«Mujeres y madrileñas», el llibre de Sara Medialdea sobre dones a l’ombra

La periodista  Sara Medialdea rescata les  vides de dones la tasca de les quals no sempre ha estat reconeguda; malgrat els seus mèrits han romàs a l’ombra, bé per desmemòria o bé per desconeixement. El llibre és Mujeres y madrileñas (La Librería).

S’hi ressenyen les obres de 9 dones i un col·lectiu que van contribuir millorar la vida a la seva ciutat i, de retruc, a fer avançar el món:

Matilde García del Real (Oviedo, 1856 – Madrid, 1932)- pedagoga i escriptora, va fundar la primera escola pública d’adultes a Cuatro Caminos el 1901 i, un any després, les  cantines escolars, on donaven de menjar centenars de nens  a cientos de niños desfavorecidos.
María del Pilar Careaga Basabe
(Madrid, 1908 – 1993)- una de les primeres dones titulada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers, va ser la primera maquinista de tren a Espanya. Va ser alcaldessa de Bilbao identificant-se amb la dreta i fou objecte d’un atemptat d’ETA

Aurora Villa Olmedo (Madrid, 1913 – 2002)- va practicar bàsquet, esquí, piragüisme i natació i fou precursora de l’atletisme femení. Fou  campiona  i plusmarquista en diferents disciplines. La guerra civil va acabar amb la seva carrera esportiva, aleshores estudià i fou la primera oftalmòloga d’Espanya.

Carmen Caamaño Díaz (Madrid, 1909 – 2006)- Dirigent del PCE va ser la primera governadora civil d’Espanya el 1939, concretament de Conca. Significada amb el bàndol republicà, va patir la repressió i va ser depurada.

María Bernaldo de Quirós (Madrid, 1898 – 1983)- va ser la primera aviadora del país tot i que el Real Aeroclub de España no va voler fer-la sòcia i va denegar una petició per a concedir-li un títol honorari.

 

Faustina Sáez de Melgar (Villamanrique de Tajo, 1834 – Madrid, 1895)- va presidir  l’Ateneo Artístico  y Literario de Señoras i des del seu càrrec va lluitar per incrementar l’educació femenina i denunciar el seu assetjament.

 

Fermina Orduña ( Madrid, sense dades conegudes)- El 1865 va registrar la patent d’un carro per a  vendre llet a domicili que garantia condicions. Aquesta pionera i emprenedora ha donat  nom als Premis “Fermina Orduña” a la Innovació Tecnològica, convocats per la Consejería de Educación e Investigación de la Comunitat  de Madrid.

Blanca de Igual y Martínez Dabán (Madrid, 1880 – Málaga, 1950)- va ser una de les primeres tres dones a ocupar el càrrec de consellera  a l’alcaldia de Madrid. Era l’any 1924.

 

Ramona Aparicio (Madrid, 1808 – 1881)- gran figura de la pedagogia femenina fou la primera directora de l’ Escuela Normal Central de Maestras. Fervent convençuda que l’educació comportaria l’avenç en els drets de les dones.

Les dones treballadores agrupades en gremis de modistes, telefonistes, planxadores, verduleres ( que van protagonitzar el motí de 1892) o el de cigarreres  de la Fábrica de Tabacos que van dur a terme vagues i motins en defensa de les seves condicions laborals i en soladaritat amb altres col·lectius d’assalariats.

Mi científica favorita III

Aquest és el volum de la 3a edició de MI CIENTÍFICA FAVORITA  Versió digital, hi són ressenyades les científiques següents:

Teano ( s. VI ac; considerada per alguns autors com la primera matemàtica de la història)
Mary F. Somerville ( 1780-1872; es dedicà a l’estudi i difusió de les mateàtiques i l’astronomia)
Florence Nightingale ( 1820-1910; fundadora de la infermeria moderna i per la reforma de les condicions sanitàries dels hospitals de campanya) En aquest blog, Una altra dona singular
Muriel Bristol  (1888- 1950; experta en algues. La seva investigació es va centrar en els mecanismes  dels nutrients de les algues)
Ángela Ruiz Robles ( 1895- 1975; pedagoga que va idear el primer prototip de llibre electrònic) En aquest blog: Llibres amb dones de ciència
Cecilia Payne ( 1900-1979; va descobrir la composició de les estrelles) En aquest blog s’hi fa referència a Dava Sobel, divulgadora científica.
Nancy Roman (1925-2018; una de les primeres dones executives a  la NASA. Coneguda com la Mare del Hubble pel seu paper en la planificació del telescopi espacial)

Josefina Castellví (1935- ;oceanògrafa especialitzada en bacteriologia marina Amalia Ercoli-Finzi (1937- primera dona graduada en enginyeria aeroespacial a Itàlia)
Margaret Hamilton ( 1937-; la primera enginyera de software) En aquest blog, Una jove investigadora esdevé una celebritat per la seva feina científica, Katie Bouman
Karen Uhlenbeck ( 1942-; matemàtica, la seva investigació abarca, entre altres, la teoria geomètrica d’equacions  en derivades parcials, el càlculo en variacions, la teoria gauge, els sistemes integrables o les equacions de Schrödinger no lineals) En aquest blog, Karen Uhlenbeck, la primera dona que guanya el premi Abel de matemàtiques
Patricia Bath (1942-2019; oftalmòloga, inventora i acadèmica, va ser  pionera en moltes àrees com a dona i com a afroamericana)
Adriana Ocampo (1955-; geòloga planetària i investigadora espacial, ha dirigit diversos programes  de la NASA)

Celia Sánchez-Ramos Roda (1959-; científica, inventora i empresària, especialitzada en ciències  de la visió)
Peggy Annete  (1960-; bioquímica i  astronauta de NASA fins a juny de 2018)
Sandra Myrna Díaz (1961-; biòloga, estudia l’impacte que la crisi climàtica té en la part vegetal dels  ecosistemes)
Fabiola Gianotti (1960;  primera dona  nomenada Directora General de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN).
Xiaowei Zhuang (1972-; coneguda pel  seu treball en el desenvolupament  de la microscòpia òptica estocàstica, un mètode de super-resolució)
Rebeca Atencia (1977-; veterinària  gallega que dirigeix, des de fa més d’una dècada, l’oficina  de l’Institut Jane Goodall al Congo)
Biola Javierre ( 1985-; investigadora de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras)

Aquesta tercera edició afegeix 21 nous noms a la llista de les 61 científiques favorites seleccionades en les  dues anteriors. Una petita mostra de les moltes que es van dedicar, o s’hi dediquen, a la ciència. L’objectiu és que les seves històries inspirin d’altres nenes que vulguin dedicar-se a aquest àmbit.

Mi científica favorita, 1a edició

Posem en valor les dones científiques i investigadores. Mi científica favorita II

Émilie du Châtelet, una dona que va canviar el món

Aquesta dona políglota, d’elevada cultura artística i musical, va manifestar en les seves relacions afectives la mateixa llibertat de criteris que en tots els altres assumptes.
Voltaire, un dels seus amants, va dir que era “un gran home l’únic defecte del qual era ser una dona“.

Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa del Châtelet (París, 1706–Lunéville,  1749) va tenir una àmplia formació en múltiples disciplines, cosa excepcional per a una dona en aquella època.  Als dotze anys ja dominava l’espanyol, el llatí, l’italià, el grec i l’alemany; més endavant, publicà traduccions al francès d’obres teatrals i filosòfiques gregues. Fou educada en matemàtiques, literatura i ciència. També li agradava dansar; tocava el clavicèmbal, cantava òpera i era actriu aficionada.
Als 19 anys es casà amb el marquès Florent-Claude de Châtelet, però després de néixer els seus 3 fills van viure vides separades. Émilie va tenir  diferents amants, entre els quals Voltaire amb qui compartí troballes intel·lectuals. A la casa que compartien al camp van muntar una biblioteca de més de 20.000 volums i un petit teatre on es representaven les premières de les obres de Voltaire, de tal manera que es va convertir en un centre intel·lectual on es trobaven els literats i científics més prestigiosos i on, a diferència de les acadèmies oficials, les dones eren benvingudes. Després de trencar amb Voltaire, va tenir una nova relació, però en quedar embarassada als 43 anys, va morir poc després de donar a llum una nena.

Al pròleg a La faula de les abelles de Bernard Mandevill, que ella mateixa havia traduït, Émilie de Châtelet va escriure:

«Estic convençuda que la majoria de les dones o ignoren els seus talents per defecte de la seva educació, o els enterren per perjudici o falta de valor. (…) L’atzar em va fer conèixer gent de lletres que es va fer amiga meva. Vaig veure amb gran sorpresa que em paraven atenció. Aleshores vaig començar a creure que era una criatura pensant …”»

Entre d’altres altres obres destacades, l’any de la seva mort completà la traducció al francès, amb un comentari propi, de la Principia Mathematica de Newton única traducció de l’obra al francès i vigent encara.

Hi ha un cràter a Venus anomenat en honor seu.

Émilie du Châtelet forma part de la iniciativa Mi científica favorita II i és reportada en una entrada d’aquest blog ( 6 / 12 / 2018) on es valora la seva publicació Dissertation sur la nature et la propagation du feu, basada en la seva investigació del foc, on va predir  el que avui en dia es coneix com a radiació infraroja (1737).

Freya Stark i Alexandra David-Néel, dues exploradores que cal conèixer

Freya Stark va néixer a París el 1893 i va morir a Itàlia el 1993. Des de petita estava fascinada per Orient,  va aprendre àrab i persa i va fer estudis orientals. El 1927 es va embarcar rumb a Beirut juntament amb una amiga. Va viatjar per Orient Mitjà, va buscar i va trobar la vall de la secta dels Assassins i la fortalesa d’Alamut, al nord de l’Iran. Va descriure aquestes exploracions a The Valleys of the Assassins (1934) i va rebre el Premi de la Royal Geographical Society.  Durant la II Guerra Mundial va treballar per al Ministeri d’Informació britànic. Va viatjar amb 70 anys a Afganistan a la recerca del minaret de Djami encara als 81 anys va travessar i va escalar alguns passos de l’Himàlaia. El 1953 li van concedir la Creu de l’Imperi britànic i va ser nomenada dama de l’Imperi britànic el 1972. Va publicar més de 20 obres que donen fe del seu inconformisme i la seva lluita contra tota classe d’estereotips socials.
Va aconseguir la seva independència econòmica i sempre va viatjar sola, confiant  en les  habilitats  dels guies locals i gràcies a la solidaritat de la gent que li oferien les seves cases humils. Una vegada va dir: ” L’única avantatja de la meva condició femenina és que puc fingir que soc beneita sense  que ningú  se sorprengui”.

Actualment a Asolo ( Veneto ) té dedicada una sala del museu municipal, on és considerada  una icona de la llibertat i l’emancipació femenina.

Alexandra David-Néel  (1868-1969) va ser una aventurera i lliurepensadora que, entre altres moltes coses,  va ser la primera estrangera que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa ( era l’any 1924 i el viatge a peu va durar 4 mesos a través de 2000 km, disfressada com una vídua d’un lama) Algunes de les seves múltiples professions i aficions van ser les de cantant, llibretista d’òpera, pianista, filòsofa, feminista, anarquista, políglota, exploradora, orientalista, experta en la cultura del Tíbet, gran difusora del budisme a Françaperiodista, conferenciant i escriptora. Per sobre de tot, tenia un esperit indomable i era una dona valenta. Tenia dins seu el verí de viatjar i per això poc abans de morir quasi als 101 anys es va renovar el passaport.
Abans dels 25 anys, ja havia viatjat sola a l’Índia, Tuníssia i Espanya que va visistar en bicicleta ( les dones ho havien de fer acompanyades ). Després de posar fi a la seva vida com a cantant i d’un temps de vida matrimonial, va viatjar durant 14 anys per racons d’Àsia ( Egipte, Ceilan, Índia, Sikkim, Nepal i Tibet) molts d’ells a penes visitats per occidentals i producte d’aquests viatges i dels seus coneixements i reflexions sobre religió,  filosofia i esoterisme va escriure més de 30 llibres i assaigs. També ha estat objecte d’estudis  acadèmics  i biografies, entre les quals Alexandra David-Néel: retrato de una aventureraRuth Middletontraduïda al castellà per a  l’editorial Circe. Als 67 anys es va treure el carnet de conduir  i va viatjar en el Transiberià fins a la Xina, país que va recórrer  durant deu anys. Les sevess cendres van ser abocades al riu Ganges.

Alexandra es va declarar anarquista i feminista.

Dia de les Escriptores

El Dia de les Escriptores, impulsat des del 2016, se celebra  anualment el dilluns més proper a la data del 15 d’octubre, en commemoració de la mort de l’escriptora Santa Teresa de Jesús. Aquesta commemoració va sorgir per iniciativa de la Biblioteca Nacional d’Espanya, l’associació Clásicas y Modernas i la Federació Espanyola de Dones Directives (FEDEPE) per recuperar el llegat de les dones escriptores, fer visible el seu treball en la literatura i combatre la discriminació que han sofert al llarg de la història.

Aquest any se celebra la quarta edició amb  un homenatge  a las escriptores hispanes i hispanoamericanes i el seu llegat cultural.  La gala, que tindrà lloc a la Biblioteca Nacional, serà conduïda  per  Elvira Lindo i el tema triat és “L’esforç quotidià de les dones”. Es llegiran fragments d’obres de les escriptores: Teresa de Jesús, Rosalía de Castro, Dulce María Loynaz, Blanca Varela, Errose Bustintza (Mañariko), Elena Fortún, Sor Juana Inés de la Cruz, Ana María Matute, Josefina Carabias, Pura Vázquez, Luisa Carnés, Gloria Fuertes, Mercè Rodoreda, Idea  Vilariño, Circe Maia, Emilia Pardo Bazán, Victorina Durán, Ida Vitale, Carmen Baroja i Nessi i Concha Méndez. L’acte serà retransmès en directe pel canal de YouTube de la Biblioteca.

Pel que fa a Catalunya,  l’Institut Català de les Dones, en el Dia de les Escriptores vol reivindicar  el reconeixement de les dones escriptores i recordar que només a 6 dones se’ls ha concedit el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. L’ajuntament de Barcelona, sota el lema Esforçades celebrarà un acte a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, coordinat per M. Àngels Cabré, que consistirà en la lectura contínua de textos escrits per dones, per part d’escriptores, periodistes i actrius.

 

 

Lina Codina, una espanyola en un gulag

Carolina Codina Nemísskaia, Lina Llubera de nom artístic, (Madrid, 1897- Londres, 1989) va casar-se amb el gran compositor rus Serguei Prokófiev, va ser acusada d’espionatge pel règim estalinista al finalitar la II Guerra Mundial i va  acabar internada en un gulag a Siberia fins a 3 anys després de la  mort  del dictador el 1953.

Lina, filla d’uns cantants d’òpera – ell badaloní i ella ucraïnesa- i també soprano, va conèixer Prokóviev als EEUU; es van casar el 1923 i van tenir 2 fills. Es van instal·lar a París.  Malgrat els advertiments dels amics que continuaven vivint a Rússia que no hi tornessin, el 1927 van decidir visitar l’URSS i el 1935 s’hi van instal·lar en la Rússia stalinista. L’any 1948 el govern condemna la música de Prokófiev, declarant-la nociva i antipatriòtica i, conseqüentment, es deixa d’interpretar. També declara no vàlid el seu matrimoni amb Lina,  decisió que permet al músic casar-se amb Mira Mendelsson sense el tràmit de divorci per no haver estat censat el seu matrimoni amb Lina.  I el pitjor per a aquesta: va ser arrestada per càrrecs falsos d’espionatge i condemnada a 20 anys en un camp de treball, lloc del qual no és posada en llibertat fins al 1956 (Els russos “blancs” sostenen  que Mira era un agent de la policia secreta de Stalin amb la intenció d'”infiltrar” personalitats de mentalitat independent com Prokofiev i mantenir-los en la línia oficial). Malgrat totes les privacions i sofriments que viu -interrogatoris, tortures i treballs forçats-, Lina va sobreviure  ( tenia llavors més de 50 anys i no li van ser assignats treballs forçats a l’exterior, sovint amb temperatures molt per sota dels zero graus, sinó que treballava en el centre mèdic del camp ajudant els metges ). El 1953, Prokófiev va morir i Lina i els seus dos fills van passar per seriosos entrebancs, ja que les autoritats soviètiques només reconeixien com a vídua Mendelson, la segona esposa del músic. Després de ser alliberada del camp el  1974, va lluitar tenaçment amb les autoritats de l’URSS per aconseguir el permís per tornar a Occident. Es va reunir amb el seu fill Oleg a Londres, on va fundar la Fundació Prokófiev. A Barcelona, amb l’ajuda de Mompou, va indagar sobe els seus orígens catalans, en concret de Badalona.
Va morir a Londres el 6 de gener de 1989, als 91 anys, i va ser enterrada al cementiri de Medon, al costat de la seva mare.

Precisament la seva apassionant biografia ha estat objecte de litigi en ser el tema del llibre Una pasión rusa de Reyes Monforte,  guardonat amb el premi de Novela Histórica Alfonso X el Sabio  2015 ( dotat amb 300000 euros i la publicació de l’obra per l’editorial Espasa). L’escriptora va ser  acusada de plagi per part de l’escriptora russa Valentina Chemberdjí – amiga de Lina Prokófiev i afincada a Espanya – qui va publicar el 2009 el llibre Una española en el gulag. Serguéi Prokófiev júnior, net del compositor, va reconèixer que l’escriptora rusa  havia visitat els arxius  de la Fundació per documentar-se i en canvi Monforte mai no va contactar amb la família per a fer-ho. S’han  identificar més de 30 “similituds ” i més de 100 coincidències entre ambdós  llibres.  Monforte va demandar la russa i un periodista del diario El País perquè  l’ havien acusat de plagi i va perdre el judici.

19 d’octubre: Dia Internacional del càncer de mama

El Dia Internacional del càncer de mama pretén recolzar la consciència, la detecció primerenca i el tractament, així com les cures pal·liatives d’aquesta malaltia. Es duen a terme diferents activitats com ara curses, xerrades, col·loquis dirigides a dirigides a sensibilitzar la societat de la importància de la prevenció a l’hora de combatre aquest problema.

Aquest vespre s’il·luminaran de rosa molts dels edificis emblemàtics.

Deixar les nenes fora de l’escola és la proposta dels jueus ultraortodoxos per a la desescalada

El pla de desescalada per a després de les tres setmanes de confinament que es van decretar per tal de lluitar contra la covid conté una proposta que concorda amb l’ideal de societat de la comunitat més radical (haredís – literalment “temerosos  de Déu”), és a dir, relegar la dona a la llar i, per tant, defensen ara que cal permetre que els nens tornin a les aules, però que les nenes es quedin a casa per tal de garantir el necessari distanciament social dels nens.

Els barris i localitats ultraortodoxos són els més afectats pel virus. Malgrat ser tan sols el 12% de la població, pateixen més del 40% dels contagis. El compliment  de les restriccions entre els seus membros és lax, sobretot en les dates  de celebracions religioses,  casaments o funerals, que ocasionen que es trobin moltes persones sense diatanciament i sovint sense mascareta, tot i que el seu ús és obligatori i estan prohibides les concentracions de més de 20 persones.

 

Kati Horna, la fotògrafa hongaresa que va captar l’horror quotidià de la guerra civil espanyola

KATI HORNA, de soltera Deutsch, va néixer el 1912 en un petit poble proper a Budapest, en una família de banquers d’origen jueu. La seva mare va tenir clar el seu llegat: estudis en el seu camp d’interès que li permetessin tenir  una professió i valdre’s per ella mateixa. S’interessà per la fotografia,  com els seus amics Robert Capa i Emerico Weisz, i als 18 anys s’instal·là a Berlín on s’integrà a la vida intel·lectual a l’entorn de Bertold Brech fins que el 1933, en començar les persecucions de jueus,  després d’una breu estada al seu país, viatjà a París on va treballar per a l’agencia Agence Photo. S’interessà per l’ús de la fotografia per construir relats en seqüències, així com pel collage i el fotomuntatge involucrant-se amb el surrealisme.

La fotografia de la caricatura de Hitler en un ou n’és un bon exemple.

El 1937, durant la revolució espanyola, el seu compromís polític i el desig que la fotografia servís per a difondre el que estava passant la van portar per diferents ciutats espanyoles i catalanes. A Barcelona va retrobar-se amb el seu amic Robert Capa i  va realitzar  encàrrecs de propaganda de la C.N.T.  i per a diferents revistes anarquistes, com Libre StudioUmbral, i especialment Mujeres libres.  Així com la fotògrafa italiana  Tina Modottitant al front com a la reraguàrdia preferia fotografiar imatges de la vida quotidiana que escenes bèl·liques, com la que il·lustra. Va fer també moltes fotografies de l’èxode cap a l’exili en finalitzar la guerra civil. Fou una de les primeres dones fotoperiodistes.

Durant la guerra va conèixer l’escultor i il·lustrador anarquista José Horna (. 1912-1963) que treballava per a revistes i premsa republicana, amb qui es va casar el 1938. Amb ell va treballar en alguns collages, fotomuntatges i sèries fotogràfiques.

El 1939, amb el triomf franquista, Kati passà la frontera francesa. José Horna ho va fer també, com a part de l’exèrcit republicà. Va romandre internat en un camp de concentració fins que Kati el va poder alliberar i junts van arribar a París. Allà van treballar uns mesos de nou per Agence Photo, però amb l’arribada dels nazis a França, ambdós van exiliar-se a Mèxic on van viure fins a la seva mort. La de Kati es produí el 2000. Van vincular-se a artistes d’adscripció surrealista, al marge del muralisme imperant en la vida  artística del país.

Les fotografies que Kati va fer de l’Espanya en guerra no van ser visionades aquí fins al 1979; la seva primera exposició individual no va tenir lloc fins al 1992. Des de  llavors  ha rebut nombrosos homenatges i exposicions. El 2014 es va organitzar la primera gran retrospectiva del seu treball al Museo Amparo de Puebla  ( Mèxic) i al Jeu de Paume a París.

Fotografies del blog    Fotógrafas Olvidadas