A El Salvador un avortament involuntari ha costat 6 anys de presó a una dona

Cindy Erazo, de 29 anys, ha passat els darrers sis anys de la seva vida a la presó després de parir un fetus mort el 2014 en un centre comercial de San Salvador a causa d’una emergència obstètrica. Va ser detinguda i condemnada a 30 anys de presó per homicidi agreujat, pena que li fou reduïda a 10 anys per un tribunal d’apel·lació. El seu cas s’ha donat a conèixer gràcies a les accions del Centre de Drets  Reproductius, una organització defensora dels  Drets Humans.

L’alliberament de Cindy ha estat considerada històrica pels activistes d’aquesta organització ja que les dones del país són processades per avortament encara que aquest sigui per una emergència. El Salvador té una prohibició total de l’avortament  des de  1998, fins i tot en casos en què  la vida de la dona està en risc o l’embaràs és resultat d’una violació. Actualment més  de 18 dones són a la  presó per aquesta raó. Els activistes han aprofitat l’ocasió per a  instar el president del país Nayib Bukele, a “posar fi a la prohibició de l’avortament i alliberar les dones que encara són detingudes en condicions  inhumanes”.

Feminista havies de ser

Amb aquest títol es va inaugurar ahir a la sala 3 del  Palau Robert una exposició comissionada per la periodista i, com no, feminista Natza Ferré. Restarà oberta fins al proper 29 de novembre.
L’exposició reivindica de manera diferent i creativa el feminisme tot  proposant un recorregut per alguns dels molts motius que justifiquen la necessitat del feminisme com a moviment d’alliberament de les dones per a transformar la societat i assolir la igualtat de gènere.

Hi veiem reflectides totes les situacions concretes i injustes per a les dones:

  • La bretxa salarial ( estimada actualment en un  23% a Catalunya, segons dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere)
  • L’escassa presència en llocs de lideratge ( a Catalunya només un 35,4% de dones ocupen càrrecs de direcció encara que representin més de la meitat de la plantilla )
  • L’assetjament sexual ( el 80% dels casos no arriba a ser denunciat)
  • Les escasses polítiques de conciliació laboral afecten essencialment les dones. ( la maternitat a Catalunya avui és d’1,3 fills per dona, la més baixa des del 2001)
  • Menysteniment de la salut femenina que se centra en els temes reproductius.
  • L’absència de veus femenines qualificades als mitjans ( les dones només ocupen el 29% dels espais d’opinió)
  • L’assumpció per part de les dones del 67% de les tasques domèstiques i familiars.

L’exposició també desmunta determinades campanyes del masclisme com per exemple la de la falsedat de moltes denúncies de masclisme ( àmpliament sostinguda per elements reaccionaris com Vox)

En la part final de l’exposició es vol donar un missatge d’esperança per al feminisme. Per exemple es posa de manifest la importància de l’increment d’un 40% de les denúncies per abusos sexuals, l’onada de protestes femenines a escala global contra el productor de cinema Weinstein, o la celebració el 8 de març del Dia Internacional de les Dones ( dones de 170 països estan sortint al carrer reclamant la igualtat i la fi del patriarcat).

També s’ofereix  un espai per tal que les dones puguin expressar els seus testimonis i/o propostes.

 

En la mort de la jutge Ruth Bader Ginsburg

Com  a advocada  i com a jutgessa del Tribunal Suprem d’Estats Units, Ruth Bader Ginsburg va ser una pionera en la defensa dels  drets de la dona. Va obrir portes que a ella mateixa li van ser tancades i va esdevenir icona feminista de ressons mundials. Va néixer el 1933 a Brooklyn (Nova York) en una modesta família jueva i va poder anar a la universitat gràcies als estalvis de la seva mare qui confià sempre en la seva intel·ligència. El 1950 es va matricular a dret a  la facultat de Cornwell, on va conèixer Martin Ginsburg amb qui es casaria. Es van establir a  Oklahoma, on  Martin va fer el servei militar. Ella va trobar feina en una oficina de la Seguretat Social però en quedar embarassada el seu cap li va baixar el sou i la va canviar de lloc tot adduint que no podria viatjar. Aquest fet li va fer adonar-se de fins a quin punt els homes decidien el que les dones podien o no podien fer. I va dedicar la seva vida a derribar aquesta barrera social i legal.
Tant el seu marit com ella van ampliar els seus estudis a Harvard. Ella fou una de les nou dones entre els 552 estudiants d’aquell curs. Quan ell va acabar la carrera,  la família es va  instal·lar a Nova York, on Martin exercí com a advocat. Ruth va acabar la carrera a Colúmbia i malgrat tenir un dels 10 millors currículums de l’any, els bufets la van rebutjar, per la qual cosa va optar per fer classes  de dret a la universitat de Rutgers, un treball que li va permetre fer una estada a Suècia, experiència ben profitosa quant a la situació legal de les dones.  

En plena efervescència del feminisme dels 70,  des de  la Unió Americana de Llibertats  Civils (ACLU), Ginsburg va portar personalment casos de discriminació  la dona que culminà amb molts èxits, però, en quedar embarassada d’un segon fill va ocultar-ho per evitar patir discriminació ella mateixa.

El 1980 Jimmy Carter la va triar com a jutge de la Corte de Apel·lacions  de Washington;  la família es va traslladar a la capital i Martin va canviar el seu treball pel de profesor a Georgetown. El 1993 Clinton la va nomenar jutge del Suprem essent la segona dona a assolir el càrrec. El  1996 va liderar la sentència, amb set con vots a favor i només un en contra, que va obligar l’Acadèmia Militar de Virgínia a admetre dones.

Va iniciar-se una molt exitosa carrera en la defensa de lleis que afavorien les igualtats de tota mena. A través dels seus dissents, les  generacions més joves van descobrir qui era, i es va convertir en una icona entre els millenials. La seva imatge apareix a samarretes, tasses, disfresses  i recentment  mascaretes. La seva vida ha estat analitzada en llibres, documentals,  telesèries i fins i tot una pel·lícula  de Hollywood, en la qual l’actriu Felicity  Jones fa de jutge ( Aquí traduïda com Una questión de género)

Va vèncer cinc càncers, però no va poder amb les complicacions derivades del de pàncrees. En el seu funeral, fou acomiadada amb admiració per jutges, polítics de tots els signes, artistes i intel·lectuals. Però la seva mort, a només 45 días de les  eleccions, commociona el país que tem que Donald Trump nomeni un tercer jutge ultraconservador i alteri l’equilibri ideològic del tribunal.

Per l’abolició de l’esclavatge de la prostitució

AMELIA TIGANUS és una supervivent de l’explotació sexual que va ser captada a Romania per una xarxa que la va esclavitzar durant cinc anys a més de 40 prostíbuls espanyols. Ja en fa tretze que es va alliberar i ara fa campanya, juntament amb altres supervivents, per perseguir i erradicar el proxenetisme. Precisament el proper dilluns pariciparà en un seminari online organitzat per l’espai de recursos per a dones de La CIBA de Sant Coloma de Gramenet per reclamar l’abolició de la prostitució. Per a Amelia Els prostíbuls són autèntics camps de concentració exclusius per a dones empobrides que dormen es espais asfixiants on, durant hores, la repetició de la penetració es converteix en un acte de tortura”

Tiganus estarà acompanyada de l’argentina GRACIELA COLLANTES  i la colombiana CLAUDIA QUINTERO, que van ser explotades als seus països d’origen. Les tres dones, víctimes i supervivents, presentaran a Santa Coloma les seves propostes per acabar amb la prostitució a Espanya, tercer país en el rànquing de demanda de prostitució segons Nacions Unides.

Reclamen una nova llei integral contra la prostitució i l’explotació de persones que persegueixi totes les formes de proxenetisme, que impulsi polítiques públiques integrals adreçades a les dones en perill i que s’assenyali al puter, el “gran invisibilitzatde la prostitució. Consideren que els homes que demanden sexe haurien de ser penalitzats perquè “són agressores sexuals” ja que  els diners no els eximeixen de responsabilitat sinó que són la prova de la coacció. Per això, elles no els poden considerar clients  ja que el cos no és res que es pugui comprar  i vendre segons els principis de l’economia neoliberal. Així mateix rebutgen  la idea que la prostitució pugui ser una feina per als qui defensen la seva regulació i asseguren que la xacra “despersonalitza” la dona. Segons Tiganus, “Hem de suportar durant hores la repetició de la penetració, que et grapegin i et bavegin. Això té un nom i és tortura. Ja és hora de parlar clar i explicar en què consisteix aquesta suposada feina”.

El 23 de setembre se celebra el  Dia Internacional contra l’explotació sexual i la trata de persones

18 setembre. Dia Internacional per la igualtat salarial entre homes i dones

Per primer cop Nacions Unides ha fixat el dia 18 de setembre  com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. (Des del 2011, el 22 de febrer se celebra  el Dia europeu per la igualtat salarial ) Aquesta voluntat de fer-lo extensiu arreu del món representa el compromís de Nacions Unides per aconseguir la igualtat de sou entre homes i dones per un treball d’igual valor, la qual cosa obeix a la fita assumida per l’organització de lluitar pels Drets  Humans i contra totes les formes de discriminació, que inclou la  discriminació contra les  dones i les nenes.

Arreu del mon les dones reben menor salari que els homes en molts sectors laborals. La diferència mitjana s’estima en un 23% a nivell mundial. Les dones guanyen només  0,65 cèntims per cada euro guanyat pels homes, cosa que es tradueix en una desigualtat d’ingressos de per vida entre ambdós gèneres. I no parlem de les dificultats més grans per a elles d’escalar laboralment, a causa normalment per la càrrega que implica la maternitat.  La igualtat  laboral i l’empoderament  de les dones i les nenes segueixen estancats a causa de la persistència de desigualtats històriques i estructurals  en les  relacions  de poder entre dones i homes. Alhora les situacions de pobresa augmenten les desigualtats i desaventatges d’accés a recursos i oprtunitats per a les dones.  Fins i tot crisis puntuals com l’actual pandèmia de la covid desfavoreixen econòmicament més les dones que els homes, inclús al 1r món.

Aconseguir la igualtat de remuneració és una fita per als drets humans i la igualtat de gènere i cal l’esforç de tota la comunitat mundial per assolir-la.
La Coalició Internacional per a la Igualtat Salarial (EPIC per les seves  sigles  en anglès ) està dirigida per  l’ OIT , ONU Dones   i altres socis i el seu objectiu no és altre que involucrar tots els sectors per tal d’aconseguir la plena igualtat salarial arreu del món.

Tita Llorens, una nedadora que bat rècords injustament no reconeguda

La menorquina Tita Llorens té 52 anys i va començar a nedar en aigües obertes als 30 i a fer proeses en llargues travessies als 45. Va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península i ara prepara una doble travessa anada i tornada al Riu de la Plata ( és a dir, es proposa unir Argentina i Uruguai) que es disposa a fer el proper gener si la covid no li ho impedeix. Sempre sense neoprè. La seva última travessia fou a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. La seva travessa de trenta-sis hores i mitja de Xàvia a la Figuera Borda d’Eivissa (100km) la va dedicar  a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

Després de vuit hores el dia de treball en una empresa que construeix piscines, se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria. A part d”invocar les dones fortes ella vol fer coses que no s’han fet mai. Va ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè.(David Meca ho havia fet amb neoprè) El canal que es proposa fer ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, la nedadora argentina  Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria, era una verirable proesa, ara es fa amb la seguretat del temps, coordenades etc. Per això, Tita Llorens vol nedar sense neoprè i no està d’acord amb el fet que la federació obligui a dur-ne a partir de crta temperatura.

I tot això ho fa pagant-ho  de la seva butxaca, sense a penes ajudes ni subvencions privades o institucionals. És conscient que ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys li tanca moltes portes. Això és incomprensible, però és una veritat incontestable que en molts aspectes, i sobretot en el seu grup d’edat, no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenen una doble invisibilitat: ser dones i, com diu Tita, no tenir un cos 10 per a vendre. I ella, l’únic que vol vendre són les coses que fa, no la seva figura.

 

Carmelina Sánchez-Cutillas, una altra dona a destacar

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’any Carmelina Sánchez-Cutillas per a divulgar la vida i l’obra d’aquesta autora, nascuda a Madrid el 1927, però que escrivia i parlava en català.
Poetessa, narradora, historiadora… , és la gran escriptora valenciana del segle XX, a l’alçada d’autors valencians molt més coneguts com Vicent Andrés-Estellés o Joan Fuster. Una bona part de l’obra de Sánchez-Cutillas encara resta inèdita, alguna ens ha arribat autoeditada, i unes altres perquè es presentava a concursos on sempre la reconeixien, però poques vegades la premiaven; en tot cas, amb paraules d’especilistes que la coneixen bé, la seva obra poètica és exquisida, amb temes constants que la travessen com la reflexió sobre la seva condició de dona, el pas del temps, la identitat col·lectiva i el compromís amb la terra i el mar que sent com a pròpies. Afincada a València, on va morir el 2009, va fer seva la llengua de la terra que l’acollia.  Alguns estudiosos situen la seva narrativa en el grup de Mercè Rodoreda (novel·la psicològica de base realista, protagonisme femení…) Maria Àngels Francès, professora de la Universitat d’Alacant i una de les comissàries de l’exposició itinerant sobre Carmelina, considera que la trajectòria de l’autora és excepcional per diversos motius: ‘Per la tria lingüística que fa per a la creació literària, quasi íntegrament en valencià; perquè reivindica un espai propi en la casa, com recomana Virginia Woolf; i, simbòlicament, en el panorama intel·lectual del moment, on mira d’obrir-se camí malgrat l’hostilitat de l’ambient.’ Hi coincideix Maribel Guardiola, també professora de la mateixa universitat, qui,  entre més atributs, considera Carmelina Sánchez-Cutillas una dona precursora i molt avançada al seu temps i encara que ella no es considerava feminista, la seva obra i la seva manera de viure ( fumava en públic,  es pintava el llavis de vermell, freqüentava tertúlies, rebuscava en biblioteques, comprava en llibreries de vell… ) sí ho eren.
Carmelina Sánchez-Cutillas és una gran desconeguda, encara, en l’àmbit lingüístic català. I ho és malgrat  que l’any 1975 va impactar el jurat dels Premis Octubre amb Matèria de Bretanya, una novel·la que l’autora anomena  ‘successió de quadrets’.

A partir de la influència rebuda d’un avi erudit que la  va obligar a anar a costura per avesar-se al valencià i la duia a tertúlies d’intel-lectuals, ella es forjà una identitat pròpia i una opció de vida. Esdevingué una especialista en història de la Corona d’Aragó i literatura medieval cosa que es traduí en el seu afany per divulgar aquestes disciplines en publicacions i ponències en congressos així com en col·laboracions en la premsa de l’època on publicà articles de divulgació de temàtica històrica i, una sèrie de semblances de figures històriques femenines que responen al seu interès per la història de les dones com ara Violant d’Hongria. És per aquest interès per tot allò que no interessa els acadèmics del seu temps que podem afirmar que la seva obra té una profunda consciència de gènere que es manifesta en estratègies de recuperació de la memòria de les dones i en una poètica rebel·lia contra la ideologia patriarcal i la reivindicació de la identitat pròpia.

L’AVL dedica cada any a un escriptor des del 2004. Fins ara només una altra dona, Sor Isabel de Villena, n’havia estat protagonista. Les circumstàncies especials d’enguany han obligat a retardar-ne tots els actes prevists i a continuar celebrant Carmelina Sánchez-Cutillas durant tot el 2021. Entre d’altres actes, s’han programat conferències, una exposició itinerant, la reedició commemorativa de Matèria de Bretanya i l’elaboració de material didàctic per  tal d’acostar l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas a un públic jove.
Luis del Romero, un dels quatre fills de Carmelina Sánchez-Cutillas, ha publicat recentment el llibre La meua cambra més estimada, a l’editorial Vincle, en referència a la sala més gran de la casa que va convertir en el seu despatx, un espai que només compartia amb més de dos mil llibres, la màquina d’escriure, el tabac i una calavera.

Tecla Sala, una empresària entre homes

Tecla Sala i Miralpeix ( Roda de Roda de Ter 1886 – Barcelona 1973) va demostrar que es podien fer diners i a l’hora tractar dignament els treballadors i treballadores ( majoritàries) de la seva fàbrica. A l’Hospitalet, en els terrenys on ara hi ha un centre cultural que porta el seu  nom, va fundar el 1910, quan només tenia 24 anys, una petita fàbrica tèxtil que, a diferència de les altres, disposava de condicions higièniques i sanitàries. Potser més que no pas parlar de feminisme en el seu cas podem parlar d’una visió humanista que li va permetre engrandir l’empresa i a l’hora dignificar les condicions laborals. La seva fàbrica tenia infermeria, economat, guarderia, biblioteca i fins i tot una escola per aprendre de llegir i d’escriure. La factoria de l’Hospifalet havia  nascut  a partir d’un vell molí de mitjans del segle XIX i ja als anys 30 del s. XX, comandada per Tecla Sala va esdevenir una de les fàbriques tèxtils més importants.  Imponent pel seu aspecte de gran factoria a l’estil de Manchester, va ser projectada per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa l’any 1882.
Tecla Sala va fer una gestió molt avançada, una gestió emocional, tenia cura de les treballadores amb molt serveis socials que no eren habituals en aquella època. Tot això explica que a la seva fàbrica tot i els temps convulsos que es van viure a penes hi va haver agitació social.
Durant  la Guerra Civil -alguns dels seus familiars van ser assassinats a la ciutat – es va exiliar  a França. Quan va tornar va ser una gran benefactora de la ciutat: va subvencionar la Creu Roja, va construir un col·legi i va donar diners per a la construcció del que avui portà el seu nom. També va pagar la restauració de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, va donar els terrenys per a la construcció d’un camp de  futbol i altres instal-la ions esportives… Poc després de la seva mort, que es produí el 1973, la fàbrica va ser tancada i  posteriorment esdevingué un espai cultural.

Clotilde Cerdà, una altra dona singular desconeguda

Clotilde Cerdà i Boix (Barcelona 1861- Santa Cruz de Tenerife,  1926) era filla repudiada de l’arquitecte Idelfons Cerdà ( sembla ser que va néixer d’un afer extramatrimonial de la mare, Clotilde Bosch, una dona lliure i progressista) Tot i així, va iniciar junt amb la progenitora una vida de viatges arreu del món, ben prematurament excel·lí com a concertista d’arpa amb el pseudònim d’Esmeralda Cervantes i esdevingué activista sociopolítica defensora de les dones i l’abolició de l’esclavitud. A Cuba va significar-se a favor de la independència, cosa que l’enemistat amb els centres de poder. De retorn a Barcelona, amb 24 anys obrí una Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la dona amb seu a les golfes del Gran Hotel Continental a  Rambla de Canaletes, n. 10. Aquesta fou una institució pionera dirigida sobretot a dones obreres, però la manca de subvencions la van obligar a tancar dos anys després de l’obertura. Es dedicà posteriorment a ensenyar arpa i piano i, ja casada, s’establí definitivament a Tenerife, on va morir.

He conegut aquesta dona per un article a La Vanguardia escrit amb motiu de l’exposició sobre el personatge al Palau Robert Clotilde Cerdà/ Esmeralda Cervantes, una donant davant d’una època 

L’exposició (22 de juliol- 4 d’octubre, sala 2) té com a comissària la professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona Lorena Fuster i pretén recuperar la figura d’una extraordinària concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista en defensa dels drets de les dones i dels sectors més explotats, compromesa amb l’abolició de formes de violència del seu temps: la guerra, la dominació, l’esclavatge i la pena capital. Amb l’exposició es vol  reivindicar la necessitat de continuar recuperant el llegat oblidat de Clotilde Cerdà que abasta des de la composició d’obres musicals fins a l’escriptura d’assajos i articles, com també activitats d’editora i directora de revistes culturals i literàries i encara, com diu Fuster, posar de manifest la seva perspectiva filosòfica pionera. El rescat actual de Clotilde Cerdà comença amb la troballa d’un àlbum (360 documents: fotos, diplomes, poemes, il·lustracions, cartes…) que la Biblioteca de Catalunya va adquirir a un antiquari de Naumburg (Alemanya).

A una illa interior de Barcelona a la qual s’hi accedeix des del carrer Marina hi ha un jardí que porta el seu nom, però ella segueix sent una gran desconeguda. La placa que du el seu nom és tan deteriorada com el seu record.

Milada Horákova, símbol de lluita per la llibertat

Gràcies a la pel·lícula Milada he conegut la història d’aquesta dona txeca que va morir per la defensa de la llibertat del seu país.

Milada Horáková va néixer a Praga el 1901i ben aviat es va caracteritzar per les seves idees progressistes. El 1929 va entrar al Partit Socialista Nacional Txec i sobretot va lluitar  per la igualtat de les dones; va esdevenir una persona clau del Consell  Nacional Femení. Durant  l’ocupació  alemanya en els anys de la Guerra Mundial va col·laborar amb els moviments de resistència al nazisme i, a través del Consell Nacional Femení, va organitzar un socors social; per això va ser empresonada juntament amb el seu marit. Va passar diversos anys en diferents presons i un camp de concentració. Amb l’alliberament va remprendre les seves acticitats polítiques i fins i tot, el 1947 va fundar un  diari femení,  Vlasta, que actualment segueix publicant-se. Després del cop  d’estat comunista de febrer  de 1948, va  dimitir com a parlamentària, però va seguir col·laborant amb els opositors amb el nou règim dictatorial.  Tot i que va poder abandonar el país, s’hi va quedar per a lluitar per la llibertat fins que el setembre de 1949 va ser arrestada i acusada  d’espionatge i conspiracions per a la caiguda del règim. Després d’una confessió sota tortures i un procés fraudulent el 8 de maig de 1950 va ser condemnada a mort amb tres dels seus col·legues.

Va ser la primera dona, mare d’una adolescent de 17 anys, que va morir víctima d’un procés polític ( des de l’any 1948 a 1960 es comptabilitzen 234 víctimes polítiques a Txecoslovàquia) i ha esdevingut,  gràcies a la seva  fermesa i convicció en els seus ideals, símbol  de la resistència contra el règim  comunista.