Categoria: Informacions

Va inventar i va  patentar el sostenidor modern, i va destacar com a editora vanguardista i activista pacifista.
A principis del s. XX la burgesia de Nova Anglaterra vivia sota una moral estricta que condicionava el moviment  de les dones. Un indispensable en peces de vestir era la cotilla, construïda amb barnilles de balena, lona emmidonada  i plaques d’acer. Més enllà de l’estètica, buscava el control físic en forçar la immobilitat del tòrax, limitar la capacitat pulmonar i la compressió visceral. Era un símbol de respecte i exigia rigidesa, docilitat, i submissió. Les que no la duien  eren  vistes  com a dones de moral sospitosa.

Mary Phels Jacob (Polly, nascuda a New  Rochelle el 20 d’abril de 1891) va acabar amb aquesta repressió anatòmica i moral en inventar una peça que subjectava els pits  sense que es veiessin les barnilles per l’escot i que li permetia moure’s amb lleugeresa sense ocasionar-li ofec per manca d’oxigen. El va anomenar “backless brassiere” (literalment “cotilla sense esquena”), encara que al final el va resumir a “bra” (sostenidor). En realitat, el seu disseny no sostenia els pits, el que feia era aplanar-los, però al contrari de la cotilla, que era rígida, el model que ella havia creat era lleuger, suau i còmode. El 12 de febrer de 1914 va solicitar la patent, registrada el 3 de novembre de 1914 amb el número 1.115.674. Encara que el seu disseny era el primer als Estats Units, hi havia dissenys similars anteriors al seu a Europa.ç

Polly es va casar amb Richard Peabody (el seu primer marit) i va crear la seva empresa amb el nom de “Fashion Form Brassière Company”. La seva botiga de fabricació estava ubicada a Washington Street (Boston) on va obrir dues botigues de Taller de treball esclau on treballaven dones que confeccionaven els sostenidors durant l’any 1922. La botiga també servia per a les trobades romàntiques amb en Harry Crosby (el qual en un futur seria el seu segon marit). Ella havia tingut 2 fills del seu primer marit.

Com que el negoci no va tenir gaire fama, el va vendre juntament amb la patent a The Warner Brothers Corset Company a Bridgeport (Connecticut) per 1.500$ (uns 16.000 Euros actuals). Warner va fabricar el sostenidor “Crosby” durant un temps, però com que l’estil no agradava es va deixar de fer i es va confeccionar un disseny millorat. Gràcies a la patent de Polly, Warner va guanyar més de 15 milions de dòlars en vendes, sobretot quan als anys 30 va desaparèixer la cotilla i es va popularitzar el sostenidor.

Dos dies després de casar-se a Nova York, Polly i Harry es van mudar a París. Es van unir a la Generació perduda d’expatriats estatunidencs. Van adoptar un estil de vida bohèmia, vivint del fons financer d’en Harry, uns 12.000 dòlars l’any (aproximadament 162.000 dòlars actuals). Van tenir un matrimoni obert amb pactes de suïcidi, drogues, festes i viatges llargs. L’any 1924 Polly es va canviar el nom a Caresse (que en català és carícia), ja que li semblava més adient pel tipus de personalitat que ella tenia. Van publicar el seu primer llibre, Crosses of Gold, l’any 1924. El llibre, que havia escrit Caresse, era de  poesia centrada en l’amor, la bellesa i el seu espòs. A l’editorial li van posar de nom Éditions Narcisse, encara que, l’any següent li van canviar el nom a Black Sun Press. Es van convertir en publicistes de les primeres obres dels autors emergents que estaven lluitant per ser publicats (James Joyce, Kay Boyle…).

El 1929 Harry es va suïcidar amb la seva amant de només 20 anys i Caresse va fundar a Paris “Women against War” (una associació que vetllava per la pau) i va tenir una relació llarga amb l’actor-boxejador afroamericà, Canada Lee. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar lluitant per la pau, Per acabar, es va comprar un castell del segle XV al nord de Roma, on va passar els seus últims anys de vida. Com que patia una malaltia cardíaca, va rebre una cirurgia experimental a cor obert a la Mayo Clinic. Va morir per complicacions de pneumònia a Roma , el 24 de gener del 1970 (als 78 anys).

Des de la invenció del sostenidor fins a la seva tasca com a editora i activista, Caresse Crosby va encarnar un esperit d’avantguardia i independència indestructibles enfront les convencions de la seva època.

Jean Gardner Batten, (Rotorua, 1909 – Mallorca 1982) va ser una dona pilot de Nova Zelanda coneguda internacionalment per establir un seguit de rècords de vol en solitari a través del món. Va ser la primera en el món a fer el vol en solitari d’Anglaterra a Nova Zelanda l’any 1936 als 25 anys. Fou una veritable heroïna, però la II Guerra Mundial va acabar amb la seva veritable vocació: va poder servir l’exèrcit conduint ambulàncies, però no li van permetre pilotar un avió. Després de la guerra es va retirar de la vida pública.

El setembre de 1987, el seu biògraf va descobrir que Batten havia mort cinc anys abans en l’anonimat a l’illa de Mallorca, a causa d’una mossegada de gos, que es va complicar en rebutjar el tractament. Va ser enterrada el 22 de gener de 1983 en una fossa comuna de Palma. Per això El País va publicar un article que porta coma títol el d’aquesta entrada.

L’escriptora sudcoreana Han Kang (Gwangju, 1970) ha guanyat el Premi Nobel de Literatura. Així ho ha anunciat l’Acadèmia sueca, que ha reconegut el seu treball “per la seva intensa prosa poètica que afronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana”, i que la converteix en la divuitena dona en aconseguir el premi literari més cotitzat de les lletres mundials, a més de ser la primera vegada que el premi recau en un autor de Corea del Sud. El seu nom no es trobava entre els favorits de les apostes.
Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei i, després de graduar-se, va treballar com a periodista per a les revistes Publishing Journal o Samtoh. Des de llavors, ha publicat diverses novel·les, contes i assaigs. La seva primera obra, una recopilació de contes anomenada El amor en Yeosu, es va publicar el 1995. Es va fer amb el Booker International de ficció el 2016 per La vegetariana (La Magrana, en català), la seva obra més coneguda. És una novel·la que tracta sobre la decisió d’una dona de deixar de menjar carn i les seves devastadores conseqüències.

Gràcies a la  iniciativa d’una iniciativa particular d’una familiar, l’avui desconeguda Concepció Callao donarà nom als futurs jardins situats entre l’avinguda Diagonal i el futur mirador de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, al barri del Fort Pienc (districte de l’Eixample), dins de l’àmbit de la plaça de les Glòries, un espai que en l’actualitat és un solar que s’utilitza com a magatzem de materials i vehicles per a les obres de reurbanització de tota la zona.

Concepció Callao Franqués (Barcelona, 1895-1959) va ser una important contralt que va excel·lir en la interpretació de les òperes de Wagner i la seva col·laboració amb compositors catalans com Toldrà i Massana i que va sumar, al llarg de la seva carrera artística, exitoses actuacions al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i, durant la Guerra Civil, al Tívoli dins de la companyia socialitzada d’òpera del mateix teatre. Fora de la ciutat on va néixer i morir, va recollir grans actuacions a València i Madrid, a més d’efectuar gires per Portugal i l’Amèrica Llatina. Un cop retirada, Callao es va dedicar a l’ensenyament, impartint classes de música al Conservatori Municipal de Barcelona.

El 3r dilluns de cada mes a les 19 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona la Plataforma Unitària contra les violències de gènere crida a una concentració en record de totes les víctimes de violència. Recordem que enguany ja són 35 dones mortes a mans de les seves parelles o exparelles, 1279 des de 2003.

Ahir mateix va tenir lloc una nova agressió violenta a una dona a Santa Coloma de Gramanet; la seva parella va amputar-li una mà i va fugir.

La plataforma demana voluntàries per treballar per una vida lliure de violències masclistes.

La dona conduia el seu cotxe a  la ciutat de Nour, a la província de Mazandaran al nord del país, quan la policia la va aturar i va  disparar-li en  comprovar que tenia una ordre per  no respectar l’estricta llei del vel islàmic. És Arezou Badri, de 31 anys i mare de dos nens petits. Els fets van tenir lloc el 22 de juliol. Per mitjà d’un missatge de text, les autoritats avisen els propietaris dels vehicles capturats amb  dones sense vel que el seu cotxe serà confiscat. La mesura  s’ha estat aplicant al país els últims mesos per forçar l’ús del vel islàmic.

Badri es troba actualment sota  estrictes mesures de seguretat a  la Unitat de Cures Intensives  (UCI) de l’Hospital Valiasr de Teheran i els agents només permeten que la seva família la visiti durant uns minuts, després de prendre’ls els mòbils, per evitar que sortin  imatges de la víctima. Tot i així, una imatge de la dona s’ha fet virala les xarxes socials.

L’activista catalana, amb 22 anys de trajectòria, ha estat  reconeguda a Estats Units com una de les  deu heroïnes mundials  de la lluita contra el tràfic d’éssers  humans.

Espanya i Catalunya eren  destinacionss  tradicionals  de víctimes  amb finalitat fines d’explotació sexual, però ara aquest negoci il·lícit s’ha diversificat existeix molta  ‘poliexplotació’ i ha crescut  la criminalidad forzada

La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres,  explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui,  gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial,  va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.

La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol  de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és  una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats  Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei  dels emigrants  italians que tenien condicions de vida deplorables.  Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir  fundar un orfanat i  un hospital, els primers  de molts altres,  per la qual cosa fou beatificada el 13 de novembre de 1938 pel papa Pius XI  i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius  XII. El miracle  que va habilitar la seva  beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle  de la seva canonització  fou la curació  d’una monja que patia una malaltia  terminal. El 1950, Pius  XII va proclamar la mare  Cabrini la santa patrona dels  immigrants i el  1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar  la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació,  es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països  de Sudamèrica i Europa.

 

 

 

Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els  primers indicis, el partit Morena -creat  per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats  que van celebrar eleccions  a governador.

Després de conèixer  el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions  privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb  “energies renovables”.  Pretén legislar també mesures  per impulsar l’status de la dona al país i combatre   la violència contra les dones en un país que registra deu  feminicidis al dia.

Claudia Sheinbaum és la primera dona  que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.

Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.