La música mallorquina Maria Escalas ha fet la novel·la de la vida de la compositora Matilde Escalas.
La novel·la, titulada Matilde E., ha estat guardonada amb el Premi Ciutat de Palma 2023, reconstrueix la història de la Matilde, una desconeguda compositora mallorquina.
En aquest enllaç a La Vanguardia podem conèixer la història de les 47 persones la vida decles quals ha estat arrabassada per les seves parelles o exparelles durant el 2024.
Per a Catalunya ha estat un any especialment dur, han estat assassinades 11 dones.
Aquesta llista és l’evidència que cal urgentment un compromís per part de totes les autoritats i consciència per part de tota la societat amb un sol propòsit: l’erradicació definitiva del masclisme.
Malauradament hem de seguir cridant ben fort: NI UNA MÉS
Avui que, un any més, recordem el funest fet de la violència contra les dones ha tingut lloc el que, probablement, és el crim número 42 d’enguany. Una noia de 15 anys ha estat apunyalada amb el resultat de mort, per qui havia estat la seva exparella, un noi també menor de 17 anys. Ha tingut lloc a Oriola, al Pais Valencià.
No pararem mai de reclamar tot allò que faci possible acabar definitivament amb aquesta xacra. I tot passa per un pacte de totes les forces polítiques, incloent aquells negacionistes de l’evidència i anomenen violència familiar al que és pur i dur crim masclista que no entén d’edats, nacionalitats i estatus social.
I no oblidem que no només és violència contra les dones la física, hi ha també la psicològica, sexual, econòmica, digital, obstètrica i vicària. També la tracta de dones, que encara pateixen avui moltes dones, l’ablació de clítoris, els matrimonis forçats. I són uns patiments de dones d’arreu del món.
I en relació al que s’ha anomenat “violència vicària”, hem de pensar en les altres víctimes directes de la violència masclista que són els infants que han estat assassinats per fer mal a les seves mares o que han quedat orfes per la mort d’elles. A Espanya 55 nens, nenes i adolescents han estat assassinats pels seus pares des de 2012. La llei de protecció de la infància, en vigor des de 2021, diu que si hi h indicis de violència masclista s’han de suspendre les visites. No obstant alguns jutges les mantenen. Cap maltractador hauria de tenir contacte amb els seus fills.
L’escriptora sudcoreana Han Kang (Gwangju, 1970) ha guanyat el Premi Nobel de Literatura. Així ho ha anunciat l’Acadèmia sueca, que ha reconegut el seu treball “per la seva intensa prosa poètica que afronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana”, i que la converteix en la divuitena dona en aconseguir el premi literari més cotitzat de les lletres mundials, a més de ser la primera vegada que el premi recau en un autor de Corea del Sud. El seu nom no es trobava entre els favorits de les apostes.
Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei i, després de graduar-se, va treballar com a periodista per a les revistes Publishing Journal o Samtoh. Des de llavors, ha publicat diverses novel·les, contes i assaigs. La seva primera obra, una recopilació de contes anomenada El amor en Yeosu, es va publicar el 1995. Es va fer amb el Booker International de ficció el 2016 per La vegetariana (La Magrana, en català), la seva obra més coneguda. És una novel·la que tracta sobre la decisió d’una dona de deixar de menjar carn i les seves devastadores conseqüències.
Gràcies a la iniciativa d’una iniciativa particular d’una familiar, l’avui desconeguda Concepció Callao donarà nom als futurs jardins situats entre l’avinguda Diagonal i el futur mirador de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, al barri del Fort Pienc (districte de l’Eixample), dins de l’àmbit de la plaça de les Glòries, un espai que en l’actualitat és un solar que s’utilitza com a magatzem de materials i vehicles per a les obres de reurbanització de tota la zona.
Concepció Callao Franqués (Barcelona, 1895-1959) va ser una important contralt que va excel·lir en la interpretació de les òperes de Wagner i la seva col·laboració amb compositors catalans com Toldrà i Massana i que va sumar, al llarg de la seva carrera artística, exitoses actuacions al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i, durant la Guerra Civil, al Tívoli dins de la companyia socialitzada d’òpera del mateix teatre. Fora de la ciutat on va néixer i morir, va recollir grans actuacions a València i Madrid, a més d’efectuar gires per Portugal i l’Amèrica Llatina. Un cop retirada, Callao es va dedicar a l’ensenyament, impartint classes de música al Conservatori Municipal de Barcelona.
El 3r dilluns de cada mes a les 19 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona la Plataforma Unitària contra les violències de gènere crida a una concentració en record de totes les víctimes de violència. Recordem que enguany ja són 35 dones mortes a mans de les seves parelles o exparelles, 1279 des de 2003.
Ahir mateix va tenir lloc una nova agressió violenta a una dona a Santa Coloma de Gramanet; la seva parella va amputar-li una mà i va fugir.
La plataforma demana voluntàries per treballar per una vida lliure de violències masclistes.
Miss La La fou la millor acròbata del seu temps, l’últim quart del segle XIX. Degas la va plasmar en una obra única que actualment s’exposa a la National Gallery de Londres.
Anna Albertine Olga Brown era mulata, havia nascut el 1858 a Szczecin, una petita localitat costanera del mar Bàltic que formava part de Prússia i actualment pertany a Polònia. El seu pare era afroamericà i la seva mare blanca, tots dos eren artistes de fira. El seus exotisme i habilitat la van fer triomfar. Als cartells publicitaris figurava com a “Olga la negra”, “la Venus dels tròpics”, “Princesa africana”, “la dona canó”, “la reina mulata”. Els números de força la van fer única, especialment el que la deixava suspesa de la boca. El públic quedava bocabadat, també pel risc que assumia ja que es treballava sense xarxes. Degas va quedar impressionat quan la va veure al Circ Fernando i la va pintar. 
Durant 4 mesos i després de molts esbossos i apunts va fer-ne un quadre molt arriscat per la seva perspectiva, absents els espectadors, ella com a única protagonista, amb el rostre ocult, centrant tota l’atenció en l’artefacte que penjava de la seva boca. Paradoxalment, en aquell temps el públic no va valorar aquesta obra, però l’anomenada d’Olga es va fer més gran.
Olga Brown es va casar amb un famós contorsionista afroamericà, Emanuel Woodson, conegut com Manuel que va esdevenir director d’escena del Palais d’Été, mentre que Miss La La formava amb les seves tres filles una companyia d’acrobàcia sobre escales, las germanes Keziah. La seva petja es perd el 1919, quan va sol·licitar un visat d’entrada als Estats Units.
Londres
El biopic L’ESPIA ens presenta l’actriu noruega-sueca Sonya Wigert (1913-1980) que va aparèixer en 34 pel·lícules entre 1934 i 1960 i fou espia per a la resistència durant la Segona Guerra Mundial. L’autora del film és Ingrid Bolsø Berdal.
Sonja Wigert va fer un doble ús del seu talent com a actriu. A partir de 1941 va col·laborar amb el moviment de resistència norueg, i el 1942 va arribar a ser espia sueca. Va ser encarregada de viatjar a Noruega per espiar oficials alemanys, entre els quals el principal dirigent de l’ocupació nazi a Noruega Josef Terboven. L’objetiu principal de Sonja era alliberar el seu pare, captiu en un camp de detenció per a presoners polítics, Grini, als afores d’Oslo.
Gràcies a la seva intervenció, finalment el seu pare i d’altres presoners van ser alliberats. A més, va aconseguir evaquar tota la seva família de Noruega. Wigert també va començar a treballar per als nordamericans i l’Office of Strategic Services, precursora de la CIA. Ella fou clau per a l’expulsió de diversos nazis del país. Però els alemanys es van adonar la tardor de 1943 que Wigert no simpatitzava amb ells, per la qual cosa la seva carrera com a actriu a Noruega va quedar frenada. També van fer calar en l’opinió pública la idea que en realitat havia estat una tasca d’agent doble. No fou fins a l’any 2000, dues dècades després de la seva mort, que se li va reconèixr la seva gran aportació a la causa aliada i es va netejar de manera definitiva el seu nom.
Acabada la guerra va seguir treballant, sobretot al teatre, a Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia. Va actuar al cinema per últim cop el 1960, i es va retitar de l’actuació de manera progressiva a la dècada dels 60. El 1969 es va establir a Espanya on va morir el 1980 a Alfàs del Pi, on és enterrada.
He vist la pel·lícula SHIRLEY que m’ha fet conèixer una dona fascinant. Shirley Chisholm, nascuda a Brooklyn el 1924 , va ser una educadora, escriptora i política que el 1968 va ser la primera dona negra elegida al Congrés dels Estats Units en representació del 12è districte electoral de Nova York ( només eren 11 dones i només 9 negres) Va ser reelegida fins a sis cops i va ostentar el càrrec fins a 1983. El 1972 va ser la primera dona i la primera afroamericana a concórrer a les primàries a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata dels Estats Units, juntament amb la hawaiana Patsy Mink.
En el seu acte de presentació va dir: “No soc la candidata dels negres estadounidencs, tot i que soc negra i estic orgullosa de ser-ho. No soc la candidata del moviment de dones d’aquest país, tot i que soc dona i estic igualment orgullosa de ser-ho. Soc la candidata del poble dels Estats Units”. Va centrar la seva candidatura en els drets de les dones, la fi de la guerra de Vietnam i a donar veu als sectors més desfavorits de la societat. En haver-se reduït l’edat de vot dels 21 als 18 anys, va fer mítings a diverses universitats del país per tal d’apropar-se als més joves.
Va tenir dificultats per aconseguir el suport d’alguns dels grups als que havia dedicat la seva campanya, com les dones blanques i els homes negres. Sí va rebre suport en general de les dones negres, aunque también hubo excepciones i del Partit Pantera Negra, que formalment li va oferir suport l’abril de 1972 gràcies a la seva jove protegida, l’actual congressista Barbara Lee.
Després de mesos de campanya, Shirley va aconseguir només 28 delegats demòcrates. Malgrat això, quan la victòria de George McGovern estava quasi segura, el candidat Hubert Humphrey es va retirar i va donar els seus delegatss negres a Chisholm, qui va arribar a la Convenció Nacional Demòcrata celebrada a Miami amb 152 delegats a favor i va quedar en quart lloc.
Passades les primàries demòcrates, Shirley va seguir al continuó Congrés fins al 1983 i durant set legislatures es va centrar en la millora de la vida de les dones i els col·lectius més vulnerables i va fundar el Caucus de Dones i el Caucus Negre.
Va dedicar la resta de la seva vida a donar conferències polítiques i va morir l’1 de gener de 2005 als 80 anys.
La dona conduia el seu cotxe a la ciutat de Nour, a la província de Mazandaran al nord del país, quan la policia la va aturar i va disparar-li en comprovar que tenia una ordre per no respectar l’estricta llei del vel islàmic. És Arezou Badri, de 31 anys i mare de dos nens petits. Els fets van tenir lloc el 22 de juliol. Per mitjà d’un missatge de text, les autoritats avisen els propietaris dels vehicles capturats amb dones sense vel que el seu cotxe serà confiscat. La mesura s’ha estat aplicant al país els últims mesos per forçar l’ús del vel islàmic.
Badri es troba actualment sota estrictes mesures de seguretat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Valiasr de Teheran i els agents només permeten que la seva família la visiti durant uns minuts, després de prendre’ls els mòbils, per evitar que sortin imatges de la víctima. Tot i així, una imatge de la dona s’ha fet virala les xarxes socials.
