Suzanne Valadon al Museu d’Art de Catalunya. Un esperit lliure

L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure  48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet  tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.

Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice,  a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890  exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta,  però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit,  Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.

La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les  composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època,  una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions  s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.

Pel·lícula Una mujer italiana (Cabrini)

La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres,  explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui,  gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial,  va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.

La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol  de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és  una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats  Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei  dels emigrants  italians que tenien condicions de vida deplorables.  Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir  fundar un orfanat i  un hospital, els primers  de molts altres,  per la qual cosa fou beatificada el 13 de novembre de 1938 pel papa Pius XI  i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius  XII. El miracle  que va habilitar la seva  beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle  de la seva canonització  fou la curació  d’una monja que patia una malaltia  terminal. El 1950, Pius  XII va proclamar la mare  Cabrini la santa patrona dels  immigrants i el  1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar  la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació,  es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països  de Sudamèrica i Europa.

 

 

 

L’escritora mexicana Cristina Rivera Garza Premi Pullitzer de Memòries 2024

L’estiu del 2021 vaig llegir el llibre de Cristina Rivera Garza, El invencible verano de Liliana.

És un homenatge a la germana de l’escriptora, Liliana,  que havia mort el 16 de juliol de 1990 víctima de feminicidi. La va matar el noi que havia estat la seva exparella i que ella volia deixar. Liliana només tenia 20 anys i molts plans, tota una vida per viure. La seva història, refeta a partir de cartes, notes i veus de testimonis per la seva germana rescata la seva memòria i busca justícia per a ella i per a totes. Actualment a Mèxic 10 dones són víctimes de feminicidi. Tot i que es va saber qui era l’assassí de Liliana, ell va fugir i es va amagar darrera una falsa identitat.

El llibre em va colpir. A la seva germana li va costar 30 anys poder retrobar la veu de Liliana i escriure aquest llibre.

L’escriptora Cristina Rivera Garza ( Matamoros, Mèxic, 1964) també és traductora i crítica literària. Els seus últims llibres són Autobiografía del algodón (Random House, 2020) i Grieving. Dispatches from a Wounded Country (The Feminist Press, 2020, traduït  per Sarah Booker, finalista del NBCC Award). El 2020 va obtenir  la MacArthur Fellowship. Professora distingida i fundadora del doctorat en Escriptura Creativa en espanyol a la Universitat de Houston.

Recentment, Cristina ha rebut el Premi Pulitzer de Memòries 2024 per la traducció a l’anglès de El invencible verano de Liliana.  Anteriorment havia estat finalista al National Book Award de No ficción (2023), el Premi Rodolfo Walsh i el Premi Mazatlán de Literatura ( tots dos el 2022), el Premi Xavier Villaurrutia d’Escriptors per a Escriptors , el Premi Nuevo León Alfonso Reyes i el Premi Iberoamericà de Lletres José Donoso ( tots tres el 2021).

Claudia Sheinbaum serà la primera presidenta mexicana

Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els  primers indicis, el partit Morena -creat  per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats  que van celebrar eleccions  a governador.

Després de conèixer  el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions  privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb  “energies renovables”.  Pretén legislar també mesures  per impulsar l’status de la dona al país i combatre   la violència contra les dones en un país que registra deu  feminicidis al dia.

Claudia Sheinbaum és la primera dona  que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.

Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.