Una dona ocuparà un seient a la RAE. Només són 12

Doctora en Filología i, des de 1997, catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat de La Laguna, especialista en lèxic dialectal, nascuda a Santa Cruz de Tenerife el 1959, ocuparà la cadira “d”, vacant des de la mort de Francisco Rodríguez Adrados el juliol de 2020.

La seva línia  principal de treball ha estat l’anàlisi del lèxic dialectal formant, juntament amb Cristóbal Corrales, l’anomenada  “escola de lexicografia de La Laguna”. És autora de més de 130 articles  d’especialitat i d’unes  trenta monografies  científiques entre les quals, Tesoro lexicográfico del español de Canarias (1992), Diccionario ejemplificado de canarismos (2009), Diccionario histórico del español de Canarias (2001), Diccionario de historia natural del ilustrado José de Viera y Clavijo (2014) o Tesoro léxico canario-americano (2010).

Des de la seva fundació en 1713 han format part de la Reial Acadèmia Espanyola un total de 486 acadèmics, entre els quals únicament onze han estat dones. No va ser fins al 9 de febrer de 1978 que es va nomenar la primera acadèmica. Academicas de la RAE

La majoria de les dones hi han arribat en el segle XXI, quan la RAE va impulsar el nomenament de dones, encara que des de l’any 2000 fins ara, dels 38 nomenaments que hi hagut només vuit han estat acadèmiques, és a dir, el 21% dels nous membres són dones. La filòloga María Paz Battaner va ser l’última dona seleccionada per l’acadèmica, el 3 de desembre de 2015; amb l’actual nomenament en seran 12 les dones ara mateix. Actualmente es troben se vacants las letras “a”, “q” i “x”, els anteriors titulars de les quals van ser, com no, homes. Esperem que se segueixi l’exemple del recent nomenament i properament aquestes vacants siguin ocupades per dones.

Nita Carmona Ruiz, una pionera del futbol

He rebut una petició de signatura de change.org per tal d’aconseguir que posin el nom d’aquesta pionera i transgressora a un carrer de Màlaga, la seva ciutat. I així he conegut la vida difícil d’una altra dona. Ana Carmona, a qui anomenaven Veleta,  fou la primera futbolista; transvestida com a home va jugar en un equip maculí.

Va néixer el 1908 i a mitjans dels anys 20 va jugar a l’Sporting Club de Màlaga com a migcampista, en ser descoberta fou represaliada en diferents  ocasions. Per poder jugar al futbol en una època en què les dones ho tenien prohibit, es recollia  els cabells i els ocultava amb  una gorra o boina aleshores permesa en aquest nou esport, s’embenava els pits i portava pantalons llargs fins al genoll i samarretes folgades; d’aquesta manera semblava un home. Tot i això va patir insults i agressions.  Molts cops va ser denunciada i detinguda sota l’acusació d’alteració de l’ordre. Per tal d’allunyar-la de la seva afició els pares  la van fer anar a la població de Vélez-Màlaga a casa d’uns familiars, però també allà va entrar a jugar a l’equip local, el Vélez CF.

Fou una personatge singular, una dona tossuda, indiferent a les normes de gènere que va desenvolupar la seva passió en un àmbit tan maculinitzat com és el del futbol en aquells temps. Una altra dona la història de la qual forma part de la història no explicada i descriu la lluita històrica de les dones per ocupar els espais públics.

Amb tan sols 32 anys va morir el 1940 víctima de l’anomenada febre del poll verd. Va ser enterrada amb la samarreta del seu club. A la fotografia, treta de la vikipèdia, apareix vestida de jugadora de futbol en un carnestoltes, únic cop que ho va poder fer sense ocultar-se.

I tant, que és just que la seva ciutat porti el seu nom en un dels seus carrers i preservi així la seva memòria.

11 d’octubre: Dia Internacional de la Nena 2021

El Dia Internacional de la Nena  és una jornada en què es reivindiquen els drets de les nenes i es fan saber els problemes als quals s’enfronten. També serveix per a lluitar per un futur d’oportunitats i igualtat. Va ser proclamat per ONU Dones i se celebra des de 2012.

Alguna de les problematiques a les quals els col·lectiu de nenes ha de fer front encara actualment són: mutilació genital ( més de 200 mil nenes i dones l’han patida); matrimonis infantils ( 1 de cada 5 nenes és obligada a contraure’l abans dels 18 anys), manca de possibilitats educatives i manca de possibilitat d’una vida laboral equiparada en sou i expectatives a la dels homes. L’ONU vol canviar aquesta realitat mitjançant mesures que es proposen oferir a les nenes les mateixes oportunitats que als nens per tal d’aconseguir canviar la mentalitat basada en estereotips de gènere, incidir en la millora de la qualitat de l’educació de les nenes, augmentar la quantitat de nenes en l’àrea de ciències i ajudar-les en la transició de l’escola a la vida laboral i fomentar l’emprenaduria femenina.

Per a la campanya 2021 es reclama la igualtat d’accés a Internet i dispositius digitals per a totes les nenes; el seu lema és: LA GENERACIÓ DIGITAL, LA NOSTRA GENERACIÓ.

Esterilització forçada, una doble discriminació

Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.

Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.

Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita  la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis  d’assistència sexual o directament de prostitució.

A Espanya  s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones  amb discapacitat  que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals  de salut mental. I durant molt de  temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien  a denunciar per por a represàlies o a perdre els  serveis  del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb  discapacitat, sobretot  dones i nenes, de l’accés  a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions  ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen  com  controlar la menstruació.

Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns  mentals — són  estigmatitzades i  vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius  amb major nombre.

Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació  del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.

Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones  amb discapacitat  d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat  que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les  conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc  de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot  provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars  si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.

Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països  del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les  esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un  article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada

Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere  i discapacitat  intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog,  “Realidad TEA y Diversidad” explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui  ha d’aprendre a conviure amb els  traumes  de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.

Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les  persones  amb discapacitat.  El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.

Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant  paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar  l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia  fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa  algunes característiques  novedoses  de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols:  els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no  objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit  per Atenea o quan és reclòs  per Calipse  com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests  personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures  que han projectat els  prejudicis i estereotips  de gènere de cada època.

Denunciem el cas de Lourdes Cebollero, capitana de l’exèrcit expulsada

Lourdes Cebollero és una capitana expulsada de l’Exèrcit després de  denunciar assetjament de gènere. Va assenyalar alts comandaments militars intocables amparant-se en el Protocol d’Actuació enfront l’assetjament sexual i per raó de sexe a les Forces  Armades, i va acabar essent imputada penalment (perquè la van acusar de delictes d’injúries, calúmnies i deslleialtat per denúncia falsa; fins i tot buscaven enviar-la a la presó), tot i que els fets denunciats per la capitana van ésser provats com a certs pel Jutjat Togat  Militar N. 32.

Va recórrer a la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui li va reconèixer  que la situació que patia era “una barbaritat” i es va comprometre a subsanar-ho, tot indicant-li que “va complir amb el  seu deure”, i l’animà a seguir denunciant. També la Directora de Personal de les  Forces  Armades li va expressar que tota dona militar té el deure  de denunciar fets d’aquest tipus.

Malgrat això, finalment no li va ser reconegut l’assetjament laboral patit i fou enviada a la reserva per “insuficiencia de condiciones psicofísicas ajena a acto de servicio por enfermedad diagnosticada de trastorno adaptativo ansioso depresivo”, mitjantçant un informe de la Junta Médico Pericial en el qual  s’admet  que això “guarda relación en su génesis, con estresores del ámbito laboral”.

És a dir, dsprés de 28 anys de carrera immaculada a les Forces Armades (per la qual fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Militar i va comptar amb acreditació per a trametre  material classificat com a encarregada la Secció Segona del Regiment de Cavalleria Espanya 11), la capitana Lourdes Cebollero acaba la seva trajectòria amb la seva reputació i honor malmesos, sense cap reconeixement.

Ara, després de 4 anys de calvari durant els quals ha exhaurit totes les vies, abans d’anar al Tribunal Constitucional i a la Justícia Europea, només pot interposar recurs extraordinari de revisió contra la resolució que va dictar el 2018 la llavors ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, posant fi a la  via administrativa. El recurs que ha elevat a l’actual ministra, Robles, detalla totes les  irregularitats processals, i fins i tot, les actuacions  il·legals comeses per encobrir els que va denunciar davant la Unitat de Protecció a l’Assetjament:  el coronel Félix Allo Flores, delegat de Defensa a l’Aragó, i el tinent coronel Rafael Fernández Sisniega, responsables d’autoritzar que els homes accedissin a qualsevol hora del dia als vestuaris femenins  de la unitat per deixar les bicicletes particulars, malgrat que es disposen d’instal·lacions adequades. L’instructor (coronel Díaz Santos Morales) va alertar els denunciats abans d’investigar-los. I el més greu,  el subsecretari de Defensa, Alejo de la Torre, acabaria emetent una resolució (1 de febrer de 2019) en la qual conculca tant els principis bàsics del Protocol front l’Assetjament com la Llei Orgànica d’Igualtat, en dictaminar que “la información que se facilitó no es constitutiva de secreto oficial ni de información clasificada” perquè “el deber de confidencialidad y el derecho a la intimidad de la dadora del parte ceden ante los derechos e intereses legítimos de las partes implicadas”, en flagrant contradicció amb allò que disposen tant el protocol com la llei esmentats. Fins i tot va filtrar als denunciats dades personals de la denunciant, entre ells el n. de telèfon; posteriorment es va disculpar dient que ho havia fet per error.

Lourdes Cebollero està disposada a arribar a la Justícia europea perquè cal “evidenciar cuál es el verdadero tratamiento de la igualdad en el Ejército”. El modus operandi de Defensa davant les denúncies de gènere és devastador: al denunciant, se l’ofega laboralment, econòmicament i psicològica, fins que cau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

22 febrer, Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

18 setembre. Dia Internacional per la igualtat salarial entre homes i dones

Per primer cop Nacions Unides ha fixat el dia 18 de setembre  com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. (Des del 2011, el 22 de febrer se celebra  el Dia europeu per la igualtat salarial ) Aquesta voluntat de fer-lo extensiu arreu del món representa el compromís de Nacions Unides per aconseguir la igualtat de sou entre homes i dones per un treball d’igual valor, la qual cosa obeix a la fita assumida per l’organització de lluitar pels Drets  Humans i contra totes les formes de discriminació, que inclou la  discriminació contra les  dones i les nenes.

Arreu del mon les dones reben menor salari que els homes en molts sectors laborals. La diferència mitjana s’estima en un 23% a nivell mundial. Les dones guanyen només  0,65 cèntims per cada euro guanyat pels homes, cosa que es tradueix en una desigualtat d’ingressos de per vida entre ambdós gèneres. I no parlem de les dificultats més grans per a elles d’escalar laboralment, a causa normalment per la càrrega que implica la maternitat.  La igualtat  laboral i l’empoderament  de les dones i les nenes segueixen estancats a causa de la persistència de desigualtats històriques i estructurals  en les  relacions  de poder entre dones i homes. Alhora les situacions de pobresa augmenten les desigualtats i desaventatges d’accés a recursos i oprtunitats per a les dones.  Fins i tot crisis puntuals com l’actual pandèmia de la covid desfavoreixen econòmicament més les dones que els homes, inclús al 1r món.

Aconseguir la igualtat de remuneració és una fita per als drets humans i la igualtat de gènere i cal l’esforç de tota la comunitat mundial per assolir-la.
La Coalició Internacional per a la Igualtat Salarial (EPIC per les seves  sigles  en anglès ) està dirigida per  l’ OIT , ONU Dones   i altres socis i el seu objectiu no és altre que involucrar tots els sectors per tal d’aconseguir la plena igualtat salarial arreu del món.

Revolta de dones catòliques contra la discriminació a l’Església

Les organitzadores amb els lemes de la mobilització

Col·lectius cristians feministes d’arreu de l’estat espanyol es concentraran davant les principals catedrals del país (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Saragossa…) el proper 1 de març per  exigir plena igualtat home-dona a l’Eglésia catòlica.

Les dones han dit pro a viure relegades i al servei de capellans i bisbes en tasques de neteja i sota el lema ” FINS QUE LA IGUALTAT ESDEVINGUI COSTUM” ha decidit aquesta iniciativa amb l’objectiu de fer-se visibles. Alguns dels diferents col·lectius són, entre d’altres: Mujeres y Teología de Madrid, Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, Colectivo Agar, Mujeres de Alandar, de la JEC i Profesionales cristianas de Madrid, Asociación de Teólogas de España… i és avalada, entre d’altres, per la Conferència de Religiosos Espanyols (Confer).

Merchandising

Al manifest unitari podem llegir: “La institución, con su estructura y organización, está quedando al margen de las conquistas sociales en igualdad y corresponsabilidad y está cometiendo un error”. També destaca  “la dolorosa violencia ejercida sobre mujeres, religiosas y laicas, además de otras formas de violencia lamentables”.

L’església arracona, menysprea i silencia les dones, es legitima i perpetua l’hegemonia masculina. és una paradoxa, tenint present que les dones són majoria clara en  voluntariat, les celebracions religioses, catequesis,  moviments eclesials, ensenyament… Fan crítica també del llenguatge patriarcal i sexista a les homilies, textos litúrgics i documents; demanen que  la moral sexual de l’Església  deixi de culpabilitzar les dones. I volen que l’Església reconegui la diversitat de famílies, identitats i orientació  sexual.

Tant a Alemanya (moviment Maria 2.0) com  en un àmbit global (moviment  Voices of Faith )  donen suport a aquest tipus d’iniciatives, coincidents amb el dia internacional de la dona.

És possible que quelcom comenci a moure’s, fins i tot al Vaticà.  Aquest mes, el suplement ‘Donne, Chiesa, Mondo’, editat per L’Osservatore Romano (el diari  de la Santa Seu), dedica el monogràfic  a reclamar més llocs de poder i autoritat per a les dones en l’ Església catòlica.

Pepa Torres: “En vísperas de la Revuelta de las mujeres en la Iglesia… I have a dream”