Lolita Ortiz, una futbolista pionera

El 28 de març es van complir 50 anys  de la primera final de futbol femení  a Catalunya. Barça i Espanyol s’ enfrontaven pel títol de la Copa Pernod -patrocinada per  la marca de vermut- en un Camp Nou amb 30.000 espectadors. Aquell matí de 1971 van guanyar les periques  per 1-2.

L’anomenada Penya Femenina Barcelonista, que entrenava  el mític Antoni Ramallets, jugava amb Núria Llansà,  Antònia Mínguez, Giménez, Maria Pilar Gazulla, Lluïsa Vilaseca, Aurora Arnau, Anna Jaques, Maite Rodríguez, Inmaculada Cabecerán, Alícia Estivill, Blanca Fernández, Lolita Ortiz, Consuelo Pérez, Carme Nieto, Fina Ros i Glòria Comas, les 16 pioneresImma Cabecerán (nòvia de l ‘exjugador del Barça Pablo García Castany ) va  ser qui tres mesos abans  havia aconseguit  formar el primer equip femení quan, després de convèncer el president Agustí Montal, va posar un anunci a la Revista Barcelonista per a  crear-lo.  Va reunir un grup de noies d’entre 18 i 24 anys que van  debutar al Camp Nou el 25 de desembre de 1970.

Van haver de superar moltes traves i el masclisme imperant a la societat del moment. Per exemple, els deien que si jugaven a futbol no podrien tenir fills. Les cròniques esportives als mitjans van ser dures en alguns casos. A les pàgines de “Dicen…” van escriure que “aquelles voluntarioses noietes estan encara a l’abecé del joc” i van utilitzar expressions com “correteos torpes”, “enjambre de jugadoras” o “punterazos a lo que salga”. “La Vanguardia” va comentar que “por lo que pudimos apreciar, el fútbol femenino no está llamado a ser otra cosa que un espectáculo divertido, ocasional e intrascendente”. A “Barcelona Deportiva” van ser més benevolents: “nos imaginábamos a la mujer jugando al fútbol de manera atropellada. No. Ahora vimos algo diferente”.

Dolors Ortiz, més coneguda com a Lolita va néixer a Barcelona el 1944. Ja era casada i tenia una nena quan formà part d’aquell mític equip. Era davantera i en fou l’ànima. Es va haver de retirar per una lesió. El metge li va dir que, si s’hagués de guanyar la vida amb allò,  l’operaria, però aleshores que les dones cobressin per jugar a futbol era impensable.

La Federació Espanyola de Futbol no va reconèixer oficialment el futbol femení fins al 1980.

El Barça femení es fa amb la Women’s Champions League

Després d’una golejada ( 0-4 ) a les seves rivals, el Chelsea, les futbolistes de l’equip femení del Barça s’han fet amb la primera Women’s Champions League a l’Estadi Gamla Ullevi de Göteborg. Un diumenge dia 16 de maig del 2021 que passarà a la història i que reafirma un Barça que està destinat a marcar una època daurada en el món del futbol.

Paños, Torrejón, Patri, Mapi, Leila, Alexia, Aitana, Hamraoui, Martens, Graham Hansen, Hermoso, Mariona, Vicky Losada, Oshoala, Melanie Serrano i Crnogor?evi?, a més de totes les que eren  la banqueta i per descomptat l’equip tècnic,  ja formen part de la història del Barça i de la Women’s Champions League. I són un referent per a totes les nenes que juguen al futbol.

Stéphanie Frappart, primera dona que arbitra un partit de Champions masculí

Stéphanie Frappart, francesa i de 36 anys, va dirigir el partit entre la Juventus i el Dinamo de Kíev a Turin. Ja l’any passat va aconseguir una altra fita en xiular la Supercopa europea que va enfrontar Liverpool i Chelsea. Ha deixat clar que no hi ha diferències entre xiular un partit masculí o un de femení.

Paula Dapena, jugadora de futbol que es va negar a fer el minut de silenci per Maradona

Per convicció feminista la Paula, jugadora de l’equip Viajes Entre Rías FF, es va negar a sumar-se al minut de silenci per la mort de Maradona que es va decretar diumenge al partit que enfrontava el seu equip amb el Deportivo Abanca a La Corunya. Durant el minut de silenci que van fer les seves companyes  ella es va posar d’esquena i va seure a terra. L’endemà, en una entrevista al programa A Diario de Radio Marca, va detallar les raons del seu gest i les amenaces de mort rebudes. També va agrair el missatges de suport que li havien fet arribar. No va voler homenatjar “un home maltractador reconegut”, i menys quan no s’havia fet un recordatori de les víctimes de la violència masclista amb motiu  del 25 de novembre.

Per a ella, com per a moltes altres persones, és més important tenir uns valors en la vida personal que unes habilitats futbolístiques que, sens dubte, no nega a l’exjugador que ha mort recentment.

La imatge de la jugadora ha esdevingut viral i ha arribat a Itàlia i Argentina, països d’on venen el gruix de les amenaces.

Això és el que se’n diu tenir les coses clares. Però ha hagut de demanar,  en el seu perfil de Twitter, que pari aquest assetjament i el que pateixen, de forma colateral, les seves companyes d’equip que li han mostrat suport.

Una exjugadora de futbol, primera entrenadora d’un equip masculí a Egipte

Faiza Heidar, de 36 anys, que en els seus temps com a jugadora va arribar a ser capitana de l’equip nacional d’Egipte,  ara és l’entrenadora d’un equip masculí de quarta divisió, l’Ideal Goldi, amb seu a Giza. Va ser la primera entrenadora egipcia – home o dona  – a obtenir el títol d’Educadora d’Entrenadors d’Habilitats  de la Premier, certificat per la Premier League d’Anglaterra.

Aquesta és una bona notícia que significa un altre pas important en la inclusió de la dona  en un esport  que fou sempre exclusiu d’homes en un país que, segons tots els investigadors, és a la cua en matèria d’igualtat.

Tita Llorens, una nedadora que bat rècords injustament no reconeguda

La menorquina Tita Llorens té 52 anys i va començar a nedar en aigües obertes als 30 i a fer proeses en llargues travessies als 45. Va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península i ara prepara una doble travessa anada i tornada al Riu de la Plata ( és a dir, es proposa unir Argentina i Uruguai) que es disposa a fer el proper gener si la covid no li ho impedeix. Sempre sense neoprè. La seva última travessia fou a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. La seva travessa de trenta-sis hores i mitja de Xàvia a la Figuera Borda d’Eivissa (100km) la va dedicar  a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

Després de vuit hores el dia de treball en una empresa que construeix piscines, se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria. A part d”invocar les dones fortes ella vol fer coses que no s’han fet mai. Va ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè.(David Meca ho havia fet amb neoprè) El canal que es proposa fer ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, la nedadora argentina  Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria, era una verirable proesa, ara es fa amb la seguretat del temps, coordenades etc. Per això, Tita Llorens vol nedar sense neoprè i no està d’acord amb el fet que la federació obligui a dur-ne a partir de crta temperatura.

I tot això ho fa pagant-ho  de la seva butxaca, sense a penes ajudes ni subvencions privades o institucionals. És conscient que ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys li tanca moltes portes. Això és incomprensible, però és una veritat incontestable que en molts aspectes, i sobretot en el seu grup d’edat, no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenen una doble invisibilitat: ser dones i, com diu Tita, no tenir un cos 10 per a vendre. I ella, l’únic que vol vendre són les coses que fa, no la seva figura.

 

#thoestasperdent. Mira esport femení

Amb el hashtag #thoestasperdent s’ha presentat una campanya que encoratja a consumir l’esport de dones. Esportistes d’elit com Mireia Belmonte, Laia Sanz o Maria Vicente protagonitzen l’espot que reivindica la presència de l’esport femení als mitjans de comunicació.

El lema: Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle.

Doris Hart, una història de superació en el món del tennis

Nascuda el 1925 als EEUU on va morir el 2015, de nena va patir una malaltia que va provocar una disparitat en la longitud de les seves cames. Després d’una infecció que va estar a punt de fer que li amputessin la cama, es va iniciar en el tennis als 6 anys gràcies al seu germà i va aconseguir guanyar 35 títols professionals al llarg de la seva carrera.

Doris Hart és una de tres jugadores, totes dones, que ha aconseguit tots els títols possibles en torneigs de Grand Slam (individuals, dobles i dobles mixts) dels quatre torneigs de Grand Slam. Les altres són Margaret Smith Court i Martina Navratilova.

Es va retirar del circuit  el 1955, tot i que encara va fer   alguna aparició sorpresa  en els dobles de Wimbledon i l’US Open a finals de los 60.  Durant  28 anys va impartir classes de tennis a Pompano Beach ( Florida).

Una altra dona la gesta de la qual ens era desconeguda.

Les futbolistes espanyoles faran vaga fins assolir un conveni digne

Les futbolistes de la Primera Divisió  s’aturaran per demanar “unes condicions contractuals mínimes”.

La convocatòria de vaga és la resposta a l’actual situació de bloqueig per part de l’Associació de Clubs (ACFF) per la signatura del primer conveni col·lectiu per al futbol practicat per dones, sol·licitat des de fa molt temps pel futbol femení. L’Assemblea, reunida avui,  ha aprovat per votació, amb un 93 per cent de suport ( 218 vots a favor de la vaga per només 16 en contra), dur a terme “mobilitzacions” per part de les jugadores de la Primera Iberdrola per “desbloquejar” el conveni col·lectiu després de 13 mesos “sense aconseguir un acord”. Reivindiquen un conveni d’Igualtat, digne, on es reconeguin el que fan per a l’esport. A partir de l’anunci de la vaga fet avui mateix,  s’obrirà el mecanisme legal de la convocatòria i s’anunciarà la data de l’inici de la vaga.

Finalment s’ha acordat un conveni de mínims i la vaga ha estat desconvocada. De fet, en realitat ajornada. Després de la reunió celebrada dilluns 18 al Servei de Mediació i Arbitratge (SIMA) de Madrid, les futbolistes  han aturat  la vaga  i han donat de termini als clubs fins al proper 20 de desembre per a la signatura del document. Les ‘línies vermelles’ que han marcat els sindicats continuen sent el reconeixement del 75 per cent de la jornada laboral i un salari mínim per a totes les jugadores de 16.000 euros bruts anuals. En canvi, la patronal de clubs estaria disposada a reconèixer tan sols el 50 per cent de la jornada laboral i estima en 1,6 milions d’euros el cost de la reivindicació que proposen els sindicats.

Després de 40 anys, 3500 dones iranianes han tornat al camp de futbol

La pressió internacional activada després de la immolació d’una activista  a les portes d’un estadi fa un mes, ha obligat el govern iranià a flexibilitzar tímidament la seva prohibició a les dones d’accedir als estadis. Han pogut presenciar el partit de classificació per al Mundial de Qatar 2022 entre l’Iran i Cambodja a l’estadi Azadi, a Teheran, sense haver-se d’amagar ni témer represàlies i penes de presó. En un estadi amb capacitat per a 78.000 persones, només s’han posat a disposició del públic femení 3.500 entrades. A més, se’ls va reservar un espai per tal que estiguessin totes juntes.

Des que es va instaurar el règim impulsat per la Revolució Islàmica de 1979 l’accés als estadis era prohibit a les dones; el passat setembre l’activista Sahar Khodayari  es va calar foc davant del Tribunal Revolucionari de Teheran mentre esperava que se celebrés el judici per haver estat enxampada disfressada d’home en un partit de futbol masculí i protestar per la seva condemna a presó. Una setmana després de la seva acció, amb el 90% del cos cremat, va morir.

Les activistes d’Open Stadiums van pressionar  la FIFA, els estatuts de la qual prohibeixen la discriminació. Molts internautes demanen a aquesta associació  que prohibeixi  Iran participar en les competicions internacionals i els seguidors que boicotegin els partits iranians. La FIFA  va reiterar l’exhortació a les autoritats del país per tal que permetessin l’entrada de les dones as estadis, cosa que s’ha aconseguit en aquest cas.

Tot i que el govern iranià ha permès que les dones puguin entrar als partits de la selecció, encara persisteix la prohibició; en aquesta ocasió se’ls ha permès l’entrada  en una graderia separada i limitada. Una de les activistes de l’organització Open Stadiums ha afirmat  “No hi ha res a celebrar. No és el que demanem. El que volem són drets iguals per a les dones aficionades per veure tots els partits”. Philip Luther, director d’Investigació  i Incidència  d’Amnistia Internacional per a Orient Mitjà  i Nord d’Àfrica ha dit:  “Tot el  que no sigui revocar la prohibició  a les dones d’entrar a estadis de futbol és un insult  a la memòria de Sahar Khodayari i un escarni  als drets de les dones iranianes”. L’assignació  limitada d’entrades de futbol per a dones és un “cínic  ardit publicitari”.

Des de principis de 2018, pel cap baix  40 dones han estat detingudes i algunes han estat processades per intentar entrar en estadis de futbol. En algunes grades s’han vist protestes per part d’homes.