El president del PP de València, Alfonso Rus, en plena campanya citava els seus seguidors la nit electoral per celebrar la victòria: “Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres”. Sembla un acudit, oi? I després afegia: “Las nuestras, claro”.
Llegiu el comentari al Bloc MUJERES del diari El País (16/11)
Les lletres de la part superior dreta diuen:
POSTALS MISÒGINES. DEMOCRÀCIA OCULTA
Una explicació del salari desigual? 
Avui hi ha un reportatge interessant al diari El País, El enigma de la escasa delincuencia femenina. Planteja les raons o enigmes del baix percentatge de dones a les presons. És un fet que hi ha menys dones delinqüents, són menys violentes i menys reincidents. Actualment, només deu de cada cent reclusos són dones.
Factors biològics i socioculturals expliquen les diferències entre homes i dones en aquest àmbit. El perfil de la dona presa ha canviat en les últimes dècades. En els anys 80 el 86% de les dones complien condemna per delictes contra la propietat o contra les persones i només un 11% per tràfic de drogues. Actualment aquest és el delicte que més dones porta a la presó (65%) tant de dones grans que es dediquen a la venda com joves drogoaddictes a les quals l’addicció obliga a robar per comprar o dones estrangeres detingudes per entrar droga al país.
Tampoc l’increment de delictes comesos per noies joves no es percep pels experts com un senyal d’alarma. En general, en les noies hi ha més risc que desenvolupin conductes que poden resultar més perjudicials per a elles mateixes que per als altres. Un dels motius d’internament en centres de correcció d’algunes joves és el maltractament a la seva mare.
Podem llegir el testimoni d’algunes dones que passen per l’expariència de la presó i expliquen què els hi ha dut:
Tamara és una noia de 22 anys que des de molt jove s’ha dedicat al furt amb intimidació. Porta 30 mesos a la presó i té pendents 6 anys i 10 causes. Actualment, després d’acumular moltes notificacions per mal comportament i tràfic de drogues, diu que ha canviat; vol ser perruquera, casar-se i oblidar la droga que l’ha dut on és.
La veneçolana M. Elena, de 37 anys i mare de dos adolescents de 17 i 15 anys, es penedeix d’haver fet cas a una amiga i haver entrat 1,7 quilograms de droga. Ara estudia Treball Social a la UNED i somia iniciar una nova vida am els seus fills.
Claudia, la mare d’Aitana, es va veure obligada a denunciar la seva filla després de quasi 5 anys de maltractaments continuats tant a ella com a la seva parella i a l’àvia. la noia justifica la seva violència pels “porros” i en realitat creu que ara els joves són més violents perquè els pares són massa tolerants. Després de tres mesos d’internament assegura que ha canviat tot i que en els 21 mesos que liresten sap que ha de treballar molt.
Ara que han tornat a haver casos de morts per violència masclista, m’agradaria fer esment de dos textos que he llegit a les pàgines del diari El País (27/07/09)
El primer és escrit per Gemma Lienas i està relacionat amb els casos de violació de noies menors per part de grups de nois, la majoria també menors d’edat, ocorreguts recentment a uns pobles d’Andalusia. El fet ha suscitat una agra polèmica sobre l’edat penal a Espanya i la conveniència de rebaixar-la, cosa que alguns defensen (oblidant, potser, que tot i així la legislació preveu alguna mena de reeducació de la seva conducta). També s’han relacionat amb els successos conceptes com manca de valors i d’educació del jovent, permisivitat extrema de bona part de la societat…. L’article de la Lienas es titula ¿A quién deberímos imputar? I destaca: ” Una de cada cuatro niñas antes de los 17 años sufrirá abusos sexuales y el 85% de éstas serán violadas por alguién próximo.” L’autora afegeix a la polèmica un ingredient que, tal vegada, ha estat poc abordat: la violència sexista. El delicte comès per aquests nois contra aquestes nenes no és cap altre que el de violència contra les dones. I contra aquest delicte, ara comès per uns nens, cal sobretot que canviïn les mentalitats. Llegiu-lo, és ben interessant.
Podeu llegir també l’article aparegut a La Malla (25/07/09) Ressuscita el debat sobre augmentar les penes als nens delinqüents
L’altre text que avui m’ha cridat l’atenció és una carta al director escrita per una dona, Carolina Ventura Álvarez-Arenas i no indica la seva procedència geogràfica. La carta es titula Millennium i, evidentment, parla de la trilogia de l’autor Stieg Larsson. En realitat és un elogi de dos homes que, indubtablement, no tenen res a veure amb aquells altres que no estimen (és a dir, odien) les dones. En primer lloc fa un reconeixement a Diego López Garrido pel text publicat a Babelia el passat 18 de juliol Larsson y el retorno de las amazonas tot agraint-li la sensibilitat cap al tema de violència contra les dones que segons la ressenya és, evidentment, el tema més important de la trilogia de Larsson.
En segon lloc, òbviament, agraeix també l’autor la seva creació d’uns personatges femenins tan innovadors per la seva fortalesa i la seva personalitat. I no només la inquietant protagonista, Lisbeth Salender sinó també totes les altres dones, la Rosa, la germana de Mikel, l’Erika…
He trobat aquesta altra pàgina, en anglès, sobre Stieg Larsson.
Les receptes formen part dels diaris d’Emma, on anota esdeveniments i successos ocorreguts al seu espòs i també consells de salut i alimentació. Hi trobem procediments per conservar els aliments etc.
El llibre s’ha publicitat com a la solució perfecta per als que han d’afrontar un Nadal de crisi creditícia i ha estat editat a càrrec de les autores Dusha Bateson i Weslie Janeway, les quals han tingut accés als arxius de la Universitat de Cambridge (sud d’Anglaterra), on Darwin va estudiar de 1828 a 1831.
“Emma fou una senyora molt subestimada. No era Delia Smith (la cèlebre cuinera), però havia d’alimentar el seu espòs, set nens i dotze criats. El llibre mostra l’enfoc metòdic que ella tenia a recopilar les seves receptes”, va dir Bateson. Les vendes del llibre, publicat per la Universidad de Cambridge, ajudaran a finançar projectes d’ investigació de les cartes de Darwin, guardades en aquesta institució acadèmica.
“La seva teoria de l’ evolució per selecció natural és una de les més importants de la ciència i encara estudiem tot el que ell va escriure” va declarar Adam Perkins, comissari de manuscrits científics de la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Tot i així, “és un procés costós que demana especialitzats i, per tant, la seva financiació és vital”.
Podeu trobar informació a http://darwin-online.org.uk/
En aquesta imatge podem veure la Reverenda Ulla Momberg, sacerdot de l’església anglicana i membre actiu d’una associació en pro del dret de les dones a accedir al sacerdoci.A la majoria de les confessions les dones no poden tenir un paper preponderant, són relegades a segon pla. La situació òptima la veiem en alguns cultes protestants que permeten l’ordenació de ministres (l’església anglicana va ordenar 32 dones el 1994 a la catedral de Bristol); a l’extrem oposat, algunes creences integristes exerceixen un infern teocràtic per a les dones, fins i tot permetent la violació dels seus drets com a ciutadanes (matrimonis concertats…). Pretendre la paritat és encara en la majoria de religions una utopia, només les menys conegudes permeten un paper actiu a les dones.
Les tres religions monoteistes són discriminatòries pel que fa a la dona: l’islam sacralitza la poligàmia, el rebuig de les dones per infidelitat… i la prohibició de sortir al carrer sense cobrir-se; tant en el judaisme com en el cristianisme els homes van acaparar el fenomen religiós i l’instrumentalitzaren per assegurar-se la seva preeminència. Joan Pau II va deixar clar que per a les dones el referent era la Verge Maria. Per a l’hinduisme la reencarnació en dones significa que alguna cosa ha fallat.
Podem veure l’opinió de diferents persones interessades en el tema: Mujer e iglesia (Protestante Digital)
I l’article Sometidas en nombre de Dios (El País 11/04/09)
Com a molts altres àmbits, hi ha més dones que van a l’església que homes, però elles tampoc no manen. Potser el fet de la manca de vocacions masculines contribueixi a l’impuls del canvi.
Philip Scott Johnson, artista nordamericà, té una peculiar visió de les dones en la història de l’art i de les dones en l’univers cinematogràfic:[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nUDIoN-_Hxs" width="425" height="350" wmode="transparent" /][kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vEc4YWICeXk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Un document gràfic interessant del franquisme. Un anunci de conyac amb un rerafons masclista:
