6 de febrer, Dia Internacional contra l’ablació genital

200 milions de nenes i dones han sofert  mutilació genital femenina (MGF), segons estimacions de l’ONU. El Fons de Població de Nacions Unides calcula que més de 4 milions de nenes corren el risc de ser víctimes de l’ablació genital cada any, la qual cosa equival  a 12.000 casos diaris. A Espanya, segons un estudi publicat el 2020 pel Ministeri d’Igualtat, el nombre de nenes en perill  de patir aquesta  pràctica era de més de 15.500, quasi 3.700 de les quals en risc extrem.

Òbviament, haver estat víctima d’aquesta pràctica té  conseqüències físiques i també mentals. Des de les  més  inmediates  (dolor intens, hemorràgia, inflamació dels teixits genitals, febre, infeccions com el tètanus o fins i tot la mort), fins a les que poden aparèixer a llarg temini: infeccions urinàries, problemes vaginals, menstruals, sexuals (coit dolorós, menor satisfacció…), major risc de complicacions a l’hora del part (hemorràgies, cesària, necessitat de reanimació del bebè…) i de mortalitat  neonatal o trastorns psicològics (depressió, ansietat…).

Per què continuen practicant-la? Sovint es considera part necessària de la criança  de la nena i  una forma de preparar-la per a la vida adulta i el matrimoni. Molts cops respon a la  concepció d’allò que es considera una conducta sexual acceptable i vol  assegurar la virginitat abans del matrimoni i la fidelitat després. Hi ha la convicció que redueix el desig sexual de la dona i, per tant, la temptació de relacions extraconjugals.

És una pràctica que encara és vigent a 30 països d’Àfrica, Pròxim Orient i Àsia i constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i les dones.

Tant la Generalitat com algunes fundacions privades fomenten programes d’informació, prevenció, assessorament i ajuda per tal que dones que havien estat víctimes de l’ablació quan eren petites se sotmetin a operacions de reconstrucció del clítoris.

Departament d’igualtat i feminismes Prevenció de la mutilació genital femenina

Fundació Dr. Iván Mañero

Nou cas de violència vicària a Barcelona

Es deien Xavi i Noa i tenien 10 i 7 anys. Van ser trobats morts juntament amb el seu pare en un pis d’Horta. Quan els agents hi van arribar, el pis feia molta pudor de gas i estava completament segellat. L’home va encendre un braser i va posar roba sota les portes per tal que no es renovés l’aire. Tots tres eren a la mateixa habitació.

Els agents van anar al pis del pare després que la mare de les criatures donés l’avís, cap a les 18 h, que la seva exparella, amb qui no podia contactar, no li havia tornat els nens després de Reis i que tampoc els havia dut a l’escola. L’avís de la mare va arribar en paral·lel amb una alerta dels veïns, que van trucar al telèfon d’emergències a la tarda alertant que la finca feia molta pudor de gas.

Segons un estudi realitzat per la psicòloga i forense Sonia E. Vaccaro, creadora del terme violència vicària , amb la col·laboració de l’ associació Psicologia Feminista i la Junta d’ Andalusia, Violència vicària: un cop irreversible contra les mares, aquesta violència extrema cap a les dones que consisteix en causar-los el dolor més gran tot manllevant la vida dels seus fills, ha produït 53 assassinats de menors entre el 2000 i el 2021 (a partir del 2013 es recullen oficialment aquestes xifres, les anteriors s’han recopilat de sentències judicials). L’estudi assenyala que els homes veuen els seus fills com a simples instruments per fer mal a la dona.

25n 2023, un cop més lluitem contra la violència masclista

L’Hospital Clínic és el centre de referència de Barcelona per a  víctimes de violència contra les dones  a partir dels 16 anys (per sota d’aquesta edat  és el Vall d’Hebró). Des de 2004, el Clínic registra el nombre  d’incidències anuals a la capital catalana. Ahir va fer públiques les xifres d’enguny. El 46% són menors de 25 anys. L’any passat, respecte 2021, les agressions es van disparar. I enguany també han pujat en relació  al 2022, encara que en un porcentatge  molt menor. El Clínic ha atès entre gener i octubre 587 víctimes, un 5,6% més que en el mateix  període de l’any anterior (524 dones, el 89%, i 64 homes). Por primer cop han estat ateses més de 70 dones en un sol mes: juny (72) i setembre (79). Quasi la totalitat  de les agressions (99%) han esta comeses per homes. La dona més jove atesa tenia 16 anys i la més gran, 81. El grup de 18 a 25 anys és el més representatiu, amb 218 víctimes. Es constata, doncs, que cada cop les víctimes són més joves. D’altra banda, s’incrementen també les agressions grupals a dones sense sostre. Quant a la tipologia dels atacs, el 60% de les dones han estat  violades i el 67% dels homes han patit penetració i el 37% de les dones han registrat lesionss físiques, quan l’any passat van representar el 20%.

En la majoria dels 128 casos analitzats per indicadors d’intoxicació s’ha confirmat, segons analítiques, la presència de substàncies. Alcohol, cocaïna, cannabis i anfetamines són les més freqüents. Les agressions es produeixen principalment en un domicili (46%), a la via pública (16%) i a locals d’oci nocturn (10%)  normalment als lavabos de discoteques  i bars. S’han notificat  violacions a  cotxes, transport públic, llocs de feina, hotels… els dies de més atencions a urgències són dissabtes diumenges i dilluns, i els més relaxats, els dimecres. El 53% de les dones atacades no són espanyoles (61% en el cas dels homes) sinó maoritàriament llatinoamericanes.

Encara no la meitat de les víctimes tenen  clar que interposaran n denúncia. Un percentatge similar (47%) recorda els fets , meentre que la resta  presenta amnèsia parcial o total. El 65% arriba a urgències en les primeres 24 hores, predominantement en el torn de tarda (de 16 a 22 h) i per pròpia iniciativa (42%). El 15% arriben  acompañades de cossos  de seguretat i  el 19% procedeixen  d’altres serveis  de salut.

Després d’una agressió, a més de l’atenció a urgències i de la cura per part de diferents serveis mèdics, ginecologia, infectologia, psiquiatria i fins i tot cirurgia, el Clínic ofereix  dos programes de seguiment: un relacionat amb  les conseqüències físiques i un altre amb  les mentals. Però no totes les víctimes els segueixen. El 70% d’elles pateix estrès posttraumàtic i un dels símptomes és l’evitació i per això no totes les víctimes s’hi acullen als programes.

TOLERÀNCIA ZERO AMB LA VIOLÈNCIA SEXUAL

Nova mostra de masclisme de l’ultradreta

En la seva dotzena nit consecutiva de protestes davant la seu del PSOE a Madrid al carrer Ferraz, en la proximitat de la investidura de Pedro Sánchez després dels pactes amb l’independentisme i que es presentés la llei d’amnistia,  a més dels habituals insults, els ultres van omplir la manifestació de d’una vintena de nines sexuals inflables nues amb el logo del PSOE: “Aquestes són les ministres del PSOE”. Una de les consignes que es proclameven: “No és una seu, és un puticlub”.

Quins pobríssims arguments els de la dreta, que no pot acceptar les regles del joc si no els afavoreixen.

Nova víctima de violència de gènere: ja són 52

Carolina és el nom de la dona de 39 anys assassinada a Madrid per la seva exparella. El pressumpte agressor es va presentar a la comissaria on no va reconèixer els fets i va assegurar  que tenia una coartada, que posteriorment es va comprovar  que era falsa.

Amb aquesta ja són 52 en aquest any.
També s’ha desvetllat per l’autòpsia que l’ home i el seu fill de 7 anys trobats a Navarra vam morir en llençar-se al penya-segat  l’home abraçant el seu fill en un nou cas de l’anomenada violència vicària.

Fins quan?

Víctor Balaguer i “les dones d’aigua”

A Al pie de la encina (1893), el llibre que recull les seves experiències al Montseny, Víctor Balaguer (1824-1901) explica la història de “la dona d’aigua”. El llibre  està dedicat a Conchita Blanch de Font, una de les principals protagonistes de la correspondència femenina del poeta, dramaturg, historiador, periodista, senador i diputat liberal, ministre d’Ultramar i de Foment i membre destacat de la maçoneria don Víctor Balaguer i Cirera. Altres de les seves destinatàries són: Patrocinio de Biedma, Letizia Bonaparte, Concepción Gimeno de Flaquer, Maria Josepa Massanés, Assumpció Pleyan i Condal, Neus Samà, Francisca Sánchez de Pirretas, la baronessa de Wilson Emilia Serrano, Salvadora Tarrida de Fontanals i Pepita Ugarte de Barrientos…, dones invisibilitzades per les estructures culturals de la desigualtat, que són les que han escrit la història.

Ara Montserrat Comas i Güell –historiadora i arxivera, que entre el 1987 i el 2019 va ser directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova, gran especialista en l’obra de l’autor de Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno i Don Joan de Serrallonga–, ha recuperat aquests noms en un llibre interessantíssim, en el qual apareixen tots els temes que –per la via subconscient– Balaguer va tractar en la seva llegenda.

Elles són poetesses, escriptores, periodistes, amb una bona formació –cosa palesa en la redacció de les cartes i en l’ortografia– i amb talent. Els era vetat participar en la vida pública i donar a conèixer la seva obra,  als ulls de la societat eren “dones d’aigua”, éssers extraordinaris però, en el fons, monstruosos. Per això, sovint, han de fer servir pseudònims. També s’han de resignar que no els paguin les col·labora­cions o que els hi paguin menys que als homes. Quan troben un escriptor receptiu i sensible com Balaguer, li escriuen exposant les seves “reivindicacions”:  Luisa Mancinelli Cora, en una carta del 1892 diu que ara és una mare de família, però la maternitat no ha sufocat les aspiracions de quan era noia. El 1891 Dolores Pérez reclama una empenta per publicar les seves llegendes i li diu que se sent discriminada per “òrfena, pobra i catalana” ( no us recorda la divisa de Maria-Mercè Marçal?)  També hi apareix la necessitat de la cambra pròpia de Virginia Woolf, per exemple en una carta de Pepita Ugarte del 1885, quan pinta la ciutat de Màlaga, on viu, com “un ante-social y denodado pue­blo donde lo único agradable para mí es encerrarme en mi cuartito de estudio”, Neus Samà, el 1897 escriu una carta a Balaguer per demanar feina per al marit, enfonsat i desvalgut i també intercedeix per un dels seus set fills, que és a Madrid. Els homes controlen aquestes senyores que els fan por. En primer lloc, mitjançant els manuals de correspondència que proliferen al segle XIX, que ofeguen l’expressió directa i autèntica sota un tou de formulismes. I també directament, quan el marit afegeix al que ha escrit la dona una postdata que vol dir “ep, això jo ho he llegit”. I Balaguer sí dona cabuda als desitjos d’aquestes dones que, d’alguna manera, li inspiren per a la seva llegenda.

Un llibre que val la pena llegir:

Montserrat Comas i Güell
Elles, les dones, també hi eren.
Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896)

Edicions de la Universitat de Barcelona.

Nada Al-Ahdal, una noia iemení en lluita contra el matrimoni infantil

L’activista iemení Nada Al-Ahdal va decidir  lluitar contra el seu destí quan als 11 anys va fugir de casa per evitar el matrimoni que li preparava la seva família. Va esdevenir famosa gràcies a un vídeo publicat  el 2013 en què es rebel·lava contra el matrimoni infantil forçós.

Actualment viu exiliada a Gran Bretanya, té 21 anys, estudia Dret Internacional i es dedica a combatre la discriminació que pateixen les dones del seu país i a evitar que altres nenes siguin obligades a casar-se a una edat primerenca, una xacra que afecta 12 milions de nenes arreu del món, una mitjana d’un matrimoni  forçós  cada dotze  segons.

El seu activisme és possible gràcies a la fundació que ha registrat  a Londres, Fundació Nada, i a molts suports com ara el de La Roca Village, que l’han fet la cara visible del seu programa benèfic global, anomenat Do Good (‘Haz el bien’), nascut el 2019 i que pretén millorar la vida de les persones i impulsar el progrés  de la dona.

Posteriorment al seu famós vídeo, a finals de 2015, l’editorial Michel Lafon va publicar el llibre La rosée du matin, escrit per ella i la directora iemenita Khadija al-Salami. La primera versió es va publicar en francès, amb el nom La rosée du matin i després va sortir una altra versió en polonès titulada Jedenastoletnia zona.  També va participar a la pel·lícula I Am Nojoom, Age 10 and Divorced. El canal de televisió en àrab MBC 1 va produir una detallada recerca de la seva història.

El 2021 en reconeixement al seu activisme, va guanyar el Premi Dona Àrab de la Fundació Àrab a Londres. El 2022 va guanyar el Premi Dona Àrab per les seves activitats com a activista social.

Aitana Bonmatí, Baló d’Or 2023

La centrecampista blaugrana de 25 anys es proclama com la millor jugadora del món i hereda el tron de la seva companya Alexia Putellas qui va tenir el guardó el 2021.

En un discurs en tres idiomes, català, castellà i anglès, l’Aitana va voler fer partíceps dels seus èxits les seves companyes d’equip i selecció: “És un premi individual, però no seria possible sense el vostre treball”. També va  recordar els tres clubs de la seva carrera, el CD Ribes, el CF Cubelles i, especialment, el FC Barcelona: “Gràcies per apostar per nosaltres quan ningú no hi creia, per donar-me l’oportunitat de ser futbolista professional. Qui m’ho hagués  dit quan  era una nena petita,  que jugaria en un Camp Nou ple a vessar!”.

FELICITATS!!! I també per lluitar per la igualtat entre gèneres en aquest camp esportiu tan masulinitzar des de sempre.