Categoria: Art

L’espai KBr de Fundación MAPFRE acull  l’exposició ‘Tina Modotti, México al otro lado de la cámara’, la més àmplia realitzada fins ara sobre l’artista militant antifascista que va tenir una vida de pel·lícula.

Nascuda a Údine, Italia, el 1896,  TINA MODOTTI es va instal·lar a Mèxic en una època en què destaquen noms mítics com els artistes Diego Ribera i José Clemente Orozco, amb els quals va compartir amistat i va fotografiar els seus cèlebres murals.  Va morir a Ciutat de Mèxic el 1942.

Gran exponent  de la fotografia social compromesa i  avantguardista, la seva obra fou rescatada de l’oblit al seu país a partir de la dècada dels 70. Actualment, la mostra que s’exibeix té per objectiu tant fer-la conèixer no només per la seva vàlua artística sinó també pel seu paper  com a  revolucionària i militant antifeixista.

Fins al 3 de setembre, hi podrem veure 250 fotografies, algunes d’inèdites, a més de material documental i una de les  pel·lícules  que Modotti va protagonitzar a Hollywood. També obres de fotògrafs del seu entorn , com  Edward Weston, a qui va conèixer després d’emigraf amb la seva família a San Francisco (EE UU)

Després de  viure  en diferents  ciutats  europees, el 1934 va assistir al final de la Segona  República a Espanya.  Durant la Guerra Civil va assumir la coordinació del Socorro Rojo, ocupant-se  de treure  del país dels anomenats nens de la guerra, va atendre com infermera els ferits als hospitales i va fer activitats propagandístiques. Després de  creuar els  Pirineus sense res,   juntament amb milers  d’espanyols i altres exiliats  polítics, va retornar  a Méxic, on va morir el 1942 a causa d’un infart als 45 anys.

En el su afany per despertar consciències, Modotti va captar imatges que denuncien les injustícies i honoren els desposseïts, moltes amb finalitat propagandística.

Ethel Stark, (Montreal, 1910 – 2012)  va ser violinista i directora d‘orquestra d’origen jueu, que va aconseguir crear i dirigir la primera orquestra Sinfònica per a dones. Ella tenia 29 anys el 1940 quan va fundar l’orquestra, que va dirigir fins al 1960, arribant a signar un contracte per actuar al Carnegie Hall el 1947.

Ethel sempre va fer notar que la satisfacció que sentia pel contracte per tocar al Carnegie Hall no ho era tant  per a ella i els seus mèrits com pel fet que era la traducció directa de la popularitat i èxit de l’orquestra de dones músiques, la qual cosa significava un reconeixement que finalment s’acceptava que hi ha lloc per a les dones a la música.

El 2012 David Gutnick del programa CBC Radio One The Sunday Edition va produir un documental de ràdio sobre la Montreal Women’s Symphony Orchestra. S’hi pot escoltar l’orquestra i els segments d’entrevistes amb Ethel Stark i els músics Pearl Aronoff (Rosemarin), Lyse Vezina i Violet Grant States. que va ser la primera dona negra en una orquestra simfònica canadenca i la primera música simfònica de dona negra que va tocar al Carnegie Hall.

 

Amb motiu del 8-M, ha tingut lloc la segona edició del projecte “Rodando por la igualdad”, un certamen nacional de vídeos en TikTok per la igualtat de gènere. En aquesta ocasió, un total de 30 municipis i una Mancomunitat s’han unit a la iniciativa de Cortoespaña, impulsada per a  fomentar la creativitat audiovisual, la reflexió i la capacitat crítica respecte a una igualtat real entre dines i homes.

El primer premi, dotat amb 1.000 euros, l’han guanyat Liena Vicente i Elma Palomar, de Saragossa, per la seva creació «Octavo piso», que reflecteix les desigualtats de gènere amb una noia  que puja esgotada 8 pisos per  l’escala mentre que un noi arriba al mateix lloc còmodament en ascensor i que tanca la porta a la noia, que queda endarrerida malgrat el seu esforç.

El segon premi, de 500 euros, l’ha aconseguit Alba Olivares Guisado, de la localitat sevillana Alcalá de Guadaíra, per  un vídeo on un grup de dones i homes canten i ballen  al ritme de les  cançons  «Ella», de Bebe, i «Mil mujeres», de Belén López, Arkano i Jorge Pardo, tot denunciant situacions masclistes. Acaben  amb el missatge: «Ha arribat l’hora del respecte i la igualtat perquè totes les dones mereixen llibertat».

El tercer premi, de 400 euros, ha estat per a l’eivissenca Yasmina Santos Ordóñez pel seu vídeo  «Aquelarre»,  on un grup de dones a la platja, canvien la corona de princesa per una  armadura lila, empoderant-se per alliberar-se, tot demanant a les companyes i els companys que els ajudin a vèncer el drac, per tal de derribar les torres que pretenen tancar-les.

BENVINGUDES TOTES LES INICITIVES QUE AJUDEN A FOMENTAR LA IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES I SOBRETOT QUE IMPLIQUEN I S’ADRECEN A LES I ELS JOVES.

 

Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 – Nova Jersey, 1968), directora de cinema francesa. Tot i que sempre s’ha considerat que els Georges Méliès va ser el primer a tot el món a exercir aquest ofici, en realitat ho fou Guy, així com és també la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema narratiu.

Va ser pionera en l’ús dels efectes especials, la ciència-ficció fílmica, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, attrezzo, muntatge, caracterització…) i fundadora del que més endavant s’ha considerat la professió de productor executiu.

Va filmar més de mil pel·lícules curtes al llarg de la seva vida, de les qual se’n conserven 350, i fundà diverses productores a França i Estats Units, com Solax Estudis a Flushing, Nova York. Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades. Malgrat la marginació que va patir per part dels historiadors pel fet de ser dona, en el context de l’època va ser apreciada i admirada pels professionals del sector.

Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràfica: westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica…

També interessada en qüestions de gènere, sovint feia pel·lícules amb heroïnes femenines actives i aventureres. Va subvertir construccions socials i tabús, escrivint pel·lícules que tractessin les convencions de gènere com una estructura social per després desconstruir-les. Va fer diverses pel·lícules de temàtica lleugerament feminista carregades d’humor, en què explorava la comèdia, com Les Résultats du féminisme (1906), La Femme collante (1906) i Madame a des envies (1907), una pel·lícula que protagonitza ella mateixa fent d’una embarassada que intenta satisfer els seus capritxos robant una piruleta a un nen. A l’any 1912 també va produir In the Year 2000, una nova versió de Les Résultats du féminisme que no es conserva actualment.

El 1913 va escriure Woman’s Place in Photoplay Production, un article on denunciava l’exclusió que tenien les dones dins el mon del cinema, paralel·la a la conversió del cinema en el negoci rendible i mitjà de comunicació massiu per excel·lència que coneixem. I és ben cert que, tot i que va ser una cineasta prolífica, actualment segueix sent una gran desconeguda dins de la història del cinema, cosa que va preocupar la mateixa Alice Guy en els darrers anys, tot veient la seva inexplicable absència del registre històric de la indústria. El rescat de la seva figura històrica no va començar fins fa quinze anys, per això no és difícil trobar-la apartada en els llibres més antics del cinema, tot i que cada vegada més està sent normalitzada com a fundadora del cinema d’acord amb els coneixements històrics a partir, sobretot, de 1995-1999.

La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.

La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca.  La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per  la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que  empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.

Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…

És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.

Johanna Van Gogh-Bonger (1862-1925) va ser editora, traductora de les cartes dels  germans Van Gogh, esposa de Theo, marxant d’art i molt important pel que fa al creixement de l’obra del seu cunyat Vincent.

D’àmplia formació, essent professora d’anglès en un internat per a noies va conèixer Theo, es van casar el 1889 i ben aviat va néixer el seu fill Vicent Willem, però Theo va morir el 1891 deixant en herència a la vídua unes 200 obres del seu germà que aleshores no tenien cap valor. Tot i així, el 1892 va organitzar una exposició dels treballs. El 1905, malgrat la desaprovació de la seva família  va ser una de les  fundadores del moviment socialista de les dones.

Després  de les morts amb 6 mesos de diferència dels germans Van Gogh, Johanna va aconseguir editar la correspondència entre ells, produint  el primer volum en holandès el 1914. Va contribuir a la fama del pintor a través de donacions de la seva obra a exposicions retrospectives i va escriure  la història de la família Van Gogh.

És, sens dubte, una altra dona a l’ombra que mereix ser recordada.

L’obra de Shamsia Hassani dona veu a totes les dones afganeses que viuen un infern sota el règim talibà.

 
La grafitera, coneguda  artista de carrer, retrata les dones afganes  que s’enfronten a les amenaces talibans. Malgrat el perill segueix la seva resistència amb les seves obres.

  

 

Lluïsa Vidal i Puig ( Barcelona, 1876 – 1918 ) era filla d’una família benestant d’ambient propici a les creacions artístiques. Es va dedicar professionalment a la pintura i fou l’única dona que va anar a París a estudiar. Quan tornà de París s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. Es relacionà amb els Quatre Gats, on fou l’única dona que va exposar i col·laborà a la revista Feminal, on il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. També participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. Va arribar a viure de la seva obra i fins i tot impartia classes per a dones al seu taller del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, com veiem a la fotografia publicada a la revista Feminal  l’abril del 1912.

Va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli i també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l’ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l’elecció dels temes.

Posteriorment, durant anys la seva obra va quedar mig amagada i alguns dels seus quadres, com el retrat de la dona d’Utrillo, Dolors Vidal, van ser atribuïts, signats i venuts  com si fossin de Ramon Casas. Avui, després de la recuperació de la seva obra i de la seva figura com a pintora del modernisme amb nom propi, una placa la recorda a la casa on va passar els estius a Sitges i on es va relacionar amb Santiago Rusiñol i el mateix Casas i participà del moviment modernista. La personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. El 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme. El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes.  El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”. El 2016, precisament el MNAC, va dur  a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions.

 

Matilde Escalas i Xamení  (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada  provisionalment com a  professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. Tambéa l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament  forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses,  mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos,  habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou  una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.