Esterilització forçada, una doble discriminació

Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.

Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.

Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita  la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis  d’assistència sexual o directament de prostitució.

A Espanya  s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones  amb discapacitat  que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals  de salut mental. I durant molt de  temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien  a denunciar per por a represàlies o a perdre els  serveis  del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb  discapacitat, sobretot  dones i nenes, de l’accés  a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions  ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen  com  controlar la menstruació.

Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns  mentals — són  estigmatitzades i  vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius  amb major nombre.

Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació  del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.

Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones  amb discapacitat  d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat  que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les  conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc  de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot  provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars  si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.

Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països  del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les  esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un  article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada

Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere  i discapacitat  intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog,  “Realidad TEA y Diversidad” explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui  ha d’aprendre a conviure amb els  traumes  de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.

Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les  persones  amb discapacitat.  El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.

Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant  paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar  l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia  fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa  algunes característiques  novedoses  de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols:  els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no  objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit  per Atenea o quan és reclòs  per Calipse  com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests  personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures  que han projectat els  prejudicis i estereotips  de gènere de cada època.

Denunciem el cas de Lourdes Cebollero, capitana de l’exèrcit expulsada

Lourdes Cebollero és una capitana expulsada de l’Exèrcit després de  denunciar assetjament de gènere. Va assenyalar alts comandaments militars intocables amparant-se en el Protocol d’Actuació enfront l’assetjament sexual i per raó de sexe a les Forces  Armades, i va acabar essent imputada penalment (perquè la van acusar de delictes d’injúries, calúmnies i deslleialtat per denúncia falsa; fins i tot buscaven enviar-la a la presó), tot i que els fets denunciats per la capitana van ésser provats com a certs pel Jutjat Togat  Militar N. 32.

Va recórrer a la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui li va reconèixer  que la situació que patia era “una barbaritat” i es va comprometre a subsanar-ho, tot indicant-li que “va complir amb el  seu deure”, i l’animà a seguir denunciant. També la Directora de Personal de les  Forces  Armades li va expressar que tota dona militar té el deure  de denunciar fets d’aquest tipus.

Malgrat això, finalment no li va ser reconegut l’assetjament laboral patit i fou enviada a la reserva per “insuficiencia de condiciones psicofísicas ajena a acto de servicio por enfermedad diagnosticada de trastorno adaptativo ansioso depresivo”, mitjantçant un informe de la Junta Médico Pericial en el qual  s’admet  que això “guarda relación en su génesis, con estresores del ámbito laboral”.

És a dir, dsprés de 28 anys de carrera immaculada a les Forces Armades (per la qual fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Militar i va comptar amb acreditació per a trametre  material classificat com a encarregada la Secció Segona del Regiment de Cavalleria Espanya 11), la capitana Lourdes Cebollero acaba la seva trajectòria amb la seva reputació i honor malmesos, sense cap reconeixement.

Ara, després de 4 anys de calvari durant els quals ha exhaurit totes les vies, abans d’anar al Tribunal Constitucional i a la Justícia Europea, només pot interposar recurs extraordinari de revisió contra la resolució que va dictar el 2018 la llavors ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, posant fi a la  via administrativa. El recurs que ha elevat a l’actual ministra, Robles, detalla totes les  irregularitats processals, i fins i tot, les actuacions  il·legals comeses per encobrir els que va denunciar davant la Unitat de Protecció a l’Assetjament:  el coronel Félix Allo Flores, delegat de Defensa a l’Aragó, i el tinent coronel Rafael Fernández Sisniega, responsables d’autoritzar que els homes accedissin a qualsevol hora del dia als vestuaris femenins  de la unitat per deixar les bicicletes particulars, malgrat que es disposen d’instal·lacions adequades. L’instructor (coronel Díaz Santos Morales) va alertar els denunciats abans d’investigar-los. I el més greu,  el subsecretari de Defensa, Alejo de la Torre, acabaria emetent una resolució (1 de febrer de 2019) en la qual conculca tant els principis bàsics del Protocol front l’Assetjament com la Llei Orgànica d’Igualtat, en dictaminar que “la información que se facilitó no es constitutiva de secreto oficial ni de información clasificada” perquè “el deber de confidencialidad y el derecho a la intimidad de la dadora del parte ceden ante los derechos e intereses legítimos de las partes implicadas”, en flagrant contradicció amb allò que disposen tant el protocol com la llei esmentats. Fins i tot va filtrar als denunciats dades personals de la denunciant, entre ells el n. de telèfon; posteriorment es va disculpar dient que ho havia fet per error.

Lourdes Cebollero està disposada a arribar a la Justícia europea perquè cal “evidenciar cuál es el verdadero tratamiento de la igualdad en el Ejército”. El modus operandi de Defensa davant les denúncies de gènere és devastador: al denunciant, se l’ofega laboralment, econòmicament i psicològica, fins que cau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

22 febrer, Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

18 setembre. Dia Internacional per la igualtat salarial entre homes i dones

Per primer cop Nacions Unides ha fixat el dia 18 de setembre  com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. (Des del 2011, el 22 de febrer se celebra  el Dia europeu per la igualtat salarial ) Aquesta voluntat de fer-lo extensiu arreu del món representa el compromís de Nacions Unides per aconseguir la igualtat de sou entre homes i dones per un treball d’igual valor, la qual cosa obeix a la fita assumida per l’organització de lluitar pels Drets  Humans i contra totes les formes de discriminació, que inclou la  discriminació contra les  dones i les nenes.

Arreu del mon les dones reben menor salari que els homes en molts sectors laborals. La diferència mitjana s’estima en un 23% a nivell mundial. Les dones guanyen només  0,65 cèntims per cada euro guanyat pels homes, cosa que es tradueix en una desigualtat d’ingressos de per vida entre ambdós gèneres. I no parlem de les dificultats més grans per a elles d’escalar laboralment, a causa normalment per la càrrega que implica la maternitat.  La igualtat  laboral i l’empoderament  de les dones i les nenes segueixen estancats a causa de la persistència de desigualtats històriques i estructurals  en les  relacions  de poder entre dones i homes. Alhora les situacions de pobresa augmenten les desigualtats i desaventatges d’accés a recursos i oprtunitats per a les dones.  Fins i tot crisis puntuals com l’actual pandèmia de la covid desfavoreixen econòmicament més les dones que els homes, inclús al 1r món.

Aconseguir la igualtat de remuneració és una fita per als drets humans i la igualtat de gènere i cal l’esforç de tota la comunitat mundial per assolir-la.
La Coalició Internacional per a la Igualtat Salarial (EPIC per les seves  sigles  en anglès ) està dirigida per  l’ OIT , ONU Dones   i altres socis i el seu objectiu no és altre que involucrar tots els sectors per tal d’aconseguir la plena igualtat salarial arreu del món.

Revolta de dones catòliques contra la discriminació a l’Església

Les organitzadores amb els lemes de la mobilització

Col·lectius cristians feministes d’arreu de l’estat espanyol es concentraran davant les principals catedrals del país (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Saragossa…) el proper 1 de març per  exigir plena igualtat home-dona a l’Eglésia catòlica.

Les dones han dit pro a viure relegades i al servei de capellans i bisbes en tasques de neteja i sota el lema ” FINS QUE LA IGUALTAT ESDEVINGUI COSTUM” ha decidit aquesta iniciativa amb l’objectiu de fer-se visibles. Alguns dels diferents col·lectius són, entre d’altres: Mujeres y Teología de Madrid, Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, Colectivo Agar, Mujeres de Alandar, de la JEC i Profesionales cristianas de Madrid, Asociación de Teólogas de España… i és avalada, entre d’altres, per la Conferència de Religiosos Espanyols (Confer).

Merchandising

Al manifest unitari podem llegir: “La institución, con su estructura y organización, está quedando al margen de las conquistas sociales en igualdad y corresponsabilidad y está cometiendo un error”. També destaca  “la dolorosa violencia ejercida sobre mujeres, religiosas y laicas, además de otras formas de violencia lamentables”.

L’església arracona, menysprea i silencia les dones, es legitima i perpetua l’hegemonia masculina. és una paradoxa, tenint present que les dones són majoria clara en  voluntariat, les celebracions religioses, catequesis,  moviments eclesials, ensenyament… Fan crítica també del llenguatge patriarcal i sexista a les homilies, textos litúrgics i documents; demanen que  la moral sexual de l’Església  deixi de culpabilitzar les dones. I volen que l’Església reconegui la diversitat de famílies, identitats i orientació  sexual.

Tant a Alemanya (moviment Maria 2.0) com  en un àmbit global (moviment  Voices of Faith )  donen suport a aquest tipus d’iniciatives, coincidents amb el dia internacional de la dona.

És possible que quelcom comenci a moure’s, fins i tot al Vaticà.  Aquest mes, el suplement ‘Donne, Chiesa, Mondo’, editat per L’Osservatore Romano (el diari  de la Santa Seu), dedica el monogràfic  a reclamar més llocs de poder i autoritat per a les dones en l’ Església catòlica.

Pepa Torres: “En vísperas de la Revuelta de las mujeres en la Iglesia… I have a dream”

Després de 40 anys, 3500 dones iranianes han tornat al camp de futbol

La pressió internacional activada després de la immolació d’una activista  a les portes d’un estadi fa un mes, ha obligat el govern iranià a flexibilitzar tímidament la seva prohibició a les dones d’accedir als estadis. Han pogut presenciar el partit de classificació per al Mundial de Qatar 2022 entre l’Iran i Cambodja a l’estadi Azadi, a Teheran, sense haver-se d’amagar ni témer represàlies i penes de presó. En un estadi amb capacitat per a 78.000 persones, només s’han posat a disposició del públic femení 3.500 entrades. A més, se’ls va reservar un espai per tal que estiguessin totes juntes.

Des que es va instaurar el règim impulsat per la Revolució Islàmica de 1979 l’accés als estadis era prohibit a les dones; el passat setembre l’activista Sahar Khodayari  es va calar foc davant del Tribunal Revolucionari de Teheran mentre esperava que se celebrés el judici per haver estat enxampada disfressada d’home en un partit de futbol masculí i protestar per la seva condemna a presó. Una setmana després de la seva acció, amb el 90% del cos cremat, va morir.

Les activistes d’Open Stadiums van pressionar  la FIFA, els estatuts de la qual prohibeixen la discriminació. Molts internautes demanen a aquesta associació  que prohibeixi  Iran participar en les competicions internacionals i els seguidors que boicotegin els partits iranians. La FIFA  va reiterar l’exhortació a les autoritats del país per tal que permetessin l’entrada de les dones as estadis, cosa que s’ha aconseguit en aquest cas.

Tot i que el govern iranià ha permès que les dones puguin entrar als partits de la selecció, encara persisteix la prohibició; en aquesta ocasió se’ls ha permès l’entrada  en una graderia separada i limitada. Una de les activistes de l’organització Open Stadiums ha afirmat  “No hi ha res a celebrar. No és el que demanem. El que volem són drets iguals per a les dones aficionades per veure tots els partits”. Philip Luther, director d’Investigació  i Incidència  d’Amnistia Internacional per a Orient Mitjà  i Nord d’Àfrica ha dit:  “Tot el  que no sigui revocar la prohibició  a les dones d’entrar a estadis de futbol és un insult  a la memòria de Sahar Khodayari i un escarni  als drets de les dones iranianes”. L’assignació  limitada d’entrades de futbol per a dones és un “cínic  ardit publicitari”.

Des de principis de 2018, pel cap baix  40 dones han estat detingudes i algunes han estat processades per intentar entrar en estadis de futbol. En algunes grades s’han vist protestes per part d’homes.

 

 

 

Els alumnes de les universitats nordamericanes contra les beques a dones

Ens congratulàvem dels avenços, els darrers anys, per atraure noies a les  carreres STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (programes,  beques, seminaris i premis per  millorar l’ equilibri de sexes a les a aules universitàries ). Però el futur  d’algunes d’aquestes iniciatives corre perill als Estats Units perquè ara ells, els homes,  es reivindiquen com la nova minoria. Així ho manifesten alguns estudiants, professors i grups conservadors de la societat civil. El departament  d’ Educació ha obert  20 investigacions a universitats i colleges de tot el país  ( Yale, Berkeley, Princeton … ) per determinar si els seus programes violen el Títol  IX, la llei que exigeix  als centres que reben subvencions  federals a no discriminar por raó  de sexe, com al·leguen els denunciants.

Se senten discriminats !!!!. Ells diuen que en estudis com ara Educació o Infermeria, per justícia i igualtat,  caldria que els homes rebessin més ajudes ja que són poc representats en aquestes branques.

El pioner  en aquesta batalla és el professor de la Universitat de Michigan i analista del think-tank conservador American Enterprise Institute, Mark Perry, que defineix el fenomen  com  “un apartheid de gènere”. Va denunciar les sales d’estudi  per a dones,  els premis de la seva universitat per a estudiants STEM de sexe femení … i ara la lluita ja és a escala nacional amb denúncies a més de mig centenar de campus.  Com que a Biologia i Medicina, hi ha  més dones que homes,  sosté que ja no es pot parlar de desigualtat en els estudis STEM. Obvia, evidentment, que la desigualtat persisteix en moltes altres branques; només hi ha un 18% d’estudiants noies d’ Informàtica o un 20% d’enginyeries segons la National Science Foundation.

Tot indica, doncs,  que una nova lluita és oberta per a les dones.