Denunciem una vergonya col·lectiva que ha ocasionat la mort d’una dona

La difusió d’un vídeo sexual de d’una dona treballadora d’Iveco va provocar  el suïcidi  de la víctima. Algun/s company/s de treball de Verónica van viralitzar el vídeo sexual gravat uns anys enrere per Whatsapp. Desenes de treballadors de l’empresa  havien vist el vídeo. Qui el va difondre? La policia  investiga  d’on va sortir. qui va originar la cadena i qui hi va participar.  Al delicte contra la intimitat se sumaria el de violència masclista si el responsable va tenir una  relació  amb la víctima.

Verónica tenia 32 anys i dos nens de 4 anys i 9 mesos.

Denunciem l’home que difon el vídeo i que no ho denuncia, no la dona que l’ha fet, cosa que critiquen, sense recriminar gens els primers les persones de la moral “com cal”.  Fem l’exercici de la regla de la inversió: què pensarien si qui hagués gravat el vídeo d’ell mateix fos un home?

El futbol, prohibit a les dones fins ben entrat el s. XX

Quan els homes van marxar  a la guerra,  les dones es van posara  jugar a futbol; especialment des de 1916 les treballadores de les fàbriques d’armes van fundar equips ( a França uns 50 i  a Anglaterra  150) Espanya era neutral, però també n’hi va haver algun. Un any després d’acabada la guerra 53.000 espectadors van presenciar l’enfrontament entre el Dick Kerr’s Ladies i el St Helen’s Ladies, el 1921 la Federació anglesa va prohibir el futbol femení basant-se en presumptes informes mèdics que asseguraven que el futbol perjudicava l’aparell reproductor femení. Les dones havien de tornar a les seves ocupacions pròpies: la casa, el marit i els fills.  La prohibició va ser vigent fins al 1971.
Tot això i més ho explica el periodista Mickaël Correia a Una historia popular del futbol. Per a l’autor, les fundadores d’aquests  primers equips – emparentades amb les sufragistes, empresonades en aquests anys per centenars – s´representen el primer feminisme.

És evident que el futbol no és només un  negoci: des de fa més d’un segle ha estat un instrument d’emancipació potent per als obrers, les feministes, els militants anticolonialistes, els joves dels barris populars i els contestataris del món sencer.

 

Luceta Scaraffia, una veu per la igualtat que incomoda el Vaticà

Aquesta intel·lectual feminista nascuda a Torí el 1948 ha dirigit des de 2012 Donne Chiesa Mondo, el suplement femení de L’Osservatore Romano, el diari oficial de la Santa Seu i en aquests anys no s’ha cansat d’exposar la inferioritat que pateixen les dones a l’Església. Les pressions internes rebudes han acabat per silenciar-la i s’ha vist obligada a dimitir, juntament amb moltes altres redactores. Sobretot van incomodar dos dels seus articles: el publicat a principis de març de 2018 denunciava les condicions deplorables de les monges a la Santa Seu ( tractades com a serventes per cardenals i bisbes) i l’editorial  del febrer d’enguany en què denunciava els abusos sexuals a religioses que va obligar el Papa Francesc a reconèixer aquesta pràctica.

Scaraffia ha tingut relacions d’acostament-allunyament de l’església, alguns han considerat el seu pensament conservador perquè no defensa que les dones hagin de ser sacerdots i manté que l’avortament és un pecat, no un delicte, però defensa fèrriament les seves idees igualitàries. I tot i que ha hagut de deixar la seva feina, ha afirmat: L’Església és plena de dones extraordinàries. Estimar una institució és voler que canviï”.

Kate Mosse dona veu a les dones amagades en la història oficial

L’escriptora supervendes britànica enceta una nova tetralogia llenguadociana amb La ciutat del foc. Amb les seves novel·les històriques es proposa fer conèixer la història medieval i moderna del Llenguadoc i alhora fer sortir a la llum el paper que van tenir les dones en aquests conflictes.

Kate Mosse ( West Sussex, 1961) ha enllestit la trilogia medieval del Llenguadoc    ( El laberint, Sepulcre i Citadel) i aquesta nova novel·la és la primera d’una tetralogia que passa als segles XVI i XVII en els mateixos escenaris i el rerefons de les guerres de religió. Les dones tenen especial rellevància a les seves obres perquè en aquells temps difícils elles ho feien tot ( els homes no hi eren, anaven a la guerra), però la història no els ho ha reconegut. A les seves obres les dones fan les mateixes coses que els homes ( van a cavall, duen espasa, rescaten qui calgui…) tots i totes són herois o dolents.

Mosse va fundar el 1996 el Women’s Prize for Fiction que premia obres de ficció en anglès escrites per dones. “We want women to be supported, celebrated and we want their voices to be heard.”

Esport i conciliació familiar

He llegit a la premsa que Maite Zugarrondo, nascuda a Pamplona el 1989)  i  portera de l’ equip  Super Amara Bera Bera de hanbold  amb el qual ha aconseguit  tres títols de Lliga, dues Copes de la Reina i quatre Supercopes, ha de deixar l’esport per ocupar-se a les seves nebodes de  4 i 6 anys que té  en acollida des de fa 2 anys.

Tot i que el club l’ha ajudat i malgrat que des de fa uns mesos  la mare de les nenes també col·labora en la cura  l’esportista ha decidit que és hora de retirar-se  perquè la conciliació li ha resultat molt difícil atès que un esport d’alt rendiment demana molta dedicació i temps i ella consider que el seu rendiment esportiu ha baixat considerablement per la seva situació familiar i les conseqüències psicològiques; tampoc el sou que percep és al mateix nivell que el dels masculins i això dificulta tenir càrregues familiars ( ella i les nenes viuen a Donosti en un pis que li va cedir el club, però sense poder comptar amb la seva família per a ajudar-la a fer-se càrrec de les petites)

Ara totes 3 tornaran Pamplona  on  ella  treballarà en la coordinació  d’ un club de hanbold o tindrà un sou ajustat,  però també més temps per a dedicar a les seves nens.

Imaginem que hagués fet un home en les mateixes circumstàncies. Deixaria l’esport en el punt més alt de la seva carrera per a fer-se càrrec d’unes nebodes?

Dones revolucionàries: Marina Ginesta

AvuiLa foto completa. La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos, Barcelona, 21-7-1936. JUAN GUZMÁN War Dogs, War Photography, Women In History, Cold War, Historical Photos, Military Women, Military History, Spanish War, Military Coup he conegut la figura de MARINA GINESTÀ, miliciana  membre de la joventut comunista catalana que es va fer famosa per una fotografia del fotògraf alemany Hans Gutmann (que va  castellanitzar com  Juan Guzmán) a la terrassa de l’Hotel Colón, on  es va establir una oficina d’allistament.  Aquell 21 de juliol de 1936 Marina  tenia 17 anys i no tenia intenció d’anar a la guerra.  Com ella mateixa va afirmar:  És una bona foto, reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment […] Diuen que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper.

Marina Ginestà i Coloma (Tolosa, 29 de gener de 1919 – París, 6 de gener de 2014) fou una periodista i traductora catalana. Era filla de sindicalistes: Bruno Ginestà, secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya, i Empar Coloma, membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista. La seva àvia materna, Micaela Chalmeta, va ser una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya.

El 1930 la família es va traslladar a Barcelona i aviat Marina va entrar a formar part de les joventuts comunistes. Defensora activa de la causa republicana, durant la Guerra Civil va treballar com a periodista de diversos mitjans de comunicació republicans, així com de traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda. Va ser intèrpret de  Mikhaïl Koltsov, corresponsal del diari soviètic i agent de Stalin a Espanya.  La derrota del somni republicà la va sorprendre a Alacant des d’on, després de dos mesos d’empresonament, va aconseguir fugir de l’Espanya franquista. Amb l’ocupació nazi de França va abandonar Europa rumb a Mèxic, però el seu destí final va ser la República Dominicana on es va casar amb el seu primer marit, al qual va conèixer en el viatge. El 1946 es va veure obligada a abandonar el país per la persecució del dictador Rafael Trujillo i, després de recalar a Veneçuela amb els seus pares, el 1952 es va casar en segones núpcies amb un diplomàtic belga, Karl Werck, amb el qual va tornar a Barcelona a la dècada de 1960. Hi va romandre fins a començaments dels setanta (va publicar  dues novel·les en català) Posteriorment  es va traslladar a París, on va viure fins a la mort.

Ella, com moltes d’altres, és una dona paradoxalment oblidada. Amb voluntat de restituir la seva memòria, la plaça “Dones del 36” de Barcelona, al barri de Gràcia, dedicarà un gran mural a la miliciana antifeixista. També, un dels projectes autogestionats sorgits de l’Ateneu Popular del Fort Pienc: El Rec és la biblioteca popular Marina Ginestà.

LLIBRES DE  MARINA GINESTÀ

Resultado de imagen de llibres de Marina Ginestà    El 1976, Marina Ginestà va publicar en català la novel·la Els antípodes (ed. Dopesa ), finalista del Premi  Joan Estelrich de 1976 i  Premi  Fastenrath de 1977 en els Jocs Florals de Barcelona. La novel·la, dedicada a Jesús de Galíndez —el rastre del qual, després de ser segrestat a   Nova York el1956 per sicaris de Trujillo, es va perdre—, explica la història de dos exiliats catalans en una illa del Carib  durant la Segona Guerra Mundial, les angoixes i els seus anhels per retornar.

FotoA En vindran d’altres  (1976), l’autora s’ha basat en la història de la seva família a Barcelona. Els inicis del sindicalisme revolucionari català en els primers anys del segle XX… A partir dels records del seu alter ego “Anna”  crea  una trama que culmina en una descripció vívida dels drames de la vida quotidiana de moltes famílies activistes, treballadors de la Barcelona dels anys 1920, que encara recorden la Setmana Tràgica  de 1909. Hi veiem privacions, penúria, vagues, repressió i empresonament;  podem reconèixer també certes figures conegudes de l’anarquisme.

La de Marina fou una vida compromesa  amb una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que creu que encara que l’anhelada Revolució s’hagi frustrat cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres…”

“Tot i així toca aguantar, després de nosaltres, en vindran d’altres”

 

Diguem no als esteretips sobre les dones

Aquesta és la imatge de la campanya comercial d’uns grans magatzems per al dia de la mare: una dona i 3 percentatges que la defineixen. Com afegeix qui ha fet la crítica al diari digital Público ( en la seva secció  #tremending ) 100% masclista i 100% patriarcal. Nombroses usuàries de twitter se n’han mostrat indignades, la qual cosa ha obligat l’empresa a publicar un comunicat explicatiu que “pretenia homenatjar les mares que a més de ser-ho no obliden ser dones, treballadores, responsables i compromeses amb la societat”.

Però, cal celebrar “el dia de la mare”?