Judith Butler, guanyadora del Premi Internacional Catalunya

La filòsofa feminista nord-americana Judith Butler(Cleveland, 1956), especialista en els estudis de gènere, ètica i drets humans,  ha guanyat l’edició XXXIII del Premi Internacional Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ho ha anunciat avui tot destacant la trajectòria de Butler com a teòrica del feminisme i el seu activisme: “L’activisme i pensament de Judith Butler és inspirador perquè ens ofereix un desig de viure, de posar la vida al centre”.

També coneguda per reflexionar sobre ètica, política, feminisme i drets humans, sobretot es reconeix per la seva implicació en els conflictes d’Israel i Palestina, la Guerra de l’Iraq o el moviment Occupy Wall Street. S’ha pronunciat en diverses ocasions sobre l’afer català. Una de les moltes afirmacions sobre Catalunya ha estat: “El més important durant tot el procés català és que hi ha hagut un intent de promoure la sobirania popular”.

Una mestra egípcia perd la feina per ballar la dansa del ventre

He llegit la notícia a La vanguardia i m’he quedat astorada. Sembla ser que Aya Yusef, va ballar unes passes de la dansa del ventre en una excursió pel Nil del claustre del seu col·legi i no només va perdre la feina sinó també el marit i la casa. Un vídeo gravat per un col·lega i difòs  sense la seva autorització es va fer  viral i va desencadenar  una allau de crítiques  escandalitzades a les xarxes, tot provocant el seu acomiadament i el seu divorci.

Hi ha hagut, obviament, algunes veus en defensa de la mestra, mare de tres fills. La vicedirectora d’una altra escola va publicar el seu vídeo ballant en un casament i també  la directora del Centre Egipci per als Drets de les Dones, Nihad Abu Qumsan, es va oferir per a  redactar la denúncia per acomiadament  improcedent i fins i tot li proporcionà un nou treball.

La situació viscuda per Aya Yusef posa al decobert una paradoxa oriental. Mentre que a Occident es multipliquen  les classes i tallers de dansa del ventre, a Egipte el gènere, des de fa ja 30 anys, està absolutament degradat.

I, en tot cas, el que és molt injust és que s’hagi castigat una dona que, simplement, s’ho passava bé.

Recordem Edith Wharton, escriptora

Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les  més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i  referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa  en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.

Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva  novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos  de lluna, Un fill al front,  La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons  unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)

Balanç violència masclista 2020: 46 dones i 3 menors mortes i 29 menors orfes

L’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere ha presentat avui l’informe sobre violència masclista 2020 a partir de l’anàlisi de les dades objectives dels expedients judicial.  Un total de 46 dones i tres menors d’edat (dos nens i una nena) van morir assassinats per violència de gènere en la parella  o l’exparella el 2020, i només vuit víctimes havien presentat una denúncia amb anterioritat. Del total de víctimes mortals, el 71,7% eren mares, i el seu crim va deixar 29 menors orfes. La xifra s’enfila a 68 persones que van perdre la mare, si no es té en compte l’edat dels fills. En aquests crims, l’agressor era el pare biològic en el 58% dels menors orfes. A Catalunya, hi ha registrades 9 víctimes mortals per  violència de gènere, amb una menor, segons l’estadística dels Mossos d’Esquadra. En aquest període, s’indica que  set homes van ser assassinats per les seves parelles o exparelles. I en tres casos la dona, abans de ser l’agressora,  havia presentat  una denúncia contra l’home.

Pel que fa al perfil de l’agressor, es correspon a un home  d’uns 48,4 anys de mitjana,  gairebé similar a la de l’any passat, i molt igualada a la de les víctimes. S’afegeix que set de cada deu (70%) agressors són espanyols i  el 30% restant, estrangers.

 A més, quatre de cada deu agressors (39%) van ser detinguts en cometre el crim; en un 24% dels casos es van entregar i una quarta part d’ells (26%) es van suïcidar.
Notícia a l’Ara

Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista

Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència coma l’entrada en un convent i va marxar  a Madrid on entrà  en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul, Eudald, qui va  rebre diferents missatges destinats  a Amalia, molts dels quals reunits al llibre  Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves  Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El cat olicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.

Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.

Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.

Amelina Correa Ramón n’ha escrit  diverses biografies.

Elizabeth Bishop, poeta esdevinguda icona del lesbianisme

Elizabeth Bishop (EEUU, 1911- 1979) va rebre el Premi Pulitzer de poesia el 1956 pel seu llibre North & South – A Cold Spring (Nord i sud – Una primavera freda), que agrupava diversos poemaris. Posteriorment, rebria el National Book Award i el National Book Critics Circle Award, així com dues beques Guggenheim i una altra de l’Ingram Merrill Foundation. El 1976, es va convertir en la primera dona a rebre el Neustadt International Prize For Literature.

A nivell personal va tenir diverses relacions amoroses amb dones, però dues de més estables; la primera, de 1951 a 1967, amb l’arquitecta brasilera Lota de Macedo Soares qui, afectada d’una profunda depressió, va suïcidar-se després que la relació entre ambdues acabés. La segona fou amb Alice Methfessel, a qui va conèixer el 1971 i qui va heretar els drets literaris un cop traspassada Bishop.

La seva relació amb Lota fou tractada en una pel·lícula, Flors Rares (Reaching for the Moon, 2012), basat en el llibre Flors Rares i Banalíssimes de l’autora Carmem Lucia d’Oliveira, així com en el llibre The More I Owe You (Mentre més et dec), de l’escriptor nord-americà Michael Sledge.
Durant els anys de vida comuna, l’escriptora va crear peces  memorables en prosa on recupera ressons de la seva difícil infantesa ( fou òrfena de pare de molt petita i filla d’una mare absent ingressada en un psiquiàtric, així que fou pujada per familiars no sempre amorosos); publica el seu segon poemari, objecte del Pulitzer el 1956, i concep  un tercer, Qüestions de viatge (1965), on fa aquesta pregunta: “És manca d’imaginación el que ens obliga a venir / a llocs imaginats, en lloc de restar a casa?”.

Un dels seus poemes més comentats i antologats és One Art, una elegia de l’art de saber perdre. Comença el poema amb una reflexió de caràcter general sobre la inevitabilitat de les pèrdues  i la necesitat d’acceptar-les (No és difícil dominar l’art de perdre: tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,
que la seva pèrdua  no és cap desastre
), després passa a recomptar les seves pèrdues personals i l’impacte ocasionat; i a l’última estrofa apareix  la veritable raó del poema: la pèrdua  d’una persona. Si bé silencia els detalls, un parèntesi revela  la importància d’aquesta pèrdua,  que l’ha deixada dessolada. És a dir, el que  el poema posa de manifiest, en realitat,  és  la imposibilitat  de superar les  pèrdues, o sigui, que perdre és un art que mai no aconsegueix dominar (Fins i tot havent-te perdut a tu (la teva veu  bromejant, un gest que estimo) no haure mentit. Per descomptat no és difícil dominar l’art de perdre, per més que de vegades pugui semblar-nos  (escriu-ho!) un desastre).

 

Alèxia Putellas, pilota d’or 2021

Alexia Putellas, jugadora del Barça i capitana de l’equip que té 27 anys, ha estat guardonada amb una merescuda pilota d’or enguany 2021. Fou tanbé guardonada per la UEFA com a millor jugadora de la temporada 2020-21i ha esdevingut la primera dona espanyola que ha guanyat la  Pilota d’Or.

Pels qui no la coneixien, com el mateix Pascal Ferré, editor en cap de la revista France Football, encarregada d’entregar els guardons, qui ha reconegut que només s’hi va interessar quan van saber que podia guanyar, el seu palmarès és equiparable, o millor, al dels millors futbolistes homes contemporanis.

FELICITATS !!!

25 novembre 2021, Dia Internacional per l’eliminació de la violència contra les dones

I arribats un any més a aquesta data, malauradament, les denúncies de maltractament i agressió no paren d’augmentar; malgrat això, només a Catalunya en el que va d’any s’han produït 7 morts i només 3 d’elles havien denunciat el seu agressor. El 2020 els Mossos van instruir 10.567 denúncies per violència de gènere i el 2021, 11.103. Hi ha una dada molt i molt alarmant: 108 menors han estat denunciats o detinguts per violència masclista, un 64% més que el 2020.

I, com diu el Manifest de la Generalitat de Catalunya 2021, hem d’incloure en les violències rebudes per les dones tota mena de violència, també les de segon ordre (humiliacions, represàlies…), la violència vicària ( exercida contra fills i filles per tal d danyar psicològicament les mares) i tota mena de violència obstètrica, de drets reproductius ( parts provocats o punts de sutura sense necessitat…) i de drets sexuals ( evidentment relacions no consentides, violacions en manada etc.) I no oblidem les civerviolències.
MANIFEST DE LA GENERALITAT

L’acte central d’aquest 25 de novembre és la manifestació a Barcelona, una mobilització feminista que ha organitzat l’entitat Novembre Feminista, amb el suport d’altres associacions. La marxa arrencarà a les 18.30 h de la confluència del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal sota el lema FÚRIA FEMINISTA CONTRA LES VIOLÈNCIES MASCLISTES.
La marxa acabarà a la plaça de Catalunya, on se’n llegirà el manifest i es podran veure algunes actuacions.

Pel·lícula interessant

Una joven prometedora és la història d’una dona traumatizada por un succés  tràgic viscut per la seva millor amiga qui, després de veure truncada la seva trajectòria vital, decideix castigar agressors sexuals en potència. La directora i guionista Emerald Fennell s’arrisca per a compondre aquest  relat sobre trauma, abusos i cultura de la violació. I tracta aquest tema tan delicat amb indignació i ràbia. La pel·lícula és una cru?lla de drama i comèdia negra que va més enllà del rape and revenge (subgènere del terror que va de dones violades  que es vengen dels seus agressors).  Algunes altres directores han intentat desactivar- lo, reinventar-lo, trencar-lo. Per exemple, Revenge (Coralie Fargeat, 2017), Amulet (Romola Garai, 2020) o M.F.A. (Natalia Leite, 2017). De totes, però,  la que ha anat més lluny, fins al punt reformular el subgènere, és Fennell. Per la seva habilitat per reflectir l’univers inquietat i infantil d’una dona la vida de la qual va quedar estancada, malgrat que era realment una “jove prometedora”, després del succés viscut. I, sobretot, per la intel·ligència amb què es qüestiona la idea de la revenja com a catarsi o com a curació.

Cal destacar la magníficainterpetació de Carey Mulligan. 

El gest viral de demanda d’auxili en cas de violència de gènere

La Canadian Woman’s Foundation (Fundació Canadenca de Dones) va difondre aquests moviments de la mà a través de Tik Tok. Va  esdevenir un codi universal per tal  que les dones que pateixen  violència de gènere puguin demanar ajuda sense que l’agressor se n’adoni. És el que va salvar una noia estatunidenca de 16 anys que havia estat segestada. I és el que ha servit per alertar de la seva situació a una dona en un centre de salut al quoal havia anat amb la seva parella que, com ella ha explicat després a la policia la sotmetia a abusos psíquics i físics.

L’objectiu de la difusió del gest per part de la Fundació no és altre que aconseguir que les dones puguin alertar altres persones del perill en què es troben sense que l’agressor se n’assabenti. Per això el gest proposa que allà on puguin i,  com que la difusió es va fer durant el confinament per la pandèmiasi, durant una  vídeotrucada a amistats  o familiars, les dones que pateixen maltractament aixequin la mà i estirin els dits per, tot seguit, ficar el dit polze al palmell i acabar tancant completament el puny.

Mireu el vídeo que va donar a conèixer el gest: https://youtu.be/AFLZEQFIm7k