Maria Aurèlia Capmany. Apunts biogràfics

 “MAI NO SERÉ PROU VELLA NI PROU COVARDA PER NO TORNAR A COMENÇAR DE CAP I DE NOU I AMB LES MANS BUIDES”   Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany  

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Una de les escriptores catalanes més polifacètiques, escriví novel·la, teatre i assaig.

Quan acabà la carrera de Filosofia i Lletres es dedicà a la docència ens instituts d’ensenyament secundari. Hi treballà fins al 1960. Posteriorment ensenyà a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (EADAG) Va començar a escriure tard perquè ho volia fer en català, llengua que estava prohibida fins ben entrats  els anys 40.

El  1947 inicia la seva producció novel·lística amb Necessitem morir (finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell) No publicat fins al 1952 per problemes amb la censura.

El cel no és transparent l’any 1948 rep el Premi Joanot Martorell. La  censura  tampoc no en permeteren la publicació.

[ Durant els anys de postguerra tots els autors patiren la censura. L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963—potencià la producció freqüent en tots els gèneres i, sobretot, va permetre la incorporació de traduccions. A  poc a poc prengueren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, els novel·listes sorgits a la postguerra  i que renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic.]

D’aquests primers temps neix la relació amb Espriu a qui Capmany admira profundament. D’aquesta relació sorgeix La pluja als vidres, de clara influència espriuana.  Tampoc no serà publicada  fins al 1963.

L’altra ciutat  (1955) i Betúlia (1956) amb la qual es consagra, reflecteix la societat asfixiant de la postguerra.

D’altres novel·les destacades són El gust de la pols  (1962)  i  Un lloc entre els morts (1967), Premi Sant Jordi.

A les seves novel·les les dones desafien els estereotips de dona que el franquisme vol imposar  des de la Secció Femenina.  Tenen estudis superiors, com ella mateixa,  qui creia fermament en  la cultura com a mitjà de superació personal.

Quan deixà definitivament la docència es dedicà de ple a l’escriptura. Les dècades 70 i 80 són especialment prolífiques: entre d’altres Feliçment jo soc una dona (1969), Quim,  Quima (1971) …

L’Agrupació Dramàtica de Barcelona li estrenà el 1957 la seva primera obra teatral Tu i l’hipòcrita. El 1959 fundà amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d’actriu, de directora i de traductora. També hi estrenà obres pròpies: Vent de garbí i una mica de por ( 1965) …

Com a assagista, escriu  nombrosos articles i estudis sobre  temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes.

Un dels seus primers assaigs és La joventut és una nova classe? (1969). Altres:  l‘assaig  memorialístic  Pedra de toc  (1970) i els retrats de figures referents …

Es dedicà  també a la traducció, la col·laboració en diaris i revistes i  al guionatge de ràdio i televisió.

En el seu vessant polític  fou  regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Va morir  a Barcelona el 2 d’octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, el mallorquíel també escriptor  Jaume Vidal Alcover.

La seva obra gaudeix d’una gran acceptació del públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l’actualitat.

Maria Aurèlia Capmany i el feminisme

El 1968 va fer el pròleg a la traducció catalana del l’obra referent del feminisme El segon sexe de Simone de Beauvoir i tot i coincidir  amb la francesa que “una dona no neix sinó que es fa” per a ella la lluita per la igualtat de les dones no pot anar separada de les reivindicacions obreres. Una altra autora referent del feminisme d’aquells anys és l’americana Betty Friedan qui rebé el Premi Pulitzer del 1964 per La mística de la feminitat, una denúncia de la manca d’igualtat de drets entre homes i dones.  Edicions 62 encarregà a Capmany un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya,  La dona a Catalunya: consciència i situació (1966) Per a l’autora el problema real és l’econòmic. Ella es converteix en el referent del feminisme a Catalunya i a la resta de l’estat i les editorials no paren d’encarregar-li assaigs: De profesión: mujer ( 1971), La liberación de la mujer: año cero (1977), El feminisme a Catalunya ( 1973) entre d’altres.

També escriu llibres de denúncia de la situació de la dona com Cartes impertinents de dona a dona (1971) on parodia el programa radiofònic de consells d’Elena Francis …

  I encara més, la seva novel·la Quim-Quima és un homenatge a una de les escriptores models, Virginia Woolf; tradueix al català escriptores  de la literatura universal com Marguerite Duras. Molts dels seus personatges femenins són dones potents, conscientment rebels i inconformistes com Carola Milà, la protagonista de Feliçment, jo soc una dona.

Aquest article ha estat publicat en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari