Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant  paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar  l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia  fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa  algunes característiques  novedoses  de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols:  els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no  objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit  per Atenea o quan és reclòs  per Calipse  com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests  personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures  que han projectat els  prejudicis i estereotips  de gènere de cada època.

Karen Blixen, molt més que “Lluny d’Africa”

Karen Christence Blixen-Finecke (nascuda Karen Christentze Dinesen) (Dinamarca,  1885 – 1962) com a  escriptora va usar els pseudònims Isak Dinesen, que li donà popularitat, Osceola (el nom d’un cap seminola) i Pierre Andrézel.

Es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El seu marit li va contagiar la sífilis, i aquesta relació sempre fou difícil. A Nairobi, Karen va conèixer Denys Finch Hatton, un pilot de l’exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va encetar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Un cop divorciada es va fer càrrec de la plantació fins que el 1931 es va veure forçada  a vendre-la i tornar al seu país natal.

I tot i que ja havia escrit relats i memòries, és aleshores que comença la seva carrera literària. El 1937 publica  Memòries d’Àfrica l’obra que sense dubte la va catapultar a la fama a nivell mundial. Ultra les moltes edicions en llibre, Sydney Pollack en va fer el 1985 una pel·lícula de gran èxit, Out of Africa, amb Meryl Streep i Robert Redford en els papers principals.

És sens dubte una visió edulcorada de la seva aventura africana. Ni el llibre ni tampoc la pel·lícula esmenten Beryl Markham, qui després serà luego famosa per ser la primera dona pilot que va creuar en solitari l’Atlàntic d’est a oest, que fou amant de Denys.

Altres llibres de l’autora: Ehrengard ( pòstum) Cuentos de invierno, El festí de Babette ( també duta al cinema) …

Es va convertir en una estrella de la literatura, candidata al Nobel en dues ocasions i admirada per escriptors molt rellevants. Va romandre a Dinamarca fins a la seva mort, als  77 anys, el 1962. Diuen que cada nit, abans d’anar al llit mirava la fotografia  de Denys Finch Hatton.

Josefina de la Torre Miralles, una oblidada de la generació del 27

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907 – Madrid, 2002) va ser una poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu vinculada estretament amb la Generació del 27 i el corrent avantguardista.

Relacionada des de ben jove amb diferents vessants artístiques, a Madrid va conèixer Pedro Salinas, Lorca, Alberti i altres intel·lectuals de la Residència d’Estudiants. També en aquesta època comença a anar al Lyceum Club, on coneix Ernestina de Champourcín i Concha Méndez, entre d’altres. El 1927 i 1930 publica els seus primers llibres de poemes, una poesia caracteritzada per la senzillesa formal, el lirisme interior i la proximitat al llenguatge popular. El 1934, Ernestina de Champourcin i Josefina de la Torre Millares són les dues úniques dones els versos de les quals són inclosos per Gerardo Diego en la seva Antología de Poesía Española Contemporánea.

Formada també en el camp musical i com a actriu, aquest mateix any s’inicia  com a actriu de doblatge i coincideix amb el seu vell amic  Luis Buñuel. Ja instal·lada a Madrid, a partir de 1935 es dedica a ampliar les seves  facetes musical  i teatral ( va arribar a ser solista de l’Orquestra Simfònica de Madrid i la companyia de sarsueles del mestre Sorozábal).

Durant la guerra civil va tornar a la seva ciutat natal on publicà les seves primeres novel·les cinematogràfiques sota el pseudònim Laura de Cominges (segon cognom, aquest, del seu pare). A 1937 publica a la col·lecció La Novela Ideal.

Entre 1940 i 1945, ja de tornada a Madrid, realitza treballs no només com a actriu, sinó com a ajudant de direcció, guionista i columnista de la revista cinematogràfica Primer Plano. També va participar com a actriu a radionovel·les, a Ràdio Nacional, i va arribar a adquirir notorietat com a actriu durant els anys quaranta amb directors com Edgar Neville. Va participar en pel·lícules d’èxit i anys més tard publicarà Memorias de una estrella (1954), novel·la en la qual narra la història d’una actriu que abandona el cinema en ple èxit. Paral·lelament va arribar a ser primera actriu en companyies de teatre.

El 1983 fa la seva última intervenció com a actriu a la coneguda sèrie de Televisió Espanyola Anillos de oro. El 1988 publica Medida del tiempo, recollit aquest últim a l’Antología sobre la seva obra que publica Lázaro Santana a la col·lecció Biblioteca Básica Canaria el 1989. I també aquests anys escriu el poemari El manuscrito inédito.

Va morir a Madrid el 2002 als 95 anys.

Pertany  a una “generació perduda” anomenada  Las Sinsombrero, un grup de dones que podria haver estat considerat  la segona etapa daurada de la literatura hispànica (ara femenina), però van ser excloses del conegut grup d’autors de La Generació del 27. Reportatge de TV espanyola:

Las sinsombrero / Imprescindibles

Parlem de nou de Caterina Albert

Sabíem de la importància cabdal d’aquesta escriptora, però ignoràvem el seu pes en el món cultural català d’una dona que pensàvem únicament com una propietària rural de L’Escala gairebé anònima. En realitat era una dona autodidacta interessada no només per l’escriptura sinó també per l’arquelogia i la pintura ( ella mateixa s’hi dedicà).

Acaba de publicar-se el volum,  Women in European Academies, (Ute Frevert, Ernst Osterkamp i Günter Stock, Berlín, editorial De Gruyter, 2021) que fa una síntesi biobibliogràfica de les  tretze primeres dones acadèmiques. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar la primera que va entrar al nostre país en una d’aquestes entitats erudites: CATERINA ALBERT I PARADÍS (1869-1966) segurament més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, qui va ser elegida membre numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABL) el 1920, encara que no va prendre possessió fins que no llegí el seu discurs d’ingrés a principis de 1923. Recordem que tant la Real Academia Española de la Lengua com l’Académie Française trigaren encara dècades a incorporar personatges femenins als seus seients. En el cas de la RAE el 1979 – Carmen Conde – i l’AF el 1980 – Marguerite  Youcenar.

Un metge amic li edità el primer llibre de versos, El cant dels mesos (1901) on ja utilitza el pseudònim que la faria famosa, que, cosa curiosa, apareix també (sense el nom real al costat) a la coberta i la portada del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia. Abans que ella moltes altres havien fet ús de noms de ploma masculins  (Cecilia Bölh de Faber, Amandine Dupin, Maria Evans o les germanes Brönte). Amb aquest pseudònim, va aconseguir separar l’activitat professional de la vida privada. Amb tot i això, durant uns anys es va desconèixer la veritable personalitat de l’autora, que molts crítics i escriptors consideraven que era un “reputat autor”. L’impacte en el món literari català en saber-se que Víctor Català era una dona va ser molt notable

El que la va projectar com una gran narradora, de tota manera, com és ben sabut, fou la novel·la Solitud (1905), un veritable clàssic universal, on la protagonista assoleix un nivell literari comparable al de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karerina, de Lev Tolstoi o Casa de nines, d’Henrik Ibsen. I amb això s’agermana, també, amb grans autores, com les germanes Brönte, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán.

Malgrat el silenci imposat a les lletres catalanes durant els primers anys del franquisme, Albert esdevingué símbol vivent de la literatura catalana, des de 1953 anualment es convocava (fins al 1997) el premi dedicat al conte que porta el seu nom (i que, sense que se sabés, pagava ella). El 1955, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona -una institució catòlica de gran tradició en el món de les arts- hi va haver la primera exposició dels seus dibuixos i pintures. El 1960, se l’homenatjà amb el volum Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, amb narracions curtes escrites per autors de diverses tendències literàries. Els darrers anys va estar-se a l’Escala, pràcticament sense moure’s del llit, on rebia les amistats i, freqüentment, escriptores i escriptors, periodistes i crítics.

Més recentment,  el seu nebot i fillol, el compositor Lluís Albert i Rivas, cedí el seu llegat literari, artístic i arqueològic a l’ajuntament de l’Escala, que l’ha situat en l’anomenat Espai Víctor Català, dins del Museu de L’Escala,  alhora que la Universitat de Girona ha establert una càtedra que porta el nom de l’escriptora dedicada als estudis sobre el Modernisme.

Carmen Conde, primera dona a la RAE

El 1979, en el seu discurs d’entrada a la RAE ( Real Academia Española) Carmen Conde ( Cartagena, 1907- Madrid, 1996) va dir: “La vostra noble decisió posa fi a una tan injusta com vetusta discriminació literària”. Una de les grans veus del 27, a més de deixar una extensa obra, fou una lluitadora que va defensar la igualtat per la via dels fets i el treball.

Autora molt prolífica, tant de poesia com de narrativa, també treballà com a mestra. Va estudiar magisteri a la Escuela Normal de Murcia i més  tard  Filosofia i Lletres a  la Universitat  de València. Va publicar la seva primera  novel·la, Brocal, el 1929. El1931 es casà amb  el poeta Antonio Oliver Belmás, qui va morir el 1968; van fundar i dirigir la Universidad Popular de Cartagena, durant la República i, després de  la guerra civil, l’Archivo Semanario de Rubén Darío a la Universidad de Madrid. Va treballar  com a  professora de literatura espanyola  a l’Instituto de Estudios Europeos i a la Cátedra Mediterráneo de la Universidad de València a Alacant. El 1953 va guanyar el Premi Elisenda Montcada amb  Las oscuras raíces. I el Doncel de Teatro amb l’obra A la estrella por la cometa . El 1967 va guanyar el Premio Nacional de Poesía i el 1980 el Premio Ateneo de Sevilla amb Soy la madre. Col·laborà amb La Estafeta Literaria i RNE sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues  de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, se van ser adaptades per ser emeses a Televisió Espanyola.

A nivell personal, hi ha un fet que marcarà profundament l’autora. El 1936 va conèixer  Amanda Junquera, esposa del catedràtic d’Història Espanyola Cayetano Alcázar Molina, amb la qual mantindrà una relació amorosa segons ha afirmat, entre altres, José Luis Ferris a la biografia que va escriure sobre l’escriptora. L’investigador arriba a afirmar que tant la seva vida com la seva obra «es van a veure definides per aquesta batalla interior que Carmen va haver de lliurar fins al final dels seus dies, una lluita íntima, secreta per ventura, entre les ombres del passat i el present al costat d’Amanda Junquera». ( Carmen Conde. Vida, pasión y verso de una escritora olvidada, biografia escrita per  José Luis Ferris. Temas de Hoy). També es va relacionar amb la poeta Ernestina de Champourcín ( 1905- 1999) una altra de les grans de la Generació del 27, el nom de la qual ha estat eclipsat, per ser dona, republicana i confessional. Destacada integrant del Lyceum Club, cal remarcar la seva “poesia pura”.

El 28 de gener de 1979 ocupà  la cadira K de la RAE,  un lloc negat a grans escriptores com Gertrudis Gómez de Avellaneda, Blanca de los Ríos o la lexicògrafa   María Moliner. Va ser la primera des de la fundació de la institució el 1714, després de derrotar altres  dues candidates: Rosa Chacel  i Carmen Guirado.

A principis dels  80 comencen  a manifestar-se els primers símptomes d’Alzheimer. En els darrers anys de la seva vida, entre 1992 i 1996, vivia en una residència a Majadahonda (Madrid). Al setembre de 1992 redactà el seu testament llegant a l’Ajuntament de Cartagena, la seva ciutat natal, la totalitat de la seva obra literària i la del seu marit. Va morir el 8 de gener de 1996.

Annemarie Schwarzenbach, una dona lliure

El 1939, juntament amb Ella Maillart, va fer un viatge amb el seu cotxe Ford Roadster Deluxe de 18 cavalls en direcció a Kabul; més de set mil quilòmetres travessant Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Armènia, Pèrsia, l’Azerbaidjan i l’Afganistan, fruit del qual fou el llibre Tots els camins estan oberts. El viatge a Afganistan 1939/40.

Annemarie Schwarzenbach, (Suïssa 1908 – 1942), nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Va doctorar-se  en filosofia i va ser arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista; fou coneguda sobretot per la seva faceta d’escriptora de viatges. El 1927 va ingressar a la Universitat de Zuric per estudiar història i literatura i va començar llavors la seva producció literària de ficció. El 1933 va viatjar a l’estat espanyol amb la seva amiga, la fotògrafa Marianne Breslauer;  l’una escrivia i l’altra feia de reportera gràfica pel seu pas per Catalunya i Navarra.  A Pèrsia es casa amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que ell era obertament homosexual i ella va tenir relacions lèsbiques. De retorn a Europa va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Instal·lada a Nova York, el 1940 va començar una relació amb l’escriptora Carson McCullers, qui es va enamorar d’ella, però, malgrat l’admiració mútua, la relació no va prosperar.

Addicta a la morfina, va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric. El 1939 va realitzar un autointernament en diverses clíniques per buscar una cura i desintoxicació. En aquests dies va escriure Das glückliche Tal. El 1942 es va accidentar anant amb bicicleta, es va fer un cop al cap amb una pedra que li provocà una commoció;  i en despertar, no reconeixia  la seva mare, havia  perdut la capacitat de parla, observació i mobilitat. Va morir el 15 de novembre del mateix any. Només tenia 34 anys.

D’ella ens en queden els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal i les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright, on veiem una dona amb la mirada trista i perduda, que vestia com un home; una dona de bellesa andrògina i misteriosa, que sembla  envoltada de dolor.  L’editorial Minúscula ha recuperat tots els llibres i textos d’Annemarie Schwarzenbach durant els últims anys, com per exemple Ver a una mujer. També hi ha una bona biografia d’ella publicada per l’editorial Circe, obra de Dominique Grente i Nicole Müller.

Camí d’anada i tornada de Montse Barderi i Emma Vilarasau ( Editorial Columna) recrea la relació epistolar entre Annemarie i Ella, dues dones extraordinàries, dues dones lliures.

Ángela Barco, la primera becada per estudiar a França la situació de la dona

       Angela Barco Hernández va néixer a Salamanca a principis dels 80 del segle XIX, filla d’un periodista i d’una mestressa de casa. Els seus primers escrits, quan tenia entorn a 20 anys, van ser publicats a El Adelanto el 1901 amb el pseudònim de Pedro del Valle ( com moltes dones del passat van fingir-se homes per por al què diran). Posteriorment va abandonar el pseudònim. Molts dels seus relats i articles no amaguen les foscors del seu temps: malalties, misèria, discriminació, tirania, desil·lusions… El 1910, un dels seus articles va provocar un tumult a Valladolid, on vivia aleshores. Es tracta del relat El Hijo, publicat a El Norte de Castilla, on reivindicava el dret a l’educació de les noies tot posant en evidència la diferència de tracte donat a fills i filles de les famílies de classe mitjanaNormalment concentraven tots els seus esforços i recursos en els estudis del fill mascle oblidant i sacrificant l’educació de les filles.  Mentre que el noi estudiava a la capital, o ho feia veure, les germanes  malvivien en l’obscuritat del poble, a l’espera d’un marit i sense que importessin a ningú les seves aptituds per a l’estudi. Tot i les protestes de centenars d’estudiants – homes – que s’hi veien reflectits i volien una rectificació de l’Angela, el 8 de març  de 1910 s’aprova el lliure accés de la dona a la Universitat i el 2 de setembre d’aquell any una Real Orden que habilita professionalment els títols universitaris obtinguts per les dones. El curs 1909-1910, a tot Espanya hi havia tan sols  21 universitàries, el 1935 ja eren 2000. Amb Franco i la seva Sección Femenina es va tornar a arraconar la dona al paper de mare i servidora  de la llar.

Tornem a Ángela Barco. Després d’aquest succés es trasllada a Madrid i decideix inscriure una novel·la, Fémina, al concurs de la revista El Cuento Semanal. No guanya, però el jurat recomana que sigui publicada. Es tracta de la història d’una jove aventurera que s’ofega en una ciutat de províncies monumental i avorrida. Parla del preu  que es paga per  la seguretat de la rutina; dels somnis  contra la realitat; de la por a la llibertat; de la soporífera tranquil·litat domèstica del matrimoni; de la vida (o mort en vida) d’una jove de principis  del XX, que no pot aspirar a res més que al matrimoni. Fémina és tot un èxit de crítica i públic i se’n fan diverses reedicions.

Ángela sol·licita una beca al Ministerio de Instrucción Pública per a estudis a  França i la Junta d’Ampliación de Estudios en el extranjero li concedeix un pensionat a París de sis mesos per a estudiar “el problema feminista”. Tenia llavors uns 30 anys. A més relitza cròniques que envia a El Adelanto i tradueix  al francès  algunas novel·les  d’escriptors espanyols. Poc més se sap d’ella a partir de principis de gener de 1912, que a Paris es recupera d’una malaltia i que se li concedix una pròrroga d’altres sis mesos de la beca. A partir d’aleshores és un misteri. No sabem què més hauria pogut fer una dona tan qualificada com ella, i que actualment ha caigau en l’oblit.

OBRA LITERÀRIA ( dispera en diaris i revistes) 

  • El cumpleaños (Oct. 1901)
  • Despedido (nov. 1901)
  • Amorosa (juny 1902)
  • ¿Loca?cuento de año nuevo (nov. 1902)
  • impresiones de París (Crónica) (març, 1904)
  • Un caso… (marzo 1904)
  • La morgue (Crónica) (març, 1904)
  • Crónica (abril, 1905)
  • Mujer (maig, 1905)
  • El sueño de Blasillo (nov. 1908)
  • Del feminismo (maig, 1909)
  • Los de Ballesteros (paisajes sociales) (maig, 1910)
  • El hijo (juny, 1909)
  • Joselin (nov. 1911)
  • Fémina (novel·la)
  • Pròleg del llibre Poemas líricos de Manuel Camacho Beneytez
TEXTOS NO LOCALIZATS
  • El Ruralismo femenino. (Estudi sobre la dona camperola)
  • Lección de vida (estudio sociològic)
  • Estudi sobre la dona  francesa
  • Diverses traduccions  al francès  de novel·les  espanyoles
  • Tierras, tierras y más tierras (article guanyador d’un accèssit als JJFF de Valladolid de 1908)

Eavan Boland, una poeta que tracta els temes femenins més tabú

Avui fa un any va morir la poeta irlandesa Eavan Boland ( 1944-2020), una de les escriptores  més  disruptives d’Europa. Va escriure sobre la menstruació, la violència de gènere, la maternitat  imposada… Paradoxalment segueix essent quasi desconeguda a Espanya i Catalunya. Ni tan sols trobem entrada a la wiquipedia en espanyol o català . I únicament podem trobar alguna versió bilingüe, espanyol i anglès dels seus llibres.

Tot i la seva sòlida formació i la publicació d’algun treball en els seus anys universitaris, en casar-se amb l’escriptor Kevin Casey, amb qui va tenir dues filles,  la seva etapa més  prolífica la va viure dins de casa, lluny del món acadèmico fonamentalment masculí on no tenia veu malgrat el seu talent. Això li serví  per experimentar en primera persona les contradiccions  de la maternitat i el matrimoni que plasma en la seva poesia.

Eavan va tractar durant dècades temes  considerats  tabús  per  la moral irlandesa, com la violència de gènere  (In his own image, amb una con clara referència bíblica), la menstruació i la seva relació amb  el sentiment de brutor  associat  a la sexualidad (Menses), el cansament i la frustració  que de vegades provoca la maternitat (This moment i Night Feed) o fins i tot la seva imposició (The women).

Als  seus poemes les dones són éssers humans esgotats, fastiguejats i confusos, però també  forts, valents i irònics i els problemes que tenen són reals,  quotidians i propers.

Ella també va ser  víctima de les seves  cadenes, però va trobar a la poesia una clau que li va premetre desfer-se’n.

Maya Angelou, activista pels drets civils de les dones i els negres

Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, 1928 – Winston-Salem, Carolina del Nord, 2014) fou una escriptora, activista pels drets civils, actriu, cantant i professora de literatura i estudis americans a la Universitat Wake Forest, a Carolina del Nord.

Reconeguda com a gran poeta i figura influent de la cultura afroamericana, va lluitar pels drets civils i la igualtat  des de la superació  d’un trauma en la infantesa, abusos sexuals per part d’un familiar que la van deixar muda de forma patològica durant quasi cinc anys. Va treballar com a ballarina, cuinera, periodista, conductora de tramvies i fins a prostituta a més d’escriure set autobiografies, va tenir una nominació  al premi Pulitzer, tres als Grammy i va obtenir més de cinquanta títols honorífics; fou professora universitària tot i que no va tenir mai un títol universitari i era tractada com a doctora per la seva influència en la cultura afroamericana a les últimes dècades.

Marguerite Annie Johnson, el seu veritable nom, fou portaveu de les persones de raça negra i de les dones amb  obres  que són considerades una defensa de la cultura negra no exempta  de polèmica; sempre hi ha hagut  intents  de censurar els seus llibres ( centrats en temes com el racisme, la identitat, la família, i els viatges), però aquests són recurrents  a les escoles i universitats  de tot el món.

La seva va ser una vida de supervivent com queda palès a la biografia que podem llegir al reportatge del diari El País,  Maya Angelou, una vida completa desde la supervivencia

“Va ser horrible ser negre i  no tenir  control sobre la meva vida”, va  escriure en la seva primera autobiografia, ‘Sé perquè canta l’ocell engabiat”.

Leonora Carrington, una rebel que no va parar de fugir

Leonora Carrington va ser una pintora, escultora i escriptora surrealista. Va desenvolupar una carrera molt interessant i ben  considerada en el cercle surrealista. Va exposar a París i Amsterdam i  a més va estar  fermament compromesa amb el moviment  de resistència antifascista. Defensora del dret  de les dones, va participar en la formació del moviment  feminista a Mèxic on es va establir definitivament quan va fugir d’Europa i de la seva família que la volia internar en un psiquiàtric i on es va relacionar amb els surrealistes espanyols a  l’exili com Buñuel o Remedios Varo.

Leonora, nascuda a Anglaterra el 1917, va ser parella del famós pintor surrealista Max Ernst i, un cop a Mèxic va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz ( company de Robert Capa) amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948). Va morir als 94 anys a Mèxic, el 25 de maig de 2011. Fins que va trobar una mica de pau a Mèxic, estada que només va interrompre per un període en que s’instal·la als EEUU a l’entorn de les revoltes de 1968, no va parar e fugir: dels seus pares,  dels nazis i de la institució psiquiàtrica on la volien internar. Fou “la nòvia del vent” per a Ernst  i “la que ens allibera de la miserable realitat dels nostres  dies” per al cineasta Luis Buñuel. Una  dona indomable, un esperit  rebel, una llegenda. Tot i ser bona estudiant, la seva rebel·lia provocava  que l’expulsessin  de les  diferents  escoles on era inscrita perquè   tenia aversió  innata cap a les autoritats i les institucions de tota mena, no només  religioses.

Bona part de la seva obra prové de la seva rebel·lia contra l’autoritat patriarcal que imposava el seu pare, un anglès victorià, en contradicció amb la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses dels contes que li explicaven la seva mare, la seva àvia i la mainadera, d’origen irlandès. Tot i que Leonora va fugir de la seva família, no va ignorar les arrels. Els seus personatges tenen influència de la mitologia celta, tot fusionat amb el món dels somnis d’origen surrealista i el món mitològic mexicà. A més d’aquesta dimensió màgica i dels somnis cal destacar en la seva obra la influència dels seus viatges i estudis a  Itàlia. Les seves  obres evoquen artistes (El Bosco) i tècniques renaixentistes (el temple). Una altra de les influències que podem percebre en el seus treball és la seva passió per  l’Alquímia.

Una de las frases més significatives que va dir i defineix bé la seva vida i la seva obra és: “Mai em vaig considerar  una femme-enfant com André Breton volia  veure  les dones. Ni vaig voler que m’entenguessin així, ni tampoc vaig intentar canviar els altres. Vaig caure en el surrealisme perquè sí. Mai no vaig preguntar  si tenia dret a entrar-hi o no”.

Coneixem aspectes de la seva vida gràcies als ses llibres semiautobiogràfics La trompeta acústica  i Memòries d’abaix on la frontera entre biografia i ficció és borrosa i l’autora disfressa el seu col·lapse mental sota l’aparença d’un viatge d’autoconeixement. Però  la seva biografia més fidel la va escriure Elena Poniatowska, Leonoraun complert retrat després d’anys  d’entrevistes.