Categoria: Violència de gènere

Una joven prometedora és la història d’una dona traumatizada por un succés  tràgic viscut per la seva millor amiga qui, després de veure truncada la seva trajectòria vital, decideix castigar agressors sexuals en potència. La directora i guionista Emerald Fennell s’arrisca per a compondre aquest  relat sobre trauma, abusos i cultura de la violació. I tracta aquest tema tan delicat amb indignació i ràbia. La pel·lícula és una cru?lla de drama i comèdia negra que va més enllà del rape and revenge (subgènere del terror que va de dones violades  que es vengen dels seus agressors).  Algunes altres directores han intentat desactivar- lo, reinventar-lo, trencar-lo. Per exemple, Revenge (Coralie Fargeat, 2017), Amulet (Romola Garai, 2020) o M.F.A. (Natalia Leite, 2017). De totes, però,  la que ha anat més lluny, fins al punt reformular el subgènere, és Fennell. Per la seva habilitat per reflectir l’univers inquietat i infantil d’una dona la vida de la qual va quedar estancada, malgrat que era realment una “jove prometedora”, després del succés viscut. I, sobretot, per la intel·ligència amb què es qüestiona la idea de la revenja com a catarsi o com a curació.

Cal destacar la magníficainterpetació de Carey Mulligan. 

La Canadian Woman’s Foundation (Fundació Canadenca de Dones) va difondre aquests moviments de la mà a través de Tik Tok. Va  esdevenir un codi universal per tal  que les dones que pateixen  violència de gènere puguin demanar ajuda sense que l’agressor se n’adoni. És el que va salvar una noia estatunidenca de 16 anys que havia estat segestada. I és el que ha servit per alertar de la seva situació a una dona en un centre de salut al quoal havia anat amb la seva parella que, com ella ha explicat després a la policia la sotmetia a abusos psíquics i físics.

L’objectiu de la difusió del gest per part de la Fundació no és altre que aconseguir que les dones puguin alertar altres persones del perill en què es troben sense que l’agressor se n’assabenti. Per això el gest proposa que allà on puguin i,  com que la difusió es va fer durant el confinament per la pandèmiasi, durant una  vídeotrucada a amistats  o familiars, les dones que pateixen maltractament aixequin la mà i estirin els dits per, tot seguit, ficar el dit polze al palmell i acabar tancant completament el puny.

Mireu el vídeo que va donar a conèixer el gest: https://youtu.be/AFLZEQFIm7k 

Un estudi del Centre d’Eestudis Demogràfics de la UAB  indica que les europees menors de 50 anys triguen 1,7 anys a sortir d’una relació violenta. I, paradoxalment, els països nòrdics tenen una prevalença alta en violència física i/o sexual en parella que, a priori, no encaixa amb les polítiques igualitàries que es duen a terme en aquells països; tot i això és en aquestes zones on elles més denuncien i visibilitzen aquesta situació. Un dels països on l’exposició a la violència de gènere és més alta és Moldàvia (3 anys), a Finlàndia arriba als 2,9 i a Espanya a 1,2.

Àfrica i Àsia occidental són les zones on les dones pateixen durant més anys el maltractament. A Àfrica la mitjana és de 6 anys i a Àsia 4,3; a Oceania arriba als 3,4 anys i a Amèrica del Nord i del Sud la mitjan es de 2,6 anys.

Els dos països del món on s’allarga a més anys l’exposició de les dones a la  violència de les seves parelles són la República Democràtica del Congo i Afganistan (11,4) i aquell on l’exposició és menor és Suïssa (0,7)

L’objectiu de l’estudi és posar de manifest fins a quin punt la convivència amb la violència masclista té una profunda i llarga repercussió sobre la salut de les dones ( un ampli ventall de malalties físiques i psíquiques) i integrar aquest indicador per tal que s’utilitzi per dissenyar les polítiques públiques d’ajuda a ls víctimes.

Qüestions fonamentals que determinen que les dones puguin escapolir-se d’aquesta violència són la inversió dels estats en els serveis d’atenció a les víctimes, l’oferiment de sortides concretes i possibles a les dones que veuen la seva vida en perill i, sobretot, la legislació de cada país.

L’Audiència Provincial d’Osca confirma que un home condemnat per quatre delictes de maltractaments habituals cap a la seva exparella i els seus tres fills que sumen un total de set anys de presó, una ordre  d’allunyament de quatre anys per cada un i tres condemnes d’inhabilitació de la pàtria potestat de cinc anys, pugui reprendre el contacte amb els menors de 16, 14 i 10 anys a finals del proper any, després de només 5 anys de la condemna.

L’home és Luis Antonio Irzo, llavors  conseller  del Partit Popular a Osca i, malgrat l’abultada condemna i que  la sentència va ser confirmada per l’Audiència Provincial i el Tribunal Suprem, mai no va entrar a la presó. El jutge es va basar en el fet que cap de les condemnes superava els dos anys de presó i les va commutar per 510 dies de treball a la comunitat els quals, segons la seva exparella, mai no va arribar a realitzar. L’home no es va penedir dels fets ni els va reconèixer. Les penes d’allunyament i prohibició de visites als fills també van ser considerades com una de sola en comptes de sumar-se.

Després de suportar 12 anys d’insults i humiliacions, per consell d’una amiga, la dona va gravar 18 hores de la convivència habitual en 37 vídeos. No deixen  dubte de la brutalitat i ensanyament amb què era tractada tant ella com els fills, que tenien aleshores 11, 9 i 6 anys. En el judici es van decretar  la suspensió de la pàtria potestat per a ell, la prohibició que s’apropés a menys de 500 metres de qualsevol membre de la família i la suspensió immediata de les visites als menors. Tot i així, de fet res d’això s’ha acomplert.

El cas d’aquesta dona és paradigmàtic per demostrar l’afirmació que la violència masclista no té ni edat ni classe social; durant molt de temps la dona no va ser conscient que el que patia eren maltractaments. Eren per a molts la parella ideal, ell amb una carrera política en el PP local, ella metge de família a la sanitat  pública. No responia al perfil que hom ha construït de la dona maltractada ( dependència econòmica del marit, sense estudis, poques relacions)  Alguns sectors de la societat d’Osca la van culpabilitzar de les desgràcies familiars en haver fet pública la situació i, d’altres li recriminaven no haver denunciat abans.

Malgrat l’orde d’allunyament, es va obligar els menors a realitzar durant un any una terapia de revinculació, que pretenia  millorar les relacions amb el pare maltractador. Paral·lelament es van decretar visites  vigilades entre el pare i els fills en un punt de trobada familiar. Els nens es negaven a fer-les, però els informes emesos  pel punt de trobada sostenien que la mare condiciona els fills i impedeix la revinculació amb el pare. Ara, els nens no entenen  que la justícia els obligui  a veure els seu pare maltractador. Quan s’aixequi la restricció, el gran serà a prop de la majoria d’edat i s’hi podrà negar, però les nenes ho hauran de fer.

El cas exposat no és un exemple aïllat, sinó un patró de discriminación que es veu en molts casos: “la benevolença amb què es jutja les conductes dels homes maltractadors i la duresa cap a les dones que intenten protegir els seus fills”. Recordem el cas de Juana Rivas qui va entrar a la presó  per complir els dos anys i mig de condemna per sostracció de menors.

A  Anglaterra algunes dones van oferir refugi a d’altres, desconegudes, per por que augmentés la violència masclista després de la final de l’Eurocopa.
Una campanya improvisada en xarxes socials va possibilitar que la gent oferís  casa seva a dones temeroses de patir agressions per part de les parelles després dels partits.

La nit de la final de l’Eurocopa ( que, recordem, va acabar guanyant Itàlia per penaltis) Kate Flood, de l’est de Londres,  va tuitejar: Qualsevol dona de l’est de Londres que estigui preocupada per la violència masclista aquesta nit que m’enviï un missatge directe (òbviament tenim un espai limitat, però si alguna altra dona pot oferir el mateix espai segur, siusplau que ho faci). Les  ofertes es van multiplicar per Nottinham, Bristol, Plumstead…, amb gent que s’oferia fins i tot a pagar el viatge en Uber o a anar a recollir-les on calgués.

Les xifres mostren que la violència masclista augmenta quan hi ha partit, un  estudi publicat el 4 de juliol pel     Centre for Economic Performance de la London School of Economics ho confirma. El futbol i el consum d’alcohol servirien de catalitzadors d’aquesta violència ( és a dir, no el futbol sol, sinó el futbol més el consum d’alcohol ) i diverses organitzacions i fins i tot membres del Govern havien alertat  del perill  durant la final de l’Eurocopa.

Ja durant el Mundial de 2018 l’organització National Centre for Domestic Violence va fer una campanya en què la sang d’una dona agredida formava  la bandera del país sota el lema: “Si Anglaterra rep  una pallissa, ella també  la rebrà”.

Es indubtable que entorn el futbol hem vist conductes inaceptables també pel que fa al racisme. Sense anar més lluny, s’han sentit insults racistes contra els jugadors negres que van fallar els penaltis i “van fer perdre” la selecció anglesa.

A través de Marisela Escobedo, infermera, activista social, mare i, ella també, víctima de la violència contra les dones- hem de denunciar un cop més els feminicidis que es produeixen a Mèxic. Una xacra, cada dia són assassinades 10 dones al país. 1,51 dones cada 100.000.

Marisela va lluitar per posar davant la justícia l’assasí de la seva filla Rubi Marisol de només 16 anys, que vatenir lloc el 2008 a Ciudad Juárez. Ell, la parella de la noia, malgrat haver-se inculpat, va sortir sense càrrecs del judici per “manca de proves” i la mare va dir que no aturaria la seva denúncia de la impunitat judicial; es va instal·lar davant el Palau de Govern  i allí la van matar, en presència d’un altre fill, el 16 de desembre de 2010, ara fa 10 anys.

Avui, aniversari de la mort de Marisela, denunciem la impunitat en què es “resolen” el 97% de feminicidis en un país on la mort de les dones a mans de les seves parelles o exparelles assoleix xifres estratosfèriques.

La Cristina Ortiz tenia 28 anys, estava diplomada en Turisme i vivia, des de feia dos anys, a Southampton (Londres) on va anar amb la seva parella, un home de 29 anys de nacionalitat espanyola i d’origen marroquí ( la seva parella des de feia molt de temps i amb qui compartia el seu projecte de vida).  La relació, però, es va deteriorar i fa dos mesos es van separar;  ell  no ho va pair i va tornar-hi el passat 21 de setembre per  matar-la a ganivetades a la casa on vivia.

Com que aquest assassinat s’ha produït fora d’Espanya, no computa a les estadístiques del Ministerio; nosaltres volem visibilitzar i recordar aquesta noia que ha estat víctima de la violència masclista.

Amb poques hores de diferència 4 menors han presenciat l’assassinat de les seves mares a mans dels seus pares; són els fills de les dues dones mortes a Valga (Pontevedra) i Madrid de 4, 7, 8 i 10 anys amb els quals són ja 32 nens i nenes orfes a causa de la violència de gènere enguany (263 des de 2013 any en què s’inicià el recompte) La llei considera els fills de les dones mortes per violència de gènere com a víctimes directes, però aquests orfes s’enfronten a múltiples obstacles que podem resumir en la manca d’ajudes als familiars que els acullen i cap seguiment de la seva problemàtica per part de l’administració. Són evidents les conseqüències emocionals de la seva situació que demanen atenció psicològica i suport escolar; però fins i tot l’administració no és ràpida a l’hora de gestionar la pàtria potestat d’aquests nens i nenes a les seves famílies o de donar-los suports econòmics. En molts casos se’n fan càrrec les àvies maternes, sovint amb escassos recursos i, per tant, és important que l’administració vetlli perquè tots aquests nens i nenes cobrin una pensió.