El març del 2019 vaig fer una entrada sobre Anna Maria Martínez Sagi, pionera com a directiva del Barça,
Avui vull ampliar la informació sobre aquesta dona a partir de la biografia publicada recentment per Juan Manuel de Prada que reconstrueix la seva intensa vida i desmunta algunes llegendes que ella mateixa va difondre.
El derecho a soñar és el títol de la monumental biografía dedicada a la periodista i poeta Ana María Martínez Sagi (1907-2000). Prada amplia la seva perspectiva sobre Sagi (com ella signava sovint), aportant nova documentació –bona part de la qual la hi va lliurar la mateixa escriptora tot demanant-li que passés un temps abans de donar-la a conèixer–, i modifica també el seu punt de vista exposat en una aproximació a la vida del personatge publicada el 1997, Las esquinas del aire que, això sí, va recuperar una important figura femenina quasi oblidada, com tantes altres.
Periodista, poeta, pionera de l’esport femení, homosexual, anarquista… Sagi va fantasiejar i va modificar molts aspectes de la seva trajectòria. I per això El derecho a soñar es presenta tant com una original deconstrucció del relat autobiogràfic d’Ana María com del primer llibre que Prada havia escrit sobre ella.
El seu pare va ser amant del futbol i tresorer del Barça, la qual cosa l’acosta a l’esport. Va començar a col·laborar abans de fer vint anys a Las Noticias, on va escriure sobre els diversos estrats socials d’una ciutat en transformació, i sobre temes esportius, especialment de les reivindicacions feministes en alça. Va fundar el primer club de treballadores de Barcelona, que pretenia impulsar l’alfabetització de la població femenina.
I ja en temps de la República coneix una dona que serà el gran amor de la seva vida. Elisabeth Mulder, poeta i novel·lista de l’ alta burgesia, amb casa al passeig de la Bonanova, jove vídua, lliure per mantenir una relació homosexual discreta. La seva passió, que Anna i Elisabeth viuen a Mallorca el 1932, estimula la vena lírica de Sagi i és recollida en poemaris com Canciones de la isla i Amor prohibido. L’idil·li con Elisabeth Mulder, que va acabar abruptament, la va marcar, inspirar i traumatizar.
L’esport atrau poderosament Sagi. Concebia l’esport com un trampolí perquè la dona atrapés la modernitat; una forma d’enllaçar cos i ment per a prendre consciència d’una mateixa i esdevenir poderosa -el que algunes feministes contemporànies anomenen empoderament. Fou campiona femenina espanyola de llançament de javelina, tennista i esquiadora, intervé activament en el Club Femení i d’Esports de Barcelona on coneix a la dansaire i gimnasta suïssa Elsy Longoni, a qui dedica un poema. Practica també l’atletisme i el rem.
A redaccions i tertúlies es relaciona amb les figures femenines que destaquen en el moment i, breument, entra a formar part a la directiva del president del Barça Josep Suñol, en el diari del qual, La Rambla, col·labora també escrivint en català; és la primera dona que forma part de la directiva i per això TV3 va recrear el personatge en el docudrama La Sagi, una pionera del Barça, dirigit per Francesc Escribano i Josep Serra Mateu.
Durant la Guerra Civil s’aproxima a l’anarquisme i signa cròniques per a diverses publicacions del bàndol republicà, sovint criticant els col·legues de la dreta. Se’n va al front i esdevé figura clau del diari editat a Casp Nuevo Aragón, és molt propera al líder àcrata Joaquín Ascaso, denunciat pels seus correligionaris per, pressumptament, males pràctiques econòmiques.
A l’exili francès on, malgrat tot, durà una vida prou confortable, va conèixer Marie-Thèrese Eyquem, també escriptora i activista del’esport femení, qui després d’ocupar càrrecs de responsabilitat al govern de Vichy, va saber reciclar-se a la França alliberada. Eyquem cultiva “un culte sàfic a la bellesa, sense intromissions masculines”. Conviuen fins al 1950; un informe policial les qualifica com “lesbianes notòries”.
A finals dels cinquanta i el 1964-65 Sagi resideix en el pintoresc i rural Montauoroux, amb la fotògrafa Ingeborg Ruben. S’instal·larà després als EE.UU., on ensenya francè a la Universitat d’Illinois. A partir de 1969 retorna a Espanya regularment, i acabarà, a partir de 1977, en una residència de Santpedor, Bages, on rep un jove Prada que va escriure un primer llibre sobre ella. En textos publicats aleshores i en els seus records tendia a magnificar i fins i tot inventar trobades amb grans personatges amb els quals va tenir una relació molt breu, com García Lorca i Durruti i també va mentir sobre una col·laboració activa amb la resistència francesa. Tampoc mai no va explicar d’on treia els diners per viure. Una altra de les incògnites és sobre l’existència de la seva filla, Patrícia a qui va tenir en relacionar-se amb un enginyer de nom Claude i que va morir als 8 anys.
Encara queden molts interrogants per resoldre sobre aquesta interessant dona.
