Clotilde Cerdà, una altra dona singular desconeguda

Clotilde Cerdà i Boix (Barcelona 1861- Santa Cruz de Tenerife,  1926) era filla repudiada de l’arquitecte Idelfons Cerdà ( sembla ser que va néixer d’un afer extramatrimonial de la mare, Clotilde Bosch, una dona lliure i progressista) Tot i així, va iniciar junt amb la progenitora una vida de viatges arreu del món, ben prematurament excel·lí com a concertista d’arpa amb el pseudònim d’Esmeralda Cervantes i esdevingué activista sociopolítica defensora de les dones i l’abolició de l’esclavitud. A Cuba va significar-se a favor de la independència, cosa que l’enemistat amb els centres de poder. De retorn a Barcelona, amb 24 anys obrí una Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la dona amb seu a les golfes del Gran Hotel Continental a  Rambla de Canaletes, n. 10. Aquesta fou una institució pionera dirigida sobretot a dones obreres, però la manca de subvencions la van obligar a tancar dos anys després de l’obertura. Es dedicà posteriorment a ensenyar arpa i piano i, ja casada, s’establí definitivament a Tenerife, on va morir.

He conegut aquesta dona per un article a La Vanguardia escrit amb motiu de l’exposició sobre el personatge al Palau Robert Clotilde Cerdà/ Esmeralda Cervantes, una donant davant d’una època

L’exposició (22 de juliol- 4 d’octubre, sala 2) té com a comissària la professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona Lorena Fuster i pretén recuperar la figura d’una extraordinària concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista en defensa dels drets de les dones i dels sectors més explotats, compromesa amb l’abolició de formes de violència del seu temps: la guerra, la dominació, l’esclavatge i la pena capital. Amb l’exposició es vol  reivindicar la necessitat de continuar recuperant el llegat oblidat de Clotilde Cerdà que abasta des de la composició d’obres musicals fins a l’escriptura d’assajos i articles, com també activitats d’editora i directora de revistes culturals i literàries i encara, com diu Fuster, posar de manifest la seva perspectiva filosòfica pionera. El rescat actual de Clotilde Cerdà comença amb la troballa d’un àlbum (360 documents: fotos, diplomes, poemes, il·lustracions, cartes…) que la Biblioteca de Catalunya va adquirir a un antiquari de Naumburg (Alemanya).

A una illa interior de Barcelona a la qual s’hi accedeix des del carrer Marina hi ha un jardí que porta el seu nom, però ella segueix sent una gran desconeguda. La placa que du el seu nom és tan deteriorada com el seu record.

Milada Horákova, símbol de lluita per la llibertat

Gràcies a la pel·lícula Milada he conegut la història d’aquesta dona txeca que va morir per la defensa de la llibertat del seu país.

Milada Horáková va néixer a Praga el 1901i ben aviat es va caracteritzar per les seves idees progressistes. El 1929 va entrar al Partit Socialista Nacional Txec i sobretot va lluitar  per la igualtat de les dones; va esdevenir una persona clau del Consell  Nacional Femení. Durant  l’ocupació  alemanya en els anys de la Guerra Mundial va col·laborar amb els moviments de resistència al nazisme i, a través del Consell Nacional Femení, va organitzar un socors social; per això va ser empresonada juntament amb el seu marit. Va passar diversos anys en diferents presons i un camp de concentració. Amb l’alliberament va remprendre les seves acticitats polítiques i fins i tot, el 1947 va fundar un  diari femení,  Vlasta, que actualment segueix publicant-se. Després del cop  d’estat comunista de febrer  de 1948, va  dimitir com a parlamentària, però va seguir col·laborant amb els opositors amb el nou règim dictatorial.  Tot i que va poder abandonar el país, s’hi va quedar per a lluitar per la llibertat fins que el setembre de 1949 va ser arrestada i acusada  d’espionatge i conspiracions per a la caiguda del règim. Després d’una confessió sota tortures i un procés fraudulent el 8 de maig de 1950 va ser condemnada a mort amb tres dels seus col·legues.

Va ser la primera dona, mare d’una adolescent de 17 anys, que va morir víctima d’un procés polític ( des de l’any 1948 a 1960 es comptabilitzen 234 víctimes polítiques a Txecoslovàquia) i ha esdevingut,  gràcies a la seva  fermesa i convicció en els seus ideals, símbol  de la resistència contra el règim  comunista.

12 de maig: Dia Internacional de la Infermeria i Dia de la Dona Matemàtica

DIA INTERNACIONAL DE LA INFERMERIA.

Aquest esdeveniment se celebra cada 12 de maig a tot el món per commemorar el naixement de Florence Nightingale (Florència, 1820 – Londres, 1910), infermera britànica considerada la mare de la infermeria moderna, ja que en va crear el primer model conceptual i va ser capaç de demostrar la importància de les cures.

Per posar en valor la tasca d’aquest col·lectiu professional, que en els darrers mesos ha adquirit encara més importància davant la lluita contra la pandèmia de la covid-19, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha designat el 2020 com a Any Internacional del Personal d’Infermeria i Comaratge. Amb motiu d’aquest dia, Annette Kennedy, presidenta del Consell Internacional d’Infermeria, ha fet públic  un text  titulat Portant el món cap a la salut on posa de manifest la importància d’aquesta professió.

Nightingale, infermera, estadística i reformadora social, fou la creadora del primer model conceptual de la infermeria. Va ser la primera dona que va ser admesa a la “Royal Statistical Society” britànica i també fou elegida membre honorària de l'”American Statistical Association.

Aquesta data en l’actual  situació  mundial  té encara major importància.

DIA DE LA DONA MATEMÀTICA.

Aquesta data se celebra a proposta del comitè de Dones i Matemàtiques de la Societat Matemàtica Iraniana coincidint amb el natalici  de la gran matemàtica Maryam Mirzakhani, nascuda el 12 de maig de 1977. Mirzakhani, tot i que va morir massa aviat a causa d’un càncer el 2017, va assolir la prestigiosa Medalla Fields ( primera dona que rep el guardó) pels seus treballs en geometria hiperbòlica, teoria ergòdica i geometria simplèctica, desenvolupats a les  universitats d’Harvard, Princeton i Stanford i el Clay Mathematics Institute.

Ara com ara només una altra dona,  Karen Uhlenbeck, ha obtingut un reconeixement  comparable, el Premi  Abel,  el 2019.

Ni una ni l’altra van rebre aquests prestigiosos premis per ser dones sinó malgrat ser-ho.

La constatació que la investigació  en matemàtiques és encara majoritàriament  masculina ens fa pensar que aquest 12 de maig  és  una magnífica oportunitat perquè la comunitat matemàtica i tota la societat  celebrin les fites de les dones matemàtiques de tot el món i, sobretot, per tal d’encoratjar les noies  a considerar la investigació  en matemàtiques com a opció  de futur.

Nadia Murad i Lamiya Aji Baixar

Acabo de llegir l’autobiografia de Nadia Murad Jo seré l’última (2017) i encara tinc el cor encongit. No només per allò que va patir ella sinó també perquè s’hi narra la història d’un genocidi, el del poble yazidita del qual tan poc coneixement en teníem. Els yazidites vivien al Sinjar iraquià (a 60 km al nord-oest de Mossul ) fins a l’arribada dels gihadistes ( musulmans  sunnites de línia dura) de l’autoanomenat Estat Islàmic, que  van assassinar els homes i segrestar les dones per convertir-les en esclaves sexuals. Per als combatents de Daeix  (EI en àrab) i la seva interpretació  ultra  de l’islam, els yazidites són heretges, adoradors del dimoni. Els creients d’aquesta religió esotèrica ancestral creuen en el Déu únic i en el cap dels àngels representat per un paó; el seu lloc sagrat és Lalish, al kurdistan iraquià. ) Parlen kurd.

EI va arrasar Kocho, poblet proper a Sinjar, el 4 d’agost de 2014. Van matar tots els homes adults ( molt pocs van poder fugir a les muntanyes) i es van endur els nens petits per fer-los nens soldats i les noies i dones per a vendre-les com esclaves sexuals. Els van obligar a convertir-se a l’Islam, els van obligar a resar. Els tractaven com a animals. Tant la Nadia, nascuda el 1993, com la Lamiya Aji Baixar, del 1998, van ser “sabiyya” ( esclava) de membres destacats d’EI  durant 20 mesos. Totes dues van poder escapar d’aquest calvari.

Lamiya l’abril de 2016 va aconseguir fugir i durant la seva fugida cap al Kurdistan, en travessar un camp de mines, va trepitjar-ne una i resultà ferida amb greus cremades  a la cara i va perdre l’ull dret. Fou acollida per l’organització iraquiana-alemana Air Bridge Iraq i tractada medicament a Alemanya.   Ara viu a Stuttgart, exerceix com a portaveu de les dones víctimes de la campanya de violència sexual i participa activament en el suport de dones i nens víctimes de l’esclavitud i la barbàrie per part de Daeix.

Nadia va sobreviure a les contínues vexacions durant mesos, va aconseguir fugir gràcies a l’ajuda d’una família musulmana de Mosul i un cop al Kurdistan es va assabentar de la mort de 6 dels seus germans i la seva mare.  El 2017 va publicar la seva autobiografia amb la finalitat de donar veu al seu poble que havia viscut un veritable holocaust i el mateix any va rebre el 37è Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides i també el 37è Premi per la Pau a Barcelona; el  2018 li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau juntament amb el ginecòleg congolès Denis Mukwege pels seus esforços per acabar amb l’ús de la violència sexual com a arma de guerra i conflicte armat. Actualment viu també a Alemanya.

El 2016 van rebre, conjuntament, el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència del Parlament Europeu.

Els gihadistes van voler robar-nos el nostre honor, però van perdre el seu”, és una de les frases més colpidores que va pronunciar Nadia en el seu discurs davant el Consell de Seguretat de l’ONU a Nova York. És ambaixadora de bona voluntat de l’ONU i lluita a favor de la protecció  de les víctimes del tràfic  de persones. Allà on va repeteix sense descans que més de 3.000 yazidites segueixen actualment desaparegudes i segurament encara en captiveri.

Antonia Brico, va revolucionar la música com a directora d’orquestra

Nascuda a Rotterdam el 1902, ANTONIA BRICO va criar-se a EEUU i  va esdevenir una pianista i directora d’orquestra de renom que, malgrat les traves que va haver d’enfrontar,  va revolucionar el món de la música. Tot i tenir una complicada biografia ( pares desconeguts) va tenir clara la seva vocació com a directora d’orquestra, però en aquell temps aquest camp era prohibit a les dones. Va retornar a Europa i va aconseguir com a mentors cèlebres directors; el 1930, amb 28 anys, Antonia va debutar com a directora, i  va dirigir la Filarmònica de Berlín essent  la primera dona que ho feia. La crítica del concert va ser extraordinàriament bona. Tot i així, de retorn a Amèrica només aconseguí dirigir com a directora convidada i per això va tornar a Europa, on el seu talent era més ben considerat. Va fer una gira amb diverses orquestres de Polònia, Alemanya i els Balcans, fins que el 1932 va tornar als EUA, aquest cop definitivament. Però el clima de l’època era extremadament masclista, cosa que va determinar Antonia a fundar el 1934, la New York Women’s Symphony per reivindicar la dona com a instrumentista i música. Va comptar amb el suport del llavors alcalde de Nova York  La Guardia,  i d’Eleanor Roosevelt, primera dama del país. El 1935 l’orquestra s’anomenà Brico Symphony Orchestra i va funcionar amb èxit. Atès el prestigi assolit va rebre encàrrecs puntuals com a  directora i va realitzar altres treballs remarcables a iniciativa pròpia, però per la seva condició de dona no assolí mai un lloc permanent en una orquestra. L’any 1942, en plena Segona Guerra mundial,  es traslladà a Denver per allunyar-se del clima masclista de Nova York; hi va desenvolupar la seva activitat musical, però el 1945 a ser rebutjada per primera vegada com a candidata a la direcció permanent de la Denver Symphony Orchestra i  va ser sempre ignorada pel fet de ser una dona.  El 1946 tornà a Europa i dirigí a Suècia, Àustria, Holanda, el Royal Albert Hall de Londres i,  convidada per  Jean Sibelius, un festival monogràfic dedicat a la seva música a Hèlsinki. El 1947 va tornar a Denver on un grup de músics amateurs li va oferir la direcció d’una petita formació, Bussinessmen’s Orchestra que fou rebatejada el 1967 com a Brico Bussinessmen’s Orchestra. Va dirigir també la Denver Opera Association, la seva Women’s String Orchestra i la Boulder Philarmonic Orchestra, combinant totes aquestes activitats amb l’ensenyament. Però era una frustració per a ella dirigir només 5 cops l’any fins que el 1971 la cantant de folk Judy Collins va filmar un documental sobre ella, Antonia: a Portrait of the Woman, que posava en evidència la discriminació de gènere que patia Antonia a EEUU en contrast amb la russa  Evgenia Svetlana qui era lliure de dirigir en el país comunista rival dels americans.  Llavors, als seus 73 anys, Brico va saltar a la fama i va aconseguir per fi dos concerts de gran èxit.

Va morir a Denver el 1989

La història d’Antonia Brico és un exemple més del sostre de vidre que ha ofegat molts talents de dones. Ella va lluitar tota la vida per fer-se un lloc merescut en el complicat món de la música clàssica i només al final de la seva vida  se li va començar a fer un lloc entre els grans de la música clàssica del segle XX.

Vaig conèixer la història d’Antonia Brico gràcies al biopic sobre ella De dirigent que es va estrenar l’octubre passat.

Sarah Breedlove, lluitadora per l’empoderament de les dones negres

He  conegut fa poc la història de Sarah Breedlove, més coneguda com Madam J.C Walker (1867-1919), la primera dona afroamericana que va aconseguir convertir-se en milionària per mèrits propis als  Estats Units gràcies productes per als cabells. Va ser la primera de la seva família a néixer lliure en una plantació de  cotó  de Louisiana)  quatre anys després que s’abolís l’esclavitud, va viure el racisme més cru on una dona negra no podia aspirar més que a fer feines de la llar o al camp. Va treballar des dels deu anys, principalment  rentant roba; als 20 anys ja era vídua amb una nena petita, Lelia, per pujar. En una època en què la pell blanca i la cura dels cabells eren símbol d’estatus i prosperitat, les condicions de vida de les dones negres (falta d’alimentació i higiene) implicaven  una pèssima salut dels cabells (eczema, caspa o alopècia…). Sarah es va plantejar ajudar totes les dones negres a estar més segures d’elles mateixes i alhora proporcionar-los empoderament.   Va fer-se amb una fórmula per a una loció de regeneració capil·lar que va anomenar  Wonderful Hair Grower, i que va derivar en tota una línia de xampús i tractaments que va vendre  porta a porta durant un any i mig per tot el sud dels Estat Units.  Als 38 anys va crear la seva marca de bellesa, Madam C.J. Walker per a la qual  va adoptar el nom  del seu tercer marit. El seu èxit rau sobretot en un encertadíssim màrketing adreçat al seu públic preferent: les dones negres. El 1910 a Indianàpolis, va fundar una fàbrica per respondre a la gran demanda de productes arreu dels Estats Units. Va fundar perruqueries i tota una escola de bellesa i va esdevenir una gran magnat que va construir tot un imperi; la seva línia ha sobreviscut més de 100 anys. Ensenyava les seves agents de vendes a vendre els seus productes i guanyar diners. Va arribar a tenir-ne  unes  15.000 treballant per tot el país i alguns estrangers.  A principis del s. XX, qualsevol d’elles guanyava més que un treballador blanc  no qualificat, cosa que els permetia la millora econòmica de les famílies.  El 1917 va convocar 200 de les seves agents a una de les primeres convencions de dones emprenedores, a Filadèlfia. El 1912 es va enfrontar a Booker T. Washington, líder de la comunitat negra, a qui havia demanat intervenir a la National Negro Business League Convention i la ignorava.  Durant  la Primera Guerra Mundial va visitar La Casa Blanca per  instar el president  Wilson que fes del linxament  un crim  federal, per la violència que patia la població  negra essent des d’aleshores considerada una subversiva negra i sotmesa a espionatge pel  Departament  de Guerra. Sarah invertia 10.000 dòlars l’any en l’educació  de joves negres, feia donacions a la Conferència Nacional de Linxament  i altres Organitzacions com la NAACP (Associació  Nacional per al Progrés  de les Persones de Color). També va promoure les arts ( creació del teatre CJ Walker Theatre  a Indianàpolis ) El 1916, a Nova York, va augmentar la seva fortuna invertint en propietats immobiliàries i va fer-se construir una luxosa mansió,  Villa Lewaro, prop de les  cases de grans magnats blancs.  Hi va morir el 1919 com a conseqüència de fallida renal.

Recentment ha estat estrenada una minisèrie televisiva basada en On her Own Ground: The life and times of Madam C.J Walker, les memòries que va escriure la seva tataraneta, A’Lelia Bundles.

 

Ha mort la cantant turca Helin Bölek

La mort s’ha produït després de 288 dies en vaga de fam com a protesta per l’empresonament de arresto de set  membres del Grup Yorum, la banda de música a la qual pertanyia, acusats de vinculació amb el grup terrorista Partido-Frente Revolucionario de Liberación del Pueblo (DHKP-C)..

La protesta pretenia exigir l’alliberament dels membres del grup de folk i denunciar la prohibició  dels concerts del grup a Turquia.  El passat 11 de març Bölek i Gökçek, el seu company de grup també en vaga de fam, van ser   hospitalitzats a la força, però  donats d’alta en una setmana després de rebutjar un tractament.

Durant  el seus 35 anys d’existència, el col·lectiu musical Grup Yorum, format per desenes de membres, ha destacat per sles seves cançons de to esquerrà i  antiimperialista.

Des de 2016, uns 30 membres del grup  han estat detinguts i la policia ha intervingut en deu ocasions el centre cultural on assagen.

Violència masclista tot i el confinament

En aquests dies de forçós confinament, a més d’un segon assassinat que va tenir lloc a Málaga,  hem pogut llegir a la premsa que el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) de l’Ajuntament de Barcelona, especialitzat en violència masclista, ha atès 537 dones de mitjana cada setmana des del seu inici. S’hi inclouen les que s’hi han dirigit de forma presencial (82) i les que s’ha contactat per telèfon per fer-ne seguiment. També s’han produït 6 nous acolliments d’unitats familiars, i atès un total de 13 urgències en 15 dies (abans de l’estat d’alarma s’estaven atenent de mitjana entre 4 i 6 urgències al dia).

Sempre coneixem dones singulars

Ching Shih

Sota aquest nom o molts altres és coneguda una dona que exercia de prostituta abans de casar-se amb el capità Cheng I, que dirigia una flota pirata esdevenint així una de les dones pirates més afamades. Va comandar una de les flotes més grans de la història durant el segle XIX,  de més de 2.000 vaixells, i va realitzar molts actes de pillatge, tant a vaixells mercants, com a poblacions costaneres o fluvials. Dirigia amb mà dura la seva flota, va elaborar un codi de lleis sobre els seus subordinats que exigia l’obediència plena als líders de la flota pirata; finalment, després d’aconseguir el perdó del govern va morir el 1844 a la ciutat de Canton on dirigia un bordell i una casa d’apostes. Sembla que era una d’aquelles dones que feia el que volia: va posar un ultimàtum al capità pirata que la va segrestar junt amb altres prostitutes  i li va dir que només es casaria amb ell si  compartien al cinquanta per cent  tots els seus diners  i el comandament de les tropes; després d’enviudar es va enamorar del seu fill adoptiu i s’hi va casar.

Una versió fictícia de la vida de Ching Shih apareix en el conte “La viuda Ching, pirata“, una de les històries de la Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges.

Phoolan Devi

Aquesta índia nascuda el 1963, coneguda com La Reina dels Bandits, va ser una bandolera i política socialista. Va néixer en el si d’una família de la casta mallah, una de les més baixes de l’Índia. Als 11 anys va ser obligada a casar-se amb un home 20 anys més gran que va abusar sexualment d’ella de forma continuada. Es va escapar del seu marit i va tornar a la casa familiar on fou rebutjada. Quan tenia 21 anys va ser acusada de robatori, detinguda i violada per la policia.

En sortir de la presó, Devi es va guanyar la vida mitjançant robatoris menors fins que va ser capturada per una colla de dacoits (bandolers o assaltants de camins) essent protegida d’una nova violació pel cap de la colla, Vikram, que es casà amb ella. Després de l’assassinat de Vikram, Devi va esdevenir  líder d’una colla de mallahs i va dirigir atacs contra castes superiors. Això va ocasionar que el governador la perseguís infructuosament i va suposar l’inici de la seva llegenda: esdevé la Reina dels Bandits i es comercialitzen les nines de Devi caracteritzada com la deessa Durga. El 1983 Devi  es va rendir sota  les seves condicions. Després de passar 11 anys a les presons de Gwalior i Tihar,  es va beneficiar d’un indult parcial i va sortir de la presó el 1994. Malgrat les campanyes en contra seu  per part dels partits de castes superiors, va ser elegida com a diputada el 1996. El 1998 va ser nominada per al Premi Nobel de la Pau, i l’any 1999 va renovar el seu escó, però el juliol de 2001 Devi va ser assassinada a trets a l’entrada de la seva residència a Nova Delhi.

Tot i ser analfabeta, Devi va escriure la seva autobiografia amb l’ajuda de les autores Marie-Therese Cuny i Rambali Paul.

Shekhar Kapur va fer la pel·lícula Bandit Queen (1994) sobre la vida de Phoolan Devi fins al seu lliurament el 1983, però ella no va reconèixer la veracitat dels fets i va demanar que es retirés.

Elles dues són dones exemplars, també? Se’ns dubte sí són singulars.

 

 

Catalina García, la primera autobusera d’Espanya

Va ser pionera a treure’s  el carnet de conduir i aconseguir la concessió  d’una línia regular de busos. A més regentava una fonda, exercia de cartera oficiosa i  feia encàrrecs als veïns.

Va néixer el 1904 a Puebla de Lillo, Lleó. Va aprovar  l’examen de conduir a la segona el 1925, després que el marit li donés el permís -“llicència marital”, com dictava la llei – esdevenint la primera dona que el va tenir a Espanya.  El 1928 va obtenir la línia regular entre els municipis de Confiñal  i Bonar, un trajecte de tortuosa carretera en què sovintejava la neu. Va competir per ser-ne titular amb d’altres  empreses d’homes. A més de les seves múltiples ocupacions no sempre remunerades, va ser mare de 6 fills. Finalment, va morir per un càncer als 55 anys, segons algunes fonts.

Catalina encarna el prototipus d’una generació  de dones oblidades i desconegudes, treballadores incansables i lluitadores.