Premis del certamen de TikTok “Rodando por la igualdad”

Amb motiu del 8-M, ha tingut lloc la segona edició del projecte Rodando por la igualdad, un certamen nacional de vídeos en TikTok per la igualtat de gènere. En aquesta ocasió, un total de 30 municipis i una Mancomunitat s’han unit a la iniciativa de Cortoespaña, impulsada per a  fomentar la creativitat audiovisual, la reflexió i la capacitat crítica respecte a una igualtat real entre dines i homes.

El primer premi, dotat amb 1.000 euros, l’han guanyat Liena Vicente i Elma Palomar, de Saragossa, per la seva creació «Octavo piso»que reflecteix les desigualtats de gènere amb una noia  que puja esgotada 8 pisos per  l’escala mentre que un noi arriba al mateix lloc còmodament en ascensor i que tanca la porta a la noia, que queda endarrerida malgrat el seu esforç.

El segon premi, de 500 euros, l’ha aconseguit Alba Olivares Guisado, de la localitat sevillana Alcalá de Guadaíra, per  un vídeo on un grup de dones i homes canten i ballen  al ritme de les  cançons  «Ella», de Bebe, i «Mil mujeres», de Belén López, Arkano i Jorge Pardo, tot denunciant situacions masclistes. Acaben  amb el missatge: «Ha arribat l’hora del respecte i la igualtat perquè totes les dones mereixen llibertat».

El tercer premi, de 400 euros, ha estat per a l’eivissenca Yasmina Santos Ordóñez pel seu vídeo  «Aquelarre»,  on un grup de dones a la platja, canvien la corona de princesa per una  armadura lila, empoderant-se per alliberar-se, tot demanant a les companyes i els companys que els ajudin a vèncer el drac, per tal de derribar les torres que pretenen tancar-les.

BENVINGUDES TOTES LES INICITIVES QUE AJUDEN A FOMENTAR LA IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES I SOBRETOT QUE IMPLIQUEN I S’ADRECEN A LES I ELS JOVES.

 

Alice Guy, la primera directora cinematogràfica

Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 – Nova Jersey, 1968), directora de cinema francesa. Tot i que sempre s’ha considerat que els Georges Méliès va ser el primer a tot el món a exercir aquest ofici, en realitat ho fou Guy, així com és també la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema narratiu.

Va ser pionera en l’ús dels efectes especials, la ciència-ficció fílmica, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, attrezzo, muntatge, caracterització…) i fundadora del que més endavant s’ha considerat la professió de productor executiu.

Va filmar més de mil pel·lícules curtes al llarg de la seva vida, de les qual se’n conserven 350, i fundà diverses productores a França i Estats Units, com Solax Estudis a Flushing, Nova York. Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades. Malgrat la marginació que va patir per part dels historiadors pel fet de ser dona, en el context de l’època va ser apreciada i admirada pels professionals del sector.

Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràfica: westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica…

També interessada en qüestions de gènere, sovint feia pel·lícules amb heroïnes femenines actives i aventureres. Va subvertir construccions socials i tabús, escrivint pel·lícules que tractessin les convencions de gènere com una estructura social per després desconstruir-les. Va fer diverses pel·lícules de temàtica lleugerament feminista carregades d’humor, en què explorava la comèdia, com Les Résultats du féminisme (1906), La Femme collante (1906) i Madame a des envies (1907), una pel·lícula que protagonitza ella mateixa fent d’una embarassada que intenta satisfer els seus capritxos robant una piruleta a un nen. A l’any 1912 també va produir In the Year 2000, una nova versió de Les Résultats du féminisme que no es conserva actualment.

El 1913 va escriure Woman’s Place in Photoplay Production, un article on denunciava l’exclusió que tenien les dones dins el mon del cinema, paralel·la a la conversió del cinema en el negoci rendible i mitjà de comunicació massiu per excel·lència que coneixem. I és ben cert que, tot i que va ser una cineasta prolífica, actualment segueix sent una gran desconeguda dins de la història del cinema, cosa que va preocupar la mateixa Alice Guy en els darrers anys, tot veient la seva inexplicable absència del registre històric de la indústria. El rescat de la seva figura històrica no va començar fins fa quinze anys, per això no és difícil trobar-la apartada en els llibres més antics del cinema, tot i que cada vegada més està sent normalitzada com a fundadora del cinema d’acord amb els coneixements històrics a partir, sobretot, de 1995-1999.

Carla Simon, Os d’or a la Berlinale

La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.

La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca.  La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per  la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que  empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.

Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…

És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.

Johanna Van Gogh-Bonger, entre altres coses va impulsar l’obra del pintor

Johanna Van Gogh-Bonger (1862-1925) va ser editora, traductora de les cartes dels  germans Van Gogh, esposa de Theo, marxant d’art i molt important pel que fa al creixement de l’obra del seu cunyat Vincent.

D’àmplia formació, essent professora d’anglès en un internat per a noies va conèixer Theo, es van casar el 1889 i ben aviat va néixer el seu fill Vicent Willem, però Theo va morir el 1891 deixant en herència a la vídua unes 200 obres del seu germà que aleshores no tenien cap valor. Tot i així, el 1892 va organitzar una exposició dels treballs. El 1905, malgrat la desaprovació de la seva família  va ser una de les  fundadores del moviment socialista de les dones.

Després  de les morts amb 6 mesos de diferència dels germans Van Gogh, Johanna va aconseguir editar la correspondència entre ells, produint  el primer volum en holandès el 1914. Va contribuir a la fama del pintor a través de donacions de la seva obra a exposicions retrospectives i va escriure  la història de la família Van Gogh.

És, sens dubte, una altra dona a l’ombra que mereix ser recordada.

Lluïsa Vidal, la pintora modernista rescatada de l’oblit

Autoretrat


 

Lluïsa Vidal i Puig ( Barcelona, 1876 – 1918 ) era filla d’una família benestant d’ambient propici a les creacions artístiques. Es va dedicar professionalment a la pintura i fou l’única dona que va anar a París a estudiar. Quan tornà de París s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. Es relacionà amb els Quatre Gats, on fou l’única dona que va exposar i col·laborà a la revista Feminal, on il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. També participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. Va arribar a viure de la seva obra i fins i tot impartia classes per a dones al seu taller del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, com veiem a la fotografia publicada a la revista Feminal  l’abril del 1912.

Va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli i també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l’ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l’elecció dels temes.

Retrat de Margarida Xirgu publicat a Feminal.

Posteriorment, durant anys la seva obra va quedar mig amagada i alguns dels seus quadres, com el retrat de la dona d’Utrillo, Dolors Vidal, van ser atribuïts, signats i venuts  com si fossin de Ramon Casas. Avui, després de la recuperació de la seva obra i de la seva figura com a pintora del modernisme amb nom propi, una placa la recorda a la casa on va passar els estius a Sitges i on es va relacionar amb Santiago Rusiñol i el mateix Casas i participà del moviment modernista. La personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. El 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme. El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes.  El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”. El 2016, precisament el MNAC, va dur  a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions.

 

Matilde Escalas i Xamení, la compositora i intèrpret mallorquina oblidada

Matilde Escalas i Xamení  (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada  provisionalment com a  professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. Tambéa l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament  forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses,  mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos,  habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou  una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

Loïe Fuller i la “Dansa Serpentina”

Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament  amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.

Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per  executar la seva dansa, Loïe Fuller portava  un vestit  de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes  de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els  braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop  que feia un moviment, el color de la llum canviava.

Va servir de model dels artistes  francesos  Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans  Lumière van  filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema  George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.

A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia,  refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.

Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncanpionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.

Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou  lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.

Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica  que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.

Lee Miller, la reportera de guerra que va fotografiar els horrors de l’holocaust

El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC sobre la vida de la model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra Elizabeth Miller (1907-1977). Properament, Kate Winslet la interpretarà en un biopic basat en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill.

Nascuda a Nova York i descoberta pel fundador de la revista Vogue, durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit, fins que va arribar a París i, a banda de ser mussa de Picasso, es va convertir en fotògrafa artística i de moda; durant la Segona Guerra Mundial va treballar com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust als camps de concentració de Buchenwald i Dachau I, just en sortir d’aquest últim el 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi on havien  cremat més de 32.000 persones, es va colar a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, i es va fotografiar a la banyera amb les  botes plenes del fang sota la dura mirada de la fotografia de Hitler qui s’havia suïcidat el dia abans.

Després de la guerra, tot  i que va seguir treballant, ocasionalment com a model i sobretot de fotògrafa, es va casar i va tenir un fill, les imatges dels camps no la van abandonar mai i la van dur a una depressió cada cop més profunda. Quan va tenir el seu fill Antony, va pràcticament abandonar la seva activitat fotogràfica, i en aquella època va ser coneguda com a Lady Penrose ( cognom del seu segon marit i pare del seu fill).  El 1949 es va traslladar a viure a Farley Farm, a Sussex (on va residir fins a la seva mort a causa d’un càncer el 1977) i malgrat l’estrès posttraumàtic i la depressió, encara es va formar com a cuinera; la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017.

Miller mai en va parlar gaire, de la seva tasca com a reportera de guerra, i no fou fins anys després de la seva mort que el seu fill va descobrir el seu llegat a les golfes de casa seva. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar, conservar i promoure l’obra de la seva mare.

Laurence des Cars, la primera dona al capdavant del Louvre

  • La historiadora d’art especialitzada en el segle XIX, Laurence des Cars es converteix en la primera presidenta del Museu del Louvre de París en els seus 228 anys d’història.
  • Per primera vegada des de la seva creació després de la Revolució Francesa el 1793, el Museu del Louvre de París estarà dirigit  per una dona.  Laurence des Cars té 54 anys i actualment presideix  el Museu d’Orsay.
  • La historiadora s’enfrontarà a grans desafiaments al capdavant del Museu del Louvre, víctima col·lateral de la crisi sanitària. El 2020, les visites es van desplomar el 72% i les pèrdues d’ingressos ascendeixen a més de 90 milions d’euros. Un dels grans desafiaments, doncs, serà recuperar els nivells de visites del museu anteriors a la pandèmia. Sobretot es planteja seduir la població més jove. Vol obrir-se al món d’avui explicant-los el passat. Pretén també continuar amb  la lluita contra l’elitisme que envolta la institució, una batalla iniciada pel seu antecessor, Jean-Luc Martinez.