Heroïnes quasi anònimes dels camps de concentració nazis

Neus Català

Olvido Fanjul CamínElisa Garrido Gracia, Neus Català Pallejà, Braulia Cánovas Mulero, Alfonsina Bueno Vela, Elisa Ricol López, Constanza Martínez Prieto, Mercedes Núñez Targa, Conchita Grangé Beleta, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman, segons l’ordre d’aparició,  són les onze dones la història de les quals ha recollit Mónica González Álvarez, periodista, escriptora, guionista de ràdio i televisió, al llibre Noche y niebla en los campos nazis. Veritables heroïnes i un exemple a seguir. Dones dispoades  a donar la seva vida en defensa de la igualtat, la justícia i la llibertat  i van aconseeguir sobreviure a les atrocitats dels camps nazis.    

Elisa Garrido

Aquestes onze dones simbolitzen  les vides (i les morts terribles ) de les 132.000 dones procedents de quaranta països que van ser sotmeses a fueron càstig i humiliacions en el camp de Ravensbrück. Entre les quals, unes  400 espanyoles.

Nacht und Nebel, en alemany ( Noche y Niebla del títol del llibre) era uno dels estatuts més temuts pels presoners, tant homes com dones. A la jaqueta els posaven  la NN, que els  identificava i implicava pitjors condicions que la resta: privats  de libertat, sense comunicació amb  l’exterior, sense cartes als familiars, poc menjar, pitjors i més durs treballs i un destí terrible, la càmera de gas. Dues dones de les ressenyades portaven NN: Alfonsina Bravo Vela i Lola García Echevarrieta, les quals, per sort, van sobreviure i no van arribar a les càmeres de gas.

Mercè Núnez. Autorretrat

Amb el llibre  de González Álvarez podem conèixer  la infantesa i  juventut de les  onze dones, la seva  procedència familiar, els records que van deixar en els seus fills i nets, el que van dir o van deixar escrit. També, al final, apareixen més de 150 fotos personals  (des de la infantesa a la vellesa), documents  històrics com els carnets de la resistència, les fitxes de presoneres del camp, les cartes de deportada resistent, carnets de combatent, dibuixos fets a la presó…

Fets  comuns  a totes les històries són el desig  d’aferrar-se a la vida, la intensa solidaritat entre les companyes de barracot, amb la creació de “famílies” d’ajuda i supervivència; no perdre  la conciència política, com quando es negaven  a rebre  el petit  salari a les fàbriques  d’armament o no defallir en el sabotatge que practicaven  per a alentir  la fabricació  d’obusos, morters i  bales o per tal  que fossin  defectuoses; no deixar  de riure, cantar ni que fos d’amagat o fuixet, rentar-se per lluitar contra la malaltia encara que l’aigua fos escassa o gelada, arreglar-se…

Barracots de Ravensbrück, al nort de Berlín

Van superar els interminables i extenuants  recomptes, en posició ferma, de vegades nues i a temperaturas sota zero,  durant hores; els  atacs  dels gossos que mataven a mossegades els nens; les pallisses  de les guardianes i de les temibles kapos; les terribles “marxes de la mort”, quan recorrien  desenes de kilòmetres per  fugir dels aliats veient com les  companyes anaven morint pel camí; van esquivar les crides dels crematoris; la gana i la malaltia, els terribles experiments mèdics dels doctors  Karl Gebhardt i Carl Clauberg… Van sobreviure, però les seqüeles físiques i psicològiques les van acompanyar la resta de les seves vides.

Moltes van patir insomni, tenien malsons, sovint depressió, ansietat, tristesa, seqüeles físiques que van derivar en moltes patologies  i malalties … Algunes d’elles com Neus Català, Violeta Friedman, Mercedes Núñez van ser valentes i van dedicar la seva vida a explicar la seva història per tal que no es tornés a repetir. La resta estaven aterrides, la por les va paralitzar, van preferir no parlar i crear un món de fantasia on tot era correcte.

És de destacar el concepte de llibertat que moltes d’elles van expressar i transmetre als seus fills: llibertat és tenir un món sense  injustícies, un món  on no hi hagi guerres, on la gent no passi gana … Algunes van seguir lluitant després contra el franquisme, a favor dels drets humans…

Per tot això, elles, actualment, són d’actualitat.

Amparo Poch, la metgessa antibel·licista

Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat  afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles  en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.

Els seus integrants, coneguts  com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries”  per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb  l’incipient moviment  feminista,  van posar  en marxa  una intensa campanya  de propaganda pels  principis  i tàctiques  de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van  optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir  escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.

La secció  espanyola  de la IRG també va  activar els seus  contactes  internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar  la sortida de 500 nens  refugiats cap a  Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.

La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar  la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar  la llibertat sexual de les  dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar  l’amor lliure rebutjant  el principi de la monogàmia el qual relacionava amb  el capitalisme i  la propietat  privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.

Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.

Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries,  va seguir al servei  de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè  Nacional de Toulouse fent  assistència mèdica.

El 1965 li va ser diagnosticar  un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.

Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.

 

«Madre Seacole», l’afroamericana que va salvar els britànics de la mort a la Guerra de Crimea

Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar  la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva  posició privilegiada a la societat i  la seguretat  de la seva llar a Jamaica per  fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i  otomans) que combatien  contra l’ imperialisme rus.

Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats  de l’Oficina de Guerra havien  rebutjat el seu  voluntariat als  hospitals  militars  britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els  soldats  de la nació-, va decidir  vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits,  mai no els abandonaria.

Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850  una terrible epidèmia de còlera  que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar  mètodes  d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale qui va partir cap a Scutari amb  un equip de 38 infermeres.

Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front  a la misèria.

Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment,  ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada  pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.

Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.

María Pacheco, la resistència ferrenya

Litografia

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com  María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla.  Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo  el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona  culta, va estudiar  llatí, grec, matemàtiques, lletres i  història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus  drets  d’herència  paterna a canvi  d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les  Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les  tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de  Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes  comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou  meses després  de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort  en rebel·lia  el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir  cap a Portugal disfressada  de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de  Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego  i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa  un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la  pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

 

 

Ma Rainey, “la mare del blues”, va viure com va voler

La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben  gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per  les diferències  entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues  i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries   actuacions  musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies  qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els  negres són les sobres  en el guisat de la vida.

Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.

Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.

Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes  les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau  per a  l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó  “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”.  Va ser resignificada en els  60 amb els lmoviments  de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.

Maria Soliña, una “bruixa” que hem de reivindicar

María Soliña (Cangas de Morrazo, Pontevedra, 1551) era una pescadora i terratinent torturada i acusada de bruixeria  per  l’església per a prendre-li els béns. Una  òpera recupera  la figura d’aquesta llegendària dona que fou  jutjada  per la Inquisició sota falses acusacions  en un procés impulsat pel poder burgès i  eclesiàstic de Cangas, després que veiés perillar la seva autoritat amb l’assalt dels que berberiscos. Soliña va morir posteriorment  a 1621. Com que no se’n coneixen detalls i no se sap on fou enterrada, la llegenda ha creat la no mort de Maria Soliña.

Tot i que la causa real fou la seva riquesa  material en una època difícil per a nobles i burgesos , l’acusació oficial davant el Tribunal del Sant Ofici de Compostela fou de bruixeria. Es basaven en els continus viatges de Maria, a la nit, a la platja, al lloc  on el seu marit i el seu germà havien  mort  lluitant contra els  turcs. Resava perquè el mar li tornés els seus cossos. Malgrat que no era rica de naixement, posseïa  bens i  drets, dels  quals fou desposeïda  als setenta anys quan, sota tortura, es va veure forçada a confessar per  lliurar-se del martiri. Va ser jutjada i condemnada  juntament  amb altres 9 dones, totes elles en relació a la bruixeria. Per  dissimular el seu propòsit de prendre’ls els béns, algunes de les dones eren “pobres de solemnitat”, totalment desamparades, per haver  quedat vídues després dels  sucessos de 1617. Moltes van morir i d’altres, com la mateixa Soliña, van haver de viure l’oprobi pels carrers de la seva població essent ella concretament condemnada a dur  durant sis  mesos l’hàbit  de penitent que la marcava  com a bruixa proscrita.

La doctora en Filosofía Chis Oliveira Malvar sosté que la caça  de bruixes  va respondre a “una política de control social” i a una “violència institucionalitzada, sistemàtica i estructural contra les dones  de caràcter exemplarizant: matar algunes per a espantar-les totes“. És considerat com “el més gran feminicidi” de la història, malgrat no ser d’interès entre els especialistes. En els segles XVI i XVII en van ser objecte les dones que el poder veia transgressores. Dones soles, coneixedores de la medicina tradicional, solteres  o vídues, dones  sàvies  que no eren al servei  de cap  home. No eren útils al sistema i, a sobre, donaven mal exemple  i resultaven  subversives per a l’ordre social. La ignorància presidia la vida quotidiana,  i la màgia, la fetilleria  i el sobrenatural, no controlats per la religió,  eren una amenaça. Actualment, des del feminisme,  sabem  que les bruixes van ser dones amb  poders fruit  de la seva intel·ligència i coneixements. Dones no domesticades,  independients, llevadores, curanderes i de vegades visionàries, dones valentes que transmetien els seus coneixements de generació en generació. La bruixa és una icona feminista, símbol  de l’alliberament. Sempre  lligada a allò subversiu que no es doblega a les normes  convencionals. Totes som bruixes, perquè totes som les netes  d’aquelles  que van cremar i de les que no van poder cremar.

I tornant a Maria Soliña, aquest personatge  llegendari motiu  d’orgull local, va inspirar cinc segles després el dramaturg  Xosé Manuel Pazos, qui va escriure una obra teatral sobre la qual es basa el músic Nacho Mañá per a compondre una òpera que fusiona el gènere  clàssic  amb el folklor  gallec i que es durà a escena a l’Auditori de Cangas els dies 8 i 9 de maig.

La soprano Carmen Durán i presidenta de l’associació cultural O Muíño da Coutada,  qui donarà veu a la protagonista la considera una víctima del seu temps, una dona valenta i revolucionària. Però a ella no li interessa la versió que va fer famosa aquesta dona el poeta Celso Emilio Ferreiro, la de l’imaginari col·lectiu, sinó la d’aquesta òpera on ella llegeix i usa la poesia com a arma i es defensa. Està convençuda que actualment  encarna totes  les dones  que han patit  abusos de poder al llarg de la història.

María Soliña. Ópera nun acto és un espectacle escènic que fuig de qualsevol classificació  convencional i que potser podria batejar-se sota el nom d’òpera folk gallega. 

Ellen Church, la primera hostessa de vol de la història

Ellen Church (1904-1965), infermera que somiava a ser pilot, va fer de l’aviació, en el seu vessant d’assistent de vol, un mitjà de vida. El seu primer servei,  Oakland-Chicago, va tenir lloc el 15 de maig de 1930; era la primera dona  que treballava  en un vol, i també  la primera comandament intermedig del sector. Com a cap d’hostesses,  Church va reclutar personalment les  Sky Girls, com les anomenava la premsa Totes eren  infermeres. L’èxit comercial de la la companyia BAT va portar la competència a adoptar aquest model. La Pan Am va ser l’última de les  grans companyies a fer-ho, el1944. Aleshores ja era una professió consolidada que el públic classificava com exclusivament femenina i era molt  ben considerada.

Nelly Diener, primera hostessa europea, que va morir en accident aeri el 1934.

Tot i ser infermeres, el seu treball  consistia en tasques com ara rebre els passatgers, carregar maletes, netejar la cabina i, fins i tot, sovint ajudaven a respostar. Treballaven sis dies a la setmana en un entorn laboral sorollós i insegur: van morir 11 hostesses de la BAT entre 1930 i 1942 en accidents  aeris.

La BAT va imposar d’altres condicions: les i les aspirants havien de ser solters, menors  de 25 anys, amb un pes màxim de 52 kg i un límit d’alçada que era màxim ( per a remuntar el vol calia comptar tot el pes, fins i tot el dels passatgers).  Amb tantes restriccions, el cert és que les primeres hostesses exercien la professió molt poc temps.

Durant la II Guerra Mundial l’obligatorietat del títol d’infermera es va deixar de banda per la necessitat bèl·liques d’aquestes professionals i a poc a poc van anar canviant altres requisits.

La vikinga Freydis Eirksdóttir, primera europea a trepitjar Amèrica

Pels volts de l’any 1000, Leif Erikson, fill d’Erik Raude (més conegut com Erik el Roig), va crear una colònia vikinga a l’extrem nord de l’illa de Terranova, a la costa atlàntica de Nord-Amèrica,  actualment anomenada Newfoundland. Aquells vikings no van saber mai que trepitjaven un nou continent; entre ells hi havia una dona deliberadament ocultada per la historiografia: Freydis Eiriksdóttir, filla d’Erik el Roig, germanastra de Leif Erikson, i capitana d’una de les dues primeres naus vikingues que van trepitjar Vinland, el nom que aquells pioners escandinaus li van donar al que, segles més tard, seria Amèrica.

Les poques fonts que l’esmenten (posteriors a la seva existència) la descriuen com una dona enèrgica, de “caràcter masculí”, i molt familiaritzada amb la navegació.

Segons La Saga d’Erik, un relat dels viatges d’Erik, de Leif i de Freydis, redactat al s. XIII – dos segles llargs després de l’existència d’aquests personatges – la capitana vikinga va solcar les costes de les actuals Terranova, Nova Escòcia i Nova Anglaterra i va contribuir decisivament a la creació de la colònia vikinga de Vinland, que ha estat localitzada en un jaciment arqueològic anomenat L’Aise-aux-Meadows. El nom de Vinland, en la llengua noruega medieval, significa “Terra de Vi”; però els primers ceps de la història americana no serien plantats fins cinc segles després (1541) pel català Joan Jofré a La Cañada de Santiago (actualment Xile). La investigació historiografia ha atribuït el vi dels vikings americans a un beuratge procedent de les baies.

A la mediterrània – zona de filiació cultural patriarcal romana- la dona ocupava un segon terme; en canvi, a les societats escandinaves la dona tenia un paper central. Els aixovars mortuoris localitzats als jaciments arqueològics revelen que exercia activitats professionals en peu d’igualtat amb els homes: eren propietàries agràries, comerciants, armadores, constructores, i, fins i tot, guerreres, que amb els homes de la seva comunitat, tripulaven els Drakers (la nau característica dels vikings).

Les  generacions immediatament posteriors al temps de Leif i Freydis van ser cristianitzades i es va construir una societat que implicaria la progressiva marginació de la dona. Això explicaria la misogínia del redactor de La Saga d’Erik (recordem-ho, al segle XIII). La investigació moderna ha revelat que la filla d’Erik el Roig va ser no tan sols la primera europea que va trepitjar el continent americà, sinó que, molt probablement fou la primera persona d’origen europeu que va posar els peus sobre aquelles noves terres.

En la mort de Josefina Cuesta, pionera de la memòria històrica a Espanya

La catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Salamanca Josefina Cuesta Bustillo ha mort a la capital salmantina als 74 anys, segons ha informat el Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca (CEMUSA), del qual  fou directora. Considerada com la pionera de la memòria històrica a Espanya, es va llicenciar  en Geografia i Història per la Universitat de Valladolid i va fer el doctorat a la Universitat de Salamanca, on va defensar la seva tesi doctoral i on va romandre com a  professora fins a esdevenir-ne catedràtica el 2003.

A més  de publicar centenars  d’articles i llibres, les principals investigacions dels quals  centrades en la Història Social espanyola del segle XX com ara els drets dels treballadors i de les dones, el feminisme i la igualtat,  Cuesta Bustillo va ser patrona del Centre Documental de la Memòria Històrica; directora del Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca i cofundadora i codirectora de la col·lecció  Memòria de Dona creada por Eusal el 2015 per  donar  a conèixer estudis sobre la dona relatius  a tots els àmbitos científics.

Deborah Lipstadt, una dona jueva contra un negacionista de l’holocaust

Deborah Lipstadt (1947) és una historiadora nord-americana, professora de Judaisme  Modern i d’Estudis de l’Holocaust a la Universitat  d’Emory. És autora, entre d’altres, del llibre La negació de l’Holocaust (1993) objecte d’una demanda per difamació interposada per l’escriptor i pseudohistoriador negacionista britànic David Irving.

 

Podem conèixer millor aquesta dona amb la pel·lícula Denial (Negación) del 2016, basada en el llibre History on Trial: My Day in Court with a Holocaust Denier de Deborah Lipstadt. Recrea el judici per aquesta demanda que acusava Lipstadt i la seva editorial, Penguin Books per libel, després que ella caracteritzés alguns del escrits i declaracions públiques d’Irving com negacionisme de l’ Holocaust en el seu llibre. No ho tenien fàcil ja que, segons la llei britànica, malgrat ser els acusats havien de demostrar la mala fe d’Irving com historriador, la qual cosa els va obligar a investigar amb lupa totes les seves obres; a més la dfensa no va admetre el testimoni de supervivents. Finalment, la sentència va establir que Irving era mal historiador, manipulador, negacionista, racista i antisemita associat amb extremistes d’extrema dreta que volien promoure el neonazisme.