L’Institut de Sant Antoni ha volgut homenatjar la dona pagesa amb una instal·lació d’un mural de l’artista Aida Miró.
El mural visibilitza el llegat i la lluita de la dona pagesa a Eivissa. El paper de les dones pageses, una figura que al llarg de la història ha estat, en molts casos invisible, però que ha estat clau per al desenvolupament de la vida rural a l’illa.
Anna Turbau, la fotoperiodista que als anys setenta va fotografiar un poblat gitano a Pontevedra, el psiquiàtric de Conxo a Galícia, les manifestacions dels treballadors de les drassanes a Vigo o les condicions de vida a la presó de dones de Wad Ras a Barcelona, ha mort als 76 anys, justament quan el seu treball començava a obtenir el reconeixement merescut. A la passada edició de la fira Arco, va ser representada per primer cop a la galeria Nordés i la Generalitat ha anunciat l’adquisició d’obres seves que han entrat a formar part de la Col·lecció Nacional.
Nascuda a Barcelona, va realitzar bona part dels seus projectes a Galícia. Va estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana i a Elisava, i posteriorment es va interessar per la fotografia. Un dels seus primers treballs la va portar al Raval barceloní, tot mostrant la pobresa i marginació que el franquisme volia ocultar. Posteriorment va passar quatre anys a Galícia i les seves fotografies es van fer ressò dels conflictes laborals i socials dels primers anys de la Transició. De retorn a Catalunya va treballar com a fotògrafa per al nou nat El Periodico de Catalunya i va fotografiar alguns projectes cinematogràfics de la seva parella, Llorenç Soler, i d’altres de l’escena teatral. El1983 va entrar a treballar per al setmanari Actual i el 1985 fou contratada per TV3 com a ajudant de realització a programes educatius i culturals.
El 2017 es publicà el llibre antològic sobre la seva etapa a Galícia Anna Turbau. Galicia, 1975-1979, editat pel Consello da Cultura Galega, que va acompanyar l’ exposició del mateix nom. També ha estat objecte dels documentals, La mirada de Anna, i Detrás del instante
L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure 48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.
Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice, a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890 exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta, però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit, Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.
La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època, una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.
Des d’ahir 5 d’octubre podem veure l’exposició Som aquí! Les dones en el disseny, 1900 – avui que ofereix un estudi crític dels èxits i les condicions de treball de les dones dissenyadores durant el segle passat.
La mostra presenta objectes creats per protagonistes femenines en diferents àmbits del disseny que van des del moble, l’interiorisme, el disseny gràfic i la il·luminació fins al tèxtil, la ceràmica, la joieria i fins i tot objectes de jocs infantils. Entre les dissenyadores pioneres que s’hi inclouen hi ha l’arquitecta i dissenyadora francesa Charlotte Perriand, qui va treballar en l’estudi de Le Corbusier; la polifacètica dissenyadora italiana Gae Aulenti, la italobrasilera Lina Bo Bardi, la irlandesa Eileen Gray, dissenyadora de mobles coneguda per incorporar el treball de la laca i una de les primeres dones reconegudes internacionalment en el món del disseny industrial o la cubana nacionalitzada mexicana Clara Porset que treballava amb materials i formes artesanals mexicans.
L’exposició és una producció del Vitra Design Museum de Weil am Rhein (Alemanya) i arriba al Disseny Hub Barcelona amb una ampliació centrada en el disseny espanyol. Per tant, es dedica un àmbit a les dissenyadores pioneres de les dècades dels anys 1960, 1970 i 1980 amb una seixantena de noms. També s’incorpora un àmbit que planteja el disseny per a les dones, amb peces contemporànies.
L’espai KBr de Fundación MAPFRE acull l’exposició ‘Tina Modotti, México al otro lado de la cámara’, la més àmplia realitzada fins ara sobre l’artista militant antifascista que va tenir una vida de pel·lícula.
Nascuda a Údine, Italia, el 1896, TINA MODOTTI es va instal·lar a Mèxic en una època en què destaquen noms mítics com els artistes Diego Ribera i José Clemente Orozco, amb els quals va compartir amistat i va fotografiar els seus cèlebres murals. Va morir a Ciutat de Mèxic el 1942.
Gran exponent de la fotografia social compromesa i avantguardista, la seva obra fou rescatada de l’oblit al seu país a partir de la dècada dels 70. Actualment, la mostra que s’exibeix té per objectiu tant fer-la conèixer no només per la seva vàlua artística sinó també pel seu paper com a revolucionària i militant antifeixista.
Fins al 3 de setembre, hi podrem veure 250 fotografies, algunes d’inèdites, a més de material documental i una de les pel·lícules que Modotti va protagonitzar a Hollywood. També obres de fotògrafs del seu entorn , com Edward Weston, a qui va conèixer després d’emigraf amb la seva família a San Francisco (EE UU)
Després de viure en diferents ciutats europees, el 1934 va assistir al final de la Segona República a Espanya. Durant la Guerra Civil va assumir la coordinació del Socorro Rojo, ocupant-se de treure del país dels anomenats nens de la guerra, va atendre com infermera els ferits als hospitales i va fer activitats propagandístiques. Després de creuar els Pirineus sense res, juntament amb milers d’espanyols i altres exiliats polítics, va retornar a Méxic, on va morir el 1942 a causa d’un infart als 45 anys.
En el su afany per despertar consciències, Modotti va captar imatges que denuncien les injustícies i honoren els desposseïts, moltes amb finalitat propagandística.
Ethel Stark, (Montreal, 1910 – 2012) va ser violinista i directora d‘orquestra d’origen jueu, que va aconseguir crear i dirigir la primera orquestra Sinfònica per a dones. Ella tenia 29 anys el 1940 quan va fundar l’orquestra, que va dirigir fins al 1960, arribant a signar un contracte per actuar al Carnegie Hall el 1947.
Ethel sempre va fer notar que la satisfacció que sentia pel contracte per tocar al Carnegie Hall no ho era tant per a ella i els seus mèrits com pel fet que era la traducció directa de la popularitat i èxit de l’orquestra de dones músiques, la qual cosa significava un reconeixement que finalment s’acceptava que hi ha lloc per a les dones a la música.
El 2012 David Gutnick del programa CBC Radio One The Sunday Edition va produir un documental de ràdio sobre la Montreal Women’s Symphony Orchestra. S’hi pot escoltar l’orquestra i els segments d’entrevistes amb Ethel Stark i els músics Pearl Aronoff (Rosemarin), Lyse Vezina i Violet Grant States. que va ser la primera dona negra en una orquestra simfònica canadenca i la primera música simfònica de dona negra que va tocar al Carnegie Hall.
Beatrix Potter (Londres, 1866-Sawrey, Lancashire, 1943), va ser una escriptora i il·lustradora anglesa de literatura infantil i una botànica significativa. El seu personatge més famós és en Pere Conillet (Peter Rabbit).
Filla d’una família benestant, des de ben petita es va interessar per la botànica i els animals. Un oncle va intentar que ingressés com a estudiant als Reials Jardins Botànics de Kew, però va ser rebutjada pel fet de ser dona. Tot i això, aquestes dificultats no van ser una barrera a la seva curiositat innata pel seu entorn. La base per als seus projectes i històries van ser els petits animals i mascotes que introduïa furtivament a casa seva o que podia observar durant les vacances familiars a Escòcia. Potter va ser una de primeres persones a suggerir que els líquens eren una relació simbiòtica entre els fongs i les algues, però el seu únic intent per publicar els seus estudis va topar amb noves dificultats. El seu oncle va haver de llegir l’estudi davant de la societat científica, ja que no s’hi admetien dones.
Gran il·lustradora i creadora d’històries, també en el vessant literari va tenir dificultats per la seva condició de dona. Quan la van animar a publicar el seu relat The Tale of Peter Rabbit, va haver de lluitar per trobar un editor fins que, per fi, van acceptar la seva publicació el 1902. El llibre i les obres que el van seguir van ser molt ben rebuts i ella va començar a obtenir ingressos propis per les seves vendes. Beatrix es va implicar sentimentalment amb el seu editor, Norman Warne, cosa que va mantenir en secret, ja que els seus pares eren contraris que es casés amb qualsevol que necessités treballar per viure. Warne va morir de leucèmia abans que poguessin prometre’s, la qual cosa la va separar encara més dels seus pares.
Al llarg de la seva carrera literària, va acabar publicant 23 llibres, que es van publicar en petit format, fàcils de fer servir i de ser llegits pels nens. Va deixar d’escriure al voltant de 1920 a causa de la seva mala visió, encara que la seva darrera obra, The Tale of Little Pig Robinson, es va publicar el 1930. Va dedicar els seus últims anys a una granja d’ovelles que va comprar a Lake District, (Anglaterra). Li agradava el paisatge i amb els beneficis de la venda dels seus llibres, juntament amb l’herència dels seus pares, va comprar grans extensions de terra, que després va acabar heretant el National Trust.
L’any 1913, Beatrix Potter es va casar amb el seu advocat, William Heelis, amb qui no va tenir fills. Va morir a Sawrey (Lancashire) el dia 22 de desembre de 1943 a l’edat de 77 anys.
Amb motiu del 8-M, ha tingut lloc la segona edició del projecte “Rodando por la igualdad”, un certamen nacional de vídeos en TikTok per la igualtat de gènere. En aquesta ocasió, un total de 30 municipis i una Mancomunitat s’han unit a la iniciativa de Cortoespaña, impulsada per a fomentar la creativitat audiovisual, la reflexió i la capacitat crítica respecte a una igualtat real entre dines i homes.
El primer premi, dotat amb 1.000 euros, l’han guanyat Liena Vicente i Elma Palomar, de Saragossa, per la seva creació «Octavo piso», que reflecteix les desigualtats de gènere amb una noia que puja esgotada 8 pisos per l’escala mentre que un noi arriba al mateix lloc còmodament en ascensor i que tanca la porta a la noia, que queda endarrerida malgrat el seu esforç.
El segon premi, de 500 euros, l’ha aconseguit Alba Olivares Guisado, de la localitat sevillana Alcalá de Guadaíra, per un vídeo on un grup de dones i homes canten i ballen al ritme de les cançons «Ella», de Bebe, i «Mil mujeres», de Belén López, Arkano i Jorge Pardo, tot denunciant situacions masclistes. Acaben amb el missatge: «Ha arribat l’hora del respecte i la igualtat perquè totes les dones mereixen llibertat».
El tercer premi, de 400 euros, ha estat per a l’eivissenca Yasmina Santos Ordóñez pel seu vídeo «Aquelarre», on un grup de dones a la platja, canvien la corona de princesa per una armadura lila, empoderant-se per alliberar-se, tot demanant a les companyes i els companys que els ajudin a vèncer el drac, per tal de derribar les torres que pretenen tancar-les.
BENVINGUDES TOTES LES INICITIVES QUE AJUDEN A FOMENTAR LA IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES I SOBRETOT QUE IMPLIQUEN I S’ADRECEN A LES I ELS JOVES.
Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 – Nova Jersey, 1968), directora de cinema francesa. Tot i que sempre s’ha considerat que els Georges Méliès va ser el primer a tot el món a exercir aquest ofici, en realitat ho fou Guy, així com és també la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema narratiu.
Va ser pionera en l’ús dels efectes especials, la ciència-ficció fílmica, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, attrezzo, muntatge, caracterització…) i fundadora del que més endavant s’ha considerat la professió de productor executiu.
Va filmar més de mil pel·lícules curtes al llarg de la seva vida, de les qual se’n conserven 350, i fundà diverses productores a França i Estats Units, com Solax Estudis a Flushing, Nova York. Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades. Malgrat la marginació que va patir per part dels historiadors pel fet de ser dona, en el context de l’època va ser apreciada i admirada pels professionals del sector.
Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràfica: westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica…
També interessada en qüestions de gènere, sovint feia pel·lícules amb heroïnes femenines actives i aventureres. Va subvertir construccions socials i tabús, escrivint pel·lícules que tractessin les convencions de gènere com una estructura social per després desconstruir-les. Va fer diverses pel·lícules de temàtica lleugerament feminista carregades d’humor, en què explorava la comèdia, com Les Résultats du féminisme (1906), La Femme collante (1906) i Madame a des envies (1907), una pel·lícula que protagonitza ella mateixa fent d’una embarassada que intenta satisfer els seus capritxos robant una piruleta a un nen. A l’any 1912 també va produir In the Year 2000, una nova versió de Les Résultats du féminisme que no es conserva actualment.
El 1913 va escriure Woman’s Place in Photoplay Production, un article on denunciava l’exclusió que tenien les dones dins el mon del cinema, paralel·la a la conversió del cinema en el negoci rendible i mitjà de comunicació massiu per excel·lència que coneixem. I és ben cert que, tot i que va ser una cineasta prolífica, actualment segueix sent una gran desconeguda dins de la història del cinema, cosa que va preocupar la mateixa Alice Guy en els darrers anys, tot veient la seva inexplicable absència del registre històric de la indústria. El rescat de la seva figura històrica no va començar fins fa quinze anys, per això no és difícil trobar-la apartada en els llibres més antics del cinema, tot i que cada vegada més està sent normalitzada com a fundadora del cinema d’acord amb els coneixements històrics a partir, sobretot, de 1995-1999.
La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.
La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca. La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.
Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…
És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.
