22 febrer, Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

18 setembre. Dia Internacional per la igualtat salarial entre homes i dones

Per primer cop Nacions Unides ha fixat el dia 18 de setembre  com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. (Des del 2011, el 22 de febrer se celebra  el Dia europeu per la igualtat salarial ) Aquesta voluntat de fer-lo extensiu arreu del món representa el compromís de Nacions Unides per aconseguir la igualtat de sou entre homes i dones per un treball d’igual valor, la qual cosa obeix a la fita assumida per l’organització de lluitar pels Drets  Humans i contra totes les formes de discriminació, que inclou la  discriminació contra les  dones i les nenes.

Arreu del mon les dones reben menor salari que els homes en molts sectors laborals. La diferència mitjana s’estima en un 23% a nivell mundial. Les dones guanyen només  0,65 cèntims per cada euro guanyat pels homes, cosa que es tradueix en una desigualtat d’ingressos de per vida entre ambdós gèneres. I no parlem de les dificultats més grans per a elles d’escalar laboralment, a causa normalment per la càrrega que implica la maternitat.  La igualtat  laboral i l’empoderament  de les dones i les nenes segueixen estancats a causa de la persistència de desigualtats històriques i estructurals  en les  relacions  de poder entre dones i homes. Alhora les situacions de pobresa augmenten les desigualtats i desaventatges d’accés a recursos i oprtunitats per a les dones.  Fins i tot crisis puntuals com l’actual pandèmia de la covid desfavoreixen econòmicament més les dones que els homes, inclús al 1r món.

Aconseguir la igualtat de remuneració és una fita per als drets humans i la igualtat de gènere i cal l’esforç de tota la comunitat mundial per assolir-la.
La Coalició Internacional per a la Igualtat Salarial (EPIC per les seves  sigles  en anglès ) està dirigida per  l’ OIT , ONU Dones   i altres socis i el seu objectiu no és altre que involucrar tots els sectors per tal d’aconseguir la plena igualtat salarial arreu del món.

Revolta de dones catòliques contra la discriminació a l’Església

Les organitzadores amb els lemes de la mobilització

Col·lectius cristians feministes d’arreu de l’estat espanyol es concentraran davant les principals catedrals del país (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Saragossa…) el proper 1 de març per  exigir plena igualtat home-dona a l’Eglésia catòlica.

Les dones han dit pro a viure relegades i al servei de capellans i bisbes en tasques de neteja i sota el lema ” FINS QUE LA IGUALTAT ESDEVINGUI COSTUM” ha decidit aquesta iniciativa amb l’objectiu de fer-se visibles. Alguns dels diferents col·lectius són, entre d’altres: Mujeres y Teología de Madrid, Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, Colectivo Agar, Mujeres de Alandar, de la JEC i Profesionales cristianas de Madrid, Asociación de Teólogas de España… i és avalada, entre d’altres, per la Conferència de Religiosos Espanyols (Confer).

Merchandising

Al manifest unitari podem llegir: “La institución, con su estructura y organización, está quedando al margen de las conquistas sociales en igualdad y corresponsabilidad y está cometiendo un error”. També destaca  “la dolorosa violencia ejercida sobre mujeres, religiosas y laicas, además de otras formas de violencia lamentables”.

L’església arracona, menysprea i silencia les dones, es legitima i perpetua l’hegemonia masculina. és una paradoxa, tenint present que les dones són majoria clara en  voluntariat, les celebracions religioses, catequesis,  moviments eclesials, ensenyament… Fan crítica també del llenguatge patriarcal i sexista a les homilies, textos litúrgics i documents; demanen que  la moral sexual de l’Església  deixi de culpabilitzar les dones. I volen que l’Església reconegui la diversitat de famílies, identitats i orientació  sexual.

Tant a Alemanya (moviment Maria 2.0) com  en un àmbit global (moviment  Voices of Faith )  donen suport a aquest tipus d’iniciatives, coincidents amb el dia internacional de la dona.

És possible que quelcom comenci a moure’s, fins i tot al Vaticà.  Aquest mes, el suplement ‘Donne, Chiesa, Mondo’, editat per L’Osservatore Romano (el diari  de la Santa Seu), dedica el monogràfic  a reclamar més llocs de poder i autoritat per a les dones en l’ Església catòlica.

Pepa Torres: “En vísperas de la Revuelta de las mujeres en la Iglesia… I have a dream”

Després de 40 anys, 3500 dones iranianes han tornat al camp de futbol

La pressió internacional activada després de la immolació d’una activista  a les portes d’un estadi fa un mes, ha obligat el govern iranià a flexibilitzar tímidament la seva prohibició a les dones d’accedir als estadis. Han pogut presenciar el partit de classificació per al Mundial de Qatar 2022 entre l’Iran i Cambodja a l’estadi Azadi, a Teheran, sense haver-se d’amagar ni témer represàlies i penes de presó. En un estadi amb capacitat per a 78.000 persones, només s’han posat a disposició del públic femení 3.500 entrades. A més, se’ls va reservar un espai per tal que estiguessin totes juntes.

Des que es va instaurar el règim impulsat per la Revolució Islàmica de 1979 l’accés als estadis era prohibit a les dones; el passat setembre l’activista Sahar Khodayari  es va calar foc davant del Tribunal Revolucionari de Teheran mentre esperava que se celebrés el judici per haver estat enxampada disfressada d’home en un partit de futbol masculí i protestar per la seva condemna a presó. Una setmana després de la seva acció, amb el 90% del cos cremat, va morir.

Les activistes d’Open Stadiums van pressionar  la FIFA, els estatuts de la qual prohibeixen la discriminació. Molts internautes demanen a aquesta associació  que prohibeixi  Iran participar en les competicions internacionals i els seguidors que boicotegin els partits iranians. La FIFA  va reiterar l’exhortació a les autoritats del país per tal que permetessin l’entrada de les dones as estadis, cosa que s’ha aconseguit en aquest cas.

Tot i que el govern iranià ha permès que les dones puguin entrar als partits de la selecció, encara persisteix la prohibició; en aquesta ocasió se’ls ha permès l’entrada  en una graderia separada i limitada. Una de les activistes de l’organització Open Stadiums ha afirmat  “No hi ha res a celebrar. No és el que demanem. El que volem són drets iguals per a les dones aficionades per veure tots els partits”. Philip Luther, director d’Investigació  i Incidència  d’Amnistia Internacional per a Orient Mitjà  i Nord d’Àfrica ha dit:  “Tot el  que no sigui revocar la prohibició  a les dones d’entrar a estadis de futbol és un insult  a la memòria de Sahar Khodayari i un escarni  als drets de les dones iranianes”. L’assignació  limitada d’entrades de futbol per a dones és un “cínic  ardit publicitari”.

Des de principis de 2018, pel cap baix  40 dones han estat detingudes i algunes han estat processades per intentar entrar en estadis de futbol. En algunes grades s’han vist protestes per part d’homes.

 

 

 

Els alumnes de les universitats nordamericanes contra les beques a dones

Ens congratulàvem dels avenços, els darrers anys, per atraure noies a les  carreres STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (programes,  beques, seminaris i premis per  millorar l’ equilibri de sexes a les a aules universitàries ). Però el futur  d’algunes d’aquestes iniciatives corre perill als Estats Units perquè ara ells, els homes,  es reivindiquen com la nova minoria. Així ho manifesten alguns estudiants, professors i grups conservadors de la societat civil. El departament  d’ Educació ha obert  20 investigacions a universitats i colleges de tot el país  ( Yale, Berkeley, Princeton … ) per determinar si els seus programes violen el Títol  IX, la llei que exigeix  als centres que reben subvencions  federals a no discriminar por raó  de sexe, com al·leguen els denunciants.

Se senten discriminats !!!!. Ells diuen que en estudis com ara Educació o Infermeria, per justícia i igualtat,  caldria que els homes rebessin més ajudes ja que són poc representats en aquestes branques.

El pioner  en aquesta batalla és el professor de la Universitat de Michigan i analista del think-tank conservador American Enterprise Institute, Mark Perry, que defineix el fenomen  com  “un apartheid de gènere”. Va denunciar les sales d’estudi  per a dones,  els premis de la seva universitat per a estudiants STEM de sexe femení … i ara la lluita ja és a escala nacional amb denúncies a més de mig centenar de campus.  Com que a Biologia i Medicina, hi ha  més dones que homes,  sosté que ja no es pot parlar de desigualtat en els estudis STEM. Obvia, evidentment, que la desigualtat persisteix en moltes altres branques; només hi ha un 18% d’estudiants noies d’ Informàtica o un 20% d’enginyeries segons la National Science Foundation.

Tot indica, doncs,  que una nova lluita és oberta per a les dones.

Yelena Grigórieva, activista pels drets LGBTI a Rússia ha estat assassinada a Sant Petersburg

Segons alguns mitjans locals, el principal sospitós és un home de 40 anys procedent  de la regió  de Bashkiria.  El company  de Grigórieva, Dinar Idrisov ha explicat a Facebook  que últimament ella havia estat objecte de mostres de violència i l’havien amenaçat  sovint de mort”.

L’activista morta, de 41 anys,  no només  havia denunciat la persecució  dels homosexuals i lesbianes, sinó que també, com a convençuda demòcrata,  militava en la defensa dels drets socials i polítics; per exemple, va demanar l’alliberament dels  presos polítics ucraïnesos o la reforma de les pensions.

Rússia va  prohibir el 2013 la propaganda homosexual entre els menors d’edat, llei que el col·lectiu considera una excusa per  impedir la celebració  de les marxes de l’Orgull. A principis d’any l’organització  Red LGBT russa es va adreçar al Comitè d’Instrucció  de Rússia per   exigir la investigació  d’una nova onada de persecució  de les minories sexuals a Txetxènia.

Tot són violacions. Per què només rebutgem les que s’atribueixen als “mena”?

Gairebé simultàniament s’han produït al nostre entorn violència sobre noies per part d’homes. Totes són execrables, però sembla que la que s’imputa a un  noi d’un  centre d’acollida del Masnou és més greu que la realitzada per uns turistes suïssos sobre una noia belga de 22 anys a la platja de la Barceloneta.  La primera, un intent d’agressió sexual a una nena de 14 anys per part d’un menor tutelat que ja ha estat posat a disposició de justícia de menors,  ha motivat que grups alterats – molt probablement atiats per neonazis organitzats – ocasionessin aldarulls a la població en una manifestació que demanava el tancament del centre ( similarment a les que s’han produït en poblacions com Castelldefels o Rubí)

En canvi, del cas de Barcelona ningú no se n’ha fet ressò. Encara bo que afortunadament els agressors van ser detinguts. Són uns homes fets i drets de 22 anys als quals el més segur és que el seu divertiment vacacional no causarà gaire destorbs. Per descomptat, per aquest fet ningú no demana que es foragiti tot el turisme. Els nois, alguns d’ells gairebé menors d’edat, als quals s’incrimina la violació d’una nena del Masnou – evidentment un fet fastigós –  han estat demonitzats i el seu greu error el paga tot un col·lectiu al qual tots i totes les que ahir es van manifestar de manera violenta volen fora de casa nostra.

Denunciem una vergonya col·lectiva que ha ocasionat la mort d’una dona

La difusió d’un vídeo sexual de d’una dona treballadora d’Iveco va provocar  el suïcidi  de la víctima. Algun/s company/s de treball de Verónica van viralitzar el vídeo sexual gravat uns anys enrere per Whatsapp. Desenes de treballadors de l’empresa  havien vist el vídeo. Qui el va difondre? La policia  investiga  d’on va sortir. qui va originar la cadena i qui hi va participar.  Al delicte contra la intimitat se sumaria el de violència masclista si el responsable va tenir una  relació  amb la víctima.

Verónica tenia 32 anys i dos nens de 4 anys i 9 mesos.

Denunciem l’home que difon el vídeo i que no ho denuncia, no la dona que l’ha fet, cosa que critiquen, sense recriminar gens els primers les persones de la moral “com cal”.  Fem l’exercici de la regla de la inversió: què pensarien si qui hagués gravat el vídeo d’ell mateix fos un home?