Matilde Escalas i Xamení, la compositora i intèrpret mallorquina oblidada

Matilde Escalas i Xamení  (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada  provisionalment com a  professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. Tambéa l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament  forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses,  mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos,  habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou  una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

Loïe Fuller i la “Dansa Serpentina”

Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament  amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.

Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per  executar la seva dansa, Loïe Fuller portava  un vestit  de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes  de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els  braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop  que feia un moviment, el color de la llum canviava.

Va servir de model dels artistes  francesos  Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans  Lumière van  filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema  George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.

A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia,  refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.

Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncanpionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.

Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou  lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.

Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica  que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.

Lee Miller, la reportera de guerra que va fotografiar els horrors de l’holocaust

El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC sobre la vida de la model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra Elizabeth Miller (1907-1977). Properament, Kate Winslet la interpretarà en un biopic basat en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill.

Nascuda a Nova York i descoberta pel fundador de la revista Vogue, durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit, fins que va arribar a París i, a banda de ser mussa de Picasso, es va convertir en fotògrafa artística i de moda; durant la Segona Guerra Mundial va treballar com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust als camps de concentració de Buchenwald i Dachau I, just en sortir d’aquest últim el 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi on havien  cremat més de 32.000 persones, es va colar a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, i es va fotografiar a la banyera amb les  botes plenes del fang sota la dura mirada de la fotografia de Hitler qui s’havia suïcidat el dia abans.

Després de la guerra, tot  i que va seguir treballant, ocasionalment com a model i sobretot de fotògrafa, es va casar i va tenir un fill, les imatges dels camps no la van abandonar mai i la van dur a una depressió cada cop més profunda. Quan va tenir el seu fill Antony, va pràcticament abandonar la seva activitat fotogràfica, i en aquella època va ser coneguda com a Lady Penrose ( cognom del seu segon marit i pare del seu fill).  El 1949 es va traslladar a viure a Farley Farm, a Sussex (on va residir fins a la seva mort a causa d’un càncer el 1977) i malgrat l’estrès posttraumàtic i la depressió, encara es va formar com a cuinera; la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017.

Miller mai en va parlar gaire, de la seva tasca com a reportera de guerra, i no fou fins anys després de la seva mort que el seu fill va descobrir el seu llegat a les golfes de casa seva. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar, conservar i promoure l’obra de la seva mare.

Laurence des Cars, la primera dona al capdavant del Louvre

  • La historiadora d’art especialitzada en el segle XIX, Laurence des Cars es converteix en la primera presidenta del Museu del Louvre de París en els seus 228 anys d’història.
  • Per primera vegada des de la seva creació després de la Revolució Francesa el 1793, el Museu del Louvre de París estarà dirigit  per una dona.  Laurence des Cars té 54 anys i actualment presideix  el Museu d’Orsay.
  • La historiadora s’enfrontarà a grans desafiaments al capdavant del Museu del Louvre, víctima col·lateral de la crisi sanitària. El 2020, les visites es van desplomar el 72% i les pèrdues d’ingressos ascendeixen a més de 90 milions d’euros. Un dels grans desafiaments, doncs, serà recuperar els nivells de visites del museu anteriors a la pandèmia. Sobretot es planteja seduir la població més jove. Vol obrir-se al món d’avui explicant-los el passat. Pretén també continuar amb  la lluita contra l’elitisme que envolta la institució, una batalla iniciada pel seu antecessor, Jean-Luc Martinez.

En la mort de la pintora i gravadora Roser Bru

La pintora i gravadora Roser Bru ha mort a Santiago de Xile als noranta-vuit anys. Nascuda a Barcelona el 1923, va arribar a Xile el 1939, a setze anys, després d’un primer exili al costat de la seva família a París.

L’any passat Roser Bru va rebre la Creu de Sant Jordi, però, a causa de la covid, la recollí Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, a petició de la pintora mateix, que havia donat suport a aquesta fundació.

El mateix any de l’arribada amb el Winnipeg (vaixell que el 1939 va impulsar  el poeta PabloNeruda arran de la guerra del 1936-1939 per a personalituats relacionades amb el govern republicà que havien d’exiliar-se) Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 va entrar en el Grup d’Estudiants Plàstics al costat d’artistes com un altre català, José Balmes (més tard, degà de l’Escola de Belles Arts), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.

I ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica: en una primera etapa (1960-1973), associada a l’informalisme abstracte; i més tard (1973-1988), a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials que visqué Xile.

Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en “atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, una demostració efectiva de la seva vigència”.

Margaret Michaelis, la fotògrafa del Barri xinès de Barcelona

L’abril de 1934 el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), seguidors catalans de l’avantguarda que en aquells ümoments representava, entre d’altres, Le Corbusier – el qual impulsaria la gran obra del grup, el Pla Macià, batejat en honor del president de la Generalitat – va contractar la fotògrafa anarquista i jueva Margaret Michaelis (Dzieditz, Polònia 1902 – Melbourne, Austràlia 1985) qui durant 5 dies del mes d’abril de 1934 va realitzar unes imatges que posteriorment van ser exposades el juliol d’aquell mateix al subsòl de la Plaça Catalunya, a la mostra La Nova Barcelona. Ara, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona recupera aquelles imatges a l’exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es pot veure fins al 31 d’octubre.

Michaelis va captar l’essència del barri amb empatia i voluntat de denúncia, així va reflectir la manca de ventilació, la brutícia dels patis interiors i el sobreaprofitament dels balcons, plens de trastos i galliners. La fotografia adjunta capta la Rosita, una prostituta al portal d’un dels molts meublès de la zona

Margaret va viure a Barcelona entre l’any 1933 i 1937, fugint de l’ascens al poder del partit nazi alemany i en marxar en plena guerra civil, va iniciar un periple europeu que la va portar finalment a Austràlia, on va viure fins a la seva mort.

Pràcticament oblidada per la historiografia de la fotografia d’avantguarda, la seva obra és lliure  i moderna, no defuig la denúncia i  el compromís social tot i no ser exempta de bellesa i sensibilitat.

 

L’arquitecta Matilde Ucelay, doblement reprimida, per dona i per antifranquista

La madrilenya Matilde Ucelay (1912-2008) va ser la primera dona arquitecta d’Espanya. La seva mare, gran amiga de Federico García Lorca, va pertànyer al Lyceum Club Femenino i va ser una de les fundadores de la  companyia de teatre Anfistora. Va estudiar batxillerat a l’Institut Escola i la carrera de piano. El 1931 va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Madrid juntament amb Lali Úrcula, que no va acabar la carrera, i Cristina Gonzalo. Matilde Ucelay va realitzar dos cursos en un, per la qual cosa fou la primera arquitecta del país. Un cop finalitzada la guerra civil i com a conseqüència de la seva participació  a la Junta de Gobierno del Colegio de Arquitectos de Madrid el 1936, va ser jutjada diversos cops en consell de guerra i depurada professionalment por la Dirección General de Arquitectura, acusada d’”auxilio a la rebelión”.  Va ser sentenciada el 9 de juliol de 1942 a inhabilitació a perpetuïtat per a càrrecs públics, directius i de confiança, amb prohibició per a l’exercici privat de la professió durant cinc anys i indemnització de 30 000 pessetes. El títol obtingut el 1936 no li va ser expedit oficialment fins a l’any 1946.

Encara als anys 50 la seva candidatura a la junta directiva de l’Associació de Dones Universitàries, de la qual va ser fundadora amb el carnet número set, va ser vetada per les autoritats franquistes.

El gener de 1937 s’havia casat  a València amb José Ruiz Castillo, advocat i funcionari del Ministeri d’Agricultura, membre d’una coneguda família d’editors madrilenys. El matrimoni va tenir dos fills: José Enrique i Javier. De retorn a Madrid després de la guerra  va muntar un estudi  d’arquitectura a casa seva. “Las mujeres, si no tienen independencia económica, no tienen libertad”, fou una de les seves màximes. Els projectes creats abans de 1945 porten la signatura dels amics, mentre ella estava inhabilitada. Va realitzar al voltant de 120 projectes entre els anys 1940 i 1981. Els seus principals clients van ser persones de l’alta burgesia madrilenya, molts d’ells estrangers, i molts d’ells dones. Es va especialitzar en l’arquitectura residencial de qualitat, dirigida a una clientela d’alt poder adquisitiu, grans mansions situades moltes d’elles a les millors zones de la capital. Va treballar també a Nova York i va fer les llibreries Turner i Hispano-Argentina a Madrid. Les seves  cases tenien grans finestrals, salons amplis i  bonics jardins.

El 2004 va obtenir  el Premio Nacional de Arquitectura.

Margaret Watkins, una fotògrafa en un espai dominat pels homes

Avui parlem de l’obra d’una altra de les grans oblidades: la fotògrafa Margaret Watkins ( Canadà, 1884- Escòcia, 1969) fou una enigmàtica presència en el panorama de la fotografia publicitària, totalment dominada pels homes. Una dona avançada al seu temps i també víctima d’aquest, per la qual cosa, juntament amb un seguit d’adversitats personals, la seva obra ha restat a l’oblit durant sis dècades. Justament ha arribat a Espanya ( actualment a la sala Kutxa Kultur Artegunea de Sant Sebastian i el juny a la sala CentroCentro de Madrid) l’exposició Margaret Watkins, Black Light, una produïda per  DiChroma Photography que pretén rescatar la figura de la fotògrafa canadenca.Des del seu estudi a Greenwich Village, Nova York i a través de les seves acurades composicions i  d’un gran domini de la llum, va aconseguir traslladar la modernitat  al llenguatge  de la publicitat. Els seus bodegons  domèstics publicats a la revista  Vanity Fair servien de reclam als grans magatzems. El més exitós fou The Kitchen Sink amb el qual el 2013 el govern canadenc va reconèixer la contribució de la fotògrafa fent-lo segell. Fet el  1919, posa de manifest la bellesa  d’uns objectes  utilitaris  de cuina, bruts, amb restes de menjar, escardats. La intimitat que desprèn la imatge trascendeix la intenció formalista i potser ens parla del rebuig a seguir essent “domesticada fins a la mort”, en paraules de la mateixa autora. Ens remet a les dificultats de les dones per alliberar-se dels rols establerts.

Ja instal·lada a Glasgow, dedicada a la cura de les seves quatre ancianes ties solteres, es va dedicar a la fotografia de carrer i va viatjar per  Rússia, Alemanya  i França fotografiant aparadors i façanes de botigues. També va anar deixant aquesta afició, la va xuclar el món domèstic del qual ella semblava que havia fugit de jove.

Va morir el 1969 oblidada en gran part com a fotògrafa; les seves fotografies no van començar a ser objecte d’exposició fins anys més tard.

La Roldana, una escultora quasi ignorada de la Sevilla del s. XVII

Luisa Ignacia Roldán Villavicencio (Sevilla, 1652 – Madrid, 1706), coneguda com La Roldana, va ser la primera escultora espanyola registrada. És una de les principals figures de l’escultura del Barroc en l’Andalusia de finals del segle XVII i principis del XVIII. La seva fama va créixer quan el pintor i tratadista d’art Antonio Palomino la va reconèixer com una escultora tan important com el seu pare. Va començar a treballar en el taller d’aquest, un imaginer molt afamat i de seguida destacà amb unes escultures de temàtica religiosa, seguint les directrius del Concili de Trento d’humanitzar l’art de les imatges, per acostar la religió al poble. Va realitzar escultures de grandària natural per processionar, en fusta o de fang cuit amb policromía i moltes d’elles de les trucades «de candelero» o per vestir, així com unes altres de petits grups de devoció per a particulars i convents, amb gran moviment i expressivitat amb plenes característiques de l’art barroc. Va executar nombrosos pessebres en terracota d’estil italià, inclinant-se més pels quals formaven una escena de la Nativitat com a grup escultòric unit.

Nuestra Señora de la Soledad

Es va casar, per amor, amb un aprenent d’escultor malgrat l’oposició del seu pare i va tenir set fills, quatre dels quals van morir. Al seu taller de Sevilla va realitzar nombroses escultures amb el marit qui, segurament, s’encarregava de la policromia i posava la seva signatura als contractes. Posteriorment es traslladaren a Cadis i seguí treballant en les escultures. Cap a finals de 1688 o principis de 1689 el matrimoni va decidir traslladar-se a Madrid, cercant reconeixement  oficial i una millor  situació econòmica. El 1692 el rei Carlos II la va anomenar escultora de càmera, la qual cosa va representar el seu prestigi oficial, però no l’econòmic. Tot  i que se li assignà  un salari  de cent ducats  anuals, no rebia el pagament, cosa que li dificultava el manteniment de la família.

Malgrat que va treballar tota la seva vida, a la seva mort que es produí a Madrid el 1706, es va declarar pobra de solemnitat.

Tan gran era el seu afany que se li reconegués l’autoria que va incloure la seva signatura entre els plecs dels vestits d’alguna de les seves escultures. Tot i així, incomprensiblement,  ha restat quasi invisible. Serà pel sol fet de ser dona?

En la mort de Roser Agell

La dibuixant, pintora, gravadora, artista plàstica i il·lustradora Roser Agell ( Barcelona, 1924) ens va deixar ahir als 97 anys. Formada com artista a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951), va continuar els seus estudis a Roma on va conèixer el pintor Jaume Muxart i Domènech, amb qui es va casar l’any 1958,  any en què guanyà el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Va  formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965). Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York.

Com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes i, concretament, com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric. Quant a tècniques, n’ha emprat diverses,  com la pintura a l’oli, l’acrílica, el guaix i el collage, generalment amb colors suaus, tot i que puntualment també amb tons violents i progressivament ha anat prenent més interès per la textura.