juliol de 2021 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Dret dels pares maltractadors a veure els seus fills?

L’Audiència Provincial d’Osca confirma que un home condemnat per quatre delictes de maltractaments habituals cap a la seva exparella i els seus tres fills que sumen un total de set anys de presó, una ordre d’allunyament de quatre anys per cada un i tres condemnes d’inhabilitació de la pàtria potestat de cinc anys, pugui reprendre el contacte amb els menors de 16, 14 i 10 anys a finals del proper any, després de només 5 anys de la condemna.

L’home és Luis Antonio Irzo, llavors conseller del Partit Popular a Osca i, malgrat l’abultada condemna i que la sentència va ser confirmada per l’Audiència Provincial i el Tribunal Suprem, mai no va entrar a la presó. El jutge es va basar en el fet que cap de les condemnes superava els dos anys de presó i les va commutar per 510 dies de treball a la comunitat els quals, segons la seva exparella, mai no va arribar a realitzar. L’home no es va penedir dels fets ni els va reconèixer. Les penes d’allunyament i prohibició de visites als fills també van ser considerades com una de sola en comptes de sumar-se.

Després de suportar 12 anys d’insults i humiliacions, per consell d’una amiga, la dona va gravar 18 hores de la convivència habitual en 37 vídeos. No deixen dubte de la brutalitat i ensanyament amb què era tractada tant ella com els fills, que tenien aleshores 11, 9 i 6 anys. En el judici es van decretar la suspensió de la pàtria potestat per a ell, la prohibició que s’apropés a menys de 500 metres de qualsevol membre de la família i la suspensió immediata de les visites als menors. Tot i així, de fet res d’això s’ha acomplert.

El cas d’aquesta dona és paradigmàtic per demostrar l’afirmació que la violència masclista no té ni edat ni classe social; durant molt de temps la dona no va ser conscient que el que patia eren maltractaments. Eren per a molts la parella ideal, ell amb una carrera política en el PP local, ella metge de família a la sanitat pública. No responia al perfil que hom ha construït de la dona maltractada ( dependència econòmica del marit, sense estudis, poques relacions) Alguns sectors de la societat d’Osca la van culpabilitzar de les desgràcies familiars en haver fet pública la situació i, d’altres li recriminaven no haver denunciat abans.

Malgrat l’orde d’allunyament, es va obligar els menors a realitzar durant un any una terapia de revinculació, que pretenia millorar les relacions amb el pare maltractador. Paral·lelament es van decretar visites vigilades entre el pare i els fills en un punt de trobada familiar. Els nens es negaven a fer-les, però els informes emesos pel punt de trobada sostenien que la mare condiciona els fills i impedeix la revinculació amb el pare. Ara, els nens no entenen que la justícia els obligui a veure els seu pare maltractador. Quan s’aixequi la restricció, el gran serà a prop de la majoria d’edat i s’hi podrà negar, però les nenes ho hauran de fer.

El cas exposat no és un exemple aïllat, sinó un patró de discriminación que es veu en molts casos: “la benevolença amb què es jutja les conductes dels homes maltractadors i la duresa cap a les dones que intenten protegir els seus fills”. Recordem el cas de Juana Rivas qui va entrar a la presó per complir els dos anys i mig de condemna per sostracció de menors.

Manon Roland, una revolucionària que va acabar a la guillotina

Manon Roland —Philippon, de soltera— va néixer a París el 17 de març de 1754 en una família petitburgesa i va arribar a la política a través del seu marit, l’occità Jean Marie Roland de la Platière, vint anys més gran que ella i inspector de manufactures de les fàbriques reials, amb qui es va casa més per fugir de la família que per amor. Al costat del seu marit, ella va esdevenir una líder indiscutible del moviment revolucionari. A la seva residència parisenca de la Rue de Guénégaud —prop de la Casa de la Moneda—, hi va reunir els noms més coneguts del partit revolucionari i va impulsar els passos més decisius d’aquell procés revolucionari.
Es va alinear amb el partit girondí (el segment republicà format pels gremis i les classes mercantils) el qual defensava la constitució d’una república federal inspirada en el model nord-americà. Un cop executats els borbons, els jacobins Robespierre, Danton i Marat, molt més radicals, van imposar un règim de terror que va enviar a la guillotina tots els rivals. L’1 de juny de 1793, Roland va ser detinguda i empresonada a la Concergerie (el centre de reclusió de presos polítics del règim jacobí) i, després d’un judici polític infame, va ser condemnada a mort i executada. Va morir a la guillotina el 8 de novembre de 1793 i dos dies més tard, el seu marit se suïcidava, o era obligat a suïcidar-se. La filla de tots dos, Eudora, de només 12 anys, va quedar emparada per uns amics del matrimoni.

A l’hora de la mort, hom li atribueix com a dita davant l’estàtua de la Llibertat la frase: Quants crims es comenten en nom teu!!!

El 1796 es col·leccionaren les seves Obres completes en tres volums i el 1800 es publicà a París una edició de les Oeuvres de Madame Rolland, i amb el títol de Memoires van aparèixer posteriorment altres edicions amb notes, rectificacions, aclariments, etc. Escrivia també regularment en el diari además en el diari Le Courrier de Lyon.

Què més cal fer per frenar la violència masclista?

A Anglaterra algunes dones van oferir refugi a d’altres, desconegudes, per por que augmentés la violència masclista després de la final de l’Eurocopa.
Una campanya improvisada en xarxes socials va possibilitar que la gent oferís casa seva a dones temeroses de patir agressions per part de les parelles després dels partits.

La nit de la final de l’Eurocopa ( que, recordem, va acabar guanyant Itàlia per penaltis) Kate Flood, de l’est de Londres, va tuitejar: Qualsevol dona de l’est de Londres que estigui preocupada per la violència masclista aquesta nit que m’enviï un missatge directe (òbviament tenim un espai limitat, però si alguna altra dona pot oferir el mateix espai segur, siusplau que ho faci). Les ofertes es van multiplicar per Nottinham, Bristol, Plumstead…, amb gent que s’oferia fins i tot a pagar el viatge en Uber o a anar a recollir-les on calgués.

Les xifres mostren que la violència masclista augmenta quan hi ha partit, un estudi publicat el 4 de juliol pel Centre for Economic Performance de la London School of Economics ho confirma. El futbol i el consum d’alcohol servirien de catalitzadors d’aquesta violència ( és a dir, no el futbol sol, sinó el futbol més el consum d’alcohol ) i diverses organitzacions i fins i tot membres del Govern havien alertat del perill durant la final de l’Eurocopa.

Ja durant el Mundial de 2018 l’organització National Centre for Domestic Violence va fer una campanya en què la sang d’una dona agredida formava la bandera del país sota el lema: “Si Anglaterra rep una pallissa, ella també la rebrà”.

Es indubtable que entorn el futbol hem vist conductes inaceptables també pel que fa al racisme. Sense anar més lluny, s’han sentit insults racistes contra els jugadors negres que van fallar els penaltis i “van fer perdre” la selecció anglesa.

Esterilització forçada, una doble discriminació

Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.

Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.

Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis d’assistència sexual o directament de prostitució.

A Espanya s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones amb discapacitat que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals de salut mental. I durant molt de temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien a denunciar per por a represàlies o a perdre els serveis del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb discapacitat, sobretot dones i nenes, de l’accés a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen com controlar la menstruació.

Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns mentals — són estigmatitzades i vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius amb major nombre.

Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.

Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones amb discapacitat d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.

Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada

Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere i discapacitat intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog, “Realidad TEA y Diversidad” , explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui ha d’aprendre a conviure amb els traumes de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.

Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les persones amb discapacitat. El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.

Tamara Bunke, companya d’armes de Che Guevara

Tamara Bunke, nascuda a l’Argentina el 1937 accidentalment, filla d’un pare membre del partit Comunista i una mare jueva fugits dels nazis, fou una espi?a del servei secret cubà, el nom en clau de la qual era Tania. Havia passat la seva joventut al Berlí dividit pel mur i ben aviat havia de complir la missió més especial de la seva vida a sudamèrica. Als 23 anys va conèixer el Che, que havia viatjat a Alemanya, i va esdevenir la seva traductora. Va viatjar a Cuba, on treballà com a traductora, i el Che va proposar reclutar-la com a espia. Va rebre instrucció militar i un cop formada va ser traslladada a Praga amb la identitat de Laura Gutie?rrez Bauer.

Amb una biografia nova: filla d’un alemany i una argentina, etnògrafa i estudiosa del folklor llatinoamericà, burgesa i amb idees de dreta i amb els cabells tenyits de castany – era rossa – , ulleres fosques i passaport fals va viatjar a Bolivia, on prepararia l’arribada dels revolucionaris cubans. Tot i que ella havia de fer exclusivament en tasques d’intel·ligència, el març de 1967 Tania es va haver d’integrar en les activitats de la guerrilla autonomenada Exèrcit de Lliberacio? Nacional de Bolivia. Corria el mes d’agost i creuant un riu, a causa de la traició d’un camperol, van ser ametrallats per l’exèrcit bolivià. Tania va caure fulminada i es va trigar 7 dies a localitzar el seu cadàver. En un poblat muntanyenc, un grup de dones va organitzar un funeral per impedir que la soterressin en una fossa comuna. Per tal de no convertir-la en màrtir, el president de Bolivia, Rene? Barrientos, va permetre que se l’enterrés amb honors militars com a Tania la guerrillera. El 1996 un grup de forenses cubans va recuperar les seves restes i la dels altres combatents per a dur-los a Cuba, on reposen al mausoleu de Santa Clara.

La imatge de Tamara Bunke com a u?nica dona de la guerrilla del “Che” és un si?mbol de lluita i resistència a nivell mundial i serveix d’inspiacio? a les causes revolucionàries.

Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa algunes característiques novedoses de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols: els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit per Atenea o quan és reclòs per Calipse com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures que han projectat els prejudicis i estereotips de gènere de cada època.

Matilde Escalas i Xamení, la compositora i intèrpret mallorquina oblidada

Matilde Escalas i Xamení (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada provisionalment com a professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. Tambéa l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses, mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos, habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

Loïe Fuller i la “Dansa Serpentina”

Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.

Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per executar la seva dansa, Loïe Fuller portava un vestit de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop que feia un moviment, el color de la llum canviava.

Va servir de model dels artistes francesos Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans Lumière van filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.

A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia, refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.

Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncan, pionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.

Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.

Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.