Lady Hamilton, una dona oculta darrera un “heroi”

El llibre de Susan Sontag  L’amant del volcà recrea la vida d’uns personatges reals que van viure, fa dos segles, situacions que fins i tot actualment alguns consideren moralment rebutjables. D’entre ells sobresurt Emma Hamilton (1761-1815, de soltera Emy Lyon), una dona que va desafiar les convencions  de classe i, tot i ser filla d’un ferrer i una minyona va poder sortir d’un prostíbul i entrar a la cort de la reina  Maria Carolina a Nàpols, essent nomenada lady pel matrimoni amb lord Hamilton; va rebre la Creu de Malta de mans  del tsar Pau I i va ser musa del tan admirat almirall  Nelson. L’elit anglesa la va haver d’acceptar, però, després de la mort d’aquest la va rebutjar,  i la posteritat la va relegar a l’oblit.

Als 16 anys i després de tenir una filla que va donar, es fa amant d’un noble de segona fila, Charles Greville, i és pintada per George Romney; era molt bella i s’adaptava  a tota mena de caracteritzacions, per això va esdevenir la seva model preferida. Amb la intenció de casar-se amb una hereva rica, Greville va enviar Emma, que aleshores tenia 21 anys, com a “regal” al seu oncle, sir William Hamilton, vidu i sense fills, ambaixador a Nàpols. Anys més tard Emma aconsegueix que sir Willians es casi amb ella ( té 26 anys i ell 61) i així és com esdevé assídua de la cort. I ella que era quasi analfabeta es dedica a cultivar-se per podr relacionar-se amb la “bona societat”. Els diners  de l’ambaixador li serveixen per educar-se com una dama; rep classes de francès, italià, dibuix, història, geografia, dansa i cant. Posteriorment, ¿amb el consentiment del marit? iniciarà un flirteig amb Nelson, qui és considerat un heroi per haver vençut Bonapart. La parella és molt dispar, ella té 34 anys i segueix captivant per la seva bellesa, ell no té braç ni dents i és cec d’un ull.

Tots tres tornen a Anglaterra, Nelson se separa de la seva dona i viuen un ménage â trois amb els Hamilton. L’ambaixador ho tolera tot i en morir el 1803 deixa a Emma  una petita pensió ( el seu hereu universal fou Greville), però ella malbarata els diners i quan Nelson mor inesperadament el 1805 a la batalla de Trafalgar, tot i que en el testament ha demanat que l’Estat es faci càrrec de la filla que han tingut  i doti Emma d’una pensió, el govern anglès no en fa cas i fins i tot nega l’assistència de l’amant al solemne funeral d’Estat que organitza.  La bona societat britànica no podia ni tolerar l’existència de qui fou l’amant del seu heroi i Emma va morir en la misèria a Calais. Encara el 1931, un crític literari es lamentava que algú l‘esmentés  en una biografia de l’almirall. Trobava que la seva era una història sòrdida.

I què va passar amb la seva filla? Tots dos van mantenir en secret l’existència d’Horatia. Pujar obertament una nena il·legítima hagués suposat un descrèdit social absolut. Van falsejar la data del seu neixement i es van inventar que era filla d’un company d’armes d’ell. En quedar òrfena va poder usar el cognom del pare, però no gaudir l’herència ni del ducat que va passar a un germà de l’almirall. Va restar amb la seva mare i amb ella va passar per la presó i va fugir a l’exili, però, per por que la mala reputació de la mare la perjudiqués, sempre  va negar que Lady Hamilton fos la seva progenitora. Es va “ben casar” i va ser mare de 10 fills.

Hi ha una pel·licula de 1941 protagonitzada per Vivian Leigh i Laurence Olivier sobre aquesta història Lady Hamilton 

Elodia Zaragoza Turki, una vida de pel·lícula

Elodia Zaragoza, o Elodia Turki ( nom de casada) fou una prolífica escriptora, poeta i editora que va néixer en una presó franquista el 1939. Va morir a Tunis el 30 de novembre, on vivia,  als 81 anys. Era filla d’un marí de l’armada republicana que va escapar a Tunis i una militant anarquista d’origen valencià, Amèlia Jover, “La Xiqueta” que fou capturada al port d’Alacant a les acaballes de la Guerra Civil  en avançat  estat  de gestació; va poder fugir de la presó disfressada d’infermera amb la nena acabada de néixer i es va reunir amb el marit a Tunis.

Filla d’exiliats republicans, va créixer a Tunísia i durant la seva  joventut es va dedicar a la natació, essent campiona nacional de totes les distàncies els anys 50. El 1960 va participar als JJ OO  de Roma, per França.

Es va casar amb el tunisià Brahim Turki, diplomàtic, amb tasques a diferents països fins que es van instal·lar a França de  1989 a 1991. A París va començar la seva carrera literària i va dirigir la secció de l’editorial i galeria Racine de París. Va escriure en francès, tot i que de l’autobiografia biogria, La Xiqueta, hi ha una versió en castellà. Va fer un lipograma (tipus de text en què manca una lletra -o més d’una- i està concebut com un joc de paraules o bé com una restricció conscient que s’imposa l’escriptor),  L’infini désir de l’ombre.

Desconeguda a Espanya, sí fou reconeguda a França i Tunísia per la seva poesia trascendental, delicada, precisa i fluïda.

En una de les seves últimes entrevistes, abans que la pandèmia impedís les visites, va afirmar: “A mi no me robaron la vida. A mis padres sí, y a los españoles también”.

22 febrer, Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

Carmen Tórtola Valencia, una ballarina de llegenda

El musical Tórtola ( les Naves del Español a Madrid) ens fa conèixer aquesta dona, ballarina, pintora, feminista, republicana, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, misteriosa i llegendària que va fascinar el públic i intel·lectuals europeus de principis del segle XX.

 

Carmen Tórtola Valencia (Sevilla,1882 – Barcelona, 1955) es va traslladar a Londres amb els seus pares, però en marxar ells a Mèxic on moririen prematurament, ella va  créixer amb una família de l’alta burgesia anglesa que la va acollir. Va iniciar la seva carrera com a ballarina en aquesta ciutat l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea, l’any 1913 i dos anys després a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica, per a alguns massa atrevides, van ser ben acollides pels artistes i intel·lectuals de l’època.

Des 1908 a 1930, va actuar a Europa, Estats Units i Sud-amèrica amb gran èxit. Forma part d’un elenc de ballarines (Amalia Molina, Antonia Mercè i Luque, La Argentinita, Pastora Imperio ) a les quals aporta exotisme i alguns elements procedents del music-hall. S’inspirà en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, de moda a inicis del segle XX. Algunes de les seves danses són La Serp  o  La bayadera, d’inspiració oriental  i La Tirana, de folklor espanyol. Enric Granados va dedicar-li una dansa, La Gitana, l’any 1915 i el pintor Rafael Sala va realitzar-li un retrat, conservat a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Va ser el rostre del producte estrella de la casa Myrurgia, la línia  de cosmètica Maja, per a la qual fou retratada per  Zuloaga i Rubén Darío la va immortalitzar  com “la bailarina de los pies desnudos.”
Defensora de l’autonomia femenina i enemiga de qualsevol límit que es volgués imposar a la dona, va ser una activista contra la cotilla la qual va qualificar com a “presó dels encants femenins”.

En abandonar la dansa es va recloure a la seva casa de Sarrià, Barcelona, fins a la seva mort l’any 1955; vivia acompanyada per la seva secretària i filla adoptiva Ángeles Vila-Magret (en realitat, la seva parella) i rodejada de la seva col·lecció d’art i records com a gran ballarina. Fou enterrada al Cementiri del Poblenou (Dep. III, panteó 12). Al barri de Sarrià de Barcelona dona nom a una petita plaça

La Biblioteca de Cataluña conserva les partitures de les seves  coreografies i el seu llegat és al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Ha estat recentment redescoberta per autors com Luis Antonio de Villena, Miguel del Arco, la biògrafa María Pilar Queralt del Hierro (Tórtola Valencia. Una mujer entre sombras, de Lumen – 2005) o Begoña Tena, lletrista del musical anteriorment esmentat.

Amelia Earhart, ser dona no va ser un impediment per volar

AMELIA EARHAT, nascuda als EEUU el  1897 i que va morir en algun lloc del Pacífic el 1937, va demostrar que ser dona no era un  impediment  per volar. Fou pionera a realitzar un vol en solitari per l’Atlàntic. El 1920 va rebre classes de la pilot Anita “Neta” Snook, i ben aviat es va comprar-un petit biplà esportiu. L’any 1929 Amelia va participar, junt amb 19 altres dones pilot, en el primer Derby Aeri Femení, que va ser anomenat per la premsa sarcàsticament Powder Puff Derby (derbi de les borles de maquillatge), la primera competició per a dones travessant els Estats Units on els requisits per a participar eren tenir el títol de pilot i portar almenys 100 hores de vol en solitari. Arran d’aquesta competició es va  formar una associació de pilots femenines, la  Ninety Nines. Després d’assolir molta anomenada per la seva proesa d’esdevenir la primera dona a travessar l’Atlàntic, Amelia va encarar el seu següent projecte, la travessia del Pacífic per tal de ser la primera, home o dona, a cobrir els 3.800 km d’oceà que separen Honolulu, Illes Hawaii i Oakland, Califòrnia. Aquesta primera travessia fou un èxit, però malauradament, provant un nou avió en una nova experiència, el juliol de 1937 l’avió va desaparèixer en algun punt del mar.


 

Amelia (2009) és la pel·lícula sobre aquesta dona que destaca a la història de l’aviació; s’aproxima a la seva vida personal i els rècords assolits així com la seva desaparició a l’oceà Pacífic.

 

Museum Amelia Earhart

Beryl Markham, pionera de l’aviació

Beryl Markham (Anglaterra, 1902 – Kenya, 1986) va ser una aviadora professional (una de les primeres pilots bush flying – vol en zones remotes o vol salvatge), criadora i entrenadora de cavalls. Va ser la primera dona que va creuar sola l’oceà Atlàntic d’est a oest i és recordada també pel seu llibre de memòries West with the Night, en espanyol Al oeste con la noche (1942).

Cristina Morató, al capítol dedicat a ella a Las reinas de África (Debolsillo) escriu: “Es deia d’ella que podia usar la llança com un guerrer masai, muntar com un genet irlandès, volar com Charles Lindbergh, seduir com una hurí i escriure millor  que Hemingway” ( això últim pel que va afirmar el mateix escriptor).

Era intrèpida i salvatge, de gran atractiu físic i magnetisme,  i va enamorar molts homes, entre els quals  Denys Finch-Hatton, l’amant de la seva protectora, Karen Blixen, l’escriptora de Out of Africa molt conegut per la pel·lícula  Memorias de África.

A les seves memòries podem llegir: “No hi ha horizont prou allunyat com per a no poder-lo abastar o deixar-lo enrere”. Beryl Markham, un esperit lliure i indòmit.

Hi ha una pel·lícula sobre aquesta intrèpida: Beryl Markham: A Shadow on the Sun de 1988 que focalitza més la seva vida personal i amorosa que les seves proeses com a aviadora.

 

Coneguem María Luisa Puiggener, una altra pintora en l’oblit

María Luisa Puiggener (Jerez de la Frontera, Cadis, 1867-1921)  Aquesta pintora andalusa obtingué fama i reconeixement en l’àmbit artístic sevillà de principis del segle XX, però el fet de ser dona en un món artístic bàsicament masculí aleshores i, potser, per conrear estil i temes en desús ( tenia el defecte de no ser modernista) expliquen que aviat caigués en l’oblit. Filla d’un editor, impressor i periodista,  va gaudir d’una educació il·lustrada gens comuna en la seva època.

En les  dues primeres dècades  del segle XX va fer més de vint  exposicions on mostrava una obra de tall  costumista propera a la pintura social ( com Escena de empeño o Una joya, datada cap al 1900 i que es mostra a la fotografia) la qual li atorgà en vida premis i reconeixement per part de la crítica, que en destaca la qualitat artística. Es evident que en aquella època els prejudicis masclistes inflavaloraven el talent creatiu de les dones. Mireu que va escriure un dels  crítics  del moment sobre el quadre Una artista (h. 1903): “Firmólo sin su nombre de pila y nadie podía averiguar que fuese una mano femenina la que lo trazara, tal era el vigor con que estaba ejecutado“. El fet que la pintora firmés amb la inicial del seu nom –“L. Puiggener”– va contribuir a generar polèmiques: “Ha producido animados debates porque nadie quería convencerse de que la mano experta segura que había pintado esos cuadros fuera la de una mujer”.

El cert és que en un temps en què a la societat els papers establerts per a les dones eren molt reduïts en l’àmbit cultural,  María Luisa Puiggener va contribuir a visibiltizar les dones creadores  en les  exposicions  artístiques i especialment pel que fa a guardons.

Tot i així, malgrat aquest èxit en vida, actualment és difícil el reconeixement de la seva producció artística.

Més dones de ciència pioneres

Maria Sybilla (1647-1717) Naturalista i entomòloga holandesa que als 52 anys va viatjar a Surinam amb la seva filla petita amb la finalitat de documentar la vida vegetal i especialment dels artròpedes, essent la primera aventurera a creuar l’oceà. Per conèixer millor la seva figura podem llegir l’entrada d’aquest blog Aportacions de les dones a la cultura artística i científica

 

Caroline Herschel (1750-1848) Aquesta astrònoma d’origen alemany va descubrir vuit cometes tres nebuloses i va elaborar nombrosos catàlegs i fou coinventora junt al seu germà William del telescopi Herschel.

Beatriz Galindo (1465-1534) Aquesta espanyola anomenada “la latina” fou llatinista i educadora de la cort d’Isabel de Castella, preceptora dels fills  dels reis catòlics, va estudiar teologia i  medecina i va escriure poesia en llatí. Va fundar els convents de la Concepción Francisca i la Concepción Jerónima (aquí va ser enterrada), a Madrid, on es donava instrucció a nenes de famílies sense recursos.

María Andrea Casamayor (?-1780) Matemàtica nascuda a Saragossa, és encara una desconeguda malgrat que el seu llibre Tirocinio Aritmético pretenia la divulgació de les  regles bàsiques de les matemàtiques a la població i la seva  aplicació en la vida diària i els negocis.

María de Maetzu (1881-1948) Impulsora de la pedagogia a Espanya, la seva màxima didàctica fou:  ‘És certa la dita antiga que la lletra amb sang entra, però no amb la del nen, sinó amb la del mestre’. Va dedicar la vida a aconseguir la igualtat de la dona a través de l’educació. Va revolucionar el sistema educatiu del país. Va haver-se d’exiliar a Argentina on va morir.
“Sóc feminista; m’avergonyiria no ser-ho, perquè crec que tota dona que pensa ha de sentir el desig de col·laborar com a persona, en l’obra total de la cultura humana.”

Maria de Maeztu a mujeres con ciencia

 

Rebecca Solnit, més enllà del feminisme

Rebecca Solnit (EEUU, 1961) és una historiadora, escriptora, periodista i activista estatunidenca. Ha escrit sobre un gran varietat de temes: medi ambient, geografia humana, política, feminisme i història de l’art. Des de la dècada dels 80 ha treballat en campanyes en defensa del medi ambient i dels drets humans, la defensa dels amerindis i les seves terres a  principis dels 90, amb activistes antiguerra d’Irak, ha col·laborat amb les organitzacions que treballen per lluitar contra el canvi climàtic i ha estat una activista pels drets de les dones, centrada especialment en la violència contra les dones. És autora de nombrosos llibres i assajos crítics, a més de catàlegs i antologies de museus, també ha escrit per a nombroses publicacions impreses i en línia i és col·laboradora habitual d’un bloc polític. El 2014 va publicar el seu llibre Men Explain Things to Me, una col·lecció d’assajos breus que descriuen casos de mansplaining (un neologisme inventat per ella) que refereixen casos en què els homes expliquen coses a les dones d’una manera condescendent i/o amb actitud de superioritat. Els homes m’expliquen coses és una reflexió sobre com s’ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones, i sobre com les dones encara avui ho tenen més difícil: per ser escoltades, per caminar de nit sense por, per denunciar els assetjaments, per reivindicar els seus drets, per eradicar la cultura de la violació i dels privilegis sexuals. I alhora són textos plens d’intel·ligència i esperança que conviden a tots, homes i dones, a pensar en la vigència del feminisme.

 
L’esperat nou llibre de l’assagista, Recuerdos de mi inexistencia (Lumen, febrer 2021) són unes memòries, una emocionant història d’iniciació. Ressenya del diari Público