Andrea i Magdalena, les germanes de Cervantes

L’admiración que l’escriptor sent per les seves germanes el porten a defensar, a la seva obra, un tipus de dona que s’apropa a la vida que aquelles van dur. Mai no es van casar, cosa que no implica que no tinguessin relacions amb homes, i, seguint la tradició d’una seva tia-àvia, van mantenir sempre independepència econòmica, la qual en aquella època només es podia aconseguir “aprofitant-se dels  homes”.

Cervantes va assumir la vida liberal de les seves germanes i mai  no va posar traves a la seva activitat. Fins i tot, va contribuir-hi entenent que la voluntat de la dona, com la de l’home, havia de ser respectada. Aquestes actituds les veurem també en alguns dels seus personatges femenins, la llibertat de les quals és per damunt de la voluntat dels homes.

La història matrimonial d’Andrea a Sevilla va ser l’inici d’una llarga vida en la qual la relació amb els homes es va convertir en un negoci  per a la subsistència. El noble Nicolás de Obando es va enamorar d’Andrea i es va comprometre en matrimoni.  D’aquetsta relació naixerà la seva única filla, Constanza, però el  compromís de matrimoni es va trencar per disconformitat de la família d’ell, Andrea aleshores va demanar una notable compensació econòmica. Aquest mateix camí seguiran la seva germana Magdalena i la seva mateixa filla. De retorn a Madrid,  Andrea va mantenir  relacions amb un ric genovès de qui va rebre generoses dàdives.

De fet, van ser Andrea i Magdalena les que van rescatar amb els seus diners el germà de la presó turca on era tancat després de caure a la batalla de Lepant.

Aquestes dones van ser per a Cervantes un paradigma d’entrega i generositat. Les seves aventures amoroses van ser  una forma de guanyar-se la vida des de la llibertat i la independència. Si el sistema normal de la vida era lliurar-se a un home i esdevenir la seva esclava, les dones de Cervantes representen un canvi radical de les estructures  masclistes de l’època. Coneixedores les debilitats de l’home, les aprofiten usant l’astúcia i l’engany; no estan disposades a portar una vida d’esclaves sense la llibertat que la seva intel·ligència i el seu cos els permeten obtenir.

Lauryn Hill, una rapera activista i crítica amb l’statu quo

 

 

 

 

 

La rapera, actriu i productora discogràfica estatunidenca Lauryn Hill (1975), tot i ser guardonada fins a 8 cops  amb el  premi Grammy, ha esdevingut  crítica amb la indústria de la música i el que les joves negres representen en ella. Procura no fer moltes aparicions públiques, ha deixat de fer entrevistes, d’escoltar música i de veure la televisió, i s’ha dedicat a explorar noves manifestacions artístiques, fent-se dramaturga i component textos poètics, dissenys de roba o guions. És també una activista compromesa que ja des dels 90 s’ha implicat amb diverses causes com ara el sufragi de camps de refugiats. El 1999, la revista Ebony la va col·locar entre els 100 afroamericans més influents. El 2003 va ser convidada a fer una actuació de Nadal al Vaticà en la qual va aprofitar per fer declaracions contra els abusos de nens per part del clergat catòlic i va declarar que no creia en cap Papa com a representant de Déu a la terra; això va tenir una gran repercussió. Des de 2000 va començar a assistir a diari a sessions d’estudi de la Bíblia amb un home que es feia dir Brother Anthony; era una secta que li demanava renunciar als seus diners i allunyar-se dels seus managers i fins i tot dels seus fans.

Quan tenia 23 anys i estava destinada a ser una de les reines de la indústria musical americana (acabava  de vendre 19 milions d’exemplars i guanyar cinc premis Grammy i 20 milions  d’euros) es va quedar embarassada i la companyia  de discos li va recomanar  que avortés perquè l’embaràs i el fill no frenés la seva carrera i ella va donar l’esquena a aquesta indústria de l’entreteniment acostumada a dominar i tractar com a súbdits els artistes. Aleshores va decidir viure com una hippy quan el seu destí era un tron.

Segons un col·laborador, la seva autenticitat, integritat i valentia van acabar amb la seva carrera. Menyspreava allò que Lauryn Hill havia esdevingut, una superestrella manufacturada. Per això un dia va dir “que us fotin”.

El 1998, el disc The Miseducation Of Lauryn Hill (una referència a l’assaig  The Mis-Education of the Negro, de Carter G. Woodson, sobre com els  afroamericans  eren adoctrinats a principis del segle XX per dependre dels blancs) va convertir  Hill en la veu de la seva generació amb 23 anys. Havia trencat amb el seu grup, els Fugees i aquest  àlbum va néixer de l’orgull de poder triomfar en solitari, però també del dolor pel desamor i les reflexions sobre l’èxit, el fracàs, la fe, la maternitat, la comunitat  negra i el feminisme.

Després d’això la seva ha estat una vida de clarors i foscors: 6 fills, cap altre àlbum d’èxit, retards inacceptables a concerts i festivals, judici per impagaments a hisenda… i ella continua denunciant el prejudici racial i el sexisme. És una antisistema que enarbora un discurs defensiu, autoafirmant i quasi  conspiranoic.

Ha mort Nawal al Saadawi, la pensadora feminista egípcia més destacada del s.XX

La premsa egípcia va informar ahir  diumenge de la mort, després d’una llarga malaltia no precisada, de Nawal al Saadawi als 89 anys, en un hospital de la capital on residia des de fa una dècada.

Les dones li devem els seus llibres i la seva incansable lluita pels drets de la dona, que la van dur fins i tot a la presó i l’exili. Durant els seus   últims  anys  de vida sempre es mostrava  en públic sense maquillatge i sense tint per reivindicar el paper de la dona en la seva forma natural, i criticava obertament tant el sistema patriarcal com el capitalista.

Filla d’una família acomodada,  a néixer  a localitat de Kafr Tahla, al Delta del Nil, on va començar a desenvolupar el seu pensament i va escriure els seus  primers  textos feministes, en veure la discriminació  entre alumnes nois i noies a la seva escola,  als 13 anys en un diari que guardava sota el seu llit. Es va graduar en Medicina a la dècada de 1950 i va treballar com a metge al seu poble on era habitual la mutilació genital; va dedicar gran part de la seva carrera a ajudar aquestes nenes, víctimes d’aquesta pràctica en les zones rurals del seu país. Es va especialitzar  en psiquiatria i va arribar a ser directora d’aquesta especialitat en el Ministeri  de Salut  egipci, des d’on va  fundar  la revista “La Salud”.

El seu primer llibre, La mujer y el sexo (1972), va ser  una de les seves obres més polèmiques; hi tracta la por de la societat cap al cos de les dones i l’intent de controlar-lo sota pretextos religiosos o polítics. Va ser censurada a Egipte, Al Saadawi va ser acomiadada i l’Associació de Cultura Sanitària que va fundar va ser clausurada.

El 1981 va ser empresonada i acusada de “crims contra l’Estat”, després  de criticar el règim de l’expresident Anwar al Sadat i el sistema capitalista. A la presó va escriure la seva novel·la més destacada: La caída del Imán, on  denuncia  com els homes utilitzen  la religió, la política i la moral per controlar les dones; encara avui segueix essent prohibida a Egipte. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes i adaptades a pel·lícules  o obres de teatre a França, Anglaterra, Holanda, Austràlia, Itàlia, Noruega o Senegal.

Va haver de marxar del seu país en els anys  90 després de rebre amenaces  de mort per part de grups islamistes i es va instal·lar a  EE UU, on va impartir classes a universitats i va crear  l’assignatura “Creativitat i Rebel·lia”. Va tornar a a Egipte poc abans  de la revolució que el 2011 va derrocar l’exdictador Hosni Mubarak i va participar en les protestes prodemocràcia. Els darrers anys s’ha dedicat a la difusió en xerrades i conferències del seu pensament socialista i feminista.

Potser un dels elements polítics més significatius de l’escriptura de Saadawi sigui  el fet de triar utilitzar la seva llengua materna, l’àrab, mentre que d’altres  autores el seu entorn, seguint  una tradició nascuda a principis del segle XX, usaven per a escriure altres llengües, preferentment el francès o fins i tot l’anglès.

Tot el que va passar en vida fou “per atrevir-se a escriure sobre les  desgràcies privades i públiques, corporals i intel·lectuals de les dones”. 

Prou explotació sexual, una altra cara de la violència de gènere

18 dones, entre elles una menor, han estat alliberades d’una xarxa de proxenetes a Girona. Eren obligades a prostituir-se contra la seva voluntat a Catalunya i a Romania. Els proxenetes tatuaven els seus noms a les joves com si fossin de la seva propietat.
A Catalunya, el dispositiu policial s’ha centrat a l’Alt Empordà i la Selva on l’organització criminal, d’origen romanès, pretenia monopolitzar el “negoci” de la prostitució de carrer. Feien ús de la violència i la intimidació contra altres dones i proxenetes de la zona amb l’objectiu d’expulsar-los o bé per obtenir un pagament per poder continuar “treballant”. Els proxenetes obligaven les dones a prostituir-se de manera ininterrompuda amb condicions higièniques deplorables, fins i tot quan en algun cas alguna havia quedat embarassada, fet que suposa un greu risc en plena  crisi sanitària. Algunes d’aquestes dones eren, a més, marcades amb tatuatges perquè altres organitzacions semblants sabessin que eren de la seva “propietat”, i així hi quedaven lligades de per vida;  l’única alternativa per a subsistir per a elles era l’exercici de la prostitució, a la qual eren obligades mitjançant coaccions i agressions físiques.

Nova mesura contra la violència masclista a Catalunya

Els Mossos d’Esquadra crearan una Comissaria específica de la Dona per impulsar i coordinar les accions contingudes en un nou pla per lluitar contra la violència masclista. El pla consta de 20 mesures que el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, ha presentat aquest divendres. En aquest sentit, l’1 d’abril es posarà en marxa un canal de missatgeria instantània per assessorament i informació sobre violència contra les dones. El nou model que implantarà el pla vol garantir i millorar la prevenció i oferir una atenció qualificada i especialitzada a les dones i els seus fills, així com potenciar la investigació policial dels fets delictius en aquest àmbit. També es vol reduir els processos de victimització i afavorir la denúncia.

Una de les primeres mesures a aplicar és la posada en marxa d’un canal de missatgeria instantània gestionat pels Mossos d’Esquadra per tal que les dones afectades en algun aspecte per la violència masclista puguin rebre assessorament i informació personalitzada. Amb el número 601.00.11.22 es podrà contactar amb els mossos per rebre assesorament policial i resoldre dubtes i preguntes.

“Canciones infantiles”, el cançoner d’Elena Fortún i Maria Rodrigo

 

L’any 1934 aquestes dues dones es van unir per publicar una autèntica joia, Canciones infantiles, actualment recuperada en facsímil.

Al Pròleg del cançoner, Elena Fortún parla de la intenció del treball, sorgit de la preocupació de dues dones nascudes  “el segle passat” pel destí de les boniques cançons tradicionals infantils, que no volen deixar perdre, però  que tampoc pretenen soterrar en un mer estudi sense vida: aspiren que aquestes cançons se segueixin mantenint al repertori viu.

¡Bellas canciones infantiles, próximas a perderse para siempre o a quedarse fosilizadas entre las páginas de libros sabios!

Totes dues autores, nascudes a finals del s.XIX, van formar part de la irrupció femenina en el món professional gràcies als nous temps que va significar la República, cosa que va permetre la seva emancipació, tot i les controvèrsies que aquest alliberament va comportar.

Elena Fortún (en realitat, Encarnación Aragoneses, Madrid 1886) es va iniciar tardanament com a escriptora, i ben aviat va destacar brillantement en el camp de la literatura infantil; no oblidarem la seva sèrie infantil Celia. Darrerament la seva obra ha estat recuperada i han aparegut dues obres creades en l’etapa adulta: Celia en la revolución i Oculto sendero. Va formar part del Lyceum Club Femenino i va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras que va acabar quan Fortún es va exiliar amb el seu marit, militar republicà.

María Rodrigo ( Madrid 1888) va formar-se des de ben jove musicalment gràcies al suport de la seva família. Despré d’iniciar-se amb el seu pare, professor de música, la Junta d’Ampliació d’Estudis de la Institución Libre de Enseñanza  li va atorgar una beca per a perfeccionar la seva formació a l’estrager estudiant  a la Reial Acadèmia de Munich. [Posteriorment,  la Junta també va becar la seva germana, Mercedes, per  estudiar a Ginebra pedagogia i psicologia experimental: de fet, ella fou la primera dona formada acadèmicament en psicologia a Espanya]. Maria va composar òpera i sarsuela i va col·laborar musicalment en diferents obres de teatre, alhora que va mantenir una important activitat com a intèrpret de piano a més de ser durant un temps  concertadora del Teatro Real i professora suplent de Conjunto Coral i Instrumental al Real Conservatorio de Madrid

Per a totes dues la guerra civil va suposar un tall abrupte en les seves vides i van haver d’exiliar-se el 1939.  Elena Fortún va tornar nou anys després i va morir a Madrid el 1952. María Rodrigo no va retornar mai més i després del seu pas per Colòmbia, va morir a Puerto Rico el 1967.

Més carrers de Barcelona amb nom de dona

La mestra Dolors Batlle i Sunyer, primera directora del Grup Escolar Lluís Vives, donarà nom al fins ara carrer d’Enric Bargés, un capità general que participà a les guerres d’Àfrica i les carlines. En aquest carrer hi ha un altre centre educatiu: l’Institut Emperador Carles.

Dolors Batlle i Sunyer (Agullana, 2 de març de 1892 – Barcelona, 16 de gener de 1982) va començar a exercir l’ensenyament a Barcelona a l’escola unitària de la plaça de Comas, a les Corts, i va ser seleccionada per formar part del Grup Escolar La Farigola. Fou una de les mestres capdavanteres que abans de la guerra van renovar els esquemes educatius de Catalunya. Per això fou escollida per dirigir primer amb Josep Barceló i Matas i, després  amb Pere Blasi el Grup Escolar Lluís Vives, un dels grups de més prestigi del Patronat Escolar de Barcelona. En aquest centre de Sants-Badal va estar des de la inauguració el 1931 fins al gener de 1939, com a directora de la secció de noies. Durant la guerra es va fer càrrec de la direcció de tot el Grup, per l’activitat política de Pere Blasi. Va patir sancions i fou depurada pel nou règim franquista després de 1939.

Aquest canvi de nom forma part de l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona per feminitzar l’espai públic de la ciutat, donant prioritat a les dones en els canvis al nomenclàtor. A 15 de gener de 2021, hi havia un total de 350 noms de dones d’un total de 4.596 espais (carrers, places, passatges, avingudes, jardins, parcs…) a la ciutat. La Regidoria de Memòria Democràtica vol revertir aquest desequilibri i la poca presència de noms de dona i noms populars. Juntament amb el de Batlle s’inclouran al nomenclàtor altres cinc dones que d’alguna manera han estat relacionades amb la ciutat:

Al barri de la Salut, el carrer de Ramiro de Maeztu passarà a anomenar-se Ana Maria Matute Ausenjo (1925-2014) novel·lista catalana en llengua castellana que va rebre diversos premis literaris i també la van nominar en tres ocasions al Premi Nobel de literatura.

A les Corts, la fins ara anomenada plaça de les Cristalleries Planell canviarà el nom pel de la periodista Margarita Rivière Martí (1944-2015) qui creà el servei en català de l’agència de notícies EFE Catalunya i també va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme, a més d’altres guardons per la seva dedicació. L’any 2015 es va crear el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

A l’Eixample, a tocar de l’Hospital Clínic, la ginecòloga i feminista Concepció Aleixandre Ballester (1862-1952) donarà nom a la cruïlla del carrer de Villarroel amb Rosselló. Va ser una metgessa amb vocació pedagògica i científica enfocada en la divulgació. Va intentar exercir una medicina social i apropar els coneixements higiènics, en especial a les dones.

L’espai exterior del recinte de la Fabra i Coatsentre l’Ateneu l’Harmonia i l’Escola Can Fabra passarà a dir-se plaça d’Anna Domènech Campoy,    (1951-2013 ) ferma defensora de l’educació pública  que va dirigir dues escoles bressol de Sant Andreu de Palomar durant 30 anys. Aquest canvi es va decidir a través del procés participatiu d’urbanització del recinte de la Fabra i Coats, en què van participar entitats i equipaments del mateix recinte.

A Vallvidrera, la iniciativa ciutadana impulsada per set entitats del barri també ha empès l’Ajuntament a canviar el nom del carrer dels Reis Catòlics pel d’Elisa Moragas i Badia (1927-2006) també professional de l’educació i fundadora de l’Escola Nabí l’any 1972, ubicada en aquest mateix carrer.

Maria Barbal, 53è Premi d’Honor de les Lletres catalanes

L’escriptora Maria Barbal ha estat proclamada enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat  ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal. Ha creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança. El cerimònia de concessió del premi l’havia de presentar el president d’Omnium Cultural  Jordi Cuixart, però va haver d’anar a la presó perquè ha estat revocat el 3r grau del qual gaudia.

És la setena dona que rep el premi des de la seva primera edició. Les anteriors han estat: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies ( 2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona ( 2019) Els darrers anys s’ha volgut anivellar aquesta manca de paritat.

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil, i ha rebut una gran quantitat de premis. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. La darrera novel·la que ha publicat acaba de sortir ara, Tàndem (Columna), i li ha valgut també el premi Josep Pla.

Alguns dels seus títols més destacats són: Pedra de tartera ( 1984), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992)

Bones notícies protagonitzades per dones

1- Mònica Roca ha estat escollida aquest dilluns com la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en els seus 135 anys d’història. En un ple a la Llotja de Mar, Roca ha guanyat la votació a l’empresari Josep Maria Torres, que a última hora ha decidit presentar una candidatura alternativa. Coincidint amb el 8-M, la nova presidenta de la Cambra ha admès la importància de la seva presidència, afirmant que les estadístiques mostren que al món empresarial “la manca de gènere femení perjudica l’economia“.

2- L’equip de bàsquet femení Spar Girona ha aconseguit el seu primer títol de la Copa de la Reina, trencant així la maledicció que el perseguia després d’haver perdut les últimes quatre finals del torneig. Ha aconseguit aquest diumenge una victòria per 72-62 davant del València a la final de la Copa.

 

Federica Montseny, fidel als seus principis fins al final

Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la  primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.

Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales-  i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells,  tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM  pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió,  va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva  autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.

És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.

Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show