Stéphanie Frappart, primera dona que arbitra un partit de Champions masculí

Stéphanie Frappart, francesa i de 36 anys, va dirigir el partit entre la Juventus i el Dinamo de Kíev a Turin. Ja l’any passat va aconseguir una altra fita en xiular la Supercopa europea que va enfrontar Liverpool i Chelsea. Ha deixat clar que no hi ha diferències entre xiular un partit masculí o un de femení.

Paula Dapena, jugadora de futbol que es va negar a fer el minut de silenci per Maradona

Per convicció feminista la Paula, jugadora de l’equip Viajes Entre Rías FF, es va negar a sumar-se al minut de silenci per la mort de Maradona que es va decretar diumenge al partit que enfrontava el seu equip amb el Deportivo Abanca a La Corunya. Durant el minut de silenci que van fer les seves companyes  ella es va posar d’esquena i va seure a terra. L’endemà, en una entrevista al programa A Diario de Radio Marca, va detallar les raons del seu gest i les amenaces de mort rebudes. També va agrair el missatges de suport que li havien fet arribar. No va voler homenatjar “un home maltractador reconegut”, i menys quan no s’havia fet un recordatori de les víctimes de la violència masclista amb motiu  del 25 de novembre.

Per a ella, com per a moltes altres persones, és més important tenir uns valors en la vida personal que unes habilitats futbolístiques que, sens dubte, no nega a l’exjugador que ha mort recentment.

La imatge de la jugadora ha esdevingut viral i ha arribat a Itàlia i Argentina, països d’on venen el gruix de les amenaces.

Això és el que se’n diu tenir les coses clares. Però ha hagut de demanar,  en el seu perfil de Twitter, que pari aquest assetjament i el que pateixen, de forma colateral, les seves companyes d’equip que li han mostrat suport.

25N 2020, un còmic sobre les germanes Mirabal

L’ONG InteRed impulsa el projecte “Mujeres que nos hablan de mujeres”, un programa que porta a l’escola les històries de vida i lluita de diverses activistes llatinoamericanes.
Un dels productes del projecte és aquest còmic, Vivas en nuestros corazones, que té la finalitat de fer conèixer els adolescents la història de les germanes Mirabal, activistes que van donar lloc a la celebració del 25N.

Recordem-la també aquí:

El 25 de novembre de 1960 van trobar al fons d’un penya-segat de la costa de la República Dominicana els cadàvers de tres dones, Minerva, Patria i María Teresa Mirabal. Tenien  34, 36 i 25 anys, eren  germanes  i activistes  contra el règim del dictador Rafael Leónidas Trujillo. El seu assassinat, un crim anunciat, va marcar la història del seu país i la seva memòria servei actualment per a commemorar el Dia  Internacional de la Eliminació de la Violència contra les Dones. La cultura dominicana les té presents, però la seva història no figura en els  programes educatius dels països de parla hispana; la història “oficial” no acostuma a recordar els referents femenins.

Més informació sobre elles i sobre altres títols del projecte: eldiario.es

25N 2020, Vist ahir a Barcelona

Centenars de dones  van participar ahir a Barcelona en una cadena feminista per diversos espais de la ciutat (els carrers més transitats) amb la finalitat de  reclamar posar fi a les violències masclistes, les quals s’han agreujat  durant la pandèmia i el confinament per haver d’estar tancades les dones amb els seus agressors.

La cadena va ser convocada per col·lectius com Novembre Feminista i Ca la Dona amb motiu de la celebració del Dia Internacional contra la violència envers les dones i les nenes el proper 25 de novembre.

El movimient feminista ha organizat una vintena de cadenes similars en d’altres municipis de Catalunya.

CAL MÉS INVERSIÓ EN POLÍTIQUES D’AJUDA A LES DONES!!!!!

25N 2020, «Un hombre mata a una mujer y a una niña por múltiples causas»

Aquesta frase va sortir de la boca d’una consellera de VOX de l’ajuntament de Tomelloso. La consellera  d’Igualtat de Castella-La Manxa va condemnar aquestes declaracions “intolerables” tot rebutjant  que des de la formació d’ultradreta es “frivolitzi” i posi en risc les  polítiques  que han salvat  vides.
A l’últim ple, Ana María Valero va tractar de justificar les  agressions i fins i tot   assassinats de dones i nenes per part d’un home perquè poden deure’s a  “múltiples causes”.  Aquesta argumentació era esgrimida per  criticar que “amb els últims  canvis legislatius “només cal la declaració de la dona dient que no va donar consentiment a una relació per a condemnar un home”. Ella preguntava a la resta dels edils si “s’havien parat a indagar en cada agressió que un home fa a una dona”, sobre “per què ho ha fet”. Aquesta argumentació, rebutjada pel PSOE, PODEMOS i associacions de dones, no mereix cap comentari.

Tot i així, com ha recordat Blanca Fernández, consellera d’Igualtat de la Comunitat, des de l’any  2001 a Castella-La Manxa han estat ateses més de 7.000 dones i més de 8.000 menors gràcies als recursos que s’hi han pogut destinar. “15.000 persones  que han hagut de fugir de les seves llars perquè corria perill la seva integritat física i fins i tot les seves vides”. És evident que l’actitud que mostra Valero i, per extensió el seu partit, qüestiona la violència masclista i posa en perill les vides de dones, noies i nenes.

25N 2020, tornem a parlar de violència contra les dones

En relació amb aquesta data vull fer esment d’un canal de youtube i un blog que he decobert recentment: La Psico Woman, creats per Isa Duque, psicòloga, sexòloga i terapeuta familiar, que conté formacions en gènere,  terapies i eines  educatives.

També és recomenable la visualització del documental Comandante Arian, una historia de mujeres, guerra y libertad d’Alba Sotorra  on assistim a un retrat fascinant d’una dona al comandament d’una missió, la d’alliberar la població del Daesh (ISIS). La comandant Arian en plena guerra per l’emancipació i llibertat del país guia cap a Kobane un batalló de dones. Ella des de molt jove havia presenciat el tracte salvatge que rebien  les víctimes de la violència sexual i fa tot el possible per tal que les seves companyes descobreixin el veritable  sentit de la seva lluita: la llibertat per a les dones de la propera generació.

Comandante Arian

 

 

Laura Bassi, científica, filòsofa i poeta

Retrat fet per Carlo Vandi

Nascuda a Bolònia el 1711, Laura Bassi va ser una nena prodigi que als 5 anys va començar a rebre instrucció en llatí, francès i matemàtiques. Des dels 13 fins als 20 va ser formada per un erudit metge en filosofia, metafísica, lògica i història natural esdevenint el 1732, als 21 anys,  la primera dona que va obtenir  un lloc  de professora de física en una universitat, amb un sou de 500 llires l’any. Tot i així no ho tenia fàcil perquè els col·legues s’encarregaven d’evitar que el seu exemple fos seguit per altres dones; el seu matrimoni amb el metge i físic Giuseppe Veratti el 1738 li facilità la carrera malgrat dels 12 fills que va tenir!!!

El 1749 va inaugurar juntament amb el seu marit un laboratori una escola privada de física experimental a casa seva on interessava sobretot lafísica newtoniana, que no era encara gaie estudiada en els cursos de la universitat. Va esdevenir una figura clau en la difusió de la ciència newtoniana a Itàlia.

El 1776 va ocupar la càtedra de Física Experimental de l’ Institut de Ciència, lligat a l’Acadè mia de Ciència gràcies a les seves habilitats matemàtiques. Bassi va morir 2 anys després, el 1778. Serà recordada per les seves coviccions religioses,  la seva dedicació als  menys  afortunats i la seva poesia, però sobretot pel seu llegat científic. Va ser una de les  figures més rellevants de la Bolònia del segle XVIII.

Medalla en honor a Laura Bassi

Va publicar més de trenta treballs, bona part dels quals  sobre física newtoniana i cartesiana. Tot i això les seves contribucions  han estat totalment ignorades i no només no n’apareixen referències en les històries  oficials  de la ciència, sinó que fins i tot, alguns historiadors afirmen que només va donar lliçons privades a casa seva, malgrat que la seva docència a la Universitat de Bolònia durant més de quaranta anys està documentadíssima.

Ella fou una pionera en la conciliació de la vida familiar i professional, encara assignatura pendent per a moltes dones per a les quals Laura Bassi és tot un referent.

 

 

Manuela Díaz, una maquis d’àlies La Parrillera

Manuela Díaz Cabezas (Villanueva de Córdoba, 1920 – 2006) va  sobreviure a tortures, presó, pèrdua de persones estimades i, per tant, esdevé memòria viva del maquis andalús. Provenia d’una família humil de jornalers que sense destacar-se políticament sí tenien consciència de classe i es relacionaven amb  militants  comunistes. Manuela no va tenir mai el carnet del PCE, però va començar a fer d’enllaç del maquis des que el 1939 s’hi unís la seva parella.  Va ser  empresonada onze mesos per  haver, presumptament,  comès un furt. Va ser absolta en el judici, però les pallisses rebudes, amb rapada al zero inclosa, la van encoratjar a integrar-se al maquis a finals de març de 1943 juntament amb el seu germà  Alfonsoun paleta que no va voler fer el servei militar amb els franquistes i patir els rigors dels anomenats Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores. Tot i no haver comès cap crim, i després d’haver perdut un fill per les condicions de vida extremes, quan van caure en una emboscada, Manuela va ser condemnada a 30 anys de presó el febrer de 1946.  No en va sortir fins al 1961 amb 41 anys. Aleshores va saber que havia  mort el seu fill de 17 anys. Aquesta mort es sumava a les del seu marit ( tirotejat per la guàrdia civil),  el seu germà  ( afusellat) i el seu pare, també pres  València.

Mar Téllez, del Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de Andalucía, defineix les maquis com a persones “de convicció ferma i fortes creences en els seus valors”, així com defensores  de la democràcia i la llibertat. Considera que van predre la guerra dos cops: per ser republicanes  i  per  ser dones, porquè van ser doblement silenciades i denostades durant quaranta anys”.

En una entrevista publicada al diari  Córdoba el 2001 La parrillera va dir:  “Pasé muchos sustos, por eso me eché al monte. Si no, hubiera seguido roja toda la puta vida; pero en mi casa. Porque yo no he hecho nada malo. La culpa de mi historia la tuvieron ellos”.

Ella va fer seu el lema que va popularitzar Dolores Ibárruri, La Pasionaria: Es preferible morir de pie que vivir de rodillas. 

Indigna a Anglaterra aquesta escultura de Mary Wollstonecraft

L’escultura de l’anomenada “mare del feminisme” ( i mare també de Mary Shelley) Mary Wollstonecraft, ha provocat la indignació a Anglaterra. Han calgut 2 segles perquè se li erigís una escultura als carrers de Londres ( on el 90% de les que hi ha són d’homes) i quan, per fi, en fan una és despullda ( com no n’hem vist mai cap de cap home). Es troba al  parc Newington Green, i molt l’han comparat amb una nina Barbie platejada o amb la figureta que porten els Rolls Royce.  Tant la critiquen els que consideren que una dona nua no és el millor homenatge a la lluitadora per la igualtat entre sexes, els que la troben nefasta artísticament parlant o els que n’esperaven una reproducció realista.

Mary Wellstonecraft fou filósofa, educadora i escriptora, va viajar a França  per observar in situ la Revolució i va tenir una vida difícil: filla d’un borratxo que abusava d’ella, va intentar suïcidar-se després de la ruptura amb l’aventurer Gilbert Imlay amb qui va tenir una filla i, finalment, va morir després del part de la seva segona filla, l’ autora de Frankenstein. Va ser autodidacta, va muntar una escola per a nenes i el 1792  va publicar la seva obra cabal: Reivindicació dels drets  de la dona.  Per la seva defensa de l’ amor lliure i la liberació sexual ( va tenir la seva primera filla fora del matrimoni) va ser demonitzada pels conservadors i va viure en l’oblit fins que un segle després de la seva mort les sufragistes la van reconèixer.  El seu feminisme rau en la idea que les nenes no se les havia d’ensenyar a ser submises i guapes sinó que havien de rebre la mateixa educació que els nens, per ser bones mares, però també millors professionals.

L’escultura objecte de polèmica, de bronze  platejat, és obra de Maggi Hambling. S’han trigat 10 anys a recollir els quasi 200000 euros gràcies a donacions personals i de veïns  del barri de Newington (on va viure i hi tenia el col·legi). lescultora ha argumentat que li van demanar una obra sobre i no de Mary Wollstonecraft i que la seva vol simbolitzar el personatge. Tot i així, els detractors  no s’hi avenen. Es una llàstima que un homenatge tan merescut sigui tan polèmic.