Leonora Carrington, una rebel que no va parar de fugir

Leonora Carrington va ser una pintora, escultora i escriptora surrealista. Va desenvolupar una carrera molt interessant i ben  considerada en el cercle surrealista. Va exposar a París i Amsterdam i  a més va estar  fermament compromesa amb el moviment  de resistència antifascista. Defensora del dret  de les dones, va participar en la formació del moviment  feminista a Mèxic on es va establir definitivament quan va fugir d’Europa i de la seva família que la volia internar en un psiquiàtric i on es va relacionar amb els surrealistes espanyols a  l’exili com Buñuel o Remedios Varo.

Leonora, nascuda a Anglaterra el 1917, va ser parella del famós pintor surrealista Max Ernst i, un cop a Mèxic va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz ( company de Robert Capa) amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948). Va morir als 94 anys a Mèxic, el 25 de maig de 2011. Fins que va trobar una mica de pau a Mèxic, estada que només va interrompre per un període en que s’instal·la als EEUU a l’entorn de les revoltes de 1968, no va parar e fugir: dels seus pares,  dels nazis i de la institució psiquiàtrica on la volien internar. Fou “la nòvia del vent” per a Ernst  i “la que ens allibera de la miserable realitat dels nostres  dies” per al cineasta Luis Buñuel. Una  dona indomable, un esperit  rebel, una llegenda. Tot i ser bona estudiant, la seva rebel·lia provocava  que l’expulsessin  de les  diferents  escoles on era inscrita perquè   tenia aversió  innata cap a les autoritats i les institucions de tota mena, no només  religioses.

Bona part de la seva obra prové de la seva rebel·lia contra l’autoritat patriarcal que imposava el seu pare, un anglès victorià, en contradicció amb la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses dels contes que li explicaven la seva mare, la seva àvia i la mainadera, d’origen irlandès. Tot i que Leonora va fugir de la seva família, no va ignorar les arrels. Els seus personatges tenen influència de la mitologia celta, tot fusionat amb el món dels somnis d’origen surrealista i el món mitològic mexicà. A més d’aquesta dimensió màgica i dels somnis cal destacar en la seva obra la influència dels seus viatges i estudis a  Itàlia. Les seves  obres evoquen artistes (El Bosco) i tècniques renaixentistes (el temple). Una altra de les influències que podem percebre en el seus treball és la seva passió per  l’Alquímia.

Una de las frases més significatives que va dir i defineix bé la seva vida i la seva obra és: “Mai em vaig considerar  una femme-enfant com André Breton volia  veure  les dones. Ni vaig voler que m’entenguessin així, ni tampoc vaig intentar canviar els altres. Vaig caure en el surrealisme perquè sí. Mai no vaig preguntar  si tenia dret a entrar-hi o no”.

Coneixem aspectes de la seva vida gràcies als ses llibres semiautobiogràfics La trompeta acústica  i Memòries d’abaix on la frontera entre biografia i ficció és borrosa i l’autora disfressa el seu col·lapse mental sota l’aparença d’un viatge d’autoconeixement. Però  la seva biografia més fidel la va escriure Elena Poniatowska, Leonoraun complert retrat després d’anys  d’entrevistes.

Elena Jordi, actriu que sacsejà la moral de l’època, pionera del cinema a Catalunya

Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi (Cercs, Berguedà, 1882 – Barcelona, 1945), fou una actriu i empresària teatral de vodevil establerta el 1906 amb la seva família a Barcelona on obriren un estanc a la Rambla freqüentat per periodistes, intel·lectuals i bohemis. Entre 1908 i 1914 Jordi debuta al teatre i anà agafant cada cop més protagonisme, després d’actuar en coneguts i atrevits  vodevils francesos va destacar en les crítiques teatrals i obtingué reconeixement del públic. Amb ells va sacsejar els teatres del Paral·llel barceloní i la moral d’una societat encotillada. Va formar companyia pròpia que es va especialitzar en el vodevil popular, particularment els escrits per Santiago Rusiñol amb el pseudònim Jordi de Peracamps.

Mitjançant l’empresa Studio Films, i probablement amb l’ajuda de Domènec Ceret, que dirigia aquesta productora, va entrar a partir de 1916 al món del cinematògraf, primer com a actriu, i més tard com a productora i directora, sempre acompanyada en aquesta aventura per la seva germana Tina Jordi. El 1918 va dirigir, produir i també protagonitzar la pel·lícula Thais, de la qual lamentablement no se’n conserva cap còpia. El curtmetratge portava al cine l’òpera Thaïs, de Massenet, que era una adaptació de la novel·la homònima d’Anatole France. El temps i el franquisme van netejar dels llibres d’històrianom com el seu, considerats immorals.

Per tal de recuperar-lo, ha estat realitzat un documental centrat en la recerca d’aquesta pel·lícula i que es proposa el redescobriment d’aquesta excepcional dona. El documental, titulat La voz de Thaïs, ja ha estat rodat i muntat i ara cal cobrir la part de postproducció i els drets d’explotació del material d’arxiu.

Es vol aconseguir que Elena Jordi tingui una làpida digna al Cementiri de Les Corts (actualment no té nom) i que sigui reconeguda com a pionera del cinema i els llibres d’història li rendeixin tribut. A més es pretén que el documental participi en festivals d’arreu del món. Per tot això els autors de la pel·lícula han llençat una campanya de mecenatge a Verkami.

Pel que fa a la biografia d’Elena Jordi, sabem que va actuar per darrera vegada el 1929 al Teatre Goya i després va desaparèixer del món artístic. Poques coses més de la seva vida a partir d’aquell moment. L’única notícia segura és la de la seva mort a Barcelona i que va ser enterrada el 6 de desembre de 1945 al Cementiri de les Corts. La investigadora Irene Melé Ballesteros va publicar el 2013 una tesi de màster a la University of Massachusetts, «Elena Jordi i el mite de Thais», on s’estudia l’impacte de la pel·lícula homònima estrenada el 1918 i que actualment el director David Casals-Roma ha redescobert.

Tamara de Lempicka, la reina de l’Art Déco

Nascuda amb el nom de Maria Górska a Varsòvia el 1898 en el si d’una família benestant, va rebre una àmplia formació i després del seu matrimoni es va afincar a París on en el món de l’art destacà pels seus retrats en particular femenins i els nus d’ambdós sexes.  Va morir a Cuernavaca, Mèxic el 1980.

Influïda  pel cubisme, va esdevenir l’artista favorita de moltes estrelles de Hollywood i anomenada “la baronesa amb pinzell”. Fou la retratista més reconeguda de la seva generació entre “l’alta burgesia” i la aristocràcia i gràcies a la seva xarxa d’amistats, va  exposar les seves pintures als salons més elitistes del moment.

Les seves dones són etèries, amb vestits vaporosos i dits llargs, fèrries i esculturals. Rep influències de Botticelli, Bronzino, el retrat manierista en general i el cubisme, però sense arribar a l’art abstracte. Curiosament, Tamara emprava aquest eclecticisme o fusió d’estils antics per representar temes actuals, en què les figures porten roba i pentinats d’última moda.

Les imatges més populars del seu art són nus, però també va retratar la seva filla en diverses ocasions i persones relacionades amb la burgesia artística de París i Nova York. També va fer quadres de flors.

Actualment la firma Phillips de Londres subasta Figura bocetada sobre fondo dorado, un inusual quadre  pintat cap a 1930 el preu del qual de sortida és de 845.000 euros. És una composició que conté totes les  influències de l’artista, des del cubisme i el manierisme italià fins al glamour  del Hollywood clàssic.

 

Victorina Durán, una artista pionera que va defensar l’amor lliure

Nascuda a Madrid el 1899, Victorina Durán fou una escenògrafa i figurinista espanyola, catedràtica d’Indumentària i Escenografia del Conservatorio Nacional i pintora avantguardista associada al surrealisme dels anys vint i trenta. Després del seu exili a l’Argentina, fou directora del Teatro Colón de Buenos Aires.
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid entre 1917 i 1926 on va compartir  estudis amb Maruja Mallo,  Dalí  i Rosa Chacel, i va guanyar l’any 1929 la càtedra d’Indumentària i Art Escenogràfic, essent la primera dona a obtenir  aquest càrrec a Espanya.

Va destacar com a artista del bàtik (una tècnica d’estampació tèxtil que prové de l’illa de Java i consistent a pintar teles aplicant diverses capes de cera i de tint) amb què obtingué importants premis tant a nivell nacional com a l’exterior i va formar part de la delegació espanyola a la Gran Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. Formà part del grup de dones intel·lectuals i artistes reunit per María de Maeztu per fundar el Lyceum Club Femenino. Feminista convençuda, potser va formar part de l’anomenat «Círculo Sáfico de Madrid» juntament amb Rosa Chacel, Elena Fortún i Matilde Ras

Col·laborà en la creació del TEA (Teatro Escuela de Arte), i realitzà vestuaris i decorats per a diverses companyies de teatre i pel·lícules espanyoles de l’època, creant una innovadora barreja d'”avantguarda i costumisme popular”.

Després d’esclatar la Guerra civil espanyola, al 1937 acompanyà Margarida Xirgu al seu exili americà i residí a l’Argentina on va desenvolupar els càrrecs de directora artística dels teatres Colón i Cervantes. Com a pintora exposà a l’Uruguai, Brasil, Xile, Alemanya, França, entre d’altres països.

Tornà a Espanya el 1949 per col·laborar amb Dalí a l’obra Don Juan Tenorio i a partir d’aquesta data, viatjà amb freqüència a Europa i a la dècada de 1980 es va instal·lar de forma definitiva a Madrid, on va morir als 93 anys d’edat. En el seu epitafi figura la següent llegenda: «No sé si habré dejado de amar por haber muerto o habré muerto por haber dejado de amar». En les seves memòries deixà expressada la seva «apasionada militancia en el lesbianismo en el contexto de una España rancia e intolerante».

El 2019 Idoia Murga i Carmen Gaitán, van recuperar aquestes memòries, fins aleshores inèdites, en una edició crítica publicada per la Residencia de Estudiantes, Mi vida. Al tercer i últim volum, «Así es», explica les seves  vivències amorosas. Al pròleg hi llegim:

«No sé si habré conseguido que esté claro y patente que en estas historias hay varias mujeres, de tipos diferentes, que han querido, que han AMADO a otra mujer, la mayoría por una sola vez en su vida, pero esta sola vez ha sido de manera verdadera y sincera». Afirma també que encara que els fets «son todos vividos y verdaderos, los nombres y los lugares están muchas veces cambiados», ja que considera que no té  «derecho a provocar escándalo, buscando un éxito editorial».

Tot i l’ocultació dels noms reals, pels contextos i cronologia, les investigadores sostenen  que és més  que probable que Victorina Durán mantingués  relacions  amb Margarita Ruiz de Lihory, Irene López Heredia, María del Carmen Vernacci, Margarita Xirgu i Hélène Bouvier. És per tant clara la seva defensa de l’amor lliure i de la necessitat de visibilitzar sense estigmes l’homosexualitat.

Carmen Tórtola Valencia, una ballarina de llegenda

El musical Tórtola ( les Naves del Español a Madrid) ens fa conèixer aquesta dona, ballarina, pintora, feminista, republicana, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, misteriosa i llegendària que va fascinar el públic i intel·lectuals europeus de principis del segle XX.

 

Carmen Tórtola Valencia (Sevilla,1882 – Barcelona, 1955) es va traslladar a Londres amb els seus pares, però en marxar ells a Mèxic on moririen prematurament, ella va  créixer amb una família de l’alta burgesia anglesa que la va acollir. Va iniciar la seva carrera com a ballarina en aquesta ciutat l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea, l’any 1913 i dos anys després a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica, per a alguns massa atrevides, van ser ben acollides pels artistes i intel·lectuals de l’època.

Des 1908 a 1930, va actuar a Europa, Estats Units i Sud-amèrica amb gran èxit. Forma part d’un elenc de ballarines (Amalia Molina, Antonia Mercè i Luque, La Argentinita, Pastora Imperio ) a les quals aporta exotisme i alguns elements procedents del music-hall. S’inspirà en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, de moda a inicis del segle XX. Algunes de les seves danses són La Serp  o  La bayadera, d’inspiració oriental  i La Tirana, de folklor espanyol. Enric Granados va dedicar-li una dansa, La Gitana, l’any 1915 i el pintor Rafael Sala va realitzar-li un retrat, conservat a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Va ser el rostre del producte estrella de la casa Myrurgia, la línia  de cosmètica Maja, per a la qual fou retratada per  Zuloaga i Rubén Darío la va immortalitzar  com “la bailarina de los pies desnudos.”
Defensora de l’autonomia femenina i enemiga de qualsevol límit que es volgués imposar a la dona, va ser una activista contra la cotilla la qual va qualificar com a “presó dels encants femenins”.

En abandonar la dansa es va recloure a la seva casa de Sarrià, Barcelona, fins a la seva mort l’any 1955; vivia acompanyada per la seva secretària i filla adoptiva Ángeles Vila-Magret (en realitat, la seva parella) i rodejada de la seva col·lecció d’art i records com a gran ballarina. Fou enterrada al Cementiri del Poblenou (Dep. III, panteó 12). Al barri de Sarrià de Barcelona dona nom a una petita plaça

La Biblioteca de Cataluña conserva les partitures de les seves  coreografies i el seu llegat és al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Ha estat recentment redescoberta per autors com Luis Antonio de Villena, Miguel del Arco, la biògrafa María Pilar Queralt del Hierro (Tórtola Valencia. Una mujer entre sombras, de Lumen – 2005) o Begoña Tena, lletrista del musical anteriorment esmentat.

Coneguem María Luisa Puiggener, una altra pintora en l’oblit

María Luisa Puiggener (Jerez de la Frontera, Cadis, 1867-1921)  Aquesta pintora andalusa obtingué fama i reconeixement en l’àmbit artístic sevillà de principis del segle XX, però el fet de ser dona en un món artístic bàsicament masculí aleshores i, potser, per conrear estil i temes en desús ( tenia el defecte de no ser modernista) expliquen que aviat caigués en l’oblit. Filla d’un editor, impressor i periodista,  va gaudir d’una educació il·lustrada gens comuna en la seva època.

En les  dues primeres dècades  del segle XX va fer més de vint  exposicions on mostrava una obra de tall  costumista propera a la pintura social ( com Escena de empeño o Una joya, datada cap al 1900 i que es mostra a la fotografia) la qual li atorgà en vida premis i reconeixement per part de la crítica, que en destaca la qualitat artística. Es evident que en aquella època els prejudicis masclistes inflavaloraven el talent creatiu de les dones. Mireu que va escriure un dels  crítics  del moment sobre el quadre Una artista (h. 1903): “Firmólo sin su nombre de pila y nadie podía averiguar que fuese una mano femenina la que lo trazara, tal era el vigor con que estaba ejecutado“. El fet que la pintora firmés amb la inicial del seu nom –“L. Puiggener”– va contribuir a generar polèmiques: “Ha producido animados debates porque nadie quería convencerse de que la mano experta segura que había pintado esos cuadros fuera la de una mujer”.

El cert és que en un temps en què a la societat els papers establerts per a les dones eren molt reduïts en l’àmbit cultural,  María Luisa Puiggener va contribuir a visibiltizar les dones creadores  en les  exposicions  artístiques i especialment pel que fa a guardons.

Tot i així, malgrat aquest èxit en vida, actualment és difícil el reconeixement de la seva producció artística.

Maria Blanchard, una altra de les grans pintores oblidades

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la  seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per  Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.

  

Aurelia Navarro, una pintora que va acabar en un convent per pintar-se nua

Acabo de llegir al diari Público la història de la pintora AURELIA  NAVARRO ( Granada, 1881-1968) El seu autoretrat Retrato de señorita va ser rebre la Medalla de Bronce a l’Exposició Nacional de Bellas Artes de 1906,  però el seu Desnudo femenino de 1908 va tenir conseqüències nefastes ja que desafiava el paradigma del seu temps (les dones no podien assistir a classes de nus, per exemple) Curiosament, l’obra guanyadora d’aquell any fou La musa gitana, un nu femení de Julio Romero de Torres. La família adinerada d’Aurelia la va abocar progressivament a l’obscurantisme, li havia permès dedicar-se a la pintura com a afició, però preparava per a ella un destí molt més convencional: matrimoni i fills i, davant l’escàndol que provocà la seva obra, va rebutjar que anés a Roma becada per la Diputació de Granada a instàncies del seu professor i només li va permetre  participar en concursos menors. Finalment, Aurelia va ingressar  com a monja en un convent de Còrdova, de l’Ordre de les Adoratrius Perpètues del Santíssim Sacrament,  el 1923. Curiosament, tot i que va romandre al convent més de 40 anys, la seva sobtada vocació no podia predir-se en la temàtica dels seus quadres primerencs, mai de tema religiós, i sobretot en les ambicions artístiques dels primers anys.
El cas d’Aurelia Navarro no és, malauradament, excepcional; en societats conservadores l’èxit artístic d’una dona es veia perillós.

Aquest autoretrat nu actualment és exposat al Museo del Prado a l’exposició temporal Invitadas

Exposició de 31 dones artistes invisibilitzades a Figueres

El Museu de l’Empordà de Figueres mostra l’obra quasi desconeguda de 31 creadores, nascudes entre 1830 i 1939, vinculades en algun moment amb la comarca. L’exposició s’anomena  Pintar, crear, viure. Dones artistesa l’Alt Empordà (1830-1939) i és oberta del 3 d’octubre al 10 de gener. Podem fer una visita virtual.

L’Escala. Caterina Albert

Algunes d’aquestes dones mai no es van atrevir a exposar, d’altres només van treballar fins que es van casar i la majoria no s’atrevia a signar amb el seu nom. Totes van patir en general les crítiques d’homes que van veure les seves obres. Per exemple, el diccionari Ràfols cataloga la producció de Caterina Albert –qui com a escriptora dins de l’anomenat “ruralisme mascle” va signar amb el pseudònim Víctor Català– “dins del més  genuí corrent d’art naif”. Una altra de les artistes recuperades, Magda Folch, primera professora dona a l’institut de Figueres, va respondre al periodista Manuel del Arco, qui s’havia  referit a la seva condició femenina, amb rotunditat: “A l’art no hi ha sexe, o es fa bé o es fa malament”.

Autoretrat. Remei Martínez Marí

La majoria de les 31 dones  pertanyen a classes mitjanes o altes, algunes van poder rebre classes i d’altres van poder dedicar-se a la creació perquè comptaven amb mitjans i, sobretot, un espai propi; però a la majoria el matrimoni i els fills o la projecció pública dels seus marits van acabar per invisivilitzar-les.

La temàtica de moltes de les obres d’aquestes dones gira a l’entorn dels espais domèstics, apareixen moltes criatures i dones. Un cas  molt singular és el de Mey Rahola de Falgàs, reivindicada com a pionera catalana de la fotografia artística dels  anys 30, la guerra i la derrota la va obligar a exiliar-se.

Fotografia d’atleta de Mey Rahola de Falgàs (1936)

Un dels noms més coneguts és el d’Ángeles Santos Torroella, que triunfava amb  18 anys, però a qui  el pes de la família i després del seu marit pintor y luego de su marido, el pintor  va  acabar eclipsant. També s’inclou Àntonia Gironès Bofill, mare dels Pichot.

 

El catàleg inclou 31 minibiografies amb informació inèdita i ampliable. Hi figura també Gala, no només com a creadora sinó en tant que inspiradora de Paul Eluard i Salvador Dalí.

Kati Horna, la fotògrafa hongaresa que va captar l’horror quotidià de la guerra civil espanyola

KATI HORNA, de soltera Deutsch, va néixer el 1912 en un petit poble proper a Budapest, en una família de banquers d’origen jueu. La seva mare va tenir clar el seu llegat: estudis en el seu camp d’interès que li permetessin tenir  una professió i valdre’s per ella mateixa. S’interessà per la fotografia,  com els seus amics Robert Capa i Emerico Weisz, i als 18 anys s’instal·là a Berlín on s’integrà a la vida intel·lectual a l’entorn de Bertold Brech fins que el 1933, en començar les persecucions de jueus,  després d’una breu estada al seu país, viatjà a París on va treballar per a l’agencia Agence Photo. S’interessà per l’ús de la fotografia per construir relats en seqüències, així com pel collage i el fotomuntatge involucrant-se amb el surrealisme.

La fotografia de la caricatura de Hitler en un ou n’és un bon exemple.

El 1937, durant la revolució espanyola, el seu compromís polític i el desig que la fotografia servís per a difondre el que estava passant la van portar per diferents ciutats espanyoles i catalanes. A Barcelona va retrobar-se amb el seu amic Robert Capa i  va realitzar  encàrrecs de propaganda de la C.N.T.  i per a diferents revistes anarquistes, com Libre StudioUmbral, i especialment Mujeres libres.  Així com la fotògrafa italiana  Tina Modottitant al front com a la reraguàrdia preferia fotografiar imatges de la vida quotidiana que escenes bèl·liques, com la que il·lustra. Va fer també moltes fotografies de l’èxode cap a l’exili en finalitzar la guerra civil. Fou una de les primeres dones fotoperiodistes.

Durant la guerra va conèixer l’escultor i il·lustrador anarquista José Horna (. 1912-1963) que treballava per a revistes i premsa republicana, amb qui es va casar el 1938. Amb ell va treballar en alguns collages, fotomuntatges i sèries fotogràfiques.

El 1939, amb el triomf franquista, Kati passà la frontera francesa. José Horna ho va fer també, com a part de l’exèrcit republicà. Va romandre internat en un camp de concentració fins que Kati el va poder alliberar i junts van arribar a París. Allà van treballar uns mesos de nou per Agence Photo, però amb l’arribada dels nazis a França, ambdós van exiliar-se a Mèxic on van viure fins a la seva mort. La de Kati es produí el 2000. Van vincular-se a artistes d’adscripció surrealista, al marge del muralisme imperant en la vida  artística del país.

Les fotografies que Kati va fer de l’Espanya en guerra no van ser visionades aquí fins al 1979; la seva primera exposició individual no va tenir lloc fins al 1992. Des de  llavors  ha rebut nombrosos homenatges i exposicions. El 2014 es va organitzar la primera gran retrospectiva del seu treball al Museo Amparo de Puebla  ( Mèxic) i al Jeu de Paume a París.

Fotografies del blog    Fotógrafas Olvidadas