L’Audiència Provincial d’Osca confirma que un home condemnat per quatre delictes de maltractaments habituals cap a la seva exparella i els seus tres fills que sumen un total de set anys de presó, una ordre d’allunyament de quatre anys per cada un i tres condemnes d’inhabilitació de la pàtria potestat de cinc anys, pugui reprendre el contacte amb els menors de 16, 14 i 10 anys a finals del proper any, després de només 5 anys de la condemna.
L’home és Luis Antonio Irzo, llavors conseller del Partit Popular a Osca i, malgrat l’abultada condemna i que la sentència va ser confirmada per l’Audiència Provincial i el Tribunal Suprem, mai no va entrar a la presó. El jutge es va basar en el fet que cap de les condemnes superava els dos anys de presó i les va commutar per 510 dies de treball a la comunitat els quals, segons la seva exparella, mai no va arribar a realitzar. L’home no es va penedir dels fets ni els va reconèixer. Les penes d’allunyament i prohibició de visites als fills també van ser considerades com una de sola en comptes de sumar-se.
Després de suportar 12 anys d’insults i humiliacions, per consell d’una amiga, la dona va gravar 18 hores de la convivència habitual en 37 vídeos. No deixen dubte de la brutalitat i ensanyament amb què era tractada tant ella com els fills, que tenien aleshores 11, 9 i 6 anys. En el judici es van decretar la suspensió de la pàtria potestat per a ell, la prohibició que s’apropés a menys de 500 metres de qualsevol membre de la família i la suspensió immediata de les visites als menors. Tot i així, de fet res d’això s’ha acomplert.
El cas d’aquesta dona és paradigmàtic per demostrar l’afirmació que la violència masclista no té ni edat ni classe social; durant molt de temps la dona no va ser conscient que el que patia eren maltractaments. Eren per a molts la parella ideal, ell amb una carrera política en el PP local, ella metge de família a la sanitat pública. No responia al perfil que hom ha construït de la dona maltractada ( dependència econòmica del marit, sense estudis, poques relacions) Alguns sectors de la societat d’Osca la van culpabilitzar de les desgràcies familiars en haver fet pública la situació i, d’altres li recriminaven no haver denunciat abans.
Malgrat l’orde d’allunyament, es va obligar els menors a realitzar durant un any una terapia de revinculació, que pretenia millorar les relacions amb el pare maltractador. Paral·lelament es van decretar visites vigilades entre el pare i els fills en un punt de trobada familiar. Els nens es negaven a fer-les, però els informes emesos pel punt de trobada sostenien que la mare condiciona els fills i impedeix la revinculació amb el pare. Ara, els nens no entenen que la justícia els obligui a veure els seu pare maltractador. Quan s’aixequi la restricció, el gran serà a prop de la majoria d’edat i s’hi podrà negar, però les nenes ho hauran de fer.
El cas exposat no és un exemple aïllat, sinó un patró de discriminación que es veu en molts casos: “la benevolença amb què es jutja les conductes dels homes maltractadors i la duresa cap a les dones que intenten protegir els seus fills”. Recordem el cas de Juana Rivas qui va entrar a la presó per complir els dos anys i mig de condemna per sostracció de menors.
, 2017). De totes, però, la que ha anat més lluny, fins al punt reformular el subgènere, és Fennell. Per la seva habilitat per reflectir l’univers inquietat i infantil d’una dona la vida de la qual va quedar estancada, malgrat que era realment una “jove prometedora”, després del succés viscut. I, sobretot, per la intel·ligència amb què es qüestiona la idea de la revenja com a catarsi o com a curació.
