Autor: Carme Torrijos

Renia Spiegel, una altra Anna Frank

És a punt de publicar-se El diario de Renia Spiegel     ( Ed. Plaza y Janés). Renia era una jove polonesa jueva de 14 anys i mig que va escriure un diari on recollia els seus sentiments, vivències, poemes que li agradaven i enamoraments. El va començar el 31 de gener de 1939 i l’última entrada és del 25 de juliol de 1942, un mes abans de fer els 18 anys, poc abans de ser executada pels nazis al mig del carrer. Quan es va crear el gueto de Przemyl el juliol de 1942, Spiegel va formar part dels 24.000 jueus que hi foren engarjolats. Amb tot, dues setmanes després, gràcies al seu xicot Zygmunt Schwarzer, va poder escapar   i evitar així l’enviament cap a un camp de concentració; es va  amagar a l’àtic de l’oncle d’aquest, conjuntament amb els pares del seu amic. Pocs dies després,  arran de la denúncia d’un informador, la policia nazi va matar  l’adolescent amb els pares de Schwarzer.  Zygmunt,  un altre supervivent dels camps de concentració, va aconseguir fer arribar el diari als EEUU ( on van fugir també la mare i la germana de la Renia) i després de dècades, ara ha vist la llum. Ha estat traduït del polonès original a l’anglès i serà publicat simultàniament en 10 països 80 anys després de la mort de la seva autora.

Encara viu la germana de Renia, Ariana, que ara es diu Elisabeth Bellak i va ocultar durant dues dècades la seva història fins i tot als seus fills. Ella i la mare es van convertir al catolicisme després de poder sobreviure a l’holocaust. La seva història ( en realitat la de tota la família) és objecte d’una pel·lícula,  Broken dreams, dirigida per Tomasz Magierski i que compta amb el suport de l’ONU.

Com diu la propaganda promocional de l’editorial, aquest diari és Un testimoni  de vida profundament  humà, verídic  i impactant. Un llegat de poesia i amor.

Juntament amb el d’Anna Frank i la parisina Hélène Berr, aquests diaris són el retrat instantani d’un món que no és jutjat sinó testimoniat i suportat amb humanitat, tristesa, amor, dolor o ràbia, Tot escrit amb una precisió exempta a les memòries, perquè tots sabem que la memòria és imprecisa.

Els alumnes de les universitats nordamericanes contra les beques a dones

Ens congratulàvem dels avenços, els darrers anys, per atraure noies a les  carreres STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (programes,  beques, seminaris i premis per  millorar l’ equilibri de sexes a les a aules universitàries ). Però el futur  d’algunes d’aquestes iniciatives corre perill als Estats Units perquè ara ells, els homes,  es reivindiquen com la nova minoria. Així ho manifesten alguns estudiants, professors i grups conservadors de la societat civil. El departament  d’ Educació ha obert  20 investigacions a universitats i colleges de tot el país  ( Yale, Berkeley, Princeton … ) per determinar si els seus programes violen el Títol  IX, la llei que exigeix  als centres que reben subvencions  federals a no discriminar por raó  de sexe, com al·leguen els denunciants.

Se senten discriminats !!!!. Ells diuen que en estudis com ara Educació o Infermeria, per justícia i igualtat,  caldria que els homes rebessin més ajudes ja que són poc representats en aquestes branques.

El pioner  en aquesta batalla és el professor de la Universitat de Michigan i analista del think-tank conservador American Enterprise Institute, Mark Perry, que defineix el fenomen  com  “un apartheid de gènere”. Va denunciar les sales d’estudi  per a dones,  els premis de la seva universitat per a estudiants STEM de sexe femení … i ara la lluita ja és a escala nacional amb denúncies a més de mig centenar de campus.  Com que a Biologia i Medicina, hi ha  més dones que homes,  sosté que ja no es pot parlar de desigualtat en els estudis STEM. Obvia, evidentment, que la desigualtat persisteix en moltes altres branques; només hi ha un 18% d’estudiants noies d’ Informàtica o un 20% d’enginyeries segons la National Science Foundation.

Tot indica, doncs,  que una nova lluita és oberta per a les dones.

Irene Polo i Roig, una dona que es va fer ella mateixa

Irene Polo és una altra d’aquelles dones que, sense tenir-ho fàcil, va fer de periodista, publicista i representant teatral i tot en en període molt breu de temps.

Va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1909 i es va suïcidar a  Buenos Aires, el 3 d’abril de 1942 . Tot i que la seva formació fou autodidacta i la situació econòmica familiar era difícil, va ser una de les primeres dones periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30. Va iniciar la carrera periodística l’any 1930 a la revista Mirador i l’exercí  fins a l’any 1936. Publicà a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora. Els seus articles tocaven totes les temàtiques: moda –introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot… – reportatges de denúncia social –la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida dels treballadors immigrants… – o d’alerta política –com el reportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de Acción Nacional, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir. Abans de dedicar-se plenament al periodisme,va  treballar com a cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. El gener de 1936 sortí de Santander a bord de l’Orinoco amb destinació a Amèrica, com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu.  Quan la companyia es va dissoldre, l’any 1939, Irene Polo, que no podia tornar a Barcelona finalitzada la guerra civil, va quedar exiliada a Buenos Aires, on treballà com a traductora del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena, i va ser directora de publicitat de les perfumeries Dana.

Segueix augmentant el nombre d’assassinats masclistes

Fins ara s’han produït 39 morts de dones a mans de les seves parelles o exparelles ( l’última fa 2 dies a Madrid) i ja són 28 els i les menors orfes. Mentre la dreta d’aquest país ( amb el consentiment dels seus socis) encara sostenen que la llei de violència de gènere va contra els homes i que “Muchos hombres están padeciendo calabozos por una simple denuncia” – afirmació del líder  de Vox,  en una entrevista a Espejo Público on va afegir que  “un 87% de las denuncias por violencia de género son archivadas” ( gener 2019). En el seu “Comunicado  sobre la mal llamada violencia de género” podem llegir que “VOX siempre ha estado contra las leyes ideológicas que, basadas en conceptos falsos como el género, vulneran los derechos fundamentales a parte de la población y generan grupos de ciudadanos privilegiados. Igualmente, se opone a las medidas discriminatorias que se imponen en este sentido y a la utilización de incontables fondos públicos para resolver problemas inexistentes, crear redes clientelares y fortalecer los lobbies del género que viven de ello ” I ja no cal seguir llegint.

Perquè no podem oblidar totes les dones que han mort enguany ni les més de 1000 assassinades pels seus marits o parelles des de l’any 2003 en què comencem el recompte, mentre es continuïn produint assassinats, violacions i abusos contra les dones no ens cansarem de dir que sí existeix la violència de gènere o masclista a desgrat d’aquestes mentides i desinformacions de l’ultradreta que ha parlat, fins i tot, de derogar la llei de violència de gènere i que, pel que sembla, creuen que les dones que han patit maltractaments i són en perill de mort tenen muntat un club per a beneficiar-se d’ajudes econòmiques.

Ha mort Toni Morrison, l’escriptora que va donar veu als negres i les dones

L’escriptora nord-americana Chloe Anthony Wofford (Lorain, Ohio, 1931), coneguda com a TONI MORRISON,  va morir ahir als  88 anys. L’obra de Morisson,  novel·la i assaig,  està centrada en la vida dels afroamericans als Estats Units, en especial  la situació de les dones negres. L’escriptora també va ser una activista pels drets civils i  destacà pel seu compromís amb la lluita contra la discriminació racial.

Fou la primera dona negra a rebre el Premi Nobel de Literatura ( el 1993) i també del Premi Pulitzer el 1987 per Beloved, un llibre que relata la història d’una esclava que troba la llibertat, però que mata la seva filla en edat infantil per salvar-la de l’esclavitud.  Altres de les seves novel·les són:  The Bluest Eye, Sula, Song of Salomon, Love i A Merci. També va ser editora de l’editorial Random House i  professora d’anglès a les universitats de Texas, Howard i a l’estatal de Nova York. Actualment exercia com a docent d’humanitats a la Universitat de Priceton.

Podem llegir les dues entrades sobre l’escriptora que hi ha al blog:

Valoracions de la novel·la SULA de Toni Morrison

Toni Morrison, Nobel de Literatura 1993

 

Yelena Grigórieva, activista pels drets LGBTI a Rússia ha estat assassinada a Sant Petersburg

Segons alguns mitjans locals, el principal sospitós és un home de 40 anys procedent  de la regió  de Bashkiria.  El company  de Grigórieva, Dinar Idrisov ha explicat a Facebook  que últimament ella havia estat objecte de mostres de violència i l’havien amenaçat  sovint de mort”.

L’activista morta, de 41 anys,  no només  havia denunciat la persecució  dels homosexuals i lesbianes, sinó que també, com a convençuda demòcrata,  militava en la defensa dels drets socials i polítics; per exemple, va demanar l’alliberament dels  presos polítics ucraïnesos o la reforma de les pensions.

Rússia va  prohibir el 2013 la propaganda homosexual entre els menors d’edat, llei que el col·lectiu considera una excusa per  impedir la celebració  de les marxes de l’Orgull. A principis d’any l’organització  Red LGBT russa es va adreçar al Comitè d’Instrucció  de Rússia per   exigir la investigació  d’una nova onada de persecució  de les minories sexuals a Txetxènia.

Elisabeth Eidenbenz, l’ànima de la Maternitat d’Elna

La historiadora Assumpta Montellà  va publicar el llibre La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats (Ed. Ara Llibres, 2006. Badalona) després de conèixer la història d’aquest refugi per a les dones republicanes que havien hagut de fugir del seu país després de la derrota en la guerra civil i d’haver contactat amb la seva inspiradora, la suïssa Elisabeth Eidenbenz, tot i que algú li va dir que aquesta història no tenia cap interès perquè només és la història d’una dona que ajudava altres dones.

La maternitat fou fundada el novembre de 1939 i es troba al terme comunal d’Elna, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord),  a uns 7 quilòmetres a ponent del camp de refugiats d’Argelers, en un palauet abandonat als afores de la ciutat.  Va ser clausurada el 1944 pels nazis que van ocupar França. Era mantinguda per una fundació humanitària Suïssa,  concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) En aquests menys de 5 anys  hi van néixer en condicions dignes uns 600 nens, fills de refugiades,  que segurament no haguessin sobreviscut (la mortalitat dels nadons en els  camps de refugiats a les platges franceses – Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes – superava el 90%)

 ELISABETH  EIDENBENZ  (Zuric, 1913 – 2011) era una mestra que el 1937 va viatjar a Burjassot (València), on el SCI havia instal·lat l’ONG “Ajuda Suïssa als Nens d’Espanya”. També va ser a Madrid com a voluntària per ajudar amb aliments, roba i medicines a mares, nens i ancians durant la guerra civil, a més de la seva evacuació a àrees de Catalunya i València. Després de la caiguda del govern de la Segona República, els exiliats es van haver de refugiar en els camps francesos, on  molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. Per ajudar les mares paridores va aconseguir fundar una maternitat en un gran casalot abandonat. Inicialment la institució es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa, però després del començament de la Segona Guerra Mundial, els fons van disminuir i van començar a arribar refugiats de França i altres països europeus. Principalment, dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. La maternitat es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i acatar-ne la política de neutralitat, la qual cosa li impedia d’acollir refugiats polítics, sobretot jueus. Per resoldre aquest entrebanc, Elisabeth Eidenbenz decidí de falsejar la identitat de moltes dones amb la finalitat de burlar aquestes lleis. Va  salvar aproximadament 400 nadons espanyols i catalans, i 200 de jueus procedents d’Europa. Acabada la Guerra Mundial, Elisabeth treballà durant deu anys ajudant els que s’havien quedat sense casa a Viena. A partir del 1956 es dedicà a la reinserció laboral femenina, tornà a exercir de mestra i ensenyà a llegir a moltes dones analfabetes, filles, en la majoria de casos, de famílies desestructurades. Els darrers anys de la seva vida vivia retirada a Rekawinkel, a 30 km de Viena.

La història de la maternitat i d’Elisabeth,  paradoxalment,  no va ser coneguda fins al 2002  en què  l’ajuntament va decidir fer un homenatge institucional a Elisabeth Eidenbenz. Aquell any es va col·locar al palauet una placa amb la inscripció, en francès:

“En aquesta casa, on hi hagué la Maternitat Suïssa d’Elna del 1939 al 1944, van néixer 597 nens. Dirigida per Elisabeth Eidenbenz sota el patrocini de “Seguretat als infants de la Creu Roja suïssa”.

Posteriorment ha estat objecte de molts altres homenatges i reconeixements.

Després de la publicació del llibre de Montellà, el director Manuel Huerga va començar el 2007 el rodatge de la pel·lícula Las Madres de Elna (Les mares d’Elna).

L’any 2016 es rodà un llargmetratge per a televisió sobre la història de la Maternitat titulat La llum d’Elna, coproduït entre d’altres per TV3, TVE i Radio Télévision Suisse, i dirigit per Sílvia Quer.

La mateixa Montellà va publicar un nou llibre, centrat en la figura d’Elisabeth Eidenbenz: Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la maternitat d’Elna.

El 2006 la Generalitat de Catalunya concedí a Elisabeth Eidenbenz la Creu de Sant Jordi.

 

Greta Thunberg rep el premi de la Llibertat de Normandia

La jove activista  sueca contra el canvi climàtic, inspiradora dels Fridays for Future, va arribar a  Caen en tren – no viatja en avió per  mostrar el seu  compromís  amb la  limitació de  l’impacte  medioambiental.  Havia  intervingut dimarts a  l’Assemblea Nacional a París i va rebre  diumenge el Premi  de la Llibertat de Normandia en reconeixement  a la  seva acció  per  conscienciar sobre la necessitat d’actuar contra el canvi  climàtic. Aquesta ha estat  la primera edició  del guardó,  creat per la regió  del nord-est francès.

En el seu breu discurs d’agraïment va dir: “La relació  entre la urgència climàtica, les migracions massives i   la fam  no estan clares per a tot el món. Això ha de  canviar”.

Thumberg,  de  16 anys,  va iniciar al seu país un seguit de vagues de fam per aconseguir que els polítics fessin quelcom per la lluita contra el canvi climàtic. La seva lluita s’ha estès arreu del món en forma de vagues estudiantils que tenien lloc els divendres.

Tot són violacions. Per què només rebutgem les que s’atribueixen als “mena”?

Gairebé simultàniament s’han produït al nostre entorn violència sobre noies per part d’homes. Totes són execrables, però sembla que la que s’imputa a un  noi d’un  centre d’acollida del Masnou és més greu que la realitzada per uns turistes suïssos sobre una noia belga de 22 anys a la platja de la Barceloneta.  La primera, un intent d’agressió sexual a una nena de 14 anys per part d’un menor tutelat que ja ha estat posat a disposició de justícia de menors,  ha motivat que grups alterats – molt probablement atiats per neonazis organitzats – ocasionessin aldarulls a la població en una manifestació que demanava el tancament del centre ( similarment a les que s’han produït en poblacions com Castelldefels o Rubí)

En canvi, del cas de Barcelona ningú no se n’ha fet ressò. Encara bo que afortunadament els agressors van ser detinguts. Són uns homes fets i drets de 22 anys als quals el més segur és que el seu divertiment vacacional no causarà gaire destorbs. Per descomptat, per aquest fet ningú no demana que es foragiti tot el turisme. Els nois, alguns d’ells gairebé menors d’edat, als quals s’incrimina la violació d’una nena del Masnou – evidentment un fet fastigós –  han estat demonitzats i el seu greu error el paga tot un col·lectiu al qual tots i totes les que ahir es van manifestar de manera violenta volen fora de casa nostra.

El parlament de les dones, només avui?

Avui ha tingut lloc un ple format únicament  per dones — les 60  diputades del Parlament i membres de diferents entitats feministes.  La secretària quarta del Parlament, Adriana Delgado (ERC), ha  exercit com a presidenta de la Cambra i  ha destacat que la iniciativa del Parlament de les dones vol situar las polítiques d’igualtat en el centre de l’agenda política. En la seva intervenció  inicial ha reivindicat que amb aquest   ple  la Cambra catalana ofereix una “imatge  inèdita” i ha recordat  l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, empresonada de manera provisional pel procés  independentista. La presidenta del Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC), coordinadora de  la iniciativa, Núria Balada, ha agraït a les entitats i partits la seva col·laboració  més enllà d’interessos partidistes i ha cridat  a construir una aliança  feminista que perduri en el temps. També la vicepresidenta del CNDC, Montse Pineda, ha reivindicat que les dones han arribat  al Parlament per a quedar-se i avançar.

Esperem que aquest ‘Parlament de les dones’ no sigui  el final de res, sinó un punt de partida per a continuar treballant per la igualtat i l’enfortiment de  la cooperació  entre entitats i institucions.