Dora Maar, l’artista plàstica que va embogir d’amor

Henriette Theodora Markovitch,  (Tours, 1907 – París, 1997) – Dora Maar -, va ser una artista (pintora, fotògrafa i escultora), que coneixem per la seva relació amb Pablo Picasso entre 1936 i 1944 que per la seva avantguardista obra. Ara la Galeria Tate de Londres en fa una exposició que, sense dubte, paga la pena veure.

Dora per Picasso
Picasso treballant en el Guernica

Va estudiar fotografia a l’Academie Lothe i a L’École de fotografie de la Ville de París, però en aquell temps la fotografia era una disciplina que no es valorava gaire i la va compatibilitzar amb la pintura i fins i tot la interpretació. Va tenir amistat amb els surrealistes i durant  la dècada dels 30, els seus fotomuntatges  van esdevenir  icones del moviment. Va iniciar una relació amb Picasso ( ella tenia 29 anys i ell 55) que esdevindria turmentosa. Ella era la seva model i mussa i  va fotografiar tot el procés de creació del Guernica i també va retratar el pintor en quatre ocasions. Tenia una forma molt personal de treballar el clarobscur. Quan Picasso es va cansar d’ella i va iniciar una nova relació , amb Françoise Gilot , Dora va començar a mostrar un comportament estrany i paranoic  i va ser ingressada a l’hospital psiquiàtric Sainte-Anne on li van aplicar electroxocs. Finalment va millorar, però va decidir tancar-se en el seu estudi durant molts anys, aïllada del món i va morir el  1997 completament  sola, als 89 anys.

La historiadora i crítica Victoria Combalía (Barcelona, 1952) va dedicar 20anys a escriure la documentadíssima biografia titulada senzillament  Dora Maar (Circe)

 

Descobrim una pintora oblidada: Juana Francés

L’alacantina Joana Concepció Francés de la Campa ( 1924-1990) va patir un franquisme que impedia les dones tenir èxit en l’esfera pública i les 4reduïa a tasques subalternes i a l’entorn de la llar. Tot i així, quan ca començar a despuntar va ser utilitzada pel règim,  per  mostrar a l’ estranger  la vitalitat de la pintura espanyola. Va ser inclosa a la Biennal d’Alexandria de 1959 i a la de Venècia de 1960, va participar a la col·lectiva del Guggenheim Museum de Nova York ( Before Picasso; after Miró ), també  de 1960, i a la de la Tate Gallery de Londres de 1962 ( Modern Spanish Painting ), però ben aviat va ser bandejada, ja sigui per la seva relació amb el pintor ja reconegut Pablo Serrano, vint anys més gran, o bé per la seva pintura tendent a la introspecció i contemplació, en franca contradicció amb l’informalisme dels artistes contemporanis com Tàpies i Saura, que s’impregna de valors com la força bruta i l’heroïcitat. El 1957 s’uneix al grup El Paso, que constituïa l’avantguarda de la pintura espanyola, però un any més tard n’és expulsada, juntament amb Manuel Rivera. En solidaritat, també Serrano va sortir del grup. Sempre han estat silenciats els motius de l’expulsió. Algú apunta que Saura, qui pretenia Francés, va sentir-se incomodat quan ella el va rebutjar.

Ara la galeria Mayoral de Barcelona recupera l’obra d’aquesta artista silenciada i ens ofereix 14 obres seves dels anys 1958-1961, del període informalista. La trajectòria posterior d’aquesta pintora tan oblidada pels grans museus nacionals s’allunya de l’informalisme i s’acosta a una nova figuració.

Benvingudes iniciatives com la de la galeria Mayoral perquè ens ajuden a desentranyar el masclismeimplícit en l’art i, paradoxalment, també en artistes avantguardistes.

Lola Anglada, una altra dona exemplar que cal reivindicar

Dolors Anglada i Sarriera  (Lola Anglada), nascuda a  Barcelona el  1892 i morta a  Tiana el   1984,   fou una dibuixant i narradora infantil. Una dona republicana i nacionalista, l’obra de la qual es pot llegir des del punt de mira feminista. Renuncià al matrimoni i a la maternitat, a ser una dona típica, tal com corresponia a l’època, fets que l’acaben portant a una inevitable soledat

Així doncs, parlem d’una dona radical i molt crítica, tant en qüestions d’art com en la vida personal i en política. Col·laborà en diverses revistes infantils, com ara En Jordi, En Patufet, La Nuri (fundada per ella mateixa) o La Mainada. El personatge que l’ha fet més coneguda, “El més petit de tots“, és un símbol d’identitat nacional de l’època. També col·laborà amb les seves il·lustracions amb Francesc Curet i Payrot en el escrits que aquest feia al Diario de Barcelona.

Veremadora

Mai va voler que el seu llegat sortís de Catalunya ni ella marxar-ne malgrat el perill que corria. Algunes de les seves obres són al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu d’Història de Barcelona.

Si actualment no és tan coneguda com es mereix és, probablement,  per la seva filiació republicana i catalanista, això la va bandejar durant l’època franquista; és per això que cal redescobrir-la.

  Lola Anglada a l’Associació d’Escriptors en llengua catalana

 Imatge del 1937 El més petit de tots.
LOLA ANGLADA: MEMÒRIES 1892-1984 (DIPUTACIÓ DE BARCELONA) 2015

Biografia il·lustrada de Lola Anglada publicada per la Diputació de Basrcelona, amb pròleg de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Crítica del llibre a l’ARA

Concha García Zaera, una dona a qui l’edat no ha posat límits

Aquesta valenciana de 88 anys ha estat reconeguda pels seus dibuixos digitals fets  amb el software de edició  fotogràfica Microsoft Paint. Les seves  composicions d’estil  realista, entre les quals destaquen nombrosos paisatges i objectes, són considerades obres de pixel art.

Tot i que la seva vocació com a dibuixant ve d’antic, fou gràcies a la descoberta del paint i la difusió dels seus dibuixos a les xarxes socials (en especial Instagram, on supera   els 158.000 seguidors ), per la qual cosa l’han  anomenat L’àvia instagrammer, que  ha esdevingut un autèntic fenomen viral.

Tant és així que la seva interpretació del  cartell de la pel·lícula El retorn de Mary Poppins ha estat utilitzada per Disney per  promocionar  l’estrena del film. La companyia,  li va demanar l’encàrrec.  Normalment dibuixa paisatges i animals, per això pintar un rostre va ser tot un repte.

ARA ( 19/12/18) Concha, l’àvia ‘instagramer’ que ha conquistat Disney

Hilma Af Klint, la pintora que va trencar amb la figuració

Vaig conèixer ahir la petja d’una pintora sueca que va trencar amb la figuració per mostrar el món espiritual més enllà de la realitat física.

Es tracta de  Hilma Af Klint (1862-1944) qui va deixar prop de 1300 pintures que pocs, fora del seu cercle íntim, havia pogut veure;  per desig d’ella mateixa aquestes no es podien fer públiques fins 20 anys després de la seva mort.

Els seus quadres abstractes, abans que Malévitx, Mondrian o Kandinski, van ser exposats el  1986 a Los Ángeles i van provocat estralls ( com en d’altres exposicions successives) sobretot pel fet de ser ella una dona i per la seva inclinació envers l’espiritualitat.

Ara el Guggenheim de Nova York li dedica una gran mostra centrada en els seus anys clau, de 1906 a 1920, que anomena Pintures per al futur.

Ella sentia atracció per l’esoterisme, com també va atraure Kandinski i Mondrian. Amb d’altres dones artistes va fundar el 1896 el grup de Les Cinc que es reunien per fer sessions d’esperitisme i meditació on practicaven l’escriptura automàtica. Dècades més tard, els surrealistes també van fer aquestes pràctiques, referides al subconscient. Fruit d’aquestes  sessions de relació amb els esperits, Af Klint va realitzar les Pintures per al Temple ( 193 obres realitzades entre 1906 i 1915). La sèrie, a la qual seguiren d’altres que responen a la mateixa base filosòfica i artística,  suposa una de les primeres representacions abstractes en l’art: símbols, visions, formes geomètriques i orgàniques que investiguen l’essència de l’univers.

 

Aportacions de les dones a la cultura artística i científica

Maria Sybilla Merian y Alida Withoos: mujeres, arte y ciencia en la Edad Moderna (Editorial: Universidad de Cantabria, colección Analectas)

Catàleg  d’una exposició  que dona a conèixer un aspecte poc apreciat de la   producció  cultural dels segles XVII i  XVIII: el dibuix científic. A través d’una observació  curosa i amb tècniques molt  depurades, dones i homes de tot Europa van investigar i representar  la natura  a color sobre paper, amb notòria qualitat  artística. Aquests dibuixos  són part  de les grans col·leccions científiques de l’època. Les aportacions de les dones al desenvolupament  de la botànica o l’entomologia van  ser reconegudes i valorades, però el seus llegat  és encara poc conegut pel   gran públic.

Dues d’aquestes artistes-naturalistes són Maria Sibylla Merian (Franckfurt 1647-Amsterdam 1717) i  Alida Withoos (Amersfoort, ca. 1661/1662- Amsterdam 1730). Es  conserven en el Real Jardín Botánico vint-i-un dibuixos que els són atribuïts,  mai s’han exposat a Espanya. Van  arribar el 1785 a la cort  de Carles III; eren   part  de la col·lecció  científica comprada al metge  i naturalista holandès Jan le Francq van Berkhey (1729-1812).

  L’exposició d’aquestes obres permet  difondre aspectes de la història de l’autoria i  del col·leccionisme científic, i també mostrar les aportacions de les dones a la cultura artística i científica.   L’exposició té lloc al  Paranimf  de la Universitat de Cantàbria fins al 19 de gener  de 2019. 

Exposició de Lee Miller a la Fundació Miró

L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ens acosta al   moviment surrealista. La fotògrafa nord-americana Lee Miller i el seu company, l’artista anglès Roland Penrose, van  una estreta relació amb Joan Miró, qui va tenir un contacte permanent amb l’escena britànica fins a l’exposició monogràfica l’any 1964  a la Tate Gallery.

Elizabeth Lee Miller (Nova York, 1907 – Anglaterra, 1977) va ser una fotògrafa  artística i de moda. Durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit a Nova York, es va traslladar a  París i es va convertir en fotògrafa ; durant la Segona Guerra Mundial va treballar  com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com ara l’alliberament de París i alguns  camps de concentració.

A la mostra de la Fundació Miró, que podem veure des del fin al trobarem el surrealisme britànic de la dècada dels 30, a més d’obra de la mateixa Miller  una àmplia selecció de pintures, escultures i fotografies d’ autors com   Joan Miró, Man Ray, Paul Nash, Salvador Dalí, Eileen Agar, Max Ernst, Henry Moore, Leonora Carrington, Yves Tanguy i  Roland Penrose , entre d’altres.

L’obra de l’artista silenciada Charlotte Salomon a Barcelona

L’obra de Charlotte Salomon, l’artista jueva que va ser deportada i assassinada als 26 anys al camp de concentració nazi d’Auschwitz,  es pot veure a Barcelona, al Monestir de Pedralbes. L’exposició es titula com la seva gran obra, ‘Vida? O teatre?, i inclou una àmplia selecció del gran conjunt de guaixos  creats durant el seu exili a França (1940-1942), gràcies als quals va superar emocionalment un trauma familiar ( els suïcidis de la seva mare i la seva  àvia la van conduir a refugiar-se en l’art com a via catàrtica i de salvament).

[ Guaix és una pintura opaca soluble a l’aigua, de diferents colors, que ans al contrari de l’aquarel·la, cobreix el suport, generalment paper, cartó o més rarament pergamí. També es diu guaix d’una obra feta amb aquesta tècnica de pintura]

L’obra pictòrica de Charlotte Salomon  es conserva al Jewish Historical Museum d’Amsterdam. Tenim ara l’oportunitat de conèixer l’art  d’una altra dona oblidada per la història no només a causa de la brevetat de la seva vida, sinó també per  ‘la construcció masculina de la història de l’art’. Un dels eixos de la programació d’exposicions del Monestir de Pedralbes és la   recerca i divulgació d’estudis de gènere i espiritualitat, especialment de ‘dones silenciades’. L’exposició  es completa amb  dos audiovisuals que sintetitzen la seva vida a Berlín (fins el 1938) i a França (1938-1942). També es poden veure uns interactius que aprofundeixen aspectes de la seva obra principal que dóna nom a la mostra. La durada de l’exposició és  del 17 d’octubre  fins al 17 de febrer del 2019.

La il·lustradora Maria Rius rep el Premi Nacional d’Il·lustració 2018

 MARIA RIUS CAMPS, Premi Nacional d’Il·lustració 2018

La il·lustradora i dibuixant catalana ha estat guardonada amb el Premi Nacional d’Il·lustració corresponent al 2018, atorgat pel Ministeri de Cultura i Esport i dotat en 20.000 euros. El jurat ha motivat l’elecció de Rius “per la seva extensíssima trajectòria, per l’atemporalitat de la seva obra, pel caràcter serè de la seva il·lustració, sempre en diàleg amb el text i, finalment, per la seva implicació amb el col·lectiu d’il·lustradors”.