Polèmic 8 de març 2021

Després que l’any passat els més casposos culpabilitzessin la manifestació del Dia Internacional de les Dones  de la propagació de la pandèmia de la covid (mentre que aquell cap de setmana havien tingut lloc molts altres actes multitudinaris) el de 2021 serà un 8 de març aigualit. Amb unes dades de contagis i hospitalitzacions, a Madrid està tot obert des de fa mesos, però s’ha prohibit la manifestació; en canvi a Barcelona sí la podrem fer tot i que patim un semiconfinament des de desembre. També hi haurà manifestacions en d’altres punts  d’Espanya  com altres poblacions de Catalunya i Navarra o Múrcia, complint totes  les mesures preventives. A Barcelona, a la manifestació estàtica que tindrà lloc al Passeig  de Gràcia a les 18:30 podran  participar-hi fins a 3.500 persones amb inscripció prèvia per trams. El lema és “Juntes, diverses i rebels. Juntes imparables”.
L’organització, el col·lectiu Vaga Feminista, ha dividit l’espai en vuit trams, entre la Gran Via i l’avinguda Diagonal. Dos d’aquests trams seran mixtos, i sis no mixtos. Les mesures dictades pel Procicat, amb data del 6 de gener del 2021, caldrà mantenir una distància mínima d’1,5 metres entre els assistents (2,5 metres quadrats per participant). També cal portar posada la mascareta en tot moment, i es fomentarà la higiene de mans amb gels hidroalcohòlics. Tampoc no es podran compartir pancartes i estarà prohibit menjar i beure.

CCOO i UGT han descartat la convocatòria de vagues, però han demanat a    treballadores i treballadors la  participació activa en els diferents actes, mobilitzacions i manifestacions, tot respetant  les mesures contra el covid. A més, han anunciat l’organització d’actes, presencials i virtuals.  D’altres sindicats minoritaris, com la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya, Sindillar o el Sindicat de Periodistes, sí han registrat  per  quart any consecutiu la convocatòria de vaga general en Catalunya. També el Sindicat d’Estudiants de  Catalunya ha convocat vaga per al dilluns 8 de març i una concentració a les 12h que a Barcelona tindrà lloc a la Plaça Universitat

Victorina Durán, una artista pionera que va defensar l’amor lliure

Nascuda a Madrid el 1899, Victorina Durán fou una escenògrafa i figurinista espanyola, catedràtica d’Indumentària i Escenografia del Conservatorio Nacional i pintora avantguardista associada al surrealisme dels anys vint i trenta. Després del seu exili a l’Argentina, fou directora del Teatro Colón de Buenos Aires.
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid entre 1917 i 1926 on va compartir  estudis amb Maruja Mallo,  Dalí  i Rosa Chacel, i va guanyar l’any 1929 la càtedra d’Indumentària i Art Escenogràfic, essent la primera dona a obtenir  aquest càrrec a Espanya.

Va destacar com a artista del bàtik (una tècnica d’estampació tèxtil que prové de l’illa de Java i consistent a pintar teles aplicant diverses capes de cera i de tint) amb què obtingué importants premis tant a nivell nacional com a l’exterior i va formar part de la delegació espanyola a la Gran Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. Formà part del grup de dones intel·lectuals i artistes reunit per María de Maeztu per fundar el Lyceum Club Femenino. Feminista convençuda, potser va formar part de l’anomenat «Círculo Sáfico de Madrid» juntament amb Rosa Chacel, Elena Fortún i Matilde Ras

Col·laborà en la creació del TEA (Teatro Escuela de Arte), i realitzà vestuaris i decorats per a diverses companyies de teatre i pel·lícules espanyoles de l’època, creant una innovadora barreja d'”avantguarda i costumisme popular”.

Després d’esclatar la Guerra civil espanyola, al 1937 acompanyà Margarida Xirgu al seu exili americà i residí a l’Argentina on va desenvolupar els càrrecs de directora artística dels teatres Colón i Cervantes. Com a pintora exposà a l’Uruguai, Brasil, Xile, Alemanya, França, entre d’altres països.

Tornà a Espanya el 1949 per col·laborar amb Dalí a l’obra Don Juan Tenorio i a partir d’aquesta data, viatjà amb freqüència a Europa i a la dècada de 1980 es va instal·lar de forma definitiva a Madrid, on va morir als 93 anys d’edat. En el seu epitafi figura la següent llegenda: «No sé si habré dejado de amar por haber muerto o habré muerto por haber dejado de amar». En les seves memòries deixà expressada la seva «apasionada militancia en el lesbianismo en el contexto de una España rancia e intolerante».

El 2019 Idoia Murga i Carmen Gaitán, van recuperar aquestes memòries, fins aleshores inèdites, en una edició crítica publicada per la Residencia de Estudiantes, Mi vida. Al tercer i últim volum, «Así es», explica les seves  vivències amorosas. Al pròleg hi llegim:

«No sé si habré conseguido que esté claro y patente que en estas historias hay varias mujeres, de tipos diferentes, que han querido, que han AMADO a otra mujer, la mayoría por una sola vez en su vida, pero esta sola vez ha sido de manera verdadera y sincera». Afirma també que encara que els fets «son todos vividos y verdaderos, los nombres y los lugares están muchas veces cambiados», ja que considera que no té  «derecho a provocar escándalo, buscando un éxito editorial».

Tot i l’ocultació dels noms reals, pels contextos i cronologia, les investigadores sostenen  que és més  que probable que Victorina Durán mantingués  relacions  amb Margarita Ruiz de Lihory, Irene López Heredia, María del Carmen Vernacci, Margarita Xirgu i Hélène Bouvier. És per tant clara la seva defensa de l’amor lliure i de la necessitat de visibilitzar sense estigmes l’homosexualitat.

Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil, “George Sand”, obra i amors

Més coneguda pel seu pseudònim masculí, George Sand, l’escriptora Aurore Dupin fou una dona lliberada, denostada i admirada a parts iguals, que va viure, a mitjans del segle XIX, amb 30 anys i ja casada, uns amors tòxics amb un jove i desconegut Alfred de Musset(1810-1857) i, posteriorment, tant ell com ella, van recrear en les seves obres aquests amors turmentats i bojos.

 

En una de les seves ruptures, provocada pel fet que ell caigués malalt a Venècia on s’havien instal·lat i ella es fes amant del seu metge,  la desesperació per la separació arribava a tal punt que ella va decidir tallar-se la seva llarga melena negra per a regalar-la-hi. Van reprendre la relació per poc temps, i van separar-se definitivament el 1838.

 

 

Sand va mantenir, entre d’altres, una coneguda relació amb el músic Frédéric Chopin. Solia escriure sobre la seva vida i va escriure, després de la mort de Musset, l’obra Ella i ell  (1859), inspirada en la seva exasperant relació.  Ell, Alfred de Musset, ja havia relatat el 1836 la seva versió novel·lada dels tortuosos fets a La Confession d’un enfant du siècle. La publicació de la novel·la de Sand no va deixar ningú indiferent. Molts la trobaven escandalosa; fins i tot el germà de Musset la va parodiar amb una rèplica titulada Ell i ella. D’altres, com el mateix Balzac, la van lloar.

Ser una dona lliure a mitjans el segle XIX no era fàcil; segurament per això pocs coneixen George Sand pel seu veritable nom femení.

Tot i fer una vida que trencava amb les convencions ( vestia com un home, fumava, circulava per tot arreu i es relacionava amb qui volia) per la qual cosa escandalitzava la societat benestant, la seva obra, que no va parar de crear malgrat la prolífica vida amorosa, va ser apreciada pels intel·lectuals. A la seva mort, que es va produir l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant, Victor Hugo va declarar: «Ploro una morta, saludo una immortal!».

 

Valentina Tereshkova, primera cosmonauta de la història

Chaika, “gavina” en rus -el pseudònim que usava Valentina-, tenia 26 anys  quan va visitar l’espai exterior. Va completar 48 òrbites entorn  de la Terra en tres dies en la que va ser la sisena missió del programa Vostok; era el 16 de juny de 1963 i va esdevenir la primera dona a aconseguir aquesta gesta. Tereshkova, nascuda el 1937, pertanyia a una família humil, el seu pare era tractorista, i no va anar a l’escola fins als 8 anys; d’adolescent va començar a treballar en una fàbrica tèxtil  i aleshores la seva passió era el paracaigudisme. Després, va ser seleccionada com a tripulant del Vostok 6, va tenir la seva primera filla amb el seu primer marit, també astronauta, i va començar una carrera política que la va portar a ser membre del Soviet Suprem i del Comitè Central del Partit Comunista. Va aprofitar la seva posició destacada per ajudar els ciutadans més necessitats, recolzant personalment diversos orfanats. També va ser  una feminista compromesa  que va lluitar pels drets  de les dones.

De ser una simple obrera d’una fàbrica, va arribar a ser cosmonauta, política i enginyera (es va graduar com enginyera espacial el 1969 a l’Acadèmia de la Força Aèria de Zhukovski). Va romandre  activa en la política després de la caiguda de la Unió Soviètica i és encara considerada com una heroïna a Rússia.

El 2013, amb 76 anys, va voler anar a una missió a Mart, tot i que no es garantís que podia retornar amb vida i l’any següent fou abanderada en la cerimònia d’opertura dels JJ.OO.

Lady Hamilton, una dona oculta darrera un “heroi”

El llibre de Susan Sontag  L’amant del volcà recrea la vida d’uns personatges reals que van viure, fa dos segles, situacions que fins i tot actualment alguns consideren moralment rebutjables. D’entre ells sobresurt Emma Hamilton (1761-1815, de soltera Emy Lyon), una dona que va desafiar les convencions  de classe i, tot i ser filla d’un ferrer i una minyona va poder sortir d’un prostíbul i entrar a la cort de la reina  Maria Carolina a Nàpols, essent nomenada lady pel matrimoni amb lord Hamilton; va rebre la Creu de Malta de mans  del tsar Pau I i va ser musa del tan admirat almirall  Nelson. L’elit anglesa la va haver d’acceptar, però, després de la mort d’aquest la va rebutjar,  i la posteritat la va relegar a l’oblit.

Als 16 anys i després de tenir una filla que va donar, es fa amant d’un noble de segona fila, Charles Greville, i és pintada per George Romney; era molt bella i s’adaptava  a tota mena de caracteritzacions, per això va esdevenir la seva model preferida. Amb la intenció de casar-se amb una hereva rica, Greville va enviar Emma, que aleshores tenia 21 anys, com a “regal” al seu oncle, sir William Hamilton, vidu i sense fills, ambaixador a Nàpols. Anys més tard Emma aconsegueix que sir Willians es casi amb ella ( té 26 anys i ell 61) i així és com esdevé assídua de la cort. I ella que era quasi analfabeta es dedica a cultivar-se per podr relacionar-se amb la “bona societat”. Els diners  de l’ambaixador li serveixen per educar-se com una dama; rep classes de francès, italià, dibuix, història, geografia, dansa i cant. Posteriorment, ¿amb el consentiment del marit? iniciarà un flirteig amb Nelson, qui és considerat un heroi per haver vençut Bonapart. La parella és molt dispar, ella té 34 anys i segueix captivant per la seva bellesa, ell no té braç ni dents i és cec d’un ull.

Tots tres tornen a Anglaterra, Nelson se separa de la seva dona i viuen un ménage â trois amb els Hamilton. L’ambaixador ho tolera tot i en morir el 1803 deixa a Emma  una petita pensió ( el seu hereu universal fou Greville), però ella malbarata els diners i quan Nelson mor inesperadament el 1805 a la batalla de Trafalgar, tot i que en el testament ha demanat que l’Estat es faci càrrec de la filla que han tingut  i doti Emma d’una pensió, el govern anglès no en fa cas i fins i tot nega l’assistència de l’amant al solemne funeral d’Estat que organitza.  La bona societat britànica no podia ni tolerar l’existència de qui fou l’amant del seu heroi i Emma va morir en la misèria a Calais. Encara el 1931, un crític literari es lamentava que algú l‘esmentés  en una biografia de l’almirall. Trobava que la seva era una història sòrdida.

I què va passar amb la seva filla? Tots dos van mantenir en secret l’existència d’Horatia. Pujar obertament una nena il·legítima hagués suposat un descrèdit social absolut. Van falsejar la data del seu neixement i es van inventar que era filla d’un company d’armes d’ell. En quedar òrfena va poder usar el cognom del pare, però no gaudir l’herència ni del ducat que va passar a un germà de l’almirall. Va restar amb la seva mare i amb ella va passar per la presó i va fugir a l’exili, però, per por que la mala reputació de la mare la perjudiqués, sempre  va negar que Lady Hamilton fos la seva progenitora. Es va “ben casar” i va ser mare de 10 fills.

Hi ha una pel·licula de 1941 protagonitzada per Vivian Leigh i Laurence Olivier sobre aquesta història Lady Hamilton 

Elodia Zaragoza Turki, una vida de pel·lícula

Elodia Zaragoza, o Elodia Turki ( nom de casada) fou una prolífica escriptora, poeta i editora que va néixer en una presó franquista el 1939. Va morir a Tunis el 30 de novembre, on vivia,  als 81 anys. Era filla d’un marí de l’armada republicana que va escapar a Tunis i una militant anarquista d’origen valencià, Amèlia Jover, “La Xiqueta” que fou capturada al port d’Alacant a les acaballes de la Guerra Civil  en avançat  estat  de gestació; va poder fugir de la presó disfressada d’infermera amb la nena acabada de néixer i es va reunir amb el marit a Tunis.

Filla d’exiliats republicans, va créixer a Tunísia i durant la seva  joventut es va dedicar a la natació, essent campiona nacional de totes les distàncies els anys 50. El 1960 va participar als JJ OO  de Roma, per França.

Es va casar amb el tunisià Brahim Turki, diplomàtic, amb tasques a diferents països fins que es van instal·lar a França de  1989 a 1991. A París va començar la seva carrera literària i va dirigir la secció de l’editorial i galeria Racine de París. Va escriure en francès, tot i que de l’autobiografia biogria, La Xiqueta, hi ha una versió en castellà. Va fer un lipograma (tipus de text en què manca una lletra -o més d’una- i està concebut com un joc de paraules o bé com una restricció conscient que s’imposa l’escriptor),  L’infini désir de l’ombre.

Desconeguda a Espanya, sí fou reconeguda a França i Tunísia per la seva poesia trascendental, delicada, precisa i fluïda.

En una de les seves últimes entrevistes, abans que la pandèmia impedís les visites, va afirmar: “A mi no me robaron la vida. A mis padres sí, y a los españoles también”.

22 febrer, Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones

És un fet demostrat la bretxa salarial entre homes i dones. El dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per la OIT (Organització Internacional del Treball), però avui dia, després de 100 anys, encara continua existint.

A Europa perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual que el que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies; xifra que sobrepassa en 53 els 365 dies naturals de l’any; de manera que de mitjana una dona hauria de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per a igualar el salari masculí.

La bretxa salarial també apareix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions que reben al llarg de la seva vida laboral (desocupació, incapacitat temporal) i, especialment, quan arriben a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%.

La bretxa salarial s’ha reduït, però no s’ha eradicat. Els països en els quals existeixen institucions del mercat de treball i polítiques en matèria de negociació col·lectiva i salari mínim, presenten menors diferències. Algunes de les mesures consisteixen en auditories salarials; creació d’ocupacions de qualitat, amb mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar; educar i promoure la igualtat de gènere…

Ha d’acabar-se la discriminació de la dona en l’àmbit laboral. Contractar abans a un home que a una dona en edat fèrtil i amb moltes possibilitats de quedar-se embarassada perquè pot demanar-se un permís de maternitat i una posterior reducció de jornada, és discriminatori. Igual que el no considerar-les perquè ocupin llocs de responsabilitat pel fet de ser dona.

Rocio Monasterio, de VOX, ha escrit al seu twitter que a España “no existeix  diferència salarial per  ser dona”. La portaveu  del partit de dreta diu que si hi hagués diferència  “seria il·legal”, però sí admet  que existeix  “discriminació per  tenir fills” i que “caldria premiar la contractació de pares a les empreses i la protecció de la família”. !!!!!

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

Carmen Tórtola Valencia, una ballarina de llegenda

El musical Tórtola ( les Naves del Español a Madrid) ens fa conèixer aquesta dona, ballarina, pintora, feminista, republicana, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, misteriosa i llegendària que va fascinar el públic i intel·lectuals europeus de principis del segle XX.

 

Carmen Tórtola Valencia (Sevilla,1882 – Barcelona, 1955) es va traslladar a Londres amb els seus pares, però en marxar ells a Mèxic on moririen prematurament, ella va  créixer amb una família de l’alta burgesia anglesa que la va acollir. Va iniciar la seva carrera com a ballarina en aquesta ciutat l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea, l’any 1913 i dos anys després a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica, per a alguns massa atrevides, van ser ben acollides pels artistes i intel·lectuals de l’època.

Des 1908 a 1930, va actuar a Europa, Estats Units i Sud-amèrica amb gran èxit. Forma part d’un elenc de ballarines (Amalia Molina, Antonia Mercè i Luque, La Argentinita, Pastora Imperio ) a les quals aporta exotisme i alguns elements procedents del music-hall. S’inspirà en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, de moda a inicis del segle XX. Algunes de les seves danses són La Serp  o  La bayadera, d’inspiració oriental  i La Tirana, de folklor espanyol. Enric Granados va dedicar-li una dansa, La Gitana, l’any 1915 i el pintor Rafael Sala va realitzar-li un retrat, conservat a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Va ser el rostre del producte estrella de la casa Myrurgia, la línia  de cosmètica Maja, per a la qual fou retratada per  Zuloaga i Rubén Darío la va immortalitzar  com “la bailarina de los pies desnudos.”
Defensora de l’autonomia femenina i enemiga de qualsevol límit que es volgués imposar a la dona, va ser una activista contra la cotilla la qual va qualificar com a “presó dels encants femenins”.

En abandonar la dansa es va recloure a la seva casa de Sarrià, Barcelona, fins a la seva mort l’any 1955; vivia acompanyada per la seva secretària i filla adoptiva Ángeles Vila-Magret (en realitat, la seva parella) i rodejada de la seva col·lecció d’art i records com a gran ballarina. Fou enterrada al Cementiri del Poblenou (Dep. III, panteó 12). Al barri de Sarrià de Barcelona dona nom a una petita plaça

La Biblioteca de Cataluña conserva les partitures de les seves  coreografies i el seu llegat és al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Ha estat recentment redescoberta per autors com Luis Antonio de Villena, Miguel del Arco, la biògrafa María Pilar Queralt del Hierro (Tórtola Valencia. Una mujer entre sombras, de Lumen – 2005) o Begoña Tena, lletrista del musical anteriorment esmentat.

Amelia Earhart, ser dona no va ser un impediment per volar

AMELIA EARHAT, nascuda als EEUU el  1897 i que va morir en algun lloc del Pacífic el 1937, va demostrar que ser dona no era un  impediment  per volar. Fou pionera a realitzar un vol en solitari per l’Atlàntic. El 1920 va rebre classes de la pilot Anita “Neta” Snook, i ben aviat es va comprar-un petit biplà esportiu. L’any 1929 Amelia va participar, junt amb 19 altres dones pilot, en el primer Derby Aeri Femení, que va ser anomenat per la premsa sarcàsticament Powder Puff Derby (derbi de les borles de maquillatge), la primera competició per a dones travessant els Estats Units on els requisits per a participar eren tenir el títol de pilot i portar almenys 100 hores de vol en solitari. Arran d’aquesta competició es va  formar una associació de pilots femenines, la  Ninety Nines. Després d’assolir molta anomenada per la seva proesa d’esdevenir la primera dona a travessar l’Atlàntic, Amelia va encarar el seu següent projecte, la travessia del Pacífic per tal de ser la primera, home o dona, a cobrir els 3.800 km d’oceà que separen Honolulu, Illes Hawaii i Oakland, Califòrnia. Aquesta primera travessia fou un èxit, però malauradament, provant un nou avió en una nova experiència, el juliol de 1937 l’avió va desaparèixer en algun punt del mar.


 

Amelia (2009) és la pel·lícula sobre aquesta dona que destaca a la història de l’aviació; s’aproxima a la seva vida personal i els rècords assolits així com la seva desaparició a l’oceà Pacífic.

 

Museum Amelia Earhart