desembre de 2021 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Balanç violència masclista 2020: 46 dones i 3 menors mortes i 29 menors orfes

L’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere ha presentat avui l’informe sobre violència masclista 2020 a partir de l’anàlisi de les dades objectives dels expedients judicial. Un total de 46 dones i tres menors d’edat (dos nens i una nena) van morir assassinats per violència de gènere en la parella o l’exparella el 2020, i només vuit víctimes havien presentat una denúncia amb anterioritat. Del total de víctimes mortals, el 71,7% eren mares, i el seu crim va deixar 29 menors orfes. La xifra s’enfila a 68 persones que van perdre la mare, si no es té en compte l’edat dels fills. En aquests crims, l’agressor era el pare biològic en el 58% dels menors orfes. A Catalunya, hi ha registrades 9 víctimes mortals per violència de gènere, amb una menor, segons l’estadística dels Mossos d’Esquadra. En aquest període, s’indica que set homes van ser assassinats per les seves parelles o exparelles. I en tres casos la dona, abans de ser l’agressora, havia presentat una denúncia contra l’home.

Pel que fa al perfil de l’agressor, es correspon a un home d’uns 48,4 anys de mitjana, gairebé similar a la de l’any passat, i molt igualada a la de les víctimes. S’afegeix que set de cada deu (70%) agressors són espanyols i el 30% restant, estrangers.

Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista

Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència com a l’entrada en un convent i va marxar a Madrid on entrà en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul Eudald, qui va rebre diferents missatges destinats a Amalia, molts dels quals reunits al llibre Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El catolicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.

Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.

Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.

Amelina Correa Ramón n’ha escrit diverses biografies.

Elizabeth Bishop, poeta esdevinguda icona del lesbianisme

Elizabeth Bishop (EEUU, 1911- 1979) va rebre el Premi Pulitzer de poesia el 1956 pel seu llibre North & South – A Cold Spring (Nord i sud – Una primavera freda), que agrupava diversos poemaris. Posteriorment, rebria el National Book Award i el National Book Critics Circle Award, així com dues beques Guggenheim i una altra de l’Ingram Merrill Foundation. El 1976, es va convertir en la primera dona a rebre el Neustadt International Prize For Literature.

A nivell personal va tenir diverses relacions amoroses amb dones, però dues de més estables; la primera, de 1951 a 1967, amb l’arquitecta brasilera Lota de Macedo Soares qui, afectada d’una profunda depressió, va suïcidar-se després que la relació entre ambdues acabés. La segona fou amb Alice Methfessel, a qui va conèixer el 1971 i qui va heretar els drets literaris un cop traspassada Bishop.

La seva relació amb Lota fou tractada en una pel·lícula, Flors Rares (Reaching for the Moon, 2012), basat en el llibre Flors Rares i Banalíssimes de l’autora Carmem Lucia d’Oliveira, així com en el llibre The More I Owe You (Mentre més et dec), de l’escriptor nord-americà Michael Sledge.
Durant els anys de vida comuna, l’escriptora va crear peces memorables en prosa on recupera ressons de la seva difícil infantesa ( fou òrfena de pare de molt petita i filla d’una mare absent ingressada en un psiquiàtric, així que fou pujada per familiars no sempre amorosos); publica el seu segon poemari, objecte del Pulitzer el 1956, i concep un tercer, Qüestions de viatge (1965), on fa aquesta pregunta: “És manca d’imaginación el que ens obliga a venir / a llocs imaginats, en lloc de restar a casa?”.

Un dels seus poemes més comentats i antologats és One Art, una elegia de l’art de saber perdre. Comença el poema amb una reflexió de caràcter general sobre la inevitabilitat de les pèrdues i la necesitat d’acceptar-les (No és difícil dominar l’art de perdre: tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,
que la seva pèrdua no és cap desastre), després passa a recomptar les seves pèrdues personals i l’impacte ocasionat; i a l’última estrofa apareix la veritable raó del poema: la pèrdua d’una persona. Si bé silencia els detalls, un parèntesi revela la importància d’aquesta pèrdua, que l’ha deixada dessolada. És a dir, el que el poema posa de manifiest, en realitat, és la imposibilitat de superar les pèrdues, o sigui, que perdre és un art que mai no aconsegueix dominar (Fins i tot havent-te perdut a tu (la teva veu bromejant, un gest que estimo) no haure mentit. Per descomptat no és difícil dominar l’art de perdre, per més que de vegades pugui semblar-nos (escriu-ho!) un desastre).