«Mujeres y madrileñas», el llibre de Sara Medialdea sobre dones a l’ombra

La periodista  Sara Medialdea rescata les  vides de dones la tasca de les quals no sempre ha estat reconeguda; malgrat els seus mèrits han romàs a l’ombra, bé per desmemòria o bé per desconeixement. El llibre és Mujeres y madrileñas (La Librería).

S’hi ressenyen les obres de 9 dones i un col·lectiu que van contribuir millorar la vida a la seva ciutat i, de retruc, a fer avançar el món:

Matilde García del Real (Oviedo, 1856 – Madrid, 1932)- pedagoga i escriptora, va fundar la primera escola pública d’adultes a Cuatro Caminos el 1901 i, un any després, les  cantines escolars, on donaven de menjar centenars de nens  a cientos de niños desfavorecidos.
María del Pilar Careaga Basabe
(Madrid, 1908 – 1993)- una de les primeres dones titulada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers, va ser la primera maquinista de tren a Espanya. Va ser alcaldessa de Bilbao identificant-se amb la dreta i fou objecte d’un atemptat d’ETA

Aurora Villa Olmedo (Madrid, 1913 – 2002)- va practicar bàsquet, esquí, piragüisme i natació i fou precursora de l’atletisme femení. Fou  campiona  i plusmarquista en diferents disciplines. La guerra civil va acabar amb la seva carrera esportiva, aleshores estudià i fou la primera oftalmòloga d’Espanya.

Carmen Caamaño Díaz (Madrid, 1909 – 2006)- Dirigent del PCE va ser la primera governadora civil d’Espanya el 1939, concretament de Conca. Significada amb el bàndol republicà, va patir la repressió i va ser depurada.

María Bernaldo de Quirós (Madrid, 1898 – 1983)- va ser la primera aviadora del país tot i que el Real Aeroclub de España no va voler fer-la sòcia i va denegar una petició per a concedir-li un títol honorari.

 

Faustina Sáez de Melgar (Villamanrique de Tajo, 1834 – Madrid, 1895)- va presidir  l’Ateneo Artístico  y Literario de Señoras i des del seu càrrec va lluitar per incrementar l’educació femenina i denunciar el seu assetjament.

 

Fermina Orduña ( Madrid, sense dades conegudes)- El 1865 va registrar la patent d’un carro per a  vendre llet a domicili que garantia condicions. Aquesta pionera i emprenedora ha donat  nom als Premis “Fermina Orduña” a la Innovació Tecnològica, convocats per la Consejería de Educación e Investigación de la Comunitat  de Madrid.

Blanca de Igual y Martínez Dabán (Madrid, 1880 – Málaga, 1950)- va ser una de les primeres tres dones a ocupar el càrrec de consellera  a l’alcaldia de Madrid. Era l’any 1924.

 

Ramona Aparicio (Madrid, 1808 – 1881)- gran figura de la pedagogia femenina fou la primera directora de l’ Escuela Normal Central de Maestras. Fervent convençuda que l’educació comportaria l’avenç en els drets de les dones.

Les dones treballadores agrupades en gremis de modistes, telefonistes, planxadores, verduleres ( que van protagonitzar el motí de 1892) o el de cigarreres  de la Fábrica de Tabacos que van dur a terme vagues i motins en defensa de les seves condicions laborals i en soladaritat amb altres col·lectius d’assalariats.

Lina Codina, una espanyola en un gulag

Carolina Codina Nemísskaia, Lina Llubera de nom artístic, (Madrid, 1897- Londres, 1989) va casar-se amb el gran compositor rus Serguei Prokófiev, va ser acusada d’espionatge pel règim estalinista al finalitar la II Guerra Mundial i va  acabar internada en un gulag a Siberia fins a 3 anys després de la  mort  del dictador el 1953.

Lina, filla d’uns cantants d’òpera – ell badaloní i ella ucraïnesa- i també soprano, va conèixer Prokóviev als EEUU; es van casar el 1923 i van tenir 2 fills. Es van instal·lar a París.  Malgrat els advertiments dels amics que continuaven vivint a Rússia que no hi tornessin, el 1927 van decidir visitar l’URSS i el 1935 s’hi van instal·lar en la Rússia stalinista. L’any 1948 el govern condemna la música de Prokófiev, declarant-la nociva i antipatriòtica i, conseqüentment, es deixa d’interpretar. També declara no vàlid el seu matrimoni amb Lina,  decisió que permet al músic casar-se amb Mira Mendelsson sense el tràmit de divorci per no haver estat censat el seu matrimoni amb Lina.  I el pitjor per a aquesta: va ser arrestada per càrrecs falsos d’espionatge i condemnada a 20 anys en un camp de treball, lloc del qual no és posada en llibertat fins al 1956 (Els russos “blancs” sostenen  que Mira era un agent de la policia secreta de Stalin amb la intenció d'”infiltrar” personalitats de mentalitat independent com Prokofiev i mantenir-los en la línia oficial). Malgrat totes les privacions i sofriments que viu -interrogatoris, tortures i treballs forçats-, Lina va sobreviure  ( tenia llavors més de 50 anys i no li van ser assignats treballs forçats a l’exterior, sovint amb temperatures molt per sota dels zero graus, sinó que treballava en el centre mèdic del camp ajudant els metges ). El 1953, Prokófiev va morir i Lina i els seus dos fills van passar per seriosos entrebancs, ja que les autoritats soviètiques només reconeixien com a vídua Mendelson, la segona esposa del músic. Després de ser alliberada del camp el  1974, va lluitar tenaçment amb les autoritats de l’URSS per aconseguir el permís per tornar a Occident. Es va reunir amb el seu fill Oleg a Londres, on va fundar la Fundació Prokófiev. A Barcelona, amb l’ajuda de Mompou, va indagar sobe els seus orígens catalans, en concret de Badalona.
Va morir a Londres el 6 de gener de 1989, als 91 anys, i va ser enterrada al cementiri de Medon, al costat de la seva mare.

Precisament la seva apassionant biografia ha estat objecte de litigi en ser el tema del llibre Una pasión rusa de Reyes Monforte,  guardonat amb el premi de Novela Histórica Alfonso X el Sabio  2015 ( dotat amb 300000 euros i la publicació de l’obra per l’editorial Espasa). L’escriptora va ser  acusada de plagi per part de l’escriptora russa Valentina Chemberdjí – amiga de Lina Prokófiev i afincada a Espanya – qui va publicar el 2009 el llibre Una española en el gulag. Serguéi Prokófiev júnior, net del compositor, va reconèixer que l’escriptora rusa  havia visitat els arxius  de la Fundació per documentar-se i en canvi Monforte mai no va contactar amb la família per a fer-ho. S’han  identificar més de 30 “similituds ” i més de 100 coincidències entre ambdós  llibres.  Monforte va demandar la russa i un periodista del diario El País perquè  l’ havien acusat de plagi i va perdre el judici.

19 d’octubre: Dia Internacional del càncer de mama

El Dia Internacional del càncer de mama pretén recolzar la consciència, la detecció primerenca i el tractament, així com les cures pal·liatives d’aquesta malaltia. Es duen a terme diferents activitats com ara curses, xerrades, col·loquis dirigides a dirigides a sensibilitzar la societat de la importància de la prevenció a l’hora de combatre aquest problema.

Aquest vespre s’il·luminaran de rosa molts dels edificis emblemàtics.

Deixar les nenes fora de l’escola és la proposta dels jueus ultraortodoxos per a la desescalada

El pla de desescalada per a després de les tres setmanes de confinament que es van decretar per tal de lluitar contra la covid conté una proposta que concorda amb l’ideal de societat de la comunitat més radical (haredís – literalment “temerosos  de Déu”), és a dir, relegar la dona a la llar i, per tant, defensen ara que cal permetre que els nens tornin a les aules, però que les nenes es quedin a casa per tal de garantir el necessari distanciament social dels nens.

Els barris i localitats ultraortodoxos són els més afectats pel virus. Malgrat ser tan sols el 12% de la població, pateixen més del 40% dels contagis. El compliment  de les restriccions entre els seus membros és lax, sobretot en les dates  de celebracions religioses,  casaments o funerals, que ocasionen que es trobin moltes persones sense diatanciament i sovint sense mascareta, tot i que el seu ús és obligatori i estan prohibides les concentracions de més de 20 persones.

 

11 d’octubre: Dia Internacional de la nena

Avui se celebra el dia internacional de les nenes, declarat per Nacions Unides per tal de fomentar el reconeixement i progrés de les adolescents. Aquest any el lema és LA MEVA VEU, EL NOSTRE FUTUR EN COMÚ. Es vol un món millor en el qual les nenes adolescents se sentin motivades i reconegudes, que les tingui en compte i inverteixi en elles.

Els objectius concrets que es proposen són:

  • Viure lliures de la violència  per  raó de gènere, de les pràctiques nocives com ara els matrimonis infantils, la trata sexual o la mutilació genital, i d’infeccions de transmissió sexual com ara la SIDA.
  • Aprendre noves  habilitats per al futur que elles  triïn.
  • Dirigir una generació d’activistes per a  accelerar  el canvi social.

El 2020, es commemorem els  25 anys  des  de l’adopció de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing : l’agenda global per a  promoure els  drets i l’empoderament de les dones i les nens a nivell mundial.  D’altra banda, també a principis d’aquest any es va llençar la campanya Generació Igualtat, que abarca diversos anys i consisteix en un programa per una acció sobre la igualtat de gènere.

En aquest blog podeu llegir diferents entrades sobre aquest dia, per exemple:  Dia Internacional de la nena (2015)

La poeta nord-americana Louise Glück, premi Nobel de Literatura 2020

L’Acadèmia Sueca acaba de fer públic que la poeta LOUISE GLÜCK ha rebut el guardó més prestigiós del món i el més ben dotat, amb gairebé 850.000 euros. Ella no estava entre els 5 favorits d’enguany, entre els quals Javier Marías. L’Acadèmia sueca distingeix  l’autora per  «la seva  inconfusible veu poètica, que amb una bellesa  austera fa universal l’existència individual».

Glück va néixer a Nova York el 1943. Va guanyar el  Premi Pulitzer de poesia el 1993 pel seu poemari The Wild Iris. Ha rebut també el National Book Critics Circle Award per Triumph of Achilles, el Premi de l’Acadèmia  Americana de Poetes per Firstborn, i  nombroses beques Guggenheim. Actualment viu a Cambridge, Massachusetts, i es dedica a docència al departament de llengua anglesa del Williams College. Paral·lelament, imparteix classes a la Universidad de Yale. La infantesa i la vida familiar són dos dels temes centrals de les seves obres.

La seva obra consta d’11 llibres de poesia entre els quals, a més dels citats, cal incloure Averno, The seven ages, Vita Nova, Ararat entre d’altres. També ha publicat una col·lecció d’assaigs, Proofs and Theories: Essays on Poetry  que va rebre el PEN Martha Albrand Award for Nonfiction.

El 2017 l’editorial Edicions del Buc (València) va publicar un poemari seu, el primer en català, Nit fidel i virtuosa   (traducció de Núria Busquets)

 

A El Salvador un avortament involuntari ha costat 6 anys de presó a una dona

Cindy Erazo, de 29 anys, ha passat els darrers sis anys de la seva vida a la presó després de parir un fetus mort el 2014 en un centre comercial de San Salvador a causa d’una emergència obstètrica. Va ser detinguda i condemnada a 30 anys de presó per homicidi agreujat, pena que li fou reduïda a 10 anys per un tribunal d’apel·lació. El seu cas s’ha donat a conèixer gràcies a les accions del Centre de Drets  Reproductius, una organització defensora dels  Drets Humans.

L’alliberament de Cindy ha estat considerada històrica pels activistes d’aquesta organització ja que les dones del país són processades per avortament encara que aquest sigui per una emergència. El Salvador té una prohibició total de l’avortament  des de  1998, fins i tot en casos en què  la vida de la dona està en risc o l’embaràs és resultat d’una violació. Actualment més  de 18 dones són a la  presó per aquesta raó. Els activistes han aprofitat l’ocasió per a  instar el president del país Nayib Bukele, a “posar fi a la prohibició de l’avortament i alliberar les dones que encara són detingudes en condicions  inhumanes”.

Feminista havies de ser

Amb aquest títol es va inaugurar ahir a la sala 3 del  Palau Robert una exposició comissionada per la periodista i, com no, feminista Natza Ferré. Restarà oberta fins al proper 29 de novembre.
L’exposició reivindica de manera diferent i creativa el feminisme tot  proposant un recorregut per alguns dels molts motius que justifiquen la necessitat del feminisme com a moviment d’alliberament de les dones per a transformar la societat i assolir la igualtat de gènere.

Hem llegit aquesta afirmació amb la qual no podem estar més d’acord:

DES DE “SOLTERONES”, “MALFOLLADES” O “LLETGES” FINS A “PURITANES” O “ DEIXADES” EL PATRIARCAT SEMPRE HA FALTAT EL RESPECTE A LES FEMINISTES. LA PARAULA FEMINAZI ÉS EL PARADIGMA DE L’INSULT CONTRA LES DONES QUE DEFENSEN ELS SEUS DRETS. A MÉS, IRONICAMENT, AQUESTA ÉS UNA ARMA LLANCÍVOLA POPULARITZADA PER L’EXTREMA DRETA. 

A l’exposició, molt visual i engrescadora, veiem reflectides totes les situacions concretes i injustes per a les dones:

  • La bretxa salarial ( estimada actualment en un  23% a Catalunya, segons dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere)
  • L’escassa presència en llocs de lideratge ( a Catalunya només un 35,4% de dones ocupen càrrecs de direcció encara que representin més de la meitat de la plantilla )
  • L’assetjament sexual ( el 80% dels casos no arriba a ser denunciat)
  • Les escasses polítiques de conciliació laboral afecten essencialment les dones. ( la maternitat a Catalunya avui és d’1,3 fills per dona, la més baixa des del 2001)
  • Menysteniment de la salut femenina que se centra en els temes reproductius.
  • L’absència de veus femenines qualificades als mitjans ( les dones només ocupen el 29% dels espais d’opinió)
  • L’assumpció per part de les dones del 67% de les tasques domèstiques i familiars.

Es desmunten determinades campanyes del masclisme com per exemple la de la falsedat de moltes denúncies de masclisme ( àmpliament sostinguda per elements reaccionaris com VOX)

En la part final es vol donar un missatge d’esperança per al feminisme. Per exemple es posa de manifest la importància de l’increment d’un 40% de les denúncies per abusos sexuals, l’onada de protestes femenines a escala global contra el productor de cinema Weinstein, o la celebració el 8 de març del Dia Internacional de les Dones ( dones de 170 països estan sortint al carrer reclamant la igualtat i la fi del patriarcat).

També s’ofereix  un espai per tal que les dones puguin expressar els seus testimonis i/o propostes.

 

En la mort de la jutge Ruth Bader Ginsburg

Com  a advocada  i com a jutgessa del Tribunal Suprem d’Estats Units, Ruth Bader Ginsburg va ser una pionera en la defensa dels  drets de la dona. Va obrir portes que a ella mateixa li van ser tancades i va esdevenir icona feminista de ressons mundials. Va néixer el 1933 a Brooklyn (Nova York) en una modesta família jueva i va poder anar a la universitat gràcies als estalvis de la seva mare qui confià sempre en la seva intel·ligència. El 1950 es va matricular a dret a  la facultat de Cornwell, on va conèixer Martin Ginsburg amb qui es casaria. Es van establir a  Oklahoma, on  Martin va fer el servei militar. Ella va trobar feina en una oficina de la Seguretat Social però en quedar embarassada el seu cap li va baixar el sou i la va canviar de lloc tot adduint que no podria viatjar. Aquest fet li va fer adonar-se de fins a quin punt els homes decidien el que les dones podien o no podien fer. I va dedicar la seva vida a derribar aquesta barrera social i legal.
Tant el seu marit com ella van ampliar els seus estudis a Harvard. Ella fou una de les nou dones entre els 552 estudiants d’aquell curs. Quan ell va acabar la carrera,  la família es va  instal·lar a Nova York, on Martin exercí com a advocat. Ruth va acabar la carrera a Colúmbia i malgrat tenir un dels 10 millors currículums de l’any, els bufets la van rebutjar, per la qual cosa va optar per fer classes  de dret a la universitat de Rutgers, un treball que li va permetre fer una estada a Suècia, experiència ben profitosa quant a la situació legal de les dones.  

En plena efervescència del feminisme dels 70,  des de  la Unió Americana de Llibertats  Civils (ACLU), Ginsburg va portar personalment casos de discriminació  la dona que culminà amb molts èxits, però, en quedar embarassada d’un segon fill va ocultar-ho per evitar patir discriminació ella mateixa.

El 1980 Jimmy Carter la va triar com a jutge de la Corte de Apel·lacions  de Washington;  la família es va traslladar a la capital i Martin va canviar el seu treball pel de profesor a Georgetown. El 1993 Clinton la va nomenar jutge del Suprem essent la segona dona a assolir el càrrec. El  1996 va liderar la sentència, amb set con vots a favor i només un en contra, que va obligar l’Acadèmia Militar de Virgínia a admetre dones.

Va iniciar-se una molt exitosa carrera en la defensa de lleis que afavorien les igualtats de tota mena. A través dels seus dissents, les  generacions més joves van descobrir qui era, i es va convertir en una icona entre els millenials. La seva imatge apareix a samarretes, tasses, disfresses  i recentment  mascaretes. La seva vida ha estat analitzada en llibres, documentals,  telesèries i fins i tot una pel·lícula  de Hollywood, en la qual l’actriu Felicity  Jones fa de jutge ( Aquí traduïda com Una questión de género)

Va vèncer cinc càncers, però no va poder amb les complicacions derivades del de pàncrees. En el seu funeral, fou acomiadada amb admiració per jutges, polítics de tots els signes, artistes i intel·lectuals. Però la seva mort, a només 45 días de les  eleccions, commociona el país que tem que Donald Trump nomeni un tercer jutge ultraconservador i alteri l’equilibri ideològic del tribunal.

Per l’abolició de l’esclavatge de la prostitució

AMELIA TIGANUS és una supervivent de l’explotació sexual que va ser captada a Romania per una xarxa que la va esclavitzar durant cinc anys a més de 40 prostíbuls espanyols. Ja en fa tretze que es va alliberar i ara fa campanya, juntament amb altres supervivents, per perseguir i erradicar el proxenetisme. Precisament el proper dilluns pariciparà en un seminari online organitzat per l’espai de recursos per a dones de La CIBA de Sant Coloma de Gramenet per reclamar l’abolició de la prostitució. Per a Amelia Els prostíbuls són autèntics camps de concentració exclusius per a dones empobrides que dormen es espais asfixiants on, durant hores, la repetició de la penetració es converteix en un acte de tortura”

Tiganus estarà acompanyada de l’argentina GRACIELA COLLANTES  i la colombiana CLAUDIA QUINTERO, que van ser explotades als seus països d’origen. Les tres dones, víctimes i supervivents, presentaran a Santa Coloma les seves propostes per acabar amb la prostitució a Espanya, tercer país en el rànquing de demanda de prostitució segons Nacions Unides.

Reclamen una nova llei integral contra la prostitució i l’explotació de persones que persegueixi totes les formes de proxenetisme, que impulsi polítiques públiques integrals adreçades a les dones en perill i que s’assenyali al puter, el “gran invisibilitzatde la prostitució. Consideren que els homes que demanden sexe haurien de ser penalitzats perquè “són agressores sexuals” ja que  els diners no els eximeixen de responsabilitat sinó que són la prova de la coacció. Per això, elles no els poden considerar clients  ja que el cos no és res que es pugui comprar  i vendre segons els principis de l’economia neoliberal. Així mateix rebutgen  la idea que la prostitució pugui ser una feina per als qui defensen la seva regulació i asseguren que la xacra “despersonalitza” la dona. Segons Tiganus, “Hem de suportar durant hores la repetició de la penetració, que et grapegin i et bavegin. Això té un nom i és tortura. Ja és hora de parlar clar i explicar en què consisteix aquesta suposada feina”.

El 23 de setembre se celebra el  Dia Internacional contra l’explotació sexual i la trata de persones