Categoria: Literatura

Phillips Wheatley,  nascuda a l’Àfrica occidental, actual Senegal, el 1753 i traspassada a Boston a finals de 1784, va escriure Poems on Various Subjects, Religious and Moral que va va ser publicada el 1773, dos anys abans que comencés la Guerra d’independència dels Estats Units, i és considerada com un dels primers exemples de la literatura de gènere afro.
Capturada i sotmesa a l’esclavitud quan tenia només set anys, Wheatley va ser portada a Amèrica a prop de 1760, on John i Susannah Wheatley, mercaders de Boston, Massachusetts, la van comprar i fou convertida a la fe cristiana. La noia, intel·lectualment dotada, va rebre educació, que incloïa estudis de llatí, grec, mitologia i història. Aviat dominà l’anglès i publicà un primer poema  a l’edat de 13 anys.

Va ser emancipada poc després de la publicació del seu llibre. La seva poesia gira a l’entorn de temes cristians, amb molts poemes dedicats a personalitats famoses. Poques vegades esmenta  la seva pròpia situació d’esclavitud en els poemes. Un dels pocs que aborden el tema és On being Brought from Africa to America. El seu treball fou citat pels abolicionistes com a argument per combatre l’extesa idea de la inferioritat intel·lectual innata dels negres i promoure oportunitats educatives per als afroamericans.

Es va casar al voltant de 1778. El seu marit va ser empresonat per deutes el 1784 i Wheatley va caure en la pobresa i va morir de malaltia als 31 anys.

Fou dona, negra, esclava i poeta.

La música mallorquina Maria Escalas ha escrit  la novel·la de la vida de la compositora Matilde Escalas. 

La novel·la, titulada MATILDE  E., guardonada amb el Premi Ciutat de Palma 2023, reconstrueix la història de la Matilde, una desconeguda compositora mallorquina, la imatge de la qual va quedar reflectida al quadre de Santiago Rusiñol, Miss MacFlower.

La novel·la, escrita per una dona també música que comparteix nom i cognom amb la seva protagonista tot i no ser-ne família, aborda algunes incògnites sobre la compositora mallorquina com ara perquè va deixar d’escriure música, on han anat a parar les seves composicions o perquè  va viure a l’ombra del silenci.

La Martina, una estudiant de doctorat, investiga la vida de Matilde Escalas, una desconeguda compositora mallorquina de finals del segle XIX que va treballar amb Isaac Albeniz, Erik Satie i altres grans músics de l’epoca, i que sempre va viure a l’ombra del seu amant, Santiago Rusiñol, una  dona que va viure el moment de mes efervescencia del modernisme en el rovell de l’ou cultural, a París, Mallorca i Barcelona, però que tambe va renunciar a la seva carrera i al seu talent per l’home amb qui es va casar un cop va pornar a Palma. La novel.la ens farà reflexionar sobre el lloc que han ocupat i ocupen les dones en la historia de l’art i en la vida.

Edna O’Brien, nascuda a Irlanda el 1930, ha mort als 94 anys víctima d’un càncer. En la seva obra destaca la trilogia Les noies de pagès, La noia d’ulls verds i Noies feliçment casades publicada en anglès en els anys 60, en les quals narra la història d’Irlanda a través de la vida de les seves dues protagonistes, que s’enfronten a una societat rural i conservadora marcada pel nacionalcatolicisme en la qual les dones tenen poc marge per a la llibertat.

Va fugir d’un ambient familiar i social opressor i va estudiar primer farmàcia a Dublin per després treballar com a lectora per a una editorial a Londres. La seva trilogia, crítica amb l’església catòlica i reivindicativa pel que fa a la independència  de les dones, fou cremada públicament pel mossèn del seu poble, la qual cosa li va donar notorietat a nivell europeu i mundial. Kate i Baba, les protagonistes,  viuen en un país endarrerit i repressiu especialment en les zones rurals, marcat per la censura i la pressió dels catòlics irlandesos. En els següents llibres, les dues dones, ja casades i residint a Londres,  sobreviuen al desengany davant la vida marital que no satisfà les seves aspiracions de felicitat. A més del desengany en el llibre es troben també claus sobre la maternitat, la desigualtat de la dona i l’amistat entre les dues protagonistes. El llibre està escrit en clau autobiogràfica.

Més enllà de les novel·les, és autora d’una obra dramàtica sobre Virginia Woolf (1980), i de dues importants biografies: sobre James Joyce (1999) i sobre Lord Byron (2009).

També ha escrit diversos guions de cinema per a l’adaptació d’algunes de les seves obres: Retorn al passat (I Was Happy Here, 1966), Salvatge i perillosa (1972) i Tres no caben en dues (201)

Pel que fa al conflicte entre Irlanda i Inglaterra, el 1994 quan s’anunciava la pau a Irlanda del Nord va escriure Ulster’s Man of the Dark assegurant que Gerry Adams no volia veure el final de la violència. No obstant això també va escriure la novel·la House of splendid isolation plantejant que l’enemic no era només l’IRA sinó que en la guerra tenien també un paper protagonista els grups paramilitars protestants a més de l’exèrcit britànic.

Madre Iranda  és un altre dels  seus notables  llibres. Irlanda és mostrada com dona, úter, cova, vaca, Rosaleen, marrana, nòvia, ramera… La multipremiada autora entreteixeix la seva  autobiografia —infantesa al comtat  de Clare, els dias al col·legi de  monges, el seu primer petó, la seva fugida a Anglaterra— amb l’essència d’Irlanda, una terra de mites, poesia, supersticionss, costums ancestrals, saviesa  popular i bellesa incomparable. Madre Irlanda és, segons  The Guardian, «Edna O’Brien en el seu màxim  resplendor. Un relat evocador i elegant d’un entorn  natural i dels qui hi viuen, ple  d’audàcia i enginy».

Les seves memòries, titulades Chica del campo ( publicades en espanyol per Errata Nature el 1918) mostren una dona que, partint del camp va fr una vida d’allò més plena, exitosa i agosarada.

A Al pie de la encina (1893), el llibre que recull les seves experiències al Montseny, Víctor Balaguer (1824-1901) explica la història de “la dona d’aigua”. El llibre  està dedicat a Conchita Blanch de Font, una de les principals protagonistes de la correspondència femenina del poeta, dramaturg, historiador, periodista, senador i diputat liberal, ministre d’Ultramar i de Foment i membre destacat de la maçoneria don Víctor Balaguer i Cirera. Altres de les seves destinatàries són: Patrocinio de Biedma, Letizia Bonaparte, Concepción Gimeno de Flaquer, Maria Josepa Massanés, Assumpció Pleyan i Condal, Neus Samà, Francisca Sánchez de Pirretas, la baronessa de Wilson Emilia Serrano, Salvadora Tarrida de Fontanals i Pepita Ugarte de Barrientos…, dones invisibilitzades per les estructures culturals de la desigualtat, que són les que han escrit la història.

Ara Montserrat Comas i Güell –historiadora i arxivera, que entre el 1987 i el 2019 va ser directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova, gran especialista en l’obra de l’autor de Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno i Don Joan de Serrallonga–, ha recuperat aquests noms en un llibre interessantíssim, en el qual apareixen tots els temes que –per la via subconscient– Balaguer va tractar en la seva llegenda.

Elles són poetesses, escriptores, periodistes, amb una bona formació –cosa palesa en la redacció de les cartes i en l’ortografia– i amb talent. Els era vetat participar en la vida pública i donar a conèixer la seva obra,  als ulls de la societat eren “dones d’aigua”, éssers extraordinaris però, en el fons, monstruosos. Per això, sovint, han de fer servir pseudònims. També s’han de resignar que no els paguin les col·labora­cions o que els hi paguin menys que als homes. Quan troben un escriptor receptiu i sensible com Balaguer, li escriuen exposant les seves “reivindicacions”:  Luisa Mancinelli Cora, en una carta del 1892 diu que ara és una mare de família, però la maternitat no ha sufocat les aspiracions de quan era noia. El 1891 Dolores Pérez reclama una empenta per publicar les seves llegendes i li diu que se sent discriminada per “òrfena, pobra i catalana” ( no us recorda la divisa de Maria-Mercè Marçal?)  També hi apareix la necessitat de la cambra pròpia de Virginia Woolf, per exemple en una carta de Pepita Ugarte del 1885, quan pinta la ciutat de Màlaga, on viu, com “un ante-social y denodado pue­blo donde lo único agradable para mí es encerrarme en mi cuartito de estudio”, Neus Samà, el 1897 escriu una carta a Balaguer per demanar feina per al marit, enfonsat i desvalgut i també intercedeix per un dels seus set fills, que és a Madrid. Els homes controlen aquestes senyores que els fan por. En primer lloc, mitjançant els manuals de correspondència que proliferen al segle XIX, que ofeguen l’expressió directa i autèntica sota un tou de formulismes. I també directament, quan el marit afegeix al que ha escrit la dona una postdata que vol dir “ep, això jo ho he llegit”. I Balaguer sí dona cabuda als desitjos d’aquestes dones que, d’alguna manera, li inspiren per a la seva llegenda.

Un llibre que val la pena llegir:

Montserrat Comas i Güell
Elles, les dones, també hi eren.
Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896)
Edicions de la Universitat de Barcelona.

El març del 2019 vaig fer una entrada sobre Anna Maria Martínez Sagi, pionera com a directiva del Barça,

Avui vull ampliar la informació sobre aquesta dona a partir de la biografia publicada recentment per Juan Manuel de Prada que reconstrueix  la seva intensa vida i desmunta algunes llegendes que ella mateixa va difondre.

El derecho a soñar és el títol de la monumental biografía dedicada a la periodista i poeta Ana María Martínez Sagi (1907-2000). Prada amplia la seva perspectiva sobre Sagi (com ella signava sovint), aportant nova  documentació –bona part de la qual la hi va lliurar la mateixa escriptora tot demanant-li que passés un temps abans de donar-la a conèixer–, i modifica també  el seu punt de vista exposat en una aproximació a la vida del personatge publicada el 1997, Las esquinas del aire que, això sí, va recuperar una important figura femenina quasi oblidada, com tantes altres.

Periodista, poeta, pionera de l’esport femení, homosexual, anarquista… Sagi va fantasiejar  i va modificar molts aspectes de la seva trajectòria. I per això El derecho a soñar es presenta tant  com una original deconstrucció del relat autobiogràfic d’Ana María com del primer llibre que Prada havia escrit sobre ella.

El seu pare va ser amant del futbol i tresorer del Barça, la qual cosa l’acosta a l’esport. Va començar a col·laborar abans de fer  vint anys a  Las Noticias, on va escriure  sobre els diversos estrats socials d’una ciutat en transformació, i sobre temes esportius, especialment de les reivindicacions feministes en alça. Va fundar  el primer club de treballadores de Barcelona, que pretenia impulsar l’alfabetització de la població femenina.

I ja en temps de la República coneix una dona que serà el gran amor de la seva vida. Elisabeth Mulder, poeta i novel·lista de l’ alta burgesia, amb casa al passeig de la Bonanova, jove vídua, lliure  per mantenir  una relació homosexual discreta. La seva passió, que Anna i Elisabeth viuen a Mallorca el 1932,  estimula la vena lírica de Sagi i és recollida en poemaris com Canciones de la isla i Amor prohibido. L’idil·li con Elisabeth Mulder, que va acabar abruptament, la va marcar, inspirar i traumatizar.

L’esport atrau poderosament Sagi. Concebia  l’esport com un trampolí perquè la dona atrapés  la modernitat; una forma d’enllaçar cos  i ment per a prendre consciència d’una mateixa i  esdevenir  poderosa -el que algunes feministes contemporànies anomenen empoderament. Fou campiona femenina espanyola de llançament de javelina, tennista i esquiadora, intervé activament en el Club Femení i d’Esports de Barcelona on coneix  a la dansaire i  gimnasta suïssa Elsy Longoni, a qui dedica un poema. Practica també l’atletisme i el rem.

A redaccions i  tertúlies es relaciona amb les figures  femenines  que destaquen en el moment i, breument, entra a formar part a la directiva del president del Barça Josep Suñol, en el diari del qual, La Rambla,  col·labora també escrivint  en català; és la primera dona que forma part de la directiva i per això TV3 va recrear el personatge en el docudrama La Sagi, una pionera del Barça, dirigit  per Francesc Escribano i Josep Serra Mateu.

Durant la Guerra Civil s’aproxima a l’anarquisme i signa cròniques per a diverses  publicacions del bàndol republicà, sovint criticant els col·legues de la dreta. Se’n va al front i esdevé figura clau del diari editat a Casp Nuevo Aragón, és molt propera al líder àcrata Joaquín Ascaso, denunciat pels seus  correligionaris per, pressumptament, males pràctiques econòmiques.

A l’exili francès on, malgrat tot, durà una vida prou confortable, va conèixer Marie-Thèrese Eyquem, també escriptora i activista del’esport femení,  qui després d’ocupar càrrecs de responsabilitat al govern de Vichy, va saber  reciclar-se a la França alliberada. Eyquem cultiva “un culte sàfic a la bellesa, sense  intromissions masculines”. Conviuen fins al 1950; un informe policial les qualifica com “lesbianes notòries”.

A finals  dels cinquanta i el 1964-65 Sagi resideix en el pintoresc i rural Montauoroux, amb la fotògrafa Ingeborg Ruben. S’instal·larà després als  EE.UU., on ensenya francè a la Universitat d’Illinois. A partir de 1969 retorna a Espanya  regularment, i acabarà, a partir de 1977, en una residència de Santpedor, Bages, on rep un jove Prada que va escriure un primer llibre sobre ella. En textos publicats aleshores i en els seus records tendia a magnificar i fins i tot inventar trobades amb grans personatges amb els quals va tenir una relació molt breu,  com García Lorca i Durruti i també va mentir sobre una col·laboració activa amb la resistència francesa. Tampoc mai no va explicar d’on treia els diners per viure. Una altra de les incògnites és sobre l’existència de la seva filla, Patrícia a qui va tenir en relacionar-se amb un enginyer de nom Claude i que va morir als 8 anys.

Encara queden molts interrogants per resoldre sobre aquesta interessant dona.

 

L’Acadèmia Sueca concedeix el guardó literari a l’escriptora i professora francesa Annie Arnaux (1940), una de les grans exponents de l’ autoficció europea, autora d’una obra situada entre la narrativa i la sociologia, el feminisme i el compromís social. Anteriorment, el 2017 va obtenir el Premi Marguerite Yourcenar pel conjunt de la seva obra. L’Acadèmia reconeix la valentia i la precisió clínica amb què desvetlla  les arrels, les estranyeses i les traves col·lectives a la memòria personal.

Tota la seva obra té caràcter autobiogràfic, des de la seva primera novel·la, “Les Armoires vides” (1974). Tracta temes com l’ascensió social dels seus pares (La Place, La Honte), el seu matrimoni (La Femme gelée), les seves relacions amoroses (Passion simple, Se perdre) o la malaltia i la mort de la seva mare (Je ne suis pas sortie de ma nuit, Une femme).

Algunes de les seves novel·les han estat portades al cinema: 1981: Droit de réponse: l’esprit de contradiction(sèrie de televisió), 2008: L’autre, adaptació de L’occupation,dirigida per Patrick-Mario Bernard i Pierre Trividic. 2014: Mon Week-end au centre commercial, dirigida per Naruna Kaplan de Macedo.

Les primeres paraules de l’autora en saber que havia estat guardonada amb el Nobel han estat: “Per a mi representa  quelcom immens  en nom d’aquells de qui provinc, en primer lloc. Alguna cop vaig dir que volia venjar la meva raça. Quan ho vaig dir no sabia gaire com. Però va  succeir amb les paraules i els llibres”. Ho ha fet a la seu de Gallimard a París, la seva editorial des que el 1972 va enviar el seu primer llibre, Els armaris veïns. Quan li van publicar,  ella, filla de la classe obrera,  iniciava un ascens cap a la consagració en el panteó literari universal fins a l’últim, Le jeune homme (El jovenet ). Ernaux ha afegit: “Rebre  el Nobel és, per a mi, una responsabilitat per continuar”.

En català l’editorial Angle ha traduït recentment alguns dels seus llibres: Els anys, Memòria de noia, L’esdeveniment, Pura passió.

Amb ella han estat 17 dones les guardonades d’un total de 115 lliuraments.

La Biblioteca Municipal d’Eivissa, situada a Can Ventosa, té una iniciativa molt interessant per tal de fer conèixer l’obra de diferents autores, sovint oblidades. Aquest més l’escriptora triada és Sylvia Plath en el  90è aniversari del seu naixement.

Nascuda a Boston, Massachusetts, el 1932, tot i que ja de molt joveneta s’inclinava per lal’escriptura, va començar a publicar després de separar-se del seu marit, el poeta Ted Hughes amb qui es casà el 1956, matrimoni del qual van néixer dos fills amb qui va viure una relació turmentosa. El 1960 va publicar  El Colós, i tres anys  després la novel·la La campana de vidre, a manera d’autobiografia , però sota el pseudònim de Victoria Lewis, en la qual se centra en un intent de suïcidi. Un mes després de la seva publicació, Plath va posar fi a la seva vida als 30 anys, ficant el cap al gorn i deprés de prepara l’esmorzar als seus fills petits que eren a casa..

Segons  la crítica, la seva aportació  poètica més interessant és Ariel, publicada pòstumament  el 1965. Després el seu marit va  reunir  la seva poesia en dos volums: Crossing the Water (1971) i Winter Trees (1971). Quasi tota la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló i Soler.

El 2003 es va estrenar la pel·lícula Sylvia, protagonitzada per Gwyneth Paltrow. Plath, cultivadora del gènere confessional,  ha esdvingut una dona de culte per als estudiosos de la literatura americana, essent, a més a més,  un símbol de les reivindicacions feministes del segle XX en qüestionar totes les normes, usos i costums  establerts per a a les dones. Fou l’escriptora que va plasmar millor les seves lluites internes i la seva depressió crònica. Va ser la primera guanyadora d’un Pulitzer, concedit a títol pòstum el 1982.

Hi ha una petita entrada sobre l’autora feta als inicis d’aquest bloc, el gener de 2009, Saps qui és? 

Pel que fa a la iniciativa, abans esmentada, de la Biblioteca Municipal de Can Ventosa, algunes altres de les escriptores que han estat triades són: Marta Pessarrodona, Llanos Lozano, Mary Ann Evans ( George Eliot), Natalia Ginzburg, Care Santos, Edith Wharton i Antònia Vicens. Com es pot veure, una tipologia ben variada.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha reconegut “la qualitat de l’obra, la importància de la seva trajectòria i el compromís” de l’autora tarraconina OLGA XIRINACS amb la literatura en atorgar-li el Premi Jaume Fuster que, enguany, celebra la seva XXII edició.

Properament, l’escriptora, que té actualment 86 anys, presentarà el llibre de proses curtes Cua de vaca, que fa el número  86 de tots els que ha  publicat.