setembre de 2020 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

La búlgara Jeni Pateva, sufragista i activista pels drets humans

Jeni Bojilova-Pateva, nascuda el 1878 al principat búlgar autònom de l’imperi otomà de Gradets, va estudiar magisteri i va cursar estudis superiors de diferents especialitats a l’estranger (Ginebra, Berlin i París) on va ser influïda pel moviment internacional de dones. En tornar el 1903 a Bulgària, es va establir a Burgàs, juntament amb el seu marit, i va treballar activament pels drets de les dones. Va començar la seva participació política en assumptes públics lluitant contra la llei aprovada el 1998 per l’ Assemblea Nacional Búlgara que prohibia a les dones casades exercir la professió de mestre. Juntament amb Anna Karima i Julia Malinova i algunes altres dones, el 1901 va cofundar l’organització Unió de Dones de Bulgària, la primera organització nacional de dones del país. Malgrat la pressió de grups de dones i professors, la llei va romandre vigent fins al 1904. Aquest mateix any, Pateva va fundar un grup educatiu perquè les dones assistissin a cursos d’idiomes i alfabetització i alhora va organitzar programes per millorar l’accés a estudis professionals i universitaris per a dones. L’any 1907 el sufragi femení va esdevenir un dels objectius oficials de la Unió de Dones Búlgara. I el 1908, Pateva va participar al Quart Congrés de l’ALiança Intenacional de dones pel sufragi celebrat a Amsterdam. Al seus llibres, articles i intervencions en congressos defensava la plena igualtat de les dones en tots els àmbits de la vida pública.

Des de 1911, durant la guerra dels balcans i la 1a Guerra Mundial va treballar activament per la pau. Va iniciar programes per donar suport als presoners de guerra i les seves famílies. Tot i que les activitats de la Unió de Dones es van suspendre durant la major part dels conflictes bèl·lics, va viatjar per Europa participant en conferències de dones i compartint la seva visió de l’humanisme i la no-violència, defensant la participació de les dones en la negociació de la pau mundial.
El 1925, després de 20 anys com a presidenta de la Unió de Dones Búlgara, Pateva va renunciar-hi perquè l’organització va donar suport al règim feixista dictatorial d’ Aleksandar Tsankov i les seves polítiques de terrorisme blanc contra intel·lectuals i opositors polítics. L’any següent va organitzar la Societat de la Pau de les Dones a Bulgària, la qual va presidir fins al 1944. Aquest any un segon cop d’estat va provocar un règim comunista que va implementar el socialisme d’estat; va donar el vot a les dones, però alhora va abolir les organitzacions de dones. Jeni Pateva i la seva família van ser declarats enemics de l’estat per la seva riquesa i estatus com a part de l’elit de la ciutat de Burgàs. El 1947, quan es va anunciar la sentència de mort de l’opositor Nikola Petkov , Pateva es va posicionar tot exigint a la legislatura que abolís la pena de mort. Com a conseqüència, tant la seva casa com la fàbrica del seu fill Bozhan van ser nacionalitzades. En no tenir mitjans de vida, va escriure al govern demanant una pensió, que li fou denegada.

Finalment, Jeni Pateva va morir sense diners el 17 de juny de 1955 a Sofia. No va ser fins al 1994 que va ser recuperada l’organització de dones que havia fundat i presidit durant 20 anys. El 2016, la casa de l’activista a Burgàs va ser significada amb una placa que l’honora.
Hom la recorda, juntament amb Anna Karima, com una de les dues “líders més destacades del moviment de dones” de la seva època.

A El Salvador un avortament involuntari ha costat 6 anys de presó a una dona

Cindy Erazo, de 29 anys, ha passat els darrers sis anys de la seva vida a la presó després de parir un fetus mort el 2014 en un centre comercial de San Salvador a causa d’una emergència obstètrica. Va ser detinguda i condemnada a 30 anys de presó per homicidi agreujat, pena que li fou reduïda a 10 anys per un tribunal d’apel·lació. El seu cas s’ha donat a conèixer gràcies a les accions del Centre de Drets Reproductius, una organització defensora dels Drets Humans.

L’alliberament de Cindy ha estat considerada històrica pels activistes d’aquesta organització ja que les dones del país són processades per avortament encara que aquest sigui per una emergència. El Salvador té una prohibició total de l’avortament des de 1998, fins i tot en casos en què la vida de la dona està en risc o l’embaràs és resultat d’una violació. Actualment més de 18 dones són a la presó per aquesta raó. Els activistes han aprofitat l’ocasió per a instar el president del país Nayib Bukele, a “posar fi a la prohibició de l’avortament i alliberar les dones que encara són detingudes en condicions inhumanes”.

Feminista havies de ser

Amb aquest títol es va inaugurar ahir a la sala 3 del Palau Robert una exposició comissionada per la periodista i, com no, feminista Natza Ferré. Restarà oberta fins al proper 29 de novembre.
L’exposició reivindica de manera diferent i creativa el feminisme tot proposant un recorregut per alguns dels molts motius que justifiquen la necessitat del feminisme com a moviment d’alliberament de les dones per a transformar la societat i assolir la igualtat de gènere.

Hem llegit aquesta afirmació amb la qual no podem estar més d’acord:

DES DE “SOLTERONES”, “MALFOLLADES” O “LLETGES” FINS A “PURITANES” O “ DEIXADES” EL PATRIARCAT SEMPRE HA FALTAT EL RESPECTE A LES FEMINISTES. LA PARAULA FEMINAZI ÉS EL PARADIGMA DE L’INSULT CONTRA LES DONES QUE DEFENSEN ELS SEUS DRETS. A MÉS, IRONICAMENT, AQUESTA ÉS UNA ARMA LLANCÍVOLA POPULARITZADA PER L’EXTREMA DRETA.

A l’exposició, molt visual i engrescadora, veiem reflectides totes les situacions concretes i injustes per a les dones:

La bretxa salarial ( estimada actualment en un 23% a Catalunya, segons dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere)
L’escassa presència en llocs de lideratge ( a Catalunya només un 35,4% de dones ocupen càrrecs de direcció encara que representin més de la meitat de la plantilla )
L’assetjament sexual ( el 80% dels casos no arriba a ser denunciat)
Les escasses polítiques de conciliació laboral afecten essencialment les dones. ( la maternitat a Catalunya avui és d’1,3 fills per dona, la més baixa des del 2001)
Menysteniment de la salut femenina que se centra en els temes reproductius.
L’absència de veus femenines qualificades als mitjans ( les dones només ocupen el 29% dels espais d’opinió)
L’assumpció per part de les dones del 67% de les tasques domèstiques i familiars.

Es desmunten determinades campanyes del masclisme com per exemple la de la falsedat de moltes denúncies de masclisme ( àmpliament sostinguda per elements reaccionaris com VOX)

En la part final es vol donar un missatge d’esperança per al feminisme. Per exemple es posa de manifest la importància de l’increment d’un 40% de les denúncies per abusos sexuals, l’onada de protestes femenines a escala global contra el productor de cinema Weinstein, o la celebració el 8 de març del Dia Internacional de les Dones ( dones de 170 països estan sortint al carrer reclamant la igualtat i la fi del patriarcat).

També s’ofereix un espai per tal que les dones puguin expressar els seus testimonis i/o propostes.

En la mort de la jutge Ruth Bader Ginsburg

Com a advocada i com a jutgessa del Tribunal Suprem d’Estats Units, Ruth Bader Ginsburg va ser una pionera en la defensa dels drets de la dona. Va obrir portes que a ella mateixa li van ser tancades i va esdevenir icona feminista de ressons mundials. Va néixer el 1933 a Brooklyn (Nova York) en una modesta família jueva i va poder anar a la universitat gràcies als estalvis de la seva mare qui confià sempre en la seva intel·ligència. El 1950 es va matricular a dret a la facultat de Cornwell, on va conèixer Martin Ginsburg amb qui es casaria. Es van establir a Oklahoma, on Martin va fer el servei militar. Ella va trobar feina en una oficina de la Seguretat Social però en quedar embarassada el seu cap li va baixar el sou i la va canviar de lloc tot adduint que no podria viatjar. Aquest fet li va fer adonar-se de fins a quin punt els homes decidien el que les dones podien o no podien fer. I va dedicar la seva vida a derribar aquesta barrera social i legal.
Tant el seu marit com ella van ampliar els seus estudis a Harvard. Ella fou una de les nou dones entre els 552 estudiants d’aquell curs. Quan ell va acabar la carrera, la família es va instal·lar a Nova York, on Martin exercí com a advocat. Ruth va acabar la carrera a Colúmbia i malgrat tenir un dels 10 millors currículums de l’any, els bufets la van rebutjar, per la qual cosa va optar per fer classes de dret a la universitat de Rutgers, un treball que li va permetre fer una estada a Suècia, experiència ben profitosa quant a la situació legal de les dones.

En plena efervescència del feminisme dels 70, des de la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU), Ginsburg va portar personalment casos de discriminació la dona que culminà amb molts èxits, però, en quedar embarassada d’un segon fill va ocultar-ho per evitar patir discriminació ella mateixa.

El 1980 Jimmy Carter la va triar com a jutge de la Corte de Apel·lacions de Washington; la família es va traslladar a la capital i Martin va canviar el seu treball pel de profesor a Georgetown. El 1993 Clinton la va nomenar jutge del Suprem essent la segona dona a assolir el càrrec. El 1996 va liderar la sentència, amb set con vots a favor i només un en contra, que va obligar l’Acadèmia Militar de Virgínia a admetre dones.

Va iniciar-se una molt exitosa carrera en la defensa de lleis que afavorien les igualtats de tota mena. A través dels seus dissents, les generacions més joves van descobrir qui era, i es va convertir en una icona entre els millenials. La seva imatge apareix a samarretes, tasses, disfresses i recentment mascaretes. La seva vida ha estat analitzada en llibres, documentals, telesèries i fins i tot una pel·lícula de Hollywood, en la qual l’actriu Felicity Jones fa de jutge ( Aquí traduïda com Una cuestión de género)

Va vèncer cinc càncers, però no va poder amb les complicacions derivades del de pàncrees. En el seu funeral, fou acomiadada amb admiració per jutges, polítics de tots els signes, artistes i intel·lectuals. Però la seva mort, a només 45 días de les eleccions, commociona el país que tem que Donald Trump nomeni un tercer jutge ultraconservador i alteri l’equilibri ideològic del tribunal.

Per l’abolició de l’esclavatge de la prostitució

AMELIA TIGANUS és una supervivent de l’explotació sexual que va ser captada a Romania per una xarxa que la va esclavitzar durant cinc anys a més de 40 prostíbuls espanyols. Ja en fa tretze que es va alliberar i ara fa campanya, juntament amb altres supervivents, per perseguir i erradicar el proxenetisme. Precisament el proper dilluns pariciparà en un seminari online organitzat per l’espai de recursos per a dones de La CIBA de Sant Coloma de Gramenet per reclamar l’abolició de la prostitució. Per a Amelia “Els prostíbuls són autèntics camps de concentració exclusius per a dones empobrides que dormen es espais asfixiants on, durant hores, la repetició de la penetració es converteix en un acte de tortura”

Tiganus estarà acompanyada de l’argentina GRACIELA COLLANTES i la colombiana CLAUDIA QUINTERO, que van ser explotades als seus països d’origen. Les tres dones, víctimes i supervivents, presentaran a Santa Coloma les seves propostes per acabar amb la prostitució a Espanya, tercer país en el rànquing de demanda de prostitució segons Nacions Unides.

Reclamen una nova llei integral contra la prostitució i l’explotació de persones que persegueixi totes les formes de proxenetisme, que impulsi polítiques públiques integrals adreçades a les dones en perill i que s’assenyali al puter, el “gran invisibilitzat” de la prostitució. Consideren que els homes que demanden sexe haurien de ser penalitzats perquè “són agressores sexuals” ja que els diners no els eximeixen de responsabilitat sinó que són la prova de la coacció. Per això, elles no els poden considerar clients ja que el cos no és res que es pugui comprar i vendre segons els principis de l’economia neoliberal. Així mateix rebutgen la idea que la prostitució pugui ser una feina per als qui defensen la seva regulació i asseguren que la xacra “despersonalitza” la dona. Segons Tiganus, “Hem de suportar durant hores la repetició de la penetració, que et grapegin i et bavegin. Això té un nom i és tortura. Ja és hora de parlar clar i explicar en què consisteix aquesta suposada feina”.

El 23 de setembre se celebra el Dia Internacional contra l’explotació sexual i la trata de persones

18 setembre. Dia Internacional per la igualtat salarial entre homes i dones

Per primer cop Nacions Unides ha fixat el dia 18 de setembre com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. (Des del 2011, el 22 de febrer se celebra el Dia europeu per la igualtat salarial ) Aquesta voluntat de fer-lo extensiu arreu del món representa el compromís de Nacions Unides per aconseguir la igualtat de sou entre homes i dones per un treball d’igual valor, la qual cosa obeix a la fita assumida per l’organització de lluitar pels Drets Humans i contra totes les formes de discriminació, que inclou la discriminació contra les dones i les nenes.

Arreu del mon les dones reben menor salari que els homes en molts sectors laborals. La diferència mitjana s’estima en un 23% a nivell mundial. Les dones guanyen només 0,65 cèntims per cada euro guanyat pels homes, cosa que es tradueix en una desigualtat d’ingressos de per vida entre ambdós gèneres. I no parlem de les dificultats més grans per a elles d’escalar laboralment, a causa normalment per la càrrega que implica la maternitat. La igualtat laboral i l’empoderament de les dones i les nenes segueixen estancats a causa de la persistència de desigualtats històriques i estructurals en les relacions de poder entre dones i homes. Alhora les situacions de pobresa augmenten les desigualtats i desaventatges d’accés a recursos i oprtunitats per a les dones. Fins i tot crisis puntuals com l’actual pandèmia de la covid desfavoreixen econòmicament més les dones que els homes, inclús al 1r món.

Aconseguir la igualtat de remuneració és una fita per als drets humans i la igualtat de gènere i cal l’esforç de tota la comunitat mundial per assolir-la.
La Coalició Internacional per a la Igualtat Salarial (EPIC per les seves sigles en anglès ) està dirigida per l’ OIT , ONU Dones i altres socis i el seu objectiu no és altre que involucrar tots els sectors per tal d’aconseguir la plena igualtat salarial arreu del món.

Tita Llorens, una nedadora que bat rècords injustament no reconeguda

La menorquina Tita Llorens té 52 anys i va començar a nedar en aigües obertes als 30 i a fer proeses en llargues travessies als 45. Va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península i ara prepara una doble travessa anada i tornada al Riu de la Plata ( és a dir, es proposa unir Argentina i Uruguai) que es disposa a fer el proper gener si la covid no li ho impedeix. Sempre sense neoprè. La seva última travessia fou a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. La seva travessa de trenta-sis hores i mitja de Xàvia a la Figuera Borda d’Eivissa (100km) la va dedicar a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

Després de vuit hores el dia de treball en una empresa que construeix piscines, se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria. A part d”invocar les dones fortes ella vol fer coses que no s’han fet mai. Va ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè.(David Meca ho havia fet amb neoprè) El canal que es proposa fer ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, la nedadora argentina Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria, era una verirable proesa, ara es fa amb la seguretat del temps, coordenades etc. Per això, Tita Llorens vol nedar sense neoprè i no està d’acord amb el fet que la federació obligui a dur-ne a partir de crta temperatura.

I tot això ho fa pagant-ho de la seva butxaca, sense a penes ajudes ni subvencions privades o institucionals. És conscient que ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys li tanca moltes portes. Això és incomprensible, però és una veritat incontestable que en molts aspectes, i sobretot en el seu grup d’edat, no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenen una doble invisibilitat: ser dones i, com diu Tita, no tenir un cos 10 per a vendre. I ella, l’únic que vol vendre són les coses que fa, no la seva figura.

Carmelina Sánchez-Cutillas, una altra dona a destacar

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’any Carmelina Sánchez-Cutillas per a divulgar la vida i l’obra d’aquesta autora, nascuda a Madrid el 1927, però que escrivia i parlava en català.
Poetessa, narradora, historiadora… , és la gran escriptora valenciana del segle XX, a l’alçada d’autors valencians molt més coneguts com Vicent Andrés-Estellés o Joan Fuster. Una bona part de l’obra de Sánchez-Cutillas encara resta inèdita, alguna ens ha arribat autoeditada, i unes altres perquè es presentava a concursos on sempre la reconeixien, però poques vegades la premiaven; en tot cas, amb paraules d’especilistes que la coneixen bé, la seva obra poètica és exquisida, amb temes constants que la travessen com la reflexió sobre la seva condició de dona, el pas del temps, la identitat col·lectiva i el compromís amb la terra i el mar que sent com a pròpies. Afincada a València, on va morir el 2009, va fer seva la llengua de la terra que l’acollia. Alguns estudiosos situen la seva narrativa en el grup de Mercè Rodoreda (novel·la psicològica de base realista, protagonisme femení…) Maria Àngels Francès, professora de la Universitat d’Alacant i una de les comissàries de l’exposició itinerant sobre Carmelina, considera que la trajectòria de l’autora és excepcional per diversos motius: ‘Per la tria lingüística que fa per a la creació literària, quasi íntegrament en valencià; perquè reivindica un espai propi en la casa, com recomana Virginia Woolf; i, simbòlicament, en el panorama intel·lectual del moment, on mira d’obrir-se camí malgrat l’hostilitat de l’ambient.’ Hi coincideix Maribel Guardiola, també professora de la mateixa universitat, qui, entre més atributs, considera Carmelina Sánchez-Cutillas una dona precursora i molt avançada al seu temps i encara que ella no es considerava feminista, la seva obra i la seva manera de viure ( fumava en públic, es pintava el llavis de vermell, freqüentava tertúlies, rebuscava en biblioteques, comprava en llibreries de vell… ) sí ho eren.
Carmelina Sánchez-Cutillas és una gran desconeguda, encara, en l’àmbit lingüístic català. I ho és malgrat que l’any 1975 va impactar el jurat dels Premis Octubre amb Matèria de Bretanya, una novel·la que l’autora anomena ‘successió de quadrets’.

A partir de la influència rebuda d’un avi erudit que la va obligar a anar a costura per avesar-se al valencià i la duia a tertúlies d’intel-lectuals, ella es forjà una identitat pròpia i una opció de vida. Esdevingué una especialista en història de la Corona d’Aragó i literatura medieval cosa que es traduí en el seu afany per divulgar aquestes disciplines en publicacions i ponències en congressos així com en col·laboracions en la premsa de l’època on publicà articles de divulgació de temàtica històrica i, una sèrie de semblances de figures històriques femenines que responen al seu interès per la història de les dones com ara Violant d’Hongria. És per aquest interès per tot allò que no interessa els acadèmics del seu temps que podem afirmar que la seva obra té una profunda consciència de gènere que es manifesta en estratègies de recuperació de la memòria de les dones i en una poètica rebel·lia contra la ideologia patriarcal i la reivindicació de la identitat pròpia.

L’AVL dedica cada any a un escriptor des del 2004. Fins ara només una altra dona, Sor Isabel de Villena, n’havia estat protagonista. Les circumstàncies especials d’enguany han obligat a retardar-ne tots els actes prevists i a continuar celebrant Carmelina Sánchez-Cutillas durant tot el 2021. Entre d’altres actes, s’han programat conferències, una exposició itinerant, la reedició commemorativa de Matèria de Bretanya i l’elaboració de material didàctic per tal d’acostar l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas a un públic jove.
Luis del Romero, un dels quatre fills de Carmelina Sánchez-Cutillas, ha publicat recentment el llibre La meua cambra més estimada, a l’editorial Vincle, en referència a la sala més gran de la casa que va convertir en el seu despatx, un espai que només compartia amb més de dos mil llibres, la màquina d’escriure, el tabac i una calavera.

Tecla Sala, una empresària entre homes

Tecla Sala i Miralpeix ( Roda de Roda de Ter 1886 – Barcelona 1973) va demostrar que es podien fer diners i a l’hora tractar dignament els treballadors i treballadores ( majoritàries) de la seva fàbrica. A l’Hospitalet, en els terrenys on ara hi ha un centre cultural que porta el seu nom, va fundar el 1910, quan només tenia 24 anys, una petita fàbrica tèxtil que, a diferència de les altres, disposava de condicions higièniques i sanitàries. Potser més que no pas parlar de feminisme en el seu cas podem parlar d’una visió humanista que li va permetre engrandir l’empresa i a l’hora dignificar les condicions laborals. La seva fàbrica tenia infermeria, economat, guarderia, biblioteca i fins i tot una escola per aprendre de llegir i d’escriure. La factoria de l’Hospifalet havia nascut a partir d’un vell molí de mitjans del segle XIX i ja als anys 30 del s. XX, comandada per Tecla Sala va esdevenir una de les fàbriques tèxtils més importants. Imponent pel seu aspecte de gran factoria a l’estil de Manchester, va ser projectada per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa l’any 1882.
Tecla Sala va fer una gestió molt avançada, una gestió emocional, tenia cura de les treballadores amb molt serveis socials que no eren habituals en aquella època. Tot això explica que a la seva fàbrica tot i els temps convulsos que es van viure a penes hi va haver agitació social.Durant la Guerra Civil -alguns dels seus familiars van ser assassinats a la ciutat – es va exiliar a França. Quan va tornar va ser una gran benefactora de la ciutat: va subvencionar la Creu Roja, va construir un col·legi i va donar diners per a la construcció del que avui portà el seu nom. També va pagar la restauració de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, va donar els terrenys per a la construcció d’un camp de futbol i altres instal-la ions esportives… Poc després de la seva mort, que es produí el 1973, la fàbrica va ser tancada i posteriorment esdevingué un espai cultural.