Atacs d’odi contra un mural feminista a Vilassar de Mar

El novembre del 2019 l’artista Marta Bellvehí va pintar a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar un mural contra la violència masclista amb motiu del 25-N. Es tracta d’una obra d’art reivindicativa, un homenatge a totes aquelles que han sobreviscut i a les que malauradament no ho han pogut fer. El mural, encarregat per l’Ajuntament de Vilassar de Mar, va tenir molt bona rebuda entre els veïns i veïnes, però malauradament ha estat objecte de diferents actes vandàlics: el febrer del 2020, van aparèixer pintades de color vermell al mural, una d’elles amb el número 155 i dies després van atacar-lo amb pots de pintura també vermella, tapant els rostres de les protagonistes. Aquest primer atac va generar una resposta espontània per part dels defensors del mural. El 8 de març, el mur es va omplir de missatges feministes enganxats amb postits i cartells. El 25-N de l’any passat es va instal·lar una placa per explicar la història del mural i no va ser fins al mes d’abril passat que es va poder reparar l’obra d’art. Bellvehí va tapar totes les taques, va refer el dibuix i va deixar un mural quasi com l’original. Però, uns dies més tard hi va haver un altre acte vandàlic, van tapar la cara de les dones amb esprai negre. L’Ajuntament va intentar esborrar-ho, però el dibuix va quedar malmès. Es va decidir mantenir-lo com estava per “mostrar la resiliència de les dones supervivents i evidenciar els atacs masclistes”. Tot i així, els contraris a la igualtat no en van tenir prou i fa dos dies el mural va ser pintat de blanc completament. Volien esborrar la memòria d’aquelles dones, l’art de la Marta i la reivindicació de les dones de Vilassar de Mar. Però només ho han intentat, no aconseguit.  Ara, l’Ajuntament i l’artista estan buscant maneres per poder mantenir viu l’esperit del mural i acabar amb aquests atacs a les dones i a la llibertat. A Bellvehí li han donat diverses idees: tornar-lo a pintar i no defallir, fer-lo més gran o, fins i tot, imprimir-lo en banderoles i omplir els balcons de Vilassar de Mar amb seu mural.

Els qui no el vulguin veure no poden rebre millor lliçó que veure’l reproduït a tot arreu.

La feminista Gloria Steinem, premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats

Steinem, de 87 anys, ha lluitat tota la vida pels drets de les dones i és considerada una de les impulsores del feminisme modern.

Nascuda a Ohio el 1934, després d’una infantesa itinerant, va començar l’activisme feminista els anys 60 del segle passat, ja des de jove es va forjar com un esperit lliure i crític amb el sistema. Va iniciar-se com a periodista a la revista Squire (dedicada al públic masculí) on va escriure  sobre contracepció, la qual cosa l’enfrontà amb l’editor qui la va obligar a reescriure el text.  L’episodi és a la base que el  1962 escrigués  sobre la realitat que vivien les dones, forçades a triar entre les seves carreres o el matrimoni.  Coetània de  Betty Fiedam, aquest  escrit va precedir  la Mística de la Feminidad.

El 1972 va posar en marxa, amb d’altres dones,  una de les publicacions  clau  del moviment  feminista de la segona  onada: la revista Ms, a les pàgines de la qual es reflectia el debat oberts a la societat americana sobre qüestions de gènere, raça o lluita de classes. En fou editora durant quinze anys i encara ara n’és  assessora editorial.

Com a  escriptora, ha publicat  llibres  sobre temes  diversos, com Outrageous acts and everyday rebellions (Actes  escandalosos i rebel·lies quotidianes); Revolution from Within (La revolució interior); o Marilyn: Norma Jean, una biografía de la mítica estrella de Hollywood. Però el seu gran  bestseller és My Life on the Road ( La meva vida a la carretera), autobiogràfic,  i únic llibre  publicat a Espanya.

L’extensa biografia  d’aquesta lluitadora pel feminisme  ha estat narrada recentment a la  sèrie Mrs América i la seva figura ha tornat a prendre força entre la gent jove. La sèrie recorda la lluita de Steinem perquè els  EEUU ratifiquessin  l’Esmena per la Igualtat  de Drets  el 1972,  que va representar  una dura batalla ideològica i  dialèctica amb la conservadora Phyllis Shalfly.

També recentment s’ha rodat el biopic The Glorias, que mostra les diferents etapes de la vida d’Steinem. 

El jurat del Princesa d’Astúries reconeix que Steinem és una “referència icònica essencial del moviment pels drets de la dona”. Valora el seu activisme “marcat por la independència i el rigor, ha estat el rostre  d’una de les  grans  revolucions  de la societat  contemporània”. Recorda que “al llarg de sis  dècades, el seu  inesgotable compromís amb el feminisme, la seva ponderació i la seva voluntat  d’incloure  totes les veus  han impulsat  la igualtat  com un dels  valors  fonamentals de la humanitat”.

Les noies es reivindiquen a les xarxes

Darrerament hi ha hagut un ‘boom’ de l’activisme a les xarxes, sobretot de noie s molt joves, nascudes a finals dels 90 i els primers 2000 (millenials o generació Z) que difonen contingut polític, accesible i viral a partir de les seves vivències. Són “Influencers” que es declaren antirracistes, feministes i climàtiques, youtubers o comunicadores que usen Instagram i YouTube per fer arribar el seu missatge. No militen en cap partit, però estan molt conscienciades de l’emergència climàtica i la injustícia del racisme i el masclisme. Reconeixen  exercir certa influència sobre els seus milers de seguidors – moltes d’elles noies – i senten una “responsabilitat”.

Com ara la lleidatana estudiant de Sociologia a la UAB Safiya Kerchaoui, @itsmesafiique vol fer conscient tothom del que representa ser, com ella, una noia jove mora, d’origen magrebí, musulmana, que porta hiyab. El seu contingut a  Instagram va de temes que l’afecten directament, com el racisme, la islamofòbia i el masclisme. Va començar als 16 anys quan després dels atacs de Barcelona i Cambrils va començar a patir molt racisme i com una manera de gestionar la por i l’odi que percebia de molta gent.

També Safia El Aaddam, de 25 anys, qui va començar escrivint textos a Facebook fa sis anys i ara té més de 30.000 seguidors a  Twitter, @hijadeinmigrantes. Ella comparteix per conscienciar, identifica situacions per tal que hom pugui veure-ho i corregir-ho. Exposar les seves vivències  personals l’apropa a la gent i també la “sana”. Una de las publicaciones más virales de El Aaddam, graduada  en Filologia  Àrabe per la UB, és sobre l’exclusió escolar dels nens en situació de pobresa. Ella, també educadora social,  escriu sobre antirracisme, classisme i de com afecta la pobresa els nens fills d’immigrants a tot l’Estat.  També va ser la promotora de la campanya #TeCedoMiVoto i #VotarEsUnDerecho que denuncia el funcionament de la burocràcia espanyola i reivindica  el dret a votar a les eleccions municipals i europees dels ciutadans que, com ella, van néixer aquí, fills d’immigrants, però no poden votar.

Maria Bouabdellah,  @viiirginmeri a Instagram, té  18 anys i també és activista antirracista, a més  d’estudiar periodisme a la UAB. Pensa que manca representativitat  de fills de persones  migrades i persones racialitzades a les xarxes i a tot arreu en general. Com a persona a qui li han faltat aquests referents, parla de com va renunciar als seus  orígens perquè creia que així podria encaixar amb el que és considerat estàndard. Ara sap que no és veritat; també fa continguts  més banals. Algun dels seus vídeos els comparteix en el YouTube de Canal Malaia, una plataforma que busca impulsar els creadors  de contingut  digital en català. “Parlo bé el català perquè sóc catalana”, encara que molta gent encara se sorprengui pels prejudicis.

Carlota Bruna, una nutricionista de 23 anys que ara es dedica plenament a la creació de contingut,  té més de 170.000 seguidores a Instagram i va començar a fer activisme fa cinc o sis anys quan es va fer vegana. Es consciencia que el que menja contribueix al maltractament animal i a la crisi climàtica i decideix compartir-ho.

Laura Grau també és youtuber. Té 25 anys i és  @inflowenser a Twitter i Instagram, on a començar a fer vídeos curts fa uns tres anys. Ara penja vídeos a YouTube amb Canal Malaia. Temes d’impacte polític i d’altres més banas. Al vídeo Masclisme i monogàmia a la Isla de las Tentaciones, per exemple analitza de forma crítica aquest programa de televisió tan de moda entre els joves. Feminisme, consu local i responsable i gestió de les  relacions  són habitualment tractats.

 

Ha mort Nawal al Saadawi, la pensadora feminista egípcia més destacada del s.XX

La premsa egípcia va informar ahir  diumenge de la mort, després d’una llarga malaltia no precisada, de Nawal al Saadawi als 89 anys, en un hospital de la capital on residia des de fa una dècada.

Les dones li devem els seus llibres i la seva incansable lluita pels drets de la dona, que la van dur fins i tot a la presó i l’exili. Durant els seus   últims  anys  de vida sempre es mostrava  en públic sense maquillatge i sense tint per reivindicar el paper de la dona en la seva forma natural, i criticava obertament tant el sistema patriarcal com el capitalista.

Filla d’una família acomodada,  a néixer  a localitat de Kafr Tahla, al Delta del Nil, on va començar a desenvolupar el seu pensament i va escriure els seus  primers  textos feministes, en veure la discriminació  entre alumnes nois i noies a la seva escola,  als 13 anys en un diari que guardava sota el seu llit. Es va graduar en Medicina a la dècada de 1950 i va treballar com a metge al seu poble on era habitual la mutilació genital; va dedicar gran part de la seva carrera a ajudar aquestes nenes, víctimes d’aquesta pràctica en les zones rurals del seu país. Es va especialitzar  en psiquiatria i va arribar a ser directora d’aquesta especialitat en el Ministeri  de Salut  egipci, des d’on va  fundar  la revista “La Salud”.

El seu primer llibre, La mujer y el sexo (1972), va ser  una de les seves obres més polèmiques; hi tracta la por de la societat cap al cos de les dones i l’intent de controlar-lo sota pretextos religiosos o polítics. Va ser censurada a Egipte, Al Saadawi va ser acomiadada i l’Associació de Cultura Sanitària que va fundar va ser clausurada.

El 1981 va ser empresonada i acusada de “crims contra l’Estat”, després  de criticar el règim de l’expresident Anwar al Sadat i el sistema capitalista. A la presó va escriure la seva novel·la més destacada: La caída del Imán, on  denuncia  com els homes utilitzen  la religió, la política i la moral per controlar les dones; encara avui segueix essent prohibida a Egipte. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes i adaptades a pel·lícules  o obres de teatre a França, Anglaterra, Holanda, Austràlia, Itàlia, Noruega o Senegal.

Va haver de marxar del seu país en els anys  90 després de rebre amenaces  de mort per part de grups islamistes i es va instal·lar a  EE UU, on va impartir classes a universitats i va crear  l’assignatura “Creativitat i Rebel·lia”. Va tornar a a Egipte poc abans  de la revolució que el 2011 va derrocar l’exdictador Hosni Mubarak i va participar en les protestes prodemocràcia. Els darrers anys s’ha dedicat a la difusió en xerrades i conferències del seu pensament socialista i feminista.

Potser un dels elements polítics més significatius de l’escriptura de Saadawi sigui  el fet de triar utilitzar la seva llengua materna, l’àrab, mentre que d’altres  autores el seu entorn, seguint  una tradició nascuda a principis del segle XX, usaven per a escriure altres llengües, preferentment el francès o fins i tot l’anglès.

Tot el que va passar en vida fou “per atrevir-se a escriure sobre les  desgràcies privades i públiques, corporals i intel·lectuals de les dones”. 

María de Zayas, una “feminista” del Segle d’or

María de Zayas ( Madrid, 1590-1661) és juntament amb la poetessa i dramaturga Ana Caro de Mallén i la molt més coneguda sor Juana Inés de la Cruz, una de les tres grans escriptores del segle XIII a Espanya. Les seves novel·les curtes van tenir gran èxit i es van seguir imprimint fins al segle XIII, en què la Inquisició les va prohibir.

Les Novelas amorosas y ejemplares destaquen per l’amenitat narrativa, la descripció psicològica dels personatges i dels ambients en què es mouen i la denúncia social en revelar injustícies indignants sense estalviar cruesa en les escenes escabroses.  A les Novelas y  saraos  y Parte segunda del Saraos y entretenimientos  honestos, reeditats sota el títol de Desengaños amorosos, augmenta la truculència i escabrositat dels arguments. També va fer una comèdia, La traición en l’amistad, i es conserven algunes poesies seves en diverses antologies. La seva obra s’aproxima a la picaresca; destaquen els personatges femenins que es comporten amb una sorpenent desismboltura en l’aspecte sexual: hi trobem dones que persegueixen un home que veuen pel balcó, una altra que amaga  un amant negre a l’estable per devorar-lo sexualment i infinits adulteris. Això explica perquè la Inquisició va reprimir-les.

El seu és un feminisme premodern, l’únic possible aleshores. Alguns crítics dedueixen que l’impulsa un mer desengany personal i es tracta de simple antimasclisme i, uns altres, més centrats en la genealogia del feminisme, assenyalen la seva denúncia de l’opressió que sofreixen les dones i del tracte que reben per part dels homes.

Entre d’altres autors, tot i que la seva figura va romandre molt de temps oblidada per la crítica, Emilia Pardo Bazán va reivindicar la seva obra definint-la com la picardia de l’alta societat del Segle d’Or i va ressaltar alguns passatges tot advertint sobre el seu feminisme.

“Por tenernos sujetas desde que nacemos vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas y por libros almohadillas”.

Maria de Zayas, Novelas amorosas y ejemplares

Per què sóc feminista?

“Preguntar a una dona per què és feminista és com preguntar a una persona negra per què és antiracista.” LLUCIA RAMIS, escriptora

“Sóc feminista perquè existeix el masclisme.”
BEL  OLID, escriptora

“Algú creu que això ja s’ha acabat?”
NATZA FARRÉ, periodista

“Sóc feminista perquè crec radicalment en la igualtat i més encara en l’equitat.” 
JENN DÍAZ, escriptora i política

De les clàssiques universals al nou activisme feminista

 

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/20210308/6264245/luchadoras-feministas-historia-dia-de-la-mujer-8m-video-seo-ext.html?jwsource=cl

En aquesta composició de fotografies que il·lustra l’article de La Vanguardia Luchadors feministas en la historia, hi trobem 12 dones que van lluitar pels seus drets, i els de totes, van cridar, es van fer escoltar i van aconseguir avançar en una societat que volia frenar-les; a les seves corresponents èpoques, van trencar barreres i sostres de vidre. No hi falten Clara Zetkin (1857-1933), promotora del Dia Internacional de la Dona; Christine de Pizan (1364-1430), la primera europea que va viure de l’escriptura en un món exclusiu d’homes aleshores; Mary Wollstonecraft (1759-1797), qui va establir les bases del feminisme modern; Emmeline Pankhurst (1858-1928) i Clara Campoamor (1888-1972), líders  del moviment sufragista que van ajudar a guanyar el dret de vot de les dones a Gran Bretanya i Espanya, respectivament. També hi figuren Sor Juana Inés de la Cruz ( 1651-1695) que ens el seus escrits va defensar el dret de les dones al coneixement i la igualtat;  Olympe de Gouges  ( 1748-1793) que va fer la Declaració del dret de les dones com a rèplica de la dels homes;  Flora Tristán ( 1803- 1844), una de les fundadores del feminisme primerenc; Emma Goldman ( 1869-1940) qui introduí idees feministes en el pensament anarquista; Concepción Arenal (1820- 1893), primera dona visitadora de presons a Espanya;     Simone de Beauvoir (1908-1986), va escriure una de les bíblies de feminisme, El segon sexe; fins a Betty Friedan (1921-2006), qui va formular les bases de l’actual llluita per la iguatat efectiva.

I presentant les noves, un interessant article publicat el 8 de març de 2021 a La Vanguardia que presenta alguna de les noves icones de l’activisme feminista com ara la il·lustradora Maria Hesse, la modista Sofia Luzán, la model Anna Agrelo o l’artista trans Pepa Serrano.

  

 

 

https://www.lavanguard.com/de-moda/20210308/6264250/dia-mujer-8-m-activismo-feminista-moda-anna-argelo-maria-hesse-sofia-luzon-pepa-serrano.html