Gloria Steinem, activista i feminista

Properament podrem veure el biopic sobre la feminista Gloria Steinem (Ohio, 1934), The Glorias, dirigit per Julie Taymor (qui també actua com a amiga de la protagonista, Frida). És una mena de caleidoscopi de moltes Glorias —la nena que va viure una infantesa itinerant,  la jove que va viajar a l’Índia, l’adulta que va esdevenir un referent— i també de totes les dones de les quals va aprendre al llarg de la seva vida. Es tracta d’una adaptació de l’autobiografia de Steinem, Mi vida en la carretera, un treball sui generis on evoca els seus records d’amistats i anècdotes d’avions, carretera i campus universitaris. Mescla ficció amb imatges d’arxiu de la protagonista: la marxa sobre Washington al costat d’una dona afroamericanala Conferència Nacional de Dones celebrada a Houston el 1977, la seva amistat amb la primera dona que va ocupar el càrrec  de cap de la Nació Cherokee, Wilma Mankiller…

També va ser columnista del New York Magazine i va cofundar la revista Ms. El 1969 va publicar un destacat article anomenat “After Black Power, Women’s Liberation” (després del poder negre, l’alliberament de la dona), que la va convertir en una de les referents en la segona onada de teoria feminista, juntament amb d’altres com Betty Friedan.

Gloria Steinem, implicada des del principi en el projecte cinematogràfic, voldria que la pel·lícula funcionés com una matrioshka, que la seva història serveixi per mostrar la d’altres dones i homes que han marcat el seu destí. Afirma“Quasi tot el que sé de feminisme ho vaig aprendre de dones afroamericanes que eren més grans que jo i havien començat a ser activistes abans que jo”.

Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubía (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havien tingut com a supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars  començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris,  memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958),  concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat  salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

Retrat fet per Sorolla

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions;  molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Les dones poloneses contra el govern de dretes per l’avortament

El passat 22 d’octubre, el Tribunal Constitucional polac va prohibir la interrupció de l’embaràs en casos de malalties congènites greus i mortals del fetus. Milers de dones de tot el país, fins i tot de municipis petits i regions conservadores, s’han alçat en protestes massives.
Fins aconseguir aquesta llei els grups fonamentalistes catòlics amb el suport de l’església han lluitat per prohibir l’avortament de totes les formes possibles; no ho van aconseguir el 2016 per les mobilitzacions massives per tot Polònia.  Però ara, no a través del procediment parlamentari habitual sinó gràcies a la intervenció del TC (una intervenció autoritària que ataca les institucions del poder judicial al servei de la coalició de la Dreta  Unidai per tant, la democràcia), han aconseguit acabar amb l’anomenat “compromís d’avortament”, una llei de drets reproductius de 1993. Una de les lleis sobre l’avortament més restrictives d’Europa.

La nova llei és rebutjada per multitud de dones que volen deixar clar que és un pas endavant en el maltractament a les dones per part dls elements conservadors i religiosos del país. Ogólnopolski Strajk Kobiet (Dones poloneses  en vaga) i d’altres organitzacions feministes han dut a terme  bloquejos  de carreteres, vagues i marxes y marchas tots els dies des del passat 22. I al parlament juntament amb el partit d’esquerra Sejm lluiten pel dret incondicional de les dones del país a interrompre l’embaràs per qualsevol raó i de forma gratuïta fins a la 12ª setmana de gestació, el  dret  de la dona a decidir sobre el seu cos, a protegir la seva salut i la seva vida.

«Mujeres y madrileñas», el llibre de Sara Medialdea sobre dones a l’ombra

La periodista  Sara Medialdea rescata les  vides de dones la tasca de les quals no sempre ha estat reconeguda; malgrat els seus mèrits han romàs a l’ombra, bé per desmemòria o bé per desconeixement. El llibre és Mujeres y madrileñas (La Librería).

S’hi ressenyen les obres de 9 dones i un col·lectiu que van contribuir millorar la vida a la seva ciutat i, de retruc, a fer avançar el món:

Matilde García del Real (Oviedo, 1856 – Madrid, 1932)- pedagoga i escriptora, va fundar la primera escola pública d’adultes a Cuatro Caminos el 1901 i, un any després, les  cantines escolars, on donaven de menjar centenars de nens  a cientos de niños desfavorecidos.
María del Pilar Careaga Basabe
(Madrid, 1908 – 1993)- una de les primeres dones titulada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers, va ser la primera maquinista de tren a Espanya. Va ser alcaldessa de Bilbao identificant-se amb la dreta i fou objecte d’un atemptat d’ETA

Aurora Villa Olmedo (Madrid, 1913 – 2002)- va practicar bàsquet, esquí, piragüisme i natació i fou precursora de l’atletisme femení. Fou  campiona  i plusmarquista en diferents disciplines. La guerra civil va acabar amb la seva carrera esportiva, aleshores estudià i fou la primera oftalmòloga d’Espanya.

Carmen Caamaño Díaz (Madrid, 1909 – 2006)- Dirigent del PCE va ser la primera governadora civil d’Espanya el 1939, concretament de Conca. Significada amb el bàndol republicà, va patir la repressió i va ser depurada.

María Bernaldo de Quirós (Madrid, 1898 – 1983)- va ser la primera aviadora del país tot i que el Real Aeroclub de España no va voler fer-la sòcia i va denegar una petició per a concedir-li un títol honorari.

 

Faustina Sáez de Melgar (Villamanrique de Tajo, 1834 – Madrid, 1895)- va presidir  l’Ateneo Artístico  y Literario de Señoras i des del seu càrrec va lluitar per incrementar l’educació femenina i denunciar el seu assetjament.

 

Fermina Orduña ( Madrid, sense dades conegudes)- El 1865 va registrar la patent d’un carro per a  vendre llet a domicili que garantia condicions. Aquesta pionera i emprenedora ha donat  nom als Premis “Fermina Orduña” a la Innovació Tecnològica, convocats per la Consejería de Educación e Investigación de la Comunitat  de Madrid.

Blanca de Igual y Martínez Dabán (Madrid, 1880 – Málaga, 1950)- va ser una de les primeres tres dones a ocupar el càrrec de consellera  a l’alcaldia de Madrid. Era l’any 1924.

 

Ramona Aparicio (Madrid, 1808 – 1881)- gran figura de la pedagogia femenina fou la primera directora de l’ Escuela Normal Central de Maestras. Fervent convençuda que l’educació comportaria l’avenç en els drets de les dones.

Les dones treballadores agrupades en gremis de modistes, telefonistes, planxadores, verduleres ( que van protagonitzar el motí de 1892) o el de cigarreres  de la Fábrica de Tabacos que van dur a terme vagues i motins en defensa de les seves condicions laborals i en soladaritat amb altres col·lectius d’assalariats.

Lina Codina, una espanyola en un gulag

Carolina Codina Nemísskaia, Lina Llubera de nom artístic, (Madrid, 1897- Londres, 1989) va casar-se amb el gran compositor rus Serguei Prokófiev, va ser acusada d’espionatge pel règim estalinista al finalitar la II Guerra Mundial i va  acabar internada en un gulag a Siberia fins a 3 anys després de la  mort  del dictador el 1953.

Lina, filla d’uns cantants d’òpera – ell badaloní i ella ucraïnesa- i també soprano, va conèixer Prokóviev als EEUU; es van casar el 1923 i van tenir 2 fills. Es van instal·lar a París.  Malgrat els advertiments dels amics que continuaven vivint a Rússia que no hi tornessin, el 1927 van decidir visitar l’URSS i el 1935 s’hi van instal·lar en la Rússia stalinista. L’any 1948 el govern condemna la música de Prokófiev, declarant-la nociva i antipatriòtica i, conseqüentment, es deixa d’interpretar. També declara no vàlid el seu matrimoni amb Lina,  decisió que permet al músic casar-se amb Mira Mendelsson sense el tràmit de divorci per no haver estat censat el seu matrimoni amb Lina.  I el pitjor per a aquesta: va ser arrestada per càrrecs falsos d’espionatge i condemnada a 20 anys en un camp de treball, lloc del qual no és posada en llibertat fins al 1956 (Els russos “blancs” sostenen  que Mira era un agent de la policia secreta de Stalin amb la intenció d'”infiltrar” personalitats de mentalitat independent com Prokofiev i mantenir-los en la línia oficial). Malgrat totes les privacions i sofriments que viu -interrogatoris, tortures i treballs forçats-, Lina va sobreviure  ( tenia llavors més de 50 anys i no li van ser assignats treballs forçats a l’exterior, sovint amb temperatures molt per sota dels zero graus, sinó que treballava en el centre mèdic del camp ajudant els metges ). El 1953, Prokófiev va morir i Lina i els seus dos fills van passar per seriosos entrebancs, ja que les autoritats soviètiques només reconeixien com a vídua Mendelson, la segona esposa del músic. Després de ser alliberada del camp el  1974, va lluitar tenaçment amb les autoritats de l’URSS per aconseguir el permís per tornar a Occident. Es va reunir amb el seu fill Oleg a Londres, on va fundar la Fundació Prokófiev. A Barcelona, amb l’ajuda de Mompou, va indagar sobe els seus orígens catalans, en concret de Badalona.
Va morir a Londres el 6 de gener de 1989, als 91 anys, i va ser enterrada al cementiri de Medon, al costat de la seva mare.

Precisament la seva apassionant biografia ha estat objecte de litigi en ser el tema del llibre Una pasión rusa de Reyes Monforte,  guardonat amb el premi de Novela Histórica Alfonso X el Sabio  2015 ( dotat amb 300000 euros i la publicació de l’obra per l’editorial Espasa). L’escriptora va ser  acusada de plagi per part de l’escriptora russa Valentina Chemberdjí – amiga de Lina Prokófiev i afincada a Espanya – qui va publicar el 2009 el llibre Una española en el gulag. Serguéi Prokófiev júnior, net del compositor, va reconèixer que l’escriptora rusa  havia visitat els arxius  de la Fundació per documentar-se i en canvi Monforte mai no va contactar amb la família per a fer-ho. S’han  identificar més de 30 “similituds ” i més de 100 coincidències entre ambdós  llibres.  Monforte va demandar la russa i un periodista del diario El País perquè  l’ havien acusat de plagi i va perdre el judici.

19 d’octubre: Dia Internacional del càncer de mama

El Dia Internacional del càncer de mama pretén recolzar la consciència, la detecció primerenca i el tractament, així com les cures pal·liatives d’aquesta malaltia. Es duen a terme diferents activitats com ara curses, xerrades, col·loquis dirigides a dirigides a sensibilitzar la societat de la importància de la prevenció a l’hora de combatre aquest problema.

Aquest vespre s’il·luminaran de rosa molts dels edificis emblemàtics.

Deixar les nenes fora de l’escola és la proposta dels jueus ultraortodoxos per a la desescalada

El pla de desescalada per a després de les tres setmanes de confinament que es van decretar per tal de lluitar contra la covid conté una proposta que concorda amb l’ideal de societat de la comunitat més radical (haredís – literalment “temerosos  de Déu”), és a dir, relegar la dona a la llar i, per tant, defensen ara que cal permetre que els nens tornin a les aules, però que les nenes es quedin a casa per tal de garantir el necessari distanciament social dels nens.

Els barris i localitats ultraortodoxos són els més afectats pel virus. Malgrat ser tan sols el 12% de la població, pateixen més del 40% dels contagis. El compliment  de les restriccions entre els seus membros és lax, sobretot en les dates  de celebracions religioses,  casaments o funerals, que ocasionen que es trobin moltes persones sense diatanciament i sovint sense mascareta, tot i que el seu ús és obligatori i estan prohibides les concentracions de més de 20 persones.

 

11 d’octubre: Dia Internacional de la nena

Avui se celebra el dia internacional de les nenes, declarat per Nacions Unides per tal de fomentar el reconeixement i progrés de les adolescents. Aquest any el lema és LA MEVA VEU, EL NOSTRE FUTUR EN COMÚ. Es vol un món millor en el qual les nenes adolescents se sentin motivades i reconegudes, que les tingui en compte i inverteixi en elles.

Els objectius concrets que es proposen són:

  • Viure lliures de la violència  per  raó de gènere, de les pràctiques nocives com ara els matrimonis infantils, la trata sexual o la mutilació genital, i d’infeccions de transmissió sexual com ara la SIDA.
  • Aprendre noves  habilitats per al futur que elles  triïn.
  • Dirigir una generació d’activistes per a  accelerar  el canvi social.

El 2020, es commemorem els  25 anys  des  de l’adopció de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing : l’agenda global per a  promoure els  drets i l’empoderament de les dones i les nens a nivell mundial.  D’altra banda, també a principis d’aquest any es va llençar la campanya Generació Igualtat, que abarca diversos anys i consisteix en un programa per una acció sobre la igualtat de gènere.

En aquest blog podeu llegir diferents entrades sobre aquest dia, per exemple:  Dia Internacional de la nena (2015)

La poeta nord-americana Louise Glück, premi Nobel de Literatura 2020

L’Acadèmia Sueca acaba de fer públic que la poeta LOUISE GLÜCK ha rebut el guardó més prestigiós del món i el més ben dotat, amb gairebé 850.000 euros. Ella no estava entre els 5 favorits d’enguany, entre els quals Javier Marías. L’Acadèmia sueca distingeix  l’autora per  «la seva  inconfusible veu poètica, que amb una bellesa  austera fa universal l’existència individual».

Glück va néixer a Nova York el 1943. Va guanyar el  Premi Pulitzer de poesia el 1993 pel seu poemari The Wild Iris. Ha rebut també el National Book Critics Circle Award per Triumph of Achilles, el Premi de l’Acadèmia  Americana de Poetes per Firstborn, i  nombroses beques Guggenheim. Actualment viu a Cambridge, Massachusetts, i es dedica a docència al departament de llengua anglesa del Williams College. Paral·lelament, imparteix classes a la Universidad de Yale. La infantesa i la vida familiar són dos dels temes centrals de les seves obres.

La seva obra consta d’11 llibres de poesia entre els quals, a més dels citats, cal incloure Averno, The seven ages, Vita Nova, Ararat entre d’altres. També ha publicat una col·lecció d’assaigs, Proofs and Theories: Essays on Poetry  que va rebre el PEN Martha Albrand Award for Nonfiction.

El 2017 l’editorial Edicions del Buc (València) va publicar un poemari seu, el primer en català, Nit fidel i virtuosa   (traducció de Núria Busquets)

 

A El Salvador un avortament involuntari ha costat 6 anys de presó a una dona

Cindy Erazo, de 29 anys, ha passat els darrers sis anys de la seva vida a la presó després de parir un fetus mort el 2014 en un centre comercial de San Salvador a causa d’una emergència obstètrica. Va ser detinguda i condemnada a 30 anys de presó per homicidi agreujat, pena que li fou reduïda a 10 anys per un tribunal d’apel·lació. El seu cas s’ha donat a conèixer gràcies a les accions del Centre de Drets  Reproductius, una organització defensora dels  Drets Humans.

L’alliberament de Cindy ha estat considerada històrica pels activistes d’aquesta organització ja que les dones del país són processades per avortament encara que aquest sigui per una emergència. El Salvador té una prohibició total de l’avortament  des de  1998, fins i tot en casos en què  la vida de la dona està en risc o l’embaràs és resultat d’una violació. Actualment més  de 18 dones són a la  presó per aquesta raó. Els activistes han aprofitat l’ocasió per a  instar el president del país Nayib Bukele, a “posar fi a la prohibició de l’avortament i alliberar les dones que encara són detingudes en condicions  inhumanes”.