«Madre Seacole», l’afroamericana que va salvar els britànics de la mort a la Guerra de Crimea

Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar  la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva  posició privilegiada a la societat i  la seguretat  de la seva llar a Jamaica per  fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i  otomans) que combatien  contra l’ imperialisme rus.

Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats  de l’Oficina de Guerra havien  rebutjat el seu  voluntariat als  hospitals  militars  britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els  soldats  de la nació-, va decidir  vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits,  mai no els abandonaria.

Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850  una terrible epidèmia de còlera  que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar  mètodes  d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale qui va partir cap a Scutari amb  un equip de 38 infermeres.

Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front  a la misèria.

Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment,  ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada  pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.

Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.

Deixa un comentari