Amparo Poch, la metgessa antibel·licista

Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat  afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles  en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.

Els seus integrants, coneguts  com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries”  per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb  l’incipient moviment  feminista,  van posar  en marxa  una intensa campanya  de propaganda pels  principis  i tàctiques  de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van  optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir  escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.

La secció  espanyola  de la IRG també va  activar els seus  contactes  internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar  la sortida de 500 nens  refugiats cap a  Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.

La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar  la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar  la llibertat sexual de les  dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar  l’amor lliure rebutjant  el principi de la monogàmia el qual relacionava amb  el capitalisme i  la propietat  privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.

Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.

Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries,  va seguir al servei  de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè  Nacional de Toulouse fent  assistència mèdica.

El 1965 li va ser diagnosticar  un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.

Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.

 

«Madre Seacole», l’afroamericana que va salvar els britànics de la mort a la Guerra de Crimea

Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar  la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva  posició privilegiada a la societat i  la seguretat  de la seva llar a Jamaica per  fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i  otomans) que combatien  contra l’ imperialisme rus.

Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats  de l’Oficina de Guerra havien  rebutjat el seu  voluntariat als  hospitals  militars  britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els  soldats  de la nació-, va decidir  vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits,  mai no els abandonaria.

Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850  una terrible epidèmia de còlera  que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar  mètodes  d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale qui va partir cap a Scutari amb  un equip de 38 infermeres.

Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front  a la misèria.

Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment,  ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada  pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.

Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.

Laurence des Cars, la primera dona al capdavant del Louvre

  • La historiadora d’art especialitzada en el segle XIX, Laurence des Cars es converteix en la primera presidenta del Museu del Louvre de París en els seus 228 anys d’història.
  • Per primera vegada des de la seva creació després de la Revolució Francesa el 1793, el Museu del Louvre de París estarà dirigit  per una dona.  Laurence des Cars té 54 anys i actualment presideix  el Museu d’Orsay.
  • La historiadora s’enfrontarà a grans desafiaments al capdavant del Museu del Louvre, víctima col·lateral de la crisi sanitària. El 2020, les visites es van desplomar el 72% i les pèrdues d’ingressos ascendeixen a més de 90 milions d’euros. Un dels grans desafiaments, doncs, serà recuperar els nivells de visites del museu anteriors a la pandèmia. Sobretot es planteja seduir la població més jove. Vol obrir-se al món d’avui explicant-los el passat. Pretén també continuar amb  la lluita contra l’elitisme que envolta la institució, una batalla iniciada pel seu antecessor, Jean-Luc Martinez.

En la mort de la pintora i gravadora Roser Bru

La pintora i gravadora Roser Bru ha mort a Santiago de Xile als noranta-vuit anys. Nascuda a Barcelona el 1923, va arribar a Xile el 1939, a setze anys, després d’un primer exili al costat de la seva família a París.

L’any passat Roser Bru va rebre la Creu de Sant Jordi, però, a causa de la covid, la recollí Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, a petició de la pintora mateix, que havia donat suport a aquesta fundació.

El mateix any de l’arribada amb el Winnipeg (vaixell que el 1939 va impulsar  el poeta PabloNeruda arran de la guerra del 1936-1939 per a personalituats relacionades amb el govern republicà que havien d’exiliar-se) Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 va entrar en el Grup d’Estudiants Plàstics al costat d’artistes com un altre català, José Balmes (més tard, degà de l’Escola de Belles Arts), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.

I ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica: en una primera etapa (1960-1973), associada a l’informalisme abstracte; i més tard (1973-1988), a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials que visqué Xile.

Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en “atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, una demostració efectiva de la seva vigència”.

Margaret Michaelis, la fotògrafa del Barri xinès de Barcelona

L’abril de 1934 el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), seguidors catalans de l’avantguarda que en aquells ümoments representava, entre d’altres, Le Corbusier – el qual impulsaria la gran obra del grup, el Pla Macià, batejat en honor del president de la Generalitat – va contractar la fotògrafa anarquista i jueva Margaret Michaelis (Dzieditz, Polònia 1902 – Melbourne, Austràlia 1985) qui durant 5 dies del mes d’abril de 1934 va realitzar unes imatges que posteriorment van ser exposades el juliol d’aquell mateix al subsòl de la Plaça Catalunya, a la mostra La Nova Barcelona. Ara, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona recupera aquelles imatges a l’exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es pot veure fins al 31 d’octubre.

Michaelis va captar l’essència del barri amb empatia i voluntat de denúncia, així va reflectir la manca de ventilació, la brutícia dels patis interiors i el sobreaprofitament dels balcons, plens de trastos i galliners. La fotografia adjunta capta la Rosita, una prostituta al portal d’un dels molts meublès de la zona

Margaret va viure a Barcelona entre l’any 1933 i 1937, fugint de l’ascens al poder del partit nazi alemany i en marxar en plena guerra civil, va iniciar un periple europeu que la va portar finalment a Austràlia, on va viure fins a la seva mort.

Pràcticament oblidada per la historiografia de la fotografia d’avantguarda, la seva obra és lliure  i moderna, no defuig la denúncia i  el compromís social tot i no ser exempta de bellesa i sensibilitat.

 

Mileva Maric, la matemàtica a l’ombra d’Einstein

Mileva Maric ( 1875-1948 ) va ser una matemàtica sèrbia, i la primera dona d’Albert Einstein. Encara és qüestió de controvèrsia entre la comunitat científica i fora d’ella l’abast de les seves contribucions a l’obra d’Einstein.  Era filla d’un alt funcionari hongarès, i va néixer a Titel, en aquell temps al sud d’Hongria, avui Sèrbia. En la seva adolescència va tenir una formació tan alta com per poder aspirar a cursar estudis al prestigiós ETH de Zuric, on seria l’única dona del seu curs. Allà establí una relació sentimental amb Einstein, quatre anys menor. Després del seu casament el 1903, Mileva abandonà les aspiracions professionals per dedicar-se a la criança dels seus fills. El 1905 són publicats a la revista científica “Alemania” els treballs pels quals Einstein rebria el PremiNobel. Els àtoms, les molècules, els “quants” i la teoria de la relativitat. Es debat ara la participació de Mari? en aquests estudis.

El 1914 Mileva i els nens retornen  a Zúrich, mentre que  Einstein roman a Berlín amb Elsa Löwenthal, qui  seria la seva segona esposa. El divorci de Mileva i Einstein es formalitza  el 1919 i en els  acords  s’ estableix  que els diners del Nobel, que va guanyar  el 1921, fossin transferits  a Mileva.

El 1929 li van diagnosticar  esquizofrènia al seu fill petit, Eduard, qui va  morir el 1965 en un centre  Psiquiàtric de Zúrich. Mileva va patir diferents crisis per les quals va haver de ser ingressada en un hospital. Finalment va morir sola el 1948.

Mileva Mari? era una desconeguda per al món de la ciència i la història fins que el 1987 van sortir a la llum les cartes que ella i Einstein es van intercanviar durant el nuviatge entre 1897 i 1902 que posen de manifest la potencial contribució de Mileva als primers treballs  publicats  per  Einstein, que incloïen la teoria de la relativitat. Segons alguns estudiosos, la teoria  de la relativitat va començar amb  la tesi que Mileva va  presentar  a la supervisió del professor Weber, quan  estudiava  a l’ Escola Politècnica de Zúrich.  L’efecte  fotoelèctric té el seu  origen en els  treballs  de Mileva quan estudiava  a Heidelberg amb el professor Lenard, al qual posteriorment li va ser atorgat  el Premi Nobel de Física. En canvi, la teoria del moviment  browniàQ és producte  del pensament  d’ Einstein i del seu interès per la termodinàmica i Mileva va contribuir-hi  amb el treball matemàtic.

Lolita Ortiz, una futbolista pionera

El 28 de març es van complir 50 anys  de la primera final de futbol femení  a Catalunya. Barça i Espanyol s’ enfrontaven pel títol de la Copa Pernod -patrocinada per  la marca de vermut- en un Camp Nou amb 30.000 espectadors. Aquell matí de 1971 van guanyar les periques  per 1-2.

L’anomenada Penya Femenina Barcelonista, que entrenava  el mític Antoni Ramallets, jugava amb Núria Llansà,  Antònia Mínguez, Giménez, Maria Pilar Gazulla, Lluïsa Vilaseca, Aurora Arnau, Anna Jaques, Maite Rodríguez, Inmaculada Cabecerán, Alícia Estivill, Blanca Fernández, Lolita Ortiz, Consuelo Pérez, Carme Nieto, Fina Ros i Glòria Comas, les 16 pioneresImma Cabecerán (nòvia de l ‘exjugador del Barça Pablo García Castany ) va  ser qui tres mesos abans  havia aconseguit  formar el primer equip femení quan, després de convèncer el president Agustí Montal, va posar un anunci a la Revista Barcelonista per a  crear-lo.  Va reunir un grup de noies d’entre 18 i 24 anys que van  debutar al Camp Nou el 25 de desembre de 1970.

Van haver de superar moltes traves i el masclisme imperant a la societat del moment. Per exemple, els deien que si jugaven a futbol no podrien tenir fills. Les cròniques esportives als mitjans van ser dures en alguns casos. A les pàgines de “Dicen…” van escriure que “aquelles voluntarioses noietes estan encara a l’abecé del joc” i van utilitzar expressions com “correteos torpes”, “enjambre de jugadoras” o “punterazos a lo que salga”. “La Vanguardia” va comentar que “por lo que pudimos apreciar, el fútbol femenino no está llamado a ser otra cosa que un espectáculo divertido, ocasional e intrascendente”. A “Barcelona Deportiva” van ser més benevolents: “nos imaginábamos a la mujer jugando al fútbol de manera atropellada. No. Ahora vimos algo diferente”.

Dolors Ortiz, més coneguda com a Lolita va néixer a Barcelona el 1944. Ja era casada i tenia una nena quan formà part d’aquell mític equip. Era davantera i en fou l’ànima. Es va haver de retirar per una lesió. El metge li va dir que, si s’hagués de guanyar la vida amb allò,  l’operaria, però aleshores que les dones cobressin per jugar a futbol era impensable.

La Federació Espanyola de Futbol no va reconèixer oficialment el futbol femení fins al 1980.

Karen Blixen, molt més que “Lluny d’Africa”

Karen Christence Blixen-Finecke (nascuda Karen Christentze Dinesen) (Dinamarca,  1885 – 1962) com a  escriptora va usar els pseudònims Isak Dinesen, que li donà popularitat, Osceola (el nom d’un cap seminola) i Pierre Andrézel.

Es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El seu marit li va contagiar la sífilis, i aquesta relació sempre fou difícil. A Nairobi, Karen va conèixer Denys Finch Hatton, un pilot de l’exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va encetar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Un cop divorciada es va fer càrrec de la plantació fins que el 1931 es va veure forçada  a vendre-la i tornar al seu país natal.

I tot i que ja havia escrit relats i memòries, és aleshores que comença la seva carrera literària. El 1937 publica  Memòries d’Àfrica l’obra que sense dubte la va catapultar a la fama a nivell mundial. Ultra les moltes edicions en llibre, Sydney Pollack en va fer el 1985 una pel·lícula de gran èxit, Out of Africa, amb Meryl Streep i Robert Redford en els papers principals.

És sens dubte una visió edulcorada de la seva aventura africana. Ni el llibre ni tampoc la pel·lícula esmenten Beryl Markham, qui després serà luego famosa per ser la primera dona pilot que va creuar en solitari l’Atlàntic d’est a oest, que fou amant de Denys.

Altres llibres de l’autora: Ehrengard ( pòstum) Cuentos de invierno, El festí de Babette ( també duta al cinema) …

Es va convertir en una estrella de la literatura, candidata al Nobel en dues ocasions i admirada per escriptors molt rellevants. Va romandre a Dinamarca fins a la seva mort, als  77 anys, el 1962. Diuen que cada nit, abans d’anar al llit mirava la fotografia  de Denys Finch Hatton.

Atacs d’odi contra un mural feminista a Vilassar de Mar

El novembre del 2019 l’artista Marta Bellvehí va pintar a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar un mural contra la violència masclista amb motiu del 25-N. Es tracta d’una obra d’art reivindicativa, un homenatge a totes aquelles que han sobreviscut i a les que malauradament no ho han pogut fer. El mural, encarregat per l’Ajuntament de Vilassar de Mar, va tenir molt bona rebuda entre els veïns i veïnes, però malauradament ha estat objecte de diferents actes vandàlics: el febrer del 2020, van aparèixer pintades de color vermell al mural, una d’elles amb el número 155 i dies després van atacar-lo amb pots de pintura també vermella, tapant els rostres de les protagonistes. Aquest primer atac va generar una resposta espontània per part dels defensors del mural. El 8 de març, el mur es va omplir de missatges feministes enganxats amb postits i cartells. El 25-N de l’any passat es va instal·lar una placa per explicar la història del mural i no va ser fins al mes d’abril passat que es va poder reparar l’obra d’art. Bellvehí va tapar totes les taques, va refer el dibuix i va deixar un mural quasi com l’original. Però, uns dies més tard hi va haver un altre acte vandàlic, van tapar la cara de les dones amb esprai negre. L’Ajuntament va intentar esborrar-ho, però el dibuix va quedar malmès. Es va decidir mantenir-lo com estava per “mostrar la resiliència de les dones supervivents i evidenciar els atacs masclistes”. Tot i així, els contraris a la igualtat no en van tenir prou i fa dos dies el mural va ser pintat de blanc completament. Volien esborrar la memòria d’aquelles dones, l’art de la Marta i la reivindicació de les dones de Vilassar de Mar. Però només ho han intentat, no aconseguit.  Ara, l’Ajuntament i l’artista estan buscant maneres per poder mantenir viu l’esperit del mural i acabar amb aquests atacs a les dones i a la llibertat. A Bellvehí li han donat diverses idees: tornar-lo a pintar i no defallir, fer-lo més gran o, fins i tot, imprimir-lo en banderoles i omplir els balcons de Vilassar de Mar amb seu mural.

Els qui no el vulguin veure no poden rebre millor lliçó que veure’l reproduït a tot arreu.

La feminista Gloria Steinem, premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats

Steinem, de 87 anys, ha lluitat tota la vida pels drets de les dones i és considerada una de les impulsores del feminisme modern.

Nascuda a Ohio el 1934, després d’una infantesa itinerant, va començar l’activisme feminista els anys 60 del segle passat, ja des de jove es va forjar com un esperit lliure i crític amb el sistema. Va iniciar-se com a periodista a la revista Squire (dedicada al públic masculí) on va escriure  sobre contracepció, la qual cosa l’enfrontà amb l’editor qui la va obligar a reescriure el text.  L’episodi és a la base que el  1962 escrigués  sobre la realitat que vivien les dones, forçades a triar entre les seves carreres o el matrimoni.  Coetània de  Betty Fiedam, aquest  escrit va precedir  la Mística de la Feminidad.

El 1972 va posar en marxa, amb d’altres dones,  una de les publicacions  clau  del moviment  feminista de la segona  onada: la revista Ms, a les pàgines de la qual es reflectia el debat oberts a la societat americana sobre qüestions de gènere, raça o lluita de classes. En fou editora durant quinze anys i encara ara n’és  assessora editorial.

Com a  escriptora, ha publicat  llibres  sobre temes  diversos, com Outrageous acts and everyday rebellions (Actes  escandalosos i rebel·lies quotidianes); Revolution from Within (La revolució interior); o Marilyn: Norma Jean, una biografía de la mítica estrella de Hollywood. Però el seu gran  bestseller és My Life on the Road ( La meva vida a la carretera), autobiogràfic,  i únic llibre  publicat a Espanya.

L’extensa biografia  d’aquesta lluitadora pel feminisme  ha estat narrada recentment a la  sèrie Mrs América i la seva figura ha tornat a prendre força entre la gent jove. La sèrie recorda la lluita de Steinem perquè els  EEUU ratifiquessin  l’Esmena per la Igualtat  de Drets  el 1972,  que va representar  una dura batalla ideològica i  dialèctica amb la conservadora Phyllis Shalfly.

També recentment s’ha rodat el biopic The Glorias, que mostra les diferents etapes de la vida d’Steinem. 

El jurat del Princesa d’Astúries reconeix que Steinem és una “referència icònica essencial del moviment pels drets de la dona”. Valora el seu activisme “marcat por la independència i el rigor, ha estat el rostre  d’una de les  grans  revolucions  de la societat  contemporània”. Recorda que “al llarg de sis  dècades, el seu  inesgotable compromís amb el feminisme, la seva ponderació i la seva voluntat  d’incloure  totes les veus  han impulsat  la igualtat  com un dels  valors  fonamentals de la humanitat”.