Amb el hashtag #thoestasperdent s’ha presentat una campanya que encoratja a consumir l’esport de dones. Esportistes d’elit com Mireia Belmonte, Laia Sanz o Maria Vicente protagonitzen l’espot que reivindica la presència de l’esport femení als mitjans de comunicació.
El lema: Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle.
Nascuda el 1925 als EEUU on va morir el 2015, de nena va patir una malaltia que va provocar una disparitat en la longitud de les seves cames. Després d’una infecció que va estar a punt de fer que li amputessin la cama, es va iniciar en el tennis als 6 anys gràcies al seu germà i va aconseguir guanyar 35 títols professionals al llarg de la seva carrera.
Doris Hart és una de tres jugadores, totes dones, que ha aconseguit tots els títols possibles en torneigs de Grand Slam (individuals, dobles i dobles mixts) dels quatre torneigs de Grand Slam. Les altres són Margaret Smith Court i Martina Navratilova.
Es va retirar del circuit el 1955, tot i que encara va fer alguna aparició sorpresa en els dobles de Wimbledon i l’US Open a finals de los 60. Durant 28 anys va impartir classes de tennis a Pompano Beach ( Florida).
Una altra dona la gesta de la qual ens era desconeguda.
Les iniciatives que promouen la bellesa real i critiquen els tabús que encara hi ha amb els cossos femenins ( com la convenció estètica de la depilació femenina) es multipliquen darrerament. Una d’elles fou la campanya viral que Laura Jackson, una jove estudiant britànica, va engegar el darrer gener que anima les dones a no depilar-se durant el mes. Afirmà que deixar-se créixer el pèl del cos l’havia fet sentir “més alliberada i confiada”. Dones d’arreu del món es van sumar a la campanya i van pujar fotos seves amb pèl corporal amb l’etiqueta #januhairy.
L’objectiu de la campanya era recaptar fons destinats a l’organització Body Gossip, que treballa per la bellesa natural de tots els cossos i que amb aquests diners fan campanyes en escoles que per motius econòmics no tenen accés a aquest tipus de recursos.
La bloguera i activista tunisenca, símbol de la revolució que van protagonitzar uns joves que no acceptaven la injustícia, ha mort aquest dilluns als 36 anys a causa d’una llarga malaltia.
Des del seu blog, Una niña tunecina, en àrab, francès i anglès, Lina va mostrar el seu activisme i va començar la seva denúncia contra el règim de l’aleshores president Ben Alí, qui va censurar-lo i el tancà. Però en esclatar el 2011 l’anomenada ‘Revolució dels gessamins’ –detonant de la coneguda com ‘Primavera Àrab’– la bloguera es va convertir en una de les seves heroïnes.
En el seu últim missatge aquest mateix diumenge, Lina Ben Mhenni apel·lava els polítics tunisencs, els quals encara no han aconseguit aprovar un govern 4 mesos després de l’elecció del president Kais Saad. I va tornar a criticar la corrupció, la repressió i la violència.
Reproduïm part del seu últim escrit: “Som un poble que no aprèn del seu passat i no memoritza les lliçons de la història, com si fóssim persones de curta duració, o em permeto dir que no hi ha memòria”.
Justament, diumenge 19 n’havia fet un altre en francès on donava les gràcies a tots els qui li havien fet un homenatge recentment i expressava que se sentia molt millor i més forta. Lamentem aquest final que, indubtablement, ha estat massa prematur. Que ens serveixi d’exemple la seva valentia.
L’alacantina Joana Concepció Francés de la Campa ( 1924-1990) va patir un franquisme que impedia les dones tenir èxit en l’esfera pública i les 4reduïa a tasques subalternes i a l’entorn de la llar. Tot i així, quan ca començar a despuntar va ser utilitzada pel règim, per mostrar a l’ estranger la vitalitat de la pintura espanyola. Va ser inclosa a la Biennal d’Alexandria de 1959 i a la de Venècia de 1960, va participar a la col·lectiva del Guggenheim Museum de Nova York ( Before Picasso; after Miró ), també de 1960, i a la de la Tate Gallery de Londres de 1962 ( Modern Spanish Painting ), però ben aviat va ser bandejada, ja sigui per la seva relació amb el pintor ja reconegut Pablo Serrano, vint anys més gran, o bé per la seva pintura tendent a la introspecció i contemplació, en franca contradicció amb l’informalisme dels artistes contemporanis com Tàpies i Saura, que s’impregna de valors com la força bruta i l’heroïcitat. El 1957 s’uneix al grup El Paso, que constituïa l’avantguarda de la pintura espanyola, però un any més tard n’és expulsada, juntament amb Manuel Rivera. En solidaritat, també Serrano va sortir del grup. Sempre han estat silenciats els motius de l’expulsió. Algú apunta que Saura, qui pretenia Francés, va sentir-se incomodat quan ella el va rebutjar.
Ara la galeria Mayoral de Barcelona recupera l’obra d’aquesta artista silenciada i ens ofereix 14 obres seves dels anys 1958-1961, del període informalista. La trajectòria posterior d’aquesta pintora tan oblidada pels grans museus nacionals s’allunya de l’informalisme i s’acosta a una nova figuració.
Benvingudes iniciatives com la de la galeria Mayoral perquè ens ajuden a desentranyar el masclismeimplícit en l’art i, paradoxalment, també en artistes avantguardistes.
María Gámez ( San Lúcar de Barrameda, 1969), subdelegada a Màlaga del govern, ha estat anomenada directora de la Guardia civil. És considerada una experta en assumptes jurídics. Ha treballat per la recuperació de la memòria històrica, especialment la relacionada amb dones, sobretot, la de Victoria Kent, que va set la primera dona a entrar en un Govern d’Espanya el 1931 com directora general de Presons. Sempre assisteix a les manifestacions o concentracions feministes.
El seu nomenament és a l’alçada del que va suposar el de Carme Chacon com a ministra de Defensa el 2008.
Esperem que aquest nomenament es tradueixi en una milloria de la situació de les dones en un cos on sempre han estat discriminades
L’escriptora d’Alcoi, que patia esclerosi des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La seva trajectòria literària i personal ha estat marcada pel compromís amb els Països Catalans. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017 i considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes.
A l llarg de quatre dècades, ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l’assaig, els relats, l’articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són Júlia (1983), La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–, el recull de relats Dones ( 1997), Amor meva (2010), Homes (2010), Els invisibles (2013) o Jonàs (2016), ambientada en l’actualitat a Barcelona i Nova York. Les seves dues últimes novel·les publicades el 2019 són Prime time. Irreverències i La sarbatana.
A més del seu compromís amb la llengua catalana i la llibertat, sempre va lluitar per la millora de la situació de les dones i la infància.
Amb la lectura, o relectura de les seves obres sempre perviurà en la nostra memòria.
El gener de 1918 la pujada dels preus la pujada dels preus dels productes bàsics, com el carbó i el blat, va provocar una manifestació protagonitzada exclusivament per dones que va provocar assalts als comerços i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona. El dia 10, Amàlia Alegre, una barcelonina del carrer de l’Om, a prop de les Drassanes —en ple barri de l’actual Raval, llavors Districte V—, va penjar un cartell convocant les dones per marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu del carbó. Alegre no era una dona anònima, sabia que la seva iniciativa tindria èxit, darrere tenia una formació política, el Partit Radical que acabava de guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. La revolta fou exclusivament de dones ( van fer fora els homes que volien sumar-s’hi) i va durar 16 dies fins a la declaració de l’estat de guerra.
El context és el de la I Guerra Mundial, Espanya havia esdevingut el graner d’Europa. Era un moment de bonança, els salaris havien pujat, però també els preus dels productes bàsics, la Junta de Proveïments que marcava els preus d’aquests articles de primera necessitat, per diversos interessos econòmics i polítics, no vetlla com cal per mantenir aquests preus als comerços.
La primera manifestació va aplegar 500 dones, i les següents es van anar fent grans a mesura que el temps passava. La prohibició de la participació dels homes s’explica pel temor que el sindicat monopolitzés la revolta ( els homes estaven molt més sindicats que les dones). Ben aviat l’acció es va anar radicalitzant amb l’entrada de dones vinculades a la CNT i d’altres barriades. Les dones exigien preus més baixos i els comerços es van plantar i s’hi negaren. Van començar els assalts als comerços i tot va sortir de mare. Finalment, a l’altra banda, també l’administració es radicalitzà. Va declarar l’estat de guerra i va treure l’exèrcit al carrer.
Potser la revolta de 1918 no tingués caràcter feminista, perquè les reivindicacions de les dones no ho eren. Però van ser unes manifestacions liderades i protagonitzades exclusivament per dones cosa ja prou excepcional.
La Mònica, una dona de 28 anys i la seva filleta Ciara de 3 van ser assassinades pel company i pare de 27 anys al seu domicili d’Esplugues de Llobregat el mateix dia de Reis. Les va ofegar i després d’intentar suïcidar-se va trucar la policia. Segons les investigacions de la policia catalana, arran dels testimonis de l’entorn familiar de la víctima i del presumpte assassí, l’home no havia acceptat que ella se’n volia separar.
Lamentem aquestes morts com la de les 55 dones de tota edat i condició que van morir a mans de les seves parelles o exparelles l’any 2019.
Això és violència masclista i cal eradicar-la, malgrat que alguns no vulguin acceptar el terme. I per cert, l’homicida de les dues últimes víctimes és de nacionalitat espanyola, com la majoria dels autors de les morts de l’any passat. No fem cas d’informacions volgudament fal·laces.
