Categoria: Masclisme

Molta expectació davant la sentència en un cas mediàtic. Un jugador de futbol famós acusat de violar una noia al bany d’un espai reservat d’una discoteca de la part alta de la ciutat.

Els jutges han considerat provat que la noia va ser violada amb ús de força física i que, malgrat que en les imatges prèvies aportades per la defensa, ella va ballar i es va petonejar amb ell i va entrar voluntariament al reservat, en un moment determinat allà dintre va dir no i, per tant, va ser penetrada forçadament sense el seu consentiment. Una victòria per a totes  les noies i dones a les quals se’ls reconeix el dret a gaudir del seu cos fins al punt que elles desitgin i, segons la lectura de molta gent, una victòria aconseguida per la llei del “només sí és sí” que posa en valor el consentiment ( ara no s’ha de provar, com abans, que t’has resistit a la violació). Però també una certa decepció per la pena imposada: “només 4 anys i 6 mesos”. Sembla ser que, justament perquè els fets es van produir abans de la modificació de la llei, s’ha imposat una pena per la franja baixa, molt per sota dels 9 anys que demanava la fiscalia i encara més dels 12 que denanava l’acusació. Evidentment, la defensa vol l’absolució i això buscarà en el recurs, tot i que els jutges han refusat l’atenuant d’embriaguesa i sí ha comptat en la seva decisió la indemnització de 150000 euros ( suficient si parlem dun milionari?) L’acusació també demanarà revisió de la sentència. Veurem, finalment, com queda. Però de moment, els jutges li han dit a la noia “et creiem”.

Es deien Xavi i Noa i tenien 10 i 7 anys. Van ser trobats morts juntament amb el seu pare en un pis d’Horta. Quan els agents hi van arribar, el pis feia molta pudor de gas i estava completament segellat. L’home va encendre un braser i va posar roba sota les portes per tal que no es renovés l’aire. Tots tres eren a la mateixa habitació.

Els agents van anar al pis del pare després que la mare de les criatures donés l’avís, cap a les 18 h, que la seva exparella, amb qui no podia contactar, no li havia tornat els nens després de Reis i que tampoc els havia dut a l’escola. L’avís de la mare va arribar en paral·lel amb una alerta dels veïns, que van trucar al telèfon d’emergències a la tarda alertant que la finca feia molta pudor de gas.

Segons un estudi realitzat per la psicòloga i forense Sonia E. Vaccaro, creadora del terme violència vicària , amb la col·laboració de l’ associació Psicologia Feminista i la Junta d’ Andalusia, Violència vicària: un cop irreversible contra les mares, aquesta violència extrema cap a les dones que consisteix en causar-los el dolor més gran tot manllevant la vida dels seus fills, ha produït 53 assassinats de menors entre el 2000 i el 2021 (a partir del 2013 es recullen oficialment aquestes xifres, les anteriors s’han recopilat de sentències judicials). L’estudi assenyala que els homes veuen els seus fills com a simples instruments per fer mal a la dona.

Ja fa més d’una setmana dels lamentables episodis protagonitzats pel president de la Real Federación Española de Fútbol, Luis Rubiales en la cerimònia de lliurament de les medalles i la copa a les campiones. L’individu, aferrant-se al seu càrrec, ha arribat a culpabilitzar la víctima manipulant unes imatges que tergiversen allò que va ser públic i que tots vam poder veure, el fet que, impròpiament, va fer un petó a la boca a una de les futbolistes de la selecció, Jenny Hermoso. Això després de celebrar la victòria de l’equip de dones tocant-se l’entrecuix en un gest que tots interpretem. Els ous als quals apel-lava només els tenia l’entrenador que havia estat rebutjat per moltes de les jugadores cridades.
Tot s’ha embolicat moltíssim, s’han produït declaracions de tot tipus, la majoria en defensa de la noia. També dimissions de persones que treballen a la Federació que en principi semblava que defensaven Rubiales, però que finalment li donen l’esquena. Tot el cas ha trascendit mundialment i s’ha popularitzat el hastag #SE ACABO.
Després de tot plegat i tot esperant que la situació es resolgui amb l’apartament definitiu de Rubiales i la seva cúpula, una cosa queda clara: són inacceptables les actituds masclistes i misògines com les que va demostrar aquest tipus en públic i que, segurament, formen part dels motius de les 15 jugadores que es van negar a ser convocades per la selecció. Ara ja són 80 les jugadores que en un comunicat han fet saber que no hi aniran mentre la cúpula entorn Rubiales no canviï. Entre elles hi ha, per descomptat, les 23 que han estat capaces, malgrat tot, de guanyar la copa al mundial. Ara la premsa, part de la qual va qualificar les jugadores díscoles de “niñatas, caprichosas, malcriadas y chantajistas”, s’adonen per fi que ja n’estaven tipes de ser menystingudes, més mal entrenades i molt pitjor pagades i  valorades que els seus companys homes. I és que, segurament, entre els periodistes homes que predominen a la premsa esportiva també es donen les mateixes actituds masclistes.

L’univers del futbol és molt fosc, mou massa diners i hi ha massa interessos. No genera valors, sinó beneficis. per això en el seu si es donen tants casos de racisme – de tant en tant algú explota – i de masclisme. Esperem que aquests lamentables successos serveixin, pel cap baix, perquè tots puguem fer un pas endavant en la igualtat de justícia entre homes i dones.

Acabo de llegir el llibre El invencible verano de Lliliana escrit per la mexicana Cristina Rivera Garza que, a més de ser un homenatge a la seva germana LILIANA, estudiant d’arquitectura i víctima de femenicidi als 20 anys a mans d’un xicot despitat el 1990, és un veritable cop de puny que et fa adonar de la magnitud de la tragèdia que ocasionen aquestes morts injustes per a la família i els amics de les víctimes d’aquests depredadors.

La veu de Liliana, que havia quedat dipositada en caixes desades per la família, incapaç de superar aquell dolor insuportable, es va alçar en forma d’escrits, cartes i pensaments i també els testimonis dels qui la van conèixer i estimar, en demanda de justícia, per a ella i per a tantes dones desaparegudes i ultratjades a Mèxic – i a molts altres països de tot el món.

Ni els pares, ni la germana, ni els parents ni els molts amics i amigues de Liliana, ni ella mateixa van poder identificar, denunciar i lluitar contra la violència sexista que caracteritza tantes relacions de parella que es basen en un sistema patriarcal.

En el cas de Liliana, l’assassí va ser identificat: Angel González Ramos, un noviet des dels temps de la preparatòria que insistia a no deixar-la anar,  tot i que ella hi volia trencar definitivament perquè, segons la frase d’Albert Camus, havia descobert que en el més profund de l’hivern, hi havia un invencible estiu. González Ramos, però, va decidir que Liliana no tindria una vida sense ell i la matinada del 16 de juliol de 1990 va entrar subreptíciament al seu apartament d’estudiant i la va asfixiar amb el coixí. Posteriorment es va donar a la fuga i encara avui dia no ha estat trobat. No només va acabar anb la vida de Liliana, també amb la de tots i totes els que l’estimaven.

Amb aquest escrit vull sumar-me a l’homenatge a la seva memòria, perquè cap ni una de les moltíssimes dones víctimes de la xacra del masclisme no poden ser oblidades.

He conegut aquesta dona per la sèrie Pioneras de Movistar. Podem situar Francisca de Pedraza a Alcalá de Henares a finals del  segle XVI. Fou òrfena, humil, va patir violència masclista i va aconseguir que la justícia ho reconegués el 1624. Sembla ser que va morir després, en una data indeterminada.

Com a òrfena es va formar, excepcionalment per a una nena pobra, al col·legi de donzelles òrfenes del  huérfanas del convent de San Juan de la Penitencia, fundat a Alcalá de Henares pel cardenal Cisneros el 1508. Preparaven les nenes per ser monges o el matrimoni, i els donaven un petit  dot. La seva educació fou decisiva pels fets que viuria en la seva vida adulta.

Es va casar el  1612 amb Jerónimo de Jaras, amb qui va tenir dos fills. Però el 1619 va denunciar el marit davant la justícia civil i posteriorment davant instàncies eclesiàstiques perquè en rebia maltractaments. Després d’uns anys d’insistència, el 1624 va obtenir de la jurisdicció  universitària   una sentència  de separació matrimonial i la devolució del seu dot, a més de  l’equivalent  a una ordre  d’allunyament. El seu ha estat considerat un precedent històric de l’actual lluita contra la violència masclista.

El 2016 l’Asociación de Mujeres Progresistas d’Alcalá de Henares va crear  el “Premio Francisca de Pedraza contra la violencia de género” per tal de reconèixer aquelles persones, col·lectius, entitats o institucions  que destaquin  en la prevenció i eradicació de la violènci contra la dona.

El 2019 Ignacio Ruiz Rodríguez va publicar el llibre Francisca de Pedraza. O El Triunfo De Una Mujer Del Siglo De Oro Frente A La Violencia Machista. 

Per què cal ser feminista?

«Mentre les dones no tinguin els mateixos drets que els homes només es pot ser feminista».

Aquesta afirmació és de l’escriptor i periodista Xavier Bosch.

La Mònica, una dona de 28 anys i la seva filleta Ciara de 3 van ser assassinades pel company i pare de 27 anys al seu domicili d’Esplugues de Llobregat el mateix dia de Reis. Les va ofegar i després d’intentar suïcidar-se va trucar la policia. Segons les investigacions de la policia catalana, arran dels testimonis de l’entorn familiar de la víctima i del presumpte assassí, l’home no havia acceptat que ella se’n volia separar.

Lamentem aquestes morts com la de les 55 dones de tota edat i condició que van morir a mans de les seves parelles o exparelles l’any 2019.

Això és violència masclista i cal eradicar-la, malgrat que alguns no vulguin acceptar el terme. I per cert, l’homicida de les dues últimes víctimes és de nacionalitat espanyola, com la majoria dels autors de les morts de l’any passat. No fem cas d’informacions volgudament fal·laces.