Mes: setembre de 2019

En la mort d’una pionera de l’escalada i l’alpinisme a Catalunya, Elisabeth Vergés

Elisabeth Vergès Costa, nascuda a Barcelona el 1939, a principis dels 60 es vinculà al Club Muntanyenc Barcelonès i al Centre Excursionista de Catalunya. Formava cordada habitual amb Jordi Pons, Joan Cerdà, Francesc Guillamon i Josep Manuel Anglada, el seu marit, i sobre el qual va escriure una biografia.

A Espanya, va fer nombroses escalades durant els anys seixanta, i moltes van passar a la història per ser les primeres ascensions que feia una dona, com ara les de la Peña Sola d’Agüero i el cim del Puro dels Mallos de Riglos. A Catalunya, va escalar Montserrat, el Cadí, la Riba, Oliana i Ordesa.  També fou de les primeres escaladores que van participar en expedicions fora d’Europa, com ara Ahaggar (Algèria), Kènia, Groenlàndia i els Andes peruans.  L’any 1961 va formar part de la primera cordada íntegrament femenina que va pujar al Cavall Bernat, agulla símbol de Montserrat,  juntament amb l’espeleòloga barcelonina Alícia Masriera.

El 2011 participà a la pel·lícula “Encordades” que analitza el paper de les dones a  l ‘alpinisme i l’escalada. Va explicar: “No estaven ben vistes les dones fent esport. I menys a la muntanya  perquè anar-hi  significava un excés de llibertat que no s’estava disposat  a donar a les dones”.

ENCORDADES és un documental sobre l’evolució de la dona  a l’ escalada que reuneix diferents generacions de dones com ara  Carme Romeu (nascuda el 1920 i una altra de les pioneres del Club Muntanyenc Barcelonès),  Helena Alemán (la professionalització, els sponsors, les competicions…),  Mònica Verge ( primera catalana – i espanyola- que va fer un vuitmil, el Cho Oyu el 1989),  Esther Sabadell (treballa de càmara a Al filo de lo imposible i pot permetre’s  viatjar, anar a expedicions, pujar tres vuitmils… i la mateixa Eli Vergés qui al documental aporta la seva passió per la muntanya que tota la vida va fer compatible amb la faceta laboral i la maternitat. La majoria d’aquestes dones, sense ser feministes, van lluitar – encara ho fan – per fer les mateixes coses que fan els homes.

La búlgara Kristalina Georgieva nova directora gerent de l’FMI

L’única aspirant al càrrec de directora del Fons Monetari Internacional, que ha ocupat avui dimecres en substitució de la francesa Christine Lagarde, fou vicepresidenta de la Comissió  Europea entre 2014 i 2016 i ocupava el lloc de consellera delegada del Banc  Mundial des de 2017.

Georgieva ( Sofia, 1953) és economista i sociòloga; es declara  feminista compromesa. Una de les idees que repeteix és que si hi hagués més dones a la primera línia de la política seria més fàcil resoldre els conflictes. Considerada una gran treballadora, ha visitat o viscut a seixanta països, parla anglès, rus  i francès, a més de búlgar. És autora de centenars de publicacions a revistes especialitzades i un llibre sobre macroeconomia. També ha estat  professora d’Economia internacional de la Universitat de Sofia.  I, com declara al seu twitter, prové d’una família humil  essent la primera a la seva família a tenir titulació superior.                .

Maitane Alonso, una altra dona joveníssima a destacar

Aquesta estudiant  de segon de Medicina a la Universitat del País Basc  (UPV) de només 18 anys ha inventat una innovadora màquina de conservació  d’aliments; l’invent ha estat guardonat al certamen més important  del món de ciència i tecnologia, organitzat pel prestigiós  Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i celebrat enguany a Phoenix. El projecte d’ Alonso no només va aconseguir el primer premi  en Sostenibilitat i el segon en Microbiologia, sinó que va  despertar l’ interès de la NASA. La idea va néixer  fa tres anys al txoko –caseta– junt  a la seva casa familiar a Sodupe (Biskaia) i a causa de l’afició  del seu pare a fer barbacoes. Sempre els sobrava menjar i això la va aconduir a ser conscient d’una  realitat: un terç de la producció  alimentària mundial es perd  degut a dificultats de conservació. També  va indagar en la relació entre conservació i malalties per l’ús de  químics.

Mitjançant  descàrregues elèctriques, l’ invent  dissocia molècules de l’aire que després s’impulsen per sobre dels aliments, de manera que  maten els microorganismes. En acabar amb aquests, s’allarga la vida útil del producte. Amb el seu  primer prototipus, petit i pensat per a les llars,  es  va presentar a la Zientzia Azoka d’ Elhuyar a Euskadi, on va rebre el primer premi que li va donar el pas a una fira   estatal, l’Exporecerca Jove, organitzada per Magma.  Va ser guardonada també  amb el primer premi  i la menció d’honor del jurat, fet que la va portar a l la convenció  de ciència de Xile. Per tal que comerços com  fruiteries o supermercats també  llencen a diari  molt menjar, Maitane va decidir  construir una màquina industrial basada en el mateix concepte. Va comptar amb el suport d’empreses,  Kilse, J-Pack, Eurozone,  i l’ ajuntament  de Güeñes.

Amb la nova màquina va tornar a participar el passat febrer  a l’Exporecerca Jove. El projecte no només va guanyar, sinó que es va  fer amb el premi  de la Societat Catalana de Biologia i el reconeixement  Intel, per la qual cosa va ser convidada a la final del  campionat  del món de Ciència i Tecnologia que es  celebrà el maig a Phoenix. A Arizona va ser la guanyadora d’ entre més de 2.000 participants de 80 països. Va explicar la seva idea a la NASA i, com a part  del premi, el MIT batejarà   un asteroide amb el seu nom.

Ella espera que aquest reconeixement  serveixi perquè hi hagi més ajudes per a joves investigadors.  Demana també a les famílies i al sistema educatiu que fomentin l’ interès dels nens i les nenes per indagar.

Maitane vol especialitzar-se en oncologia tant clínica com d’investigació. Tant de bo aconsegueixi molts més èxits científics i personals.

Les altres víctimes de la violència de gènere: nens i nenes orfes

Concentració en record d’una víctima i en suport dels seus fills. Font: eldiario.es

Amb poques hores de diferència 4 menors han presenciat l’assassinat de les seves mares a mans dels seus pares; són els fills de les dues dones mortes a Valga (Pontevedra) i Madrid de 4, 7, 8 i 10 anys amb els quals són ja 32 nens i nenes orfes a causa de la violència de gènere enguany (263 des de 2013 any en què s’inicià el recompte) La llei considera els fills de les dones mortes per violència de gènere com a víctimes directes, però aquests orfes s’enfronten a múltiples obstacles que podem resumir en la manca d’ajudes als familiars que els acullen i cap seguiment de la seva problemàtica per part de l’administració. Són evidents les conseqüències emocionals de la seva situació que demanen atenció psicològica i suport escolar; però fins i tot l’administració no és ràpida a l’hora de gestionar la pàtria potestat d’aquests nens i nenes a les seves famílies o de donar-los suports econòmics. En molts casos se’n fan càrrec les àvies maternes, sovint amb escassos recursos i, per tant, és important que l’administració vetlli perquè tots aquests nens i nenes cobrin una pensió.

L’últim crim masclista

Avui hem conegut l’assassinat d’Alba, mare de 2 nens a mans del seu marit de qui s’estava separant. La mort, que ha tingut lloc a primera hora del matí a la població de Valga, Pontevedra,  ha estat presenciada pels fills petits de la parella. Però aquest assassinat, que fa 41 en la llista dels comesos enguany, ha estat acompanyat de les morts violentes de Sandra i Maria Elena, germana i mare de la víctima. Aquestes altres dones, mortes per la mateixa raó, VIOLÈNCIA MASCLISTA, no formaran part de les estadístiques oficials perquè tan sols entren en el recompte oficial les parelles de l’agressor. I les penes que haurà de pagar per elles l’assassí seran menors.  Violència a la llar, diran alguns. I es quedaran tan amples.

Renia Spiegel, una altra Anna Frank

És a punt de publicar-se El diario de Renia Spiegel     ( Ed. Plaza y Janés). Renia era una jove polonesa jueva de 14 anys i mig que va escriure un diari on recollia els seus sentiments, vivències, poemes que li agradaven i enamoraments. El va començar el 31 de gener de 1939 i l’última entrada és del 25 de juliol de 1942, un mes abans de fer els 18 anys, poc abans de ser executada pels nazis al mig del carrer. Quan es va crear el gueto de Przemyl el juliol de 1942, Spiegel va formar part dels 24.000 jueus que hi foren engarjolats. Amb tot, dues setmanes després, gràcies al seu xicot Zygmunt Schwarzer, va poder escapar   i evitar així l’enviament cap a un camp de concentració; es va  amagar a l’àtic de l’oncle d’aquest, conjuntament amb els pares del seu amic. Pocs dies després,  arran de la denúncia d’un informador, la policia nazi va matar  l’adolescent amb els pares de Schwarzer.  Zygmunt,  un altre supervivent dels camps de concentració, va aconseguir fer arribar el diari als EEUU ( on van fugir també la mare i la germana de la Renia) i després de dècades, ara ha vist la llum. Ha estat traduït del polonès original a l’anglès i serà publicat simultàniament en 10 països 80 anys després de la mort de la seva autora.

Encara viu la germana de Renia, Ariana, que ara es diu Elisabeth Bellak i va ocultar durant dues dècades la seva història fins i tot als seus fills. Ella i la mare es van convertir al catolicisme després de poder sobreviure a l’holocaust. La seva història ( en realitat la de tota la família) és objecte d’una pel·lícula,  Broken dreams, dirigida per Tomasz Magierski i que compta amb el suport de l’ONU.

Com diu la propaganda promocional de l’editorial, aquest diari és Un testimoni  de vida profundament  humà, verídic  i impactant. Un llegat de poesia i amor.

Juntament amb el d’Anna Frank i la parisina Hélène Berr, aquests diaris són el retrat instantani d’un món que no és jutjat sinó testimoniat i suportat amb humanitat, tristesa, amor, dolor o ràbia, Tot escrit amb una precisió exempta a les memòries, perquè tots sabem que la memòria és imprecisa.

Els alumnes de les universitats nordamericanes contra les beques a dones

Ens congratulàvem dels avenços, els darrers anys, per atraure noies a les  carreres STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (programes,  beques, seminaris i premis per  millorar l’ equilibri de sexes a les a aules universitàries ). Però el futur  d’algunes d’aquestes iniciatives corre perill als Estats Units perquè ara ells, els homes,  es reivindiquen com la nova minoria. Així ho manifesten alguns estudiants, professors i grups conservadors de la societat civil. El departament  d’ Educació ha obert  20 investigacions a universitats i colleges de tot el país  ( Yale, Berkeley, Princeton … ) per determinar si els seus programes violen el Títol  IX, la llei que exigeix  als centres que reben subvencions  federals a no discriminar por raó  de sexe, com al·leguen els denunciants.

Se senten discriminats !!!!. Ells diuen que en estudis com ara Educació o Infermeria, per justícia i igualtat,  caldria que els homes rebessin més ajudes ja que són poc representats en aquestes branques.

El pioner  en aquesta batalla és el professor de la Universitat de Michigan i analista del think-tank conservador American Enterprise Institute, Mark Perry, que defineix el fenomen  com  “un apartheid de gènere”. Va denunciar les sales d’estudi  per a dones,  els premis de la seva universitat per a estudiants STEM de sexe femení … i ara la lluita ja és a escala nacional amb denúncies a més de mig centenar de campus.  Com que a Biologia i Medicina, hi ha  més dones que homes,  sosté que ja no es pot parlar de desigualtat en els estudis STEM. Obvia, evidentment, que la desigualtat persisteix en moltes altres branques; només hi ha un 18% d’estudiants noies d’ Informàtica o un 20% d’enginyeries segons la National Science Foundation.

Tot indica, doncs,  que una nova lluita és oberta per a les dones.

Irene Polo i Roig, una dona que es va fer ella mateixa

Irene Polo és una altra d’aquelles dones que, sense tenir-ho fàcil, va fer de periodista, publicista i representant teatral i tot en en període molt breu de temps.

Va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1909 i es va suïcidar a  Buenos Aires, el 3 d’abril de 1942 . Tot i que la seva formació fou autodidacta i la situació econòmica familiar era difícil, va ser una de les primeres dones periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30. Va iniciar la carrera periodística l’any 1930 a la revista Mirador i l’exercí  fins a l’any 1936. Publicà a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora. Els seus articles tocaven totes les temàtiques: moda –introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot… – reportatges de denúncia social –la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida dels treballadors immigrants… – o d’alerta política –com el reportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de Acción Nacional, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir. Abans de dedicar-se plenament al periodisme,va  treballar com a cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. El gener de 1936 sortí de Santander a bord de l’Orinoco amb destinació a Amèrica, com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu.  Quan la companyia es va dissoldre, l’any 1939, Irene Polo, que no podia tornar a Barcelona finalitzada la guerra civil, va quedar exiliada a Buenos Aires, on treballà com a traductora del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena, i va ser directora de publicitat de les perfumeries Dana.