Hi ha un poema de la britànica Jenny Joseph que en el món anglosaxó deu haver contribuït a arrelar el color lila com a símbol del feminisme i de les dones lliures. Potser sigui per aquest poema que el lila és el nostre color
i m’ompliré de mostres en els magatzems, i picaré als timbres
i passaré el meu bastó per les tanques dels parcs
i em pintaré la cara com no ho he fet mai.Sortiré amb sabatilles quan plogui
i colliré les flors dels jardins dels veïns
i aprendré a escopir.Pots posar-te vestits virolats i engreixar-te el que vulguis
i endrapar tres lliures de botifarres tot d’una
o viure de pa i quatre olives durant una setmana
i omplir a vessar caixes amb llapis i bolis i coses inútils.
Ara, però, hem de cobrir-nos quan plou
i pagar el lloguer i no dir paraulotes enmig del carrer
i donar un bon exemple als infants.
Hem de convidar amics a casa i cal que llegim el diari.
No hauria de començar ja a practicar una mica?
Així, la gent que em coneix no s’estranyarà, ni se’n farà creus,
quan de sobte em faré vella i per primer cop duré el vestit lila.
Versió catalana: M. Piqueras