Categoria: Discriminació

Doctora en Filología i, des de 1997, catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat de La Laguna, especialista en lèxic dialectal, nascuda a Santa Cruz de Tenerife el 1959, ocuparà la cadira “d”, vacant des de la mort de Francisco Rodríguez Adrados el juliol de 2020.

La seva línia  principal de treball ha estat l’anàlisi del lèxic dialectal formant, juntament amb Cristóbal Corrales, l’anomenada  “escola de lexicografia de La Laguna”. És autora de més de 130 articles  d’especialitat i d’unes  trenta monografies  científiques entre les quals, Tesoro lexicográfico del español de Canarias (1992), Diccionario ejemplificado de canarismos (2009), Diccionario histórico del español de Canarias (2001), Diccionario de historia natural del ilustrado José de Viera y Clavijo (2014) o Tesoro léxico canario-americano (2010).

Des de la seva fundació en 1713 han format part de la Reial Acadèmia Espanyola un total de 486 acadèmics, entre els quals únicament onze han estat dones. No va ser fins al 9 de febrer de 1978 que es va nomenar la primera acadèmica. Academicas de la RAE

La majoria de les dones hi han arribat en el segle XXI, quan la RAE va impulsar el nomenament de dones, encara que des de l’any 2000 fins ara, dels 38 nomenaments que hi hagut només vuit han estat acadèmiques, és a dir, el 21% dels nous membres són dones. La filòloga María Paz Battaner va ser l’última dona seleccionada per l’acadèmica, el 3 de desembre de 2015; amb l’actual nomenament en seran 12 les dones ara mateix. Actualmente es troben se vacants las letras “a”, “q” i “x”, els anteriors titulars de les quals van ser, com no, homes. Esperem que se segueixi l’exemple del recent nomenament i properament aquestes vacants siguin ocupades per dones.

El Dia Internacional de la Nena  és una jornada en què es reivindiquen els drets de les nenes i es fan saber els problemes als quals s’enfronten. També serveix per a lluitar per un futur d’oportunitats i igualtat. Va ser proclamat per ONU Dones i se celebra des de 2012.

Alguna de les problematiques a les quals els col·lectiu de nenes ha de fer front encara actualment són: mutilació genital ( més de 200 mil nenes i dones l’han patida); matrimonis infantils ( 1 de cada 5 nenes és obligada a contraure’l abans dels 18 anys), manca de possibilitats educatives i manca de possibilitat d’una vida laboral equiparada en sou i expectatives a la dels homes. L’ONU vol canviar aquesta realitat mitjançant mesures que es proposen oferir a les nenes les mateixes oportunitats que als nens per tal d’aconseguir canviar la mentalitat basada en estereotips de gènere, incidir en la millora de la qualitat de l’educació de les nenes, augmentar la quantitat de nenes en l’àrea de ciències i ajudar-les en la transició de l’escola a la vida laboral i fomentar l’emprenaduria femenina.

Per a la campanya 2021 es reclama la igualtat d’accés a Internet i dispositius digitals per a totes les nenes; el seu lema és: LA GENERACIÓ DIGITAL, LA NOSTRA GENERACIÓ.

Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.

Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.

Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita  la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis  d’assistència sexual o directament de prostitució.

A Espanya  s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones  amb discapacitat  que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals  de salut mental. I durant molt de  temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien  a denunciar per por a represàlies o a perdre els  serveis  del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb  discapacitat, sobretot  dones i nenes, de l’accés  a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions  ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen  com  controlar la menstruació.

Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns  mentals — són  estigmatitzades i  vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius  amb major nombre.

Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació  del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.

Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones  amb discapacitat  d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat  que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les  conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc  de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot  provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars  si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.

Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països  del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les  esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un  article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada

Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere  i discapacitat  intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog,  “Realidad TEA y Diversidad” , explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui  ha d’aprendre a conviure amb els  traumes  de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.

Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les  persones  amb discapacitat.  El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.

Lourdes Cebollero és una capitana expulsada de l’Exèrcit després de  denunciar assetjament de gènere. Va assenyalar alts comandaments militars intocables amparant-se en el Protocol d’Actuació enfront l’assetjament sexual i per raó de sexe a les Forces  Armades, i va acabar essent imputada penalment (perquè la van acusar de delictes d’injúries, calúmnies i deslleialtat per denúncia falsa; fins i tot buscaven enviar-la a la presó), tot i que els fets denunciats per la capitana van ésser provats com a certs pel Jutjat Togat  Militar N. 32.

Va recórrer a la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui li va reconèixer  que la situació que patia era “una barbaritat” i es va comprometre a subsanar-ho, tot indicant-li que “va complir amb el  seu deure”, i l’animà a seguir denunciant. També la Directora de Personal de les  Forces  Armades li va expressar que tota dona militar té el deure  de denunciar fets d’aquest tipus.

Malgrat això, finalment no li va ser reconegut l’assetjament laboral patit i fou enviada a la reserva per “insuficiencia de condiciones psicofísicas ajena a acto de servicio por enfermedad diagnosticada de trastorno adaptativo ansioso depresivo”, mitjantçant un informe de la Junta Médico Pericial en el qual  s’admet  que això “guarda relación en su génesis, con estresores del ámbito laboral”.

És a dir, dsprés de 28 anys de carrera immaculada a les Forces Armades (per la qual fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Militar i va comptar amb acreditació per a trametre  material classificat com a encarregada la Secció Segona del Regiment de Cavalleria Espanya 11), la capitana Lourdes Cebollero acaba la seva trajectòria amb la seva reputació i honor malmesos, sense cap reconeixement.

Ara, després de 4 anys de calvari durant els quals ha exhaurit totes les vies, abans d’anar al Tribunal Constitucional i a la Justícia Europea, només pot interposar recurs extraordinari de revisió contra la resolució que va dictar el 2018 la llavors ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, posant fi a la  via administrativa. El recurs que ha elevat a l’actual ministra, Robles, detalla totes les  irregularitats processals, i fins i tot, les actuacions  il·legals comeses per encobrir els que va denunciar davant la Unitat de Protecció a l’Assetjament:  el coronel Félix Allo Flores, delegat de Defensa a l’Aragó, i el tinent coronel Rafael Fernández Sisniega, responsables d’autoritzar que els homes accedissin a qualsevol hora del dia als vestuaris femenins  de la unitat per deixar les bicicletes particulars, malgrat que es disposen d’instal·lacions adequades. L’instructor (coronel Díaz Santos Morales) va alertar els denunciats abans d’investigar-los. I el més greu,  el subsecretari de Defensa, Alejo de la Torre, acabaria emetent una resolució (1 de febrer de 2019) en la qual conculca tant els principis bàsics del Protocol front l’Assetjament com la Llei Orgànica d’Igualtat, en dictaminar que “la información que se facilitó no es constitutiva de secreto oficial ni de información clasificada” perquè “el deber de confidencialidad y el derecho a la intimidad de la dadora del parte ceden ante los derechos e intereses legítimos de las partes implicadas”, en flagrant contradicció amb allò que disposen tant el protocol com la llei esmentats. Fins i tot va filtrar als denunciats dades personals de la denunciant, entre ells el n. de telèfon; posteriorment es va disculpar dient que ho havia fet per error.

Lourdes Cebollero està disposada a arribar a la Justícia europea perquè cal “evidenciar cuál es el verdadero tratamiento de la igualdad en el Ejército”. El modus operandi de Defensa davant les denúncies de gènere és devastador: al denunciant, se l’ofega laboralment, econòmicament i psicològica, fins que cau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!