Ángela Barco, la primera becada per estudiar a França la situació de la dona

       Angela Barco Hernández va néixer a Salamanca a principis dels 80 del segle XIX, filla d’un periodista i d’una mestressa de casa. Els seus primers escrits, quan tenia entorn a 20 anys, van ser publicats a El Adelanto el 1901 amb el pseudònim de Pedro del Valle ( com moltes dones del passat van fingir-se homes per por al què diran). Posteriorment va abandonar el pseudònim. Molts dels seus relats i articles no amaguen les foscors del seu temps: malalties, misèria, discriminació, tirania, desil·lusions… El 1910, un dels seus articles va provocar un tumult a Valladolid, on vivia aleshores. Es tracta del relat El Hijo, publicat a El Norte de Castilla, on reivindicava el dret a l’educació de les noies tot posant en evidència la diferència de tracte donat a fills i filles de les famílies de classe mitjanaNormalment concentraven tots els seus esforços i recursos en els estudis del fill mascle oblidant i sacrificant l’educació de les filles.  Mentre que el noi estudiava a la capital, o ho feia veure, les germanes  malvivien en l’obscuritat del poble, a l’espera d’un marit i sense que importessin a ningú les seves aptituds per a l’estudi. Tot i les protestes de centenars d’estudiants – homes – que s’hi veien reflectits i volien una rectificació de l’Angela, el 8 de març  de 1910 s’aprova el lliure accés de la dona a la Universitat i el 2 de setembre d’aquell any una Real Orden que habilita professionalment els títols universitaris obtinguts per les dones. El curs 1909-1910, a tot Espanya hi havia tan sols  21 universitàries, el 1935 ja eren 2000. Amb Franco i la seva Sección Femenina es va tornar a arraconar la dona al paper de mare i servidora  de la llar.

Tornem a Ángela Barco. Després d’aquest succés es trasllada a Madrid i decideix inscriure una novel·la, Fémina, al concurs de la revista El Cuento Semanal. No guanya, però el jurat recomana que sigui publicada. Es tracta de la història d’una jove aventurera que s’ofega en una ciutat de províncies monumental i avorrida. Parla del preu  que es paga per  la seguretat de la rutina; dels somnis  contra la realitat; de la por a la llibertat; de la soporífera tranquil·litat domèstica del matrimoni; de la vida (o mort en vida) d’una jove de principis  del XX, que no pot aspirar a res més que al matrimoni. Fémina és tot un èxit de crítica i públic i se’n fan diverses reedicions.

Ángela sol·licita una beca al Ministerio de Instrucción Pública per a estudis a  França i la Junta d’Ampliación de Estudios en el extranjero li concedeix un pensionat a París de sis mesos per a estudiar “el problema feminista”. Tenia llavors uns 30 anys. A més relitza cròniques que envia a El Adelanto i tradueix  al francès  algunas novel·les  d’escriptors espanyols. Poc més se sap d’ella a partir de principis de gener de 1912, que a Paris es recupera d’una malaltia i que se li concedix una pròrroga d’altres sis mesos de la beca. A partir d’aleshores és un misteri. No sabem què més hauria pogut fer una dona tan qualificada com ella, i que actualment ha caigau en l’oblit.

OBRA LITERÀRIA ( dispera en diaris i revistes) 

  • El cumpleaños (Oct. 1901)
  • Despedido (nov. 1901)
  • Amorosa (juny 1902)
  • ¿Loca?cuento de año nuevo (nov. 1902)
  • impresiones de París (Crónica) (març, 1904)
  • Un caso… (marzo 1904)
  • La morgue (Crónica) (març, 1904)
  • Crónica (abril, 1905)
  • Mujer (maig, 1905)
  • El sueño de Blasillo (nov. 1908)
  • Del feminismo (maig, 1909)
  • Los de Ballesteros (paisajes sociales) (maig, 1910)
  • El hijo (juny, 1909)
  • Joselin (nov. 1911)
  • Fémina (novel·la)
  • Pròleg del llibre Poemas líricos de Manuel Camacho Beneytez
TEXTOS NO LOCALIZATS
  • El Ruralismo femenino. (Estudi sobre la dona camperola)
  • Lección de vida (estudio sociològic)
  • Estudi sobre la dona  francesa
  • Diverses traduccions  al francès  de novel·les  espanyoles
  • Tierras, tierras y más tierras (article guanyador d’un accèssit als JJFF de Valladolid de 1908)

Eavan Boland, una poeta que tracta els temes femenins més tabú

Avui fa un any va morir la poeta irlandesa Eavan Boland ( 1944-2020), una de les escriptores  més  disruptives d’Europa. Va escriure sobre la menstruació, la violència de gènere, la maternitat  imposada… Paradoxalment segueix essent quasi desconeguda a Espanya i Catalunya. Ni tan sols trobem entrada a la wiquipedia en espanyol o català . I únicament podem trobar alguna versió bilingüe, espanyol i anglès dels seus llibres.

Tot i la seva sòlida formació i la publicació d’algun treball en els seus anys universitaris, en casar-se amb l’escriptor Kevin Casey, amb qui va tenir dues filles,  la seva etapa més  prolífica la va viure dins de casa, lluny del món acadèmico fonamentalment masculí on no tenia veu malgrat el seu talent. Això li serví  per experimentar en primera persona les contradiccions  de la maternitat i el matrimoni que plasma en la seva poesia.

Eavan va tractar durant dècades temes  considerats  tabús  per  la moral irlandesa, com la violència de gènere  (In his own image, amb una con clara referència bíblica), la menstruació i la seva relació amb  el sentiment de brutor  associat  a la sexualidad (Menses), el cansament i la frustració  que de vegades provoca la maternitat (This moment i Night Feed) o fins i tot la seva imposició (The women).

Als  seus poemes les dones són éssers humans esgotats, fastiguejats i confusos, però també  forts, valents i irònics i els problemes que tenen són reals,  quotidians i propers.

Ella també va ser  víctima de les seves  cadenes, però va trobar a la poesia una clau que li va premetre desfer-se’n.

Les noies es reivindiquen a les xarxes

Darrerament hi ha hagut un ‘boom’ de l’activisme a les xarxes, sobretot de noie s molt joves, nascudes a finals dels 90 i els primers 2000 (millenials o generació Z) que difonen contingut polític, accesible i viral a partir de les seves vivències. Són “Influencers” que es declaren antirracistes, feministes i climàtiques, youtubers o comunicadores que usen Instagram i YouTube per fer arribar el seu missatge. No militen en cap partit, però estan molt conscienciades de l’emergència climàtica i la injustícia del racisme i el masclisme. Reconeixen  exercir certa influència sobre els seus milers de seguidors – moltes d’elles noies – i senten una “responsabilitat”.

Com ara la lleidatana estudiant de Sociologia a la UAB Safiya Kerchaoui, @itsmesafiique vol fer conscient tothom del que representa ser, com ella, una noia jove mora, d’origen magrebí, musulmana, que porta hiyab. El seu contingut a  Instagram va de temes que l’afecten directament, com el racisme, la islamofòbia i el masclisme. Va començar als 16 anys quan després dels atacs de Barcelona i Cambrils va començar a patir molt racisme i com una manera de gestionar la por i l’odi que percebia de molta gent.

També Safia El Aaddam, de 25 anys, qui va començar escrivint textos a Facebook fa sis anys i ara té més de 30.000 seguidors a  Twitter, @hijadeinmigrantes. Ella comparteix per conscienciar, identifica situacions per tal que hom pugui veure-ho i corregir-ho. Exposar les seves vivències  personals l’apropa a la gent i també la “sana”. Una de las publicaciones más virales de El Aaddam, graduada  en Filologia  Àrabe per la UB, és sobre l’exclusió escolar dels nens en situació de pobresa. Ella, també educadora social,  escriu sobre antirracisme, classisme i de com afecta la pobresa els nens fills d’immigrants a tot l’Estat.  També va ser la promotora de la campanya #TeCedoMiVoto i #VotarEsUnDerecho que denuncia el funcionament de la burocràcia espanyola i reivindica  el dret a votar a les eleccions municipals i europees dels ciutadans que, com ella, van néixer aquí, fills d’immigrants, però no poden votar.

Maria Bouabdellah,  @viiirginmeri a Instagram, té  18 anys i també és activista antirracista, a més  d’estudiar periodisme a la UAB. Pensa que manca representativitat  de fills de persones  migrades i persones racialitzades a les xarxes i a tot arreu en general. Com a persona a qui li han faltat aquests referents, parla de com va renunciar als seus  orígens perquè creia que així podria encaixar amb el que és considerat estàndard. Ara sap que no és veritat; també fa continguts  més banals. Algun dels seus vídeos els comparteix en el YouTube de Canal Malaia, una plataforma que busca impulsar els creadors  de contingut  digital en català. “Parlo bé el català perquè sóc catalana”, encara que molta gent encara se sorprengui pels prejudicis.

Carlota Bruna, una nutricionista de 23 anys que ara es dedica plenament a la creació de contingut,  té més de 170.000 seguidores a Instagram i va començar a fer activisme fa cinc o sis anys quan es va fer vegana. Es consciencia que el que menja contribueix al maltractament animal i a la crisi climàtica i decideix compartir-ho.

Laura Grau també és youtuber. Té 25 anys i és  @inflowenser a Twitter i Instagram, on a començar a fer vídeos curts fa uns tres anys. Ara penja vídeos a YouTube amb Canal Malaia. Temes d’impacte polític i d’altres més banas. Al vídeo Masclisme i monogàmia a la Isla de las Tentaciones, per exemple analitza de forma crítica aquest programa de televisió tan de moda entre els joves. Feminisme, consu local i responsable i gestió de les  relacions  són habitualment tractats.

 

26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica

Avui dilluns 26 d’abril se celebra des de 2008 el Dia de la Visibilitat Lèsbica a partir d’un seguit d’accions  impulsades aquell  any  des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB. No és una commemoració internacional tot i que, en alguns  països  d’Amèrica Llatina, s’ha replicat aquesta mateixa data. A l’Argentina el celebren  el 7 de març, en homenatge  a Natalia Gaitán, assassinada pel padrastre de la seva xicota als 27 anys. A Brasil, des del 29 d’agost de 1996 es va triar aquest dia en el marc del Primer Seminari de Lesbianes i  Bisexuals, i a Xile el 9 de juliol en record  de Mónica Briones, una pintora i escultora  brutalment assassinada, primera mort lesbòfoba  documentada al país la qual va propiciar la creació de la Colectiva Lésbica Ayuquelén, primera organització lèsbica coneguda a Xile que té com a objectiu visibilitzar  les reivindicacions  de les lesbianes.

A Espanya s’ha triat una data a l’atzar tot i que hi ha hagut mil i una situacions que podrien haver servit com a data per reivindicar totes les injustícies patides per dones lesbianes en la nostra història i la seva lluita. Totes elles van haver de suportar el silenci, la foscor i la solitud. Durant la dictadura van patir la violència del Patronato de Protección de la Mujer, una institució franquista, fundada el 1941, que va produir terror entre les dones que eren recloses als seus reformatoris o sanatoris psiquiatrics,  moltes d’elles lesbianes ( també adúlteres i  mares solteres) Es tractava de “preservar la moral”.

Hi ha encara molt desconeixement sobre la història d’aquest col·lectiu que va haver de sobreviure, encara després del franquisme, en l’ocultació. Potser un dels llibres que aporta més llum sobre la seva lluita és Deseo y resistencia. Treinta años de movilización lesbiana en el Estado español, de Gracia TrujilloRecull els debats de les  lesbianes  entre 1977 i 2007 a tot l’Estat  espanyol  i aporta reflexions  sobre les dificultats que han  tingut  per  articular-se els moviments  LGTBQI+ i feminista. (LGBTIQ+  format per  les sigles  de lesbiana, gai, bisexual, transgènere, transsexual, travesti, intersexual i queer – en procés d’esbrinar a quin grup hom pertany. Al final, el símbol + inclou els col·lectius no representats en cap de les sigles  anteriors)

Des de la coeducació, sempre s’ ha treballat contra la discriminació de les persones  per la seva  orientació  sexual, en aquest cas de les dones. Un dels  pilars de la coeducació és el foment  del respecte  a la diversitat  sexual als centres educatius. 

Ma Rainey, “la mare del blues”, va viure com va voler

La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben  gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per  les diferències  entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues  i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries   actuacions  musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies  qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els  negres són les sobres  en el guisat de la vida.

Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.

Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.

Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes  les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau  per a  l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó  “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”.  Va ser resignificada en els  60 amb els lmoviments  de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.

Maya Angelou, activista pels drets civils de les dones i els negres

Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, 1928 – Winston-Salem, Carolina del Nord, 2014) fou una escriptora, activista pels drets civils, actriu, cantant i professora de literatura i estudis americans a la Universitat Wake Forest, a Carolina del Nord.

Reconeguda com a gran poeta i figura influent de la cultura afroamericana, va lluitar pels drets civils i la igualtat  des de la superació  d’un trauma en la infantesa, abusos sexuals per part d’un familiar que la van deixar muda de forma patològica durant quasi cinc anys. Va treballar com a ballarina, cuinera, periodista, conductora de tramvies i fins a prostituta a més d’escriure set autobiografies, va tenir una nominació  al premi Pulitzer, tres als Grammy i va obtenir més de cinquanta títols honorífics; fou professora universitària tot i que no va tenir mai un títol universitari i era tractada com a doctora per la seva influència en la cultura afroamericana a les últimes dècades.

Marguerite Annie Johnson, el seu veritable nom, fou portaveu de les persones de raça negra i de les dones amb  obres  que són considerades una defensa de la cultura negra no exempta  de polèmica; sempre hi ha hagut  intents  de censurar els seus llibres ( centrats en temes com el racisme, la identitat, la família, i els viatges), però aquests són recurrents  a les escoles i universitats  de tot el món.

La seva va ser una vida de supervivent com queda palès a la biografia que podem llegir al reportatge del diari El País,  Maya Angelou, una vida completa desde la supervivencia

“Va ser horrible ser negre i  no tenir  control sobre la meva vida”, va  escriure en la seva primera autobiografia, ‘Sé perquè canta l’ocell engabiat”.

Maria Soliña, una “bruixa” que hem de reivindicar

María Soliña (Cangas de Morrazo, Pontevedra, 1551) era una pescadora i terratinent torturada i acusada de bruixeria  per  l’església per a prendre-li els béns. Una  òpera recupera  la figura d’aquesta llegendària dona que fou  jutjada  per la Inquisició sota falses acusacions  en un procés impulsat pel poder burgès i  eclesiàstic de Cangas, després que veiés perillar la seva autoritat amb l’assalt dels que berberiscos. Soliña va morir posteriorment  a 1621. Com que no se’n coneixen detalls i no se sap on fou enterrada, la llegenda ha creat la no mort de Maria Soliña.

Tot i que la causa real fou la seva riquesa  material en una època difícil per a nobles i burgesos , l’acusació oficial davant el Tribunal del Sant Ofici de Compostela fou de bruixeria. Es basaven en els continus viatges de Maria, a la nit, a la platja, al lloc  on el seu marit i el seu germà havien  mort  lluitant contra els  turcs. Resava perquè el mar li tornés els seus cossos. Malgrat que no era rica de naixement, posseïa  bens i  drets, dels  quals fou desposeïda  als setenta anys quan, sota tortura, es va veure forçada a confessar per  lliurar-se del martiri. Va ser jutjada i condemnada  juntament  amb altres 9 dones, totes elles en relació a la bruixeria. Per  dissimular el seu propòsit de prendre’ls els béns, algunes de les dones eren “pobres de solemnitat”, totalment desamparades, per haver  quedat vídues després dels  sucessos de 1617. Moltes van morir i d’altres, com la mateixa Soliña, van haver de viure l’oprobi pels carrers de la seva població essent ella concretament condemnada a dur  durant sis  mesos l’hàbit  de penitent que la marcava  com a bruixa proscrita.

La doctora en Filosofía Chis Oliveira Malvar sosté que la caça  de bruixes  va respondre a “una política de control social” i a una “violència institucionalitzada, sistemàtica i estructural contra les dones  de caràcter exemplarizant: matar algunes per a espantar-les totes“. És considerat com “el més gran feminicidi” de la història, malgrat no ser d’interès entre els especialistes. En els segles XVI i XVII en van ser objecte les dones que el poder veia transgressores. Dones soles, coneixedores de la medicina tradicional, solteres  o vídues, dones  sàvies  que no eren al servei  de cap  home. No eren útils al sistema i, a sobre, donaven mal exemple  i resultaven  subversives per a l’ordre social. La ignorància presidia la vida quotidiana,  i la màgia, la fetilleria  i el sobrenatural, no controlats per la religió,  eren una amenaça. Actualment, des del feminisme,  sabem  que les bruixes van ser dones amb  poders fruit  de la seva intel·ligència i coneixements. Dones no domesticades,  independients, llevadores, curanderes i de vegades visionàries, dones valentes que transmetien els seus coneixements de generació en generació. La bruixa és una icona feminista, símbol  de l’alliberament. Sempre  lligada a allò subversiu que no es doblega a les normes  convencionals. Totes som bruixes, perquè totes som les netes  d’aquelles  que van cremar i de les que no van poder cremar.

I tornant a Maria Soliña, aquest personatge  llegendari motiu  d’orgull local, va inspirar cinc segles després el dramaturg  Xosé Manuel Pazos, qui va escriure una obra teatral sobre la qual es basa el músic Nacho Mañá per a compondre una òpera que fusiona el gènere  clàssic  amb el folklor  gallec i que es durà a escena a l’Auditori de Cangas els dies 8 i 9 de maig.

La soprano Carmen Durán i presidenta de l’associació cultural O Muíño da Coutada,  qui donarà veu a la protagonista la considera una víctima del seu temps, una dona valenta i revolucionària. Però a ella no li interessa la versió que va fer famosa aquesta dona el poeta Celso Emilio Ferreiro, la de l’imaginari col·lectiu, sinó la d’aquesta òpera on ella llegeix i usa la poesia com a arma i es defensa. Està convençuda que actualment  encarna totes  les dones  que han patit  abusos de poder al llarg de la història.

María Soliña. Ópera nun acto és un espectacle escènic que fuig de qualsevol classificació  convencional i que potser podria batejar-se sota el nom d’òpera folk gallega. 

Leonora Carrington, una rebel que no va parar de fugir

Leonora Carrington va ser una pintora, escultora i escriptora surrealista. Va desenvolupar una carrera molt interessant i ben  considerada en el cercle surrealista. Va exposar a París i Amsterdam i  a més va estar  fermament compromesa amb el moviment  de resistència antifascista. Defensora del dret  de les dones, va participar en la formació del moviment  feminista a Mèxic on es va establir definitivament quan va fugir d’Europa i de la seva família que la volia internar en un psiquiàtric i on es va relacionar amb els surrealistes espanyols a  l’exili com Buñuel o Remedios Varo.

Leonora, nascuda a Anglaterra el 1917, va ser parella del famós pintor surrealista Max Ernst i, un cop a Mèxic va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz ( company de Robert Capa) amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948). Va morir als 94 anys a Mèxic, el 25 de maig de 2011. Fins que va trobar una mica de pau a Mèxic, estada que només va interrompre per un període en que s’instal·la als EEUU a l’entorn de les revoltes de 1968, no va parar e fugir: dels seus pares,  dels nazis i de la institució psiquiàtrica on la volien internar. Fou “la nòvia del vent” per a Ernst  i “la que ens allibera de la miserable realitat dels nostres  dies” per al cineasta Luis Buñuel. Una  dona indomable, un esperit  rebel, una llegenda. Tot i ser bona estudiant, la seva rebel·lia provocava  que l’expulsessin  de les  diferents  escoles on era inscrita perquè   tenia aversió  innata cap a les autoritats i les institucions de tota mena, no només  religioses.

Bona part de la seva obra prové de la seva rebel·lia contra l’autoritat patriarcal que imposava el seu pare, un anglès victorià, en contradicció amb la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses dels contes que li explicaven la seva mare, la seva àvia i la mainadera, d’origen irlandès. Tot i que Leonora va fugir de la seva família, no va ignorar les arrels. Els seus personatges tenen influència de la mitologia celta, tot fusionat amb el món dels somnis d’origen surrealista i el món mitològic mexicà. A més d’aquesta dimensió màgica i dels somnis cal destacar en la seva obra la influència dels seus viatges i estudis a  Itàlia. Les seves  obres evoquen artistes (El Bosco) i tècniques renaixentistes (el temple). Una altra de les influències que podem percebre en el seus treball és la seva passió per  l’Alquímia.

Una de las frases més significatives que va dir i defineix bé la seva vida i la seva obra és: “Mai em vaig considerar  una femme-enfant com André Breton volia  veure  les dones. Ni vaig voler que m’entenguessin així, ni tampoc vaig intentar canviar els altres. Vaig caure en el surrealisme perquè sí. Mai no vaig preguntar  si tenia dret a entrar-hi o no”.

Coneixem aspectes de la seva vida gràcies als ses llibres semiautobiogràfics La trompeta acústica  i Memòries d’abaix on la frontera entre biografia i ficció és borrosa i l’autora disfressa el seu col·lapse mental sota l’aparença d’un viatge d’autoconeixement. Però  la seva biografia més fidel la va escriure Elena Poniatowska, Leonoraun complert retrat després d’anys  d’entrevistes.

Elena Jordi, actriu que sacsejà la moral de l’època, pionera del cinema a Catalunya

Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi (Cercs, Berguedà, 1882 – Barcelona, 1945), fou una actriu i empresària teatral de vodevil establerta el 1906 amb la seva família a Barcelona on obriren un estanc a la Rambla freqüentat per periodistes, intel·lectuals i bohemis. Entre 1908 i 1914 Jordi debuta al teatre i anà agafant cada cop més protagonisme, després d’actuar en coneguts i atrevits  vodevils francesos va destacar en les crítiques teatrals i obtingué reconeixement del públic. Amb ells va sacsejar els teatres del Paral·llel barceloní i la moral d’una societat encotillada. Va formar companyia pròpia que es va especialitzar en el vodevil popular, particularment els escrits per Santiago Rusiñol amb el pseudònim Jordi de Peracamps.

Mitjançant l’empresa Studio Films, i probablement amb l’ajuda de Domènec Ceret, que dirigia aquesta productora, va entrar a partir de 1916 al món del cinematògraf, primer com a actriu, i més tard com a productora i directora, sempre acompanyada en aquesta aventura per la seva germana Tina Jordi. El 1918 va dirigir, produir i també protagonitzar la pel·lícula Thais, de la qual lamentablement no se’n conserva cap còpia. El curtmetratge portava al cine l’òpera Thaïs, de Massenet, que era una adaptació de la novel·la homònima d’Anatole France. El temps i el franquisme van netejar dels llibres d’històrianom com el seu, considerats immorals.

Per tal de recuperar-lo, ha estat realitzat un documental centrat en la recerca d’aquesta pel·lícula i que es proposa el redescobriment d’aquesta excepcional dona. El documental, titulat La voz de Thaïs, ja ha estat rodat i muntat i ara cal cobrir la part de postproducció i els drets d’explotació del material d’arxiu.

Es vol aconseguir que Elena Jordi tingui una làpida digna al Cementiri de Les Corts (actualment no té nom) i que sigui reconeguda com a pionera del cinema i els llibres d’història li rendeixin tribut. A més es pretén que el documental participi en festivals d’arreu del món. Per tot això els autors de la pel·lícula han llençat una campanya de mecenatge a Verkami.

Pel que fa a la biografia d’Elena Jordi, sabem que va actuar per darrera vegada el 1929 al Teatre Goya i després va desaparèixer del món artístic. Poques coses més de la seva vida a partir d’aquell moment. L’única notícia segura és la de la seva mort a Barcelona i que va ser enterrada el 6 de desembre de 1945 al Cementiri de les Corts. La investigadora Irene Melé Ballesteros va publicar el 2013 una tesi de màster a la University of Massachusetts, «Elena Jordi i el mite de Thais», on s’estudia l’impacte de la pel·lícula homònima estrenada el 1918 i que actualment el director David Casals-Roma ha redescobert.

Tamara de Lempicka, la reina de l’Art Déco

Nascuda amb el nom de Maria Górska a Varsòvia el 1898 en el si d’una família benestant, va rebre una àmplia formació i després del seu matrimoni es va afincar a París on en el món de l’art destacà pels seus retrats en particular femenins i els nus d’ambdós sexes.  Va morir a Cuernavaca, Mèxic el 1980.

Influïda  pel cubisme, va esdevenir l’artista favorita de moltes estrelles de Hollywood i anomenada “la baronesa amb pinzell”. Fou la retratista més reconeguda de la seva generació entre “l’alta burgesia” i la aristocràcia i gràcies a la seva xarxa d’amistats, va  exposar les seves pintures als salons més elitistes del moment.

Les seves dones són etèries, amb vestits vaporosos i dits llargs, fèrries i esculturals. Rep influències de Botticelli, Bronzino, el retrat manierista en general i el cubisme, però sense arribar a l’art abstracte. Curiosament, Tamara emprava aquest eclecticisme o fusió d’estils antics per representar temes actuals, en què les figures porten roba i pentinats d’última moda.

Les imatges més populars del seu art són nus, però també va retratar la seva filla en diverses ocasions i persones relacionades amb la burgesia artística de París i Nova York. També va fer quadres de flors.

Actualment la firma Phillips de Londres subasta Figura bocetada sobre fondo dorado, un inusual quadre  pintat cap a 1930 el preu del qual de sortida és de 845.000 euros. És una composició que conté totes les  influències de l’artista, des del cubisme i el manierisme italià fins al glamour  del Hollywood clàssic.