Categoria: Art

L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure  48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet  tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.

Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice,  a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890  exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta,  però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit,  Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.

La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les  composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època,  una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions  s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.

L’espai KBr de Fundación MAPFRE acull  l’exposició ‘Tina Modotti, México al otro lado de la cámara’, la més àmplia realitzada fins ara sobre l’artista militant antifascista que va tenir una vida de pel·lícula.

Nascuda a Údine, Italia, el 1896,  TINA MODOTTI es va instal·lar a Mèxic en una època en què destaquen noms mítics com els artistes Diego Ribera i José Clemente Orozco, amb els quals va compartir amistat i va fotografiar els seus cèlebres murals.  Va morir a Ciutat de Mèxic el 1942.

Gran exponent  de la fotografia social compromesa i  avantguardista, la seva obra fou rescatada de l’oblit al seu país a partir de la dècada dels 70. Actualment, la mostra que s’exibeix té per objectiu tant fer-la conèixer no només per la seva vàlua artística sinó també pel seu paper  com a  revolucionària i militant antifeixista.

Fins al 3 de setembre, hi podrem veure 250 fotografies, algunes d’inèdites, a més de material documental i una de les  pel·lícules  que Modotti va protagonitzar a Hollywood. També obres de fotògrafs del seu entorn , com  Edward Weston, a qui va conèixer després d’emigraf amb la seva família a San Francisco (EE UU)

Després de  viure  en diferents  ciutats  europees, el 1934 va assistir al final de la Segona  República a Espanya.  Durant la Guerra Civil va assumir la coordinació del Socorro Rojo, ocupant-se  de treure  del país dels anomenats nens de la guerra, va atendre com infermera els ferits als hospitales i va fer activitats propagandístiques. Després de  creuar els  Pirineus sense res,   juntament amb milers  d’espanyols i altres exiliats  polítics, va retornar  a Méxic, on va morir el 1942 a causa d’un infart als 45 anys.

En el su afany per despertar consciències, Modotti va captar imatges que denuncien les injustícies i honoren els desposseïts, moltes amb finalitat propagandística.

Ethel Stark, (Montreal, 1910 – 2012)  va ser violinista i directora d‘orquestra d’origen jueu, que va aconseguir crear i dirigir la primera orquestra Sinfònica per a dones. Ella tenia 29 anys el 1940 quan va fundar l’orquestra, que va dirigir fins al 1960, arribant a signar un contracte per actuar al Carnegie Hall el 1947.

Ethel sempre va fer notar que la satisfacció que sentia pel contracte per tocar al Carnegie Hall no ho era tant  per a ella i els seus mèrits com pel fet que era la traducció directa de la popularitat i èxit de l’orquestra de dones músiques, la qual cosa significava un reconeixement que finalment s’acceptava que hi ha lloc per a les dones a la música.

El 2012 David Gutnick del programa CBC Radio One The Sunday Edition va produir un documental de ràdio sobre la Montreal Women’s Symphony Orchestra. S’hi pot escoltar l’orquestra i els segments d’entrevistes amb Ethel Stark i els músics Pearl Aronoff (Rosemarin), Lyse Vezina i Violet Grant States. que va ser la primera dona negra en una orquestra simfònica canadenca i la primera música simfònica de dona negra que va tocar al Carnegie Hall.

 

Amb motiu del 8-M, ha tingut lloc la segona edició del projecte “Rodando por la igualdad”, un certamen nacional de vídeos en TikTok per la igualtat de gènere. En aquesta ocasió, un total de 30 municipis i una Mancomunitat s’han unit a la iniciativa de Cortoespaña, impulsada per a  fomentar la creativitat audiovisual, la reflexió i la capacitat crítica respecte a una igualtat real entre dines i homes.

El primer premi, dotat amb 1.000 euros, l’han guanyat Liena Vicente i Elma Palomar, de Saragossa, per la seva creació «Octavo piso», que reflecteix les desigualtats de gènere amb una noia  que puja esgotada 8 pisos per  l’escala mentre que un noi arriba al mateix lloc còmodament en ascensor i que tanca la porta a la noia, que queda endarrerida malgrat el seu esforç.

El segon premi, de 500 euros, l’ha aconseguit Alba Olivares Guisado, de la localitat sevillana Alcalá de Guadaíra, per  un vídeo on un grup de dones i homes canten i ballen  al ritme de les  cançons  «Ella», de Bebe, i «Mil mujeres», de Belén López, Arkano i Jorge Pardo, tot denunciant situacions masclistes. Acaben  amb el missatge: «Ha arribat l’hora del respecte i la igualtat perquè totes les dones mereixen llibertat».

El tercer premi, de 400 euros, ha estat per a l’eivissenca Yasmina Santos Ordóñez pel seu vídeo  «Aquelarre»,  on un grup de dones a la platja, canvien la corona de princesa per una  armadura lila, empoderant-se per alliberar-se, tot demanant a les companyes i els companys que els ajudin a vèncer el drac, per tal de derribar les torres que pretenen tancar-les.

BENVINGUDES TOTES LES INICITIVES QUE AJUDEN A FOMENTAR LA IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES I SOBRETOT QUE IMPLIQUEN I S’ADRECEN A LES I ELS JOVES.

 

Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 – Nova Jersey, 1968), directora de cinema francesa. Tot i que sempre s’ha considerat que els Georges Méliès va ser el primer a tot el món a exercir aquest ofici, en realitat ho fou Guy, així com és també la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema narratiu.

Va ser pionera en l’ús dels efectes especials, la ciència-ficció fílmica, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, attrezzo, muntatge, caracterització…) i fundadora del que més endavant s’ha considerat la professió de productor executiu.

Va filmar més de mil pel·lícules curtes al llarg de la seva vida, de les qual se’n conserven 350, i fundà diverses productores a França i Estats Units, com Solax Estudis a Flushing, Nova York. Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades. Malgrat la marginació que va patir per part dels historiadors pel fet de ser dona, en el context de l’època va ser apreciada i admirada pels professionals del sector.

Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràfica: westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica…

També interessada en qüestions de gènere, sovint feia pel·lícules amb heroïnes femenines actives i aventureres. Va subvertir construccions socials i tabús, escrivint pel·lícules que tractessin les convencions de gènere com una estructura social per després desconstruir-les. Va fer diverses pel·lícules de temàtica lleugerament feminista carregades d’humor, en què explorava la comèdia, com Les Résultats du féminisme (1906), La Femme collante (1906) i Madame a des envies (1907), una pel·lícula que protagonitza ella mateixa fent d’una embarassada que intenta satisfer els seus capritxos robant una piruleta a un nen. A l’any 1912 també va produir In the Year 2000, una nova versió de Les Résultats du féminisme que no es conserva actualment.

El 1913 va escriure Woman’s Place in Photoplay Production, un article on denunciava l’exclusió que tenien les dones dins el mon del cinema, paralel·la a la conversió del cinema en el negoci rendible i mitjà de comunicació massiu per excel·lència que coneixem. I és ben cert que, tot i que va ser una cineasta prolífica, actualment segueix sent una gran desconeguda dins de la història del cinema, cosa que va preocupar la mateixa Alice Guy en els darrers anys, tot veient la seva inexplicable absència del registre històric de la indústria. El rescat de la seva figura històrica no va començar fins fa quinze anys, per això no és difícil trobar-la apartada en els llibres més antics del cinema, tot i que cada vegada més està sent normalitzada com a fundadora del cinema d’acord amb els coneixements històrics a partir, sobretot, de 1995-1999.

La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.

La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca.  La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per  la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que  empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.

Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…

És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.

Johanna Van Gogh-Bonger (1862-1925) va ser editora, traductora de les cartes dels  germans Van Gogh, esposa de Theo, marxant d’art i molt important pel que fa al creixement de l’obra del seu cunyat Vincent.

D’àmplia formació, essent professora d’anglès en un internat per a noies va conèixer Theo, es van casar el 1889 i ben aviat va néixer el seu fill Vicent Willem, però Theo va morir el 1891 deixant en herència a la vídua unes 200 obres del seu germà que aleshores no tenien cap valor. Tot i així, el 1892 va organitzar una exposició dels treballs. El 1905, malgrat la desaprovació de la seva família  va ser una de les  fundadores del moviment socialista de les dones.

Després  de les morts amb 6 mesos de diferència dels germans Van Gogh, Johanna va aconseguir editar la correspondència entre ells, produint  el primer volum en holandès el 1914. Va contribuir a la fama del pintor a través de donacions de la seva obra a exposicions retrospectives i va escriure  la història de la família Van Gogh.

És, sens dubte, una altra dona a l’ombra que mereix ser recordada.

L’obra de Shamsia Hassani dona veu a totes les dones afganeses que viuen un infern sota el règim talibà.

 
La grafitera, coneguda  artista de carrer, retrata les dones afganes  que s’enfronten a les amenaces talibans. Malgrat el perill segueix la seva resistència amb les seves obres.