Reivindiquem doblement Lina Òdena, feminista i comunista catalana

Aquests dies al meu barri es lluita contra el desnonament d’un casal popular ( un espai ocupat del carrer Mallorca, 132) que duu per nom Lina Òdena. Jo no freqüento aquest espai, però em sumo a la reivindicació perquè entenc que el casal fa un servei als joves del barri. Però desconeixia qui era aquesta Lina Òdena que dona nom al casal i vaig fer recerca. Es tracta d’una miliciana comunista barcelonina que va morir amb només 25 anys (es va suïcidar per evitar que l’empresonessin els de la falange) en un poble de Granada.
Paulina Òdena va néixer el gener de 1911 al barri de l’Eixample, els seus pares tenien una sastreria. L’any 31, al poc d’instaurar-se la República, Lina, que formava part de les Joventuts Comunistes, va anar a formar-se durant catorze mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. Quan va tornar, participà en la creació del Partit Comunista de Catalunya i, integrada a Aliança Obrera i Socors Roig Internacional, participà el 6 d’octubre de 1934 en la lluita armada a Sant Cugat i Barcelona, i fou detinguda per la seva tasca clandestina d’acollida de nens orfes de
miners asturians que havien participat en la revolució armada del 34. Després de la victòria del Front Popular, començà una nova etapa de treball acompanyant Dolores Ibarruri ” la Pasionaria ” en les seves conferències per tot el país i va participar a Barcelona en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). La guerra la va sorprendre a Almeria i ben aviat es mobilitzà esdevenint una figura clau del front andalús. El 14 de setembre de 1936, prop de Granada, al costat del Pantà de Cubillas, per evitar  caure presonera de l’enemic, va treure la seva pistola i es va suïcidar d’un tret. El seu cos reposava fins fa uns anys en la fossa 122, del Pati de l’Ermita, al cementiri de Granada, però com que no fou reclamat per ningú les seves restes van passar a engrossir una fossa anònima.

Va esdevenir icona de la mobilització popular contra el franquisme i exemple per a moltes dones que van decidir posar-se al costat dels seus companys, com a lluitadores del moviment obrer i com a soldats a les trinxeres, refusant el paper tradicional atribuït a les dones durant la primera meitat del segle XX. Quan va morir, un batalló de dones va ser batejat amb el seu nom. En l’actualitat un espai  cultural de Granada porta també el seu nom: Centro Obrero y Popular Lina Ódena. I a Barcelona, a més del casal de Mallorca 132, hi ha uns jardins al carrer Sardenya, 166 amb el seu nom.

A les fotografies Lina vestida de miliciana i segell, poemes i calendari que se li van dedicar després de la seva mort.

De mujer a mujer. Cartas desde el exilio a Gabriela Mistral (1942-1956)

Aquest és el títol del llibre que aplega la correspondència de la Premi Nobel (11945) amb 10 intel·lectuals espanyoles com ara Maruja Mallo, Zenobia Camprubí, María Zambrano, Victoria Kent, Maria Enciso, Teresa Díez Canedo o María de Unamuno, a les quals estava vinculada des de la seva tasca a Madrid com a cònsol del seu país (1933-35)

La poeta xilena Gabriela Mistral ( 1889-1957) va constituir un suport moral i material fonamental als exiliats espanyols, gràcies a les seves influències, relacions i diners emprats en la causa, tant personals com recaptats.

La majoria de les cartes incloses al volum, recopilades per  Francisca Montiel Rayo i editat a Cuadernos de Obra Fundamental de la Fundación Banco Santander, són inèdites i abasten des de 1942 a 1956. El llibre mostra la solidaritat de Mistral amb totes aquestes dones que patien l’allunyament forçat de la seva terra, s’hi fa també palès el profund agraïment d’elles per tota l’ajuda que rebien, també econòmica, per part de l’escriptora.

A més de les misives  ‘De mujer a mujer’ inclou  dues semblances  de Mistral,  de María Enciso i de Victoria Kent. A la d’aquesta última llegim: “Amaba España con conocimiento y amor de criatura española, le dolía la miseria del pueblo español y protestaba de ella y de tantas cosas españolas”.

 

Marisela Escobedo i la seva denúncia dels feminicidis a Mèxic

Marisela amb la fotografia de l’assassí de la seva filla

A través de Marisela Escobedo, infermera, activista social, mare i, ella també, víctima de la violència contra les dones- hem de denunciar un cop més els feminicidis que es produeixen a Mèxic. Una xacra, cada dia són assassinades 10 dones al país. 1,51 dones cada 100.000.

Marisela va lluitar per posar davant la justícia l’assasí de la seva filla Rubi Marisol de només 16 anys, que vatenir lloc el 2008 a Ciudad Juárez. Ell, la parella de la noia, malgrat haver-se inculpat, va sortir sense càrrecs del judici per “manca de proves” i la mare va dir que no aturaria la seva denúncia de la impunitat judicial; es va instal·lar davant el Palau de Govern  i allí la van matar, en presència d’un altre fill, el 16 de desembre de 2010, ara fa 10 anys.

Avui, aniversari de la mort de Marisela, denunciem la impunitat en què es “resolen” el 97% de feminicidis en un país on la mort de les dones a mans de les seves parelles o exparelles assoleix xifres estratosfèriques.

Podem veure el documental Las tres muertes de Marisela Escobedo, produït per  Netflix, sobre els  dos anys  que Marisela Escobedo va dedicar a esclarir l’assassinat e la seva filla i els obstacles que li van posar les autoritats mexicanes.

Gloria Steinem, activista i feminista

Properament podrem veure el biopic sobre la feminista Gloria Steinem (Ohio, 1934), The Glorias, dirigit per Julie Taymor (qui també actua com a amiga de la protagonista, Frida). És una mena de caleidoscopi de moltes Glorias —la nena que va viure una infantesa itinerant,  la jove que va viajar a l’Índia, l’adulta que va esdevenir un referent— i també de totes les dones de les quals va aprendre al llarg de la seva vida. Es tracta d’una adaptació de l’autobiografia de Steinem, Mi vida en la carretera, un treball sui generis on evoca els seus records d’amistats i anècdotes d’avions, carretera i campus universitaris. Mescla ficció amb imatges d’arxiu de la protagonista: la marxa sobre Washington al costat d’una dona afroamericanala Conferència Nacional de Dones celebrada a Houston el 1977, la seva amistat amb la primera dona que va ocupar el càrrec  de cap de la Nació Cherokee, Wilma Mankiller…

També va ser columnista del New York Magazine i va cofundar la revista Ms. El 1969 va publicar un destacat article anomenat “After Black Power, Women’s Liberation” (després del poder negre, l’alliberament de la dona), que la va convertir en una de les referents en la segona onada de teoria feminista, juntament amb d’altres com Betty Friedan.

Gloria Steinem, implicada des del principi en el projecte cinematogràfic, voldria que la pel·lícula funcionés com una matrioshka, que la seva història serveixi per mostrar la d’altres dones i homes que han marcat el seu destí. Afirma“Quasi tot el que sé de feminisme ho vaig aprendre de dones afroamericanes que eren més grans que jo i havien començat a ser activistes abans que jo”.

Stéphanie Frappart, primera dona que arbitra un partit de Champions masculí

Stéphanie Frappart, francesa i de 36 anys, va dirigir el partit entre la Juventus i el Dinamo de Kíev a Turin. Ja l’any passat va aconseguir una altra fita en xiular la Supercopa europea que va enfrontar Liverpool i Chelsea. Ha deixat clar que no hi ha diferències entre xiular un partit masculí o un de femení.

Paula Dapena, jugadora de futbol que es va negar a fer el minut de silenci per Maradona

Per convicció feminista la Paula, jugadora de l’equip Viajes Entre Rías FF, es va negar a sumar-se al minut de silenci per la mort de Maradona que es va decretar diumenge al partit que enfrontava el seu equip amb el Deportivo Abanca a La Corunya. Durant el minut de silenci que van fer les seves companyes  ella es va posar d’esquena i va seure a terra. L’endemà, en una entrevista al programa A Diario de Radio Marca, va detallar les raons del seu gest i les amenaces de mort rebudes. També va agrair el missatges de suport que li havien fet arribar. No va voler homenatjar “un home maltractador reconegut”, i menys quan no s’havia fet un recordatori de les víctimes de la violència masclista amb motiu  del 25 de novembre.

Per a ella, com per a moltes altres persones, és més important tenir uns valors en la vida personal que unes habilitats futbolístiques que, sens dubte, no nega a l’exjugador que ha mort recentment.

La imatge de la jugadora ha esdevingut viral i ha arribat a Itàlia i Argentina, països d’on venen el gruix de les amenaces.

Això és el que se’n diu tenir les coses clares. Però ha hagut de demanar,  en el seu perfil de Twitter, que pari aquest assetjament i el que pateixen, de forma colateral, les seves companyes d’equip que li han mostrat suport.