Miss La La, l’acròbata que va pintar Degas

Miss La La fou la millor acròbata del seu temps, l’últim quart del segle XIX. Degas la va plasmar en una obra única que actualment s’exposa a la National Gallery de Londres.

Anna Albertine Olga Brown era mulata, havia  nascut  el 1858 a Szczecin, una petita localitat costanera del mar Bàltic que formava part de Prússia i actualment pertany a Polònia. El seu pare era afroamericà i la seva mare blanca, tots dos eren artistes  de fira. El seus exotisme i habilitat la van fer triomfar. Als cartells publicitaris figurava com a  “Olga la negra”, “la Venus dels tròpics”, “Princesa africana”, “la dona canó”, “la reina mulata”. Els números de força la van fer única, especialment el que la deixava suspesa de la boca. El públic quedava bocabadat, també pel risc que assumia ja que es treballava sense xarxes.  Degas va quedar impressionat quan la va veure al Circ Fernando i la va pintar. Durant 4 mesos i després de molts esbossos i apunts va fer-ne un quadre molt arriscat per la seva perspectiva, absents els espectadors, ella com a única protagonista, amb el rostre ocult, centrant tota l’atenció en l’artefacte  que penjava  de la seva boca. Paradoxalment, en aquell temps el públic no va valorar aquesta obra, però l’anomenada d’Olga es va fer més gran.

Olga Brown es va casar amb un famós contorsionista afroamericà, Emanuel Woodson, conegut  com Manuel que va esdevenir director d’escena del Palais d’Été, mentre que Miss La La formava amb les seves  tres filles una companyia  d’acrobàcia sobre escales, las germanes Keziah. La seva petja es perd el 1919, quan va  sol·licitar un visat d’entrada als Estats Units.

Londres

Com pensava celebrar el PP valencià la seva victòria electoral?

El president  del PP de València, Alfonso Rus, en plena campanya citava els seus seguidors la nit electoral per celebrar la victòria: “Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres”. Sembla un acudit, oi? I després afegia: “Las nuestras, claro”.

Llegiu el comentari al Bloc MUJERES del diari El País (16/11)

Delinqüència femenina

dones-a-la-presodelinquencia

Avui hi ha un reportatge interessant al diari El País, El enigma de la escasa delincuencia femenina. Planteja les raons o enigmes del baix percentatge de dones a les presons. És un fet que hi ha menys dones delinqüents, són menys violentes i menys reincidents. Actualment, només deu de cada cent reclusos són dones.

Factors biològics i socioculturals expliquen les diferències entre homes i dones en aquest àmbit. El perfil de la dona presa ha canviat en les últimes dècades. En els anys 80 el 86% de les dones complien condemna per delictes contra la propietat o contra les persones i només un 11% per tràfic de drogues. Actualment aquest és el delicte que més dones porta a la presó (65%) tant de dones grans que es dediquen a la venda com joves drogoaddictes a les quals l’addicció obliga a robar per comprar o dones estrangeres detingudes per entrar droga al país.

Tampoc l’increment de delictes comesos per noies joves no es percep pels experts com un senyal d’alarma. En general, en les noies hi ha més risc que desenvolupin conductes que poden resultar més perjudicials per a elles mateixes que per als altres. Un dels motius d’internament en centres de correcció d’algunes joves és el maltractament a la seva mare.

Podem llegir el testimoni d’algunes dones que passen per l’expariència de la presó i expliquen què els hi ha dut:

Tamara és una noia de 22 anys  que des de molt jove s’ha dedicat al furt amb intimidació. Porta 30 mesos a la presó i té pendents 6 anys i 10 causes. Actualment, després d’acumular moltes notificacions per mal comportament i tràfic de drogues, diu que ha canviat; vol ser perruquera, casar-se i oblidar la droga que l’ha dut on és.

La veneçolana M. Elena, de 37 anys i mare de dos adolescents de 17 i 15 anys, es penedeix d’haver fet cas a una amiga i haver entrat 1,7 quilograms de droga. Ara estudia Treball Social  a la UNED i somia iniciar una nova vida am els seus fills.

Claudia, la mare d’Aitana, es va veure obligada a denunciar la seva filla després de quasi 5 anys de maltractaments continuats  tant a ella com a la seva parella i a l’àvia. la noia justifica la seva violència pels “porros” i  en realitat creu que ara els joves són més violents perquè els pares són massa tolerants. Després de tres mesos d’internament assegura que ha canviat tot i que en els 21 mesos que liresten sap que ha de treballar molt.

Més sobre violència contra les dones

amnistia

Ara que han tornat a haver casos de morts per violència masclista, m’agradaria fer esment de dos textos que he llegit a les pàgines del diari El País (27/07/09)

El primer és escrit per Gemma Lienas i està relacionat amb els casos de violació de noies menors per part de grups de nois, la majoria també menors d’edat, ocorreguts recentment a uns pobles d’Andalusia. El fet ha suscitat una agra polèmica sobre l’edat penal a Espanya i la conveniència de rebaixar-la, cosa que alguns defensen (oblidant, potser, que tot i així la legislació preveu alguna mena de reeducació de la seva conducta).  També s’han relacionat amb els successos conceptes com manca de valors i d’educació  del jovent, permisivitat extrema de bona part de la societat…. L’article de la Lienas es titula ¿A quién deberímos imputar? I destaca: ” Una de cada cuatro niñas antes de los 17 años sufrirá abusos sexuales y el 85% de éstas serán violadas por alguién próximo.” L’autora afegeix a la polèmica un ingredient que, tal vegada,  ha estat poc abordat: la violència sexista. El delicte comès per aquests  nois contra aquestes nenes no és cap altre que el de violència contra les dones. I contra aquest delicte, ara comès per uns nens, cal sobretot que canviïn les mentalitats. Llegiu-lo, és ben interessant.

Podeu llegir també l’article aparegut a La Malla (25/07/09) Ressuscita el debat sobre augmentar les penes als nens delinqüents

L’altre text que avui m’ha cridat l’atenció és una carta al director escrita per una dona, Carolina Ventura Álvarez-Arenas i no indica la seva procedència geogràfica. La carta es titula Millennium i, evidentment, parla de la trilogia de l’autor Stieg Larsson. En realitat és un elogi de dos homes que, indubtablement,  no tenen res a veure amb aquells altres que no estimen (és a dir, odien) les dones. En primer lloc fa un reconeixement a Diego López Garrido pel text publicat a Babelia el passat 18 de juliol Larsson y el retorno de las amazonas tot agraint-li la sensibilitat cap al tema de violència contra les dones que segons la ressenya és, evidentment, el tema més important de la trilogia de Larsson.

En segon lloc, òbviament, agraeix també l’autor la seva creació d’uns personatges femenins tan innovadors per la seva fortalesa i la seva personalitat. I no només la inquietant protagonista, Lisbeth Salender sinó també totes les altres dones, la Rosa, la germana de Mikel,  l’Erika…

He trobat aquesta altra pàgina, en anglès, sobre Stieg Larsson.

stieg-larsson

El llibre de cuina de la sra Darwin

receptari1emma-darwindiaris-demmach
Enguany s’ha commemorat el centenari del naixament  Charles Darwin (1809-1882),  naturista autor del conegut tractat L’origen de les espècies. També ha estat publicat al Regne Unit  (Nadal 2008) un llibre de cuina de la seva no gens coneguda esposa, Emma Wedgwood Darwin (1808-1896), que conté més de 40 plats victorians, des de xampinyons a la brasa fins a pasta fullada de formatge.

Les receptes formen part dels diaris d’Emma, on anota esdeveniments i successos ocorreguts al seu espòs i també consells de salut i alimentació. Hi trobem procediments per conservar els aliments etc.

El llibre s’ha publicitat com a la solució perfecta per als que han d’afrontar un Nadal de crisi creditícia i ha estat editat a càrrec de les autores Dusha Bateson i Weslie Janeway, les quals han tingut accés als arxius de la Universitat de Cambridge (sud d’Anglaterra), on Darwin va  estudiar de 1828 a 1831.

“Emma fou una senyora molt subestimada. No era Delia Smith (la cèlebre cuinera), però havia d’alimentar el seu espòs, set nens i dotze criats. El llibre mostra l’enfoc metòdic que ella tenia a recopilar les seves  receptes”, va dir Bateson. Les vendes del llibre, publicat per la Universidad de Cambridge, ajudaran a finançar projectes d’ investigació de les cartes de Darwin,  guardades en aquesta institució acadèmica.

“La seva  teoria de l’ evolució per selecció natural és una de les més importants de la ciència i encara estudiem tot el que ell va escriure” va declarar  Adam Perkins, comissari de manuscrits científics de la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Tot i així, “és un procés costós que demana especialitzats i, per tant, la seva financiació és vital”.

Podeu trobar informació a  http://darwin-online.org.uk/

El tracte que reben les dones en les diferents confessions. Les religions són masclistes?

Dona sacerdot

En aquesta imatge podem veure la Reverenda Ulla Momberg,  sacerdot de l’església anglicana i membre actiu d’una associació en pro del dret de les dones a accedir al sacerdoci.A la majoria de les confessions les dones no poden tenir un  paper preponderant, són relegades a segon pla. La situació òptima la veiem en alguns cultes protestants que permeten l’ordenació de ministres (l’església anglicana va ordenar 32 dones el 1994 a la catedral de Bristol); a l’extrem oposat, algunes creences integristes exerceixen un infern teocràtic per a les dones, fins i tot permetent la violació dels seus drets com a ciutadanes (matrimonis concertats…). Pretendre la paritat és encara en la majoria de religions una utopia, només les menys conegudes permeten un paper actiu a les dones.

Les tres religions monoteistes són discriminatòries pel que fa a la dona: l’islam sacralitza la poligàmia, el rebuig de les dones per infidelitat… i la prohibició de sortir al carrer sense cobrir-se; tant en  el judaisme com en el cristianisme els homes van acaparar el fenomen religiós i l’instrumentalitzaren per assegurar-se la seva preeminència. Joan Pau II va deixar clar que per a les dones el referent era la Verge Maria.  Per a l’hinduisme  la reencarnació en dones significa que alguna cosa ha fallat.

Acudit Podem veure l’opinió de diferents persones interessades en el tema: Mujer e iglesia  (Protestante Digital)

I l’article Sometidas en nombre de Dios (El País 11/04/09)

Com a molts altres àmbits, hi ha més dones que van a l’església que homes, però elles tampoc no manen. Potser el fet de la manca de vocacions masculines contribueixi a l’impuls del canvi.

Les dones segons Philip Scott Johnson

Philip Scott Johnson, artista nordamericà,  té una peculiar visió de les dones  en la història de l’art i de les dones en l’univers cinematogràfic:[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nUDIoN-_Hxs" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vEc4YWICeXk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]