Un any més celebrem arreu del món aquesta data amb voluntat d’assolir la plena eliminació. No oblidem que en aquesta data, de fet, no no és motiu de celebració, sinó de reivindicació, de visibilització de les violències i d’assenyalar els culpables que les perpetuen. Tant pel que fa a víctimes mortals com a víctimes de tot tipus d’agressions. Quant a dones mortes per les seves parelles o exparelles, a aquestes alçades de l’any ja n’hi ha 52 arreu de l’Estat espanyol. [A França la xifra puja a 137 i ahir van participar a París 150.000 persones en la manifestació més gran que mai s’ha fet al país contra la violència masclista i en la seva memòria].
Pel que fa a altres tipus d’agressions, incloses les violacions, malauradament, n’estem molt allunyats d’aquesta fita. Avui mateix l’Hospital Clínic de Barcelona ha comunicat les dades de víctimes d’agressió sexual ateses des de l’1 de gener i el 31 d’octubre de 2019. L’hospital ha rebut 396 víctimes entre el gener i l’octubre, un 5,3% més que el 2018. Evidentment, la majoria d’aquestes eren dones (336 patides per dones i 60 per homes) i, el que és pitjor, joves ( el 55% menors de 25 anys). Un 48% de les víctimes van manifestar la seva intenció de no denunciar els fets ( per por o vergonya, principalment). La tendència a denunciar fa anys que va a la baixa i segons les dades presentades aquest divendres pel Clínic, en els darrers cinc anys ha caigut un 31%. Les deficiències del sistema judicial i l’exposició mediàtica són elements que ens permeten entendre les reticències de les víctimes. Casos com el de la Manada, amb tot el ressò mediàtic, expliquen les pors i els dubtes de les víctimes a l’hora de denunciar. Se senten qüestionades i cal trametre’ls, sobretot, que no han de passar per aquesta odissea soles. Per això són importants moviments com el Me too i No estás sola.
Les seqüeles psicològiques, a més de les físiques ( que estan en relació al risc de contraure malalties de transmissió sexual i/o embarassos) són greus i poden tenir llarga durada. Poden aparèixer immediatament o fins i tot anys més tard; el 60% de les víctimes pateixen estrès agut i el 50% estrès post-traumàtic. Segons les doctores del Clínic, l’impacte de l’agressió a la víctima pot ser de la mateixa categoria que el d’un atemptat terrorista.
Podeu visitar la pàgina 25 de novembre per saber més sobre aquesta data. S’hi inclouen curts i vídeos molt recomanables.
NI A L’AJUNTAMENT NI A LA COMUNITAT DE MADRID NO HI HA HAGUT COMUNICAT OFICIAL CONJUNT DE REBUIG DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE COM ES FA CADA ANY DES DEL 2004, PERQUÈ HO HA BLOQUEJAT VOX, AMB EL SEU NEGACIONISME OBSTINAT. No hi donen suport perquè no es parla de “violència intrafamiliar”.
Justament avui s’ha produït una nova mort. A Tenerife una dona de 26 anys ha estat presumptament assassinada pel seu company de 29. Amb aquesta ja són 52 les dones mortes segons el recompte oficial ( no oblidem que en aquest no hi figuren els casos de mortes per part de desconeguts – per exemple, després de violacions- o que s’han produït fora del territori espanyol com és el cas de Cristina, la noia de Cornellà que va ser assassinada per la seva exparella a Anglaterra l’octubre passat). A les 52 oficials hi hem d’afegir 42 més.
A Barcelona l’acte institucional ha tingut lloc a les 10:30h a la Plaça Sant Jaume. S’hi ha llegit el manifest unitari . El text posa èmfasi en la importància de la visibilització i denúncia de tot tipus d’agressió cap a les dones, la necessitat de la xarxa de solidaritat cap a totes les dones que les han patit i el reconeixement a la lluita constant i incansable de tots els moviments feministes que no han parat d’explicar la veritat oculta darrera de qualsevol agressió ja que el silenci amaga la por per part d’una societat patriarcal a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat.
Aquesta tarda hi ha convocada una manifestació que recorrerà el Passeig de Gràcia fins a la Plaça Catalunya (18:30h)
