Miss La La, l’acròbata que va pintar Degas

Miss La La fou la millor acròbata del seu temps, l’últim quart del segle XIX. Degas la va plasmar en una obra única que actualment s’exposa a la National Gallery de Londres.

Anna Albertine Olga Brown era mulata, havia  nascut  el 1858 a Szczecin, una petita localitat costanera del mar Bàltic que formava part de Prússia i actualment pertany a Polònia. El seu pare era afroamericà i la seva mare blanca, tots dos eren artistes  de fira. El seus exotisme i habilitat la van fer triomfar. Als cartells publicitaris figurava com a  “Olga la negra”, “la Venus dels tròpics”, “Princesa africana”, “la dona canó”, “la reina mulata”. Els números de força la van fer única, especialment el que la deixava suspesa de la boca. El públic quedava bocabadat, també pel risc que assumia ja que es treballava sense xarxes.  Degas va quedar impressionat quan la va veure al Circ Fernando i la va pintar. Durant 4 mesos i després de molts esbossos i apunts va fer-ne un quadre molt arriscat per la seva perspectiva, absents els espectadors, ella com a única protagonista, amb el rostre ocult, centrant tota l’atenció en l’artefacte  que penjava  de la seva boca. Paradoxalment, en aquell temps el públic no va valorar aquesta obra, però l’anomenada d’Olga es va fer més gran.

Olga Brown es va casar amb un famós contorsionista afroamericà, Emanuel Woodson, conegut  com Manuel que va esdevenir director d’escena del Palais d’Été, mentre que Miss La La formava amb les seves  tres filles una companyia  d’acrobàcia sobre escales, las germanes Keziah. La seva petja es perd el 1919, quan va  sol·licitar un visat d’entrada als Estats Units.

Londres

L’espia (Sonya Wigert)

El biopic L’ESPIA ens presenta l’actriu noruega-sueca Sonya Wigert (1913-1980) que va aparèixer en 34 pel·lícules entre 1934 i 1960 i fou espia per a la resistència durant la Segona Guerra Mundial. L’autora del film és  Ingrid Bolsø Berdal.

Sonja Wigert va fer un doble ús del seu talent com a  actriu. A partir de 1941 va col·laborar amb el moviment de resistència norueg, i el 1942 va arribar a ser espia sueca. Va ser encarregada de viatjar a Noruega per  espiar oficials alemanys, entre els quals  el principal dirigent de l’ocupació nazi a Noruega Josef Terboven. L’objetiu principal de Sonja era alliberar el seu pare, captiu en un camp de detenció per a  presoners polítics, Grini, als afores d’Oslo.

Gràcies a la seva intervenció, finalment el seu pare i d’altres presoners van ser alliberats. A més, va aconseguir evaquar tota la seva família de Noruega. Wigert també va començar a treballar per als nordamericans i l’Office of Strategic Services, precursora de la CIA. Ella fou clau per a l’expulsió de diversos nazis del país. Però els alemanys es van adonar la tardor de 1943 que Wigert no simpatitzava amb  ells, per la qual cosa la seva carrera com a actriu a Noruega va quedar frenada. També van fer calar en l’opinió pública la idea que en realitat  havia estat una tasca  d’agent doble. No fou fins a l’any 2000, dues dècades després de la seva mort, que se li va reconèixr la seva gran aportació a la causa aliada i es va netejar de manera definitiva el seu nom.

Acabada la guerra va seguir treballant, sobretot al teatre, a Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia. Va actuar al cinema per últim cop el 1960, i es va retitar de l’actuació de manera progressiva a la dècada dels 60. El 1969 es va establir a Espanya on va morir el 1980 a Alfàs del Pi, on és enterrada.

 

Shirley Chisholm, una pionera en el món de la política en lluita contra els prejudicis racials i de sexe

He vist la pel·lícula SHIRLEY que m’ha fet conèixer una dona fascinant. Shirley Chisholm, nascuda a Brooklyn el 1924 , va ser una educadora, escriptora i política que el 1968 va ser la primera dona negra elegida al Congrés dels Estats Units en representació del 12è districte electoral de Nova York ( només eren 11 dones i només 9 negres) Va ser reelegida fins a sis cops i va ostentar el càrrec fins a 1983. El 1972 va ser la primera dona i la primera afroamericana a concórrer a les primàries a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata dels Estats Units, juntament amb la hawaiana Patsy Mink.

En el seu acte de presentació va dir: “No soc la candidata dels negres estadounidencs, tot i que soc negra i estic  orgullosa de ser-ho. No soc la candidata del moviment de dones d’aquest país, tot i que soc dona i estic  igualment orgullosa de ser-ho. Soc la candidata del poble dels Estats Units”. Va  centrar la  seva candidatura en els drets de les dones, la fi de la guerra de Vietnam i a donar veu als sectors més desfavorits  de la societat. En haver-se reduït l’edat de vot dels 21 als 18 anys, va fer  mítings  a diverses universitats  del país per tal d’apropar-se als més joves.

Va tenir  dificultats  per aconseguir el suport d’alguns dels grups als que havia dedicat la seva campanya, com les dones blanques i els homes negres. Sí va rebre suport en general de les dones negres, aunque también hubo excepciones i del Partit  Pantera Negra, que formalment li va oferir suport l’abril de 1972 gràcies a la seva jove protegida, l’actual congressista Barbara Lee.

Després de mesos de campanya, Shirley va aconseguir només 28 delegats demòcrates. Malgrat això, quan la victòria de George McGovern estava quasi segura, el candidat Hubert Humphrey es va  retirar i va donar els seus delegatss negres a Chisholm, qui va arribar a la Convenció Nacional Demòcrata celebrada a Miami amb  152 delegats a favor i va quedar  en quart lloc.

Passades  les primàries demòcrates, Shirley va seguir al continuó Congrés fins al 1983 i durant  set legislatures es va centrar en la millora de la vida de les dones i els col·lectius més vulnerables i va fundar el Caucus de Dones i el Caucus Negre.

Va dedicar la resta de la seva vida a donar  conferències polítiques i va morir l’1 de gener de 2005 als  80 anys.

Helen Reddy, I Am a Woman

Helen Reddy, (Melbourne, Austràlia, 1941 – Los Angeles, 2020), fou una actriu i cantant pop australiana. Reddy va ser una exitosa cantant en la dècada del 70 es va convertir en la més reeixida de les estrelles femenines dels 1970, amb catorze temes col·locats entre les 40 principals de 1971 a 1978, entre ells un èxit re-gravat el 1972 amb l’himne feminista,  “I Am Woman”,  que ella va coescriure amb el músic australià Ray Burton; aquest tema es va col·locar en primer lloc de les llistes de popularitat dels Estats Units, va ser adoptat com a himne feminista ja que va ser sol·licitat pels escoltes de manera insistent, la qual cosa va propiciar que tornés a aparèixer en llistes i convertir-se en un gran èxit. “I Am A Woman” va guanyar el premi Grammy per millor interpretació vocal femenina, i en la cerimònia de lliurament de premis ella va tancar  el seu famós discurs d’acceptació donant gràcies a Déu perquè ella ho fa tot possible“.

Ascensión Chirivella, primera llicenciada en dret col·legiada a Espanya

Tothom creu que aquest honor correspon a Victòria Kent, però fou Ascensión Chirivella, nascuda a València el 1893 i morta a Ciutat de Mèxic el 1980 als 86 anys,  qui el 1922 va col·legiar-se per poder exercir com a advocada. Filla d’un procurador dels tribunals, tot i que d’antuvi va estudiar Filisofia i Lletres i Magisteri, va seguir les passes del seu pare i es va especialitzar en dret civil. Fou una gran oradora que sempre reivindicà els drets de les dones i els beneficis que per a elles  suposava la Segona República Espanyola: dret a vot, dret a accedir a càrrecs polítics, dret al divorci, preveient-se el pagament de pensions per manutenció dels fills als homes divorciats, o el fet que a les dones per ser mares no se’ls discriminés en la pàtria potestat dels fills, ni en cas de ser vídues i tornar-se a casar, a diferència del previst en el codi civil de 1889.

Es va casar amb Álvaro Pascual-Leone, natural de Vinaròs, advocat i diputat pel Partit Radical.  Gran defensora de la II República, després de la guerra va haver d’exiliar-se a Mèxic, concretament Veracruz, on residí fins a la seva mort.

Durant el llarg exili, el matrimoni  va col·laborar amb la Junta de Cultura Espanyola, que aglutinava molts intel·lectuals exiliats.

La primera toga és  un documental que recupera la figura d’aquesta primera advocada i la reivindica com dona valenta i pionera que va obrir camí. L’any 2012 l’Associació de Juristes Dones d’Alzira, va voler-li retre homenatge i des d’aleshores es convoquen  els “Premi AJUDA a la Igualtat, Ascensión Chirivella Marín”, prenent-la com a exemple de la gent que treballa amb convicció per la igualtat, amb independència que se li reconegui la tasca.

Manon Roland, una revolucionària que va acabar a la guillotina

Manon Roland —Philippon, de soltera— va néixer a París el 17 de març de 1754 en una família petitburgesa i va arribar a la política a través del seu marit, l’occità Jean Marie Roland de la Platière, vint anys més gran que ella i inspector de manufactures de les fàbriques reials, amb qui es va casa més per fugir de la família que per amor. Al costat del seu marit, ella va esdevenir una líder indiscutible del moviment revolucionari. A la seva residència parisenca de la Rue de Guénégaud —prop de la Casa de la Moneda—, hi va reunir els noms més coneguts del partit revolucionari i va impulsar els passos més decisius d’aquell procés revolucionari.
Es va alinear amb el partit girondí (el segment republicà format pels gremis i les classes mercantils) el qual defensava la constitució d’una república federal inspirada en el model nord-americà. Un cop executats els borbons, els  jacobins Robespierre, Danton i Marat, molt més radicals, van imposar un règim de terror que va enviar a la guillotina tots els rivals. L’1 de juny de 1793, Roland va ser detinguda i empresonada a la Concergerie (el centre de reclusió de presos polítics del règim jacobí) i, després d’un judici polític infame, va ser condemnada a mort i executada. Va morir a la guillotina el 8 de novembre de 1793 i dos  dies més tard, el seu marit se suïcidava, o era obligat a suïcidar-se. La filla de tots dos, Eudora, de només 12 anys, va quedar emparada per uns amics del matrimoni.

A l’hora de la mort, hom li atribueix com a dita davant l’estàtua de la Llibertat la frase: Quants crims es comenten en nom teu!!!

El 1796 es col·leccionaren les seves Obres completes en tres volums i el 1800 es publicà a París una edició de les Oeuvres de Madame Rolland, i amb el títol de Memoires van aparèixer posteriorment altres edicions amb notes, rectificacions, aclariments, etc. Escrivia també regularment en el diari además en el diari Le Courrier de Lyon.

Tamara Bunke, companya d’armes de Che Guevara

Tamara Bunkenascuda a l’Argentina el 1937 accidentalment, filla d’un pare membre del partit Comunista i una mare jueva fugits dels nazis, fou una espi?a del servei  secret  cubà, el nom en clau de la qual era Tania. Havia passat la seva joventut al Berlí dividit pel mur i ben aviat havia de complir la missió més especial de la seva vida a sudamèrica.  Als 23 anys va conèixer el Che, que havia viatjat a Alemanya, i va esdevenir la seva traductora. Va viatjar a Cuba, on treballà com a traductora,  i el Che va proposar reclutar-la com a espia. Va rebre instrucció militar i un cop formada va ser traslladada a Praga amb la identitat de Laura Gutie?rrez Bauer.

Amb una biografia nova: filla d’un alemany i una argentina, etnògrafa i estudiosa del folklor llatinoamericà,  burgesa i amb idees de dreta i amb els cabells tenyits de castany – era rossa – , ulleres fosques i passaport fals va viatjar a Bolivia, on prepararia l’arribada dels revolucionaris cubans. Tot i que ella havia de fer exclusivament en tasques d’intel·ligència, el març de 1967 Tania es va haver d’integrar en les  activitats de la guerrilla autonomenada  Exèrcit de Lliberacio? Nacional de Bolivia. Corria el mes d’agost i creuant un riu, a causa de  la traició d’un camperol,  van ser ametrallats per l’exèrcit bolivià. Tania va caure fulminada i es va trigar 7 dies a localitzar el seu cadàver. En un poblat muntanyenc, un grup de dones va organitzar un funeral per impedir que la soterressin en una fossa comuna. Per tal de no convertir-la en màrtir, el president de Bolivia, Rene? Barrientos, va permetre que se l’enterrés amb honors militars com  a Tania la guerrillera.  El 1996  un grup de forenses cubans va  recuperar les seves restes i la dels altres combatents per a dur-los a Cuba, on reposen al mausoleu  de Santa Clara.

La imatge de Tamara Bunke com a u?nica dona de la guerrilla del “Che” és un si?mbol de lluita i resistència a nivell mundial i serveix d’inspiacio? a les causes  revolucionàries.

La guerrera vikinga de Soløyjar

A principis del segle XX, una actuació arqueològica a Soløyjar (actualment comtat d’Innlandet, Noruega) va posar al descobert una  necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: la guerrera vikinga de Soløyjar. Amb la tècnica de reconstrucció facial, podem contemplar en la seva autèntica aparença. Tot i que la reconstrucció no és precisa al 100%, sí es pot establir que tenia els cabells ondulats i clars, els ulls blaus, la pell blanca, el front vertical, el nas estret i petit, la cara ampla i arrodonida, i la barbeta prominent; un prototipus de la dona vikinga de l’any 1000. A la part frontal del crani té una ferida de naturalesa bèl·lica, segurament per impacte d’un objecte contundent com ara l’empunyadura d’una espasa o d’una destral o per la fulla metàl·lica d’un d’aquests dos instruments. Tot i que sembla que aquesta ferida no fou la causa de la seva mort, segurament va patir una agonia lenta i perllongada.

A la societat escandinava  de l’any 1000 les dones jugaven un paper de relativa igualtat respecte l’home; van exercir, en peu d’igualtat, activitats que al sud d’Europa estaven reservades exclusivament al gènere masculí: eren propietàries agroramaderes, comerciants, navilieres, i … guerreres! Per exemple, Freydis Eriksdottir, filla d’Erik el Roig, amb tota probabilitat va ser la primera persona originària d’Europa que va posar els peus al continent americà (segle XI). Però,  pel seu aixovar de guerrera, no sembla que Soløyjar pertanyés a l’oligarquia; és per això que els historiadors del món víking, més allà de creure en una vocació personal, afimen que  algunes dones (encara no sabem si poques o moltes) es militaritzaven professionalment per evitar un matrimoni forçat  o la misèria generalitzada. Probablement va imaginar que embarcaria cap a mars enllà a la recerca de riquesa i de prestigi. Malauradament, va trobar prematurament la mort i els seus somnis es van evaporar.

Heroïnes quasi anònimes dels camps de concentració nazis

Neus Català

Olvido Fanjul CamínElisa Garrido Gracia, Neus Català Pallejà, Braulia Cánovas Mulero, Alfonsina Bueno Vela, Elisa Ricol López, Constanza Martínez Prieto, Mercedes Núñez Targa, Conchita Grangé Beleta, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman, segons l’ordre d’aparició,  són les onze dones la història de les quals ha recollit Mónica González Álvarez, periodista, escriptora, guionista de ràdio i televisió, al llibre Noche y niebla en los campos nazis. Veritables heroïnes i un exemple a seguir. Dones dispoades  a donar la seva vida en defensa de la igualtat, la justícia i la llibertat  i van aconseeguir sobreviure a les atrocitats dels camps nazis.    

Elisa Garrido

Aquestes onze dones simbolitzen  les vides (i les morts terribles ) de les 132.000 dones procedents de quaranta països que van ser sotmeses a fueron càstig i humiliacions en el camp de Ravensbrück. Entre les quals, unes  400 espanyoles.

Nacht und Nebel, en alemany ( Noche y Niebla del títol del llibre) era uno dels estatuts més temuts pels presoners, tant homes com dones. A la jaqueta els posaven  la NN, que els  identificava i implicava pitjors condicions que la resta: privats  de libertat, sense comunicació amb  l’exterior, sense cartes als familiars, poc menjar, pitjors i més durs treballs i un destí terrible, la càmera de gas. Dues dones de les ressenyades portaven NN: Alfonsina Bravo Vela i Lola García Echevarrieta, les quals, per sort, van sobreviure i no van arribar a les càmeres de gas.

Mercè Núnez. Autorretrat

Amb el llibre  de González Álvarez podem conèixer  la infantesa i  juventut de les  onze dones, la seva  procedència familiar, els records que van deixar en els seus fills i nets, el que van dir o van deixar escrit. També, al final, apareixen més de 150 fotos personals  (des de la infantesa a la vellesa), documents  històrics com els carnets de la resistència, les fitxes de presoneres del camp, les cartes de deportada resistent, carnets de combatent, dibuixos fets a la presó…

Fets  comuns  a totes les històries són el desig  d’aferrar-se a la vida, la intensa solidaritat entre les companyes de barracot, amb la creació de “famílies” d’ajuda i supervivència; no perdre  la conciència política, com quando es negaven  a rebre  el petit  salari a les fàbriques  d’armament o no defallir en el sabotatge que practicaven  per a alentir  la fabricació  d’obusos, morters i  bales o per tal  que fossin  defectuoses; no deixar  de riure, cantar ni que fos d’amagat o fuixet, rentar-se per lluitar contra la malaltia encara que l’aigua fos escassa o gelada, arreglar-se…

Barracots de Ravensbrück, al nort de Berlín

Van superar els interminables i extenuants  recomptes, en posició ferma, de vegades nues i a temperaturas sota zero,  durant hores; els  atacs  dels gossos que mataven a mossegades els nens; les pallisses  de les guardianes i de les temibles kapos; les terribles “marxes de la mort”, quan recorrien  desenes de kilòmetres per  fugir dels aliats veient com les  companyes anaven morint pel camí; van esquivar les crides dels crematoris; la gana i la malaltia, els terribles experiments mèdics dels doctors  Karl Gebhardt i Carl Clauberg… Van sobreviure, però les seqüeles físiques i psicològiques les van acompanyar la resta de les seves vides.

Moltes van patir insomni, tenien malsons, sovint depressió, ansietat, tristesa, seqüeles físiques que van derivar en moltes patologies  i malalties … Algunes d’elles com Neus Català, Violeta Friedman, Mercedes Núñez van ser valentes i van dedicar la seva vida a explicar la seva història per tal que no es tornés a repetir. La resta estaven aterrides, la por les va paralitzar, van preferir no parlar i crear un món de fantasia on tot era correcte.

És de destacar el concepte de llibertat que moltes d’elles van expressar i transmetre als seus fills: llibertat és tenir un món sense  injustícies, un món  on no hi hagi guerres, on la gent no passi gana … Algunes van seguir lluitant després contra el franquisme, a favor dels drets humans…

Per tot això, elles, actualment, són d’actualitat.

Amparo Poch, la metgessa antibel·licista

Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat  afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles  en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.

Els seus integrants, coneguts  com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries”  per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb  l’incipient moviment  feminista,  van posar  en marxa  una intensa campanya  de propaganda pels  principis  i tàctiques  de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van  optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir  escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.

La secció  espanyola  de la IRG també va  activar els seus  contactes  internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar  la sortida de 500 nens  refugiats cap a  Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.

La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar  la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar  la llibertat sexual de les  dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar  l’amor lliure rebutjant  el principi de la monogàmia el qual relacionava amb  el capitalisme i  la propietat  privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.

Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.

Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries,  va seguir al servei  de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè  Nacional de Toulouse fent  assistència mèdica.

El 1965 li va ser diagnosticar  un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.

Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.