Aletta Jacobs, una dona pionera

googleAvui google dedica el seu doodle a ALETTA JACOB, en el 163è any del seu naixement. Així coneixem les proeses d’aquesta holandesa avançada al seu temps. Va ser la primera dona que va ingressar a la universitat i va obtenir el títol de doctora en Medicina a Holanda.

Va destruir 5 sostres de vidre, fent coses vedades fins aleshores a les nenes-dones:

  • va estudiar educació secundària en un institut on només hi havia nois. Hi assistia com a oient, a les noies només les preparaven per a tasques de la llar. Anys després, a Holanda es va permetre de fer estudis secundaris.
  • Va ser la primera dona a graduar-se en Medicina a Holanda. Després de molt insistir i demanar un permís  especial li van  permetre  entrar a  la universitat de Groningen. El 1876 va entrar  a l’Amsterdam. Es va enfrontar a alguns professors, però en dos anys es va graduar i el  1879 es va doctorar.
  • Va muntar el primer centre de planificació familiar a Holanda. Va investigar un mètode anticonceptiu, el diafragma del doctor Wilhelm P.J Mensinga,  i el va distribuir.  Durant 14 anys alguns dies a la setmana passava consulta gratuïta a prostitutes, indigents i  nens i va donar cursos d’higiene i  cura  dels  nens.
  • A partir de 1899 va deixar de costat la medicina i va liderar  l’ Associació per al Vot de la Dona, cosa que es va aconseguir a Holanda el 1913.
  • Va fundar la    Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat.

Moltes dones d’EEUU voten vestides de blanc en homenatge a les sufragistes

Moltes votants s’ han sumat a la campanya de Twiter #WearWhiteToVote (nosotres vestim de blanc per a votar), en homenatge al moviment sufragista d’ EEUU, que després de  dècades de lluita va aconseguir que les dones poguessin votar per primer cop la tardor de 1920. El blanc identificava el moviment i  les militants vestien d’aquest  color.

Podem llegir alguns de les piulades  de dones que han anat als seus col·legis electorals vestides de blanc:  Com la de Luise Marley: “En honor a les nostres avantpassades que van lluitar, patir i fins i tot morir per aconseguir el vot per a les dones”.  O lade Maggie:  “Vaig a votar vestida de blanc i per la primera dona que serà president d’Estats Units” .

Però no totes les dones han estat d’acord amb la campanya. Les dones negres no van poder votar fins molt més tard. “Les dones negres no necessitem participar perquè les sufragistes mai no van preocupar-se pels nostres drets”,  ha escrit Jouelzy.  I podem llegir la piulada  de Kirsten West Savali, de marcat to reivindicatiu:   “Les dones negres d’EEUU no van poder votar fins 1965, no 1920. Totes les dones no som blanques”.

Primera dona al front de la “Real Academia de Historia”

Carmen IglesiasPer primer cop des de la seva fundació el 1738, aquesta institució té com a directora una dona. Es tracta de CARMEN IGLESIAS ( Madrid, 1942)  Fou votada per 23 acadèmics (el 76,6% dels 30 que van  participar en el procés  electoral: quatre més van votar en blanc i tres a d’altres tres acadèmics. La historiadora substituirà  a Gonzalo Anes, mort el passat març.  Precisament l’acadèmia d’història s’inclina més per perpetuar les tradicions que no pas per innovar i és per això que cal considerar motiu de satisfacció l’elecció d’una dona per al càrrec. Actualment a  la institució, entre els 30 acadèmics numeraris,  només hi ha 5 dones.

Carmen Iglsias és Catedrática d’ Història de les Idees Morals i  Polítiques de la Universidad Rey Juan Carlos I, autora de més de 200 publicacione i  professora d’ Història de l’aleshores príncep Felip i actual rei,  Felipe VI. Amb aquest nou càrrec Iglesias compleix un nou repte en matèria d’igualtat ja que va ser també la primera  directora del Centre d’ Estudis Polítics i Constitucionals i  consellera nata del Consell  d’ Estat, presidenta d’un grup mediàtic (Unitat Editorial) i  una de les primeres historiadores a rebre reconeixement acadèmic i professional en un món amb clar predomi masculí fins fa no gaire.   Per als propers quatre anys, Iglesias assumeix com a objetiu  una major obertura a la societat de la RAH, que l’equipari a  poc a poc a la RAE. Per cert, en aquesta altra institució només hi ha 6 dones entre els membres numeraris ( i una d’elles és la mateixa Carmen Iglesias !!!)

Protocol de prevenció, detecció i intervenció enfront el ciberassetjament entre iguals

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat ha publicat a la seva web i dins de l’apartat Projecte de convivència   el protocol per a casos  de ciberassetjament assetjament entre iguals en els centres educatius:

http://www.xtec.cat/web/centres/convivencia/recursos/resconflictes/ciberassetjament_iguals

Dones “a les amèriques”

Al setmanari del diari El Pais d’avui 20 de maig hi ha un reportatge sobre dones que van anar al nou continent. El reportatge es fa ressò del llibre escrit per l’historiador  Juan Francisco Maura de la Universitat de Vermont, publicat recentment per la Universitat de València, Españolas de ultramar en la historia y la literatura.

Ja en el tercer viatge de Colón (1497-1498) s’ha documentat la presència de 30 dones a petició dels reis Isabel i Ferran.  Ja al s. XVI podem parlar, per exemple,  de CATALINA DE ERAUSO, coneguda amb el sobrenom de la Monja Alférez o d’ ISABEL  BERRETO, almiranta de Felip II. N’hi ha d’armadores com BEATRIZ DE LA CUEVA,  innovadores com MARÍA ESCOBAR i empresàries com MENCÍA ORTIZ.  D’altres, ja nascudes a Amèrica i descendents d’espanyols, com sor JUANA   INÉS  DE LA  CRUZ van reivindicar el paper de les dones oprimides.

Segons Carolina Aguado, comissaria de l’exposició del Museu Naval de Madrid No fueron solos, allò que tenen en comú totes aquestes dones és el seu coratge. L’havien de tenir en una societat on la dona era un zero a l’esquerra i on un viatge d’aquestes característiques a un món desconegut era ple de perills (  pirates,  naufragis, malalties, lluites…) Tota una gesta.

Alguna d’aquestes aventures les va narrar la mateixa protagonista en forma de memòries. La “monja alférez” ( a la fotografia) , novícia d’un convent espanyol, explica que va haver de lluitar vestida de soldat. Els seus superiors van tolerar totes les vulneracions a les normes, fins i tot els seus gustos sexuals poc ortodoxos.

Reportatge ELLAS TAMBIEN HICIERON LAS AMÉRICAS ( El País)

Les dificultats de les estudiants universitàries a l’època franquista

Un projecte audiovisual recull el testimoni  de 25 dones que narren les dificultats d’estudiar a la universitat durant  l’època franquista. El testimoni d’aquestes dones formarà part del que serà el primer fons audiovisual biogràfic  amb   entrevistes que reflecteixen les dificultats que van haver de passar per entrar a les faculats als primers anys del franquisme. Segons Victoria Martins, una de les investigadores de la Universioatt de Lugo que col·labora en el projecte, la dictadura va tallar  la trajectòria que duien les dones des que el 1910 se’ls permetés tenir estudis superiors. Per a aquestes dones, en aquella època l’única carrera que podien fer era el matrimoni. En aquells temps, les poques dones que aconseguien anar a la universitat havie de fer tres cursos de labors de costura per completar els seus estudis!!!. A l’ Escola Normal de Magisteri els temaris incloïen l’ideari franquista  fins al punt que “més que ensenyament allò era adoctrinament; a les oposicions era obligatori aprendre els 27 punts de la Falange.

Actualment el panorama és del tot diferent: les dones són majoria a les facultats, però persisteix el desaventatge en favor dels homes ens els llocs de responsdabilitat a la majoria de les facultats. “Existe aún el machismo en la universidad. Si son ellas quienes tienen los mejores expedientes no tiene sentido que no tengan representación en los escalafones más altos”, denuncia Victoria Martins. (El País, 9 de gener)

Llibres per obrir camins

ARA QUE ACABA EL CURS, UNS QUANTS TÍTOLS DE NOVEL·LES QUE PROMOUEN EL DEBAT SOBRE LA PARITAT I LA IGUALTAT PER A NOIES ( I TAMBÉ NOIS ) DE 13 A 15 ANYS:

Hi veurem personatges que es construeixen nous projectes vitals, accepten nous reptes i ens ajuden a posar-nos a la pell dels altres.

Julia GOLDING, TAOSHIRA. Cruïlla, 2010

Suzanne COLLINS,  ELS JOCS DE LA FAM. Estrella polar, 2009

llibresSonja BOUGAEVA, DUES GERMANES TENEN VISITA. Takatuka, 2010

Rosemary STONES,  ALGÚN DÍA NO APARECERÁ MI PRÍNCIPE AZUL. Ediciones B. 1994

Jacquelline KELLY, L’EVOLUCIÓ DE CALPURNIA TATE. La Galera, 2010

Karen CUSHMAN, RODZINA. En tus libros, 2004

Mirjam PRESSLER, MALKA MAI. Diagonal, 2003

Li MOYING, NEU DE PRIMAVERA: CRÉIXER A LA XINA DE MAO. Bambú, 2009

Laia KARROUCH, DE NADOR A VIC. Columna, 2004

Marjane SATRAPI, PERSÉPOLIS. Norma, 2006

persapolisevolucio-calpurniataoshirarodzinadarabuc-sonja-bougaeva-dues-germanes1els-jocs-de-la-famde-nador-a-vicneu-de-primavera1

Sobre dones republicanes

En relació a la decisió de la Junta d’Andalusia que pensa indemnitzar les dones que van ser vexades per ser republicanes (els tallaven els cabells al zero i els feien beure oli de ricí…), la periodista Mercè Rivas ha escrit a El Pais l’article ¿Republicanas? Prostitutas  o débiles mentales. Tot i que a algunes persones com Dolores de Cospedal no hi estiguin d’acord, l’articulista pensa que és una bona manera de reivindicar milers de dones que van ser trepitjades per les seves idees o simplement per ser filles o dones de republicans. Mai no van ser reconegudes com  a preses polítiques sinó com  a prostitutes. Es lamenta que ni els universitaris ni els batxillers rebin informació sobre el que van patir aquestes dones perquè els llibres de text les ignora.

Vol també fer-nos veure com encara avui alguns volen seguir silenciant que el franquisme es va acarnissar amb les dones d’esquerra;   mentre que el nou règim idealitzava les dones que seguien l’ideari dels vencedors ( elles van esdevenir fonamentals com a sostenidores dels nous valors franquistes ) les dones republicanes, pel fet d’haver perdut la guerra, van ser humiliades i denostades. Per exemple el comandant-psiquiatra Antonio Vallejo Nájera, Director del Gabinete de Investigaciones Sociológicas anomenat a dit per Franco mateix, les definia com a “dèbils mentals”. A la presó de Màlaga les agrupava per categories, les més degenerades eren les marxistes i les catalanes. En realitat, aquest metge fou una figura clau de la repressió, totes les seves investigacions van ser encaminades a demostrar que el marxisme era un amalaltia de la ment, que existeix un gen vermell que fa emmalaltir les persones i que el millor és que els anomenat “rojos” no tinguin fills i, de tenir- los, han de ser separats dels seus pares. Els seus escrits fomenten la idea d’inferioritat de la dona:

“A la mujer se le atrofia la inteligencia como las alas a las mariposas de la isla de Kerguelen, ya que su misión en el mundo no es la de luchar en la vida, sino acunar la descendencia de quien tiene que luchar por ella”. Psicología de los sexos, 1944

Podem llegir l’article com a homenatge a totes aquestes dones,  la majoria de les quals han mort en la invisibilitat.

Diario de Sevilla (22/09/10) La Junta indemniza con 1800€ a las mujeres vejadas entre 1936 y 1950


Sexisme a la propaganda política dels USA

A la pàgina web oficial del Partit Republicà dels EEUU d’Amèrica a l’estat de Minnesota van penjar un vídeo on es comparava l’aparença de les dones republicanes i demòcrates que es dediquen a la política o que han fet pública la seva adscripció a un o altre partit. Totes les republicanes són sexis i de bon veure mentre que les demòcrates, fins i tot Michele Obama,  apareixen grasses, lletges i en alguns casos se’ls mostren gestos esperpèntics. El títol amb què es presentava el vídeo és: “Les republicanes són les més calentes”. El vídeo va tenir un gran èxit  i fou públic fins que el president del partit demòcrata de Minnesota, Brian meléndez un senador demòcrata el va denunciar per sexista i va demanar que es despengés. També va ser denunciat per la candidata republicana al Congrés Andre Kieffer que va reconèixer sentir-se molesta per les connotacions masclistes. El president del Partit Republicà local, Joe Salomon,  va ordenar la seva retirada, però va criticar el poc sentit de l’humor dels demòcrates davant el que ell va qualificar de “broma”.

Podem llegir la notícia i veure el vídeo a El Mundo (19 d’agost)

El lesbianisme en temps franquistes

Explica Luisa Salmerón, una dona nascuda el 1926 , que durant el franquisme va viure la repressió de tota conducta sexual que s’apartava del model de dona que el règim,  a través de la Secció Femenina , difonia. Homes i dones homosexuals compartien la clandestinitat i s’utilitzaven uns als altres per aparentar parelles sexuals.  Fins i tot es casaven i arribaven a tenir fills. Per a la majoria de la societat era impensable una relació lesbiana, la idea generalitzada era que si es fixaven en altres dones era perquè els homes no els feien cas, eren lletges; però darrera de dues amigues que passejaven agafades del braç, sovint hi havia una parella clandestina. Per no ser descobertes feien acampades, lluny del control estricte que la policia exercia a la ciutat. També el món de la bohèmia  els permetia viure la seva sexualitat. En concret, a Barcelona el Paral·lel i Les Rambles esdevingueren un submón de llibertat.