Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.
Els seus integrants, coneguts com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries” per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb l’incipient moviment feminista, van posar en marxa una intensa campanya de propaganda pels principis i tàctiques de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.
La secció espanyola de la IRG també va activar els seus contactes internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar la sortida de 500 nens refugiats cap a Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.
La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar la llibertat sexual de les dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar l’amor lliure rebutjant el principi de la monogàmia el qual relacionava amb el capitalisme i la propietat privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.
Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.
Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries, va seguir al servei de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè Nacional de Toulouse fent assistència mèdica.
El 1965 li va ser diagnosticar un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.
Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.