Anna Maria Martínez Sagi, El derecho a soñar

El març del 2019 vaig fer una entrada sobre Anna Maria Martínez Sagi, pionera com a directiva del Barça,

Avui vull ampliar la informació sobre aquesta dona a partir de la biografia publicada recentment per Juan Manuel de Prada que reconstrueix  la seva intensa vida i desmunta algunes llegendes que ella mateixa va difondre.

El derecho a soñar és el títol de la monumental biografía dedicada a la periodista i poeta Ana María Martínez Sagi (1907-2000). Prada amplia la seva perspectiva sobre Sagi (com ella signava sovint), aportant nova  documentació –bona part de la qual la hi va lliurar la mateixa escriptora tot demanant-li que passés un temps abans de donar-la a conèixer–, i modifica també  el seu punt de vista exposat en una aproximació a la vida del personatge publicada el 1997, Las esquinas del aire que, això sí, va recuperar una important figura femenina quasi oblidada, com tantes altres.

Periodista, poeta, pionera de l’esport femení, homosexual, anarquista… Sagi va fantasiejar  i va modificar molts aspectes de la seva trajectòria. I per això El derecho a soñar es presenta tant  com una original deconstrucció del relat autobiogràfic d’Ana María com del primer llibre que Prada havia escrit sobre ella.

El seu pare va ser amant del futbol i tresorer del Barça, la qual cosa l’acosta a l’esport. Va començar a col·laborar abans de fer  vint anys a  Las Noticias, on va escriure  sobre els diversos estrats socials d’una ciutat en transformació, i sobre temes esportius, especialment de les reivindicacions feministes en alça. Va fundar  el primer club de treballadores de Barcelona, que pretenia impulsar l’alfabetització de la població femenina.

I ja en temps de la República coneix una dona que serà el gran amor de la seva vida. Elisabeth Mulder, poeta i novel·lista de l’ alta burgesia, amb casa al passeig de la Bonanova, jove vídua, lliure  per mantenir  una relació homosexual discreta. La seva passió, que Anna i Elisabeth viuen a Mallorca el 1932,  estimula la vena lírica de Sagi i és recollida en poemaris com Canciones de la isla i Amor prohibido. L’idil·li con Elisabeth Mulder, que va acabar abruptament, la va marcar, inspirar i traumatizar.

L’esport atrau poderosament Sagi. Concebia  l’esport com un trampolí perquè la dona atrapés  la modernitat; una forma d’enllaçar cos  i ment per a prendre consciència d’una mateixa i  esdevenir  poderosa -el que algunes feministes contemporànies anomenen empoderament. Fou campiona femenina espanyola de llançament de javelina, tennista i esquiadora, intervé activament en el Club Femení i d’Esports de Barcelona on coneix  a la dansaire i  gimnasta suïssa Elsy Longoni, a qui dedica un poema. Practica també l’atletisme i el rem.

A redaccions i  tertúlies es relaciona amb les figures  femenines  que destaquen en el moment i, breument, entra a formar part a la directiva del president del Barça Josep Suñol, en el diari del qual, La Rambla,  col·labora també escrivint  en català; és la primera dona que forma part de la directiva i per això TV3 va recrear el personatge en el docudrama La Sagi, una pionera del Barça, dirigit  per Francesc Escribano i Josep Serra Mateu.

Durant la Guerra Civil s’aproxima a l’anarquisme i signa cròniques per a diverses  publicacions del bàndol republicà, sovint criticant els col·legues de la dreta. Se’n va al front i esdevé figura clau del diari editat a Casp Nuevo Aragón, és molt propera al líder àcrata Joaquín Ascaso, denunciat pels seus  correligionaris per, pressumptament, males pràctiques econòmiques.

A l’exili francès on, malgrat tot, durà una vida prou confortable, va conèixer Marie-Thèrese Eyquem, també escriptora i activista del’esport femení,  qui després d’ocupar càrrecs de responsabilitat al govern de Vichy, va saber  reciclar-se a la França alliberada. Eyquem cultiva “un culte sàfic a la bellesa, sense  intromissions masculines”. Conviuen fins al 1950; un informe policial les qualifica com “lesbianes notòries”.

A finals  dels cinquanta i el 1964-65 Sagi resideix en el pintoresc i rural Montauoroux, amb la fotògrafa Ingeborg Ruben. S’instal·larà després als  EE.UU., on ensenya francè a la Universitat d’Illinois. A partir de 1969 retorna a Espanya  regularment, i acabarà, a partir de 1977, en una residència de Santpedor, Bages, on rep un jove Prada que va escriure un primer llibre sobre ella. En textos publicats aleshores i en els seus records tendia a magnificar i fins i tot inventar trobades amb grans personatges amb els quals va tenir una relació molt breu,  com García Lorca i Durruti i també va mentir sobre una col·laboració activa amb la resistència francesa. Tampoc mai no va explicar d’on treia els diners per viure. Una altra de les incògnites és sobre l’existència de la seva filla, Patrícia a qui va tenir en relacionar-se amb un enginyer de nom Claude i que va morir als 8 anys.

Encara queden molts interrogants per resoldre sobre aquesta interessant dona.

 

L’escriptora francesa Annie Arnaux, Premi Nobel de Literatura 2022

L’Acadèmia Sueca concedeix el guardó literari a l’escriptora i professora francesa Annie Arnaux (1940), una de les grans exponents de l’ autoficció europea, autora d’una obra situada entre la narrativa i la sociologia, el feminisme i el compromís social. Anteriorment, el 2017 va obtenir el Premi Marguerite Yourcenar pel conjunt de la seva obra. L’Acadèmia reconeix la valentia i la precisió clínica amb què desvetlla  les arrels, les estranyeses i les traves col·lectives a la memòria personal.

Tota la seva obra té caràcter autobiogràfic, des de la seva primera novel·la, “Les Armoires vides” (1974). Tracta temes com l’ascensió social dels seus pares (La Place, La Honte), el seu matrimoni (La Femme gelée), les seves relacions amoroses (Passion simple, Se perdre) o la malaltia i la mort de la seva mare (Je ne suis pas sortie de ma nuit, Une femme).

Algunes de les seves novel·les han estat portades al cinema: 1981: Droit de réponse: l’esprit de contradiction(sèrie de televisió), 2008: L’autre, adaptació de L’occupation,dirigida per Patrick-Mario Bernard i Pierre Trividic. 2014: Mon Week-end au centre commercial, dirigida per Naruna Kaplan de Macedo.

Les primeres paraules de l’autora en saber que havia estat guardonada amb el Nobel han estat: “Per a mi representa  quelcom immens  en nom d’aquells de qui provinc, en primer lloc. Alguna cop vaig dir que volia venjar la meva raça. Quan ho vaig dir no sabia gaire com. Però va  succeir amb les paraules i els llibres”. Ho ha fet a la seu de Gallimard a París, la seva editorial des que el 1972 va enviar el seu primer llibre, Els armaris veïns. Quan li van publicar,  ella, filla de la classe obrera,  iniciava un ascens cap a la consagració en el panteó literari universal fins a l’últim, Le jeune homme (El jovenet ). Ernaux ha afegit: “Rebre  el Nobel és, per a mi, una responsabilitat per continuar”.

En català l’editorial Angle ha traduït recentment alguns dels seus llibres: Els anys, Memòria de noia, L’esdeveniment, Pura passió.

Amb ella han estat 17 dones les guardonades d’un total de 115 lliuraments.

Beatrix Potter, assolí fama mundial malgrat tot

Beatrix Potter (Londres, 1866-Sawrey, Lancashire, 1943), va ser una escriptora i il·lustradora anglesa de literatura infantil i una botànica significativa. El seu personatge més famós és en Pere Conillet (Peter Rabbit).

Filla d’una família benestant, des de ben petita es va interessar per la botànica i els animals. Un oncle va intentar que ingressés com a estudiant als Reials Jardins Botànics de Kew, però va ser rebutjada pel fet de ser dona. Tot i això, aquestes dificultats no van ser una barrera a la seva curiositat innata pel seu entorn. La base per als seus projectes i històries van ser els petits animals i mascotes que introduïa furtivament a casa seva o que podia observar durant les vacances familiars a Escòcia. Potter va ser una de primeres persones a suggerir que els líquens eren una relació simbiòtica entre els fongs i les algues, però el seu únic intent per publicar els seus estudis va topar amb noves dificultats. El seu oncle va haver de llegir l’estudi davant de la societat científica, ja que no s’hi admetien dones.

Gran il·lustradora i creadora d’històries, també en el vessant literari va tenir dificultats per la seva condició de dona. Quan la van animar a publicar el seu relat The Tale of Peter Rabbit, va haver de lluitar per trobar un editor fins que, per fi, van acceptar la seva publicació el 1902. El llibre i les obres que el van seguir van ser molt ben rebuts i ella va començar a obtenir ingressos propis per les seves vendes.  Beatrix es va implicar sentimentalment amb el seu editor, Norman Warne, cosa que va mantenir en secret, ja que els seus pares eren contraris que es casés amb qualsevol que necessités treballar per viure. Warne va morir de leucèmia abans que poguessin prometre’s, la qual cosa la va separar encara més dels seus pares.

Al llarg de la seva carrera literària, va acabar publicant 23 llibres, que es van publicar en petit format, fàcils de fer servir i de ser llegits pels nens. Va deixar d’escriure al voltant de 1920 a causa de la seva mala visió, encara que la seva darrera obra, The Tale of Little Pig Robinson, es va publicar el 1930. Va dedicar els seus últims anys a una granja d’ovelles que va comprar a Lake District, (Anglaterra). Li agradava el paisatge i amb els beneficis de la venda dels seus llibres, juntament amb l’herència dels seus pares, va comprar grans extensions de terra, que després va acabar heretant el National Trust.

L’any 1913, Beatrix Potter es va casar amb el seu advocat, William Heelis, amb qui no va tenir fills. Va morir a Sawrey (Lancashire) el dia 22 de desembre de 1943 a l’edat de 77 anys.

Acostant-nos a la figura de Sylvia Plath.

La Biblioteca Municipal d’Eivissa, situada a Can Ventosa, té una iniciativa molt interessant per tal de fer conèixer l’obra de diferents autores, sovint oblidades. Aquest més l’escriptora triada és Sylvia Plath en el  90è aniversari del seu naixement.

Nascuda a Boston, Massachusetts, el 1932, tot i que ja de molt joveneta s’inclinava per lal’escriptura, va començar a publicar després de separar-se del seu marit, el poeta Ted Hughes amb qui es casà el 1956, matrimoni del qual van néixer dos fills amb qui va viure una relació turmentosa. El 1960 va publicar  El Colós, i tres anys  després la novel·la La campana de vidre, a manera d’autobiografia , però sota el pseudònim de Victoria Lewis, en la qual se centra en un intent de suïcidi. Un mes després de la seva publicació, Plath va posar fi a la seva vida als 30 anys, ficant el cap al gorn i deprés de prepara l’esmorzar als seus fills petits que eren a casa..

Segons  la crítica, la seva aportació  poètica més interessant és Ariel, publicada pòstumament  el 1965. Després el seu marit va  reunir  la seva poesia en dos volums: Crossing the Water (1971) i Winter Trees (1971). Quasi tota la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló i Soler.

El 2003 es va estrenar la pel·lícula Sylvia, protagonitzada per Gwyneth Paltrow. Plath, cultivadora del gènere confessional,  ha esdvingut una dona de culte per als estudiosos de la literatura americana, essent, a més a més,  un símbol de les reivindicacions feministes del segle XX en qüestionar totes les normes, usos i costums  establerts per a a les dones. Fou l’escriptora que va plasmar millor les seves lluites internes i la seva depressió crònica. Va ser la primera guanyadora d’un Pulitzer, concedit a títol pòstum el 1982.

Hi ha una petita entrada sobre l’autora feta als inicis d’aquest bloc, el gener de 2009, Saps qui és? 

Pel que fa a la iniciativa, abans esmentada, de la Biblioteca Municipal de Can Ventosa, algunes altres de les escriptores que han estat triades són: Marta Pessarrodona, Llanos Lozano, Mary Ann Evans ( George Eliot), Natalia Ginzburg, Care Santos, Edith Wharton i Antònia Vicens. Com es pot veure, una tipologia ben variada.

Olga Xirinacs, Premi Jaume Fuster

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha reconegut “la qualitat de l’obra, la importància de la seva trajectòria i el compromís” de l’autora tarraconina OLGA XIRINACS amb la literatura en atorgar-li el Premi Jaume Fuster que, enguany, celebra la seva XXII edició.

Properament, l’escriptora, que té actualment 86 anys, presentarà el llibre de proses curtes Cua de vaca, que fa el número  86 de tots els que ha  publicat.

Maria Lejárraga, l’escriptora que va esborrar el seu nom

María de la O Lejárraga (San Millán de la Cogolla, 1874-Buenos Aires, 1974) fou una dona  brillant;  novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, feminista i, malgrat tot, absent e les portaders dels llibres que va escriure. El nom que hi figura és el del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, qui va rebre els elogis per les lletres de  Canción de Cuna o El amor brujo i El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, en tant que ella, l’autora i lletrista esperava  a casa. Antonina Rodrigo va escriure la seva biografia: María Lejárraja, una mujer en la sombra.

Recentment, l’editorial Renacimiento va rescatar Viajes de una gota de agua, una col·lecció de contes infantils que l’autora va publicar a  l’Argentina el 1954, a l’exili. Tothom  sabia que Lejárraga era la “negra” del seu famós  marit. Fins i tot ell pronunciava  discursos feministes escrits per la seva dona. Al llibre  Cartas a las mujeres de España ella anima a la llibertat i independència femenina, tot i que el seu nom ni apareix. Tot i aquest silenci Lejárraga va arribar a ser diputada socialista durant la Segona República, experiència que va narrar a Una mujer por los caminos de España, escrit a l’exili.

La història d’aquesta dona arriba a un punt encara més dolorós quan el marit s’enamora de la famosa actriu Catalina Bárcena amb la qual va tenir una filla. El seu matrimoni amb Maria es va trencar, però ella va seguir escrivint llibres que ell signava. El 1947, quan Gregorio va morir, la filla tinguda amb Catalina Bárcena va exigir els drets d’autor del seu pare i Maria va quedar a la ruina en el seu exili. És llavors que comença a publicar amb el seu nom, però encara amb els cognoms del marit; així va escriure les seves memòries— Gregorio y yo— on desvetlla en què consistia la col·laboració.

Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967,  39º a l’ombra, i en els darrers anys  ha publicat sobretot poesia.

El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich,  ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i  serveix  per reivindicar la nació completa”.

Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix  Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les  poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i  la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.

Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar  l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.

Ha mort l’escriptora Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció  literària i la voluntat de contribuir a la normalització de  la literatura catalana.

Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991)  i Negroni de ginebra (teatre).

Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran  la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar  part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.

El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Recordem Edith Wharton, escriptora

Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les  més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i  referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa  en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.

Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva  novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos  de lluna, Un fill al front,  La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons  unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)

Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista

Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència com a l’entrada en un convent i va marxar  a Madrid on entrà  en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul Eudald, qui va  rebre diferents missatges destinats  a Amalia, molts dels quals reunits al llibre  Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves  Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El catolicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.

Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.

Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.

Amelina Correa Ramón n’ha escrit  diverses biografies.