Leonora Carrington, una rebel que no va parar de fugir

Leonora Carrington va ser una pintora, escultora i escriptora surrealista. Va desenvolupar una carrera molt interessant i ben  considerada en el cercle surrealista. Va exposar a París i Amsterdam i  a més va estar  fermament compromesa amb el moviment  de resistència antifascista. Defensora del dret  de les dones, va participar en la formació del moviment  feminista a Mèxic on es va establir definitivament quan va fugir d’Europa i de la seva família que la volia internar en un psiquiàtric i on es va relacionar amb els surrealistes espanyols a  l’exili com Buñuel o Remedios Varo.

Leonora, nascuda a Anglaterra el 1917, va ser parella del famós pintor surrealista Max Ernst i, un cop a Mèxic va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz ( company de Robert Capa) amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948). Va morir als 94 anys a Mèxic, el 25 de maig de 2011. Fins que va trobar una mica de pau a Mèxic, estada que només va interrompre per un període en que s’instal·la als EEUU a l’entorn de les revoltes de 1968, no va parar e fugir: dels seus pares,  dels nazis i de la institució psiquiàtrica on la volien internar. Fou “la nòvia del vent” per a Ernst  i “la que ens allibera de la miserable realitat dels nostres  dies” per al cineasta Luis Buñuel. Una  dona indomable, un esperit  rebel, una llegenda. Tot i ser bona estudiant, la seva rebel·lia provocava  que l’expulsessin  de les  diferents  escoles on era inscrita perquè   tenia aversió  innata cap a les autoritats i les institucions de tota mena, no només  religioses.

Bona part de la seva obra prové de la seva rebel·lia contra l’autoritat patriarcal que imposava el seu pare, un anglès victorià, en contradicció amb la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses dels contes que li explicaven la seva mare, la seva àvia i la mainadera, d’origen irlandès. Tot i que Leonora va fugir de la seva família, no va ignorar les arrels. Els seus personatges tenen influència de la mitologia celta, tot fusionat amb el món dels somnis d’origen surrealista i el món mitològic mexicà. A més d’aquesta dimensió màgica i dels somnis cal destacar en la seva obra la influència dels seus viatges i estudis a  Itàlia. Les seves  obres evoquen artistes (El Bosco) i tècniques renaixentistes (el temple). Una altra de les influències que podem percebre en el seus treball és la seva passió per  l’Alquímia.

Una de las frases més significatives que va dir i defineix bé la seva vida i la seva obra és: “Mai em vaig considerar  una femme-enfant com André Breton volia  veure  les dones. Ni vaig voler que m’entenguessin així, ni tampoc vaig intentar canviar els altres. Vaig caure en el surrealisme perquè sí. Mai no vaig preguntar  si tenia dret a entrar-hi o no”.

Coneixem aspectes de la seva vida gràcies als ses llibres semiautobiogràfics La trompeta acústica  i Memòries d’abaix on la frontera entre biografia i ficció és borrosa i l’autora disfressa el seu col·lapse mental sota l’aparença d’un viatge d’autoconeixement. Però  la seva biografia més fidel la va escriure Elena Poniatowska, Leonoraun complert retrat després d’anys  d’entrevistes.

María de Zayas, una “feminista” del Segle d’or

María de Zayas ( Madrid, 1590-1661) és juntament amb la poetessa i dramaturga Ana Caro de Mallén i la molt més coneguda sor Juana Inés de la Cruz, una de les tres grans escriptores del segle XIII a Espanya. Les seves novel·les curtes van tenir gran èxit i es van seguir imprimint fins al segle XIII, en què la Inquisició les va prohibir.

Les Novelas amorosas y ejemplares destaquen per l’amenitat narrativa, la descripció psicològica dels personatges i dels ambients en què es mouen i la denúncia social en revelar injustícies indignants sense estalviar cruesa en les escenes escabroses.  A les Novelas y  saraos  y Parte segunda del Saraos y entretenimientos  honestos, reeditats sota el títol de Desengaños amorosos, augmenta la truculència i escabrositat dels arguments. També va fer una comèdia, La traición en l’amistad, i es conserven algunes poesies seves en diverses antologies. La seva obra s’aproxima a la picaresca; destaquen els personatges femenins que es comporten amb una sorpenent desismboltura en l’aspecte sexual: hi trobem dones que persegueixen un home que veuen pel balcó, una altra que amaga  un amant negre a l’estable per devorar-lo sexualment i infinits adulteris. Això explica perquè la Inquisició va reprimir-les.

El seu és un feminisme premodern, l’únic possible aleshores. Alguns crítics dedueixen que l’impulsa un mer desengany personal i es tracta de simple antimasclisme i, uns altres, més centrats en la genealogia del feminisme, assenyalen la seva denúncia de l’opressió que sofreixen les dones i del tracte que reben per part dels homes.

Entre d’altres autors, tot i que la seva figura va romandre molt de temps oblidada per la crítica, Emilia Pardo Bazán va reivindicar la seva obra definint-la com la picardia de l’alta societat del Segle d’Or i va ressaltar alguns passatges tot advertint sobre el seu feminisme.

“Por tenernos sujetas desde que nacemos vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas y por libros almohadillas”.

Maria de Zayas, Novelas amorosas y ejemplares

Teresa Juvé, l’escriptora fa cent anys i publica un nou llibre

L’Any Teresa Juvé recupera la trajectòria i l’obra de l’escriptora en el centenari del seu naixement. El Departament de Cultura celebra durant tot aquest 2021 els cent anys de la pedagoga i escriptora amb una sèrie d’activitats per divulgar-ne la trajectòria i fer difusió de l’obra. Alguna de les activitats de la commemoració són una exposició itinerant per les biblioteques que començara a rodar l’abril, un espectacle-lectura dramatitzada, dues rutes literàries per la Barcelona de finals del segle XVI, l’escenari de les novel·les La trampa i L’arbre trencat, un acte institucional del Govern (a través de la Institució de les Lletres Catalanes) i un de l’Ajuntament de Begur el proper divendres.

L’exposició  recorrerà la trajectòria vital i literària de Teresa Juvé, nascuda a Madrid el 1921 de pare català i mare madrilenya, la seva formació primer a la Institución Libre de Enseñanza i posteriorment a Barcelona, passant per l’exili, l’amor a la pedagogia i el compromís polític, sense oblidar la seva obra literària, l’humanisme i el llegat vital. L’espectacle inclòs a la commemoarció és una lectura dramatitzada,  ‘Flaire de Lilàs’, protagonitzada per Maria Jesús Lleonard acompanyada per un pianista.

En la presentació de l’Any Teresa Juvé la Consellera de Cultura, Àngels Ponsa, ha celebrat que la commemoració es pugui dur a terme amb l’autora viva, quelcom que “poques vegades passa”. Cal remarcar que Juvé segueix activa literàriament i també en la lluita pels drets i les llibertats, per la cultura i per les dones. Teresa Juvé ha publicat recentment la seva darrera novel·la, un nou thriller, El degollador de Vallvidrera.

“Canciones infantiles”, el cançoner d’Elena Fortún i Maria Rodrigo

 

L’any 1934 aquestes dues dones es van unir per publicar una autèntica joia, Canciones infantiles, actualment recuperada en facsímil.

Al Pròleg del cançoner, Elena Fortún parla de la intenció del treball, sorgit de la preocupació de dues dones nascudes  “el segle passat” pel destí de les boniques cançons tradicionals infantils, que no volen deixar perdre, però  que tampoc pretenen soterrar en un mer estudi sense vida: aspiren que aquestes cançons se segueixin mantenint al repertori viu.

¡Bellas canciones infantiles, próximas a perderse para siempre o a quedarse fosilizadas entre las páginas de libros sabios!

Totes dues autores, nascudes a finals del s.XIX, van formar part de la irrupció femenina en el món professional gràcies als nous temps que va significar la República, cosa que va permetre la seva emancipació, tot i les controvèrsies que aquest alliberament va comportar.

Elena Fortún (en realitat, Encarnación Aragoneses, Madrid 1886) es va iniciar tardanament com a escriptora, i ben aviat va destacar brillantement en el camp de la literatura infantil; no oblidarem la seva sèrie infantil Celia. Darrerament la seva obra ha estat recuperada i han aparegut dues obres creades en l’etapa adulta: Celia en la revolución i Oculto sendero. Va formar part del Lyceum Club Femenino i va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras que va acabar quan Fortún es va exiliar amb el seu marit, militar republicà.

María Rodrigo ( Madrid 1888) va formar-se des de ben jove musicalment gràcies al suport de la seva família. Despré d’iniciar-se amb el seu pare, professor de música, la Junta d’Ampliació d’Estudis de la Institución Libre de Enseñanza  li va atorgar una beca per a perfeccionar la seva formació a l’estrager estudiant  a la Reial Acadèmia de Munich. [Posteriorment,  la Junta també va becar la seva germana, Mercedes, per  estudiar a Ginebra pedagogia i psicologia experimental: de fet, ella fou la primera dona formada acadèmicament en psicologia a Espanya]. Maria va composar òpera i sarsuela i va col·laborar musicalment en diferents obres de teatre, alhora que va mantenir una important activitat com a intèrpret de piano a més de ser durant un temps  concertadora del Teatro Real i professora suplent de Conjunto Coral i Instrumental al Real Conservatorio de Madrid

Per a totes dues la guerra civil va suposar un tall abrupte en les seves vides i van haver d’exiliar-se el 1939.  Elena Fortún va tornar nou anys després i va morir a Madrid el 1952. María Rodrigo no va retornar mai més i després del seu pas per Colòmbia, va morir a Puerto Rico el 1967.

Maria Barbal, 53è Premi d’Honor de les Lletres catalanes

L’escriptora Maria Barbal ha estat proclamada enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat  ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal. Ha creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança. El cerimònia de concessió del premi l’havia de presentar el president d’Omnium Cultural  Jordi Cuixart, però va haver d’anar a la presó perquè ha estat revocat el 3r grau del qual gaudia.

És la setena dona que rep el premi des de la seva primera edició. Les anteriors han estat: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies ( 2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona ( 2019) Els darrers anys s’ha volgut anivellar aquesta manca de paritat.

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil, i ha rebut una gran quantitat de premis. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. La darrera novel·la que ha publicat acaba de sortir ara, Tàndem (Columna), i li ha valgut també el premi Josep Pla.

Alguns dels seus títols més destacats són: Pedra de tartera ( 1984), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992)

Federica Montseny, fidel als seus principis fins al final

Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la  primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.

Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales-  i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells,  tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM  pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió,  va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva  autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.

És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.

Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show 

Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil, “George Sand”, obra i amors

Més coneguda pel seu pseudònim masculí, George Sand, l’escriptora Aurore Dupin fou una dona lliberada, denostada i admirada a parts iguals, que va viure, a mitjans del segle XIX, amb 30 anys i ja casada, uns amors tòxics amb un jove i desconegut Alfred de Musset(1810-1857) i, posteriorment, tant ell com ella, van recrear en les seves obres aquests amors turmentats i bojos.

 

En una de les seves ruptures, provocada pel fet que ell caigués malalt a Venècia on s’havien instal·lat i ella es fes amant del seu metge,  la desesperació per la separació arribava a tal punt que ella va decidir tallar-se la seva llarga melena negra per a regalar-la-hi. Van reprendre la relació per poc temps, i van separar-se definitivament el 1838.

 

 

Sand va mantenir, entre d’altres, una coneguda relació amb el músic Frédéric Chopin. Solia escriure sobre la seva vida i va escriure, després de la mort de Musset, l’obra Ella i ell  (1859), inspirada en la seva exasperant relació.  Ell, Alfred de Musset, ja havia relatat el 1836 la seva versió novel·lada dels tortuosos fets a La Confession d’un enfant du siècle. La publicació de la novel·la de Sand no va deixar ningú indiferent. Molts la trobaven escandalosa; fins i tot el germà de Musset la va parodiar amb una rèplica titulada Ell i ella. D’altres, com el mateix Balzac, la van lloar.

Ser una dona lliure a mitjans el segle XIX no era fàcil; segurament per això pocs coneixen George Sand pel seu veritable nom femení.

Tot i fer una vida que trencava amb les convencions ( vestia com un home, fumava, circulava per tot arreu i es relacionava amb qui volia) per la qual cosa escandalitzava la societat benestant, la seva obra, que no va parar de crear malgrat la prolífica vida amorosa, va ser apreciada pels intel·lectuals. A la seva mort, que es va produir l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant, Victor Hugo va declarar: «Ploro una morta, saludo una immortal!».

 

Elodia Zaragoza Turki, una vida de pel·lícula

Elodia Zaragoza, o Elodia Turki ( nom de casada) fou una prolífica escriptora, poeta i editora que va néixer en una presó franquista el 1939. Va morir a Tunis el 30 de novembre, on vivia,  als 81 anys. Era filla d’un marí de l’armada republicana que va escapar a Tunis i una militant anarquista d’origen valencià, Amèlia Jover, “La Xiqueta” que fou capturada al port d’Alacant a les acaballes de la Guerra Civil  en avançat  estat  de gestació; va poder fugir de la presó disfressada d’infermera amb la nena acabada de néixer i es va reunir amb el marit a Tunis.

Filla d’exiliats republicans, va créixer a Tunísia i durant la seva  joventut es va dedicar a la natació, essent campiona nacional de totes les distàncies els anys 50. El 1960 va participar als JJ OO  de Roma, per França.

Es va casar amb el tunisià Brahim Turki, diplomàtic, amb tasques a diferents països fins que es van instal·lar a França de  1989 a 1991. A París va començar la seva carrera literària i va dirigir la secció de l’editorial i galeria Racine de París. Va escriure en francès, tot i que de l’autobiografia biogria, La Xiqueta, hi ha una versió en castellà. Va fer un lipograma (tipus de text en què manca una lletra -o més d’una- i està concebut com un joc de paraules o bé com una restricció conscient que s’imposa l’escriptor),  L’infini désir de l’ombre.

Desconeguda a Espanya, sí fou reconeguda a França i Tunísia per la seva poesia trascendental, delicada, precisa i fluïda.

En una de les seves últimes entrevistes, abans que la pandèmia impedís les visites, va afirmar: “A mi no me robaron la vida. A mis padres sí, y a los españoles también”.

Rebecca Solnit, més enllà del feminisme

Rebecca Solnit (EEUU, 1961) és una historiadora, escriptora, periodista i activista estatunidenca. Ha escrit sobre un gran varietat de temes: medi ambient, geografia humana, política, feminisme i història de l’art. Des de la dècada dels 80 ha treballat en campanyes en defensa del medi ambient i dels drets humans, la defensa dels amerindis i les seves terres a  principis dels 90, amb activistes antiguerra d’Irak, ha col·laborat amb les organitzacions que treballen per lluitar contra el canvi climàtic i ha estat una activista pels drets de les dones, centrada especialment en la violència contra les dones. És autora de nombrosos llibres i assajos crítics, a més de catàlegs i antologies de museus, també ha escrit per a nombroses publicacions impreses i en línia i és col·laboradora habitual d’un bloc polític. El 2014 va publicar el seu llibre Men Explain Things to Me, una col·lecció d’assajos breus que descriuen casos de mansplaining (un neologisme inventat per ella) que refereixen casos en què els homes expliquen coses a les dones d’una manera condescendent i/o amb actitud de superioritat. Els homes m’expliquen coses és una reflexió sobre com s’ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones, i sobre com les dones encara avui ho tenen més difícil: per ser escoltades, per caminar de nit sense por, per denunciar els assetjaments, per reivindicar els seus drets, per eradicar la cultura de la violació i dels privilegis sexuals. I alhora són textos plens d’intel·ligència i esperança que conviden a tots, homes i dones, a pensar en la vigència del feminisme.

 
L’esperat nou llibre de l’assagista, Recuerdos de mi inexistencia (Lumen, febrer 2021) són unes memòries, una emocionant història d’iniciació. Ressenya del diari Público

Recordem de nou Mary Higgins Clark, una de les “dames del crim”

He llegit una de les seves novel·les i he recordat que fa un any vamorir als 92 anys una de les autores més venudes  del món i qui fins als 90 encara produïa un llibre per any, MARY HIGGINS CLARK

Autora molt prolífica en el gènere policíac, suspens i misteri, cada una de les seves novel·les s’ha convertit en èxit de vendes tant als EEUU com a d’altres països del món. Des del seu primer èxit mundial, On són els nens? Ha estat un dels referents del gènere. Va escriure també reculls de relats, un novel·la històrica i dos llibres juvenils. Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema. Va ser guardonada amb prestigiosos premis del gènere.
Sovint les seves novel·les són protagonitzades per dones joves fortes i independents, que es troben en un problema que han de resoldre amb coratge i intel·ligència. Són dones eqls que han de prendre decisions sensates; aconsegueix ue els lectors s’hi vegi reflectit. D’altra banda, va manifestar sempre que havia decidit no incloure sexe explícit ni violència a les novel·les per la qual cosa són molt populars entre els joves.

Ella mateixa, abans de ser una autora d’èxit, i havent quedat vídua amb 5 fills menors d’edat, va treballar en tota mena de feines i, com va explicar, voltava per les botigues per mirar els vestits que es compraria quan fos famosa.

Obituari en aquest blog