L’obra de Shamsia Hassani dona veu a totes les dones afganeses que viuen un infern sota el règim talibà.
La grafitera, coneguda artista de carrer, retrata les dones afganes que s’enfronten a les amenaces talibans. Malgrat el perill segueix la seva resistència amb les seves obres.
Lluïsa Vidal i Puig ( Barcelona, 1876 – 1918 ) era filla d’una família benestant d’ambient propici a les creacions artístiques. Es va dedicar professionalment a la pintura i fou l’única dona que va anar a París a estudiar. Quan tornà de París s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. Es relacionà amb els Quatre Gats, on fou l’única dona que va exposar i col·laborà a la revista Feminal, on il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. També participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. Va arribar a viure de la seva obra i fins i tot impartia classes per a dones al seu taller del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, com veiem a la fotografia publicada a la revista Feminal l’abril del 1912.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli i també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l’ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l’elecció dels temes.
Posteriorment, durant anys la seva obra va quedar mig amagada i alguns dels seus quadres, com el retrat de la dona d’Utrillo, Dolors Vidal, van ser atribuïts, signats i venuts com si fossin de Ramon Casas. Avui, després de la recuperació de la seva obra i de la seva figura com a pintora del modernisme amb nom propi, una placa la recorda a la casa on va passar els estius a Sitges i on es va relacionar amb Santiago Rusiñol i el mateix Casas i participà del moviment modernista. La personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. El 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme. El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes. El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”. El 2016, precisament el MNAC, va dur a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions.
Després de 20 anys, el país torna a ser dels talibans i han fet saber que un consell d’acadèmics islàmics o ulemes serà l’encarregat de decidir el paper que tindran les dones al nou Afganistan, incloent el dret al treball, a l’educació o com han de vestir-se, sempre segons la sharia. Ells decidiran si les nenes poden anar a l’escola o si les dones han de portar hijab, burca o abaia.
Caldrà estar molt al cas del que decideixin i apliquin. No oblidem que durant el seu anterior govern, entre 1996 i 2001, també guiat per la llei islàmica segons la seva interpretació, els talibans van privar les dones de gairebé tots els drets. Els va ser prohibit treballar, les nenes van ser tretes de les escoles i les dones havien de dur burques per sortir al carrer, cosa que sempre havien de fer acompanyades d’un parent masculí. Les que infringien les regles sovint patien humiliacions i pallisses públiques per part de la policia religiosa.
El passat dimarts, quatre dones van protagonitzar a Kabul una insòlita protesta en el moment actual que viu el país: van aixecar cartells contra el nou règim, instaurat des de diumenge. Cal també tenir present que les dones van ser molt actives en la resistència contra els talibans durant el seu anterior mandat.
Tothom creu que aquest honor correspon a Victòria Kent, però fou Ascensión Chirivella, nascuda a València el 1893 i morta a Ciutat de Mèxic el 1980 als 86 anys, qui el 1922 va col·legiar-se per poder exercir com a advocada. Filla d’un procurador dels tribunals, tot i que d’antuvi va estudiar Filisofia i Lletres i Magisteri, va seguir les passes del seu pare i es va especialitzar en dret civil. Fou una gran oradora que sempre reivindicà els drets de les dones i els beneficis que per a elles suposava la Segona República Espanyola: dret a vot, dret a accedir a càrrecs polítics, dret al divorci, preveient-se el pagament de pensions per manutenció dels fills als homes divorciats, o el fet que a les dones per ser mares no se’ls discriminés en la pàtria potestat dels fills, ni en cas de ser vídues i tornar-se a casar, a diferència del previst en el codi civil de 1889.
Es va casar amb Álvaro Pascual-Leone, natural de Vinaròs, advocat i diputat pel Partit Radical. Gran defensora de la II República, després de la guerra va haver d’exiliar-se a Mèxic, concretament Veracruz, on residí fins a la seva mort.
Durant el llarg exili, el matrimoni va col·laborar amb la Junta de Cultura Espanyola, que aglutinava molts intel·lectuals exiliats.
La primera toga és un documental que recupera la figura d’aquesta primera advocada i la reivindica com dona valenta i pionera que va obrir camí. L’any 2012 l’Associació de Juristes Dones d’Alzira, va voler-li retre homenatge i des d’aleshores es convoquen els “Premi AJUDA a la Igualtat, Ascensión Chirivella Marín”, prenent-la com a exemple de la gent que treballa amb convicció per la igualtat, amb independència que se li reconegui la tasca.
Acabo de llegir el llibre El invencible verano de Lliliana escrit per la mexicana Cristina Rivera Garza que, a més de ser un homenatge a la seva germana LILIANA, estudiant d’arquitectura i víctima de femenicidi als 20 anys a mans d’un xicot despitat el 1990, és un veritable cop de puny que et fa adonar de la magnitud de la tragèdia que ocasionen aquestes morts injustes per a la família i els amics de les víctimes d’aquests depredadors.
La veu de Liliana, que havia quedat dipositada en caixes desades per la família, incapaç de superar aquell dolor insuportable, es va alçar en forma d’escrits, cartes i pensaments i també els testimonis dels qui la van conèixer i estimar, en demanda de justícia, per a ella i per a tantes dones desaparegudes i ultratjades a Mèxic – i a molts altres països de tot el món.
Ni els pares, ni la germana, ni els parents ni els molts amics i amigues de Liliana, ni ella mateixa van poder identificar, denunciar i lluitar contra la violència sexista que caracteritza tantes relacions de parella que es basen en un sistema patriarcal.
En el cas de Liliana, l’assassí va ser identificat: Angel González Ramos, un noviet des dels temps de la preparatòria que insistia a no deixar-la anar, tot i que ella hi volia trencar definitivament perquè, segons la frase d’Albert Camus, havia descobert que en el més profund de l’hivern, hi havia un invencible estiu. González Ramos, però, va decidir que Liliana no tindria una vida sense ell i la matinada del 16 de juliol de 1990 va entrar subreptíciament al seu apartament d’estudiant i la va asfixiar amb el coixí. Posteriorment es va donar a la fuga i encara avui dia no ha estat trobat. No només va acabar anb la vida de Liliana, també amb la de tots i totes els que l’estimaven.
Amb aquest escrit vull sumar-me a l’homenatge a la seva memòria, perquè cap ni una de les moltíssimes dones víctimes de la xacra del masclisme no poden ser oblidades.
Alice Milliat (Nantes, 1884 – 1957) va ser pionera en l’esport femení a França i arreu del món. La seva pressió en la representació d’atletes femenines va obligar a incloure esportistes femenines en els Jocs Olímpics. Aquesta traductora de professió va participar en rem. També va destacar en natació i hockei. Membre de Femina Sport, un club fundat el 1911, va ajudar a formar la Federació Francesa Esportiva Femenina el 1917, i en fou tresorera i posteriorment presidenta.
El 1921 va organitzar la Primera Olimpíada Femenina a Montecarlo. Va iniciar la pressió al comitè dels Jocs Olímpics per tal que es permetés més representacions femenines en un ampli ventall d’esports. El 1928, al Presidente de la IAAF (Federació Internacional d’Atletisme Amateur ) va haver d’acceptar l’entrada de dones a l’atletisme femení als JJOO d’Amsterdam, en concret cinc proves: 100 metres llisos, 800 metres llisos, relleus 4×100, salt d’alçada i llançament de disc. No era suficient, però la pressió de Milliat va ampliar considerablement la representació de les dones en els Jocs Olímpics.
En un altre ordre de coses, el 1934, Milliat en una entrevista a la revista femenina “Independent Woman” va defensar el sufragi femení a França. Milliat creia que el vot femení podria conduir a un major suport als esports femenins:
“Els esports femenins de tot tipus es veuen perjudicats al meu país per la falta d’espais per jugar. Com que no tenim vot, no podem fer que les nostres necessitats es facin sentir públicament ni exercir pressió en els sectors adients. Sempre dic a les meves noies que la votació és una de les coses per les quals hauran e lluitar si França vol mantenir el seu lloc entre la resta de nacions en l’àmbit de l’esport femení.”
