Ha mort la cantant turca Helin Bölek

La mort s’ha produït després de 288 dies en vaga de fam com a protesta per l’empresonament de arresto de set  membres del Grup Yorum, la banda de música a la qual pertanyia, acusats de vinculació amb el grup terrorista Partido-Frente Revolucionario de Liberación del Pueblo (DHKP-C)..

La protesta pretenia exigir l’alliberament dels membres del grup de folk i denunciar la prohibició  dels concerts del grup a Turquia.  El passat 11 de març Bölek i Gökçek, el seu company de grup també en vaga de fam, van ser   hospitalitzats a la força, però  donats d’alta en una setmana després de rebutjar un tractament.

Durant  el seus 35 anys d’existència, el col·lectiu musical Grup Yorum, format per desenes de membres, ha destacat per sles seves cançons de to esquerrà i  antiimperialista.

Des de 2016, uns 30 membres del grup  han estat detinguts i la policia ha intervingut en deu ocasions el centre cultural on assagen.

Violència masclista tot i el confinament

En aquests dies de forçós confinament, a més d’un segon assassinat que va tenir lloc a Málaga,  hem pogut llegir a la premsa que el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) de l’Ajuntament de Barcelona, especialitzat en violència masclista, ha atès 537 dones de mitjana cada setmana des del seu inici. S’hi inclouen les que s’hi han dirigit de forma presencial (82) i les que s’ha contactat per telèfon per fer-ne seguiment. També s’han produït 6 nous acolliments d’unitats familiars, i atès un total de 13 urgències en 15 dies (abans de l’estat d’alarma s’estaven atenent de mitjana entre 4 i 6 urgències al dia).

Sempre coneixem dones singulars

Ching Shih

Sota aquest nom o molts altres és coneguda una dona que exercia de prostituta abans de casar-se amb el capità Cheng I, que dirigia una flota pirata esdevenint així una de les dones pirates més afamades. Va comandar una de les flotes més grans de la història durant el segle XIX,  de més de 2.000 vaixells, i va realitzar molts actes de pillatge, tant a vaixells mercants, com a poblacions costaneres o fluvials. Dirigia amb mà dura la seva flota, va elaborar un codi de lleis sobre els seus subordinats que exigia l’obediència plena als líders de la flota pirata; finalment, després d’aconseguir el perdó del govern va morir el 1844 a la ciutat de Canton on dirigia un bordell i una casa d’apostes. Sembla que era una d’aquelles dones que feia el que volia: va posar un ultimàtum al capità pirata que la va segrestar junt amb altres prostitutes  i li va dir que només es casaria amb ell si  compartien al cinquanta per cent  tots els seus diners  i el comandament de les tropes; després d’enviudar es va enamorar del seu fill adoptiu i s’hi va casar.

Una versió fictícia de la vida de Ching Shih apareix en el conte “La viuda Ching, pirata“, una de les històries de la Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges.

Phoolan Devi

Aquesta índia nascuda el 1963, coneguda com La Reina dels Bandits, va ser una bandolera i política socialista. Va néixer en el si d’una família de la casta mallah, una de les més baixes de l’Índia. Als 11 anys va ser obligada a casar-se amb un home 20 anys més gran que va abusar sexualment d’ella de forma continuada. Es va escapar del seu marit i va tornar a la casa familiar on fou rebutjada. Quan tenia 21 anys va ser acusada de robatori, detinguda i violada per la policia.

En sortir de la presó, Devi es va guanyar la vida mitjançant robatoris menors fins que va ser capturada per una colla de dacoits (bandolers o assaltants de camins) essent protegida d’una nova violació pel cap de la colla, Vikram, que es casà amb ella. Després de l’assassinat de Vikram, Devi va esdevenir  líder d’una colla de mallahs i va dirigir atacs contra castes superiors. Això va ocasionar que el governador la perseguís infructuosament i va suposar l’inici de la seva llegenda: esdevé la Reina dels Bandits i es comercialitzen les nines de Devi caracteritzada com la deessa Durga. El 1983 Devi  es va rendir sota  les seves condicions. Després de passar 11 anys a les presons de Gwalior i Tihar,  es va beneficiar d’un indult parcial i va sortir de la presó el 1994. Malgrat les campanyes en contra seu  per part dels partits de castes superiors, va ser elegida com a diputada el 1996. El 1998 va ser nominada per al Premi Nobel de la Pau, i l’any 1999 va renovar el seu escó, però el juliol de 2001 Devi va ser assassinada a trets a l’entrada de la seva residència a Nova Delhi.

Tot i ser analfabeta, Devi va escriure la seva autobiografia amb l’ajuda de les autores Marie-Therese Cuny i Rambali Paul.

Shekhar Kapur va fer la pel·lícula Bandit Queen (1994) sobre la vida de Phoolan Devi fins al seu lliurament el 1983, però ella no va reconèixer la veracitat dels fets i va demanar que es retirés.

Elles dues són dones exemplars, també? Se’ns dubte sí són singulars.

 

 

Males notícies més enllà del Còvid 19

No ens pot passar per alt el tomb que ha donat l’anomenat  ‘cas  Arandina’ ( els exjugadors de l’Arandina acusats de violació grupal)  en absoldre  el TSJ un d’ells i rebaixar la pena dels altres dos en considerar que va aver abusos i no agressió sexual. La sentència inicial, de l’Audiència Provincial de Burgos, va condemnar els tres joves a 38 anys de presó  el passat desembre.  Ara l’alt  tribunal absol un  dels condemnats i atenua les penes fina els quatre i tres anys  per als altres dos en apreciar, entre d’altres causes, “la proximitat d’edat i en el grau de maduresa amb la menor”.

L’Audiència aplicava per primer cop la doctrina de la cooperació  necessària a un cas  de violació  múltiple: cada un  dels acusats va ser condemnat a 14 anys com autor de l’agressió  comesa per ell mateix i a  24 com   cooperador de la realitzada pels altres. Els fets van tenir lloc el desembre de 2017 quan els tres exjugadors  (Carlos Cuadrado, Lucho, de 24 anys; Víctor Rodríguez, Viti, de 22, i Raúl Calvo, de 19) van invitar la menor al pis  que compartien a Aranda de Duero per  mantenir relacions sexuals, tot i saber la seva minoria d’edat. Un  cop allí, la víctima s’hi va negar i ells la van forçar.

La sentència de l’Audiència va definit els fets   com  agressió  sexual, va apreciar “intimidació  ambiental” ja que els  tres acusats van actuar  sobre la víctima con amb la llum apagada i per sorpresa i ella no va poder reaccionar per la diferència d’edat i la complexió física d’ells.  La Sala autonòmica, però, no contempla l’existència d’intimidació, i ha estimat completament el recurs de la defensa de Calvo, i parcialment les apel·lacions de Cuadrado i Rodríguez. La resolució  insisteix en la falta de maduresa dels nois, a partir de proves pericials, i deixa lliure Calvo, mentre els altres dos hauran de complir penes de 4 i 3 anys.  Tots tres hauran d’indemnitzar “conjuntament i solidària” la menor amb 10.000 euros.

Polèmica sentència que es basa, sobretot, al meu entendre  en consideracions a la prèvia relació de la noia amb un dels implicats.

Un altre fet que no ens ha de passar per alt és un possible cas de violència masclista aquest dijous a Almassora (Castelló) després que un home assassinés la seva parella, de 35 anys, davant dels seus dos fills menors d’edat. El presumpte agressor posteriorment s’ha lliurat a la Guàrdia Civil i ha confessat el crim, segons han informat fonts de la Delegació de Govern en la Comunitat Valenciana i de l’Ajuntament d’Almassora.

Amb aquesta, ja són 17 les dones mortes arreu d’Espanya des que ha començat l’any.

Iniciatives contra la violència masclista

Des d’aquest dimarts la flota de taxis de Santa Coloma de Gramenet s’ha incorporat a la xarxa violeta  de la ciutat per combatre la violència masclista.

Aquesta xarxa es va activar el passat 25 de novembre de 2019,  també hi formen part bars, restaurants i locals d’oci, aparcaments, farmàcies, benzineres i serveis municipals com la grua municipal o els serveis de neteja. Són llocs on les persones que hagin patit o una agressió o pateixin per la seva integritat per qüestions sexistes puguin trobar-hi refugi.

Per dotar els taxistes de les eines necessàries per oferir una primera atenció a les víctimes que ho requereixin, aquests dies l’àrea de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha instal·lat un punt informatiu a la parada de taxis del centre de la ciutat per donar a conèixer als conductors els protocols d’actuació establerts per aquests casos. Els taxistes podran fer una primera atenció i, en el cas d’agressions greus, s’activarà la Policia Local i un psicòleg.

Parlem d’ecofeminisme(s)

El llibre Per què les dones salvaran el planeta, publicat per Raig Verd, recull  24 articles i entrevistes a referents de l’ECOFEMINISME ( l’últim és de l’activista espanyola  Yayo Herrero). Tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política i pretenen acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè , segons la seva editora Laura Huerga “ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social”.

Les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió. A les manifestacions del 8 de març es poden veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi ha, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social. El concepte va ser elaborat per Françoise d’Eaubonne el 1974. I el 1983, la diputada dels Verds alemanys Petra Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista.

L’ecofeminisme denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida i contribueix  a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa. Per exemple, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les. Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ urbanisme. L’urbanisme feminista és també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, pensades per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.

No hi ha un sol ecofeminisme sinó diverses corrents. Atenent a les seves característiques distintives, es poden classificar els tipus més comuns d’enfocaments ecofeministes, bàsicament: el clàssic o essencialista, el constructivista, l’espiritual, el queer (terme que s’utilitza per a designar persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona) i el vegà.

Una de les reivindicacions de l’ecofeminisme és d’ordre polític. Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats.

Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és que es visibilitzin els referents femenins en àmbits com l’enginyeria, l’ambientologia, la ciència, etc. Cal tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge. 

L’institut Teresa Pàmies

L’Institut Príncep de Girona de Barcelona ha canviat de nom oficialment aquest dimarts i ha passat a dir-se Institut Teresa Pàmies. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir de la mateixa AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) per treure el nom del monarca de l’equipament i donar protagonisme a una figura que representés els valors educatius.

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) fou escriptora i activista política, vinculada al PSUC. Per això mateix es va haver d’exiliar, en acabar la guerra civil, primer a França, posteriorment va aconseguir fugir a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic on s’hi va estar quatre anys, allí va poder fer estudis de periodisme a la Universitat Femenina. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial tornà a Europa; primer a Belgrad, Iugoslàvia, i després a Txecoslovàquia, a Praga, on va formar una família i hi va viure dotze anys. Va tornar a Catalunya, amb tres dels seus fills. Amb més de 50 anys i ja a Barcelona va aconseguir viure dels seus llibres, juntament amb diferents tasques editorials, la traducció i el periodisme. Va publicar novel·la, dietaris, cròniques, llibres de viatges i assaig. Es donà a conèixer amb el premi Josep Pla l’any 1970, que guanyà quan encara és a l’exili. Hi va optar enviant per correu l’obra Testament a Praga, escrit juntament amb les memòries del seu pare Tomàs Pàmies. L’any 1984 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, el 2001 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (va ser la segona dona en obtenir-lo després de Mercè Rodoreda)

#januhairy, la proposta que anima les dones a no depilar-se

Les iniciatives que promouen la bellesa real i critiquen els tabús que encara hi ha amb els cossos femenins ( com la convenció estètica de la depilació femenina) es multipliquen darrerament. Una d’elles fou la campanya viral que Laura Jackson, una jove estudiant britànica, va engegar el darrer gener que anima les dones a no depilar-se durant el mes. Afirmà que deixar-se créixer el pèl del cos l’havia fet sentir “més alliberada i confiada”. Dones d’arreu del món es van sumar a la campanya  i van pujar fotos seves amb pèl corporal amb l’etiqueta #januhairy.

L’objectiu de la campanya era recaptar fons destinats a l’organització Body Gossip, que treballa per la bellesa natural de tots els cossos i que amb aquests diners fan campanyes en escoles que per motius econòmics no tenen accés a aquest tipus de recursos.

Ha mort Lina Ben Mhenni, altaveu de la “Primavera àrab” contra el règim de Ben Alí a Tunísia el 2011

La bloguera i activista tunisenca, símbol  de la revolució  que van protagonitzar uns joves que no acceptaven la injustícia,  ha mort aquest dilluns als 36 anys a causa d’una llarga malaltia.

Des del seu blog, Una niña tunecina, en àrab, francès i anglès, Lina va mostrar el seu activisme i va començar  la seva denúncia contra el règim de l’aleshores president  Ben Alí, qui va censurar-lo i el tancà.  Però en esclatar el 2011 l’anomenada ‘Revolució  dels gessamins’ –detonant  de la coneguda com  ‘Primavera Àrab’– la bloguera es va convertir en una de les seves heroïnes.

En el seu últim  missatge aquest mateix diumenge, Lina Ben Mhenni apel·lava  els  polítics tunisencs, els quals encara no han aconseguit aprovar un govern 4 mesos   després de l’elecció  del president  Kais Saad. I va tornar a criticar la  corrupció, la repressió i la violència.

Reproduïm part del seu últim escrit: “Som un poble  que no aprèn  del seu passat i no memoritza les lliçons de la història, com  si fóssim persones de curta duració, o em  permeto dir que no hi ha  memòria”. 

Justament, diumenge 19 n’havia fet un altre en francès on donava les gràcies a tots els qui li havien fet un homenatge recentment i expressava que se sentia molt millor i més forta. Lamentem aquest final que, indubtablement, ha estat massa prematur. Que ens serveixi d’exemple la seva valentia.

Una dona anomenada directora de la Guardia Civil

María Gámez ( San Lúcar de Barrameda, 1969), subdelegada a Màlaga del govern, ha estat anomenada directora de la Guardia civil. És considerada una experta en assumptes jurídics.  Ha treballat per la recuperació  de la memòria històrica, especialment  la relacionada amb dones, sobretot, la de Victoria Kent, que va set la primera dona a entrar en un Govern  d’Espanya el 1931 com  directora general de Presons. Sempre assisteix a les manifestacions o concentracions feministes.

El seu nomenament és a l’alçada del que va suposar el de Carme Chacon com a ministra de Defensa el 2008.

Esperem que aquest nomenament es tradueixi en una milloria de la situació de les dones en un cos on sempre han estat discriminades