya. Durant el minut de silenci que van fer les seves companyes  ella es va posar d’esquena i va seure a terra. L’endemà, en una entrevista al programa A Diario de Radio Marca, va detallar les raons del seu gest i les amenaces de mort rebudes. També va agrair el missatges de suport que li havien fet arribar. No va voler homenatjar “un home maltractador reconegut”, i menys quan no s’havia fet un recordatori de les víctimes de la violència masclista amb motiu  del 25 de novembre.

Per a ella, com per a moltes altres persones, és més important tenir uns valors en la vida personal que unes habilitats futbolístiques que, sens dubte, no nega a l’exjugador que ha mort recentment.

La imatge de la jugadora ha esdevingut viral i ha arribat a Itàlia i Argentina, països d’on venen el gruix de les amenaces.

Això és el que se’n diu tenir les coses clares. Però ha hagut de demanar,  en el seu perfil de Twitter, que pari aquest assetjament i el que pateixen, de forma colateral, les seves companyes d’equip que li han mostrat suport.

Una exjugadora de futbol, primera entrenadora d’un equip masculí a Egipte

Faiza Heidar, de 36 anys, que en els seus temps com a jugadora va arribar a ser capitana de l’equip nacional d’Egipte,  ara és l’entrenadora d’un equip masculí de quarta divisió, l’Ideal Goldi, amb seu a Giza. Va ser la primera entrenadora egipcia – home o dona  – a obtenir el títol d’Educadora d’Entrenadors d’Habilitats  de la Premier, certificat per la Premier League d’Anglaterra.

Aquesta és una bona notícia que significa un altre pas important en la inclusió de la dona  en un esport  que fou sempre exclusiu d’homes en un país que, segons tots els investigadors, és a la cua en matèria d’igualtat.

Tita Llorens, una nedadora que bat rècords injustament no reconeguda

La menorquina Tita Llorens té 52 anys i va començar a nedar en aigües obertes als 30 i a fer proeses en llargues travessies als 45. Va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península i ara prepara una doble travessa anada i tornada al Riu de la Plata ( és a dir, es proposa unir Argentina i Uruguai) que es disposa a fer el proper gener si la covid no li ho impedeix. Sempre sense neoprè. La seva última travessia fou a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. La seva travessa de trenta-sis hores i mitja de Xàvia a la Figuera Borda d’Eivissa (100km) la va dedicar  a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

Després de vuit hores el dia de treball en una empresa que construeix piscines, se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria. A part d”invocar les dones fortes ella vol fer coses que no s’han fet mai. Va ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè.(David Meca ho havia fet amb neoprè) El canal que es proposa fer ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, la nedadora argentina  Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria, era una verirable proesa, ara es fa amb la seguretat del temps, coordenades etc. Per això, Tita Llorens vol nedar sense neoprè i no està d’acord amb el fet que la federació obligui a dur-ne a partir de crta temperatura.

I tot això ho fa pagant-ho  de la seva butxaca, sense a penes ajudes ni subvencions privades o institucionals. És conscient que ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys li tanca moltes portes. Això és incomprensible, però és una veritat incontestable que en molts aspectes, i sobretot en el seu grup d’edat, no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenen una doble invisibilitat: ser dones i, com diu Tita, no tenir un cos 10 per a vendre. I ella, l’únic que vol vendre són les coses que fa, no la seva figura.