Més sobre Amina

La jove  de Tunísia que va escandalitzar el seu país amb la seva acció el març de penjar al facebook unes fotografies  en ‘top less’ parla amb el diari  EL PAÍS hores abans de ser empresonada dimarts,  Amina: sola frente a los radicales ( El País, 26 maig) Vol denunciar que el seu país va cap a una dictadura religiosa. Reivindica que el feminisme ha de seguir lluitant a Tunísia per no esdevenir com Afganistan o  Iraq.

El seu empresonament ha motivat que tres militants de FEMEN, dos franceses i una alemanya, es  despullessin  del tors davant les portes del Palau de Justícia de Tunis  alhora que cridaven : Free Amina now! (Allibereu Amina ara!). Portaven senyeres vermelles on es llegia la mateixa frase i als pits hi havien escrit:  “Breast feed revolution” (Revolució alletada). Les militants de Femen, el grup  feminista radical, només havien mostrat el pit aEuropa i brasil, però ara ho han fet per primer cop en un país àrab per Amina.

La notícia a El país conté un vídeo de l’acció de Femen.

La Vanguardia, 29 de maig: LA VIOLÈNCIA MASCLISTA CREIX, QUÈ PASSA?

L’alarma social s’ha activat davant les 4 morts en 4 dies la setmana passada i els 3 intents en tan sols 24 hores. L’entorn de les víctimes i les associacions d’ajuda ho tenen clar: s’han reduït els recursos per al servei de suport a dones i menors i el Govern manca de coordinació per acarar el combat contra el maltractament ( sí que hi ha un rebuig de la violència, però també veiem mesures contradictòries com la voluntat de Justícia de cobrar tasses en els processos de divorci)

En el que va d’any han mort 22 dones ( i s’estan esbrinant altres dos possibles casos) i 24 nens i nenes han quedat orfes de mare.

Hom considera que la llei Wert d’educació que acaba amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania no ajuda a l’escola – ja des de primària – a lluitar pel rebuig de tot tipus de violència.

Segons dades de l’INE, més de 32.000 dones víctimes de violència el 2011

No totes les dones que pateixen maltractaments denuncien l’agressor, per això és difícil saber el nombre de dones afectades. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha fet púbica una xifra: 32.242 dones van ser identificades com a víctimes l’any 2011 en ser  inscrites al registre central del Ministeri de Justícia ( taxa de 155,7 dones per cada 100.000 dones majors de 14 anys ) Aquesta xifra, a tot el conjunt de l’Estat i per a l’any passat és només la punta de l’iceberg. És evident que som davant d’una xacra social, tot i que alguns – i algunes- ho neguin. Un 50%  de les víctimes tenia entre 25 i 39 anys. I és molt alarmant que una taxa important, 320,3 per cada 100.000, només tenien entre 20 i 24 anys. %%71 de les dones registrades eren menors d’edat i 1.055 tenien entre 18 i 19 anys. El  63% de les denunciants eren espanyoles. Els delictes més freqüents van ser lesions (51,8%), amenaces (21,9%), tortures i altres delictes (15%).

CAL QUE LES ESCOLES I INSTITUTS S’IMPLIQUIN EN LA PREVENCIÓ I ES TREBALLI PER TAL QUE ELS I LES ADOLESCENTS NO JUSTIFIQUIN CAP MENA DE SEXISME.

Podem llegir la notícia sencera al diari Publico.es

Quatre dones mortes a Espanya en els darrers dies

La delegada del govern contra la Violència masclista Blanca Hernández ha anunciat un paquet de 250 mesures per combatre-la (incloses a l’avantprojecte de reforma del Codi Penal que forma part de l’Estratègia Nacional contra la Violència de Gènere): s’aplicaran les mesures de llibertat vigilada també a homes que hagin  complert la condemna ( el jutge podrà imposar-los l’obligació de presentar-se periòdicament allò on es concreti, hauran de comunicar els canvis de domicili i lloc de treball o hauran d’estar localitzables per mitjà d’aparells electrònics) Perquè davant l’augment alarmant de casos fatals es pretén, principalment,  encoratjar la denúncia – tant per part de les víctimes com  del seu entorn. El pla està dotat amb  1,5 milions d’euros per a un període de 4 anys i es proposa també l’actualització dels protocols en vigor com el de valoració policial o la finestreta única a les Administracions autonòmiques que permetés les dones víctimes fer tots els tràmits d’un sol cop. Hi ha d’altres mesures, com podem llegir a l’article (El País, 25 maig)

L’últim dels casos recents va tenir lloc la darrera matinada: un home de 37 anys ha mort la seva exdona de 27 a casa seva a Santander en presència del fill de 4 fills de la parella. Ela havia denunciat l’home el 2011 i va tenir  una ordre d’allunyament fins al gener quan el jutge va aixecar l’ordre després que la víctima renunciés a seguir amb el procés ( com fan moltes de les dones que posen denúncies)

Només cinc de les 22 dones mortes enguany ho van fer ( 2 més que en el mateix període de l’any passat) No ho havien  fet l’estudiant de 19 anys que va ser assassinada dilluns a Lleó ni la dona de 51 anys que va matar el seu home dimarts a Còrdova. I tampoc la noia de 26 anys assassinada a Llodio, Àlava ( a la fotografia, concentració de rebuig)

Aquestes últimes morts han fet pronunciar a Esteban González-Pons, diputat del PP, en un acte  a València:  “Ni un hijo de puta más puede tocar a una mujer”, paraules per les quals ha rebut un fort aplaudiment.  SENSE COMENTARIS !!!

Venda d’adolescents sirianes de famílies fugides per la guerra PER LA GUERRA

Moltes famílies de refugiats a Jordània casen les seves filles adolescents amb homes  d’Aràbia Saudí per costejar-se la vida.

La guerra a Síria dura ja més de dos anys  i a l’entorn d’1.5 milió de persones que es troben a la misèria. Jordània és el país que més desplaçats ha rebut, 532.400.  382.400 viuen fora dels camps de refugiats,  i són hostes incòmodes en un país amb molt d’atur  i on no poden treballar per subsistir. Moltes famílies s’han vist empeses a pràctiques que en països occidentals es consideren venda  de menors o  prostitució encoberta.  Molts d’aquests “matrimonis” acaben en un divorci ja que els homes es cansen de les noies  i les repudien.

Aquest és el cas d’una noia anomenada Reem de 16 anys i casada amb un home de 70 del qual ja s’ha divorciat. ” Em vaig haver de sacrificar per ajudar la meva família. El meu germà és petit i   necessita aliment i bolquers”.  A  Síria,  el seu  pare s’havia unit  a l ‘Exèrcit  Lliure Sirià, per  lluitar contra el règim  de Bachar el Asad, però va ser ferit i fa nou mesos, després que la seva casa fos malmesa en un atac, la família va abandonar Homs, la seva ciutat i  va  anar a Jordània. Reem té tres germans més i, desesperats per la situació econòmica, una alcavota va  concertar el seu matrimoni amb un ric àrab que va prometre a la família 2.000 dinars (2.200 euros) però  va acabar  pagant només  la meitat. Als rics “pretendents ” del Golf Pèrsic les alcavotes els anomenen “donants”. Una d’aquestes alcavotes és  Hala Alí, de 27 anys, també  refugiada, que  és divorciada i mare de tres fills; cobra 50 dinars per “ensenyar” les joves als “donants” i si finalment hi ha casament, 400.  Depenent de l’edat i  el físic, el preu que una família cobra pel matrimoni d’una noia verge  és de fins a 7.000 dinars. Les divorciades es  devaluen. Reem ja té concertada una cita amb un altre “donant”,  aquest de 47 anys. A Jordània l’edat  legal per a contraure matrimoni és de 18 anys i, per tant, aquestes pràctiques són il·legals.

El País (20 maig) A la fotografia Reem i l’alcavota Hala Alí

Rebutgem les declaracions de l’alcalde d’Osaka (Japó)

Toru Hashimoto va justificar l’esclavatge sexual de les dones i noies per part dels militars japonesos a la Segona Guerra Mundial amb aquestes paraules:

“Quan els soldats arrisquen la seva vida (…) i se’ls vol donar un descans, es necessita un sistema de dones de reconfort.” “En aquell moment, era un sistema necessari per mantenir la disciplina militar”.

Els historiadors afirmen que fins a 200.000 dones, principalment de la península de Corea i la Xina, es van veure obligades a oferir relacions sexuals als soldats japonesos en bordells militars. El Japó va demanar perdó el 2007 per l’ús de dones com a esclaves sexuals durant el conflicte bèl·lic, després d’haver sigut criticat pels països asiàtics per haver qüestionat la veracitat dels fets. En defensa seva, el país nipó va recordar que el 1993 ja havien fet una declaració oficial en què s’admetia que els militars japonesos havien obligat dones asiàtiques a l’esclavatge sexual en bordells durant la guerra i s’havien disculpat. No obstant això, alguns polítics conservadors japonesos continuen defensant que no hi ha proves concloents que les dones no fossin prostitutes professionals i qüestionen que patissin abusos per part de les tropes del país.

La fotografia més antiga és del temps en què es van  produir els fets. Els coreans del sud volen demostra-lo per tal de rebre indemnitzacions per a les dones que van ser esclavitzades i encara romanen vives.

L’altra fotografia és de la filipina Tomasa Salinog en la seva declaració davant el tribunal que investigava els fets el 2000.

Ara (15-05-2013)   /  Huffingtonpost ( 15-05-2013)

 

Ciberassetjament

La policia ha detingut a Málaga quatre  alumnes d’ un institut  per assetjar, presumptament,  una companya  a través de les xarxes socials. Els arrestats, majors d’edat, estan acusats d’un  delicte  contra la integritat moral —ciberbullying—i  de danys en vehicle, ja que també van ratllar el cotxe de la  víctima amb els mateixos insults que li deien a Internet .

El ciberaassetjament  o ciberbullying és una modalitat  de l’assetjament  que es  materialitza a   l ‘àmbit  escolar.  La policia, mitjantçant  el Pla  Director per a la Convivència i  Millora de la Seguretat  Escolar, ofereix als alumnes una formació continuada en matèria de prevenció  en delictes les víctimes dels quals són els mateixos menors. Els objectius   d’ aquest projecte  són:

– garantir la seguretat en els  centres educatius,

– eradicar les  conductes  violentes,

– enfortir la cooperació  policial con la comunitat  escolar.

El País (13 de maig)

Tribus que són presons per a les dones

Un cop més, posaem  de manifest la situació d’absoluta dependència i inferioritat de les dones i noies paquistanís respecte els homes fins als punt que solen ser moneda de canvi per pagar deutes familiars, els pares els prohibeixen enamorar-se sense permís o les casen abans de  l’edat legal mínima. El País (11 de maig) A la fotografia, Sombal de 16 anys, segrestada per un pretendent rebutjat.

Homofòbia a les aules

Hem llegit aquesta setmana a El Periodico un article que posa de manifest  la necessitat de combatre l’ homofòbia a les escoles i instituts.   Tant lesbianes com gais, bisexuals i transsexuals són encara objecte d’assetjament escolar per la seva orientació sexual.   El Casal Lambda és promotor junt amb  l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL) del primer estudi  sobre el bullying a homosexuals a  Catalunya. Una de les principals conclusions és que falten molts  més informes sobre la qüestió i que els que s’han fet sobre bullying convencional no serveixen per  explicar l’ homofòbic.

Es també interessant aquest article de Rosa Montero a El País sobre el tema: La homofobia en las aulas que recorda el cas de Jokin Ceberio de 2004  i on podem llegir:  Cualquier cosa que te separe de la masa puede hacerte víctima de su envidia y de sus miedos.

Mostra-denúncia internacional sobre la violència contra les dones.

L’exposició itinerant  Contraviolencias. 28 miradas de artistas, s’inaugura  dimecres  a  la Fundación Canal de Madrid, després de passar per Oslo, Chicago o Tijuana i abans de continuar viatge cap a Johanesburg i Nova York. El projecte, organitzat per la fundació  dels EEUU ART WORKS FOR CHANGEVIENE dels EEUU vol ser un crit col·lectiu contra el terror masclista a través d’obres realitzades, majoritàriament per dones ( hi ha dues aportacions masculines). Les sales de la fundació han canviat el seu color habitual pel rosa ( del feminisme) i el vermell ( de la violència). A l’entrada els organitzadors adverteixen que el seu contingut pot ferir la sensibilitat del visitant.

Un  dibuix de Louise Bourgeois (París, 1911-Nueva York, 2010), única artista morta  de la selecció, és el punt de partida de  la denúncia: veiem la silueta d’una dona  atrapada en un túnel negre, nua, sense braços i amb unes muletes clavades al pit. Simbolitza la resignació callada amb què la dona afronta la violència, amb un somriure com una màscara quotidiana.

Són incloses, entre altres,  Mona Hatoum, Patricia Evans, Luciana Fina o María Magdalena Campos-Pons,  Yoko Ono (Tokio, 1933) i la seva cèlebre performance Cut piece (Pieza de corte), en la qual els  espectadors, amb tisores tallen trossos de la roba negra de l’artista, com en una simbòlica violació  col·lectiva. O Marina Abramovic (Belgrad, 1946) autora del vídeo de 12 minuts Épica erótica balcánica (2005) en el qual  es  representa ella mateixa nua de cintura amunt  amb el seu cabell negre sobre la cara i una calavera amb què es dóna forts cops al pit ( el treball  forma part  de la seva sèrie de denúncies de la guerra dels Balcans i com en aquesta guerra fratricida es va usar l’ultratge a les dones com a arma de e destrucció  massiva.

Són particularment interessants els treballs de l’artista de Pakistà  Maimuna Feroze-Nana (Hyderabad,  1938)que  denuncia les cremes de dones amb querosè al seu país i d’altres veïns. I també el tríptic de la cineasta i fotògrafa senegalesa Fatou Kande Senghor (Senegal, 1971)  ¿Quién entrega esta mujer a este hombre? per denunciar els matrimonis pactats.

Un  dels dos homes que participen en l’exposició, Hank Willis Thomas (Plainfield, Estats Units, 1976), fotògraf publicitari,  proposa  preguntes sense  resposta a ¿Eres el tipo adecuado de mujer? (2007) on  reflexiona sobre el tractament  de la feminitat a la  publicitat, una mera mercaderia  sexual, la dona com a simple objecte en venda.

La fotografia és  del treball de Patricia Evans.