Tita Llorens, una nedadora que bat rècords injustament no reconeguda

La menorquina Tita Llorens té 52 anys i va començar a nedar en aigües obertes als 30 i a fer proeses en llargues travessies als 45. Va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península i ara prepara una doble travessa anada i tornada al Riu de la Plata ( és a dir, es proposa unir Argentina i Uruguai) que es disposa a fer el proper gener si la covid no li ho impedeix. Sempre sense neoprè. La seva última travessia fou a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. La seva travessa de trenta-sis hores i mitja de Xàvia a la Figuera Borda d’Eivissa (100km) la va dedicar  a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

Després de vuit hores el dia de treball en una empresa que construeix piscines, se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria. A part d”invocar les dones fortes ella vol fer coses que no s’han fet mai. Va ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè.(David Meca ho havia fet amb neoprè) El canal que es proposa fer ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, la nedadora argentina  Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria, era una verirable proesa, ara es fa amb la seguretat del temps, coordenades etc. Per això, Tita Llorens vol nedar sense neoprè i no està d’acord amb el fet que la federació obligui a dur-ne a partir de crta temperatura.

I tot això ho fa pagant-ho  de la seva butxaca, sense a penes ajudes ni subvencions privades o institucionals. És conscient que ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys li tanca moltes portes. Això és incomprensible, però és una veritat incontestable que en molts aspectes, i sobretot en el seu grup d’edat, no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenen una doble invisibilitat: ser dones i, com diu Tita, no tenir un cos 10 per a vendre. I ella, l’únic que vol vendre són les coses que fa, no la seva figura.

 

#thoestasperdent. Mira esport femení

Amb el hashtag #thoestasperdent s’ha presentat una campanya que encoratja a consumir l’esport de dones. Esportistes d’elit com Mireia Belmonte, Laia Sanz o Maria Vicente protagonitzen l’espot que reivindica la presència de l’esport femení als mitjans de comunicació.

El lema: Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle.

Doris Hart, una història de superació en el món del tennis

Nascuda el 1925 als EEUU on va morir el 2015, de nena va patir una malaltia que va provocar una disparitat en la longitud de les seves cames. Després d’una infecció que va estar a punt de fer que li amputessin la cama, es va iniciar en el tennis als 6 anys gràcies al seu germà i va aconseguir guanyar 35 títols professionals al llarg de la seva carrera.

Doris Hart és una de tres jugadores, totes dones, que ha aconseguit tots els títols possibles en torneigs de Grand Slam (individuals, dobles i dobles mixts) dels quatre torneigs de Grand Slam. Les altres són Margaret Smith Court i Martina Navratilova.

Es va retirar del circuit  el 1955, tot i que encara va fer   alguna aparició sorpresa  en els dobles de Wimbledon i l’US Open a finals de los 60.  Durant  28 anys va impartir classes de tennis a Pompano Beach ( Florida).

Una altra dona la gesta de la qual ens era desconeguda.

Les futbolistes espanyoles faran vaga fins assolir un conveni digne

Les futbolistes de la Primera Divisió  s’aturaran per demanar “unes condicions contractuals mínimes”.

La convocatòria de vaga és la resposta a l’actual situació de bloqueig per part de l’Associació de Clubs (ACFF) per la signatura del primer conveni col·lectiu per al futbol practicat per dones, sol·licitat des de fa molt temps pel futbol femení. L’Assemblea, reunida avui,  ha aprovat per votació, amb un 93 per cent de suport ( 218 vots a favor de la vaga per només 16 en contra), dur a terme “mobilitzacions” per part de les jugadores de la Primera Iberdrola per “desbloquejar” el conveni col·lectiu després de 13 mesos “sense aconseguir un acord”. Reivindiquen un conveni d’Igualtat, digne, on es reconeguin el que fan per a l’esport. A partir de l’anunci de la vaga fet avui mateix,  s’obrirà el mecanisme legal de la convocatòria i s’anunciarà la data de l’inici de la vaga.

Finalment s’ha acordat un conveni de mínims i la vaga ha estat desconvocada. De fet, en realitat ajornada. Després de la reunió celebrada dilluns 18 al Servei de Mediació i Arbitratge (SIMA) de Madrid, les futbolistes  han aturat  la vaga  i han donat de termini als clubs fins al proper 20 de desembre per a la signatura del document. Les ‘línies vermelles’ que han marcat els sindicats continuen sent el reconeixement del 75 per cent de la jornada laboral i un salari mínim per a totes les jugadores de 16.000 euros bruts anuals. En canvi, la patronal de clubs estaria disposada a reconèixer tan sols el 50 per cent de la jornada laboral i estima en 1,6 milions d’euros el cost de la reivindicació que proposen els sindicats.

Després de 40 anys, 3500 dones iranianes han tornat al camp de futbol

La pressió internacional activada després de la immolació d’una activista  a les portes d’un estadi fa un mes, ha obligat el govern iranià a flexibilitzar tímidament la seva prohibició a les dones d’accedir als estadis. Han pogut presenciar el partit de classificació per al Mundial de Qatar 2022 entre l’Iran i Cambodja a l’estadi Azadi, a Teheran, sense haver-se d’amagar ni témer represàlies i penes de presó. En un estadi amb capacitat per a 78.000 persones, només s’han posat a disposició del públic femení 3.500 entrades. A més, se’ls va reservar un espai per tal que estiguessin totes juntes.

Des que es va instaurar el règim impulsat per la Revolució Islàmica de 1979 l’accés als estadis era prohibit a les dones; el passat setembre l’activista Sahar Khodayari  es va calar foc davant del Tribunal Revolucionari de Teheran mentre esperava que se celebrés el judici per haver estat enxampada disfressada d’home en un partit de futbol masculí i protestar per la seva condemna a presó. Una setmana després de la seva acció, amb el 90% del cos cremat, va morir.

Les activistes d’Open Stadiums van pressionar  la FIFA, els estatuts de la qual prohibeixen la discriminació. Molts internautes demanen a aquesta associació  que prohibeixi  Iran participar en les competicions internacionals i els seguidors que boicotegin els partits iranians. La FIFA  va reiterar l’exhortació a les autoritats del país per tal que permetessin l’entrada de les dones as estadis, cosa que s’ha aconseguit en aquest cas.

Tot i que el govern iranià ha permès que les dones puguin entrar als partits de la selecció, encara persisteix la prohibició; en aquesta ocasió se’ls ha permès l’entrada  en una graderia separada i limitada. Una de les activistes de l’organització Open Stadiums ha afirmat  “No hi ha res a celebrar. No és el que demanem. El que volem són drets iguals per a les dones aficionades per veure tots els partits”. Philip Luther, director d’Investigació  i Incidència  d’Amnistia Internacional per a Orient Mitjà  i Nord d’Àfrica ha dit:  “Tot el  que no sigui revocar la prohibició  a les dones d’entrar a estadis de futbol és un insult  a la memòria de Sahar Khodayari i un escarni  als drets de les dones iranianes”. L’assignació  limitada d’entrades de futbol per a dones és un “cínic  ardit publicitari”.

Des de principis de 2018, pel cap baix  40 dones han estat detingudes i algunes han estat processades per intentar entrar en estadis de futbol. En algunes grades s’han vist protestes per part d’homes.

 

 

 

En la mort d’una pionera de l’escalada i l’alpinisme a Catalunya, Elisabeth Vergés

Elisabeth Vergès Costa, nascuda a Barcelona el 1939, a principis dels 60 es vinculà al Club Muntanyenc Barcelonès i al Centre Excursionista de Catalunya. Formava cordada habitual amb Jordi Pons, Joan Cerdà, Francesc Guillamon i Josep Manuel Anglada, el seu marit, i sobre el qual va escriure una biografia.

A Espanya, va fer nombroses escalades durant els anys seixanta, i moltes van passar a la història per ser les primeres ascensions que feia una dona, com ara les de la Peña Sola d’Agüero i el cim del Puro dels Mallos de Riglos. A Catalunya, va escalar Montserrat, el Cadí, la Riba, Oliana i Ordesa.  També fou de les primeres escaladores que van participar en expedicions fora d’Europa, com ara Ahaggar (Algèria), Kènia, Groenlàndia i els Andes peruans.  L’any 1961 va formar part de la primera cordada íntegrament femenina que va pujar al Cavall Bernat, agulla símbol de Montserrat,  juntament amb l’espeleòloga barcelonina Alícia Masriera.

El 2011 participà a la pel·lícula Encordades que analitza el paper de les dones a  l ‘alpinisme i l’escalada. Va explicar: “No estaven ben vistes les dones fent esport. I menys a la muntanya  perquè anar-hi  significava un excés de llibertat que no s’estava disposat  a donar a les dones”.

ENCORDADES és un documental sobre l’evolució de la dona  a l’ escalada que reuneix diferents generacions de dones com ara  Carme Romeu (nascuda el 1920 i una altra de les pioneres del Club Muntanyenc Barcelonès),  Helena Alemán (la professionalització, els sponsors, les competicions…),  Mònica Verge ( primera catalana – i espanyola- que va fer un vuitmil, el Cho Oyu el 1989),  Esther Sabadell (treballa de càmara a Al filo de lo imposible i pot permetre’s  viatjar, anar a expedicions, pujar tres vuitmils… i la mateixa Eli Vergés qui al documental aporta la seva passió per la muntanya que tota la vida va fer compatible amb la faceta laboral i la maternitat. La majoria d’aquestes dones, sense ser feministes, van lluitar – encara ho fan – per fer les mateixes coses que fan els homes.

Ha mort una pionera del futbol català, Núria Llansà

Núria Llansà, nascuda a Barcelona el 3 de novembre de 1937 va ser una  institució  en el món del futbol, especialment blaugrana. Portera de l’equip  fins a la temporada 1973-74, en què  va fitxar per  l’Espanyol, va  viure una  època heroica del futbol femení després d’anys d’enorme rebuig que ella personalment rebia en ser insultada i apedregada quan era a la porteria. No va poder parlar de la seva afició a casa fins que la premsa es va fer ressò dels seus èxits. Des de inicis  de la dècada dels vuitanta va ser la màxima responsable del futbol femení barcelonista en uns temps molt precaris en què no hi havia pressupost. També va ser  secretària general del Comitè del Futbol Femení de la Federació Catalana de Futbol.Va compaginar totes dues tasques fins al  2003 que va  abandonar el club deixant un magnífic  llegat.

El 3 de juliol de 1992, en el transcurs  de la Tercera Nit del Futbol Català, la Federació li va fer reconeixement  públic en  atorgar-li la Medalla d’Or.

El futbol, prohibit a les dones fins ben entrat el s. XX

Quan els homes van marxar  a la guerra,  les dones es van posara  jugar a futbol; especialment des de 1916 les treballadores de les fàbriques d’armes van fundar equips ( a França uns 50 i  a Anglaterra  150) Espanya era neutral, però també n’hi va haver algun. Un any després d’acabada la guerra 53.000 espectadors van presenciar l’enfrontament entre el Dick Kerr’s Ladies i el St Helen’s Ladies, el 1921 la Federació anglesa va prohibir el futbol femení basant-se en presumptes informes mèdics que asseguraven que el futbol perjudicava l’aparell reproductor femení. Les dones havien de tornar a les seves ocupacions pròpies: la casa, el marit i els fills.  La prohibició va ser vigent fins al 1971.
Tot això i més ho explica el periodista Mickaël Correia a Una historia popular del futbol. Per a l’autor, les fundadores d’aquests  primers equips – emparentades amb les sufragistes, empresonades en aquests anys per centenars – s´representen el primer feminisme.

És evident que el futbol no és només un  negoci: des de fa més d’un segle ha estat un instrument d’emancipació potent per als obrers, les feministes, els militants anticolonialistes, els joves dels barris populars i els contestataris del món sencer.

 

Esport i conciliació familiar

He llegit a la premsa que Maite Zugarrondo, nascuda a Pamplona el 1989)  i  portera de l’ equip  Super Amara Bera Bera de hanbold  amb el qual ha aconseguit  tres títols de Lliga, dues Copes de la Reina i quatre Supercopes, ha de deixar l’esport per ocupar-se a les seves nebodes de  4 i 6 anys que té  en acollida des de fa 2 anys.

Tot i que el club l’ha ajudat i malgrat que des de fa uns mesos  la mare de les nenes també col·labora en la cura  l’esportista ha decidit que és hora de retirar-se  perquè la conciliació li ha resultat molt difícil atès que un esport d’alt rendiment demana molta dedicació i temps i ella consider que el seu rendiment esportiu ha baixat considerablement per la seva situació familiar i les conseqüències psicològiques; tampoc el sou que percep és al mateix nivell que el dels masculins i això dificulta tenir càrregues familiars ( ella i les nenes viuen a Donosti en un pis que li va cedir el club, però sense poder comptar amb la seva família per a ajudar-la a fer-se càrrec de les petites)

Ara totes 3 tornaran Pamplona  on  ella  treballarà en la coordinació  d’ un club de hanbold o tindrà un sou ajustat,  però també més temps per a dedicar a les seves nens.

Imaginem que hagués fet un home en les mateixes circumstàncies. Deixaria l’esport en el punt més alt de la seva carrera per a fer-se càrrec d’unes nebodes?

Cal reconèixer també les fites aconseguides per les dones esportistes, Malin Möstrom

Möstrom, primera mujer en recibir el premio One ClubL’Athletic de Bilbao ha decidit trencar una barrera de gènere i atorgar el trofeu One Club a la futbolista sueca Malin Möstrom. La jugadora esdevé la primera dona a rebre el guardó  que premia la fidelitat a uns colors i que l’entitat concedeix a aquells  esportistes que han militat en un sol  equip  al  llarg  de la seva carrera. El nom de Möstrom  serà al  costat  dels de futbolistes homes com  Carles Puyol, Matt Le Tissier, Paolo Maldini i  Sepp Maier.

El guardó reconeix  la gran trajectòria de la futbolista sueca, des de 1995 fins a l’any en què es retirà, a  finals de 2006,  a l’ Umea IK amb el qual va guanyar dues Lligues de Campions. També va ser 13 vegades internacional.

A partir d’aquesta temporada, l’Athletic lliurarà el seu  premi  a un home i a una dona i canviarà la denominació  que ha tingut fins ara eliminant el gènere: de ser  One Club Man a One Club.

Aquesta  és una més de les moltes passes que cal fer en el camí de la igualtat en l’esport.