Milada Horákova, símbol de lluita per la llibertat

Gràcies a la pel·lícula Milada he conegut la història d’aquesta dona txeca que va morir per la defensa de la llibertat del seu país.

Milada Horáková va néixer a Praga el 1901i ben aviat es va caracteritzar per les seves idees progressistes. El 1929 va entrar al Partit Socialista Nacional Txec i sobretot va lluitar  per la igualtat de les dones; va esdevenir una persona clau del Consell  Nacional Femení. Durant  l’ocupació  alemanya en els anys de la Guerra Mundial va col·laborar amb els moviments de resistència al nazisme i, a través del Consell Nacional Femení, va organitzar un socors social; per això va ser empresonada juntament amb el seu marit. Va passar diversos anys en diferents presons i un camp de concentració. Amb l’alliberament va remprendre les seves acticitats polítiques i fins i tot, el 1947 va fundar un  diari femení,  Vlasta, que actualment segueix publicant-se. Després del cop  d’estat comunista de febrer  de 1948, va  dimitir com a parlamentària, però va seguir col·laborant amb els opositors amb el nou règim dictatorial.  Tot i que va poder abandonar el país, s’hi va quedar per a lluitar per la llibertat fins que el setembre de 1949 va ser arrestada i acusada  d’espionatge i conspiracions per a la caiguda del règim. Després d’una confessió sota tortures i un procés fraudulent el 8 de maig de 1950 va ser condemnada a mort amb tres dels seus col·legues.

Va ser la primera dona, mare d’una adolescent de 17 anys, que va morir víctima d’un procés polític ( des de l’any 1948 a 1960 es comptabilitzen 234 víctimes polítiques a Txecoslovàquia) i ha esdevingut,  gràcies a la seva  fermesa i convicció en els seus ideals, símbol  de la resistència contra el règim  comunista.

Nadia Murad i Lamiya Aji Baixar

Acabo de llegir l’autobiografia de Nadia Murad Jo seré l’última (2017) i encara tinc el cor encongit. No només per allò que va patir ella sinó també perquè s’hi narra la història d’un genocidi, el del poble yazidita del qual tan poc coneixement en teníem. Els yazidites vivien al Sinjar iraquià (a 60 km al nord-oest de Mossul ) fins a l’arribada dels gihadistes ( musulmans  sunnites de línia dura) de l’autoanomenat Estat Islàmic, que  van assassinar els homes i segrestar les dones per convertir-les en esclaves sexuals. Per als combatents de Daeix  (EI en àrab) i la seva interpretació  ultra  de l’islam, els yazidites són heretges, adoradors del dimoni. Els creients d’aquesta religió esotèrica ancestral creuen en el Déu únic i en el cap dels àngels representat per un paó; el seu lloc sagrat és Lalish, al kurdistan iraquià. ) Parlen kurd.

EI va arrasar Kocho, poblet proper a Sinjar, el 4 d’agost de 2014. Van matar tots els homes adults ( molt pocs van poder fugir a les muntanyes) i es van endur els nens petits per fer-los nens soldats i les noies i dones per a vendre-les com esclaves sexuals. Els van obligar a convertir-se a l’Islam, els van obligar a resar. Els tractaven com a animals. Tant la Nadia, nascuda el 1993, com la Lamiya Aji Baixar, del 1998, van ser “sabiyya” ( esclava) de membres destacats d’EI  durant 20 mesos. Totes dues van poder escapar d’aquest calvari.

Lamiya l’abril de 2016 va aconseguir fugir i durant la seva fugida cap al Kurdistan, en travessar un camp de mines, va trepitjar-ne una i resultà ferida amb greus cremades  a la cara i va perdre l’ull dret. Fou acollida per l’organització iraquiana-alemana Air Bridge Iraq i tractada medicament a Alemanya.   Ara viu a Stuttgart, exerceix com a portaveu de les dones víctimes de la campanya de violència sexual i participa activament en el suport de dones i nens víctimes de l’esclavitud i la barbàrie per part de Daeix.

Nadia va sobreviure a les contínues vexacions durant mesos, va aconseguir fugir gràcies a l’ajuda d’una família musulmana de Mosul i un cop al Kurdistan es va assabentar de la mort de 6 dels seus germans i la seva mare.  El 2017 va publicar la seva autobiografia amb la finalitat de donar veu al seu poble que havia viscut un veritable holocaust i el mateix any va rebre el 37è Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides i també el 37è Premi per la Pau a Barcelona; el  2018 li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau juntament amb el ginecòleg congolès Denis Mukwege pels seus esforços per acabar amb l’ús de la violència sexual com a arma de guerra i conflicte armat. Actualment viu també a Alemanya.

El 2016 van rebre, conjuntament, el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència del Parlament Europeu.

Els gihadistes van voler robar-nos el nostre honor, però van perdre el seu”, és una de les frases més colpidores que va pronunciar Nadia en el seu discurs davant el Consell de Seguretat de l’ONU a Nova York. És ambaixadora de bona voluntat de l’ONU i lluita a favor de la protecció  de les víctimes del tràfic  de persones. Allà on va repeteix sense descans que més de 3.000 yazidites segueixen actualment desaparegudes i segurament encara en captiveri.

Antonia Brico, va revolucionar la música com a directora d’orquestra

Nascuda a Rotterdam el 1902, ANTONIA BRICO va criar-se a EEUU i  va esdevenir una pianista i directora d’orquestra de renom que, malgrat les traves que va haver d’enfrontar,  va revolucionar el món de la música. Tot i tenir una complicada biografia ( pares desconeguts) va tenir clara la seva vocació com a directora d’orquestra, però en aquell temps aquest camp era prohibit a les dones. Va retornar a Europa i va aconseguir com a mentors cèlebres directors; el 1930, amb 28 anys, Antonia va debutar com a directora, i  va dirigir la Filarmònica de Berlín essent  la primera dona que ho feia. La crítica del concert va ser extraordinàriament bona. Tot i així, de retorn a Amèrica només aconseguí dirigir com a directora convidada i per això va tornar a Europa, on el seu talent era més ben considerat. Va fer una gira amb diverses orquestres de Polònia, Alemanya i els Balcans, fins que el 1932 va tornar als EUA, aquest cop definitivament. Però el clima de l’època era extremadament masclista, cosa que va determinar Antonia a fundar el 1934, la New York Women’s Symphony per reivindicar la dona com a instrumentista i música. Va comptar amb el suport del llavors alcalde de Nova York  La Guardia,  i d’Eleanor Roosevelt, primera dama del país. El 1935 l’orquestra s’anomenà Brico Symphony Orchestra i va funcionar amb èxit. Atès el prestigi assolit va rebre encàrrecs puntuals com a  directora i va realitzar altres treballs remarcables a iniciativa pròpia, però per la seva condició de dona no assolí mai un lloc permanent en una orquestra. L’any 1942, en plena Segona Guerra mundial,  es traslladà a Denver per allunyar-se del clima masclista de Nova York; hi va desenvolupar la seva activitat musical, però el 1945 a ser rebutjada per primera vegada com a candidata a la direcció permanent de la Denver Symphony Orchestra i  va ser sempre ignorada pel fet de ser una dona.  El 1946 tornà a Europa i dirigí a Suècia, Àustria, Holanda, el Royal Albert Hall de Londres i,  convidada per  Jean Sibelius, un festival monogràfic dedicat a la seva música a Hèlsinki. El 1947 va tornar a Denver on un grup de músics amateurs li va oferir la direcció d’una petita formació, Bussinessmen’s Orchestra que fou rebatejada el 1967 com a Brico Bussinessmen’s Orchestra. Va dirigir també la Denver Opera Association, la seva Women’s String Orchestra i la Boulder Philarmonic Orchestra, combinant totes aquestes activitats amb l’ensenyament. Però era una frustració per a ella dirigir només 5 cops l’any fins que el 1971 la cantant de folk Judy Collins va filmar un documental sobre ella, Antonia: a Portrait of the Woman, que posava en evidència la discriminació de gènere que patia Antonia a EEUU en contrast amb la russa  Evgenia Svetlana qui era lliure de dirigir en el país comunista rival dels americans.  Llavors, als seus 73 anys, Brico va saltar a la fama i va aconseguir per fi dos concerts de gran èxit.

Va morir a Denver el 1989

La història d’Antonia Brico és un exemple més del sostre de vidre que ha ofegat molts talents de dones. Ella va lluitar tota la vida per fer-se un lloc merescut en el complicat món de la música clàssica i només al final de la seva vida  se li va començar a fer un lloc entre els grans de la música clàssica del segle XX.

Vaig conèixer la història d’Antonia Brico gràcies al biopic sobre ella De dirigent que es va estrenar l’octubre passat.

Sarah Breedlove, lluitadora per l’empoderament de les dones negres

He  conegut fa poc la història de Sarah Breedlove, més coneguda com Madam J.C Walker (1867-1919), la primera dona afroamericana que va aconseguir convertir-se en milionària per mèrits propis als  Estats Units gràcies productes per als cabells. Va ser la primera de la seva família a néixer lliure en una plantació de  cotó  de Louisiana)  quatre anys després que s’abolís l’esclavitud, va viure el racisme més cru on una dona negra no podia aspirar més que a fer feines de la llar o al camp. Va treballar des dels deu anys, principalment  rentant roba; als 20 anys ja era vídua amb una nena petita, Lelia, per pujar. En una època en què la pell blanca i la cura dels cabells eren símbol d’estatus i prosperitat, les condicions de vida de les dones negres (falta d’alimentació i higiene) implicaven  una pèssima salut dels cabells (eczema, caspa o alopècia…). Sarah es va plantejar ajudar totes les dones negres a estar més segures d’elles mateixes i alhora proporcionar-los empoderament.   Va fer-se amb una fórmula per a una loció de regeneració capil·lar que va anomenar  Wonderful Hair Grower, i que va derivar en tota una línia de xampús i tractaments que va vendre  porta a porta durant un any i mig per tot el sud dels Estat Units.  Als 38 anys va crear la seva marca de bellesa, Madam C.J. Walker per a la qual  va adoptar el nom  del seu tercer marit. El seu èxit rau sobretot en un encertadíssim màrketing adreçat al seu públic preferent: les dones negres. El 1910 a Indianàpolis, va fundar una fàbrica per respondre a la gran demanda de productes arreu dels Estats Units. Va fundar perruqueries i tota una escola de bellesa i va esdevenir una gran magnat que va construir tot un imperi; la seva línia ha sobreviscut més de 100 anys. Ensenyava les seves agents de vendes a vendre els seus productes i guanyar diners. Va arribar a tenir-ne  unes  15.000 treballant per tot el país i alguns estrangers.  A principis del s. XX, qualsevol d’elles guanyava més que un treballador blanc  no qualificat, cosa que els permetia la millora econòmica de les famílies.  El 1917 va convocar 200 de les seves agents a una de les primeres convencions de dones emprenedores, a Filadèlfia. El 1912 es va enfrontar a Booker T. Washington, líder de la comunitat negra, a qui havia demanat intervenir a la National Negro Business League Convention i la ignorava.  Durant  la Primera Guerra Mundial va visitar La Casa Blanca per  instar el president  Wilson que fes del linxament  un crim  federal, per la violència que patia la població  negra essent des d’aleshores considerada una subversiva negra i sotmesa a espionatge pel  Departament  de Guerra. Sarah invertia 10.000 dòlars l’any en l’educació  de joves negres, feia donacions a la Conferència Nacional de Linxament  i altres Organitzacions com la NAACP (Associació  Nacional per al Progrés  de les Persones de Color). També va promoure les arts ( creació del teatre CJ Walker Theatre  a Indianàpolis ) El 1916, a Nova York, va augmentar la seva fortuna invertint en propietats immobiliàries i va fer-se construir una luxosa mansió,  Villa Lewaro, prop de les  cases de grans magnats blancs.  Hi va morir el 1919 com a conseqüència de fallida renal.

Recentment ha estat estrenada una minisèrie televisiva basada en On her Own Ground: The life and times of Madam C.J Walker, les memòries que va escriure la seva tataraneta, A’Lelia Bundles.

 

Catalina García, la primera autobusera d’Espanya

Va ser pionera a treure’s  el carnet de conduir i aconseguir la concessió  d’una línia regular de busos. A més regentava una fonda, exercia de cartera oficiosa i  feia encàrrecs als veïns.

Va néixer el 1904 a Puebla de Lillo, Lleó. Va aprovar  l’examen de conduir a la segona el 1925, després que el marit li donés el permís -“llicència marital”, com dictava la llei – esdevenint la primera dona que el va tenir a Espanya.  El 1928 va obtenir la línia regular entre els municipis de Confiñal  i Bonar, un trajecte de tortuosa carretera en què sovintejava la neu. Va competir per ser-ne titular amb d’altres  empreses d’homes. A més de les seves múltiples ocupacions no sempre remunerades, va ser mare de 6 fills. Finalment, va morir per un càncer als 55 anys, segons algunes fonts.

Catalina encarna el prototipus d’una generació  de dones oblidades i desconegudes, treballadores incansables i lluitadores.

Parlem d’ecofeminisme(s)

El llibre Per què les dones salvaran el planeta, publicat per Raig Verd, recull  24 articles i entrevistes a referents de l’ECOFEMINISME ( l’últim és de l’activista espanyola  Yayo Herrero). Tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política i pretenen acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè , segons la seva editora Laura Huerga “ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social”.

Les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió. A les manifestacions del 8 de març es poden veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi ha, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social. El concepte va ser elaborat per Françoise d’Eaubonne el 1974. I el 1983, la diputada dels Verds alemanys Petra Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista.

L’ecofeminisme denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida i contribueix  a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa. Per exemple, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les. Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ urbanisme. L’urbanisme feminista és també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, pensades per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.

No hi ha un sol ecofeminisme sinó diverses corrents. Atenent a les seves característiques distintives, es poden classificar els tipus més comuns d’enfocaments ecofeministes, bàsicament: el clàssic o essencialista, el constructivista, l’espiritual, el queer (terme que s’utilitza per a designar persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona) i el vegà.

Una de les reivindicacions de l’ecofeminisme és d’ordre polític. Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats.

Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és que es visibilitzin els referents femenins en àmbits com l’enginyeria, l’ambientologia, la ciència, etc. Cal tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge. 

La revolta de les dones de 1918

Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!. L’Esquella de la Torratxa

El gener de 1918 la pujada dels preus la pujada dels preus dels productes bàsics, com el carbó i el blat, va provocar una manifestació protagonitzada exclusivament per dones que va provocar assalts als comerços i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona. El dia 10, Amàlia Alegre, una barcelonina del carrer de l’Om, a prop de les Drassanes —en ple barri de l’actual Raval, llavors Districte V—, va penjar un cartell convocant les dones per marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu del carbó. Alegre no era una dona anònima, sabia que la seva iniciativa tindria èxit, darrere tenia una formació política, el Partit Radical que acabava de guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. La revolta fou exclusivament de dones ( van fer fora els homes que volien  sumar-s’hi) i va durar 16 dies fins a la declaració de l’estat de guerra.

El context és el de la I Guerra Mundial, Espanya havia esdevingut el graner d’Europa. Era un moment de bonança, els salaris havien pujat, però també els preus dels productes bàsics, la Junta de Proveïments que marcava els preus d’aquests articles de primera necessitat, per diversos interessos econòmics i polítics,  no vetlla com cal per mantenir aquests preus als comerços.

La primera manifestació va aplegar 500 dones, i les següents  es van anar fent grans a mesura que el temps passava. La prohibició de la participació dels homes s’explica pel temor que el sindicat monopolitzés la revolta ( els homes estaven molt més sindicats que les dones). Ben aviat l’acció es va anar radicalitzant amb l’entrada de dones vinculades a la CNT i d’altres barriades. Les dones exigien preus més baixos i els comerços es van plantar i s’hi negaren. Van començar els assalts als comerços i tot va sortir de mare. Finalment, a l’altra banda, també l’administració es radicalitzà. Va declarar l’estat de guerra i va treure l’exèrcit al carrer.

Potser la revolta de 1918 no tingués caràcter feminista, perquè les reivindicacions de les dones no ho eren. Però van ser unes manifestacions liderades i protagonitzades exclusivament per dones cosa ja prou excepcional.

Lady Anne Blunt, una dona apassionada pel desert

La primera dona que va creuar el desert d’Aràbia fou Lady Anne Blunt, neta del poeta romàntic Lord Byron i filla d’Ada Lovelace (considerada la primera programadora de la història). La vida d’aquesta dona fou apassionant. Ja de ben petita fou una alumna avantatjada,  parlava diversos idiomes, pintava i tocava el violí; era una dona intel·ligent i culta que parlava de filosofia, literatura o del món àrab amb entusiasme. Als 29 anys va conèixer, a Florència, qui esdevindria  el seu marit,  sir Wilfrid Scawen Blunt, un poeta enamorat d’Orient. L’any 1869, el matrimoni va començar un llarg viatge per Àfrica del Nord i el Pròxim Orient on varen adoptar els costums i la vestimenta dels beduïns, amb qui viatjaren a llocs com el Sinaí. Van perfeccionar l’àrab i el 1877, ja amb una filla,  hi van tornar. Van conèixer ciutats com Alepo, Bagdad, Palmira, Damasco i Beirut. Acabat aquest viatge, Lady Anne va començar a escriure ‘Les tribus beduïnes de l’Éufrates’, però dos anys després començaven una nova ambiciosa aventura: creuar el desert Nefud. Arribaren a la ciutat de Hail. Lady Anne fou la primera dona occidental que va trepitjar aquella ciutat. Després d’una temporada a Anglaterra on va escriure sobre els seus viatges es van establir a prop de la ciutat d’El Caire, i es dedicaren a una altra de les seves passions: la criança de cavalls. Farta de les infidelitats del seu marit, que fins i tot va portar a viure amb ell una de les seves amants, Lady Anne Blunt es va separar i s’instal·là a una propietat que va comprar a la capital egípcia, on va viure la resta de la seva vida. Va morir el 15 de desembre de 1917.

Anna Caballé, Premi Nacional d’Història

La seva obra Concepción Arenal, la caminante y su sombra, un llibre que, segons el jurat  és  excel·lent,  tracta sobre un personatge no prou conegut a la història d’Espanya. El premi, que  concedeix el Ministerio de Cultura y Deporte, està dotat amb 20.000 euros. En aquest estudi biogràfic cal destacar la metodologia emprada per l’autora, qui ha emprat  pluralitat de fonts,  i el plantejament  científic i  rigorós.

CONCEPCIÓN ARENAL (1920-1983) fou una escriptora i precursora del feminisme espanyola.

Anna Caballé (L’Hospitalet de Llobregat, 1954) és professora titular de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona;  ha escrit anàlisi  de la literatura autobiogràfica i articles publicats en revistes especialitzades, també ha participat en  obres col·lectives.

Alguns dels seus llibres: Vida y obra de Paulino Masip (1998); Narcisos de tinta. Ensayo sobre la autobiografía en lengua castellana (1995); Francisco Umbral. El frío de una vida (2004); La vida escrita por las mujeres, 4 vols. (2003, 2004); Cinco conversaciones con Carlos Castilla del Pino (2005); Una breve historia de la misoginia (2006), i  Carmen Laforet, una mujer en fuga, en col·laboració amb Israel Rolón.

Actualment  presideix l’associació  Clásicas y Modernas. Un dels seu propòsits és recuperar les vides de les dones que van ser oblidades.

Emilia Serrano de Wilson, viatgera i escriptora pionera espanyola oblidada

La biografia la baronessa Wilson és ben singular ja des de la incògnita sobre la seva data de naixement a Granada, segurament el 1834, tot i que ella va difondre la data 1843. Fou periodista i realitzà diversos viatges pel continent americà deixant-ne constància a diferents  llibres com ara Maravillas americanas de 1910 o América y sus mujeres – de 1890 (subtitulat Costumbres, tipos, perfiles biográficos de heroínas, de escritoras, de artistas, de filántropos, de patriotas). La mort d’Emilia Serrano es va produir a Barcelona el 1922.

Amb només 15 anys es va casar amb un aristòcrata anglès, el baró de Wilson ( per això el seu nom de ploma) Aviat va quedar vídua i als 19 anys també va morir la seva filla; és llavors que ella decidí fer-se escriptora i viatgera.

Emilia Serrano va lluitar perquè les dones fossin més lliures i entressin en la modernitat, però sempre des de les seves conviccions conservadores i catòliques.  Totes les seves sus propostes  educatives de la dona sempre eren compatibles amb l’exaltació  de les funcions de les dones com  esposes i mares.

Però cal reivindicar i recordar la figura d’Emilia Serrano com una pionera en el seu doble paper de dona de lletres per tots ells llibres que va escriure, des de cròniques de viatges a narrativa,  i de ciència per les  seves aspiracions com  a naturalista o científica, activitats essencialment  masculines aleshores  que van motivar moltes de les expedicions del segle XIX. Admirava profundament Alexander von Humboldt i el cita com a mestre per avalar els seus estudis de la geografia sudamericana.