100 anys de l’assassinat de Rosa Luxemburg

Alemanya recorda aquesta data: el 15 de gener de 1919 uns  soldats, segurament per ordre dels dirigents de la socialdemocràcia més conservadora, van matar Rosa Luxemburg i el seu company Karl Liebknecht. Aleshores  ella era  “la rosa roja”, “la jueva”. Com cada any, ahir  pels carrers de Berlín unes 10.000 persones es van manifestar en homenatge a aquests polítics.

La militant marxista polonesa Rosa Luxemburg va néixer a la Polònia aleshores controlada per l’Imperi rus, en el si d’una família d’origen jueu el 1871 – i va morir a Berlín, el 15 de gener de 1919, data de la qual se celebra avui el centenari. Essent molt jove es va afiliar al partit esquerrà i efímer Proletariat; poc després d’acabar batxillerat es va haver d’exiliar a Suïssa  per evitar la presó. A l’exili va contactar amb  socialistes destacats i va estudiar filosofia, història, política, economia i matemàtiques simultàniament. Es va mantenir sempre fidel al marxisme i juntament amb d’altres intel·lectuals va fundar el diari La causa dels treballadors (Sprawa Robotnicza), oposant-se a les polítiques nacionalistes del Partit Socialista Polonès. Mantenia que la lluita havia d’acabar amb el capitalisme, i fins i tot negà  el dret d’autodeterminació de les nacions sota el socialisme perquè ajudava a enfortir el poder de la burgesia en les nacions oprimides. Aquest posicionament li causaria el seu posterior enfrontament amb Lenin  que veia l’alliberament de Polònia i d’altres nacionalitats com el primer pas cap al socialisme. Tot i que vivia a Alemanya, Rosa va cofundar el Partit Socialdemòcrata del Regne de Polònia (SDKP) i va radicalitzar més i més el seu posicionament a favor de la lluita de classes; sempre va defensar la dictadura del proletariat segons  el model bolxevic. Després de la revolució d’octubre de 1917, en plena guerra mundial Rosa fou empresonada  i poc després assassinada junt amb centenars de membres del Partit Comunista d’Alemanya. Ella mai va estar d’acord amb el que considerava revisionisme per part del socialdemòcrates que fins i tot van pactar amb el govern que renunciarien a fer vagues durant la guerra perquè el prioritari era guanyar-la i no pas la lluita obrera.

La filòsofa va realitzar grans aportacions a la teoria marxista, amb  profundes crítiques cap a les tendències econòmiques i polítiques del segle XX. Moltes són les màximes que va escriure i que encara avui dia són vigents,  com aquesta: “La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per a aquell que pensa diferent.”

Indicadors sobre dona i ciència

R143_ANA_donesi_ciènciaLa La segona edició del document que conté indicadors sobre dona i ciència, elaborat per la Comissió Dones i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya recull l’evolució temporal dels principals indicadors del sistema català universitari i de recerca desagregats per sexe.

Són  rellevants els indicadors següents:

  • L’evolució de la presència de dones i homes a les universitats catalanes i els centres integrats mostra com les dones any rere any incrementen la seva presència (tant a nivell de PAS com de PID,  personal d’administració i serveis  i personal docent i investigador)
  • L’evolució del percentatge de dones en el PDI  a temps complet (ETC) segons els àmbits de coneixement a les universitats presencials catalanes i els centres integrats es manté estable en la majoria d’àmbits, tret d’un repunt favorable a la presència de dones en l’àmbit de la salut.
  • L’evolució del percentatge de dones en el PDI permanent per trams d’edat mostra un increment progressiu de la presència femenina en tots els trams d’edat, especialment en el tram inferior als 40 anys. ( HI TE RES A VEURE LA MATERNITAT?)
  • L’evolució de la ràtio titulars/catedràtics segons gènere a les universitats públiques catalanes i els centres integrats enguany és una mica més favorable a les dones, tot i que hi continua havent un fort desequilibri entre els dos sexes.
  • L’índex de sostre de vidre (indicador que mesura la presència de dones catedràtiques sobre el total de dones que treballen a qualsevol categoria del professorat en relació amb el mateix quocient en el cas dels homes mostra una    millora destacada respecte d’altres anys (2,033), però encara es troba lluny del valor òptim ( en una situació de ple equilibri, hauria de ser 1).

En conclusió, de l’anàlisi de l’informe s’observa la continuïtat en la majoria d’indicadors, per bé que en alguns es detecta un lleuger repunt favorable a la presència de dones, la qual cosa es tradueix en un avanç lent però constant en la consecució de l’equilibri, en la mateixa línia d’altres estudis europeus i internacionals sobre gènere i ciència,  referents internacionals, com ara l’informe She Figures de la Comissió Europea.

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener 1908–14 abril 1986)

  Aquesta filòsofa existencialista, professora i escriptora compromesa francesa de la qual  ahir commemoràvem els 111  anys de naixement va fer bandera del feminisme i de l’amor lliure.

Li devem llibres emblemàtics com ara El segon sexe (1949), una de les “bíblies” del feminisme i frases profètiques com aquesta:

“No oblideu mai  que només caldrà una crisi  política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests  drets mai es donen per adquirits, heu de romandre atentes tota la vostra vida ”.

La Vanguardia va publicar ahir aquest vídeo en memòria de la pensadora:

Encara ens emocionen els discursos que encoratgen les dones en qualsevol camp

Pel seu paper a The wife la veterana actriu Glenn  Close va derrotar Lady Gaga   ( A Star is Born) i Nicole Kidman (Destroyer) i va aconseguir l’estatueta a millor actriu dramàtica.   No va poder evitar mostrar la seva sorpresa i quan va sortir a l’escenari, Close va dedicar el premi a les dones: “A l’interpretar un personatge que és tan introspectiu penso en la meva mare, que tota la seva vida es va difuminar ella mateixa en favor del meu pare. Als 80 anys, ella em va dir: Sento que no he aconseguit res en la vida”. “Crec que el que he après de tota aquesta experiència és que les dones som cuidadores, això és el que s’espera de nosaltres”. “Tenim els nostres fills, els nostres marits i, si som afortunades, els nostres pares […] Però hem de trobar allò que ens fa sentir realitzades. Hem de seguir els nostres somnis i dir: puc fer-ho i tinc el dret de fer-ho”.

 

Una nova “manada” al País Valencià.

  Quatre joves de 19, 21, 22 i 24 anys  “presumptament”  van agredir sexualment una noia de 19 la nit de Cap d’any a  Callosa d’En Sarrià (Alacant) La Guardia Civil no descarta que  en el passat perpetressin, si més no, dues agressions idèntiques.

Tres dels quatre van ser  detinguts en el lloc on van succeir els fets després de   l’avís  de la germana d’un  dels agressors. La noia es  trobava èbria i sota efectes d’alguna droga; no recordava que havia passat en les darreres hores, on era  ni on vivia. Així com La Manada de Navarra també aquests havien gravat en vídeo la violació. Un document, d’uns cinc  minuts de duració, en el qual s’ aprecia que la víctima va resistir-ser en tot moment, malgrat l’estat d’embriaguesa.  Va ser traslladada d’urgència a l’Hospital Marina Baixa de Vilajoiosa per ser sotmesa a un reconeixement mèdic i rebre atenció  psicològica.

Un dels detinguts, el de 22 anys, té antecedents por violència de gènere i abusos sexuals a una menor i per abusar d’una dona el passat  octubre. Dos d’ells coneixien la noia, a la qual van trobar a  Benidorm la nit  del 31 de desembre, i amb l’excusa de seguir prenent copes cap a les  5 de la matinada, li van dir d’anar a casa d’un conegut de la seva mare; un cop allà van començar els abusos i un d’ells va marxar, els altres van decidir desplaçar-se  a Callosa, al local d’un altre dels agressors.

Centenars de persones han acudit aquest matí a la concentració convocada per l’Ajuntament d’aquesta població en un acte de rebuig de l’agressió sexual col·lectiva. Els concentrats han mostrat també  el seu suport i proximitat cap a la víctima i el seu entorn.

FINS QUAN ENS HAUREM DE LAMENTAR PER AQUESTA MENA D’ATACS CONTRA LA LLIBERTAT I LA INTEGRITAT DE LES DONES.

 

 

Les dones es mouen a l’Índia i més notícies

Llegeixo a la premsa i també ho diuen a TV3 que 5 milions de dones han fet una cadena humana al llarg de 620 km per reivindicar la igualtat de drets i contra la discriminació. Això em fa pensar que la revolució de les dones és imparable.

I aquí, en cavi, ens hem de plànyer amb 3 notícies negatives:  VOX pretén que es renunciï  a mesures contra la violència masclista per permetre un govern de dretes a Andalusia. En concret vol que es retiri la dotació econòmica.

Els membres de La Manada seguiran en llibertat provisional per decisió dels magistrats de Navarra ( 2 vots contra 1).

S’ha produït el primer cas de violència masclista a Laredo, Cantàbria. Es tracta d’una noia dominicana de 26 anys apunyalada per la seva parella, un equatorià, contra qui no hi havia denúncia prèvia.

Sembla que, lamentablement, el nou any no ha portat grans canvis a aquest país que alguns veuen tan gran i tan demòcrata.

Escriptores que van trencar motllos

Llegim a l’ARA un interessant reportatge sobre dones que van trencar motllos, anys abans que la llarga nit del franquisme les retornés a les llars. Dones novel·listes que van acabar amb molts tabús i van parlar de violència de gènere, del dret al divorci, de sexe entre dones i fora del matrimoni, de pacifisme i d’explotació laboral.

El dret a estimar una dona va ser tractat ja per Caterina Albert al relat “Carnestoltes”  inclòs a Caires vius, publicat el 2007, es tracta de  l’enamorament entre la marquesa d’Artigues i la Glòria, la seva cambrera. Poc després, el 1909, l’escriptora Ángeles Vicente (Múrcia, 1878) va publicar el Zezé (recuperat per Lengua de Trapo el 2005), on descrivia explícitament una relació lèsbica. També a la novel·la d’ Elena Fortún (1885-1952), Oculto sendero que la creadora de la Celia, la irreverent heroïna de contes infantils que volia ser escriptora, va signar amb el pseudònim Rosa María Castaños , l’heroïna ,  una pintora (alter ego de l’autora) que de petita vol vestir-se de mariner, es qüestiona la identitat sexual,  però no surt de l’armari: es converteix en una jove esquerpa, nòvia a qui no agraden els homes, mala esposa, mare angoixada per la incomprensió d’ella mateixa, artista moderna emancipada després de ser mare i, finalment, una dona madura i sola.

Les autores que sorgeixen entre els anys 20 i 30 del segle passat ho fan en un context de modernització en què es plantegen noves opcions per a les dones. Per exemple Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) va guanyar el premi Joan Crexells l’any 1934 amb Les algues roges (Horsori, 2006). “La protagonista és una estudiant universitària que ha tingut relacions sexuals amb un company seu i que decideix no casar-s’hi perquè no l’estima”. Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002) va publicar Joana Mas el 1933, amb un personatge, la Lola, que té relacions sexuals amb els homes amb qui surt. Carme Montoriol (Barcelona, 1893-1966)  a Teresa o vida amorosa d’una dona, (1932) planteja  que l’heroïna se separi del marit en descobrir que  li és infidel per segona vegada. Ho fa perquè té recursos per sortir-se’n, es fa cotillaire.

D’altres com Luisa Carnés (Madrid, 1905 – Mèxic, 1964) tracten els temes de la precarietat laboral i la batalla per la igualtat i l’explotació dels més vulnerables ( Tea rooms )o bé esdevenen intrèpides viatgeres com Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1975) qui va publicar Paradisos oceànics el 1930, tot un  escàndol perquè  incidia en aspectes com la llibertat sexual dels indígenes de Papeete; o cronistes de guerra com Carmen de Burgos, Colombine (Níjar, 1862 – Madrid, 1932) que  va  cobrir la Primera Guerra del Rif. 

Quan les dones van trencar les cotilles literàries

En record de totes les dones assassinades el 2018 per les seves parelles o exparelles

A La Vanguardia del 30 de desembre podem llegir un reportatge  sobre els 47 casos de dones que han mort el 2018 ( tot i que encara n’hi ha en investigació; poden ser 8 víctimes més) Volem recordar-les totes, que no siguin només un número; totes tenien una història, una vida per endavant, moltes deixen fills petits alguns dels quals han presenciat la mort de la mare.

Com diu Montse, la germana d’una víctima de violència masclista : “Es un problema de raíz, el machismo nos rodea por todas partes, y hay que atajar todo esto desde la infancia, y lo que sí tengo claro es que hay que prohibir que los padres puedan ver a los niños cuando hay maltratos, porque al final es una mala influencia, cuando el padre es un maltratador ya no es una buena persona”.

Faltan 47 mujeres… y muchas más

Ben Barres, un científic transgènere

L’obra pòstuma de Ben Barres, “Autobiografía de un científico transgénero“, va ser publicada el setembre de 2018. Havia mort de càncer als 63 anys el  2017. Aquest neuròleg no només va  revolucionar  l’ estudi  del cervell. També va  dedicar  la seva vida a canviar el  que havia experimentat ell mateix: la intensa discriminació  contra les científiques dones. El científic  nord-americà,  professor de l’escola de medicina de la Universitat  d’Stanford, va néixer dona i va transicionar el  1997 als   43 anys.

“Em  respectaven més com  científic transgènere que com científica dona”

En una columna a la revista Nature en 2006, el neuròleg  va detallar nombroses proves científiques que dones i homes tenien la mateixa capacitat en matemàtiques i altres disciplines. Va exposar exemples de la seva vida i la raó de les poques possibilitats d’avançar de les dones: la discriminació.

Per exemple: “Van triar  un home, malgrat  que el degà de Harvard va assegurar que la meva aplicació  era més forta. Jo havia publicat sis estudis de gran  impacte, i el meu competidor només un.”  o “Quan era estudiant  a l’ Institut  de Tecnologia de Massachussetts, MIT, vaig ser l’única persona que va aconseguir resoldre un problema matemàtic  molt difícil en una classe gran  integrada majorment per  homes; la resposta del professor va ser que segurament el meu xicot  havia resolt  el problema”.

El treball  científic  de Barres es va centrar en  les nou  de cada 10 cèl·lules en el cervell  humà que no són neurones i són anomenades col·lectivament cèl·lules glials o neuròglia”. El terme “glial” prové  del grec  i significa cola.  Es creia que   no eren més que un suport,  que aportava estabilitat posicional i nutrients a les neurones, Barres va demostrar que la neuròglia juga un paper cabdal en les sinapsis, les connexions que transmeten senyals entre les neurones.