Amparo Poch, la metgessa antibel·licista

Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat  afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles  en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme a Espanya.

Els seus integrants, coneguts  com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries”  per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb  l’incipient moviment  feminista,  van posar  en marxa  una intensa campanya  de propaganda pels  principis  i tàctiques  de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van  optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir  escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.

La secció  espanyola  de la IRG també va  activar els seus  contactes  internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar  la sortida de 500 nens  refugiats cap a  Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.

La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar  la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar  la llibertat sexual de les  dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar  l’amor lliure rebutjant  el principi de la monogàmia el qual relacionava amb  el capitalisme i  la propietat  privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.

Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montseny com a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.

Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries,  va seguir al servei  de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè  Nacional de Toulouse fent  assistència mèdica.

El 1965 li va ser diagnosticar  un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.

Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.

 

Deixa un comentari