Lady Hamilton, una dona oculta darrera un “heroi”

El llibre de Susan Sontag  L’amant del volcà recrea la vida d’uns personatges reals que van viure, fa dos segles, situacions que fins i tot actualment alguns consideren moralment rebutjables. D’entre ells sobresurt Emma Hamilton (1761-1815, de soltera Emy Lyon), una dona que va desafiar les convencions  de classe i, tot i ser filla d’un ferrer i una minyona va poder sortir d’un prostíbul i entrar a la cort de la reina  Maria Carolina a Nàpols, essent nomenada lady pel matrimoni amb lord Hamilton; va rebre la Creu de Malta de mans  del tsar Pau I i va ser musa del tan admirat almirall  Nelson. L’elit anglesa la va haver d’acceptar, però, després de la mort d’aquest la va rebutjar,  i la posteritat la va relegar a l’oblit.

Als 16 anys i després de tenir una filla que va donar, es fa amant d’un noble de segona fila, Charles Greville, i és pintada per George Romney; era molt bella i s’adaptava  a tota mena de caracteritzacions, per això va esdevenir la seva model preferida. Amb la intenció de casar-se amb una hereva rica, Greville va enviar Emma, que aleshores tenia 21 anys, com a “regal” al seu oncle, sir William Hamilton, vidu i sense fills, ambaixador a Nàpols. Anys més tard Emma aconsegueix que sir Willians es casi amb ella ( té 26 anys i ell 61) i així és com esdevé assídua de la cort. I ella que era quasi analfabeta es dedica a cultivar-se per podr relacionar-se amb la “bona societat”. Els diners  de l’ambaixador li serveixen per educar-se com una dama; rep classes de francès, italià, dibuix, història, geografia, dansa i cant. Posteriorment, ¿amb el consentiment del marit? iniciarà un flirteig amb Nelson, qui és considerat un heroi per haver vençut Bonapart. La parella és molt dispar, ella té 34 anys i segueix captivant per la seva bellesa, ell no té braç ni dents i és cec d’un ull.

Tots tres tornen a Anglaterra, Nelson se separa de la seva dona i viuen un ménage â trois amb els Hamilton. L’ambaixador ho tolera tot i en morir el 1803 deixa a Emma  una petita pensió ( el seu hereu universal fou Greville), però ella malbarata els diners i quan Nelson mor inesperadament el 1805 a la batalla de Trafalgar, tot i que en el testament ha demanat que l’Estat es faci càrrec de la filla que han tingut  i doti Emma d’una pensió, el govern anglès no en fa cas i fins i tot nega l’assistència de l’amant al solemne funeral d’Estat que organitza.  La bona societat britànica no podia ni tolerar l’existència de qui fou l’amant del seu heroi i Emma va morir en la misèria a Calais. Encara el 1931, un crític literari es lamentava que algú l‘esmentés  en una biografia de l’almirall. Trobava que la seva era una història sòrdida.

I què va passar amb la seva filla? Tots dos van mantenir en secret l’existència d’Horatia. Pujar obertament una nena il·legítima hagués suposat un descrèdit social absolut. Van falsejar la data del seu neixement i es van inventar que era filla d’un company d’armes d’ell. En quedar òrfena va poder usar el cognom del pare, però no gaudir l’herència ni del ducat que va passar a un germà de l’almirall. Va restar amb la seva mare i amb ella va passar per la presó i va fugir a l’exili, però, per por que la mala reputació de la mare la perjudiqués, sempre  va negar que Lady Hamilton fos la seva progenitora. Es va “ben casar” i va ser mare de 10 fills.

Hi ha una pel·licula de 1941 protagonitzada per Vivian Leigh i Laurence Olivier sobre aquesta història Lady Hamilton 

Amelia Earhart, ser dona no va ser un impediment per volar

AMELIA EARHAT, nascuda als EEUU el  1897 i que va morir en algun lloc del Pacífic el 1937, va demostrar que ser dona no era un  impediment  per volar. Fou pionera a realitzar un vol en solitari per l’Atlàntic. El 1920 va rebre classes de la pilot Anita “Neta” Snook, i ben aviat es va comprar-un petit biplà esportiu. L’any 1929 Amelia va participar, junt amb 19 altres dones pilot, en el primer Derby Aeri Femení, que va ser anomenat per la premsa sarcàsticament Powder Puff Derby (derbi de les borles de maquillatge), la primera competició per a dones travessant els Estats Units on els requisits per a participar eren tenir el títol de pilot i portar almenys 100 hores de vol en solitari. Arran d’aquesta competició es va  formar una associació de pilots femenines, la  Ninety Nines. Després d’assolir molta anomenada per la seva proesa d’esdevenir la primera dona a travessar l’Atlàntic, Amelia va encarar el seu següent projecte, la travessia del Pacífic per tal de ser la primera, home o dona, a cobrir els 3.800 km d’oceà que separen Honolulu, Illes Hawaii i Oakland, Califòrnia. Aquesta primera travessia fou un èxit, però malauradament, provant un nou avió en una nova experiència, el juliol de 1937 l’avió va desaparèixer en algun punt del mar.


 

Amelia (2009) és la pel·lícula sobre aquesta dona que destaca a la història de l’aviació; s’aproxima a la seva vida personal i els rècords assolits així com la seva desaparició a l’oceà Pacífic.

 

Museum Amelia Earhart

Beryl Markham, pionera de l’aviació

Beryl Markham (Anglaterra, 1902 – Kenya, 1986) va ser una aviadora professional (una de les primeres pilots bush flying – vol en zones remotes o vol salvatge), criadora i entrenadora de cavalls. Va ser la primera dona que va creuar sola l’oceà Atlàntic d’est a oest i és recordada també pel seu llibre de memòries West with the Night, en espanyol Al oeste con la noche (1942).

Cristina Morató, al capítol dedicat a ella a Las reinas de África (Debolsillo) escriu: “Es deia d’ella que podia usar la llança com un guerrer masai, muntar com un genet irlandès, volar com Charles Lindbergh, seduir com una hurí i escriure millor  que Hemingway” ( això últim pel que va afirmar el mateix escriptor).

Era intrèpida i salvatge, de gran atractiu físic i magnetisme,  i va enamorar molts homes, entre els quals  Denys Finch-Hatton, l’amant de la seva protectora, Karen Blixen, l’escriptora de Out of Africa molt conegut per la pel·lícula  Memorias de África.

A les seves memòries podem llegir: “No hi ha horizont prou allunyat com per a no poder-lo abastar o deixar-lo enrere”. Beryl Markham, un esperit lliure i indòmit.

Hi ha una pel·lícula sobre aquesta intrèpida: Beryl Markham: A Shadow on the Sun de 1988 que focalitza més la seva vida personal i amorosa que les seves proeses com a aviadora.

 

Gerda Taro, fotoperiodista de guerra amb conviccions polítiques


Gerda Taro
, (Gerta Pohorylle – Stuttgart, Alemanya, 1910 – El Escorial,  1937 – va ser fotògrafa de guerra i companya de Robert Capa, amb qui cobrí com a corresponsal la Guerra Civil espanyola, fins la seva mort  en un accident en la retirada de les tropes republicanes durant la batalla de Brunete.

Era filla de jueus polonesos i tot i els seus orígens burgesos, va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això, amb l’arribada dels nazis  va decidir fugir amb una amiga a París on va conèixer Endre Friedmann, un jueu hongarès que intentava guanyar-se la vida com a fotògraf ( Robert Capa) qui li va ensenyar els seus coneixements de fotografia.

Milicianes
Una de les seves fotos més conegudes

Les fotos en solitari de Gerda destaquen per la proximitat de la seva feina a la primera línia de foc, compartint el risc del combat amb els soldats republicans, entre els que era coneguda com la pequeña rubia.

No només va fotografiar el front bèl·lic sinó també els estralls de la guerra entre la població civil. Conscient del poder de la fotografia creia que aquelles fotos tenien fi informatiu i propagandístic. Tant Taro com Capa volien acabar amb la política no intervencionista propugnada pels poders occidentals sobre el conflicte espanyol. Mostraven  la destrucció de la guerra des del punt de vista de les víctimes amb  l’objectiu de pressionar sobre les decisions polítiques.

En la seva mort, el Partit Comunista Francès va  organitzar un acte commemoratiu i va comprar una tomba amb una concessió a 100 anys  en el cementiri Père-Lachaise de París. Es va acomidar amb honor una dona jove i valenta que s’havia implicat fins a les últimes conseqüències amb la causa antifascista. El titular de la revista Life fou: “La Guerra Civil Espanyola  mata la seva primera fotògrafa“.

 

Reivindiquem doblement Lina Òdena, feminista i comunista catalana

Aquests dies al meu barri es lluita contra el desnonament d’un casal popular ( un espai ocupat del carrer Mallorca, 132) que duu per nom Lina Òdena. Jo no freqüento aquest espai, però em sumo a la reivindicació perquè entenc que el casal fa un servei als joves del barri. Però desconeixia qui era aquesta Lina Òdena que dona nom al casal i vaig fer recerca. Es tracta d’una miliciana comunista barcelonina que va morir amb només 25 anys (es va suïcidar per evitar que l’empresonessin els de la falange) en un poble de Granada.
Paulina Òdena va néixer el gener de 1911 al barri de l’Eixample, els seus pares tenien una sastreria. L’any 31, al poc d’instaurar-se la República, Lina, que formava part de les Joventuts Comunistes, va anar a formar-se durant catorze mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. Quan va tornar, participà en la creació del Partit Comunista de Catalunya i, integrada a Aliança Obrera i Socors Roig Internacional, participà el 6 d’octubre de 1934 en la lluita armada a Sant Cugat i Barcelona, i fou detinguda per la seva tasca clandestina d’acollida de nens orfes de
miners asturians que havien participat en la revolució armada del 34. Després de la victòria del Front Popular, començà una nova etapa de treball acompanyant Dolores Ibarruri ” la Pasionaria ” en les seves conferències per tot el país i va participar a Barcelona en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). La guerra la va sorprendre a Almeria i ben aviat es mobilitzà esdevenint una figura clau del front andalús. El 14 de setembre de 1936, prop de Granada, al costat del Pantà de Cubillas, per evitar  caure presonera de l’enemic, va treure la seva pistola i es va suïcidar d’un tret. El seu cos reposava fins fa uns anys en la fossa 122, del Pati de l’Ermita, al cementiri de Granada, però com que no fou reclamat per ningú les seves restes van passar a engrossir una fossa anònima.

Va esdevenir icona de la mobilització popular contra el franquisme i exemple per a moltes dones que van decidir posar-se al costat dels seus companys, com a lluitadores del moviment obrer i com a soldats a les trinxeres, refusant el paper tradicional atribuït a les dones durant la primera meitat del segle XX. Quan va morir, un batalló de dones va ser batejat amb el seu nom. En l’actualitat un espai  cultural de Granada porta també el seu nom: Centro Obrero y Popular Lina Ódena. I a Barcelona, a més del casal de Mallorca 132, hi ha uns jardins al carrer Sardenya, 166 amb el seu nom.

A les fotografies Lina vestida de miliciana i segell, poemes i calendari que se li van dedicar després de la seva mort.

De mujer a mujer. Cartas desde el exilio a Gabriela Mistral (1942-1956)

Aquest és el títol del llibre que aplega la correspondència de la Premi Nobel (11945) amb 10 intel·lectuals espanyoles com ara Maruja Mallo, Zenobia Camprubí, María Zambrano, Victoria Kent, Maria Enciso, Teresa Díez Canedo o María de Unamuno, a les quals estava vinculada des de la seva tasca a Madrid com a cònsol del seu país (1933-35)

La poeta xilena Gabriela Mistral ( 1889-1957) va constituir un suport moral i material fonamental als exiliats espanyols, gràcies a les seves influències, relacions i diners emprats en la causa, tant personals com recaptats.

La majoria de les cartes incloses al volum, recopilades per  Francisca Montiel Rayo i editat a Cuadernos de Obra Fundamental de la Fundación Banco Santander, són inèdites i abasten des de 1942 a 1956. El llibre mostra la solidaritat de Mistral amb totes aquestes dones que patien l’allunyament forçat de la seva terra, s’hi fa també palès el profund agraïment d’elles per tota l’ajuda que rebien, també econòmica, per part de l’escriptora.

A més de les misives  ‘De mujer a mujer’ inclou  dues semblances  de Mistral,  de María Enciso i de Victoria Kent. A la d’aquesta última llegim: “Amaba España con conocimiento y amor de criatura española, le dolía la miseria del pueblo español y protestaba de ella y de tantas cosas españolas”.

 

Manuela Díaz, una maquis d’àlies La Parrillera

Manuela Díaz Cabezas (Villanueva de Córdoba, 1920 – 2006) va  sobreviure a tortures, presó, pèrdua de persones estimades i, per tant, esdevé memòria viva del maquis andalús. Provenia d’una família humil de jornalers que sense destacar-se políticament sí tenien consciència de classe i es relacionaven amb  militants  comunistes. Manuela no va tenir mai el carnet del PCE, però va començar a fer d’enllaç del maquis des que el 1939 s’hi unís la seva parella.  Va ser  empresonada onze mesos per  haver, presumptament,  comès un furt. Va ser absolta en el judici, però les pallisses rebudes, amb rapada al zero inclosa, la van encoratjar a integrar-se al maquis a finals de març de 1943 juntament amb el seu germà  Alfonsoun paleta que no va voler fer el servei militar amb els franquistes i patir els rigors dels anomenats Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores. Tot i no haver comès cap crim, i després d’haver perdut un fill per les condicions de vida extremes, quan van caure en una emboscada, Manuela va ser condemnada a 30 anys de presó el febrer de 1946.  No en va sortir fins al 1961 amb 41 anys. Aleshores va saber que havia  mort el seu fill de 17 anys. Aquesta mort es sumava a les del seu marit ( tirotejat per la guàrdia civil),  el seu germà  ( afusellat) i el seu pare, també pres  València.

Mar Téllez, del Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de Andalucía, defineix les maquis com a persones “de convicció ferma i fortes creences en els seus valors”, així com defensores  de la democràcia i la llibertat. Considera que van predre la guerra dos cops: per ser republicanes  i  per  ser dones, porquè van ser doblement silenciades i denostades durant quaranta anys”.

En una entrevista publicada al diari  Córdoba el 2001 La parrillera va dir:  “Pasé muchos sustos, por eso me eché al monte. Si no, hubiera seguido roja toda la puta vida; pero en mi casa. Porque yo no he hecho nada malo. La culpa de mi historia la tuvieron ellos”.

Ella va fer seu el lema que va popularitzar Dolores Ibárruri, La Pasionaria: Es preferible morir de pie que vivir de rodillas. 

Indigna a Anglaterra aquesta escultura de Mary Wollstonecraft

L’escultura de l’anomenada “mare del feminisme” ( i mare també de Mary Shelley) Mary Wollstonecraft, ha provocat la indignació a Anglaterra. Han calgut 2 segles perquè se li erigís una escultura als carrers de Londres ( on el 90% de les que hi ha són d’homes) i quan, per fi, en fan una és despullda ( com no n’hem vist mai cap de cap home). Es troba al  parc Newington Green, i molt l’han comparat amb una nina Barbie platejada o amb la figureta que porten els Rolls Royce.  Tant la critiquen els que consideren que una dona nua no és el millor homenatge a la lluitadora per la igualtat entre sexes, els que la troben nefasta artísticament parlant o els que n’esperaven una reproducció realista.

Mary Wellstonecraft fou filósofa, educadora i escriptora, va viajar a França  per observar in situ la Revolució i va tenir una vida difícil: filla d’un borratxo que abusava d’ella, va intentar suïcidar-se després de la ruptura amb l’aventurer Gilbert Imlay amb qui va tenir una filla i, finalment, va morir després del part de la seva segona filla, l’ autora de Frankenstein. Va ser autodidacta, va muntar una escola per a nenes i el 1792  va publicar la seva obra cabal: Reivindicació dels drets  de la dona.  Per la seva defensa de l’ amor lliure i la liberació sexual ( va tenir la seva primera filla fora del matrimoni) va ser demonitzada pels conservadors i va viure en l’oblit fins que un segle després de la seva mort les sufragistes la van reconèixer.  El seu feminisme rau en la idea que les nenes no se les havia d’ensenyar a ser submises i guapes sinó que havien de rebre la mateixa educació que els nens, per ser bones mares, però també millors professionals.

L’escultura objecte de polèmica, de bronze  platejat, és obra de Maggi Hambling. S’han trigat 10 anys a recollir els quasi 200000 euros gràcies a donacions personals i de veïns  del barri de Newington (on va viure i hi tenia el col·legi). lescultora ha argumentat que li van demanar una obra sobre i no de Mary Wollstonecraft i que la seva vol simbolitzar el personatge. Tot i així, els detractors  no s’hi avenen. Es una llàstima que un homenatge tan merescut sigui tan polèmic.

Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubía (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havien tingut com a supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars  començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris,  memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958),  concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat  salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

Retrat fet per Sorolla

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions;  molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Kamala Harris, la primera dona vicepresidenta dels EEUU

Kamala Harris ( Califòrnia, 1964), la recentment proclamada vicepresidenta dels EEUU, és  una afroamericana d’origen jamaicà i indi, casada amb un blanc jueu i que té un llarg currículum com a fiscal involucrada en moltes lluites pels drets civils.

I no només és important que sigui  la primera dona, i a més racialitzada, que assoleix la vicepresidència del país sinó que també, probablement, esdevé la persona que pot tenir més a tocar la presidència de la Casa Blanca en el proper mandat des de les files del Partit Demòcrata.

Es graduà a la Universitat de Howard i a la Universitat de Califòrnia, al Hastings College of Law i al llarg de tota la seva carrera ha demostrat defensar unes idees molts avançades i obertes.

“Encara que sigui la primera dona a ocupar aquest càrrec, no seré l’última. Perquè totes les  nenes petites que avui estant veient això poden veure que aquest és un país de possibilitats”, va  proclamar en el seu  primer discurs a la nació com a  vicepresidenta electa. I, per cert, anava vestida de blanc, el color de les sufragistes nordamericanes de fa un segle.  I a les samarretes de les nenes negres podem llegir aqusts dies el lema “La meva vicepresidenta és com jo”. La seva popularitat ha arribat al punt que dos dels llebres més venuts per Amazon són seus.

Ella va ser la primera negra que representà el seu estat a la Cambra Alta i la segona de la història d’Estats Units. “Pel poble” és la frase que deia després de  pronunciar el seu nom per a presentar-se com a fiscal davant el tribunal; aquest va ser el seu eslògan de  campanya a les  primàries demòcrates. El seu nom és d’origen indi i significa flor de lotus i el lotus creix sota l’aigua, suporta baixes temperatures, i la seva bella flor només surt a la superfície quan les arrels són ben plantades a la profunditat. Tot un simbolisme del que pot arribar a ser Kamala, ella i totes les que vindran.