Acostant-nos a la figura de Sylvia Plath.

La Biblioteca Municipal d’Eivissa, situada a Can Ventosa, té una iniciativa molt interessant per tal de fer conèixer l’obra de diferents autores, sovint oblidades. Aquest més l’escriptora triada és Sylvia Plath en el  90è aniversari del seu naixement.

Nascuda a Boston, Massachusetts, el 1932, tot i que ja de molt joveneta s’inclinava per lal’escriptura, va començar a publicar després de separar-se del seu marit, el poeta Ted Hughes amb qui es casà el 1956, matrimoni del qual van néixer dos fills amb qui va viure una relació turmentosa. El 1960 va publicar  El Colós, i tres anys  després la novel·la La campana de vidre, a manera d’autobiografia , però sota el pseudònim de Victoria Lewis, en la qual se centra en un intent de suïcidi. Un mes després de la seva publicació, Plath va posar fi a la seva vida als 30 anys, ficant el cap al gorn i deprés de prepara l’esmorzar als seus fills petits que eren a casa..

Segons  la crítica, la seva aportació  poètica més interessant és Ariel, publicada pòstumament  el 1965. Després el seu marit va  reunir  la seva poesia en dos volums: Crossing the Water (1971) i Winter Trees (1971). Quasi tota la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló i Soler.

El 2003 es va estrenar la pel·lícula Sylvia, protagonitzada per Gwyneth Paltrow. Plath, cultivadora del gènere confessional,  ha esdvingut una dona de culte per als estudiosos de la literatura americana, essent, a més a més,  un símbol de les reivindicacions feministes del segle XX en qüestionar totes les normes, usos i costums  establerts per a a les dones. Fou l’escriptora que va plasmar millor les seves lluites internes i la seva depressió crònica. Va ser la primera guanyadora d’un Pulitzer, concedit a títol pòstum el 1982.

Hi ha una petita entrada sobre l’autora feta als inicis d’aquest bloc, el gener de 2009, Saps qui és? 

Pel que fa a la iniciativa, abans esmentada, de la Biblioteca Municipal de Can Ventosa, algunes altres de les escriptores que han estat triades són: Marta Pessarrodona, Llanos Lozano, Mary Ann Evans ( George Eliot), Natalia Ginzburg, Care Santos, Edith Wharton i Antònia Vicens. Com es pot veure, una tipologia ben variada.

Olga Xirinacs, Premi Jaume Fuster

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha reconegut “la qualitat de l’obra, la importància de la seva trajectòria i el compromís” de l’autora tarraconina OLGA XIRINACS amb la literatura en atorgar-li el Premi Jaume Fuster que, enguany, celebra la seva XXII edició.

Properament, l’escriptora, que té actualment 86 anys, presentarà el llibre de proses curtes Cua de vaca, que fa el número  86 de tots els que ha  publicat.

Maria Lejárraga, l’escriptora que va esborrar el seu nom

María de la O Lejárraga (San Millán de la Cogolla, 1874-Buenos Aires, 1974) fou una dona  brillant;  novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, feminista i, malgrat tot, absent e les portaders dels llibres que va escriure. El nom que hi figura és el del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, qui va rebre els elogis per les lletres de  Canción de Cuna o El amor brujo i El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, en tant que ella, l’autora i lletrista esperava  a casa. Antonina Rodrigo va escriure la seva biografia: María Lejárraja, una mujer en la sombra.

Recentment, l’editorial Renacimiento va rescatar Viajes de una gota de agua, una col·lecció de contes infantils que l’autora va publicar a  l’Argentina el 1954, a l’exili. Tothom  sabia que Lejárraga era la “negra” del seu famós  marit. Fins i tot ell pronunciava  discursos feministes escrits per la seva dona. Al llibre  Cartas a las mujeres de España ella anima a la llibertat i independència femenina, tot i que el seu nom ni apareix. Tot i aquest silenci Lejárraga va arribar a ser diputada socialista durant la Segona República, experiència que va narrar a Una mujer por los caminos de España, escrit a l’exili.

La història d’aquesta dona arriba a un punt encara més dolorós quan el marit s’enamora de la famosa actriu Catalina Bárcena amb la qual va tenir una filla. El seu matrimoni amb Maria es va trencar, però ella va seguir escrivint llibres que ell signava. El 1947, quan Gregorio va morir, la filla tinguda amb Catalina Bárcena va exigir els drets d’autor del seu pare i Maria va quedar a la ruina en el seu exili. És llavors que comença a publicar amb el seu nom, però encara amb els cognoms del marit; així va escriure les seves memòries— Gregorio y yo— on desvetlla en què consistia la col·laboració.

Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967,  39º a l’ombra, i en els darrers anys  ha publicat sobretot poesia.

El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich,  ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i  serveix  per reivindicar la nació completa”.

Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix  Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les  poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i  la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.

Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar  l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.

Ha mort l’escriptora Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció  literària i la voluntat de contribuir a la normalització de  la literatura catalana.

Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991)  i Negroni de ginebra (teatre).

Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran  la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar  part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.

El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Recordem Edith Wharton, escriptora

Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les  més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i  referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa  en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.

Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva  novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos  de lluna, Un fill al front,  La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons  unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)

Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista

Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència coma l’entrada en un convent i va marxar  a Madrid on entrà  en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul, Eudald, qui va  rebre diferents missatges destinats  a Amalia, molts dels quals reunits al llibre  Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves  Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El cat olicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.

Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.

Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.

Amelina Correa Ramón n’ha escrit  diverses biografies.

Elizabeth Bishop, poeta esdevinguda icona del lesbianisme

Elizabeth Bishop (EEUU, 1911- 1979) va rebre el Premi Pulitzer de poesia el 1956 pel seu llibre North & South – A Cold Spring (Nord i sud – Una primavera freda), que agrupava diversos poemaris. Posteriorment, rebria el National Book Award i el National Book Critics Circle Award, així com dues beques Guggenheim i una altra de l’Ingram Merrill Foundation. El 1976, es va convertir en la primera dona a rebre el Neustadt International Prize For Literature.

A nivell personal va tenir diverses relacions amoroses amb dones, però dues de més estables; la primera, de 1951 a 1967, amb l’arquitecta brasilera Lota de Macedo Soares qui, afectada d’una profunda depressió, va suïcidar-se després que la relació entre ambdues acabés. La segona fou amb Alice Methfessel, a qui va conèixer el 1971 i qui va heretar els drets literaris un cop traspassada Bishop.

La seva relació amb Lota fou tractada en una pel·lícula, Flors Rares (Reaching for the Moon, 2012), basat en el llibre Flors Rares i Banalíssimes de l’autora Carmem Lucia d’Oliveira, així com en el llibre The More I Owe You (Mentre més et dec), de l’escriptor nord-americà Michael Sledge.
Durant els anys de vida comuna, l’escriptora va crear peces  memorables en prosa on recupera ressons de la seva difícil infantesa ( fou òrfena de pare de molt petita i filla d’una mare absent ingressada en un psiquiàtric, així que fou pujada per familiars no sempre amorosos); publica el seu segon poemari, objecte del Pulitzer el 1956, i concep  un tercer, Qüestions de viatge (1965), on fa aquesta pregunta: “És manca d’imaginación el que ens obliga a venir / a llocs imaginats, en lloc de restar a casa?”.

Un dels seus poemes més comentats i antologats és One Art, una elegia de l’art de saber perdre. Comença el poema amb una reflexió de caràcter general sobre la inevitabilitat de les pèrdues  i la necesitat d’acceptar-les (No és difícil dominar l’art de perdre: tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,
que la seva pèrdua  no és cap desastre
), després passa a recomptar les seves pèrdues personals i l’impacte ocasionat; i a l’última estrofa apareix  la veritable raó del poema: la pèrdua  d’una persona. Si bé silencia els detalls, un parèntesi revela  la importància d’aquesta pèrdua,  que l’ha deixada dessolada. És a dir, el que  el poema posa de manifiest, en realitat,  és  la imposibilitat  de superar les  pèrdues, o sigui, que perdre és un art que mai no aconsegueix dominar (Fins i tot havent-te perdut a tu (la teva veu  bromejant, un gest que estimo) no haure mentit. Per descomptat no és difícil dominar l’art de perdre, per més que de vegades pugui semblar-nos  (escriu-ho!) un desastre).

 

Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant  paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar  l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia  fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa  algunes característiques  novedoses  de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols:  els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no  objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit  per Atenea o quan és reclòs  per Calipse  com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests  personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures  que han projectat els  prejudicis i estereotips  de gènere de cada època.

Karen Blixen, molt més que “Lluny d’Africa”

Karen Christence Blixen-Finecke (nascuda Karen Christentze Dinesen) (Dinamarca,  1885 – 1962) com a  escriptora va usar els pseudònims Isak Dinesen, que li donà popularitat, Osceola (el nom d’un cap seminola) i Pierre Andrézel.

Es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El seu marit li va contagiar la sífilis, i aquesta relació sempre fou difícil. A Nairobi, Karen va conèixer Denys Finch Hatton, un pilot de l’exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va encetar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Un cop divorciada es va fer càrrec de la plantació fins que el 1931 es va veure forçada  a vendre-la i tornar al seu país natal.

I tot i que ja havia escrit relats i memòries, és aleshores que comença la seva carrera literària. El 1937 publica  Memòries d’Àfrica l’obra que sense dubte la va catapultar a la fama a nivell mundial. Ultra les moltes edicions en llibre, Sydney Pollack en va fer el 1985 una pel·lícula de gran èxit, Out of Africa, amb Meryl Streep i Robert Redford en els papers principals.

És sens dubte una visió edulcorada de la seva aventura africana. Ni el llibre ni tampoc la pel·lícula esmenten Beryl Markham, qui després serà famosa per ser la primera dona pilot que va creuar en solitari l’Atlàntic d’est a oest, que fou amant de Denys.

Altres llibres de l’autora: Ehrengard ( pòstum) Cuentos de invierno, El festí de Babette ( també duta al cinema) …

Es va convertir en una estrella de la literatura, candidata al Nobel en dues ocasions i admirada per escriptors molt rellevants. Va romandre a Dinamarca fins a la seva mort, als  77 anys, el 1962. Diuen que cada nit, abans d’anar al llit mirava la fotografia  de Denys Finch Hatton.