Ascensión Chirivella, primera llicenciada en dret col·legiada a Espanya

Tothom creu que aquest honor correspon a Victòria Kent, però fou Ascensión Chirivella, nascuda a València el 1893 i morta a Ciutat de Mèxic el 1980 als 86 anys,  qui el 1922 va col·legiar-se per poder exercir com a advocada. Filla d’un procurador dels tribunals, tot i que d’antuvi va estudiar Filisofia i Lletres i Magisteri, va seguir les passes del seu pare i es va especialitzar en dret civil. Fou una gran oradora que sempre reivindicà els drets de les dones i els beneficis que per a elles  suposava la Segona República Espanyola: dret a vot, dret a accedir a càrrecs polítics, dret al divorci, preveient-se el pagament de pensions per manutenció dels fills als homes divorciats, o el fet que a les dones per ser mares no se’ls discriminés en la pàtria potestat dels fills, ni en cas de ser vídues i tornar-se a casar, a diferència del previst en el codi civil de 1889.

Es va casar amb Álvaro Pascual-Leone, natural de Vinaròs, advocat i diputat pel Partit Radical.  Gran defensora de la II República, després de la guerra va haver d’exiliar-se a Mèxic, concretament Veracruz, on residí fins a la seva mort.

Durant el llarg exili, el matrimoni  va col·laborar amb la Junta de Cultura Espanyola, que aglutinava molts intel·lectuals exiliats.

La primera toga és  un documental que recupera la figura d’aquesta primera advocada i la reivindica com dona valenta i pionera que va obrir camí. L’any 2012 l’Associació de Juristes Dones d’Alzira, va voler-li retre homenatge i des d’aleshores es convoquen  els “Premi AJUDA a la Igualtat, Ascensión Chirivella Marín”, prenent-la com a exemple de la gent que treballa amb convicció per la igualtat, amb independència que se li reconegui la tasca.

Manon Roland, una revolucionària que va acabar a la guillotina

Manon Roland —Philippon, de soltera— va néixer a París el 17 de març de 1754 en una família petitburgesa i va arribar a la política a través del seu marit, l’occità Jean Marie Roland de la Platière, vint anys més gran que ella i inspector de manufactures de les fàbriques reials, amb qui es va casa més per fugir de la família que per amor. Al costat del seu marit, ella va esdevenir una líder indiscutible del moviment revolucionari. A la seva residència parisenca de la Rue de Guénégaud —prop de la Casa de la Moneda—, hi va reunir els noms més coneguts del partit revolucionari i va impulsar els passos més decisius d’aquell procés revolucionari.
Es va alinear amb el partit girondí (el segment republicà format pels gremis i les classes mercantils) el qual defensava la constitució d’una república federal inspirada en el model nord-americà. Un cop executats els borbons, els  jacobins Robespierre, Danton i Marat, molt més radicals, van imposar un règim de terror que va enviar a la guillotina tots els rivals. L’1 de juny de 1793, Roland va ser detinguda i empresonada a la Concergerie (el centre de reclusió de presos polítics del règim jacobí) i, després d’un judici polític infame, va ser condemnada a mort i executada. Va morir a la guillotina el 8 de novembre de 1793 i dos  dies més tard, el seu marit se suïcidava, o era obligat a suïcidar-se. La filla de tots dos, Eudora, de només 12 anys, va quedar emparada per uns amics del matrimoni.

A l’hora de la mort, hom li atribueix com a dita davant l’estàtua de la Llibertat la frase: Quants crims es comenten en nom teu!!!

El 1796 es col·leccionaren les seves Obres completes en tres volums i el 1800 es publicà a París una edició de les Oeuvres de Madame Rolland, i amb el títol de Memoires van aparèixer posteriorment altres edicions amb notes, rectificacions, aclariments, etc. Escrivia també regularment en el diari además en el diari Le Courrier de Lyon.

Tamara Bunke, companya d’armes de Che Guevara

Tamara Bunkenascuda a l’Argentina el 1937 accidentalment, filla d’un pare membre del partit Comunista i una mare jueva fugits dels nazis, fou una espi?a del servei  secret  cubà, el nom en clau de la qual era Tania. Havia passat la seva joventut al Berlí dividit pel mur i ben aviat havia de complir la missió més especial de la seva vida a sudamèrica.  Als 23 anys va conèixer el Che, que havia viatjat a Alemanya, i va esdevenir la seva traductora. Va viatjar a Cuba, on treballà com a traductora,  i el Che va proposar reclutar-la com a espia. Va rebre instrucció militar i un cop formada va ser traslladada a Praga amb la identitat de Laura Gutie?rrez Bauer.

Amb una biografia nova: filla d’un alemany i una argentina, etnògrafa i estudiosa del folklor llatinoamericà,  burgesa i amb idees de dreta i amb els cabells tenyits de castany – era rossa – , ulleres fosques i passaport fals va viatjar a Bolivia, on prepararia l’arribada dels revolucionaris cubans. Tot i que ella havia de fer exclusivament en tasques d’intel·ligència, el març de 1967 Tania es va haver d’integrar en les  activitats de la guerrilla autonomenada  Exèrcit de Lliberacio? Nacional de Bolivia. Corria el mes d’agost i creuant un riu, a causa de  la traició d’un camperol,  van ser ametrallats per l’exèrcit bolivià. Tania va caure fulminada i es va trigar 7 dies a localitzar el seu cadàver. En un poblat muntanyenc, un grup de dones va organitzar un funeral per impedir que la soterressin en una fossa comuna. Per tal de no convertir-la en màrtir, el president de Bolivia, Rene? Barrientos, va permetre que se l’enterrés amb honors militars com  a Tania la guerrillera.  El 1996  un grup de forenses cubans va  recuperar les seves restes i la dels altres combatents per a dur-los a Cuba, on reposen al mausoleu  de Santa Clara.

La imatge de Tamara Bunke com a u?nica dona de la guerrilla del “Che” és un si?mbol de lluita i resistència a nivell mundial i serveix d’inspiacio? a les causes  revolucionàries.

La guerrera vikinga de Soløyjar

A principis del segle XX, una actuació arqueològica a Soløyjar (actualment comtat d’Innlandet, Noruega) va posar al descobert una  necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: la guerrera vikinga de Soløyjar. Amb la tècnica de reconstrucció facial, podem contemplar en la seva autèntica aparença. Tot i que la reconstrucció no és precisa al 100%, sí es pot establir que tenia els cabells ondulats i clars, els ulls blaus, la pell blanca, el front vertical, el nas estret i petit, la cara ampla i arrodonida, i la barbeta prominent; un prototipus de la dona vikinga de l’any 1000. A la part frontal del crani té una ferida de naturalesa bèl·lica, segurament per impacte d’un objecte contundent com ara l’empunyadura d’una espasa o d’una destral o per la fulla metàl·lica d’un d’aquests dos instruments. Tot i que sembla que aquesta ferida no fou la causa de la seva mort, segurament va patir una agonia lenta i perllongada.

A la societat escandinava  de l’any 1000 les dones jugaven un paper de relativa igualtat respecte l’home; van exercir, en peu d’igualtat, activitats que al sud d’Europa estaven reservades exclusivament al gènere masculí: eren propietàries agroramaderes, comerciants, navilieres, i … guerreres! Per exemple, Freydis Eriksdottir, filla d’Erik el Roig, amb tota probabilitat va ser la primera persona originària d’Europa que va posar els peus al continent americà (segle XI). Però,  pel seu aixovar de guerrera, no sembla que Soløyjar pertanyés a l’oligarquia; és per això que els historiadors del món víking, més allà de creure en una vocació personal, afimen que  algunes dones (encara no sabem si poques o moltes) es militaritzaven professionalment per evitar un matrimoni forçat  o la misèria generalitzada. Probablement va imaginar que embarcaria cap a mars enllà a la recerca de riquesa i de prestigi. Malauradament, va trobar prematurament la mort i els seus somnis es van evaporar.

Heroïnes quasi anònimes dels camps de concentració nazis

Neus Català

Olvido Fanjul CamínElisa Garrido Gracia, Neus Català Pallejà, Braulia Cánovas Mulero, Alfonsina Bueno Vela, Elisa Ricol López, Constanza Martínez Prieto, Mercedes Núñez Targa, Conchita Grangé Beleta, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman, segons l’ordre d’aparició,  són les onze dones la història de les quals ha recollit Mónica González Álvarez, periodista, escriptora, guionista de ràdio i televisió, al llibre Noche y niebla en los campos nazis. Veritables heroïnes i un exemple a seguir. Dones dispoades  a donar la seva vida en defensa de la igualtat, la justícia i la llibertat  i van aconseeguir sobreviure a les atrocitats dels camps nazis.    

Elisa Garrido

Aquestes onze dones simbolitzen  les vides (i les morts terribles ) de les 132.000 dones procedents de quaranta països que van ser sotmeses a fueron càstig i humiliacions en el camp de Ravensbrück. Entre les quals, unes  400 espanyoles.

Nacht und Nebel, en alemany ( Noche y Niebla del títol del llibre) era uno dels estatuts més temuts pels presoners, tant homes com dones. A la jaqueta els posaven  la NN, que els  identificava i implicava pitjors condicions que la resta: privats  de libertat, sense comunicació amb  l’exterior, sense cartes als familiars, poc menjar, pitjors i més durs treballs i un destí terrible, la càmera de gas. Dues dones de les ressenyades portaven NN: Alfonsina Bravo Vela i Lola García Echevarrieta, les quals, per sort, van sobreviure i no van arribar a les càmeres de gas.

Mercè Núnez. Autorretrat

Amb el llibre  de González Álvarez podem conèixer  la infantesa i  juventut de les  onze dones, la seva  procedència familiar, els records que van deixar en els seus fills i nets, el que van dir o van deixar escrit. També, al final, apareixen més de 150 fotos personals  (des de la infantesa a la vellesa), documents  històrics com els carnets de la resistència, les fitxes de presoneres del camp, les cartes de deportada resistent, carnets de combatent, dibuixos fets a la presó…

Fets  comuns  a totes les històries són el desig  d’aferrar-se a la vida, la intensa solidaritat entre les companyes de barracot, amb la creació de “famílies” d’ajuda i supervivència; no perdre  la conciència política, com quando es negaven  a rebre  el petit  salari a les fàbriques  d’armament o no defallir en el sabotatge que practicaven  per a alentir  la fabricació  d’obusos, morters i  bales o per tal  que fossin  defectuoses; no deixar  de riure, cantar ni que fos d’amagat o fuixet, rentar-se per lluitar contra la malaltia encara que l’aigua fos escassa o gelada, arreglar-se…

Barracots de Ravensbrück, al nort de Berlín

Van superar els interminables i extenuants  recomptes, en posició ferma, de vegades nues i a temperaturas sota zero,  durant hores; els  atacs  dels gossos que mataven a mossegades els nens; les pallisses  de les guardianes i de les temibles kapos; les terribles “marxes de la mort”, quan recorrien  desenes de kilòmetres per  fugir dels aliats veient com les  companyes anaven morint pel camí; van esquivar les crides dels crematoris; la gana i la malaltia, els terribles experiments mèdics dels doctors  Karl Gebhardt i Carl Clauberg… Van sobreviure, però les seqüeles físiques i psicològiques les van acompanyar la resta de les seves vides.

Moltes van patir insomni, tenien malsons, sovint depressió, ansietat, tristesa, seqüeles físiques que van derivar en moltes patologies  i malalties … Algunes d’elles com Neus Català, Violeta Friedman, Mercedes Núñez van ser valentes i van dedicar la seva vida a explicar la seva història per tal que no es tornés a repetir. La resta estaven aterrides, la por les va paralitzar, van preferir no parlar i crear un món de fantasia on tot era correcte.

És de destacar el concepte de llibertat que moltes d’elles van expressar i transmetre als seus fills: llibertat és tenir un món sense  injustícies, un món  on no hi hagi guerres, on la gent no passi gana … Algunes van seguir lluitant després contra el franquisme, a favor dels drets humans…

Per tot això, elles, actualment, són d’actualitat.

Amparo Poch, la metgessa antibel·licista

Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat  afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles  en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.

Els seus integrants, coneguts  com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries”  per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb  l’incipient moviment  feminista,  van posar  en marxa  una intensa campanya  de propaganda pels  principis  i tàctiques  de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van  optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir  escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.

La secció  espanyola  de la IRG també va  activar els seus  contactes  internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar  la sortida de 500 nens  refugiats cap a  Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.

La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar  la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar  la llibertat sexual de les  dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar  l’amor lliure rebutjant  el principi de la monogàmia el qual relacionava amb  el capitalisme i  la propietat  privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.

Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.

Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries,  va seguir al servei  de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè  Nacional de Toulouse fent  assistència mèdica.

El 1965 li va ser diagnosticar  un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.

Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.

 

«Madre Seacole», l’afroamericana que va salvar els britànics de la mort a la Guerra de Crimea

Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar  la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva  posició privilegiada a la societat i  la seguretat  de la seva llar a Jamaica per  fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i  otomans) que combatien  contra l’ imperialisme rus.

Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats  de l’Oficina de Guerra havien  rebutjat el seu  voluntariat als  hospitals  militars  britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els  soldats  de la nació-, va decidir  vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits,  mai no els abandonaria.

Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850  una terrible epidèmia de còlera  que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar  mètodes  d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale qui va partir cap a Scutari amb  un equip de 38 infermeres.

Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front  a la misèria.

Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment,  ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada  pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.

Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.

María Pacheco, la resistència ferrenya

Litografia

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com  María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla.  Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo  el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona  culta, va estudiar  llatí, grec, matemàtiques, lletres i  història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus  drets  d’herència  paterna a canvi  d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les  Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les  tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de  Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes  comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou  meses després  de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort  en rebel·lia  el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir  cap a Portugal disfressada  de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de  Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego  i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa  un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la  pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

 

 

Ma Rainey, “la mare del blues”, va viure com va voler

La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben  gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per  les diferències  entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues  i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries   actuacions  musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies  qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els  negres són les sobres  en el guisat de la vida.

Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.

Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.

Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes  les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau  per a  l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó  “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”.  Va ser resignificada en els  60 amb els lmoviments  de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.

Maria Soliña, una “bruixa” que hem de reivindicar

María Soliña (Cangas de Morrazo, Pontevedra, 1551) era una pescadora i terratinent torturada i acusada de bruixeria  per  l’església per a prendre-li els béns. Una  òpera recupera  la figura d’aquesta llegendària dona que fou  jutjada  per la Inquisició sota falses acusacions  en un procés impulsat pel poder burgès i  eclesiàstic de Cangas, després que veiés perillar la seva autoritat amb l’assalt dels que berberiscos. Soliña va morir posteriorment  a 1621. Com que no se’n coneixen detalls i no se sap on fou enterrada, la llegenda ha creat la no mort de Maria Soliña.

Tot i que la causa real fou la seva riquesa  material en una època difícil per a nobles i burgesos , l’acusació oficial davant el Tribunal del Sant Ofici de Compostela fou de bruixeria. Es basaven en els continus viatges de Maria, a la nit, a la platja, al lloc  on el seu marit i el seu germà havien  mort  lluitant contra els  turcs. Resava perquè el mar li tornés els seus cossos. Malgrat que no era rica de naixement, posseïa  bens i  drets, dels  quals fou desposeïda  als setenta anys quan, sota tortura, es va veure forçada a confessar per  lliurar-se del martiri. Va ser jutjada i condemnada  juntament  amb altres 9 dones, totes elles en relació a la bruixeria. Per  dissimular el seu propòsit de prendre’ls els béns, algunes de les dones eren “pobres de solemnitat”, totalment desamparades, per haver  quedat vídues després dels  sucessos de 1617. Moltes van morir i d’altres, com la mateixa Soliña, van haver de viure l’oprobi pels carrers de la seva població essent ella concretament condemnada a dur  durant sis  mesos l’hàbit  de penitent que la marcava  com a bruixa proscrita.

La doctora en Filosofía Chis Oliveira Malvar sosté que la caça  de bruixes  va respondre a “una política de control social” i a una “violència institucionalitzada, sistemàtica i estructural contra les dones  de caràcter exemplarizant: matar algunes per a espantar-les totes“. És considerat com “el més gran feminicidi” de la història, malgrat no ser d’interès entre els especialistes. En els segles XVI i XVII en van ser objecte les dones que el poder veia transgressores. Dones soles, coneixedores de la medicina tradicional, solteres  o vídues, dones  sàvies  que no eren al servei  de cap  home. No eren útils al sistema i, a sobre, donaven mal exemple  i resultaven  subversives per a l’ordre social. La ignorància presidia la vida quotidiana,  i la màgia, la fetilleria  i el sobrenatural, no controlats per la religió,  eren una amenaça. Actualment, des del feminisme,  sabem  que les bruixes van ser dones amb  poders fruit  de la seva intel·ligència i coneixements. Dones no domesticades,  independients, llevadores, curanderes i de vegades visionàries, dones valentes que transmetien els seus coneixements de generació en generació. La bruixa és una icona feminista, símbol  de l’alliberament. Sempre  lligada a allò subversiu que no es doblega a les normes  convencionals. Totes som bruixes, perquè totes som les netes  d’aquelles  que van cremar i de les que no van poder cremar.

I tornant a Maria Soliña, aquest personatge  llegendari motiu  d’orgull local, va inspirar cinc segles després el dramaturg  Xosé Manuel Pazos, qui va escriure una obra teatral sobre la qual es basa el músic Nacho Mañá per a compondre una òpera que fusiona el gènere  clàssic  amb el folklor  gallec i que es durà a escena a l’Auditori de Cangas els dies 8 i 9 de maig.

La soprano Carmen Durán i presidenta de l’associació cultural O Muíño da Coutada,  qui donarà veu a la protagonista la considera una víctima del seu temps, una dona valenta i revolucionària. Però a ella no li interessa la versió que va fer famosa aquesta dona el poeta Celso Emilio Ferreiro, la de l’imaginari col·lectiu, sinó la d’aquesta òpera on ella llegeix i usa la poesia com a arma i es defensa. Està convençuda que actualment  encarna totes  les dones  que han patit  abusos de poder al llarg de la història.

María Soliña. Ópera nun acto és un espectacle escènic que fuig de qualsevol classificació  convencional i que potser podria batejar-se sota el nom d’òpera folk gallega.